CAIXABANK TANCA LA PENÚLTIMA SUCURSAL A AMPOSTA

Caixabank acaba de tancar una nova sucursal a Amposta, la penúltima que quedava, la que hi havia davant de l’anomenada església nova, a l’avinguda de Catalunya. Durant un temps i quan era la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears (la Caixa) es coneixia com l’oficina del carrer Comerç. Posteriorment l’entitat va passar a denominar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona després de la fusió amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i també va canviar el nom del carrer passant a dir-se de Sebastià Joan i Arbó, en honor a l’escriptor ebrenc nascut a la Ràpita. No obstant la porta d’entrada estava situada a l’avinguda de Catalunya (no sé ses va arribar a entrar mai per l’antic carrer del Comerç). Amb el tancament d’aquesta sucursal, Amposta, una ciutat de quasi 22.000 habitants es queda amb una sola oficina de CaixaBank, la que sempre ha estat la central, la de l‘avinguda Alcalde Palau, coneguda popularment com el carrer del Pont. Durant els anys del boom de la construcció, ¿sabeu quantes oficines d’aquesta entitat hi van haver a Amposta? 5!: la central, la que hi havia a la cruïlla entre l’avinguda de l’Alcalde Palau i els carrers del Grau i Sant Josep (a molt poca distància de la primera i que havia segut precisament una oficina de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la de l’avinguda de la Ràpita i la del carrer Amèrica. Va ser l’època on tothom lligava els gossos amb llonganisses... Després del boom immobiliari va arribar una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden i que es va emportar per davant una gran part de les entitats financeres espanyoles, entre les quals les caixes d’estalvis que havien estat tradicionalment el refugi dels estalvis de les classes populars. Les poques que van sobreviure van haver de reconvertir-se en bancs. Aquest va ser el cas de la Caixa transformada en CaixaBank. Altres entitats com les caixes de Tarragona, Girona, Manlleu, Sabadell, Terrassa, Penedès, Manresa, Madrid, del Mediterrani, i un llarg etcètera van haver de fusionar-se en altres entitats i van desaparèixer com a tals. Els mateix va passar amb diversos bancs com per exemple Bankia, Popular (que va arribar a ser el banc més rendible del món), Pastor, Banesto, etc. Aquesta situació va comportar la pèrdua d’un gran nombre de llocs de treball. Una majoria de treballadors van acollir-se a les prejubilacions, però d’altres van acabar acceptant baixes voluntàries incentivades per l’entitat. Em poso melancòlic quan recordo la confiança que va suposar la Caixa per als seus impositors durant moltes dècades. Hi havia un tracte molt personal, quasi familiar... Per Sant Jordi et regalaven llibres, quan s’apropava l’any nou era una tradició passar a buscar els calendaris (te’n donaven tants com en volies) i alguna vegada també m’havien obsequiat amb cintes de cassette. Eren els bons temps! Era quan els interessos eren elevats tant per aquells que sol·licitaven préstecs com per als que tenien dipòsits. Tenir diners als bancs era una lucrativa manera d’estalviar. Van ser els anys de la banca tradicional. Actualment i ja des de fa uns quants anys, els empleats ja no fan de banquers. Ara son venedors de productes: igual et venen una assegurança, com un cotxe una televisió o una alarma. Ex treballadors que he conegut al llarg de la meva vida han acabar renegant de l’entitat. I no és per a menys! La meva darrera reflexió és: tancarà algun dia l’última sucursal que queda a Amposta? Quin disbarat! - diran la majoria dels lectors-... Sí, es un disbarat no ho discuteixo però se’n han vist tantes i de tants colors durant els darrers temps que podríem exclamar allò de: de més grosses se’n han vist!

MAI RECUPERAREM TOT EL QUE VAM PERDRE

Alguns dels medicaments que van quedar exclosos del finançament públic
(Foto: El Periódico de Aragón) 

Sabeu aquella dita de que cada bugada se perd un llençol? A la vida és així a diari i troben sovint exemples que ens ho demostren.

Diu Sánchez (el President) que els medicaments per als jubilats i pensionistes tornaran a ser gratis. Bé, però no paro de preguntar-me que passarà amb tots aquells medicament que durant els anys de la crisi van caure de la llista de gratuïts de la Seguretat Social i se van tenir que pagar? Tornaran a ser gratuïts? Permeteu-me que ho dubte.

La llista de greuges és inacabable. Aquest dies vaig llegir que els treballadors de la Generalitat de Catalunya havien de cobrar properament una part d’una de les pagues extres de 2012. Després de 6 anys ja va sent hora! Tot i que m’imagino que no diran blat fins a que estigui al sac i ben lligat.

Precisament les retallades econòmiques va ser una de les coses que més van afectar els treballadors de la funció pública. I no només els de l’Estat que eren els que més fàcil ho tenien, sinó també els de les comunitats autònomes , administracions locals (ajuntaments i diputacions) i la resta dels ens públics (RTVE, Agència Tributària, etc.)

Sabeu que a les pagues extres també se les denomina paga doble. Bé, als funcionaris (aquí si que vull fer una distinció entre els treballadors que tenen aquesta condició i els que no la tenen) mai se’ns havia pagat el doble. Era una mica menys, I això era així perquè la nòmina dels funcionaris consta de diverses parts: sou base, complement específic , complement de destí i triennis) Però com no se cobrava el 100% del complement específic, per això la paga extra no era el doble d’una mensualitat normal sense altres complements. Gràcies a un conveni que el sindicats van signar amb la Funció Pública del Govern de Zapatero se va aconseguir que poc a poc se cobraria la totalitat del complement específic a les pagues extraordinàries. No recordo si finalment van ser una o dues les que vaig arribar a cobra dobles.

