ADÉU AL VELL SINDICALISME?

D'Eneko. 

Aquests dies s’està celebrant a Madrid el 42è Congrés Federal de la Unió General de Treballadors, un congrés que haurà d’escollir el successor de Cándido Méndez que ha estat al front del sindicat durant els darrers 22 anys. O sigui, s’ha convertit en un professional del sindicalisme. I després es critica als polítics...

Hi ha tres candidats a succeir-lo: Josep Maria (Pepe) Álvarez, el secretari general de Catalunya en els darrers 25 anys (un altre professional del sindicalisme que encara vol continuar-ho sent), Miguel Ángel Cilleros, el candidat favorit del secretari general sortint i Gustavo Santana el secretari general de Canàries i els més jove dels candidats.

En el seu adéu, Cándido Méndez reconeix episodis opacs durant la seva gestió, però l’opinió pública li retreu d’altres coses, com per exemple el cas dels ERE’s fraudulents d’Andalusia o no haver plantat cara al govern de Mariano Rajoy que ha estat el que més ha perjudicat els treballadors. Es clar que això no només sé pot qüestionar a la UGT, sinó que també als altres sindicats. Potser per això, en els darrers 4 anys, la UGT ha perdut mes de 275.000 afiliats. No he estat un d’ells, però si que es veritat que m’ho he plantejat més d’una vegada.

¿Sabeu el motiu pel qual els sindicats no han convocat més mobilitzacions en contra del govern del PP en els darrers 4 anys? Molt fàcil: perquè no tenen la independència suficient.

Uns sindicats que en gran mesura viuen del finançament de l’Estat via Pressupostos Generals, estan massa condicionats, encara que segurament no ho reconeixeran, a acatar les directrius que se’ls hi marca des del govern de la nació.

A part d’afiliats, durant aquest anys també han perdut molts alliberats que estaven treballant per als sindicats però cobrant de les empreses (també de els administracions) degut a les normes restrictives que s’han aplicat en nom de la crisi econòmica. I calla o encara t’ho posarem pitjor...    

Pepe Álvarez va accedir a la Secretaria General de Catalunya en una època en que precisament tenia alguna responsabilitat al sindicat. En aquell temps s’havia suprimit la federació de l’Ebre i Tarragona havia assumit totes les competències. Sense entrar en detall, el tracte cap a les nostres comarques no era equitatiu i a part de tallar l’abadejo pretenien menjar-se’l tot. Em vaig enfrontar al secretari general de la meva federació (la de Serveis Públics) i fins i tot el vaig portar a la comissió de conflictes del sindicat. També li vaig enviar una carta explicant tot el que havia passat a Pepe Álvarez que acabava d’estrenar el càrrec. Ni me va contestar...

D'Eneko.

Aquest fet el coneixen molt poques persones i, per suposat, no va erosionar gens la trajectòria de l’ara candidat. En canvi, després si que va tenir un episodi fosc: el de facilitar a familiars i amics l’accés a uns habitatges promoguts pel propi sindicat a Barcelona. El que es coneix com a tràfic d’influències.

Per a bé del sindicat, espero que aquest congrés marqui un abans i un després. Gustavo Santana és partidari de limitar el mandat dels càrrecs a 8 anys, la qual cosa veig correcta. Però des del meu punt de vista encara s’hauria d’assolir una fita més important: reformar el sindicat per la base, es a dir, aconseguir l’afiliació dels joves que s’incorporen al mercat laboral per a que les renovacions dels càrrecs es puguin fer amb més normalitat. De no se així, la limitació dels mandats o bé no es podrà produir o bé, al final, entrarà gent que no estarà capacitada per a liderar-lo.  

Ara mateix fa anys que no he passat per la seu del meu sindicat, però sempre que hi anaves veies les mateixes cares que s’anaven envellint al mateix ritme que ho feia jo.

No sé que s'ha de fer i com ha de canviar, però és evident que el sindicalisme, com tot a la vida, necessita fer un canvi qualificatiu i deixar enrere la forma com s'ha fet durant les darreres dècades d'ençà de la seva legalització després de la mort del dictador.     

CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI

-Hola Robert, con estàs?

-Vaig tirant... Ara mateix em trobo a l’atur.

-Així ja no treballes a l’empresa de manteniment?

-No. Li van donar el contracte a una que fa el servei per la meitat de preu. Em van oferir continuar però m’oferien 500 euros al mes i no em pagaven ni l’autopista, ni l’aparcament... A sobre em mantenien la mateixa zona: des de les Terres de l’Ebre fins el Pirineu... Els vaig engegar... Tot això repercuteix en el servei. No els importa que els caixers estiguin avariats tot el cap de setmana.  

Aquesta conversa que he reproduït és totalment  verídica i la vaig mantenir amb Robert, un amic d’un amic i company de feina.

A Robert fa molts d’anys que el conec. És d’aquelles persones que ha canviat sovint de treball, però sempre ha tingut feina. Encara recordo quan va tenir una botiga de motos i recanvis a Tortosa. Després va treballar a l’aparcament que hi ha a la plaça d’Alfons XIII, també de Tortosa. Durant els darrers anys havia treballat fent el manteniment dels caixers automàtics d’una entitat financera. La seva zona eren les províncies de Tarragona i Lleida.

És un exemple més de com afecta la crisi a molts de treballadors. Algunes empreses (normalment de serveis) rebenten preus per a poder adjudicar-se els contractes i això va en perjudici dels treballadors (menys sou i pitjors condicions de treball), però també del servei que reben els ciutadans.

No m’imagino a l’entitat financera en qüestió fent contractes d’aquesta mena només fa uns anys. Abans de la crisi tot eren flors i violes i no es mirava tant pel negoci com en tenir una atenció acurada per les persones. Potser perquè fer negoci era molt més fàcil que ara. Només amb la diferència dels interessos que pagaven per les imposicions i els que cobraven pels préstecs que feien, ja no els hi calia gran cosa més. En canvi ara et cobren comissions per qualsevol cosa i fins i tot despeses de correu.

