ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 

Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!

Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)

Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.

El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!

Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.

I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...

Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 

Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...

Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.

N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

I SI JO NO TINGUÉS RAÓ?

De Napi a Diari de Tarragona. 

Després de les eleccions del 21-D, a priori tot semblava molt fàcil: presidència del Parlament per algú d’ERC i presidència de la Generalitat per algú del PDeCAT. Vaig dir llavors que tots dos partits que només feia dos anys i escaig s’havien presentat plegats a la mateixa candidatura (Junts pel Sí) estaven condemnats a entendre’s. És el més lògic... Les CUP, que han patit una forta davallada els hi donarien suport puntualment a aquelles lleis més socials o més independentistes (si és que les hi ha)

Però tal com passen els dies sembla que tot s’embolica. Fins i tot s’està parlant de tornar a convocar noves eleccions... Si l’actual situació de Catalunya ja és un drama, una nova convocatòria electoral bé podria qualificar-se en tragèdia, tot i que no sé de quants actes estaria composada...

Voler investir president a Puigdemont que se troba a Brussel·les en exili voluntari (si estigués aquí seria encara pitjor) no és que sigui una situació rocambolesca, és senzillament una gran barbaritat. Ahir vaig llegir que hi havia una proposta de que la meitat del govern estigués a Catalunya i l’altra meitat a Bèlgica. Trobo que algú s’ha begut l’enteniment... I no és nou...

Les dues llistes catalanistes que tot i que no van guanyar les eleccions van treure millor resultat (Junts per Catalunya i ERC) haurien de tenir més una mentalitat de país i no tanta de partit. Massa egos... En algun cas, a això no els guanya ningú!

Mal que ens pesi a molts catalans i catalanes, la situació actual és la que és i punt: un President destronat a l’exili, juntament amb alguns dels seus consellers i un vicepresident, un conseller i els dos presidents de les principals associacions independentistes a la presó. A partir d’aquest punt s’hauria de començar a col·locar les fitxes sobre el tauler polític i mirar de solucionar la situació abans de que s’esgotin els terminis que ha marcat l’Estat i que controlarà que es compleixin escrupolosament.

Tan difícil és trobar una persona de consens amb qualitat suficients que pugui exercir de president del país. La meva experiència me diu que ningú és imprescindible. Quan les CUP van vetar a Mas, ningú podia pensar amb Puigdemont. I ara en canvi sembla que si ell no és el president ningú més ho podrà ser. Ni tan sols Junqueras encara que finalment pugui sortir de la presó. És un autèntic joc de disbarats: a veure qui la diu o qui la fa més grossa!

Evidentment que puc equivocar-me amb els meus pronòstics. Ni sóc un pitonís ni estic en possessió de la veritat absoluta, però me sembla de pura lògica que al final hi hagi un enteniment entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP. O al menys entre les dues primeres formacions. Això sí, tensaran la corda fins el darrer moment i esperar a veure si algú cedeix en el seu joc. Perquè al final tot és un joc... Polític, sí, però un joc.  

EL PSC JA NO GUANYA AL MAS DE BARBERANS

Un acudit de Ferreres de l'any 2014.

Fins fa una mica més de dos anys, a Mas de Barberans havien guanyat sempre els socialistes. Era igual que les eleccions fossin municipals, generals, autonòmiques, europees o de la cooperativa del poble. A les municipals per exemple, la candidatura del PSC sempre ha guanyat per majoria absoluta i això ha fet que des del restabliment de la democràcia tots els alcaldes fossin socialistes: primer l’amic Norberto Acisclo, posteriorment el també amic Paco Subirats i, finalment un altre amic i a més company de treball durant un bon grapat d’anys Josep Lleixà.

Però res dura sempre i aquesta ratxa socialista es va trencar el 27-S de 2015. Llavors vaig pensar que en presentar-se en coalició CDC i ERC (Junts pel Sí), a part d’independents i si a sobre tenim en compte les especials condicions d’aquelles eleccions, vaig trobar fins i tot lògic que el PSC perdé aquelles eleccions.