Quan finalment la crisi ens va esclatar en tots els morros, a part de rebaixar-nos el sou, a part d’estar uns anys sense increment salarial, l’increment de les pagues extres va quedar sense efecte i, per tant, se tornava al sistema anterior.

Tot i la pèrdua d’una par de les nostres nòmines, els treballadors públics, en general, podem considerar-nos afortunats si mirem cap els nostres costats.

El rescat bancari, a part de costar-nos molts diners a tots els ciutadans d’aquest país, va comportar que molta gent hi perdés diners. Qui no se’n recorda de les participacions preferents i d’altres productes similars? La banca retornarà mai tot el que va estafar?

I aquells que van perdre, estan perden o perdran els seus habitatges... Van ser milions els treballadors que se van quedar a l’atur. Cases on no hi havia ningú amb feina. Llars que vivien (o malvivien de la pensió dels més grans. Van ser mils de milers que van haver d’acollir-se a la dació en pagament. I això sempre que l’entitat financera estigues oberta a negociar i acceptar aquesta fórmula. I els que van perdre la casa perquè van ser desnonats...

L’experiència me diu que, efectivament, tot el que se perd a la vida difícilment se recuperar. Ho he vist en deduccions i altres incentius de la Renda. Quan arribaven uns els treien, però amb els canvis de govern ja no se recuperaven.    

CULPABLES I INNOCENTS DE LA CRISI BANCÀRIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es d'avui. 

Aquests dies han passat per la comissió del Congrés sobre la crisi de la banca tres de les persones que més poden aportar sobre el tema per la seva responsabilitat política al front de diferents governs d’Espanya. Un Rodrigo Rato vicepresident i ministre d’economia en l’època d’Aznar i les altres dues va ocupar els mateixos càrrecs amb Zapatero com a president: Pedro Solbes i Elena Salgado.  

Després d’escoltar a tots tres, contrasten les seves actituds i les seves declaracions. Rato va estar pegant a tord i a dret contra Rajoy i els seus governs a part d’eludir tota responsabilitat política. O sigui, se va declarar innocent del tot. Mentrestant, Solbes i Salgado van acceptar la seva part de responsabilitat en un gest que els honra i impropi de la classe política espanyola i de la ciutadania en general tan poc propensa a acceptar que s’han equivocat quan ha estat així.

No cal perdre el temps parlant de Rato... Si voleu podeu llegir el que se diu d’ella a la pàgina los Genoveses. Potser de tots tres qui més m’interessa és Pedro Solbes, un bon ministre d’economia a qui Zapatero li va tallar les ales i no el va deixar que prengués les mesures adients per mirar d’apaivagar la crisi que ens venia a sobre. Perquè aturar-la completament era del tot impossible.

Per cert, Rato en cap moment va culpar de la crisi a Aznar quan l’origen de la bombolla immobiliària ve precisament d’aquella època. El govern d’Aznar va aprovar l’any 1998 una llei que liberalitzava elpreu del sòl i que, segons sé va dir, sé pretenia que hi hagués molt més sòl disponible per a construir i sobre tot a millor preu. Ja sabeu que al lliure mercat quan hi ha excedent d’un producte aquest baixa.

Al principi la bombolla immobiliària els hi va anar bé a tots: el PIB pujava, l’atur baixava, els sous eren alts i, per tant, la gent comprava més. Segurament la inflació pujava, però aquest era un detall menor sense importància.

Tot i que la crisi va ser internacional (recordeu que segons els experts tot va començar amb les hipoteques subprime) aquí tard o d’hora igualment n’hauria vingut una de grossa. La banca és culpable de gran part del que va passar i les autoritats monetàries de la resta. Recordeu que abans de que comencessin a fer fallida els primers bancs, feia poc que havien passat un test d’estrès davant les autoritats monetàries de la UE. Les caixes d’estalvi, a part d’acumular els mateixos problemes de la banca, ne van tenir un d’afegit: l’espoli que van patir per part de determinats partits polítics que les controlaven.

En plena campanya electoral de les eleccions de 2008, Solbes, com a responsable de l’economia espanyola va debatre amb Pizarro, un dels experts en economia del PP. Solbes va negar que ens vingués a sobre una crisi economia. Evidentment en campanya electoral no podia acceptar-ho de cap de les maneres.

És veritat que el govern de Zapatero va intentar fer alguna cosa per a pal·liar la crisi com per exemple el Pla E dirigit als ajuntaments i que era per a estimular l’economia i l’ocupació, però ja arribava massa tard...   

Tornant a la banca espanyola, a part de donar finançament a les constructores per a que seguissin construint arreu de la geografia Espanyola (se va començar per les grans ciutats però poc a poc sé va estendre com una taca d’oli fins arribar als pobles més menuts), també deixaven diners sense pràcticament garanties a aquells que volien comprar-se un habitatge. Un dels meus fills va estar treballant a Caixa Sabadell, ja desapareguda. Me va explicar que arribaven a donar hipoteques per sobre del 100%. Per què? Perquè el mercat estava tan boig que els habitatges augmentaven de valor cada dia... Fins que tot va petar i ho van haver de pagar qui menys culpa tenien. 

