DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 10

LA BATALLA D’STALINGRAD

Segurament pensareu que té a veure la batalla d’Stalingrad al diari de l’agost. Hi té que veure... Fixeu-vos.

Ahir per la tarda quan anava a casa mons pares me vaig posar a parlar amb un veí de casa nostra que també té una casa per aquella zona. Parlant, parlant, va sortir que jo era de la Galera i que la família de la seva dona hi tenien uns amics que solien visitar sovint. De seguida vaig saber de qui estava parlant.

-Sí, el tio Juanito va estar a la División Azul –li vaig dir-.

-Igual que mon sogre... D’aquí els hi ve la relació... Mon sogre solia explicar que els van evacuar d’Stalingrado hores abans de començar la batalla i que quan van arribar a Amposta, a la sortida del pont els esperaven les autoritats amb les bandes de música que els van rebre amb honors d'herois –me va explicar el meu veí-. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Divisi%C3%B3_Blava

10è ANIVERSARI DE LA CRISI

Hi ha aniversaris que se celebren amb alegria, però en canvi n’hi ha d’altres que no voldries ni recordar. Precisament abans d’ahir va ser el 10è aniversari del començament de la crisi, anomenada per alguns com ESTAFA, ja que per a la majoria dels treballadors i les classes populars va ser precisament això: Una ESTAFA.  

Sé considera com l’inici la crisi de les hipoteques subprime que oferien grans rendibilitats però el risc era molt elevat. A partir d’aquest fet la crisi va anar avançant com una bola de neu que baixa pel vessant d’una muntanya.

Aquest matí escoltava a la SER alguns comentaris sobre si, com diu la Unió Europea la crisi ja ha acabat. Els tres o quatre que he pogut escoltar, tot anaven en sentit contrari, es a dir: La crisi no ha acabat. Crec que amb un d’ells es pot resumir perfectament la situació:

-La crisi acabarà el dia que jo hagi recuperat tot el que he perdut durant aquests anys.  

I és així mateix. Jo parlaré com a treballador públic, però segur que tu també podries explicar la teva situació que igual és molt pitjor que la del nostre col·lectiu.

Alguns treballadors encara no han cobrat part de la paga de Nadal que es va suprimir el 2012. I tot el col·lectiu no hem recuperat el 100% del complement específic que ens va permetre durant unes poques pagues extra cobrar-les doblades. A part d’això s’havia signat anys abans un acord entre l’Administració i els sindicats per a poder promocionar al nivell superior de la mateixa categoria cada 5 anys. Amb la crisi també es va perdre i tampoc s’ha recuperat tot i la insistència dels sindicats. Entre unes coses i altres al cap de l’any deu significar uns quants milers d’euros que hem deixat de guanyar...

VENEÇUELA, RÚSSIA... I TURQUIA

Els mitjans de comunicació van carregat de noticies sobre la situació veneçolana. Durant els darrers dies la pressió internacional sobre el govern de Maduro s’ha intensificat... Però qui parla de Rússia? Allà està passant el mateix i ningú diu res. Quan Putin creu que algú li pot arribar a fer ombra, va i l’empresona. Del partit opositor son desenes els dirigents empresonats. Però tothom tem Putin i Rússia és un país massa gran i important per a enfrontar-te-li obertament.

I potser encara molt pitjor és el que est`passat a Turquia on, només perquè ho demani Erdogan, s’empresona un periodista en arribar a Barcelona per haver escrit un article crític amb el seu règim.

No serà per què Turquia està fent a la UE un gran favor? Quin? El de retenir al seu territori els emigrants libis que han marxat per la guerra del seu país.

Quanta hipocresia!! No trobeu que ens ho hauríem de fer mirar?

ERDOGAN, UN PRESIDENT TOTALITARI

Con segurament sabreu, el passat cap de setmana es va celebrar a Turquia un referèndum per a fer una reforma constitucional que atorgaria més poder a l’actual president Recep Tayyip Erdogan.

