EDUCAR EL GOS

Educar el gos és un concepte que hem escoltat moltes vegades però crec que no tothom té clar el seu significat. Al gos se’l hi ha d’ensenyar a fer les seves necessitats al carrer, a no destrossar cap objecte de casa, a no molestar els veïns amb els seus lladrucs, a no atacar els altres gossos... Però ningú parla d’educar els propietaris dels gossos. És vergonyós anar pel carrer i veure caques pel terra, pixarades al mobiliari urbà, bosses d’excrements també per terra en lloc de ser dipositades a un contenidor o, en tot cas, a una paperera. De fet hi ha gossos que no porten ni dispensador de caques... Així com propietaris de gossos potencialment perillosos han de passar un psicotècnic per veure si reuneixen les condicions necessàries per a tenir-lo, els propietaris de la resta de gossos també hauríem de passar alguna mena de prova per a veure si som suficientment cívics per a tenir-ne un, ja que el comportament d’alguns deixa molt que desitjar. A part d’això, els propietaris que incompleixen les normes mínimes de convivència perjudiquen greument la resta de propietaris que si que les compleixen, ja que, de vegades, sobre tot quan vas de viatge amb la teva mascota, té trobes llocs on no s’admeten degut a les nefastes experiències viscudes amb anterioritat per culpa dels primers.

EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

ESCOLA D’INTEGRISME

La reforma educativa del Ministre Wert significa un retrocés a èpoques predemocràtiques.

Instaurar la religió catòlica i deixa de costat les altres confessions (sembla ser que exceptuant la jueva pels seus lligams amb el catolicisme), pot arribar a ser, des del meu punt de vista anticonstitucional. Si la Constitució declara l’Estat Espanyol com aconfessional, difícilment té cabuda una legislació que va prevaldre la doctrina catòlica en detriment a la resta, fins i tot la resta de les cristianes. Però la cirereta del pastís de Wert és la introducció de l’oració tal i com fèiem de petits a l’escola franquista.  

Per aquell que no va viure durant aquella època, li explicaré que al darrere de la cadira del mestre y a una certa altura, es col·locava un Santcrist flanquejat pels retrats de Franco (el dictador cap de l’Estat) i Jose Antonio Primo de Rivera (l’ideòleg del feixisme a Espanya i que era considerat el màrtir del règim) També hi solia haver el un quadre amb la imatge de la Immaculada Concepció. Resar i cantar els himnes que agradaven al règim era una pràctica habitual, sobre tot el dia que el mossèn venia a escola o els dissabtes pel matí, quan agafadets de la ma (sempre xiquets amb xiquets i xiquetes amb xiquetes, no sé encara com no ens varem tornar tots homosexuals) anàvem a l’església per a escoltar les explicacions del capellà. Rebanyito li dèiem. El capellà solia rifar entre els assistents unes revistes que sempre solien tocar als mateixos. A mi no me’n va tocar mai cap, per la qual cosa, difícilment puc parlar del seu contingut, però crec que pornogràfiques ho no eren...

A sobre, el contingut temàtic de la matèria de religió serà potestat de la pròpia Església Catòlica (imagino que de la Conferència Episcopal) i saben com és la del nostre país, et donen ganes de començar a córrer perquè igual el que vagi a sortir del tot plegat, és una escola d’integrisme... Catòlic, però integrisme a la fi, o es que es penseu que la religió catòlica no pot arribar a ser integrista?

Acabaré amb unes frases que he llegit al Periódico d’avui:

-Aquesta assignatura no hauria d’existir, ni tampoc l’alternativa. Son un greuge per a l’escola pública. Pere Farriol, portaveu de FAPAES.

-És una involució, un retorn a l’escola franquista en la línia de l’extrema dreta de Rouco Varela. Alex Castillo, president de FAPAES.

-El currículum xoca frontalment amb moltes de les coses que s’estudien a ciències o filosofia. Montse Ros, CC.OO.

-L’assignatura vol adoctrinar i no educar. El que s’avalua és la fe dels alumnes. Anna E Sánchez, USTEC.

Crec que queda prou clar.

UNIVERSITAT: REFORMA CONTRAPRODUENT

Facultat de Nàutica de la UPC. 