UN GOVERN QUE NO ENS CONVÉ

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

Per un dia (i sense que serveixi de precedent, al menys fins l’1-O) no parlaré del referèndum, ni del procés. Avui us parlaré del govern que no ens convé, que no és un altre que el govern del PP ja sigui encapçalat per Mariano Rajoy o per qualsevol altre.

Mireu, dijous estava llegint el Periódico quan, en girar una de les pàgines me vaig trobar amb dos titulars molt representatius de les polítiques econòmiques neoconservadores que està portant a terme el PP en aquest país.

El primer deia: El govern fa pinya per frenar els salaris. I aquest era el segon titular: El Govern pren mesures per a fer atractiva la pensió privada.

No us deixeu ensarronar! Quan us diguin que la crisi econòmica que es va iniciar fa 10 anys s’ha acabat, no us ho cregueu. La gran estafa de la crisi perdura i perdurarà! I encara us diré més: Costarà anys i panys retornar a la situació anterior a 2007 i si s’aconsegueix serà amb molta paciència i sacrifici.

Durant els anys de la bombolla econòmica (la principal causa de la crisi d’aquest país), aquell que cobrava un salari de 1.000 (mileurista) euros al més era un desgraciat. Ara, la majoria dels mileuristes se senten afortunats de ser-ho. La majoria dels salaris van patir una disminució considerable. Els dels treballadors públics per reial decret, ja que els governs de l’Estat (Zapatero primer i posteriorment Rajoy) ho van tenir molt fàcil. Però les empreses, a les que no afectava la llei que va permetre la rebaixa econòmica (a part se van perdre altres drets laborals), s’ho van muntar de moltes maneres per aconseguir una rebaixa general dels salaris dels seus operaris.

Sense uns salaris dignes, l’estalvi és impossible. L’entrada en vigor de l’Euro ja va produir una inflació no reconeguda, però real que va fer perdre poder adquisitiu a una majoria d’assalariats (els empresaris –petits i grans- mengen a part) Tot i que els sindicats reclamen des de fa temps recuperar el poder adquisitiu, com veieu, el govern s’hi nega.

El segon titular s’enllaça directament amb el comentari que us he fet al paràgraf anterior. Com se pot aportar fons a un pla de pensions privat sinó es pot estalviar?

Només aquells que cobren un salaris elevats (ja siguin professionals reconeguts o directius de grans empreses) poden, dels seus sous, destinar una part a aportacions a plans de pensions. Els qui cobrem salaris baixos hem de destinar la pràctica totalitat del sou a cobrir les necessitats bàsiques, a part de la hipoteca del pis, els estudis dels fills, etc. Els plans de pensions són del tot superflus.

En una societat no capitalista, on el govern anteposés les necessitats dels seus ciutadans a les de la banca i les multinacionals, es garantirien uns sous dignes, uns contractes estables i unes pensions raonables.  

En canvi, el govern del PP, el mateix que ens va dir que el rescat de la banca no li costaria al ciutadà ni un euro i que ara admet que més de 40.000 milions no es podran recuperar mai, segueix girant l’esquena als treballadors sense preocupar-se de que hi hagi una recuperació del mercat laboral que garanteixi una estabilitat econòmica. Sé va carregar l’anomenada guardiola de les pensions i també la revisió automàtica d’aquestes en consonància a l’IPC.

No sé de que anirà la reforma dels plans de pensions per a fer-los atractius. El que si que sé,  és que tal i com estan ara, tot i que és veritat que en la majoria dels casos quan fas imposicions comporta una rebaixa substancial de la quota que s’hauria de pagar a la renda, a l’hora de rescatar-los has de pagar una quantitat considerable que rebaixa significativament el benefici que s’ha obtingut durant els anys que s’ha mantingut.

Crec que us he demostrat sobradament de que als treballadors, però també als jubilats i pensionistes, no ens convé el govern del PP. No us puc assegurar que un altre sigui millor, però si que pitjor que el PP no ho serà. Segur!         

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 10

LA BATALLA D’STALINGRAD

Segurament pensareu que té a veure la batalla d’Stalingrad al diari de l’agost. Hi té que veure... Fixeu-vos.

Ahir per la tarda quan anava a casa mons pares me vaig posar a parlar amb un veí de casa nostra que també té una casa per aquella zona. Parlant, parlant, va sortir que jo era de la Galera i que la família de la seva dona hi tenien uns amics que solien visitar sovint. De seguida vaig saber de qui estava parlant.

-Sí, el tio Juanito va estar a la División Azul –li vaig dir-.

-Igual que mon sogre... D’aquí els hi ve la relació... Mon sogre solia explicar que els van evacuar d’Stalingrado hores abans de començar la batalla i que quan van arribar a Amposta, a la sortida del pont els esperaven les autoritats amb les bandes de música que els van rebre amb honors d'herois –me va explicar el meu veí-. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Divisi%C3%B3_Blava

10è ANIVERSARI DE LA CRISI

Hi ha aniversaris que se celebren amb alegria, però en canvi n’hi ha d’altres que no voldries ni recordar. Precisament abans d’ahir va ser el 10è aniversari del començament de la crisi, anomenada per alguns com ESTAFA, ja que per a la majoria dels treballadors i les classes populars va ser precisament això: Una ESTAFA.  

Sé considera com l’inici la crisi de les hipoteques subprime que oferien grans rendibilitats però el risc era molt elevat. A partir d’aquest fet la crisi va anar avançant com una bola de neu que baixa pel vessant d’una muntanya.