Desgraciadament el cas de Robert no és únic. Segur he sentit parlar de casos similars, com aquella noia a qui li donaven feina a una fleca de Sevilla a canvi de 500 euros mensuals, 10 hores al dia els 7 dies de la setmana i, a sobre, si sé li quedava gènere per a vendre, sé li descomptava dels paupèrrims 500 euros que van dir que li pagarien. Per a enviar-los de passeig...

Els darrers dies també he tingut constància d’un altre cas que ve a demostrar la precarietat de les condicions laborals. Des de que vaig entrar a treballar a l’administració, sempre havien vingut dos persones d’una empresa de serveix externa a netejar diàriament els dependències. Només quan es requeria d’una neteja més a fons, es contractava altres empreses especialitzades. Els primers van ser Maria i Pascual, un matrimoni de Fortanete que van viure uns anys a la Galera. Actualment venen dues dones.

Quan elles entren, a molts de nosaltres encara ens troben al lloc de treball. Sempre ens saluden efusivament. Un dia va arribar una de sola (un fet força inusual) i li vaig preguntar si no venia l’altra. Em va dir que no, que l’empresa els hi havia comunicat que a partir d’ara no es substituiria cap baixa ni cap període de vacances. Evidentment, una persona sola no farà la mateixa feina i, per tant, ho no es farà tan a fons o alguna cosa es quedarà per a fer.

La pregunta és: N’és conscient l’administració d’aquest fet? Per què imagino, pagar, segueix pagant el mateix...

Dintre d’uns dies serà el Primer de Maig, el dia internacional del treball. Els sindicats convocaran manifestacions i d’altres actes i miraran de mobilitzar els seus afiliats. Buscaran un lema contundent i demanaran que es creï ocupació estable i de qualitat...

Cada anys demanen el mateix, però mai aconsegueixen un resultat mínimament acceptable. En aquest pas haurem passat la crisi més llarga de la història pràcticament sense mobilitzacions, ja que els poques que hi ha hagut, no han tingut la repercussió desitjada.

Trobeu que els sindicats es comporten com cal?

PD. Ara, ves on tinguis un espill, mira’t i preguntat que és el que tu estàs fent. No busquis més excuses.

‘GUERRA SINDICAL’ A L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA

Sabeu allò de éramos pocos y parió la abuela... Bé, alguna cosa així està passant als sindicats de l’Agència Tributària espanyola. Segurament perquè s’estan a punt de fer les eleccions sindicals una vegada acabat el cicle electoral de 4 anys.

A saber, a l’AEAT tenim els següents sindicats:

-UGT, CC.OO, CGT-CAT, CSI-CSIF, SIAT-USO, GESTHA, FECEDA (que no és un sindicat, sinó que és una associació professional del subgrup A1 –o sigui, l’èlit-) Fins aquí els que tenen representació a la província de Tarragona. Però n’hi ha més: UCESHA i altres regionals com ELA-STV i la Interconfederal Galega...

Com veieu, hi ha de tot: de classe, classistes, d’esquerres, de més d’esquerres, de dretes... Per sort no tenim als de Manos Límpias, però igual només és qüestió de temps...

SIAT (Sindicat Independent de l’Agència Tributària) fa anys va arribar a un acord amb USO per a poder usar les seves sigles i, imagino, poder tenir un suport i una experiència que, evidentment no té quan es tracta d’un sindicat de nova creació.

Aquesta setmana, tots dos sindicats han trencat peres. I ho han escenificat d’una manera d’allò més inversemblant. S’estava mantenint una reunió de negociació entre els sindicats més representatius i l’Administració. De sobte, el representant de l’Administració va dir que s’havia de validar les acreditacions per a poder seguir negociant i es va fer un recés. Quan es van tornar a reunir, hi va entrar un representant d’USO  tot afirmant que el de SIAT no era competent, mostrant un document notarial. Mentre, el de SIAT, afirmava que la relació que van establir durava fins el 29 d’abril, data de la celebració de els eleccions sindicals a l’Agència Tributària.

L’Administració va dir que no era competent per a dirimir en aquell conflicte i que, en tot cas, eren els dos sindicats els que s’havien de posar d’acord. Es va aixecar la reunió.

Ara, fins que s’aclareixi tot aquest enrenou, 26.000 treballadors de l’Agència Tributària s’han quedat amb el cul a l’aire, es a dir, sense poder continuar negociant temes com el de la propera campanya de renda.

Després d’això, alguns dels altres sindicats (UGT i CSI-CSIF) han posat en dubte la independència de la que feia gala SIAT. De fet, era el sindicats menys bel·ligerant amb l’administració i el que sempre solia signar els documents que aquesta presentava, encara que la resta dels sindicats no hi estiguessin conformes.

Com veieu, a tota organització, sempre hi ha algú que, a canvi d’un entrepà de mortadel·la, es posa al costat dels empresaris per a boicotejar els acords més favorables per als treballadors. Una pena.

DARRERA HORA. Mentre UCESHA desmenteix tenir cap acord amb USO, SIAT emet un dur comunicat carregant contra els altres sindicats als qui acusa de fer electoralisme. El comunicat és tan dur que fins i tot parlen sindicats grocs i dels ERO's d'Andalusia... 

Només per això ja es desacrediten tot sols. Ningú nega el tema dels ERO's, però és un tema que no afecta a la UGT de l'Agència Tributària i per tant, és un comentari que sobrava. 

I potser algú els hi tindria que explicar que són els sindicats grocs. Aquells sindicats que s'oposen sistemàticament a les mesures que van en contra dels treballadors no poden ser de cap manera qualificats com a grocs. I això és el que estan fent els companys de Madrid: lluitar a favor dels interessos de tots els treballadors de l'Agència Tributària, siguin dels grups A, B, C o D.  

18 de Febrer DIA D’ACCIÓ MUNDIAL EN DEFENSA DEL DRET DE VAGA

El dret de vaga és un dret fonamental reconegut en gairebé tots els països del món i ara està en perill. Per això la Confederació Sindical Internacional (CSI) ha convocat una jornada d’acció mundial perquè les patronals de l’Organització Internacional del Treball (OIT) se’l volen carregar. 

