AQUESTA SI QUE ÉS BONA!

Ni la democràcia espanyola és una democràcia plena, ni el Tribunal Constitucional és imparcial.

En un país així és lògic que el Rei tampoc sigui el cap d’Estat de tots els espanyols, i encara menys d’aquells que ni se senten espanyols ni monàrquics.

Som, senyores i senyors, un país de pandereta... No, de traca no, de pandereta, de maraixa i de burro en sària. Un país semblant al que se van trobar els turistes europeus fa 60 anys. Al fons no ha canviat tant tot i la modernitat de les instal·lacions.

I per què ve això? Per la resolució del TC anul·lant la resolució del Parlament de Catalunya contra la reprovació del Borbó. Ignoro si la resolució contempla i condemna l’actitud del Rei pel 3-O per la poca imparcialitat que va tenir. Si la Constitució diu que la figura del Rei és inviolable (cada vegada que ho llegeixo o ho escric el cap me porta cap a un altre lloc), no és menys cert que també atorga a la Corona un paper d’àrbitre davant els conflictes interns.

El 3-0, el Borbó no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i el TC, una vegada més mostra la seva parcialitat a l’hora d’emetre un veredicte, en aquest cas, anul·lant una resolució d’un Parlament que representa al poble de Catalunya.

Del Plural.com. 

Una vegada més (i ja ne van unes quantes), el poder judicial passa per sobre del poder legislatiu i dicta una sentència política sense tenir en compte que mai podrà anul·lar la manera de pensar de la majoria dels ciutadans d’un poble.

La ciutadania de Catalunya podrà o no ser independentista. Els resultats demostren que hi ha un empat tècnic entre aquells que s’hi senten i els que no. Però queda clar que els independentistes no són monàrquics (encara que estic segur que ne trobaríem algun) i, segons les enquestes (no hi ha d’altra manera de mesurar-ho) una part important d’aquells que no són independentistes, tampoc són monàrquics.

La monarquia és una institució caduca. Una institució que grinyola dintre d’un país que diu ser democràtic. Com se pot ser democràtic si la màxima institució no ho és?

Una monarquia al segle XXI és la proba fefaent de la manca de qualitat democràtics d’un estat.

QUIN VA SER EL PREU D’UNA TRANSICIÓ ‘MODÈLICA’?

De Ferreres al diari Ara. 

Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat. I certament va ser així. Només cal veure que després de 43 anys de la seva mort continuem tenint un Borbó com a Rei, el fill que ell mateix va designar com el seu successor, fins només fa unes setmanes ens governava el partit hereu d’una bona part dels seus ministres i encara hi ha qui quan sent parlar del Valle de los Caídos diu allò de ¡no se toca!   

Ens van vendre la moto amb els Pactes de la Moncloa i una modèlica Transició. Però, quin preu se va haver de pagar? Va hagué de ser molt alt perquè encara avui l’estem pagant. Potser només seran els interessos, però el cert és que després de tant de temps encara arrestem les seqüeles d’una Transició que va tancar en fals l’anterior règim dictatorial i dèspota.

No va existir una llei de punt i final en la que s’hauria pogut renegar de l’anterior règim i passar comptes amb els ministres i personatges més sanguinaris. Un exemple de ministre seria Manuel Fraga i de personatge l’anomenat Billy el Niño que, com sabeu, era un policia torturador que a sobre va ser condecorat pel seu treball.  

Però l’exemple més clar el tenim, sense cap mena de dubte, en la Constitució. La Constitució Espanyola, la Carta Magna o la Llei de Lleis, es un compendi normatiu que se va haver de desenvolupar mitjançant lleis orgàniques. A part de que la seva interpretació resulta complicada (de no ser així el Tribunal Constitucional sempre resoldria per unanimitat), és massa rígida, es a dir, massa difícil de modificar.

De fet, si la memòria no me falla, des de la seva publicació només s’ha reformat dues vegades: per a equiparar el dret successori de la corona entre homes i dones i quan per mandat de la UE se va haver de fixar l’estabilitat pressupostària. Es a dir, no endeutar-se més del compte.