Aquest matí escoltava a la SER alguns comentaris sobre si, com diu la Unió Europea la crisi ja ha acabat. Els tres o quatre que he pogut escoltar, tot anaven en sentit contrari, es a dir: La crisi no ha acabat. Crec que amb un d’ells es pot resumir perfectament la situació:

-La crisi acabarà el dia que jo hagi recuperat tot el que he perdut durant aquests anys.  

I és així mateix. Jo parlaré com a treballador públic, però segur que tu també podries explicar la teva situació que igual és molt pitjor que la del nostre col·lectiu.

Alguns treballadors encara no han cobrat part de la paga de Nadal que es va suprimir el 2012. I tot el col·lectiu no hem recuperat el 100% del complement específic que ens va permetre durant unes poques pagues extra cobrar-les doblades. A part d’això s’havia signat anys abans un acord entre l’Administració i els sindicats per a poder promocionar al nivell superior de la mateixa categoria cada 5 anys. Amb la crisi també es va perdre i tampoc s’ha recuperat tot i la insistència dels sindicats. Entre unes coses i altres al cap de l’any deu significar uns quants milers d’euros que hem deixat de guanyar...

VENEÇUELA, RÚSSIA... I TURQUIA

Els mitjans de comunicació van carregat de noticies sobre la situació veneçolana. Durant els darrers dies la pressió internacional sobre el govern de Maduro s’ha intensificat... Però qui parla de Rússia? Allà està passant el mateix i ningú diu res. Quan Putin creu que algú li pot arribar a fer ombra, va i l’empresona. Del partit opositor son desenes els dirigents empresonats. Però tothom tem Putin i Rússia és un país massa gran i important per a enfrontar-te-li obertament.

I potser encara molt pitjor és el que est`passat a Turquia on, només perquè ho demani Erdogan, s’empresona un periodista en arribar a Barcelona per haver escrit un article crític amb el seu règim.

No serà per què Turquia està fent a la UE un gran favor? Quin? El de retenir al seu territori els emigrants libis que han marxat per la guerra del seu país.

Quanta hipocresia!! No trobeu que ens ho hauríem de fer mirar?

NO AMB ELS MEUS DINERS!

El culebró esportiu de l’estiu és la situació del jugador del Barça Neymar Jr: Si se’n anava o no al París Saint-Germain.  

M’agrada el joc de Neymar. Potser no sempre és l’efectiu que podria ser, però és encisador. Sense cap mena de dubte és un dels millors jugadors del món i, per la seva joventut, està cridat a ser, molt possiblement, el substitut de Messi, el jugador més gran de la història del futbol. Finalment va decidir marxar... Bon vent i barca nova...  

I ara és quan ve la gran pregunta: Val els 222 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió?

Una cosa és que algú la pagui i l’altra ben diferent és que valgui aquest munt de milions... El Barça va fixar aquesta clàusula perquè esperava que ningú la pagués i, d’aquesta manera assegurar-se la presència d’un jugador que en el seu dia va preferir anar al Barça que al Madrid i això, des del punt de vista de la culerada, diu molt d’ell.  

Però la xifra total del traspàs (si és que s’acaba concretant) encara serà molt superior. A part dels diners que està disposat a pagar el PSG, cal sumar-hi els impostos i la comissió que s’emportarà el seu representant i el seu pare (aquí es troba la mare dels ous)

Però és que a part pot tenir d’altres conseqüències econòmiques derivades de les pretensions salarials de la resta de membres de la plantilla. Normalment sempre hi ha un o uns jugadors estrella que marquen el topall màxim i a partir d’aquí existeixen unes escales salarials en funció del rol de cada jugador dintre de l’equip. Si el PSG paga a Neymar una quantitat molt per sobre dels jugadors millor pagats pot produir-se una situació difícil de gestionar i que una part dels jugadors vulguin cobrar més sota l’amenaça de marxar del club.

I d’on surten els mils i mils de milions que mou el futbol arreu del món? Sobre tot de les grans marques que fan de patrocinadors i dels drets televisius que cobren els clubs. Al Periódico de dimarts hi ha una imatge de Neymar a Japó envoltat de cartellets de marques publicitàries (uns 15, ne vaig contar, tot i que a la imatge d’Internet se’n poden veure alguns més) Per a sortir a la foto (i mai millor dit) s’ha de pagar i suposo que no poc.

Una altra part important del finançament dels clubs és via venda de samarretes i merchandising divers, quotes de soci i venda d’entrades.  

Dic sovint que durant els anys de la crisi (tot i que diuen que s’ha acabat els seus efectes encara perduren i perduraran durant anys) mentre a una gran part de la població se li baixava el sou i d’altres senzillament perdien la feina, només uns pocs afortunats van veure com s’incrementaven els seus ingressos. Entre els afortunats que els hi va passar això estan els esportistes d’elit i, entre ells, es clar, els jugadors de futbol. La realitat que envolta els jugadors (els Messi, Cristiano Ronaldo, Neymar, Bale i companyia) està a les antípodes de la que viuen les famílies amb pocs recursos.

Mentre segons les ONG’s com Càritas, a Espanya cada vegada hi ha més pobres, ells cada vegada són més rics i cada contracte nou o renovació de contracte que han firmat han volgut més i més diners indiferents a la situació que s’estava vivint.

Però mentre hi hagi gent que estigui disposada a veure un partit de futbol per una tele de pagament, comprar la samarreta del club dels seus amors per al seu fill o senzillament ser soci i abonat per a veure en viu i en directe els partits, els clubs estaran condicionats a complaure les exigències de l’afició (resultats i si són títols millor) i dels jugadors.