La crisi econòmica i financera que patim ha esdevingut el marc que ha servit d’excusa i justificació als poders econòmics representats pels govern neoliberals per posar en dubte la vigència i la sostenibilitat del nostre model de progrés social, basat en l’anomenat  Estat del Benestar. 

Molts han estat els esforços que s’han fet per demostrar la teòrica inviabilitat econòmica d’un sistema públic que protegeixi efectivament el dret a l’educació, a la salut i a les pensions. Amb la intenció de desarmar amb arguments tècnics els que defensem que la cohesió social  depèn de l’accés al benestar, a la igualtat d’oportunitats i al progrés per part del conjunt de la societat, en especial dels més desafavorits. 

El poders econòmics i financers, que promouen la superació d’un marc de benestar i solidaritat per imposar un de competència salvatge i que cerca justificar la fi l’Estat del Benestar per col·locar-lo en mans d’interessos privats, pretén destruir les organitzacions dels treballadors i les treballadores i afeblir les seves eines. Es per això que assistim a un intent de criminalitzar i  limitar el dret de vaga.

El sindicalisme es troba en el punt de mira dels poderosos. El seu objectiu es afeblir les organitzacions sindicals, dirigint els seus atacs contra el seu prestigi, posant en qüestió la seva representativitat democràtica així com la seva capacitat per pressionar i negociar en favor dels interessos dels treballadors i les treballadores. 

La reforma laboral de 2012, que representa l’atac més dur als drets dels treballadors en democràcia; l'aprovació de les taxes judicials que impossibilita l’accés a la justícia, per raons econòmiques; la llei de seguretat ciutadana, que limita greument el dret de manifestació i la capacitat d'expressar les opinions dissidents; la reforma del Codi Penal, que incorpora tot un seguit de figures que s’enquadren en que s’anomena “delictes contra l’ordre públic”. Reformes que tenen per objectiu retallar les llibertats democràtiques per fer callar la protesta social i restringir-ne l’exercici davant de les polítiques de retallades, restrictives i antisocials del Govern del PP, que vol una societat que volen resignada, desmobilitzada i silenciada. Sense capacitat de resposta davant les agressions al nostre sistema de drets. 

L’ofensiva contra la vaga com a dret fonamental ja ha començat. No es pot explicar d’una altra manera el fet que més de 300 sindicalistes estan encausats per la seva participació en manifestacions i en vagues generals. 

A Catalunya els propers dies tindrà lloc el judici contra l’Isma i el Dani, dos joves estudiants que van ser detinguts per participar pacíficament en la vaga general del 29M del 2012 van patir 34 dies de presó preventiva i als que la fiscalia demana 6 i 8 anys de presó. També hi ha encausat el Ricardo Vercher, delegat sindical de TMB, per la seva participació a la vaga general del 14N del 2012. 

El dret de vaga és un dret fonamental, una eina en mans dels treballadors i les treballadores per poder evidenciar el conflicte social en els casos més greus, que el procés d’involució que viu l’Estat espanyol en matèria de drets i llibertats pretén posar en qüestió. 


Per aquets motius les organitzacions sindicals i socials EXIGIM: 

·        L’absolució de l’ISMA I EL DANI i del RICARDO VERCHER i tots els i les sindicalistes encausats per exercir els drets de vaga i manifestació. 
·        La derogació de l’apartat  tercer de l’article 315 del Codi Penal que vulnera l’exercici del dret de vaga. 
·        La retirada del projecte de reforma del Codi Penal i de la Llei de Seguretat Ciutadana (“Llei Mordassa”) que atempta greument contra les llibertats democràtiques. 


NI UN PAS ENRERE EN DEFENSA DE LES LLIBERTATS I DEL DRET DE VAGA!! 

CONJUNCIÓ D’ESTELS

Aquestes darreres setmanes esta`passant un fet inusual, insòlit, extraordinari... No se’n té precedent en els darrers segles. Segurament hi ha hagut una conjunció d’astres que ho ha fet possible.

Ha dimitit un ministre, una consellera autonòmica i diversos càrrecs polítics i sindicals que havien estat consellers d’una entitat de crèdit que va haver de ser nacionalitzada.

Primer va ser el Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón (PP) al veure aparcat el seu part: la llei per a regular l’avortament. Posteriorment la Consellera d’Ensenyament del govern de les Illes Balears Joana Maria Camps (encara que per algun lloc diu que va ser cessada) al ser-li tombada pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears la reforma de l’educació que pretenia que fos trilingüe, es a dir, en català, en castellà i en anglès, la qual cosa, a la pràctica, suposava una discriminació de l’ensenyament en català. I, finalment, tota una sèrie de consellers de la desapareguda Caja Madrid i Bankia (òrgan resultat de diverses fusions d’entitats financeres per utilitzar targetes de crèdit que no tenien cap tipus de control (negres, segons l’argot de les mateixes entitats) Sembla ser que en aquest cas s’havien posat d’acord tot els consellers fins un total de 86, dels quals, en el moment d’escriure aquest comentari n’havien dimitit 7. Només entre aquests 7 s’havien gastat usant les targetes negres un total de 850.000 euros i en total més de 15 milions entre el 2003 i el 2012... I tot això mentre es demanava austeritat als ciutadans... El cert no sé com agafar-m’ho, si com una broma de mal gust o com un terrible malson que, com sempre, acaba repercutint en la butxaca de tots els espanyols (inclosos els catalans)    

En els cas de les targetes negres, a part de consellers del PP i del PSOE, també n’hi havia d’IU, de la UGT i de CCOO. Personalment em crida molt l’atenció de que companys sindicalistes que han passat abans per una empresa i que saben el que costa guanyar un duro, quan tenen ocasió actuen com la resta. I a sobre, les màxims dirigents sindicals al·leguen un desconeixement total dels fets.

Sovint he reiterat que la majoria dels partits polítics s’haurien de refundar. Opino que els sindicats també ho haurien de fer. Des del meu punt de vista estan massa encarcarats en el passat i no han sabut adaptar-se als nous temps.