I és que per a reformar-la se necessiten al menys 2/3 dels diputats. O sigui, si el Congrés està format per 350 diputats i diputades, ha d’obtenir al menys 234 vots favorables. Comprendreu la dificultat existent per a poder-a retocar. Les dues vegades anteriors va ser perquè les modificacions que se van fer agradaven a la majoria, o al menys creien que era necessari.

Però si d’entre tots els partits que han estat hegemònics durant aquesta etapa hem de buscar culpables, sense cap mena de dubte qui més culpa té és el PSOE.

De Ferreres al diari Ara. 

I per què el PSOE i no la UCD, AP o el PP? Fàcil. Perquè el PSOE venia d’una tradició republicana i, evidentment d’esquerres i va haver de empassar-se a la Monarquia i no només això, és que pel que se veu, no hi va haver un període de carència: Per a tota la vida!

Tal com deia al començament, Franco porta mort 43 anys i sembla que és ara quan l’extrema dreta està més forta que mai i els tribunals de justícia espanyols els solen tractar amb una benevolència que no apliquen a d’altres acusats, com per exemple els presos polítics catalans.  

Entre 1975 i 2018 sembla que hi hagut un gran buit que, sí, és veritat que han passat moltes coses, però potser menys transcendents del que haurien pogut ser. El gran canvi, la gran revolució dels fills i nets dels vençuts encara no s’ha produït.

Si la fundació Francisco Franco ha fet una crida a un nou Alzamiento Nacional, jo faig una crida a la mobilització de totes aquelles persones que, com jo, n’estan tipes de com a evolucionat el país.

Visca la República!!

EL CIS I L’AUTOGOVERN DE CATALUNYA

Segons l’última enquesta del CIS a Catalunya baixa el nombre de persones que volen més autogovern. Dit així pot portar a equívocs, ja que no és el mateix més autogovern que ser un estat independent.

De totes formes segons aquesta enquesta baixa el nombre de persones que volen més autogovern, però també d’independentistes. En canvi puja el nombre d’aquells que volen quedar-se com estem ara... Potser per allò de Virgencita, Virgencita que me quede como estoy...

El CIS (com el CEO) ens tenen massa acostumats a manipular els seus estudis. Allò que se diu vulgarment cuinar. Per tant, aquest, com tots els altres hi ha que agafar-lo amb pinces, no sigui cosa que ens vulguin enganyar.

D’entrada jo no me’l crec. Si fos veritat el que diu, el descens d’independentistes i dels que volen més autogovern seria la conseqüència normal del cansament d’una part de la població catalana que veuria com les expectatives que se van crear fa mesos (molts de mesos) d’assolir un estat independent en forma de República, de moment res de res.

I és veritat que una part de la població està cansada, però això no vol dir que se’n hagi d’anar d’un extrem a un altre. Es a dir de voler més autogovern a seguir depenent d’Espanya, de les seves lleis i de les arbitrarietats dels seus jutges.

Com bé sabeu sempre m’he posicionat clarament en contra del procés, però no per això renuncio a trencar lligams amb una Espanya que dia si dia també ens dona alguna sorpresa negativa en forma de corrupció del PP o sentències incomprensibles per part dels tribunals de justícia.

Des de la meva posició crítica amb l’Espanya profunda no entenc que hi pugui haver gent que de sobte deixen de costat la seva animadversió a tot allò que emana de Madrid i vulgui quedar-se amb la Catalunya que va sortir de la Constitució del 78 i de l’Estatut d’Autonomia del 79.

O dit d’una altra manera: és possible cansar-se del procés i no d’haver d’aguantar tota la injustícia dels estaments espanyols? Només recordar-vos que la segona fa molts més anys que dura i només que féssim un exercici de memòria, veurem com Catalunya ha viscut etapes on ni ha existit autogovern ni res que sé li assemblés: dictadures, guerres, sotmetiments.

Ves per he trobat la paraula que defineix més bé l’actual situació de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució: Sotmetiment.    

Per cert, una aplicació de l’article 155 que segons el Delegat del Govern a Catalunya Enric Millo, el Dialogant (així ens el van presentar quan va prendre possessió del seu càrrec) se podrà seguir aplicant puntualment durant un cert temps sempre que les circumstàncies així ho requereixen...

