ERRADA MONUMENTAL (BUENAVENTURA PER VENTURA)

De vegades els meus lectors em fan notar d’errades que cometo involuntàriament als meus escrits. Ja sabeu que diuen els castellans: Quien mucho habla, mucho yerra... (Qui molt parla, molt s’equivoca...) Imagino que això també es pot fer extensible a l’escriptura.

Però jo no em guanyo la via escrivint, ni tant sols em paguen una mòdica quantitat per fer-ho. Ho faig per afició i la meva recompensa és veure publicat alguns dels meus escrits en revistes tan prestigioses (faig broma) com Vinaròs News i Pulso Digital.

Però que un periodista que sé suposa que ha fet la carrera de Ciències de la Informació (o com es digui ara), treballi d’això i que, evidentment cobri per fer-ho cometi errades monumentals, no es tolerable.

I per què ho dic? Avui, al Periódico he llegit la notícia de la baixa del PSC de Joan Ignasi Elena amb el següent titular: Elena renuncia a batre’s amb Iceta i provoca una escissió al PSC. I al segon subtitular s’hi pot llegir: Geli i Buenaventura veuen ‘precipitada’ la sortida i opten de moment per seguir.  La notícia està signada per Xabier Barrena (Barcelona)

De quin Buenaventura estem parlant, de l’anarquista Durruti? Bé, és que és l’únic que em ve en aquests moments al cap.

Des del meu punt de vista Barrena demostra gran desconeixement del tema. Núria Ventura, que suposadament és la persona a qui es refereix, fa anys que és diputada al Parlament i el seu nom va començar a sonar més sovint després de trencar la disciplina de vot del grup del PSC juntament amb Elena i Geli. Aquest fet està llargament documentat a Internet i a qualsevol hemeroteca a l’abast del periodista.

I si l’error ha estat fruit de la precipitació o, simplement una errada de memòria, em dóna absolutament igual. Es tracta d’una errada totalment evitable i, des del meu punt de vista, impròpia d’un professional del periodisme.    

LOSANTOS, ELS BISBES, DÉU I EL FOC ETERN DE PERE BOTERO

Quan s’arriba al poble d’Albarracín (segons diuen, un dels més bonics d’Espanya), i després de creuar un petit túnel, t’endinses a la serra del mateix nom. Una serra amb molt de pinar i en algunes zones molt alts i amb poblets molt petits, com Bronchales o Orihuela del Tremedal.

L’any 2005, ho recordo perfectament perquè va ser l’any que ens varem trobar la gossa, hi varem estar per Pasqua. Arribar fins allí no és fàcil i el viatge es fa llarg. Ara bé, una vegada hi estàs, val la pena el paisatge que s’obre davant els teus ulls.

Recordo que uns dies abans d’anar-hi i quan ja teníem reservat l’allotjament a Bronchales, vaig escoltar per la ràdio que Orihuela del Tremedal (la distància entre tots dos pobles és d’uns 8 o 9 Km) aquell dia va marcar la temperatura més baixa d’Espanya: -19,5!

Durant els dies que hi varem estar no va fer tant de fred, però encara hi poguérem veure neu.

Segurament el fill més il·lustre de Orihuela del Tremedal és Federico Jiménez Losantos. Qui no coneix la carrera professional de Federico? I qui no sap de quin peu coixeja?

Però el que potser no sabeu és la seva evolució política. Isabel, veïna de casa, el coneix de ben petit. Al poble jugaven junts, fins que ella, per motius de treball dels seus pares va haver de marxar a França. Mentre Federico va estudiar i es va fer professor. Va militar a Bandera Roja, un partit a l’esquerra de del PCE, va passar pel PSUC i més tard va militar al Partido Socialista Aragonés, presentant-se a les primeres eleccions catalanes l’any 1980 amb el Partido Socialista Andaluz. Cap dels dos partits socialistes estaven a l’òrbita del PSOE.

Va fer de professor a un institut d’una població propera a Barcelona mentre ideològicament anava mutant cap a posicions més dretanes. Restaurada la Generalitat, es va oposar a l’ensenyament obligatori en català i la seva intransigència li va comportar ser segrestat  per Terra Lliure. Abans d’alliberar-lo li van pegar un tret a una cama... 

 

Va marxar cap a Madrid i va seguir evolucionant cada cop més cap a l’extrema dreta passant d’emissora en emissora i de diari en diari, sempre cap a posicions més ultranacionalistes espanyoles (evidentment) El seu odi cap a Catalunya i el català també va anar creixent. De vegades els seus comentaris arriben al insult i algunes de les seves afirmacions estan mancades de rigor i no mereixen cap tipus de credibilitat. Però sempre hi ha qui sé les creu...