Una pregunta: Sense tenir en compte aquests darrers fets i els dels ERO’s d’Andalusia, quan de temps fa que no heu sentit dir res dels anomenats sindicats de classe? Darrerament ni vagues, ni concentracions massives... Una vegada més sembla que només hi ha guerra de guerrilles dels diversos sectors, promoguda pels que, segurament, encara conserven l’esperit sindicalista de sempre. Però de grans mobilitzacions no se’n sent parlar i això és perquè saben que estan condemnades al fracàs.

La ciutadania ha perdut la confiança amb els polítics i els sindicalistes i sembla ser que no se’n vulguin assabentar.

No és que anéssim malament, és que cada cop anem pitjor.     

RIDÍCUL

De les manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.

De la desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí, les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més que dels sindicals.

De totes formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació de la confiança perduda en els sindicats.

Si es pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20% d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora adequadament. Més bé tot el contrari.

A un país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament mort i enterrat.

Qui va qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de tornar la indústria.

Tinc poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.    

Si tots els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per extensió, per a millorar l’economia.

El primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector. Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació. Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de qualitat.

La Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.

El empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.

Arribat a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves postures quan fos estrictament necessari i justificat.

Però ara, l’ase dels cops és sempre el treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que de mirat pel benestar dels seus ciutadans.

Per acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin fer-ho, evidentment)  

FLEXIBILITAT

El president de la patronal catalana Foment del Treball, Gay de Montellà, va dir que els sous no havien de baixar més, però, en canvi, demanava flexibilitat.  Flexibilitat en què senyor Gay?

Primer que res, fixem-nos en el que diu el diccionari sobre la paraula flexibilitat: La flexibilitat és la capacitat que posseeix un objecte o sistema d'adaptar-se a una nova situació. També es designa flexibilitat com la qualitat del que és flexible, i aquesta com la capacitat o disposició que té qualsevol cosa de deformar-se sense trencar-se. El terme té aplicació en diversos àmbits lingüístics.

El cert és que amb els antecedents que tenim és difícil relacionar les paraules del president de la patronal catalana amb les definicions del diccionari. Ara bé, per lògica, si un empresari demana flexibilitat, s’ha de referir concretament a la flexibilitat laboral i això, coneixent com conec els empresaris, vol acabar dient acomiadament lliure i gratuït.

Dilluns, Pepa Bueno, en el seu editorial diari a la Cadena SER va parlar, precisament d’ocupació y va anunciar que dimarts sortiria l’enquesta sobre l’EPA, es a dir, sobre la població activa. Unes enquestes que només serveixen per donar percentatges d’ocupació (o d’atur) però que t’aporten molt poques dades. Per primer cop, aquesta vegada s’utilitzaran uns altres paràmetres que permetrà reduir ni que sigui unes dècimes el percentatge d’aturats d’aquest país. Però Pepa Bueno va incidir que si els empresaris volen assolir el nivell de negoci que tenien abans de la crisi, també haurien de pensar en retornar els treballadors la mateixa qualitat d’ocupació.

Però des del món empresarial es reclama una vegada més caminar cap a una ocupació cada cop més precària i de menys qualitat i, evidentment amb sous molt més baixos.

Dijous serà el Primer de Maig, el dia Internacional del Treball. Un cop més els sindicats (potser no tots, Manos Limpias segurament no ho farà) convocaran actes entre els quals, destacaran les manifestacions a les grans ciutats (Madrid i Barcelona principalment) Un cop més les xifres de participants oscil·laran segons sigui qui en faci el recompte. Un cop més acudiran a la manifestació aquells treballadors més sensibilitzats i menys cansats. Perquè els aturats i els que estan en precari i que haurien d’abanderar la manifestació, el més normal és que es quedin a casa i se’n assabentin per la televisió.

Un dels conceptes que més s’escoltarà és el d’unitat sindical. Però quants anys ho portem escoltant? Per què encara no s’han unit (al menys els considerats de classe)? Fixeu-vos. A l’àmbit de Tarragona de l’Agència Tributària hi tenen representació els següents sindicats: UGT, CC.OO., CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA (corporativista) i una associació professional d’Inspectors d’Hisenda. Però a l’àmbit espanyol encara n’hi ha al menys un altre de corporativista l’UCESHA.  

Hi ha una desafecció entre els sindicats tradicionals i els treballadors, això és innegable i això és el que em passa a mi. Considero que les centrals sindicals (UGT i CC.OO.) no estant fent el que caldria per plantar cara al govern i a la patronal (que en situacions com l’actual van de la ma)

Fa mesos que anuncien una tardor calenta i passa la tardor i anuncien una primavera calenta i passa al primavera...  

I si això és així és perquè temen un gran fracàs de convocatòria. Per tant, he de pensar que ni sóc l’únic que estic cansat, ni sóc l’únic que estic desmotivat, ni sóc l’únic que estic contrariat per com s’estan fent les coses.
Els dirigents (tots) s’haurien de replantejar si els seus mètodes són els més adients per conduir el sindicalisme d’aquest país en ple segle XXI.  

LA UGT AVUI

És força evident que la Unió General deTreballadors (la UGT) no passa pel seu millor moment, just aquest any quan s’han complert els 125 anys des de la seva fundació per Pablo Iglesias, el mateix que uns anys abans havia fundat el Partido Socialista Obrero Español.

La UGT no podia celebrar de pitjor manera el 125è aniversari amb el desenllaç de la trama dels ERO’s a Andalusia a més de tot un seguit de malversació de diner públic per a ús dels seus dirigents. Finalment va caure el secretari general del sindicat a Andalusia, però hi ha qui opina que també hauria de dimitir el secretari general confederal, es a dir, Cándido Méndez. En quan a les relacions amb el govern, amb el que un sindicat sempre ha de tenir obertes vies de negociació i diàleg, tampoc passa pels seus millors moments. El gran atur registrat al nostre país, amb un període de crisi com el que mai havíem conegut, fa que el sindicats (en general9 passin a un segon pla sense pràcticament protagonisme de cap tipus. Hi ha qui veu en tot aquest enrenou una maniobra per a desprestigiar els sindicats, però des del meu punt de vista, no cal sospitar de cap conxorxa, simplement hi ha que mirar cap a dintre de les organitzacions per a veure que el que està passant no és només culpa del govern, ni de la societat en general, sinó dels propis dirigents sindicals.   