Això no és voler fer-nos temor? Bé, si algú creu que no és així, que m’ho expliqui per favor, ja que la meva capacitat racional de comprendre certes coses s’està esgotant per moments.  

LA FIGURA DEL REI

De Vergara a eldiario.es.

Per als que veníem de la dictadura franquista la figura del Rei ens semblava el primer pas per a deixar enrere l’antic règim. A diferència de Franco, Joan Carles era jove i se’l veia jovial. Segur que amb ell, Espanya caminaria cap un futur proper esperançador.

(Tot això pot sonar-vos una mica desfasat, però penseu que llavors, entre els homes, eren molt pocs el que entenien de política, tret de la que ens ensenyaven a l’institut que no era res més que la doctrina franquista , mentre que a les dones ni això, elles aprenien labors de la llar)

Joan Carles I va ser el primer esglaó del nou ordre polític ja que estava tot per fer. De fet, Espanya no tenia cap estructura democràtica (ni parlaments, ni alcaldes escollides directament pel poble, ni Constitució...)

L’any 1978, quan ja s’havien celebrat unes primeres eleccions democràtiques, les famílies espanyoles vam rebre un exemplar de la Constitució que hauríem de votar-la en referèndum.

Segons la Constitució, la figura del Rei era inviolable... Inviolable? Qui més, qui menys ho va interpretar en el sentit més radical de la l’accepció... (ja m’enteneu)

En aquella època, la majoria d’espanyols no hauríem entès que s’insultés al Rei i més si tenim en compte que va aturar un cop d’estat (o al menys va ser el que ens van voler fer creure en aquelles dates) Només alguns, el que se sentien per sobre de tot republicans, eren els que es mostraven més contundents cap a la figura del monarca i tot el que representava.

Però poc a poc vam anar obrint  els ulls, sobre tot gràcies a les filtracions periodístiques que explicaven els afers amorosos extraconjugals i d’altres aventures de dubtosa reputació. Queia el mite i apareixia el vividor...

No obstant, a part de la Constitució, les lleis espanyoles seguien protegint-lo davant de qualsevol acció ja no contra la seva persona, sinó també contra la seva imatge.

Cremar fotografies del Rei ha estat un acció prou freqüent entre els manifestants que proclamen una Catalunya independent. Igual que xiular-lo en actes públics, com ara les finals de la copa que porta el seu nom o insultar-lo quan acudeix a determinats actes, com per exemple la manifestació que hi va haver a Barcelona després dels atemptats del 17-A.

Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a dos joves gironins que van ser empresonats per cremar una foto del Rei. El tribunal també condemna l’Estat espanyol a indemnitzar-los pel temps que van estar a la presó. Segons la sentència ha de prevaldre la llibertat d’expressió (un dret que també recull la Constitució i la Carta Universal dels Drets Humans)

La conseqüència més immediata de la sentència ha estat el debat que han iniciat els polítics sobre la conveniència o no de modificar el Codi Penal en el sentit d’eliminar o suavitzar les condemnes per injúries al monarca. Tres partits ho han impedir: PP, C’s i PSOE.

Tres partits a qui els tindria que caure la cara de vergonya cada vegada que el TEDH absolgui els condemnats per la Justícia espanyola per casos iguals o similars i, per tant acabi condemnant l’Estat espanyols (i m’ensumo que a partir d’ara passarà moltes vegades)

Un país democràtic (Espanya ho és en teoria...) no hauria de consentir tenir de Cap d’Estat una persona que ens ha estat imposada ja que mai l’ha votat ningú. Només per això la República hauria de ser la forma de govern dels estats socialment avançats, tal i com pretén ser-ho Catalunya.

EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...

El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)

Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.

No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  

Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.

Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)

També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

PERQUÈ CAL REFORMAR LA CONSTITUCIÓ

Ja us avanço que els meus arguments no seran jurídics i potser que tampoc polítics. Seran arguments de sentit comú o al menys això és el que intentaré.