Explico tot això perquè el govern de Catalunya vol presentar un denúncia contra aquest individu (és la forma més fina que he trobat per anomenar-lo) i d’altres responsables de programes informatius o de debat d’algunes de les cadenes més propers a les tesis de la dreta espanyola més rància, com per exemple 13TV, la televisió dels bisbes.

Entenc que 13TV, com la COPE, l’emissora de ràdio que també es propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, tinguin una ideologia ultradretana, però, els propis bisbes, no haurien de permetre que des de les seves emissores de ràdio i televisió es fomentés l’odi cap a aquells que no pensen com ells i se’ls insultes greument. No entenc com ells que creuen tan en déu puguin tolerar aquestes coses. No pensen que es poden condemnar i patir foc etern a les calderes de Pere Botero?      

DEPENDENTS DE LES SUBVENCIONS

A la contraportada del darrer número del setmanari l’Ebre hi ha una entrevista a Josep Bayerri, periodista, professor, sindicalista, polític i amic, arran de l’atorgament del premi d’honor de la Comunicació Local.

Josep Bayerri, que va ser el primer president del col·legi de periodistes de Tortosa, s’ha fet mereixedor d’aquest premi i d’altres que potser mai li donaran.

Bayerri va fundar a Tortosa el setmanari Ebre Informes que va comptar amb un grup de bons professionals que es contraposava a la Voz del Bajo Ebro que s’havia creat durant la dictadura i que tenia un caire molt més conservador. Quasi que paral·lelament a Amposta Joan Lluís Ripollés creava el Migjorn, també d’idees progressistes. Al cap d’uns anys aquests diaris es van fusionar i durant un temps van compartir capçalera fins que es va decidir canviar-la per l’Ebre. Amb la fusió amb la Veu del Baix Ebre (finalment s’havia decidit que sortís en català) es va convertir amb la Veu de l’Ebre i fa poc es va tornar a renomenar com l’Ebre.

Quan es pregunta a Bayerri per la pluralitat dels mitjans informatius, afirma de forma categòrica que no hi ha pluralitat ja que són massa dependents de les subvencions públiques o anuncis oficials. Certament penso igual. El fet d’obtenir una subvenció, ja sigui de l’estat, de la comunitat autònoma, de la Diputació o de l’ajuntament del municipi al que es pertany, te condiciona a l’hora relacionar-te amb dits organismes.

I això ho sap bé Bayerri que a part de ser periodista ha estat polític i, a sobre, és gat vell. Diu el periodista a l’entrevista de l’Ebre que la Generalitat de Pujol els hi va retirar les subvencions. I no m’estranya. El setmanari el Triangle també va denunciar que la Generalitat i d’altres administracions convergents, també els hi havia retirat les subvencions per ser crítics a la seva gestió. Per tant, amb les subvencions es callen moltes boques.

La publicitat institucional fa les mateixes funcions que les subvencions i, fins i tot, algunes, majoritàriament els ajuntaments, contracten un espai a la revista on fan propaganda d’aquelles notícies positives que tenen lloc al poble en qüestió.  Recordeu que fa uns mesos Amposta no tenia cap espai diferenciat al setmanari l’Ebre i, en canvi, la Ràpita sí. Des de fa unes setmanes Amposta ha tornat a parèixer al setmanari. Endevineu el motiu?

Segurament, els meus lectors més incondicionals se’n han adonat que, tot i la meva creativitat literària, fa molts d’anys que no publico res al setmanari de referència del nostre territori, es a dir, l’Ebre o la Veu de l’Ebre com es deia fins fa poc. A què es degut? A les males relacions que he tingut històricament amb els caps visibles d’aquesta publicació. Ja fa més d’una dècada, tot i la meva insistència, es van negar a publicar-me una rèplica al llavors alcalde d’Amposta. Més recentment, tampoc em publicaven les cartes al·legant que quan feia un escrit l’enviava a la majoria de diaris i ells em demanaven exclusivitat (?!) Però mai em van oferir una columna on poder expressar-me lliurement.  

En canvi, Emili Fonollosa, el director de la revista digital Vinaròs News (que a diferència de l’Ebre) no té subvencions, em va oferir una columna quinzenal (periodicitat de la revista) només en llegir alguns dels meus escrits. En quasi 6 anys he enviat més de 140 articles. Mai he tingut cap tipus de censura ni advertiment per part del director relacionat amb el contingut dels mateixos.  