Jo ja fa anys que vaig decidir no destinar ni un euro al club dels meus colors (sabeu que sóc del Barça) i, evidentment, encara menys per a la resta (al menys de forma conscientment)

A partir d’aquí, tot el que facin els clubs no serà amb els meus diners.

AMB LA MATEIXA PEDRA

Diuen que el ser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...

D’exemples d’ensopegades ne tenim constantment, la darrera ensopegada i que a sobre és col·lectiva, és la nova bombolla immobiliària que s’està creant. Perquè, efectivament, tot indica que se’n està creant una altra.

Com tots sabeu, la bombolla immobiliària va ser el principal motiu de la crisi econòmica que va començar l’any 2008 i de la que encara estem patint les conseqüències: Govern del PP, rescat i desaparició d’entitats financeres, retallades de drets laborals i socials, etc.

El titular de diumenge del Periódico és força eloqüent en aquest sentit: La bombolla immobiliària torna a la costa espanyola. Segons el diari, 1 de cada 4 immobles venuts ho són a ciutadans estrangers. No tinc clar si un 25% de vendes de xalets, apartaments, etc. a estrangers són suficient motiu com per a crear-se una nova bombolla...

I deu de ser cert, perquè de repent hi ha una immobiliària interessada per la casa de mons pares de la Galera. Farà uns 15 dies, un corredor de Masdenverge (d’aquells de tota la vida) els hi va preguntar si encara tenien la casa del poble. Tot i que s’han posat diverses vegades en contacte amb mi (ells no hi poden anar), la incompatibilitat d’horaris han fet impossible que, e moment, l’hagin anat a veure.

-Hi ha molta gent de Barcelona interessada en comprar cases per aquí... Darrerament a Masdenverge n’hem venut 3...  

Amposta, entre els carrers Xile, Murillo i Velázquez. No hi viu ningú. 

Si voleu que us digui una cosa, ja no sé que pensar... Per qualsevol indret que vagis de la geografia espanyola, per petit que sigui el poble, segur que trobarem edificis (ja sigui blocs de pisos u unifamiliars) construïts durant els anys de la bombolla i segur que alguns no s’han venut. A Amposta que és el lloc que més controlo, hi ha blocs sencers on no s’ha venut ni uns sol pis i a d’altres molt pocs. Alguns d’aquests pisos deuen de ser propietat del SEREB o banc dolent, però suposo que també d’altres entitats financeres i en alguns casos igual no sé sap de qui...  

Està clar que durant els anys de la bombolla immobiliària aquest país va créixer per sobre de les seves possibilitats... Però les conseqüències posteriors van superar amb escreix els beneficis dels anys anteriors, amb l’agreujant que durant aquells anys només uns pocs fan fer molts diners (en canvi d’altres es van arruïnar) i la crisi posterior va afectar a pràcticament tothom, fins i tot els que no havíem tingut res a veure amb el sector de la construcció.

Trobo que encara estem a temps de posar-li remei. Si fa anys els governs van fer ulls grossos al que es veia venir, ara s’haurien d’activar tots els mecanismes per a evitar un altre disbarat com el que es va viure.

Una segona crisi sense haver superat encara l’anterior no l’aguantaria ningú. Onegés con Càritas, de tant en tant recorda que la població de pobres va en augment i fins i tot estan vorejant el que es coneix com exclusió i marginalitat social.

Si els governs (el de Catalunya, però sobre tot el d’Espanya) permeten una segona bombolla immobiliària serà d’una irresponsabilitat total i, evidentment, la societat, però sobre tot els votants (n’hi ha qui no van a votar i després se queixen) els hi haurien de demanar responsabilitats fins on calgui... De totes maneres la responsabilitat més gran és el vot.  

BANC POPULAR: SUMA I SEGUEIX

El Banc de Santander ha comprat el Banc Popular per 1€... Vaig estar a punt de donar-ne 2, però al final me vaig tornar enrere...

El Banc Popular se suma als altres bancs, però sobre tot caixes d’estalvis, que han passat a millor vida. I és que la gran bombolla que va ocasionar el totxo la dècada passada va fer estralls. Dimarts, una mic me dia al respecte:

-Al seu lloc jo també ho hauria fet... Al final qui ho paguem som nosaltres!

Raó no li faltava... Una part important va haver de ser rescatada amb diner públic. Al contribuent no li costarà ni un sol euro, ens van anunciar les autoritats monetàries espanyoles... Els nostres nets encara pagaran aquella mala gestió de les constructores, els bancs, però també dels governs (i ho dic en plural perquè igual tenen culpa Aznar, com Zapatero com Rajoy.

El Popular era un banc menut si el comparem amb el Santander, BBVA o Caixabank, però això no li va impedir ser el banc més rendible del món durant anys. Sí, ho heu llegit bé: El Popular va ser durant anys el banc més rendible del món! Segurament menjaven poc, però païen bé. No corrien cap risc a l’hora d’invertir o finançar projectes de dubtosa rendibilitat, que és el que van fer molt de bancs i caixes a més d’altres disbarats comptables com les targetes black, els sobre sous o el plans de jubilació a favor dels membres dels seus consells d’administració.

Com molts sabeu, l’any 2003 vaig entrar com a regidor a l’Ajuntament d’Amposta. Al començament de cada legislatura, la Diputació imparteix un curs per a electes a la subseu que té al casc antic de Tortosa. Allí vaig conèixer a Miquel Subirats que també s’estrenava con a regidor, en aquest cas per ERC a l’Ajuntament de Deltebre. Durant un recés vàrem estar parlant i entre d’altres coses me va dir que estava al consell d’administració del Banc Popular en representació dels treballadors i que, com sé seien per ordre alfabètic, ocupava la cadira del costat de Lluís Valls-Taberner, el president de l’entitat.