He d’advertir que si, d’entrada, té consideres independentista i no creus que el marc legal (al menys a curt termini) sigui la Constitució, millor no seguir... Per a què?

La vida de la humanitat està plena d’etapes. Fins fa menys de 200 anys era impensable que els ciutadans (la paraula té els orígens a la Revolució Francesa de 1789) estiguéssim representats políticament parlant per treballadors. De fet, durant molts i molts anys ni tant sols estàvem representats per ningú, tret de l’amo i senyor que els hi deia fins i tot amb qui s’havien de casar.

Per tant, si la societat s’ha anat transformant a base de lluites de classes, cal deduir que mai res és per a sempre i cal anar-ho actualitzant de tant en tant ja que sinó sé corre el risc de quedar desfasat. Això és el que li passa a la Constitució Espanyola. Una Constitució que es va elaborar, debatre, aprovar i sancionar després d’un període de 40 anys de dictadura. Fins i tot alguns dels anomenats pares de la Constitució van tenir càrrec durant el franquisme. Per tant és una constitució que ha quedat obsoleta, al menys en part.

Potser sigui prudent que per a canviar la Carta Magna calguin 2/3 del Congrés dels Diputats, ja que si només fes falta una majoria absoluta potser l’estaríem retocant cada 2 per 3 (que dit així sona paregut) Però no és lògic que un determinat grup de la càmera, precisament aquell que deriva d’un partit que quan s’havia d’aprovar va demanar el no, pugui bloquejar-la sistemàticament només per motius electorals. Quan passen coses així s’hauria de poder celebrar un referèndum per a veure que vol la ciutadania espanyola i, si majoritàriament s’està d’acord en canviar uns determinats aspectes, poder-ho fer. Com per exemple permetre fer un referèndum d'autodeterminació. 

Ni els militants ni simpatitzants d’Alianza Popular (el partit antecessor del PP) va votar a favor de la Constitució (de fet molts no van anar ni ha votar), ni molts ciutadans de 2017 (m’estic referint a tots aquells que l’any 1978 encara no eren major d’edat) ho van poder fer per raons obvies. Per tant, ¿per què han d’acatar una norma que els hi ha estat imposada sense poder opinar sobre la mateixa? De qualsevol altra llei és comprensible, però no de la llei de lleis, de la que segon ella mateixa emana tot el compendi legislatiu espanyol.

Sinó recordo malament, des de que va entrar en vigor la Constitució només s’ha reformat dues vegades: la primera per a modificar la successió de la Corona i que pogués regnar una dona encara que tingués un germà més menut i la segona per aprovar el sostre de despesa pressupostària. Potser sí que calia modificar-los, però també se podria fer en altres aspectes, sobre tot d’aquells que parlen de la divisió territorial.

Entenc que l’any 1978 no es podia fer gran cosa al respecte de la divisió territorial en comunitats autònomes. Però els anys han demostrat que les comunitats amb més pes econòmic han sortit perjudicades. Es va voler fer el que es coneix com a cafè per a tothom, però a sobre Catalunya, València, Mallorca, etc., a part li van haver de posar la llet i el sucre. En canvi, les comunitats més pobres, han aconseguit dues infra: infraestructures infrautilitzades.  

Tampoc sembla molt lògic que sé pugi aplicar un article 155 pensat en el seu dia per la situació que s’estava vivint al País Basc. Resulta que allí no sé va aplicar mai i en canvi s’aplica 39 anys més tard a Catalunya i, aprofitant l’avinentesa s’aprofita el buit de poder existent a les institucions catalanes per a fer coses que segurament mai s’haguessin permès fer.

Per tant, aquest article o se deroga o se canvia, però no pot ser que en pel segle XXI, des del Govern central  se pugui actuar tan impunement com ho està fent actualment apel·lant a l’imperi de la llei l’estat de dret.

L’imperi de la llei i l’estat de dret són estats creats per l’home i per tant imperfectes i pel poder per a poder-s’hi aixoplugar quan així ho creguin oportú. És com jugar al guinyot i tenir tots els trumfos i les cartes guanyadores.    