Si mires a la cara a Wert mentre explica alguna reforma, li veus tanta seguretat que fins i tot pots arribar a creure el que diu. Però si t’hi fixes millor, la seva mirada no és de seguretat, és de cinisme. Com es diu vulgarment, t’està intentant vendre’t la moto explicant-te meravelles de les prestacions que té.

La gran majoria dels rectors de les universitats espanyoles no poden estar equivocats. Si ahir, per una gran majoria, van votar no aplicar-la, per alguna cosa serà...

Els sistema universitari espanyol va canviar substancialment en els darrers anys. De les ja històriques diplomatures (3 anys) i llicenciatures (5 anys) es va passar als graus (4 anys) El grautenia 240 crèdits, es a dir 60 crèdits per any.

És veritat que amb el grau es dóna la carrera per acabada, però si després un es volia especialitzar per a treballar, li calia fer un màster, més car que un curs del grau. Ara, amb la reforma que impulsa Wert, les carreres serien de 180 crèdits i dos anys de màster. L’excusa és equiparar l’ensenyament universitari espanyol a la majoria dels països europeus. Però el ministre omet una cosa: a Europa un anys de màster costa el mateix que un curs de la carrera. I, a sobre, els sistema de beques també és molt més equitatiu.  

La tercera pota d’aquesta reforma són les Comunitats Autònomes. És evident que els consellers d’ensenyament també han de dir alguna cosa, però de moment han estat pocs els que s’han pronunciat. Mentre que a Andalusia ja han dit que no l’aplicaran, l’única autonomia que s’ha mostrat favorable a aplicar-la a estat Catalunya. No és sorprenent?

L’afany recaptatori del govern d’Artur Mas no té límits. Si actualment el cost per estudiar a la universitat és dels més cars (potser el que més), d’aplicar-se la reforma Wert, els estudis universitaris s’encaririen considerablement. El cost addicional aniria a càrrec de les famílies, ja que, de moment, ningú ha dit el contrari. La qual cosa demostra les polítiques neolliberals que porta a terme el govern de Mas.  

A part d’això (i com ja apuntava més amunt), el sistema de beques no és ni molt menys equitatiu. Per a obtenir una beca s’han de declarar uns ingressos mínims (que no vol dir el mateix que guanyar poc. Les dades oficials de l’Agència Tributària diuen que la mitjana del que guanyen els autònoms està per sota de la dels assalariats.

El meu fill petit fa uns quinze dies que va fer el darrer examen de la carrera. Encara va haver de fer el pla antic. Ells són la darrera promoció de llicenciats de la facultat de Nàutica. Mon fill mai ha tingut beca, tret del curs passat quan va estar d’Erasmus a Croàcia. Tot i això, l’import que va percebre va ser molt inferior a d’altres erasmus de països com Holanda o França.

Evidentment, també podran estudiar els fills de les famílies més punyents amb un plus afegit: no caldrà que siguin els millors estudiants; n’hi haurà prou que els seus pares vagin pagant encara que els fills vagin repetint cursos.

Si això no són polítiques neoliberals, que baixi aquell i que ho vegi!  

Per tant, si es porta a terme la reforma de Wert, pot ser perjudicial per a la majoria de butxaques de les famílies espanyoles.

ELS TITULARS DEL DIA 27-02-2014

Al llegir el diari dos titulars m’han cridat l’atenció:

 

1.        CiU no convenç cap partit perquè recolzi la llei BCN World.

El projecte de Barcelona World que, recordem-ho, s’hauria de fer a Tarragona, sembla que es desinfla con un globus.

Mas va anunciar el projecte amb bombo i platerets i com un element essencial per a crear ocupació i riquesa a Catalunya. Aviat es va saber que un dels màxims inversors, havia sortit per cames de diversos països i que d’honrat tenia poc.

Mesos més tard es va anunciar que el macroprojecte s’acabaria convertint en un projecte a seques o menys. Dels 5 hotels amb casino que s’havien projectat inicialment, crec recordar que, al final se’n acabaria construint un de sol.  