Des d’aquell dia només havíem coincidit un parell de veges. Després d’anys, dijous passats ens vàrem tornar a trobar.

Anava a esmorzar i, en sortir per la porta de l’AEAT de Tortosa el vaig veure a l’altre costat de vorera mirant cap a mi. El vaig reconèixer de seguida... Me li vaig apropar i vaig soltar:

-Trobes que el Popular desapareixerà?

-No me’n parles, no me’n parles, que estic molt emprenyat... Desaparèixer no desapareixerà, però l’acabaran regalant... Si no haguessin fet les inversions ruïnoses que van fer els anys de la bombolla econòmica, otro gallo cantaría... Molt de llicenciat per Òxford i Cambridge, però poc sortir dels seus despatxos per a conèixer la veritable situació de l’entitat. Van posar diners a MARTINSA-FADESA... El Sr. Martín els va fer passar al seu despatx i els va enlluernar amb els seus projectes... Què havíem de fer? –Es van excusar- Si els altres bancs també hi havia invertit... Si Valls-Taberner aixequés el cap, agafaria una metralladora i els mataria a tots –Va concloure-.

Efectivament se’l veia molt emprenyat. De ser el banc més rendible del món a passar a vendre’s per 1€ (tal com Subirats havia previst), hi ha una gran distància, però sobre tot una pèssima gestió.

Abans de signar l’operació de venda amb el Santander, els voltors econòmics feia temps que planaven per sobre del moribund. Una bona mostra és que les accions del Popular es van estar desplomant a la borsa durant diversos dies. Quan les accions (que representen el capital de l’entitat) cauen, és sinònim de que la societat (en aquest cas el Banc Popular) anava perdent valor cada dia que passava. Al final el passiu (dipòsits dels clients i deutes a curt, mig i llarg termini) acaben sent superiors a l’actiu (recursos propis, immobles, etc.)

El Popular ha estat l’últim, tal com es diu en termes comptables, un summa i segueix... Quin serà el proper?  

NO SÉ SI HO VULL SABER...

De Faro a Diari de Tarragona.

Dimecres tots els grups que conformen la cambra baixa van acordar obrir una comissió d’investigació per a buscar els culpables de la crisi financera espanyola.

El PSOE vol recular fins els anys del govern d’Aznar... I no va gens desencaminat, ja que va ser en aquesta època quan es va aprovar liberalitzar el preu del sòl que va ser l’origen de la gran bombolla immobiliària que es va produir a tota Espanya els anys següents.

D’on van sortir els diners per a finançar l’enorme quantitat de vivendes que es van construir? Una part dels estalvis dels ciutadans, però principalment dels bancs que, a diferència del que van fer anys més tard, van obrir l’aixeta del crèdit sense precaucions de cap classe.

Normalment, quan algú anava al banc a fer una hipoteca, els bancs arribaven a deixar fins al 70% de la taxació que s’hi feia. Durant els anys de la bombolla arribaven a deixar el 100% i, a sobre d’una taxació irreal, ja que es valoraven les vivendes per sobre del preu de mercat, perquè aquest pujava cada dia. O sigui, tu podies comprar avui per un preu i demà vendre-la per un de superior. Va haver molta gent que va fer negoci d’aquesta manera, però també hi va haver qui es va arruïnar.

Un dels meus fills va treballar 3 mesos a una entitat financera que es va establir a Amposta durant aquests anys. Una família d’immigrants que van acabar comprant un pis al bloc on visc, va anar a demanar una hipoteca per a poder-lo comprar. Amb els diners que li van deixar, es va poder pagar el pis, comprar un utilitari i marxar de vacances al seu país. Era una família de 3 membres i només el pare tenia nòmina. Quan es va desinflar la bombolla, alguna vegada me van trucar a mi demanant-me per ells. Eren empreses d’aquestes que es contracten per a cobrar els morosos. Primer van deixar de pagar les despeses comunitàries i més tard l’import de la hipoteca. Van acabar desnonats, van haver de marxar cap a una altra província espanyola i, finalment, retronar al seu país. Mon filla encara es posa ara les mans al cap només de pensar els disbarats que va veure durant aquell curt període de temps.

Al final va passar el que havia de passar: els bancs es van haver de quedar amb una gran quantitat d’habitatges que havien perdut bona part del valor que tenien. Però aquí no es van acabar els problemes dels bancs i les caixes d’estalvis, ja que van ser tants els diners que van deixar que es van descapitalitzar. Havia que buscar solucions urgentment i van trobar la panacea de les participacions preferents, cèdules hipotecàries (que ja havien fet servir altres vegades, etc.) I on van anar a captar aquests capitals? Majoritàriament entre el col·lectiu que més estalvia i que menys havia invertit en rajola: les persones grans, els pensionistes.

És molt fàcil vendre quan la persona que compra té te una confiança cega forjada per una relació de molts i molts anys. Apart de que de que aquestes persones grans també són les més vulnerables.

I tot això es va fer amb el consentiment implícit o explícit de les autoritats monetàries d’aquest país.  

Mentrestant hi va haver (per força, no per voluntat) una reconversió del sistema bancari espanyol. La majoria de les caixes es van convertir en bancs i només van acabar sobrevivint les/els més potents. La majoria van acabar engolides pels bancs més forts.