Però el cas del ERO’s a Andalusia no és el primer cas que li explota a la UGT en tots els morros. L’any 1993, ara fa precisament 20 anys, va esclatar el cas de la cooperativa Promoción Social de Viviendas (PSV) que es promovia des del sindicat.

Sovint ens queixem de la longevitat d’alguns polítics que ocupen càrrecs durant dècades. Des del meu punt de vista és un parany amb que no haurien de caure els dirigents sindicals, però hi cauen sovint. Fixeu-vos: Cándido Méndez, com he dit anteriorment secretari general confederal de la UGT porta al càrrec 19 anys (des de 1994) i a Catalunya JoséMaría (Pepe) Álvarez, encara en porta més (des de 1990), per tant, 23 anys. Per cert, a Pepe Álvarez també se’l va acusar d’afavorir familiars i amics a l’hora d’atorgar-los uns habitatges en unes condicions molt avantatjoses a Barcelona.  

Si mirem més prop de casa també trobarem casos de longevitat sindical. Em refereixo, com no, a Wifredo Miró, un personatge força controvertit al anteposar sovint el negoci que suposaria el que alguns consideren agressions al nostre territori: PHN, ENRON, MTC, etc. Wifredo Miró va arribar al capdamunt del sindicat quan les Terres de l’Ebre no tenien una identitat pròpia i, la dimissió del secretari general provincial va fer que se’l nomenés president d’una gestora fins que es tornessin a convocar eleccions internes. Més tard, amb la desvinculació del nostre territori de la resta de la província, Wifredo Miró aconseguiria la secretaria general, càrrec que a anat mantenint al llarg de molts d’anys. No sé exactament quants, però també en porta més de 20.

A què es degut la manca de renovació interna? Senzillament a la poca atracció que exerceixen els sindicats cap els joves que s’incorporen al món del treball. Aquesta manca de renovació converteix en un sindicats envellits, cansats pels anys de lluita sindical, sovint sense obtenir-ne fruits i un dirigents massa apoltronats. 

Durant els anys romàntics del sindicat (estic parlant dels anys de després de la mort de Franco), afiliar-se a un sindicat quan et posaves a treballar era una pràctica normal i pràcticament automàtica. Ara ja no, perquè abans que res, el jovent es fa la següent pregunta: Per a què serveixen els sindicats?   

Jo, que era un sindicalista convençut (la primera afiliació sindical data de 1977) també m’ho pregunto... Mont més del que ho hauria de fer...

LA FRASE DEL DIA 27-06-2013

Toxo i Méndez surten de la Moncloa amb el seu minut de telediari, el màxim a que aspiren.

Qui la va dir? Jesús Rivasés, director del setmanari Tiempo.

On la vaig llegar? Al Periódico de Catalunya del 25 de juny.

Trobo lamentable que es pugui pensar així dels dos màxims dirigents sindicals d’aquest país. I ja no perquè hi estigui en desacord (penso que la majoria dels ciutadans ho veuen així), sinó pel menyspreu que significa als sindicats de classe.

La tasca dels sindicats és donar suport a la classe treballadora. Tota la resta de serveis que presten són sobrevinguts i destinats a assolir un millor finançament.

Encara que sobre els sindicats hi ha opinió per a tots els gustos, hi ha qui creu que formen part del sistema. Les milionàries subvencions que reben de l’estat comporten que, de vegades, siguin massa condescendents en lloc d’actuar amb més contundència contra la classe dominant en uns temps on el denominador comú és la pèrdua progressiva de drets i llibertats.

Però la culpa no és tota dels sindicats. El ciutadà d’aquest país és de parlar molt i actuar poc. Sinó se senten representats pels sindicats majoritaris, hi ha d’altres alternatives, tan a l’esquerra com a la dreta, per tant, no hi hauria d’haver cap excusa per a que tots els treballadors estiguessin afiliats a un sindicat.

COMUNICAT DE LA UGT, SECTOR AEAT

Desde UGT, como sindicato representativo de la Agencia Tributaria, queremos manifestar nuestro más
profundo rechazo al trato que nuestros gestores nos dispensan como trabajadores.
Hace falta ser muy inconscientes, pues no quisiéramos pensar que existe otro motivo, para consentir el
acoso y derribo que se está cometiendo contra la Agencia Estatal Tributaria. Tamaña falta de
perspectiva y responsabilidad por parte de nuestros políticos y gobernantes para atentar contra una institución como la Agencia nos resulta incomprensible.
¿Con qué cara se les va a pedir a los trabajadores de esta casa que día tras día atienden a los contribuyentes que se enfrenten a sus dudas sobre el trabajo que realizan? ¿Qué decir a los miles de ciudadanos que acuden en estas fechas al Servicio de Ayuda de la Campaña de Renta sobre la fiabilidad de las declaraciones que se realizan?
Desprestigiar en un instante a una Institución que se ha ganado paso a paso su reconocimiento nacional e internacional es intolerable. No se puede consentir que se enlode la imagen de la Agencia Tributaria, que es la punta de lanza de la Administración Española, y la responsable de obtener los ingresos del Estado.
Como profesionales de la Agencia Tributaria, sólo nos queda recordar que ES IMPOSIBLE cometer tan burdo error como alega el Ministro Montoro, pues con los medios informáticos con los que se cuenta debieron detectarse estas transmisiones e investigarse de la forma procedente, máxime teniendo en
cuenta que se trataba de la Infanta de España, así como que cualquier acceso al DNI de una persona de su relevancia, es auditado inmediatamente.
No sabemos qué fin tiene esta burda mentira, pero en cualquier caso no vamos a consentir que todos los trabajadores de la AEAT pasen por tontos para tapar a políticos y gestores sin escrúpulos, aquejados de tal necedad, que no son capaces defender con dignidad su trabajo y responsabilidad.
Esta práctica de vaciar el contenido, la imagen, y la función de una Empresa, sólo se lleva a cabo cuando los propietarios quieren venderla, eso si, tras haberla descapitalizado. Parece ser que el Sr. Montoro sólo pretende el deterioro de la imagen de los empleados públicos para su posterior linchamiento.
La dignidad y la honestidad de la función pública y de sus trabajadores no puede ser defendida con planteamientos corporativos. La Dirección que propicia estos linchamientos, sólo se refrena ante los colectivos con poder de presión propio.
 