I, a sobre, els promotors també demanaven un tracte de favor tal com volia Sheldon Adelson en el cas de l’Eurovegas... A l’argot popular d’això se’n diu xantatge.

Ho trobo del tot lògic que els socis-no socis de govern, o sigui ERC no els hi vulguin donar cap tipus de suport. Als republicans els hi van molt bé les enquestes electorals i saben que tenen la paella pel mànec en el tema de la independència que, si al final no és, qui més es desgastarà serà CiU. Per tant, per a què tenen que complicar-se la vida en un projecte que no és seu i que, segurament, no hi creuen.  

  

2.        CiU defensa amb el PP la religió i la segregació sexual al col·legi.

Una prova més del que tan es diu i que sembla que encara hi ha qui no ho vulgui veure. CiU i el PP són dos branques del mateix tronc. Són moltes més coses que els uneixen que no que els separen. Si no fos pel tema de la independència, on CiU ja va agafar el tren en marxa, segurament, a hores d’ara, estarien governant plegats a Catalunya.

Però, davant d’aquest titular, què pensaran els grups que reclamen una escola pública, catalana, laica, gratuïta i de qualitat? Segurament el mateix que penso jo: Què és una vergonya que en ple segle XXI encara es doni suport als col·legis religiosos que permeten la segregació sexual a les aules.

I a sobre, sovint (per no dir sempre) tracten millor a l’escola privada o concertada que no a l’escola pública. O el que és el mateix, aquella on van la majoria dels fills de les famílies adinerades del país que no la pública on hi van els fills dels treballadors. 

 

Quina vergonya!

CARTA DE JOSEP BORDES (PEPET I MARIETA)

Llegint el Periódico d’avui, m’he trobat amb una carta al director (que a sobre era la que destacaven) signada per Josep Enric Bordes (Barcelona) Afortunadament estava la foto i, per tant, no hi podia haver cap confusió. Segurament, la majoria el coneixeu més com Pepet i Marieta (encara que aquest sigui el nom del grup) i, a l’hora d’ubicar-lo, ho faríeu a Ulldecona.

La carta portava el títol de la Mala educació i deia això: 

 

L'altre dia va aparèixer un grup d'estudiants suecs al centre on treballo. Havien vingut a estudiar la nostra crisi i les conseqüències per a l'educació. Parlaven un anglès que molts titulats universitaris d'aquí desitjarien i mostraven uns coneixements d'economia extraordinaris. No eren més d'una desena i els acompanyaven dues professores. Em pregunto si el viatge se l'havien pagat ells o l'Estat suec.

Quan busquem sistemes educatius exemplars, sempre mirem cap als països nòrdics i segur que, quan ells busquen els deplorables, miren cap a nosaltres. A Finlàndia es van reunir experts en educació durant sis anys per consensuar el seu sistema educatiu actual. Aquí, no obstant, permetem que els polítics decideixin sobre una matèria de la qual ni saben ni entenen. I, si no, fem una ullada a la nova llei d'educació: ataca la immersió lingüística, dicta el currículum a seguir des del Govern central, incrementa el nombre d'alumnes per aula, redueix el nombre de professors, resta poder als consells escolars, afavoreix l'escola concertada en detriment de la públiques i recolza la separació de sexes.

Si el que pretén el senyor Wert és "espanyolitzar els alumnes catalans", està remant en direcció contrària perquè amb aquesta llei l'únic que aconsegueix és cabrejar els catalans i convèncer-nos encara més que la independència és l'única via possible per garantir una educació pública de qualitat i respectuosa amb la nostra llengua i la nostra cultura.

 

Pràcticament subscric en la seva totalitat la carta, però hi ha coses que penso que s’haurien de matisar. Està bé defensar una escola pública, laica, de qualitat i gratuïta i encara que no ho digui així, Josep Bordes segur que la defensa. Però a la carta (o al menys el que li han publicat, ja que tinc l’experiència de que, normalment sempre les retoquen) diu això: “...  afavoreix l'escola concertada en detriment de la públiques i recolza la separació de sexes”. I acaba dient: “...  la independència és l'única via possible per garantir una educació pública de qualitat i respectuosa amb la nostra llengua i la nostra cultura”.

