PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 13

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 12

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 11

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 10

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 9

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 8

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 7

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 6

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Peníscola 5

HISTORIETES DE VINARÒS. ‘ELS VALENCIANS DEL NORD’

Entre 1977 i 1984 vaig treballar a Vinaròs. Ho vaig fer en dues empreses ja desaparegudes: primer a Cerámicas Lores, SA a la carretera d’Ulldecona i posteriorment a Juan Chaler, SA a la partida Capsades. El meu pas per la primera empresa va ser efímer però vaig tenir una bona relació amb el seu propietari Carlos Lores, fill d’un alcalde franquista de Benicarló. A l’empresa del Peno (així es coneixia a Juan Chaler Chaler) hi vaig treballar quasi bé 5 anys. A l’oficina hi treballava Agustín Castejón, germà de Mariano Castejón, nebot de Juan Chaler i exdiputat del PP. També hi treballava un altre Agustí de qui no recordo el cognom. Aquest segon Agustí era nebot de la exdona de Juan Chaler que era copropietària de la fàbrica. A diferència de l’altre, aquest segon Agustí treballava d’operari a la fàbrica. En aquell temps érem molt joves i les bromes entre els diferents companys eren freqüents. Una de les coses que em solia dir el segon Agustí era ‘valencià del Nord’. Jo sempre li contestava que ‘m’hauria agradat que al riu Sénia hi hagués hagut una frontera que separés tots dos territoris i que en passar per allí se’m demanés del passaport com qui entra a un país estranger... No obstant i tot que no hi havia frontera, cada dia anava a treballar a Vinaròs per a guanyar divises per a poder-me-les gastar a Catalunya’. Fins que un dia (potser una mica cansat de la mateixa broma) li vaig dir: ‘Mira, els valencians teniu sort de que els catalans us vam ensenyar a parlar ja que de no haver segut així encara parlaríeu moro’. Sembla que aquell dia el vaig descol·locar i se’n va anar a dir-ho a l’amic Antoni Fabregat desafortunadament desaparegut fa uns anys. Precisament li ho va anar a dir a ell que es sentia tan català o més que jo mateix! La resposta d’Antoni Fabregat el va acabar de descompondre del tot:- És que Joan té raó! No recordo que després d’aquell dia em tornés a dir ‘valencià del Nord’. Han passat els anys i afortunadament el Sénia no és frontera i al passar per allí no cal ensenyar el passaport ni tan sols el DNI. I a Vinaròs com a Amposta o Ulldecona les empreses paguen en euros com a qualsevol país integrat a la zona d’ús aquesta moneda. Les relacions entre els ‘valencians del Nord i els catalans del Sud’ solen ser excel·lents i si en temps passats els habitants del S del riu Sénia anaven al metge a Tortosa, avui en dia els del N del riu (sobre tot els d’Ulldecona i Alcanar) van a comprar a Vinaròs i Benicarló. Però també per a gaudir del Carnaval vinarossenc, de les falles benicarlandes o del Sexenni morellà i, fins i tot a banyar-se a les magnífiques platges de Peníscola.

PER LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

Pantà d'Ulldecona (la Pobla de Benifassà)

Avui diumenge de Pasqua hem anat a dinar al restaurant Molí l’Abad 2, al costat del pantà d’Ulldecona (terme municipal de la Pobla de Benifassà) Tot i que sabíem que no hi ha pràcticament aigua, la imatge que hem vist és d’allò més  colpidora.

Després de dinar hem decidit anar fins a Bel, l’únic poble de la Tinença de Benifassà que per anar-hi no has de passar per la Sénia, sinó que s’ha de fer per Rosell, municipi al que pertany.

Des del mirador de n'Arques. Al centre el Montsianell. 

Pujant ens hem parat un breus moments al mirador del barranc de n’Arques, des d’on s’hi poden veure unes vistes impressionants: al davant la moleta de la Ballestera; a la seva dreta Vinaròs, Benicarló i Peníscola, i a la seva esquerra la serra del Montsià amb el Montsianell a tocar d’Amposta, la Sénia i una part del Delta de l’Ebre. D’es d’aquest lloc fins a Amposta hi ha aproximadament 30 Km, si fa o no fa, els mateixos que a Vinaròs.

Des del mirador de n'Arques: Vinaròs, Benicarló, Peníscola...

De Bel destaca sobre tot l’església de Sant Jaume que, tal com ens ha explicat un visitant és d’estil romàtic tardà. A l’arc de la porta d’entrada, el seu principal component, s’hi pot veure la figura d’un penitent, que representa una raresa a les obres d’aquest estil arquitectònic.

Després de creuar el carrer Major on s’ubiquen la Casa de la Vila i el restaurant la Font de l’Os, des d’un altre mirador s’hi poden veure els següents cims: Tossal dels Tres Reis (o del Rei), Portell de l’Infern, Tossal de Cervera, lo Negrell, les Vallcaneres Altes, etc., tots dintre dels Ports de Tortosa-Beseit.  

Panoràmica de Bel. 

Al Tossal dels Tres Reis conflueixen els termes de la Sénia (Tarragona), Vall-de-Roures (Terol) i la Pobla de Benifassà (Castelló) o el que és el mateix: Catalunya, Aragó i el País Valencià.

Diu la llegenda que en aquest lloc s’hi reunien els reis de cadascun dels tres territoris i podien parlamentar sense haver de sortir dels seus respectius dominis.

Antigament, a tocar del Tossal d’en Cervera hi havia el poble de Rafelguerí que se va despoblar definitivament al segle XVI. Rafelguerí, juntament amb el Carrascal (terme del Mas de Barberans), són els únics pobles de la comarca del Montsià que van desaparèixer durant l’Edat Mitjana.    

Església de Sant Jaume de Bel. 

Els Ports de Tortosa-Beseit. Al centre el Tossal dels Tres Reis. 

Porta romànica de l'església de Sant Jaume. 

Figura del penitent.