PER IMPERATIU LEGAL

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

L’Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya, diumenge passat a l’article que va publicar el mateix diari es preguntava: ¿Penedits o tacticistes? Jo ho resumiria amb una sola paraula: per imperatiu legal.

Ahir dimarts van ser Junqueras i Forn els qui va dir que acataven el 155 i ho demostraven dient que des de la seva aplicació no han pres cap mesura més... El dia anterior havien estat Rull i Turull. I així uns quants més. De fet han dit que l’han acatat la majoria dels que han estat empresonats i només els fugitius encara no han piulat, però tard ho d’hora ho acabaran fet. Ja ho veureu. De fet, si Puigdemont no acata, dintre de pocs dies no cobrarà el sou que li pertoca com expresident...  

És evident que el 155 no agrada a la majoria dels ciutadans de Catalunya. Però també és veritat que una gran majoria no percebem gaire bé les seves conseqüències, tret de que ara mateix, al país no hi ha ni Govern ni Parlament.

El 155 és una eina que té l’Estat per aplicar-la contra una autonomia quan ho cregui convenient. Si ho era ara ho no, tot depèn de com es miri... És evident que si s’ha aplicat és perquè el Govern d’Espanya creia que sí.

Ens podem lamentar tot el que vulguem, però la situació és la que és: Catalunya intervinguda per l’Estat i obligatorietat d’acatar les seves normes. Per això mateix va ser Mariano Rajoy qui va convocar les eleccions del dia 21 i no Puigdemont tal i com ho té reconegut a l’Estatut.

Després d’això tothom a ballar al ritme que marca l’Estat. Fins i tot les CUP que, tot i dir que és un moment excepcional i que continuen sense acatar les normes dictades per Madrid, el 21-D, allí estaran. I no vull dir amb això que preferiria que no hi estiguessin... Ni molt menys! Simplement vull dir que molt de parlar, al final a acatar... Com tothom!

Aquest fet m’ha recordat el jurament o la prometença de la Constitució quan s’ocupa un càrrec públic o de funcionari. Davant d’aquesta situació n’hi van haver molts que van buscar fórmules imaginatives per ocupar el càrrec sense desacatar. Una de les més acceptades va ser: Per imperatiu legal, si prometo!

Ara si fa o no fa és el mateix: Per imperatiu legal acato l’article 155... Ves quin remei!   

Per tant, responent a la pregunta de l’Enric Hernández, penedits no! Com han d’estar penedits de tot el que van fer? La meva capacitat de sorpresa és molt menuda vist tot el que he vist durant aquests darrers anys, però realment me sorprendria molt si la gran majoria d’aquells que van lluitar per la república independent, de sobte hi renunciessin, encara que fos temporalment.

Tacticistes? Segur. Simplement és una tàctica per a sortir de la presó aquells que hi estan o poder tornar a casa amb unes mínimes garanties dels que s’estan a Brussel·les. I no és que ho critiqui. Si jo m’estigués a la presó i per a sortir tingués que renunciar als meus ideals, segurament hi renunciaria ni que fos de boca cap a fora. Un no renuncia dels seus ideals, només els ven si li convé...

Però d’aquest altre tema ja ne parlaré demà. 

EL PSOE, L’ARTICLE 155 I LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ

De Ferreres al Periódico de Catalunya.

-Bé, sí... Ja ho veurem...

El PP dóna llargues al PSOE... Ara diu que la reforma de la Constitució no és una prioritat per al PP. Per tant, Pedro Sánchez, el Ben Plantat que vagi descartant la idea de l’Espanya plurinacional... Al menys fins que el PP deixi el Govern, la qual cosa, de moment me sembla pràcticament impossible vist com s’estan desenvolupant els fets.

Només fa uns dies, el PSOE va enterrar la idea de la moció de censura contra Rajoy. Sembla que no importa gens ni mica que el cap de la UDEF senyalés un tal M. Rajoy com a perceptor de diners en negre del PP. Està vist que l’única cosa que interessa actualment a Espanya i també a Catalunya és la situació del procés. És una mica llarg, però m’agradaria que llegiu l’article que el professorVicenç Navarro publica a Público on explica amb més detalla això que us acabo de dir.