Això amic Josep, no crec que sigui possible si després de que Catalunya es converteixi en un estat propi, segueixin governant els mateixos que ho fan ara. Mentre Convergència es mantingui al cap davant del govern, seguirà afavorint l’escola concertada i, fins i tot, la separació de les classes per sexes. Ni tant sols el PSC i ERC són garantia per a que l’escola s’acabi convertint amb el que tu i jo desitjaríem. No ens tenim que enganyar!

SOBRE LA LOMCE O LA “LLEI WERT”

Per què serà que tret el PP, tothom s’oposa a la llei Wert? Alguns l’han qualificat com la llei werteder.

Fins i tot UPyD (de Rosa Díaz i Toni Cantó) s’hi mostra en contra. I això que alguns qualifiquen obertament a UPyD com a partit de dretes. Cal recordar per aquells que van malament de memòria o no se’n han assabentant, que el PP els va finançar la campanya electoral i la setmana passada van votar en contra de reprovar el règim franquista juntament amb els populars.  

Pel que he pogut llegir la llei és dolenta a matar... I retrògrada.  Com ens afecta?

 

A CATALUNYA:

-Pretén limitar l’ús del català a l’escola i, carregar-se de passada la llei catalana d’Immersió Lingüística avalada pel Tribunal Constitucional (ves per on!) 

 

A TOT L’ESTAT.

-Se fomentarà l’assignatura de religió, encara que no sigui obligatòria, així com els valors propis de la dreta espanyola (que està entre les més ràncies d’occident)

-Serà una llei intervencionista que limitarà el poder i l’autonomia dels centres educatius, sobre tot el de la Universitat.

-En determinades matèries, es retornarà a l’ensenyament de quan jo era adolescent, es a dir, un retorn al passat de al menys 40 anys.

-Es potenciarà l’ensenyament privat, sobre tot el religiós en detriment del públic. Què tindrà l’ensenyament públic que no agrada a la dreta? Ni als del PP ni tampoc als de CiU.

Arturo Mas vol aglutinar a totes les forces vives catalanes (i catalanistes): partits, sindicats, universitats, associacions de mestres, associacions de mares i pares, etc. per a fer un front comú per a oposar-se a l’aplicació de la lleia quan aquesta entri en vigor. Molt bé, totalment d’acord!

No obstant, els partits de l’esquerra (PSC i ERC) ja han advertit a Mas que ho faran sempre i quan es potenciï més l’ensenyament públic. Més d’acord encara!

 

Ja sabeu que es demana de l’ensenyament des dels sectors més progressistes:  PÚBLIC, CATALÀ I DE QUALITAT!!

Aquest és el camí.  

EL FRACÀS ESCOLAR

Ahir, el Periódico de Catalunya, dintre de les pàgines de societat, portava un estudi sobre el fracàs escolar a Catalunya i a Espanya i el comparava amb el d’Europa.
Certament a Catalunya, el fracàs escolar està per sota de l’espanyol, però la distància és tan minsa que no val la pena tenir-la en compte. L’europeu està, malauradament, a molta distància, massa...
Només unes dades ràpides. En nivell 1 (comprensió lectora) el català es situa en un 13,5 %, mentre que l’espanyol està en un 19,6 % i l’europeu es situa en un 20 %.  És l’únic cas on els escolars europeus estan més endarrerits.
En quan a l’abandonament dels estudis (que per a mi és el que representa el veritable fracàs escolar), el català està en un 26 %, l’espanyol en un 26,5 i l’europeu en un 13,5!
Una dada més, el de la població entre els 15 i 24 amb estudis secundaris: Catalunya té un 62,7 i Espanya un 61,7, mentre que Europa està en un 79,5.
A primera hora del matí, havia escoltat per la ràdio que si només s’avaluessin les noies, el nivells educatius estarien a l’alçada dels de Noruega. No ho van dir, però m’imagino que hi tenen que veure diversos factors: el primer és que les noies maduren més aviat, la qual cosa les fa ser més responsables (sempre generalitzant) Un altre factor seria que als nois els hi és molt més fàcil trobar feina sense estudis universitaris: la majoria dels llocs de treball de fàbriques, tallers, construcció, etc. estan ocupats per homes.
Per molt que els responsables educatius (Wert i Rigau) diguin que les retallades que està patint l’ensenyament no afectaran el fracàs escolar i que, el que faran, serà millorar la qualitat de l’ensenyament, algú s’ho creu? La manca d’inversió en una àrea tan essencial del desenvolupament humà acabarà repercutint directament la formació dels nostres joves i els condicionarà molt el seu futur. Ara bé, si els nostres governants el que volen és tenir ma d’obra barata i sense qualificar que pugui competir amb la majoria d’immigrants que arriben bàsicament en pastera per l’estret de Gibraltar, evidentment, aconseguiran els seu propòsit.