I des de fa un any i mig aproximadament també col·labora amb Pulso Digital. Jesús Garcia, un basc casat a Ulldecona i resident a Madrid m’ho va oferir i després de tenir dos períodes on va estar a punt de desaparèixer, darrerament ha augmentat en nombre de col·laboradors i temes. És una revista feta totalment per aficionats i que tampoc rep cap tipus de subvenció, per això tots podem exposar les nostres idees amb les úniques limitacions que t’imposa l’ètica i l’educació.  

 

Per cert, MOLTES FELICITATS a Josep Bayerri pel premi que li han atorgat.

LA FRASE DEL DIA 27-11-2012

El 25-N ha ampliat l’abisme entre la premsa independent i la submissió editorial de la que més prebendes obté.

Aquesta frase la poden trobar dintre de l’editorial que el Periódico dedica avui, sense nomenar-lo, al diari que ha estat referència a Catalunya durant moltes dècades, però que a la vegada, sempre ha sabut ser tot el camaleònic que requeria la situació en cada moment: la Vanguardia.

Aquest matí, mentre viatjava cap a la feina he escoltat per Catalunya ràdio un comentari sobre aquest editorial. He de dir que han estat objectius i, en cap moment, han fet judicis de valor.

La Vanguardia va ser fundada (tal com diu o deia la capçalera) per D. Carlos i D. Bartolomés Godó, comptes de Godó (que deuen de ser els mateixos que donen nom al trofeu tennístic de Barcelona)

Llegeixo a la Viquipèdia que en un primer moment era el mitjà d’expressió d’una facció del Partit Liberal queaspirava assolir l’alcaldia de Barcelona i que, posteriorment, va esdevenir un diari independent, plural i modern.

La victòria franquista el va convertir en La Vanguardia Española i, evidentment donava les notícies d’acord amb les directrius de la dictadura.

Amb l’arribada de José Antich l’any 2000 (i imagino que per mandat del seus propietaris) va començar a decantar-se a favor del règim que feia 20 anys governava Catalunya que no era un altre que el de Jordi Pujol.

A mi sempre em cridava l’atenció quan acudia al quiosc en veure als convergents comprant un diari en castellà. Pensava: Mira, amb el catalanistes que són i compren un diari en castellà”.

Però d’un temps ençà, la seva línia editorial s’ha decantat clarament cap a Artur Mas i els seus correligionaris i no s’han tallat un pèl a l’hora de fer-ho.

L’any passat va imitar al Periódico i es va començar a editar en castellà (tal i com sempre s’havia fet) i en català.

Sembla ser que els darrers mesos, tan accentuat era el seu partidisme que era del tot illegible per part d’un lector més o menys neutral.

No sé si sabeu que podeu trobar de forma gratuïta la Vanguardia en diversos punts de la majoria de ciutats del territori, com per exemple l’Hospital Comarcal d’Amposta. Això només es pot fer si els seus ingressos no depenen, en bona part, de les vendes. Encara que avui en dia, els diaris, poden sortir al carrer gràcies a la publicitat.

Per cert, des de fa 3 anys estic subscrit al Periódico, un diari que he comprar pràcticament sempre des de que es va fundar i que només, en determinades èpoques molt curtes, li he segut infidel. Com per exemple quan va tornar a néixer Diari de Barcelona, el degà de la premsa catalana amb Josep Pernau de director. 

M’HE BUSCAT L’ÀNIMA I NO L’HE TROBADA

Al Rey la hacienda y la vida

Se ha de dar, pero el honor

Es patrimonio del alma

Y el alma solo es de Dios.

Amb aquests versos de El alcalde de Zalamea de Caldrón de la Barca, he volgut buscar una introducció per a parlar d’un dels disbarats més grossos que he escoltat darrerament.

Opinava la presentadora de TVE Mariló Montero que quan a algú li trasplanten un ronyó o un fetge, juntament amb ell poden trasplantar l’ànima del donant.

La primera pregunta que em faig és: Existeix l’ànima?

La segona: Què és l’ànima?

I la tercera (que són 2): Què passa amb l’ànima de qui rep el trasplantament? És que passa a tenir-ne dues?   

Evidentment per a un creien l’ànima existeix i cm diuen els versos de l’encapçalament, només seria propietat de Déu.

Però per a un descregut com jo, si no crec amb l’existència de Déu, difícilment puc creure en l’ànima tal com la entenen els creients.

Per a mi l’ànima és la part racional de la persona. El seny que diríem els catalans. És el que ens diferencia als humans (i no tots) dels animals. Una part intangible i difícilment alterable si no canvia la personalitat del subjecte. Ara bé, d’aquí a veure com puja al cel o se’n va directe cap a l’infern quan una persona es mor, hi ha, evidentment una gran diferència.