SEÑORES, NO VALE TODO, YA ESTA BIEN EN TOMAR POR TONTOS A LA CIUDADANIA.
ASUMAN SUS RESPONSABILIDADES Y DIMITAN, NO ESTAN CAPACITADOS PARA EL PUESTO QUE OCUPAN
EL GOBIERNO ENLODA LA IMAGEN DE LA INSTITUCIÓN QUE RECAUDA
LOS INGRESOS DE LA NACIÓN
CUANDO NUESTRA FUNCIÓN ES CONSEGUIR INGRESOS PARA MINORAR EL DÉFICIT PÚBLICO, EL GOBIERNO DETERIORA NUESTRA IMAGEN PARA DIFICULTAR ESTE OBJETIVO

I JO SENSE ASSABENTAR-ME

Foto: Ebredigital.

Ho he hagut de llegir al diari. A l’hora d’esmorzar he fullejat el Diari Ebre (l’edició territorial del Diari de Tarragona) per assabentar-me que aquest passat cap de setmana hi va haver un congrés de la UGT per a reelegir per cinquena vegada a Wifredo Miró com a secretari general de les Terres de l’Ebre. Abans d’això, l’única notícia que vaig tenir va ser mer mig d’un company que va anunciar-me que Wifredo es presentava a la reelecció. Com afiliat que sóc de la UGT, no m’ha arribat cap tipus de comunicació. Potser és degut a les retallades.

Encara que pugui fer-me pesat, us explicaré molt breument la meva activitats sindical.

Any 1977. Encara que treballava a Castelló, m’afilio a CC.OO. de Tortosa. Secretari general Agustí Forné.

1982. Treballava a Vinaròs i m’afilia la UGT del Baix Maestrat. Secretari general Rafel Genovés.

1984. Estava a l’atur i em vaig afiliar a la UGT de Tortosa. Secretari General Dionisio García.

1986. Començo a treballar a l’Agència Tributària i amb una sèrie de companys (Rafael Hueso, Pepe Favà, Pedret, etc.) constituïm el sindicat de la FSP de les Terres de l’Ebre.

Allà pels anys 90 arriba una de les èpoques més fosques del sindicat. Després d’afers nacionals com la fallida de la Cooperativa Promoció Social d’Habitatges (PSV) que esquitxa a una part de la cúpula nacional i que li costa el càrrec a Nicolás Redondo, a nivell provincial es reunifiquen les diferents territorials i les Terres de l’Ebre passen a dependre de Tarragona. La meva defensa del territori em porta a donar-me de baixa d’afiliat. Durant aquest temps Wifredo Miró ja es nomenat president d’una gestora a nivell provincial.  

Al cap d’uns anys es recobra l’autonomia i una mica més tard em demanen que formi part de la llista de la UGT a les eleccions sindicals de l’AEAT de Tarragona. Hi accedeixo i poc després (no recordo exactament quin any) en torno a afiliar. Wifredo Miró és nomenat nou secretari general i fins avui.Sembla el conillet de Duracel. 

És cert que des de fa uns anys no xafo la seu del sindicat. Potser més per deixades que per desavinences personals o d’altres motius. Però també és cert que des de la seu de Tortosa no se’ns té cap mena de consideració (i ara parlo en plural perquè em refereixo al col·lectiu de treballadors del que formo part)

Per tant, ni individual ni col·lectivament em relaciono massa amb el meu sindicat. Però és una opció personal que no treu que no em sé tingui informat de qualsevol acte que es faci. Només a mode d’exemple, l’executiva de Tortosa no em va anunciar els actes que es feien per a commemorar el 1r de Maig. La informació que rebo o és per mig d’un company del sindicat de Justícia o via Tarragona, Barcelona o del propi sindicat de la Agència Tributària (què és autònom)

Fa quatre anys (suposo) quan s’havia de celebrar l’altre congrés per a reelegir a Miró, si que m’ho van fer saber i fins i tot em van preguntar si hi volia assistir com a delegat. La meva resposta és negativa. No vull assistir a cap mena de pantomima on sempre es nomena als mateixos.  

Al menys, espero tenir una carta del Secretari General de les Terres de l’Ebre on se’ns expliqui que ha estat reelegit per cinquena vegada i en que consistirà la seva estratègia sindical. Sí? Dubto que així sigui.