Però és que el passat 21-D va tornar a perdre i aquesta vegada els hereus de Convergència i Esquerra sé van presentar per separat. A Mas de Barberans el passat dijous va guanyar ERC amb un 27.64%, seguit de molt prop pel PSC (26,78)

De totes formes al PSC de Mas de Barberans li queda l’honor d’haver obtingut el percentatge de vot més alt de tota Catalunya.

Abans d’iniciar-se el procés, si bé és cert que Convergència solia arrasar per tot el territori, principalment a les zones rurals, el PSC treia un resultats acceptables a moltes poblacions importants i fins i tot pobles. El PSC era el partit de referència de l’esquerra i aquells que els votàvem, a part de sentir-nos d’esquerres, també ens sentíem catalans.

És molt trist dir-ho però ara mateix el PSC no és el partit referent de l’esquerra, així com tampoc és un partit catalanista, tot i que alguns dels meus companys que l’han votat s’ho puguin sentir.

Des de que Iceta lidera el partit, el PSC s’ha quedat al mig del no res. Ideològicament no sé sap bé on està i si a sobre alguns dirigents i simpatitzants acudeixen a les manifestacions per la unitat d’Espanya, ja me direu a mi...

M’agradaria que a partir d’aquestes eleccions s’obrís un debat real sobre on està i cap on vol anar. És evident que l’espai del centre sol ser l’ambigüitat política i un partit que va néixer d’esquerres no pot abandonar els seus ideals i valors.

Durant la campanya Iceta estava content perquè veia que les enquestes li donaven un resultat més que acceptable. Després d’aturar la caiguda en picat, deia que aquestes eleccions eren les de la recuperació. Però l’única enquesta vàlida és la del dia de les eleccions després de que acabi el recompte de vots. Finalment van ser uns 50.000 vots més que les darreres eleccions. Si tenim en compte que aquesta vegada la participació va ser força superior a la de fa dos anys, a part de que Junts per Avançar que sé presentava en coalició amb el PSC va treure llavors uns 200.000 vots i tot i que aquesta vegada ha tret un diputat més, sé pot afirmar que el PSC segueix submergit al pou de la indiferència política.

Un partit que vulgui tenir futur i aspiri a governar ha de tenir una base social amplia i nodrir-se de saba nova, és a dir, de joves que sé sentit atrets pel compromís social, valors i ideologia que representa i el PSC de se fa molt, fallen precisament per aquesta base: els joves no sé senten atrets pel que avui representa el PSC.   

https://eleccions.ara.cat/parlament-21d/resultats/municipi/43/77/99/9/mas-de-barberans

DE CAP A L’ABISME

De Faro a Diari de Tarragona.

Si ningú hi posa remei, Catalunya se’n va de cap a l’abisme. I qui hi pot posar remei, la ciutadania votant els partís independentistes? Jo no ho veig així. No diré a ningú a qui han de votar. Sovint els meus fills me diuen a qui ho he de fer i a qui no. És que jo us he dit mai a qui teniu que votar vosaltres? –els hi pregunto- No –me responen ells- Llavors... Ni quan era candidat i ho he estat un bon grapat de vegades els hi vaig dir als membres de la meva família a qui tenien que votar... Si no ho he fet amb ells, menys ho faré amb vosaltres. La situació catalana que surti del 21-D (i ja ho tenim a tocar) només la poden solucionar els polítics. Ningú més!  

Imagineu-vos per un moment que les forces independentistes guanyin les eleccions com seria la voluntat de moltes persones amb les qui me relaciono a diari. ¿Què faran, renunciaran a la via unilateral, a la república proclamada i per tant a la independència de Catalunya? No? Així tindrem 155 per a temps i, segurament, nova convocatòria d’eleccions fins que guanyin les forces no independentistes. Un panorama molt trist, no?