L’altre dia m’explicaven que els professor fixes (els qui tenen les oposicions aprovades o els que formen part de les plantilles orgàniques dels col·legis), des del dia 3 de setembre estan preparant l’inici de curs. Però la Generalitat ha acordat que els interins, els que ocupin les places dels qui estan de baixa, cobraran per hores. Es a dir, hora treballada, hora cobrada. Per tant, s’incorporaran a partir del dia 12 que serà quan comenci el curs lectiu 2012-2013. Llavors, els altres professors, els fixes, hauran de fer un sobre esforç per a posar al dia i explicar-los el programa educatiu del centre. Algú els agrairà aquest sobre esforç.

Ara vull explicar-vos una anècdota estretament relacionada amb el fracàs escolar.
M’ho va explicar una dona de l’Ametlla de Mar i la protagonista de la historieta és sa neboda, avui mestra.
Quan aquesta noi va arribar a la universitat es va quedar tota estranyada: hi havia nois!!
Sembla ser que durant els dos anys de batxillerat, a la seva classe no hi havia cap noi, tot eren noies. Sense voler-ho, possiblement, al final, ni es devia d’estranyar. Els nois, m’imagino, uns devien d’anar a la mar, com havien fet abans els seus pares i els seus iaios i els altres havien abandonat els estudis per anar-se’n a treballar a la construcció que era l’activitat que més demanda tenia de llocs de treball i que pagava uns bons salaris.
Per acabar una darrera data de l’estudi: A Espanya, el 51,6 % dels joves entre els 16 i els 24 anys estan aturats. Mentre es retarda l’edat de jubilació als 67. Veure per acabar creient...  

DIARI DE L’AGOST. DIA 23 (dijous)

CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA
Sembla que aquest serà el lema de la manifestació de l’11 de setembre que es pretén sigui unitària . Amb l’exclusió de la paraula independència es podria integrar perfectament (per què no?) el PSC, el partit més contrari (exceptuant el PP i Ciutadans, evidentment) a l’hora de parlar d’un eventual estat independent.  
 
AMPOSTA DENUNCIA
Des de fa unes poques setmanes, s’ha creat un compte de Facebook sota el nom de “Amposta denuncia”. De moment hi ha molt poques entrades, ja que el mes d’agost és poc propici a notícies polítiques. Però els temes que hi ha penjats (lloguer del local del centre de rehabilitació, festes majors, centre comercial...) són força interessants com ho està demostrant la participació de la gent. Hi ha comentaris de tots els colors i tots els gustos. Rèpliques i contrarèpliques on, en alguns casos, s’hi reviuen velles controvèrsies del passat. Rafel Serret i jo ja no estem sols a l’hora de criticar el govern municipal. Segurament a partir d’ara deixarem de ser el parell de xalats que ens atrevíem a treure’ls-hi els draps bruts de la seva gestió.
Ara s’hi ha afegit molt més gent i animo que en un futur molt proper en siguin més encara les veus discordants en contra del ranci caciquisme local que patim des de fa anys i panys... 
 
L’ETARRA COVARD I TRAMPÓS
Van ser molts els presos de la banda ETA que van solidaritzar-se amb Uribetxeberia i van començar una vaga de fam indefinida que, poc a poc, van abandonant. Un d’ells va ser l’exdirigent etarra Mugika Garmendia que, tant sols i ha estar quatre dies (la va abandonar ahir) i, segons vaig escoltar per la ràdio, a la seva celta hi van trobar pots de menjar. Covard i trampós. 
 