Cada vegada sembla més clar que Espanya només té un enemic. Ni el Gran Wyoming amb la seva versió de Amigos para siempre ho pot arreglar. Anar contra Catalunya dóna vots a la resta d’Espanya tot i que encara hi ha algun polític que s’esforci per a desmentir-ho.

L’article 155 de la Constitució va unir el PP i el PSOE. Els grans partits espanyols (cal incloure també a C’s) es van posar d’acord per a controlar l’autonomia catalana. També s’haurien pogut posar d’acord en deixar votar els catalans per veure si d’una vegada per totes sé solucionava el tema independentista. Però no. Millor seguir fent el joc a l’independentisme i anar marejant la perdiu per aquí i per allà...

Sé recomana un consum moderat. 

L’excusa que va donar el PSOE per donar suport al 155 va ser reformar la Constitució per a poder convertir Espanya en un estat federal o en alguna cosa semblant. Segurament van veure senyals de fum o alguna cosa pareguda al PP, perquè sinó no s’esplica.     

De veritat, no sé a que juga el PSOE exactament. Penso que si segueix aquest camí potser els únics vots que guanyarà seran dels desencantats del PP... O potser no, ja que aquests van a parar majoritàriament a C’s. Han per dut el Nord? Potser és això...

Jo només hi veig dues possibilitats. Primera, que Pedro Sánchez i els seus pensen que ja els hi va bé continuar amb aquesta política d’ambigüitat tirant a la dreta. O segon, què siguin babaus en grau superlatiu.

No sé pot fer el joc al PP! No sé si ho teniu clar o no... Si se’ls hi fa el joc sempre sé tenen les de perdre... No poden guanyar mai... Al menys mentre tingui majoria absoluta. Voleu un exemple.

Aznar va governar la primera legislatura amb el suport parlamentari del CiU i va ensenyar la seva cara més amable. Quan va aconseguir la majoria absoluta va deixar de costat CiU i va governar amb ma de ferro en uns 4 anys nefasts per a Espanya on el fets més recordats van ser la guerra il·legal de l’Iraq i l’atemptat de Madrid de l’11-M, que va ser conseqüència del primer.

Ja sabeu que rima amb cinco: por el culo te la inco....   

És el que li ha fet el PP al PSOE i sembla que sense vaselina... 

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 

Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.

En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...

Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.

Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  

Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)

El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.

De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  

El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...

Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.

De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA... O NO...

De PAT a Elplural.com. 

No he comprés mai perquè es diu buscar els tres peus al gat... Des del meu punt de vista (i també la d’altres) s’hauria de dir buscar cinc peus al gat. Un dia més us parlaré del procés o de l’actitud de Puigdemont o de quelcom vinculat amb el que està passant a Catalunya i fora d’ella, concretament a Bèlgica.

Des del món independentista es va dir que quan Puigdemont va proclamar la república catalana per a immediatament després deixar-la en suspens (això passava el 10-O), havia fet una jugada mestra. Dies més tard, en un dia carregat d’incertesa i quan tot semblava que Puigdemont acabaria convocant eleccions autonòmiques, se’n desdiu i el dia següent, el Parlament aprova una moció aprovant el naixement de la República catalana (dies 26 i 27 d’octubre) Era, a la manera d’entendre de molts independentistes, la segona jugada mestra.

Ràpidament, el Govern de l’Estat aprova les mesures d’acord amb l’article 155 de la Constitució i tot indica que, en aquell moment a Catalunya hi podien haver dues legalitats: l’espanyola i la catalana.  

Després d’estar-se diumenge per Girona, la seva terra, Puigdemont desapareix. A primera hora del matí fa una piulada i adjunta una foto de l’interior del pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Estava al seu despatx treballant? Però a la foto hi ha alguna cosa que el delata: els núvols que hi surten quan el dia havia despertat net d’aquest fenomen atmosfèric.

De Francisco Ibáñez. 