La primera cosa que t’estranya és que només calgui el 50% més un dels vots escrutats per a poder portar a cap la reforma, quan aquí a Espanya per exemple, sé necessita una majoria de 2/3 parts de la Càmera Baixa i crec que només en determinats casos es duria a terme una consulta.

Com va dir una vegada un (no recordo qui) els referèndums els carrega el dimoni, ja que els resultats dels mateixos són sovint imprevisibles y poden tenir conseqüències inesperades.

Als països tercermundistes (i Turquia des del meu punt de vista ho és en molts de sentits) la població és més fàcilment manipulable. Una campanya sobre el referèndum on només s’explica les bondats (per anomenar-les d’alguna manera) de votar sí  i que no es doni als partidaris del no cap possibilitat de fer arribar el seu missatge és una indecència.  

Desgraciadament, a la història hi ha hagut molts líders polítics que han arribat al lloc polític més alt dels seus país i que després s’hi ha mantingut a base de fer tota mena de argúcies (legals o no)

¿O és què, amic meu, tu no has sospitat mai que el suposat intent de cop d’estat contra Erdogan de fa un any aproximadament, no se’l va inventar ell mateix? Va aprofitar l’ocasió per a depurar a tots aquells que considerava els seus enemics potencials. I no només polítics, sinó també militars, periodistes, professors universitaris, metges, etc. Una mica més i es queda sol... Bé, sol, sol, tampoc, que qualsevol dictador sempre té algú qui li rigui les gràcies. És el que es coneix vulgarment com a palmeros.  

De Ferreres al Periódico.

A un país, tot i vestit de democràcia, però que en realitat és un país presidencialista com Turquia, que només guanyi el sí per un estretíssim marge (va obtenir una mica més del 51%) és molt sospitós. Segurament també ho hauria segut si hagués guanyat per més del 90%.

És un marge massa estret que dóna peu a pensar que es va maniobrar per a que Erdogan no perdés la consulta que li havia de donar plens poders i permetre perpetuar-se en el temps. De fet, els observadors internacionals van posar en dubte la netedat del referèndum perquè hi van veure irregularitats. Fins i tot sembla que algú va gravar com es posaven paperetes dintre de l’urna el dia anterior de la votació. Sembla ser que aquestes paperetes anaven sense la corresponent validació (segell), però a l’hora del recompte no es va tenir en compte aquesta anomalia i es van donar com a vots vàlids.

Durant la dictadura franquista també hi havia eleccions (Espanya era una democràcia orgànica: família, municipi i sindicats) En una d’aquestes eleccions s’havia de votar una reforma la Llei de Referèndum Nacional, una de les 7 Lleis Orgàniques (una mena de Constitució) La votació es va celebrar el  20-04-1967 i, no cal ni dir-ho, el sí va guanyar sobradament amb més d’un 90%. De fet hi va haver pobles com Ulldecona que el sí va superar el 100%. Com pot ser això? Molt fàcil. Segons me va explicar el fill d’un dels qui aquell dia van formalitzar les meses electorals, en un moment de la jornada s’hi va presentar l’alcalde Ramon Forcadell acompanyat d’una comitiva de palmeros.   

   

-Què...? Com van les votacions? –Els hi va preguntar-.

 -Bé... Bé...

Llavors va treure un grapat de paperetes de la butxaca de l’americana i tot tirant-les dintre de l’urna, va exclamar:

-Ara encara anirà millor...

Tots van riure.

DE LA TURQUIA D’ERDOGAN A L’AMPOSTA DE ROIG I FERRÉ (O VICEVERSA)

De Ferreres al Periódico. 

L’intent de cop d’estat de Turquia de fa uns dies contra el regim legal d’Erdogan està donant molt que parlar.

