¿PER QUÈ LI DIEM TARRAGONA QUAN VOLEM DIR L’EBRE?

Començaré l’escrit parafrasejant la pel·lícula ¿Per què li diuen amor quan volen dir sexe?: ¿Per què li diuen portar aigua a Barcelona des de Tarragona quan volen dir portar aigua des de l’Ebre? Darrerament els Telenotícies de TV3 quan parlen de la sequera diuen que una de les mesures que es poden arribar a prendre d’allargar-se l’actual període d’escassetat de pluges és portar aigua des de Tarragona a Barcelona o sigui, fer un transvasament des de la conca de l’Ebre a les conques internes de Catalunya que són les que més pateixen les conseqüències de la manca d’aigua. Cal recordar que dintre de les conques internes està l’Àrea Metropolitana de Barcelona que per si sola té més de 5,5 milions d’habitants d’un total d’uns 8 milions que té aproximadament Catalunya. De la manera que ho diuen sembla que a Tarragona tinguin excedent d’aigua i no és així. La major part de l’aigua que consumeix el Camp de Tarragona és gràcies al ‘minitransvasament’ de l’Ebre que va entrar en funcionament l’any 1989 i que gestiona el Consorci d’Aigües de Tarragona. Si hem de parlar de la gestió de la sequera la veritat és que el Govern de la Generalitat no en surt gens ben parat ja que rep crítiques tant de l’oposició socialista com de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Però amb la defensa de Hard Rock de Tarragona (una gran zona d’oci a tocar de Port Aventura que inclouria diversos casinos i hotels) que fa el PSC aquest partit tampoc sortiria ben parat a l’hora de parlar de gestió de l’aigua. Des de l’Ebre sempre hem dit que mai ens oposaríem portar aigua de boca allà on sigui necessària, però s’ha de tenir en compte que al riu no li sobra aigua ni al Delta tampoc. O sinó que els hi ho pregunten als regants que han vist com la passada campanya de l’arròs se’ls hi restringia l’aigua i quan podien regar sovint era de mala qualitat. Quan parlem de gestió de l’aigua cal mirar cap a diversos punts. El primer son les fuites de les canonades de conducció. Un mal endèmic al que no se li posa remei, al menys el que caldria. El segon els grans consumidors i aquí hem de girar la vista cap les grans infraestructures turístiques. Unes d’aquestes grans infraestructures son les estacions d’esquí. Amb l’arribada de la ‘setmana dels ponts’ algunes d’elles ja han entrat en funcionament. A la televisió ens diuen que ha estat gràcies a la neu artificial produïda per l’aigua acumulada a unes grans basses que s’omplen de la neu del desglaç a la primavera... ¡Atenció! Rebobinem... ¿Les estacions d’esquí acumulen aigua a unes grans basses aprofitant el desglaç de la neu de la primavera per a després convertir-la en neu i fer-la servir a les seves instal·lacions? ¿Ho he entès bé? ¿Ens prenen per babaus? Si no s’acumulés l’aigua a les basses aniria a parar als rierols i després als rius i ajudaria a omplir els pantans que subministren d’aigua de boca (i també industrial i turística) a una gran part dels pobles i ciutats de Catalunya... ¿O no és així? La meva conclusió és que un cop més els nostres polítics manipulen l’opinió pública per a fer-nos creure allò que els interessa en cada moment. Sempre ho han fet així i sempre ho seguiran fet anteposant els grans interessos econòmics per sobre dels interessos dels ciutadans als que diuen salvaguardar.

LA TARRAGONA IMPERIAL 9

LA TARRAGONA IMPERIAL 8

LA TARRAGONA IMPERIAL 7

LA TARRAGONA IMPERIAL 6

LA TARRAGONA IMPERIAL 5

LA TARRAGONA IMPERIAL 4

ACCIDENT DE LA PETROQUÍMICA DE TARRAGONA: NO HEM APRÉS RES!

Homenatge a les víctimes de l'accident dels Alfacs pel 40è aniversari
per part de la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja! 

Som el país de la improvisació... De la simbomba i la pandereta!  

De res serveixen els simulacres d’accidents, la formació dels treballadors i els tècnics en riscos laborals si a l’hora de la veritat passa el que no hauria d’haver passat mai, el que podria haver-se evitat... I per què de tot plegat? Segurament perquè l’empresa ha dedicat pocs recursos al manteniment i adequació de la maquinària i els equips.  

Això sembla que és el que ha passat amb l’empresa IQOXE (antiga IQA) tal com denuncien algunes persones estretament vinculades a la mateixa empresa. Les darreres informacions confirmen que va ser sancionada 4 vegades en els darrers anys i, pel que sembla, sense cap tipus d’efectivitat. Per què? Potser perquè les mateixes autoritats sancionadores no volen ofendre massa i que acabi tancant i marxant a un altre lloc.   

El succés de Tarragona m’ha portat a recordar l’accident que hi va haver l’any 1978 a Alcanar Platja, concretament al càmping Alfacs i a les seves immediacions. Afortunadament el de Tarragona no hi ha hagut tantes víctimes... Però les hi ha hagut! Els que som simples espectadors dels fets que ha passat només podem lamentar-ho. En canvi, els que tenen alguna responsabilitat, no. Els responsables de la seguretat del polígon petroquímic de Tarragona, ja siguin directius i personal de la pròpia empresa, com aliens a la mateixa, però que han de vetllar per la seguretat de tots i cadascun dels treballadors i ciutadans de les localitats més properes, han d’assumir les seves responsabilitats, entonar un mea culpa i buscar solucions per a que una cosa així no torni a passar mai més!  