L’EXCUSA DEL 1er DE MAIG PER A PARLAR SOBRE EL FUTUR DELS SINDICATS

L’amic Amable Pallisé, a qui no conec, però amb qui tic moltes coses en comú, em buscava per la manifestació de Tortosa amb motiu del Primer de Maig i no em va trobar. Així m’ho va fer saber via Facebook. La meva resposta va ser clara: No buscaré excuses; fa anys que no vaig a dita manifestació. La qual cosa no implica que no vagi a d’altres convocades pels sindicats més representatius, així com d’altres moviments socials i cívics.
Però el tema que ens ocupa avui són els sindicats i, concretament les centrals sindicals majoritàries, o sigui la UGT i CC.OO.
Les poques vegades que vaig al local de la UGT, al que he militat des de l’any 1982 (tret d’un període de temps allà per la dècada dels anys 90 per discrepàncies organitzatives), me’n adono que sempre es veuen les mateixes cares, però amb una particularitat important: cada cop estan més envellides.
El sindicats, tal com passa amb els partits polítics tradicionals, no atreuen als joves. I no els atreuen per una qüestió bàsica: perquè no els veuen com a solució dels seus problemes. La taxa d’atur entre els joves de menys de 30 anys es situa en més del 50%, el doble de la general.
Què fan els sindicats per a solucionar aquest greu problema? Si fan alguna cosa, aquesta no es percep als ulls dels treballadors, sobre tot dels sector més joves.
Els sindicats estan fent el que sempre han fet: negociació col•lectiva, defensa dels interessos dels treballadors (ja sigui de forma individual o col•lectiva), convocatòria de vagues i manifestacions i poca cosa més. Certament donen altres serveis però estarien fora de l’estrictament sindical.
Sobre tot durant els temps de crisi, un se’n adona que els sindicats no poden fer quasi res a l’hora de garantir els llocs de treball i si a sobre hi ha un govern de dretes poc sensible amb els treballadors i que aprova reformes laborals molt permissives amb els empresaris, encara costa molt més.
Però a l’hora de la veritat tampoc cal culpar als sindicats de tots els mals que pateix el maltret món laboral espanyol. Els treballadors també han d’assumir el seu grau de culpa. Són molts els que critiquen a les grans centrals sindicals, però que no posen res de la seva part per a solucionar els problemes que pateixen els obrers. Per a que els sindicats siguin forts els hi manca una cosa important: afiliació. No és el mateix anar a negociar amb la patronal amb un 20% d’afiliació i escasses possibilitats de suport per part del conjunt de treballadors que amb una afiliació que s’apropi al 100% i que, en un moment donat, puguin paralitzar un sector econòmic fonamental.
Per acabar no vull passar per alt el comentari que em va deixar un amic al meu blog la Via Augusta. Eren ja quasi la 12 de la nit del dia Primer de Maig quan vaig penjar un article que vaig trobar al diari Público amb el títol de La necessària renovació dels sindicats, signat per Antonio Antón. Un amic va deixar al següent opinió: Josep Maria Alvarez. Secretari General de UGT Catalunya des del 1990. Cándido Méndez, Secretari General de la UGT des de l’any 1994. Com poden ser creïbles? Són part del sistema!
He de dir que estic totalment d’acord amb ell. Hi ha càrrecs sindicals que s’han acomodat i no volen retornar baix cap concepte als seus antics llocs de treball. I després criticaran al polítics. Cada cop s’hi assemblen més!
Què s’ha de fer per a renovar els sindicats? Primerament apropar-los més als llocs de treball, sobre tot a l’Administració on hi ha molt poca afiliació i fer notar la seva presència aportant solucions reals als treballadors.
Però sobre tot haurien de ser molt més independents dels sistema polític. S’han de deixar enrere les subvencions que dóna l’estat. Cóm? Promulgant una nova llei de llibertat sindical que obligui als treballadors a afiliar-se a un sindicat. Només així, sí són autosuficients, seran forts, creïbles i independents.

DIARI DE L’AGOST. DIA 14 (dimarts)

Pàgina de la RA on hi surt 6 vegades Manolito.

+ SECATRISME A AMPOSTA

Hi ha vegades que els petits detalls passen desapercebuts per al gran públic, però creieu-me que existeixen i que es fan de forma totalment premeditada.

Sabeu, perquè n’he parlat més vegades del sectarisme que imposa Convergència a la nostra ciutat i un bon exemple queda reflectit a la Revista Amposta. Si hi doneu un cop d’ull no trigareu en adonar-vos que surten fotos del sinyó Ancalde per tot arreu, sobre tot a les primeres pàgines que és on més sé parla de l’actualitat local. De vegades a la mateixa pàgina s’hi poden veure fins a 3 fotos (o més) on surt Manolito. En canvi es fa estrany veure als membres de l’oposició encara que hagin assistit a l’acte. El consell de redacció monocolor (es a dir, integrat només per gent de confiança de l’equip de govern), se’n encarrega de posar només aquelles fotos on hi surten ells i fer invisibles a la resta de regidors.  

Ahir, durant l’entrega de copes i medalles als guanyadors de les diferents categories de la cursa popular de festes majors es va poder veure un altre cas de sectarisme polític. Començant pels alevins (o fins i tot més menuts) i acabant pels veterans (com per exemple el cas de Rogelio Martín Perales que va guanyar en aquesta categoria però que no es va esperar a rebre el trofeu), hi van haver un total de 12 categories i per tant havien de ser 12 lliuraments de copes, però la absència esmentada de Rogelio va fer que, al final foren 11. Us deia al meu diari d’ahir dilluns que els trofeus van ser entregats per les següents persones: l’Ancalde, el Regidor d’Esports, la diputada al Parlament Anabel Marco i el regidor de l’oposició Antoni Espanya. Bé, els trofeus als guanyadors es van repartir de la següent manera: Primer classificat, Manolito amb 5 lliuraments; segon classificat, el Regidor d’Esports amb 4 i, finalment, la diputada i el regidor amb 1 cadascú. Si algú no s’ho creu i vol veure les fotos, només cal que m’ho digui ja que en tinc la mostra gràfica.     

JOAN ORTEGA ANUNCIA MÉS RETALLADES

La Vicepresidenta del Govern català i Presidenta en funcions ha dit que caldrà fer més ero’s a determinades empreses públiques ja que, al seu parer, tenen les plantilles sobredimensionades. Qui ha col·locat a tanta gent? I els vots que els han fet guanyar? Sense comentaris.

També ha reconegut que de cara l’any 2013 igual s’hauran de seguir retallant el sous als treballadors públics. De veritat hi havia gent tan ignorant que no s’ho veia venir?  

Parc Nacional de Garajonay. Bosc de laurisilva. 

LA XACRA DE L’ESTIU: ELS INDENDIS

A primera hora de la tarda (per la forma que s’ha donat la notícia he entès que ja feia més hores) s’ha tornat a produir un altre incendi a l’Alt Empordà. Quan s’ha anunciat s’ha dit que hi havia diversos mitjans aeris i terrestres que estaven lluitant contra les flames. Quan es tarda a mobilitzar a tots els efectius i que arribin al lloc?

El que és trist és l’incendi de l’illa canària de la Gomera. Fa uns anys vaig tenir el plaer de visitar-la i una de les coses que et mostren és el parc nacional de Garajonay amb una vegetació única de l’època del terciari anomenada laurisilva (selva de llorer) Una gran desgràcia!   