Durant els anys de la bombolla econòmica a Amposta van aterrar els següents bancs (salvo error u omissió): Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manresa. Amb la crisi aquestes caixes van desaparèixer i altres entitats que tenien diverses sucursals en van haver de tancar alguna.

Al convertir-se les caixes en bancs, els van obligar a reconvertir les participacions preferents i les cèdules hipotecàries en accions. Qui hi va perdre? Com sempre els clients que van veure com el capital que havien posat els hi disminuïa sensiblement.

Quan tot semblava que havia tornat al bon camí, que les males praxis emprades durant anys per les entitats financeres havia desaparegut, ens hem assabentat que no, que a la pràctica tot continua igual o molt semblant. Els comercials de les entitats financeres (els caixers que hi havia abans han desaparegut quasi completament del mapa) segueixen oferint productes de risc als clients que veuen que tenen un saldo significatiu sense donar-los pràcticament explicacions.

No fa gaires dies, la Comissió Nacional de Mercat de Valors va enviar inspectors a diferents sucursals bancàries que, fent-se passar per clients, van poder comprovar que, efectivament, s’estaven oferint productes financers de risc sense donar una informació adequada.  

Tot el que he explicat és el que més o menys sé sap... I jo me pregunto: Cal saber més coses? És necessari donar noms? És que no sabem que en aquell temps tothom va mirar cap a un altre costat? És que no tenim clar que hi va haver connivència entre els polítics i les autoritats monetàries del país? És que si acaben sortint noms es podrà revertir la situació? Si s’identifiquen els veritables culpables, aniran a la presó? Els bancs retornaran els milions que van estafar amb les participacions preferents, clàusules terra, etc?

MÉS INFORMACIÓ: 

https://danielcunado.wordpress.com/2012/06/13/fue-la-ley-del-suelo-de-aznar-el-origen-de-la-burbuja-inmobiliaria/

http://www.elboletin.com/mercados/146016/agentes-secretos-cnmv-malas-practicas-banca.html

LA (I) REALITAT DELS BANCS

El Roto. 

Com ha canviat la banca! No es pot dir que ho hagi fet un dia per l’altre, no... Però si fem una mirada retrospectiva aquells que ja tenim una edat, ens en adonarem de que, efectivament el concepte de banca de fa només unes dècades a l’actual no s’hi assemblen pràcticament en res.

Però no només això. La nova banca (per qualificar-la d’alguna manera, sembla que viu una realitat molt diferent a la dels humans (bé, no tots ja que els futbolistes i altres esportistes d’elit també viuen a un món irreal)

Fa una mica més d’una dècada la banca va propiciar la bombolla immobiliària. De no haver estat per la banca que facilitava crèdit sense gaires problemes, el boom immobiliari hagués estat impossible. Per una part donava crèdit a les constructores per a què poguessin seguir construint i per l’altre a la gent que tenien furor comprador.

Quan va esclatar la crisi va agafar la banca a contrapeu. Per un costat veia com la morositat creixia dia a dia, ja que les constructores no podien fer front als préstecs perquè no venien els pisos a mesura que els anaven construint i per l’altre, molts particulars que havien comprar pisos a preus molt elevats, tampoc els podien pagar perquè van perdre la feina o van veure disminuïts considerablement els seus ingressos. D’aquí que s’inventessin la clàusula terra (*) per assegurar-se el manteniment del benefici als préstecs hipotecaris.

Cal recordar que molts de bancs van haver de ser rescatats amb diner públic? Cal recordar que el sector va patir una gran reestructuració ? Cal recordar que la majoria de les caixes d’estalvis van desaparèixer, però també alguns bancs? Cal recordar que els mils de milions que l’Estat va injectar al sector difícilment els retornaran mai? Cal recordar que, encara avui, es produeixen a diari un bon grapat de desnonaments? I tot i que ja ho he esmentat més amunt, cal recordar que tots aquests mils de milions eren diner públic, es a dir diners dels contribuents? I per últim, cal recordar que mentre l’Estat insuflava capital a la banca retallava drets als sectors més vulnerables de la societat?

El Roto. 

Tot i aquests antecedents el sector bancari sembla que no en té prou i que encara vol esprémer més els clients sense importar-los la seva condició social. Tot i que diversos tribunals de justícia han donat la raó als clients d’entitats financeres als que se’ls hi va incloure la clàusula terra, els bancs es resisteixen a acatar les sentències i no paren de recórrer i recórrer. La darrera sentència (d’obligat compliment) és del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Alguns han dit que tenen reserves per a retornar els diners cobrats per aquest concepte, però n’hi ha d’altres com el BBVA que vol fer ús de tota mena d’argúcies legals per a evitar retornar els diners cobrats de forma indeguda.

Què cal esperar d’aquests tipus de bancs? Molt poc la veritat. Tot i que des de sempre semblava que els que treballaven a un banc tenien un estatus superior a la resta dels mortals, la situació actual ha empitjorat considerablement. Abans tenies uns empleats de referència, però ara, la majoria dels clients, aquells que només disposem d’una nòmina i poca cosa més, ja no ens queda ni això.

Encara recordo aquelles trucades que ens feien per avaluar la qualitat del servei i en les que se’ns preguntava:

-Quan vostè entra a la seva oficina, el reconeixen i sé li adrecen pel seu nom?

Ara com ja ho fem tot pel caixer automàtic, només entres a l’oficina molt de tant en tant i per tant ni els coneixes ni et coneixen...

