 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
Dijous, els actors de Polònia van interpretar un gag d’allò més divertir. Artur Mas estava fen un discurs i quan parlava d’independència, els seus acompanyants (ara al PDECat) sé li apropaven, però quan parlava del 3%, s’allunyaven d’ell, inclòs Puigdemont.
La refundada Convergència (o el PDECat), com més us agradi anomenar-los, sembla que fa esforços per a treure’s de damunt la rèmora d’un passat no tan llunyà.
Tot i que va ser l’any 2005 quan Maragall va etzibar al Parlament allò de vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%, DCD venia cobrant comissions il·legals des de feia anys... Aquestes coses no es descobreixen d’un dia per l’altre...
Vaig entrar en política després de que socialistes i convergents s’haguessin fundat. L’any 1980 els socialistes venien de guanyar totes les eleccions: les generals de 1977 i 1979 i les municipals d’aquell mateix any. Quan l’any 1980 s’havien de celebrar les primeres autonòmiques, res me feia pensar que el partit de Pujol s’emportaria el partit. Pujol tenia un gran prestigi per la zona metropolitana de Barcelona avalat pel seu historial antifranquista amb presó inclosa. Però a comarques no el coneixia pràcticament ningú.
Tot i necessitar el suport de l’ERC de l’Heribert Barrera, aquella només va ser la primera victòria de Pujol d’un total de 5, tres de les quals per majoria absoluta. Mentrestant, el domini de Convergència arreu de Catalunya se va anar estenen com una taca d’oli fins arribar als llocs més recòndits de la geografia catalana. Només calia que a, poble hi trobessin algú que estigués disposat a combregar amb la seva fe.
Buscaven adeptes desesperadament. Per això no van dubtar en fitxar a alcaldes de l’època predemocràtica: José Bertomeu a Santa Bàrbara, Aurelio Villalbí a Godall o Primitivo Forastero a Camarles.
No obstant no tothom els hi va donar el sí. A Santa Bàrbara per exemple van tocar a un mestre que vaig tenir jo a la Galera. Li van explicar el seu ideari i el mestre (m’ho ha explicar ell mateix), els hi va dir:
-Crec que no sóc la persona que busqueu... La meva manera de pensar és molt diferent a la vostra...
Aquest mestre mai va entrar en política, tot i tenir fortes conviccions republicanes.
A Godall va passar un fet similar. Un dia Roig va citar a un godallec al despatx que tenia dalt de l’antiga llibreria (ara Manualitats Miró) En arribar, a part de Roig també estava Macià Alavedra, un dels homes forts de Convergència durant diversos governs de Pujol i jutjat aquests dies pel cas Pretòria. Segons el testimoni del propi afectat, li van arribar a posar un xec en blanc (literalment) a sobre de la taula i li van demanar que posés una quantitat. S’hi va negar.
Però casos com aquests van haver de ser molt comptats. Qui es pot negar davant d’una temptadora oferta? I és que aquesta era la forma de pensar dels convergents: Totes les persones tenim un preu, només cal arribar-hi.
Paral·lelament es va crear una xarxa d’adeptes a canvi d’oferir-los feina o fer-los favors. Controlar el Govern de la Generalitat, 3 de les 4 diputacions catalanes i la majoria de consells comarcals i una gran part dels ajuntaments, sobre tot els més menuts, els hi donava un ampli marge de maniobra que utilitzaven a la perfecció.
Amb la creació dels consells comarcals es va aconseguir crear una gran quantitat de llocs de treball on es van col·locar a molts dels adeptes dels que abans us parlava. Tot i no tenir pràcticament competències, si us hi fixeu, tots els consells tenen ostentoses seus, sense arribar però a la categoria de les diputacions provincials.
Van se anys de felicitats immensa on tots els hi anava de cara i on el seu problema encara no s’anomenava 3%. No sé si aquest és el somni dels dirigents actuals del PDECat, però no me negareu que el panorama no era atractiu. Era l'anomenat oasi català.
Com per a no tenir ganes de tornar-hi...
Com per a no tenir ganes de tornar-hi...