A partir d’aquí incertesa i misteri (quina novetat!) fins que el Periódico i la Sexta el situen a Brussel·les. A fe què? Uns diuen que a denunciar públicament davant les institucions europees l’actitud repressora del Govern d’Espanya; d’altres per a demanar asil polític. Potser totes dues coses. Aquesta sí que pot ser una jugada mestra... Ho diu la CUP i fins i tot jo ho penso.

Les hores passen i la incertesa va en augment. Uns opinen que Puigdemont no pot demanar asil polític, mentre d’altres diuen que a Bèlgica sí, què és l’únic país de la UE on pot fer-ho (si ho recordeu, un secretari d’estat belga ja havia apuntat aquesta possibilitat només uns dies abans)

Però la jugada mestra (la tercera a ulls de molts) sembla tornar-se a esvair. Mentre Puigdemont i 5 consellers més (o exconsellers, segons com es miri) estan a la capital europea, a Catalunya alguns dels seus fan autocrítica i es postulen per a encapçalar la candidatura del PDeCAT a les properes eleccions del 21-D. Des de Brussel·les, Puigdemont sembla que també acaba acceptant les eleccions imposades per Rajoy.

Però l’independentisme no es rendeix. Avui, només aixecar-me, un post al Facebook m’ha cridat poderosament l’atenció. Els post ha estat penjat a la pàgina de la colla castellera Torraires de Montblanc. La persona que l’ha penjat diu que els post (anònim) pren força per les xarxes i que tothom que sé senti independentista l’hauria de llegir. Segons els post (l’enllaço al final d’aquesta entrada), al darrere de les eleccions dels 21-D no estarà Espanya, sinó la Comunitat Europea (ho cito textualment) I ara pregunto: Qui és la Comunitat Europea? No és el mateix dir Comunitat Europea que comunitat europea. Quan ho poses amb majúscules t’estàs referint, en aquest cas a un organisme i fins el que jo sé, actualment no n’hi ha cap que s’anomeni així.

Una vegada més tinc la sensació de que només es tracta d’anar embolicant la troca o com diu una altra dita: qui dia passa, any empeny!  

http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista

            

¿EL CIENTO CINQUENTA Y CINCO...?

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

-¡Por el culo te la hinco...!

Això és el que deu d’estar pensant Rajoy respecte aquells que li han donat suport: el PSOE i C’s.

Quina vergonya! Però quina vergonya! I a sobre des del PSOE tenen la barra de dir que és un 155 d’esquerres... I un be negre amb potes rosses!  S’ha d’estar molt tonto  per a seguir el joc als del PP. O això o ser un cec total políticament parlant.

Quan algú li fa el joc al PP sempre hi ha un guanyador i un perdedor. El guanyador per suposat sempre serà el PP i el perdedor, a aquell que la ciutadania mirant en ulls de ho veig i no m’ho crec, en aquest cas el PSOE.

-Libranos del PP y de Rajoy -li demanava cridant Iceta a Sánchez crec recordar que durant la Festa de la Rosa de Gavà-.

Aquesta frase quedarà a la història com aquella de Zapatero:

-Apoyaré el Estatuto de Autonomia que salga del Parlamento de Catalunya... Sí, sí... Amb l’ajuda inestimable de Mas van se els primers en trossejar-lo i el TC el va acabar de rematar.

Mentre des del PSOE sé li deia a Puigdemont que a les seves mans estava aturar el 155, avui dos ministres del govern de Rajoy ja han dit que no, que ha de tornar a la democràcia, que convocant unes eleccions autonòmiques no n’hi ha prou...

De Vergara a el Diario.es.

Evidentment aquesta situació deixa a Pedro Sánchez amb una posició molt difícil, tot i que des del PSOE s’insisteixi que hauria de ser així (hauria, condicional) Però la darrera paraula la té el Govern de Madrid i evidentment faran el que els hi roti (tal com es diu vulgarment)

Si ho recordeu, la passada primavera, quan se van celebrar les primàries al PSOE, vaig fer fins i tot campanya a favor de Pedro Sánchez i en contra de Susana Díaz a qui sé li veia un tarannà molt més espanyolista. Deia de Sánchez que era la darrera esperança blanca del socialisme espanyol... Actualment sembla allò de tanto monta monta tanto... 