Potser quan té veuen té donen el bon dia, però difícilment té donaran un calendari quan abans, per aquestes dates, era tradicional fer-ho.  

El Roto.

(*) ¿Què és la clàusula terra?

Les polèmiques clàusules terra de les hipoteques han passat en uns anys de ser unes condicions poc conegudes dels contractes hipotecaris a provocar un autèntic escàndol social i convertir-se en una pràctica bancària gairebé proscrita, malgrat que les entitats les han hagut de treure a contracor, a cop de sentències judicials, i continuen defensant la seva validesa i transparència.

1) ¿Què són les clàusules terra?

Es tracta d'unes condicions incloses en moltíssimes hipoteques durant anys (especialment els anys 2008 i 2009 i a partir d'aquí fins fa un parell d'exercicis) per les quals es fixava un nivell mínim d'interessos a pagar per l'hipotecat amb independència que la suma de l'euríbor i el diferencial del crèdit se situés més avall d'aquest límit. En la majoria dels casos anava acompanyada d'una clàusula sostre, un nivell màxim que aconseguirien els interessos. Els bancs argumenten que era una manera de donar-li estabilitat al preu del préstec i beneficiar així tant l'entitat com el client. Segons el sector, és un dels factors que expliquen que les hipoteques espanyoles siguin de les més barates de la Unió Europea.

2) ¿Quan van sorgir els problemes i per què?

Durant anys aquestes clàusules van passar desapercebudes perquè el nivell de l'euríbor no es va col·locar per sota dels nivells de la immensa majoria d'aquests mínims. Però durant les crisis, molts hipotecats van començar a adonar-se que no es podien beneficiar de les baixades de tipus d'interès amb què el Banc Central Europeu ha intentat recolzar l'economia. En molts casos amb sorpresa, perquè no eren conscients d'haver assumit aquestes condicions. En la pràctica, a més, els sostres eren tan alts que eren irreals (fins i tot del 25%), mentre que es va demostrar que els mínims estaven a l'abast. No era estrany, així doncs, que fossin d'entorn del 3% i en algun cas arribessin al 5%, quan la mitjana anual de l'euríbor va marcar un màxim del 4,81% el 2008 i està per sota del 2,5% des del 2009 (actualment, de fet, la taxa està en negatiu). Associacions de consumidors com Adicae van començar aleshores a canalitzar aquest descontentament mitjançant demandes davant els tribunals.

3) ¿Què va marcar un punt d'inflexió?

Un degoteig incessant de sentències va anar donant la raó majoritàriament als afectats, però el punt d'inflexió el va marcar una decisió del Tribunal Suprem del maig del 2013 que va obligar a retirar tots els seus mínims al BBVA, NovaGalicia (avui Abanca) i Cajamar. L'alt tribunal va considerar legals aquestes clàusules, però no quan fossin incloses en els contractes sense prou transparència. És a dir, sense haver facilitat prou informació, enterrant-la entre una "aclaparadora quantitat de dades" o sense oferir al client "simulacions d'escenaris diversos" o altres productes.

4) ¿Des de quan els bancs condemnats han de tornar els diners?

El Suprem va obligar aquestes tres entitats a tornar els diners però amb la data de la sentència del maig del 2013, no des del principi de la vida del préstec, amb l'argument que no volia desestabilitzar el sistema financer. Després d'allò, una allau de sentències van obligar altres entitats a tornar el que havien cobrat de més, a les quals aquest dijous s'ha sumat la que imposa la mateixa pena a 40 bancs i caixes. No obstant, el Jutjat Mercantil núm. 1 de Granada va preguntar l'1 d'abril del 2015 respecte a aquesta qüestió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquest tribunal té previst emetre la seva opinió el 26 d'abril, però els serveis jurídics de la Comissió Europea ja li han anunciat que, segons la seva opinió, els bancs han de tornar els diners des que el crèdit va ser subscrit, no des del maig del 2013, cosa a què es van oposar el Banc d'Espanya i el Govern. Si el tribunal europeu comparteix aquest criteri, la seva opinió prevaldrà sobre la del Suprem.

5) ¿Quin és l'abast del problema?

No hi ha xifres oficials però se suposa que hi ha hagut dos milions d'afectats. Segons Adicae, el que s'ha pagat de més seria fins a 2.566 euros a l'any en les hipoteques de 150.000 euros; fins a 3.421 euros en les de 200.000; i fins a 4.276 euros per a les de 250.000. També ha mantingut que els mínims han tingut un paper determinant en gairebé el 90% dels desnonaments, de manera que eradicar-los evitaria 200.000 execucions hipotecàries.

6) ¿Quin seria l'impacte per als bancs?

Tampoc hi ha dades oficials i ningú sap del cert quin impacte podria tenir per a les entitats tornar tots els diners. Una font del sector calcula que podria arribar a 12.000 milions d'euros, tenint en compte que hi ha uns dos milions d'hipoteques amb mínims, prenent un límit mitjà del 3,12% (l'apuntat pel Banc d'Espanya el 2009) i tenint en compte una hipoteca mitjana de 120.000 euros a 20 anys i els euríbor mitjans anuals des del 2009, data en què es van començar a activar. Però la font adverteix que només és una xifra aproximada perquè no hi ha informació certa. Alguns mitjans han parlat de quantitats d'entre 20.000 milions i 36.000 milions, però la banca les titlla d'excessives. El Santander i el Bankinter no han utilitzat mai els mínims i altres entitats, com CaixaBank, Bankia i el Popular, ja els ha retirat.