Tot i les aparents baralles entre les dues candidatures que van formar fa dos anys Junts pel Sí, si poden formar govern amb el suport de les CUP o sense, no dubteu ni per un moment que el formaran. I qui ne seria el president? Puigdemont? Tal com va anunciar fa uns dies l’Assemblea Nacional Catalana, tot i que després sé va desdir... Tot i que el tema del president no sigui menor, suposo que finalment s’arribaria a una entesa: serà president qui ho pugui ser. Què vull dir amb això? Que si Puigdemont no ho pot ser perquè no el deixen tornar de Bèlgica (no veuria lògic que intervingués al Parlament per videoconferència) ni Junqueras tampoc, perquè desgraciadament encara s’està a la presó d’Estremera, caldria buscar un candidat de consens que no crec que sigui la Marta Rovira.

I si entre el PSC, el PPC i C’s aconsegueixen formar govern? Igual com no m’agradaria que les forces independentistes el poguessin formar, en aquest cas encara seria molt pitjor. Que passaria amb la nostra llengua? I amb l’ensenyament? No vull ni pensar-ho!

Per tant, quina solució queda? (Si és que en queda alguna) Si els catalans ens hem caracteritzat sempre per tenir seny, crec que seria el moment de treure’l d’allà on sigui i posar-lo sobre la taula de negociacions. És difícil, però potser amb una mica més de voluntat i menys egos sé podria aconseguir un gran pacte que permetés tirar endavant el país.

Estic segur que una bona part de la classe política (en aquest cas la catalana, però extrapolable a qualsevol altra) pensen més amb el benefici propi que no amb el dels ciutadans que han de governar i administrar. Si un determinat partit polític sé passa els dies, les setmanes, els mesos i els anys capficat amb una idea (el monotema, li diuen alguns), per molt que diguin el contrari no podran destinar tants recursos com faria falta a reforçar l’estat del benestar que tanta falta fa...

Crida l’atenció veure un polític com Albano Dante Fachín fent campanya contra el seu anterior partit i demanant el vot per als independentistes. Segons ell és la millor opció. De la gent rancorosa que actuen més amb el cor que amb el cap no me’n refio.

A les manifestacions contra el transvasament vaig cridar més d’una vegada que volíem polítics dignes. Són dignes aquells que venen del 3%? O els que han renunciat als seus ideals? O els que busquen la confrontació social? O els que sobreposen els interessos espanyols per sobre dels d’aquí? O els que es pensen que són portadors de la veritat absoluta? O els que representen a les grans empreses? O els somiatruites? 

Dijous voteu amb seny tot i que el vostre vot segurament no sigui determinant a l’hora de desencallar la situació.  

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 

O el què és el mateix: Qualsevol dia el Parlament de Catalunya pot declarar la independència. L’empresonament dels Jordis i  la més que provable entrada a la presó del Major Trapero seran els detonats de la decisió.

L’anunciat i temut xoc de trens està a punt de produir-se. El sobiranisme ja no el pot aturar, va massa ràpid per a poder-ho fer i els ultranacionalistes espanyols l’estan esperant preparats. Per això, ahir mateix, el Ministeri de l’Interior va renovar el contracte amb els vaixells ancorats als ports de Barcelona i Tarragona. Sé la veuen venir.

Vaig dir no fa massa dies que amb l’1-O res s’havia acabat. Què calia estar expectant als esdeveniments que anirien passant... És difícil fer pronòstics. De fet, penso, que ni tant sols el Govern català i els grups que i donen suport poden anticipar que és el que passarà els propers dies. Davant d’aquest panorama només queda especular. Si l’encertes seràs una mena d’endeví i sinó, tampoc passa res.

Actualment la situació està tan enrocada que, presumiblement, cap dels nostres governants o diputats que estan a favor de la independència temen pel seu futur... El que sigui serà.