Passades les primeres hores i que ja se va saber que el cop havia fracassat, van començar a planar els primers dubtes sobre si realment havia estat un intent de cop d’estat o es tractava d’un autocop, es a dir, un cop d’estat promogut pel propi règim per a enfortir el seu poder. Els dubtes sé van anar fent més grossos a mesura que va transcendir les purgues internes contra magistrats, funcionaris, metges, mestres, etc.

A la Sexta li vaig poder escolar a un analista polític en referència als llistats de les persones depurades:

-Sembla que ho tenien preparat en antelació per la rapidesa que s’estan produït els fets.

I si realment va ser així? Si abans del cop el govern de Turquia ja tenia fetes les llistes d’aquelles persones contràries al règim Erdogan?

Segons el Periódico de Catalunya del passat divendres dia 22, l’actual situació de Turquia sembla abocada al autoritarisme. I quina diferència hi ha entre autoritarisme y dictadura? Me sembla que cap.

Per desgràcia, molts de governs amb majoria absoluta tendeixen a anar cap a l’autoritarisme. Quan l’oposició els critica per aquest fet, sempre esgrimeixen el mateix argument:

-Si tenim majoria absoluta és perquè el poble ens ha votat i si ho ha fet, per alguna cosa serà...

Efectivament és així, però caldria analitzar tots els detalls, com per exemple quin és el percentatge d’abstenció o què ha passat per a que l’electorat hagi acabat donant un suport majoritari al partit guanyador.

Turquia està molt lluny i pràcticament no conec res d’aquell país del Bòsfor, en canvi tinc vivències d’altres autoritarismes molt més a prop de casa.

Mireu, a Amposta CiU va governar amb majoria absoluta durant 24 anys (1991-2015) més els primers 4 anys sense majoria, la qual cosa sumen 28 anys de domini, 20 amb Roig com alcalde i els darrers 8 amb Ferré. I quan dic domini me refereixo a control absolut sobre el que passava a la nostra ciutat.

Recordo que una vegada l'amiga de Roig i Regidora de Cultura durant molts anys Marga Magí, va respondre a una d’aquelles cartes que durant molt de tems li vaig adreçar a Roig precisament amb termes semblants als que he apuntat més amunt. I jo li vaig respondre: 

-Sap qui té a Amposta la majoria absoluta? L’abstenció. 

Tot i disposar de dades concretes, efectivament l’abstenció a Amposta sumava pràcticament el mateix que els vots que rebia Roig. No me’n havia anat de molt...

Entre l’oposició sempre s’apuntava a l’amiguisme i als favors concedits els bons resultats electorals de Roig primer i Ferré més tard. És sabut que CiU sempre va emprar aquestes tàctiques per a fidelitzar els vots. Així, famílies senceres que anys abans havien votat als socialistes o fins i tot al PSUC (vull recordar que el primer alcalde d’Amposta es va presentar en la llista d’aquest partit) sé van convertir ràpidament a la fe convenient...  

Me consta que llistes també n’existien. Potser no per a depurar a ningú (tot i que individualment és possible que pogués passar), però si a l’hora de vetar a aquells que sé sabia que no eren de CiU tant a l’hora de buscar un lloc de treball o fer alguna feina per a l’Ajuntament.

Un exemple (de molts que podria donar)? L’edició de la Revista Amposta. Després de molts anys de fer-se a les impremtes d’Amposta, es va donar a una de la Ràpita.

Un altre? On sé compraven els mobles d’oficina? Si penseu que al de Roig, us equivoqueu (hauria estat massa evident) Es compraven a una botiga de Tortosa propietat del germà d’una amiga de Roig. I així sinó en tots els contractes, amb la majoria.

Un més? Qui tenia la concessió del manteniment de la platja d’Eucaliptus? Manolo Macià, etern president de la Comunitat de Regants de la Dreta i un dels màxims partidaris de vendre l’aigua de l’Ebre... Bé, no a ell directament, l’empresa anava a nom de la seva dona.  

A qui hauries votat tu si haguessis estat agraciat amb un lloc de treball o amb contractes de serveis?

Pos això...