I evidentment, responent a les darreres preguntes que em faig, el trasplantament d’un òrgan humà no porta implícit el transvasament de l’ànima d’un cos a l’altre, AFORTUNADAMENT!! Ja que si a un ser humà ja li costa moltes vegades prendre les seves pròpies decisions (que són seves i de ningú més) imagineu-vos per un moment que hagués de decidir entre dues possibles sortides. Gràficament més o menys allò que es representa amb un angelet que t’està dient alguna cosa per una orella i un dimoniet que te’n està dient tot el contrari per l’altra. Però no sempre hauria de ser així... Però em dóna el mateix.  

Mariló Montero ja s’ha disculpat. Imagino que aconsellada per algun dels polítics que tan abunden per l’ens públic. Què fa un polític quan fot la gamba fins al genoll? Sortir, disculpar-se i, la majoria de les vegades dir que s’han tret les seves paraules de context.

Imagino que quan Mariló Montero va sortir opinant de l’ànima ho va fer amb els cinc sentits (o són 6? –la intuïció-), perquè normalment no surts a antena improvisant les paraules. Però la seva moralització està totalment d’acord amb les ràncies creences de la dreta espanyola i segurament van agradar a més d’un (a Rouco per exemple)

I pensar que van acomiadar a Ana Pastor per fer el que s’ha de fer: de periodista!!

AVUI M'HAN TRUCAT DEL PERIÓDICO

 
Aquest matí m'ha trucat Cristina Camarero del Periódico per a confirmar si a hores d'ara encara està l'abocador incontrolat que vaig denunciar el passat 31 de gener i, del qual, els hi vaig fer arribar unes fotos denúncia.
Els hi he dit que passaria a veure-ho i que els diria alguna cosa aquesta mateixa tarda via correu electrònic.
La resposta és afirmativa. Sembla ser que a hores d'ara encara ningú se'n ha assabentat del que hi ha al costat de l'Ebre i molt prop d'Amposta. Una veritable llàstima.
Aquesta tarda m'ha tornat a trucar quan ja li havia enviat les fotos, ja que encara no les havia vist. 
No m'han confirmat el dia, però imagino que sortiran demà. 
Les fotos són d'avui mateix i proven la veracitat de les meves paraules.

DE MESTRES I APRENENTS

Ahir va morir Josep Pernau, un mestre de periodistes. Avui, al Períodico, la que va ser casa seva durant molts d’anys, un altre mestres, en aquest cas de l’humor gràfic, li dedica una vinyeta i recorda aquest fet.
Josep Pernau, entre altres coses, va ser “refundador” del Diari de Barcelona, el degà de la premsa catalana. Durant la seva direcció als anys 80, el rotatiu sortia al carrer en català, quan encara pocs diaris s’atrevien a fer-ho. Potser per això la seva publicació va ser efímera.

Parlant de “degans”, ell mateix va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Generalitat va reconèixer la seva tasca atorgant-li la Creu de Sant Jordi, el màxim guardó institucional que dóna.

Però sembla ser que no tothom està a l’alçada del mestre. Avui, sense anar més lluny, també al Periódico he pogut llegir les mancances de dos periodistes.
La primera d’aquestes mancances és una fotuda de pota monumental. Sara Carbonera, coneguda periodista d’esports i reconeguda com la més sexi entre les seves companyes de professió de tot el món. Sembla ser que els fets ja van passar fa uns dies, però com o puc estar per tot, sabia què alguna n’havia fet, però no la magnitud de la mateixa. La pífia va ser atorgar-li la paternitat dels versos de “Cantares” (“Caminante no hay camino...”) a Joan Manuel Serrat. Com és sabut, Serrat, va versionar poemes de Antonio Machado i els va ficar música. Però evidentment, “Cantares” és obra del poeta sevillà. Potser la Carbonero no va assistir a classe el dia que el professor de literatura va explicar aquesta lliçó...
L’altra l’he trobat a la crònica del partit de futbol entre Espanya i Suïssa en categoria sub-21. Pel que sembla la “rojita” va fer un gran partit i va passar per sobre d’una selecció que va jugar la final de la passada Eurocopa (sempre en categoria sub-21), precisament contra Espanya que va ser-ne la campiona. Però en lloc figura el resultat. Hi ha que anar numerant els gols que explica el cronista (no firma, es limitar a posar “redacció”) per a saber el resultat. Per cert, sembla que van quedar 3-0.