El diàleg que demana Puigdemont a les dues cartes que li ha fet arribar a Rajoy no es produirà. A Rajoy no li interessa ni diàleg, ni mediació, ni res que s’hi assembli. A Rajoy només li interessa la rendició de Catalunya. Que els milions de catalans que es declaren a si mateix independentistes, posin el genoll a terra.

I Puigdemont és conscient d’aquesta situació. El diàleg només és un pretext per a omplir les seves missives on, com sabeu, no aclareix si el dia 10-O va proclamar o no la independència.

Per cert, alguns diputats de Junts pel Sí i de les CUP sembla que tampoc ho tenen clar. Segons a qui ho preguntes té diuen que sí i segons a qui, que no. La meva opinió és que no, perquè tal com va anunciar Puigdemont durant el discurs d’aquella tarda, ho hauria d’haver ratificat el Parlament i no ho va fer.  

Ahir per la tarda, a la Cadena SER, des de Barcelona, durant la desconnexió que s’hi fa entre les 7 i les 8 de la tarda, van parlar de Diálogos para  Besugos. Ho poso així, en castellà, entre els anys 1951 i 1986 l’Editorial Bruguera va publicar una secció a la revista DDT. Us podeu imaginar de que anava el tema. Dues persones conversaven, però tan absurds eren els seus diàlegs que no tenien ni cap ni peus.   

Si van parlar d’aquest tema va ser per a comparar-lo amb l’actual situació que viu el país. Puigdemont exigeix diàleg, sí, però hi ha quelcom irrenunciable: un referèndum d’autodeterminació. En canvi Rajoy, que d’entrada no té ni la més mínima intenció d’acceptar-lo, a sobre no vol sentir parlar de cap referèndum. I així és impossible. Quan dues parts inicien un procés de negociació, les dues han d’estar disposades a cedir i acceptar alguna de les exigències de l’altra part. De no ser així és impossible que hi pugui haver diàleg.

Per tant, estem davant una situació límit. Una situació on cap de les dues parts pensar cedir el més mínim (tot i que després del 10-O) podia semblar que la situació podia ser reversible.

Es per això que la Proclamació Unilateral d’Independència està a punt de produir-se. I quan això passi hi haurà més empresonats i llavors, pot ser sí, els organismes internacionals decidiran fer alguna cosa. És, segurament, la darrera esperança.  

CANSAMENT

De Ferreres al Periódico. 

El sondeig del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que es va fer públic el passat dijous, des del meu punt de vista reflecteix un cert cansament de la ciutadania.

Està clar que només es tracta d’un sondeig fet d’un mostreig d’uns quants milers de persones, però normalment es pot perfectament extrapolar tot i que sempre hi ha un marge d’error tal com adverteix l’empresa que l’ha realitzat.

La passada setmana va fer 18 mesos des de que es van celebrar les eleccions el mes de setembre de 2015. En aquells moments se’ns va anunciar que en 18 mesos es portaria a terme el full de ruta i, per tant, Catalunya passaria a ser un estat independent. Aquest primer termini no s’ha complit.

Quan s’ha recordat als de Junts pel Sí aquesta dada, alguns han fixat un nou termini: 18 mesos des de la presa de possessió de Carles Puigdemont (12 de gener de 2016) Per tant, la nova data hauria de ser el 18-07-2017.

Mentre els de les CUP van arreant el Govern, aquest, per la seva part, sembla que no porta tanta pressa. El cupaires els hi demanen que fixin ja la data del referèndum encara que no sigui acordat amb l’Estat, mentre que al Govern i el grup parlamentari de JxS els hi és més urgent aprovar els pressupostos per aquest any.

Tot i la pastanaga que suposa la independència, amb el pas del temps sé corre el risc de perdre suports sinó s’acaben complint les previsions anunciades pels partits partidaris de la independència. És cer que una gran part dels catalans volem (primera persona del plural) votar. Però una part important dels que volem votar, ho volem fer amb les condicions necessàries per a que el resultat que surti de les urnes serveixi per alguna cosa més que per a donar xifres. Volem que es tinguin en compte els resultats i ja serial’hòstia que a sobre l’Estat els considerés vinculants i obrés en conseqüència.