Les conseqüències directes de l’accident dels Alfacs van ser prohibir la circulació de camions amb matèries perilloses per la N-340 per passar pel mig de ciutats, pobles i urbanitzacions i obligar-los a circular per l’AP-7, una mica més allunyada dels nuclis urbans.

Quines seran les conseqüències immediates de l’accident de Tarragona? El nyap ja es va fer quan es va permetre ubicar-lo tan a prop de Tarragona i la majoria dels seus barris (en aquell moment la Canonja era un barri de Tarragona), però també de Vila-seca (i del seu barri Salou), Constantí, etc. etc.

Des de Tarragona es reivindica millorar el pla d’evacuació (què hagués passat d’haver-se creat un núvol tòxic i el vent l’hagués portat cap a els nuclis de població? -d’aquí que se decretés el confinament dels ciutadans-); millorar el servei ferroviari  per a poder utilitzar-se en cas d’una emergència greu, així com evitar també el transit de matèries perilloses per la façana marítima de la ciutat i millorar la xarxa de vies interurbanes; i, finalment, dotar a l’Hospital Joan XIII, el de referència de la ciutat, dels equipaments i protocols adients per a atendre els afectats d’un hipotètic accident greu.

Com sempre, la resposta la té l’Administració. Els governs haurien de prendre’s seriosament les greus conseqüències que poden derivar-se de la perillositat de la petroquímica i començar a treballar per a evitar qualsevol futura tragèdia (ni que sigui només una víctima!)

Els ciutadans del Camp de Tarragona tenen una bomba de rellotgeria al costat de casa. Però potser només se’n adonen quan passa alguna cosa com l’accident del dimarts 14 de gener.   

L’EFECTE IMANT

El MNAT. 

La notícia de que Barcelona vol emportar-se el Museu Nacional de Arqueologia de Tarragona (MNAT) ha creat controvèrsia. Una controvèrsia que, segons els darreres informacions va poder tractar-se d’un malentès per part de l’actual alcalde de Tarragona Pau Ricomà.

Sigui veraç o falsa la notícia, el cert és que Barcelona té un efecte imant cap a la resta de municipis de Catalunya. És el que s’anomena centralisme.

Segurament si hagués començat per aquí, i hagués posat per títol “Centralisme”, tothom hagués pensat en el centralisme madrileny. També podria valdre com exemple.

I és que seria molt difícil trobar una ciutat (jo no ne conec cap) que no sigui centralista respecte a les de la seva àrea d’influència.

O és que Tarragona (o el tàndem Tarragona-Reus si voleu)no exerceix l’efecte imant cap a la resta de les comarques de la seva demarcació?

Només uns exemples: On va l’aigua de l’Ebre? On va acabar instal·lant-se Port Aventura? (abans de prendre la decisió definitiva s’havia parlat de l’Ametlla de Mar). Mentre l’aigua del minitransvasament ha portat riquesa al Camp de Tarragona, a les Terres de l’Ebre no ha aportat res de bo.

I en política passa el mateix. Els caps de llista de les diferents formacions sempre solen ser de Tarragona o Reus. El darrer exemple d’aquest centralisme l’hem tingut en la nominació de Noemí Llaurador (de Reus) davant altres candidats com l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs.

L’any 1984 durant un congrés del PSC a les Cotxeres de Sant de Barcelona vaig conèixer Jaume Custodi, diputat al Congrés i fill de Santa Coloma de Queralt. Me va dir que a les eleccions del 82 la candidatura del PSC per Tarragona havia estat molt descentralitzada. I m’ho deia com un fet inusual. El cap de llista va ser Jaume Antich, alcalde d’Ulldecona, segon Ignasi Carnicer (seria alcalde de la Selva del Camp) i el propi Jaume Custodi. No havia ningú ni de Tarragona ni de Reus! Un fet així no ha tornat a passar.

Mes exemples. Ara el centralisme de Tortosa cap als pobles de la seva zona d’influència i que no només són de les Terres de l’Ebre.

Històricament Tortosa ha tingut un efecte imant cap a la resta de les comarques de l’Ebre, però també del Baix Aragó i de les Comarques dels Maestrats i els Ports. Fins no fa tants anys, encara hi havia gent de Maestrat que anaven a l’Aliança.

Un fet que va fer possible que això passes va ser la connexió de Tortosa amb els autobusos de la Hife. Mentre la majoria de línies surten o acaben a Tortosa, d’altres poblacions com Amposta només són una parada en el trajecte.

Si li sumem que el Verge de la Cinta i altres clíniques també se troben a Tortosa, comprendrem perfectament el perquè la necessitat d’anar-hi. Portar gent a Tortosa va afavorir el comerç i, per tant, la prosperitat.  

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.

Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.

Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.

Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.

Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.

Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.

L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.

Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.

Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.

En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

LA TARRAGONA IMPERIAL 3

LA TARRAGONA IMPERIAL 2