400 EUROS PODEN DONAR PER A MOLT

Rajoy ha anunciat un dia abans de que s’acabi la prestació, que prorroga l’ajut de 400 euros a aquelles persones a qui se’ls hi ha acabat la prestació de l’atur i ho ha fet després de parlar amb el Rei que, recordem-ho, la setmana passada va rebre als dos màxims representants sindicals. Casualitat? Personalment penso que no.

Durant els darrers dies s’ha estat especulant que el govern del PP eliminaria aquest ajut de subsistència.

UNIÓ DE SINDICATS

En els darrers mesos, des de que el govern de Rajoy comences a retallar drets, salaris,  prestacions i tot allò que sé li posava pel davant, la unitat d’acció entre les dos centrals sindicals més grans ha estat un fet. La UGT i CC.OO. han sumat esforços per a lluitar contra la injustícia social que representen les polítiques del PP. Ahir mateix vaig escoltar al màxim dirigent de la UGT de Catalunya Pepe Álvarez que va dir que no descartava que en el futur les dues centrals sindicals pugui arribar a fusionar-se. A mi no em sembla malament. Sempre s’ha dit que la unió fa la força!    

MOURINHO ORFE DE IAIES

L’entrenador del Madrid, aquell que el Barça va rebutjar, ahir va demanar que es dirigissin a ell anomenant-lo l’Únic. Potser si ara que Guardiola s’ha agafat un any sabàtic, però em sembla que Mourinho és una mica megalòman. Com diem els catalans, no té iaia, o en aquest cas, ho en va conèixer cap de les dues.  

DIARI DE L’AGOST: DIA 9 (dijous)

3 MEDALLES MÉS 
Passats els primers dies de sequera olímpica, la collita de medalles segueix  bon ritme. Ahir una d’or i dues de plata. La primera de plata, guanyada pel palista gallec David Cal, representa la 5à del seu palmarès en 3 olimpíades: 1 d’or i 4 de plata.
Les altres dues son per al taekwondo. El català Joel González va guanyar l’or a la seva categoria, mentre que la mallorquina Brigitte Yagüe va ser plata.
Però també hi van haver “desastres” sonats, com va ser l’eliminació dels equips masculins de handbol i de waterpolo. Vaig seguir el partit de handbol i el cert és que van tenir mala sort. De totes maneres cal recordar que a la segona part, i quan portaven avantatge al marcador de 2 gols, van patir una “pájara” de 12 minuts on no van marcar cap gol, la qual cosa els hi va passar factura definitivament. França es va escapar de 3 gols, però tot i això Espanya va empatar i fins i tot va tenir possibilitats de posar-se pel davant. Un últim atac francès a manca de pocs segons, va acabar en un tir que va parar el porter Sterbik, però el rebot va afavorir els francesos que van marcar al darrer sospir. Una llàstima. Menys mal que ens queden les dones...
En canvi, en bàsquet es va guanyar a França, pel que sembla, en un mal perdre de l’equip gal. Potser si que serà veritat que es van deixar perdre contra Brasil per evitar EE.UU. en semifinals. Si Espanya guanya a Rússia aquesta nit, serà medalla de plata, ja que l’or sembla que des d’abans de començar l’Olimpíada, ja està al sarró dels americans. 
 
EL ROBIN HOOD D’ANDALUSIA
Tot el protagonisme polític l’acapara avui l’alcalde de la població sevillana de Marinaleda i diputat autonòmic per IU Sánchez Gordillo. Al front d’un grup de sindicalistes van entrar a diversos establiments de les cadenes d’alimentació de Mercadona i Carrefour i es van empotar, no sense resistència, diversos carros replets de menjar de primera necessitat per a repartir-lo entre els famílies més necessitades.
Els fets han produït un debat entre detractors i favorables (més dels primers que dels segons), però la qüestió és si aquestes accions acabaran sent un precedent per a altres accions similars dels col·lectius més desafavorits. Les raons que donen les cadenes per a no col·laborar en aquest tipus d’accions és que ja són solidaris i que donen molts aliments al denominat “banc d’aliments”. Personalment entenc que del banc es destina una bona part per apaivagar la fam del tercer món i ara mateix el problema el tenim a casa i hi cal dedicar molts més recursos que els que s’han destinat fins ara, ja que “oeneges” com Càritas o la Creu Roja, es veuen desbordades i minvades de recursos.
    
EL COTXE DEL “SINYÓ ANCALDE”

Us vaig dir que si sabia alguna cosa més del cotxe de Manolito Ferré, us ho diria. Fa dies que no el veig aparcat prop de casa seva (vivim relativament prop), la qual cosa em va fer témer el pitjor, que l’hagués hagut de retornar ja que el consorci que presideix i que l’havia adquirit per la modalitat de rènting, no està passant per un bon moment econòmic. Però ahir em van assegurar que no és així i que el deixa a casa sa mare (propera al camp de futbol) Fins allí (uns 250 metres de casa d’ell) hi arriba amb el seu antic Mazda, l’agafa i se’n va a Barcelona. A la tornada el torna deixar, torna a agafar el seu i cap a casa. Sense cap mena de dubte gasta més en pneumàtics que en sabates.

 

EL SOU DELS BANQUERS “INTERVINGUTS”
Des d’avui, els directius dels bancs intervinguts per l’estat (Bankia, Catalunya Caixa, Nova Caixa Galizia i Banc de València), no podran guanyar més de 300.000 euros/any.  I ens hem de quedar tant contents i tan amples...  
50 milions de les antigues pessetes segueixen sent molts diners Ja sé que ocupen llocs de responsabilitat, però també els ocupen el president del govern i els presidents autonòmics i guanyen molt ments i molta gent ja consideren que aquests últims guanyen massa, què pensaran dels primers?
Jo amb ¼ part viuria de “puta mare” i posaria tot el meu temps i la meva voluntat en fer les coses el millor possible. Tu no?

S'HA MORT CURRO JIMÉNEZ
El popular actor Sancho Gracia que es va fer famós amb la sèrie "Curro Jiménez", ha mort.Va començar a caminar de la gran Margarida Xirgu a la seva escola de teatre de Montevideo (Uruguai) on s'havia exiliat la seva família fugin del franquisme. Reposi en pau.