Actualment, després del seu comportament ja no ho faria... M’ha defraudat, com també ha defraudat a molts militants del PSC que pensaven que amb ell tornàvem a girar cap a l’esquerra. No va prometre gran cosa, és veritat, però quan va parlar de l’Espanya plurinacional tothom vam entendre una altra cosa...

Avui mateix m’han preguntat si encara era socialista.

-Sí, encara tinc el carnet, la qual cosa no vol dir que els voti...

Per a tots aquells que me seguiu imagino que les meves paraules no signifiquen cap novetat... La pregunta és: fins a quan? Quan de temps més seguiré militant a un partit amb el que cada dia m'hi veig menys representant. Tant en idees com en líders. 

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 

El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...

I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.

Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.

De Ferreres, al Periódico. 

Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)

Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   

Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   

Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.

Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

PEDRO SÁNCHEZ ÉS EL LIDER DEL PSOE, PERÒ NO UN ESTADISTA

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Un estadista és, per definició, un home –o una dona- d’estat, es a dir, que es distingeix entre tots els responsables polítics d'un país (Viquipèdia)

Amb l’acord que ahir va proposar Pablo Iglesias per mirar de desencallar l’actual clima de tensió entre l’estat espanyol i Catalunya, el va deixar en evidència a l’agafar-lo amb el pas canviat.

La primera relliscada que va cometre el PSOE durant el dia d’ahir va ser l’ambigüitat del seu portaveu Óscar Puente en donar a entendre que no es descarta l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que parla, com sabeu, de suspendre l’autonomia catalana. Més tard va haver de ser el propi Sánchez qui matisés el seu portaveu. Pel que sembla no és la primera relliscada que comet el portaveu.

És del tot incomprensible que un candidat a la presidència del govern d’Espanya que va buscar suports entre les altres formacions per aconseguir-ho i fins i tot va recuperar la secretaria general del partit dient que faria una oposició frontal a Rajoy, ara, implícitament, sembla que li faci costat. I sinó és així, ho estan expressant molt malament.  

El que ahir va proposar Pablo Iglesias ho hauria d’haver proposat fa temps el líder del PSOE, sobre tot quan l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau es va unir a Puigdemont i Junqueras reclamant dialogar amb l’Estat. Què s’ha de fer un referèndum pactat a Catalunya? Sé fa i punt! Què passa, quina por hi ha de fer-lo? Si no es fa serà com una història inacabable que es perllongarà en el temps.

Els socialistes catalans, amb Iceta al capdavant no ajuden gens a Sánchez i així és quasi impossible redreçar la situació. Fa uns dies vaig llegir que els dirigents actuals d’ERC són els menys d’esquerres de les darreres dècades. Potser sí, però l’actual PSC també és el menys catalanista de la seva història.

Per la seva part, Sánchez ha proposat un gran pacte per a reformar la Constitució una vegada passat l’1-O que compta amb el beneplàcit del PP, tot i que aquest partit no sigui favorable a fer una reforma de la Constitució que contempli una estructura federal de l’Estat. Com sabeu, reformar la Constitució necessita 2/3 afirmatius del Congrés dels Diputats i, per tant, sí o sí, hauria de comptar amb els vots dels populars.

Entenc que la resolució que pugui sortir de l’acord proposat per Pablo Iglesias no necessita de cap majora qualificada. Simplement amb una majoria simple del Congrés es podria aprovar. Tot i que segons el que se pogués acordar, d’acabar en llei, evidentment, caldria aprovar-se per la majoria requerida en cada cas.

També és possible que de la reunió a la que ja han confirmat que assistiran ERC i PDeCAT  (sembla que a darrera hora també s’hi va apuntar el PSOE) surti una moció de censura contra Rajoy. Per què no?

El PP és l’origen i final de tots els mals d’aquest país i, a sobre, és un partit corrupte en els seus orígens, s’hauria de fer tot el possible per mirar d’apartar-lo del govern. I aquest seria un bon moment per, al menys, intentar-ho.

Sóc del parer que Pedro Sánchez ha perdut una gran oportunitat d’alçar-se com el gran estadista que necessita Espanya.      consti