LOS NIÑOS CON LOS NIÑOS I LAS NIÑAS CON LAS NIÑAS...
Qui de la nostra generació no se’n recorda de la cançó dels Bravos? Però la lletra d’aquella cançó promovia les relacions entre els diferents sexes, tan limitades durant la dictadura.
Però a la segona dècada del segle XXI, encara que sembli impossible, segueixen existint col·legis concertats que mantenen la separació de sexes a les aules. El Tribunal Suprem (què no és qualsevol cosa, ha fallat que no són mereixedors de les subvencions que reben per part de les comunitats autònomes o el propi estat. La demanda l’havien interposat dos col·legis de l’Opus (una de les branques més ràncies del catolicisme)
A Catalunya hi ha 17 centres que mantenen la separació de sexes i que reben subvencions prorrogades durant els segon mandat del Tripartit. Ara que mana CiU, imagino que encara amb més motius se’ls hi tornarà a renovar l’any 2014 quan els hi caduqui.
No cal dir que sento vergonya de que coses així puguin arribar a passar. 
 
XAVIER PALLARÈS
L’edició impresa del Periódico d’ahir valorava negativament les formes del Delegat del Govern de la Generalitat. També es cert que la manca de notícies fa que es parli de temes  dels que, segurament no se’n parlaria o se’ls hi donaria un espai més reduït.
Em refereixo al tema dels toreig sense sang que es fa a la plaça d’una finca particular d’un ramader d’Alfara de Carles, a la falda del Port. El Delegat del govern s’ha manifestat favorablement a aquests tipus d’espectacles, encara que, segons la normativa vigent, estarien prohibides a Catalunya.
Però ja sé sap que una cosa és el que diu la legislació i l’altra molt diferent els interessos que s’hi amaguen al darrere: turisme, vots... El Sr. Pallarès ho coneix força be.

Per cert, us explico una cosa de qui també és alcalde d’Arnes. A Xavi, com el coneixen els seus amics, el va animar a presentar-se el seu cosí Arcadi, amb qui comparteix els mateixos cognoms i que també va ser alcalde (en aquest cas per ERC) d’Arnes. Segons sembla la dona d’Arcadi li va advertir que el cosí no era tan bona persona com ell es pensava. El temps li va acabar donant-li la raó. 

 

ESTAFATS PER ABERTIS
Així és com sé senten els hostalers gironins i així és com se senten també molts de ciutadans usuaris de les autopistes catalanes.
Aquest matí, a Catalunya Ràdio, he pogut escoltar al president de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de les Comarques de Girona que es mostrava indignant per l’actitud de la concessionària d’autopistes. Deia que molts de dies des de Figueres a la Jonquera es produeixen retencions de fins a 30 quilòmetres, sense que els responsables de l’autopista adoptin cap mesura, com sembla que estarien obligats a fer. Aquest senyor, usuari habitual, declarava sentir-se estafat.
El cert és que jo m’hi he trobat moltes vegades, encara que he de confessar que les dues darreres (al juliol de l’any passat i a l’aril d’aquest), em vaig trobar amb una circulació bastant fluida. Però quasi sempre que he anat cap a França o Girona, certament, m’he trobat amb retencions quilomètriques i a diferents punts, no tan sols a la província de Girona.

COM ELS TRES MOSQUETERS

“Tots per a un i un per a tots”.
S’havia de celebrar el Consell Universitari entre el Ministre d’Educació José Ignacio Wert i 60 rectors d’universitats. Els rectors li van fer saber al ministre que volien que els expliqués les retallades que pateix el món educatiu i el ministre no estava disposat a fer-ho.
Davant la negativa, els rectors es van reunir prèviament al consell i van acordar plantar el ministre. Aquest va estar deambulant durant més d’una hora esperant que algú assistís a la reunió, però no hi va anar ningú. Una plantada així no tenia precedents ni en democràcia ni molt menys en d’altres èpoques.
Wert encara va voler justificar la seva actitud i va acusar els rectors de “no conèixer la realitat del país”. No he entès mai la supèrbia d’alguns mandataris. Cóm una persona sola vol tenir la raó sobre 60? I cal suposar que entre els 60 rectors universitaris n’hi havia d’haver de totes les ideologies, també del Partit Popular. Ara, els rectors, davant la manca de sensibilitat del ministre, han demanat entrevistar-se directament amb el president del govern d’Espanya. Em sembla que es quedaran amb les ganes, ja que Rajoy, com sé sap, no té la característica de satisfer a aquells que li poden resultar inoportuns.
Però el grau de degradació que pateix l’educació espanyola és alarmant. Si abans de les retallades ja no s’assolia ni de lluny l’excel·lència (potser m’he passat, un aprovat justet i gràcies), tot fa pensar que amb el criteri dels nostre governants (aquí no s’escapa ningú, ni els del PP ni els de CiU), la nota encara baixarà uns esglaons i l’anomenat fracàs escolar augmentarà.

Precisament, dimarts 22 de maig es va fer la primera vaga general del món de l’ensenyament: des de les escoles bressol fins les universitats. Mai a Espanya el món educatiu havia convocat una vaga d’aquestes dimensions. Deixant a banda l’èxit o no de la mateixa (ja sé sap que això va segons el criteri –interessat- de qui ho valora) els governs d’Espanya i de Catalunya haurien de prendre bona nota del descontentament general del sector. Ja sé sap que no hi ha més cec que aquell que no vol veure i desgraciadament, massa sovint, els nostres polítics es mostren indiferents davant les queixes ciutadanes.  

Per a mi, la solució passa per la dimissió del Ministre d’Educació. L’altra opció és que Rajoy el cessi. José Ignacio Wert s’està mostrant massa indiferent al problema i un ministre ha de ser molt més dialogant, per molt que s’excusin amb el context de crisi econòmica.
És incomprensible que per a Bankia (tindrà tots els diners que calguin), l’Església Catòlica (no li afecten les retallades) i l’exèrcit hi hagi diners i que Ensenyament, Salud, Serveis Socials, Investigació, Cultura i d’altres hagin patit grans retallades.
Amb el govern del PP alguna cosa està fallant: començant per Rajoy i seguit per tota la resta. Al menys ells no van dir que eren “el govern dels millors”.

LO CARRILET: JORNADA DE PORTES OBERTES

El proper divendres 23 de desembre, a partir de les 12 del migdia tindrà lloc la “II jornada de portes obertes” del centre d’acollida "lo Carrilet de Tortosa". El centre està ubicat a la Rambla de Catalunya núm. 83, cantonada amb el carrer Juan Sebastián El Cano del barri de Ferreries de Tortosa.

Com a preparatiu d’aquest esdeveniment, divendres passat un equip de TV3 amb Víctor Sorribes al front, van anar a fer una gravació que s’emetrà al programa Comarques un dia a determinar de la setmana que comença demà.

Les primeres imatges van ser captades al hort ecològic que està al càrrec dels xiquets més grans del centre (entre 4 i 5), estant al front de l’equip Miquel. Aquest hort, dintre d’un terreny particular, està molt prop del centre educatiu i per la zona del darrere de l’Hiper Sympli. Allí es cultiven els productes normal d’un hort: enciams, seves, cols, tomàquets, carxofes, etc. Allí, al mig de l’hort, van entrevistar a Núria, la directora.

Després tot l’equip va retornar cap al centre on es van filmar unes imatges representant a una família col·laboradora quan va a buscar un xiquet. El fet d’estar l’equip de TV3 va crear gran expectació entre els veïnat de la zona i van ser molts els qui van sortir al carrer a veure com es feia la gravació.

Mes tard, i ja dintre del centre que ocupa pràcticament tot un petit bloc, l’equip va entrevistar al matrimoni que, amb anterioritat, havia simulat anar a buscar l’infant.

La gravació va acabar agafant unes imatges de les diferents zones del centre.

Els que seguiu el meu blog heu pogut endevinar que la parella que va col·laborar “desinteressadament” érem la meva dona i jo mateix.

Per a finalitzar voldria animar a tota la gent que pugui a col·laborar també amb lo Carrilet, segur que, si ho fan, m’acabaran donant les gràcies per l’experiència.