Mireu, durant la seva presidència, Maragall va voler impulsar un nou Estatut d’autonomia. El tràmit va ser llarg i feixuc i, a sobre, un dels partits que conformava el Govern, ERC, se va posicionar en contra. La tramitació va ser tan llarga que no només va cansar la ciutadania, sinó que va desgastar el govern, sobre tot els socialistes que eren els grans avaladors.

Per tant, res de nou. Quan un tràmit es fa massa llarg, al final cansa. Una gran part de la ciutadania vol música, futbol, bous o la que sigui la seva afició. La resta del que l’envolta és secundari. Si els hi preguntes directament si volen la independència diran que sí, però si triga més del compte, es possible que no vagin a votar.

M’ensumo que ara mateix, el procés està passant per una situació similar. O s’arriba al final en poc temps o molts dels que avui li estan donant suport incondicional se sentiran enganyats i buscaran altres solucions molt més pràctiques i efectives.  

PER UN GRAPAT D’EUROS (Catalans)

Catalunya tindrà pressupostos o no en tindrà?

Si no hi ha pressupostos haurà referèndum?

Anem cap a un avançament electoral?

Es tornarà a presentar Mas?

Aquestes deuen de ser les preguntes que més s’estan fent ara mateix la major part de la classe polític catalana.

La CUP estira i no s’arronsa, mentre que Junts pel Sí cedeixen però no el suficient com per acontentar als únics que, pel que sembla, li poden aprovar els pressupostos.

La situació és bastant similar a la de trobar-se a un carreró sense sortida o al nou concurs que s’està fent ara mateix a TV3 en substitució del Gran Dictat: Tot o res. I quan es juga a aquest joc, no cal ni dir-ho, és molt arriscat.

La darrera concessió que JxS ha fet als cupaires ha estat acceptar augmentar de la plantilla de professors per al curs vinent i gravar els vehicles que més contaminen.

Però els diputats de la CUP demanen apujar l’IRPF a les rendes més altes, les que superin els 60.000 euros bruts anuals, així com l’impost de successions i donacions que, evidentment , afectaria més a les famílies amb més patrimoni.

Suposo que tu, amic lector, com jo, la mesura no té sembla malament. Si han de pagar els que més tenen, endavant... Mentre no toquin les nostres butxaques...  Llavors perquè els de JxS no volen. Suposo que algú ha calculat quan es podria recaptar de més i quins forats podrien tapar-se dels comptes de la Generalitat.

Bé, jo aquí matisaria una cosa. Suposo que els que no volen són els del PDEcat (com sabeu l’antiga Convergència. És evident que una part important de la classe benestant han votat tradicionalment CiU. A part és una classe molt influent amb qui volen mantenir una bona relació. Apujar-los els impostos suposaria trencar aquesta situació amb les conseqüències negatives que això podria comportar de cara el futur.

Què pensa sobre aquest tema ERC? Difícil saber quina és l’opinió generalitzada d’ERC, ja que no recordo que s’hagin pronunciat sobre aquest tema, segurament per no erosionar les relacions dels dos partits majoritaris que conformen JxS. Ara bé, si voleu que us doni la meva opinió, ERC estaria molt més prop de les posicions de la CUP que no de la dels seus socis de candidatura i govern.

Fa uns dies vaig llegir unes declaracions d’un dirigent del PDEcat (no recordo qui) que deia que la formació (quan encara era CDC) ja va sacrificar a Mas. Va sacrificar a Mas amb tot el dolor que els va causar la mesura i perquè, tal com deia al començament, quan es juga a tot o res, has d’estar disposat a perdre.

L’aprovació del pressupost està en mans de l’assemblea que les CUP faran dissabte. Ara només s’ha d’esperar que no acabi en un empat a 1.515 com ja va passar a finals de 2015.

Si els militants de la formació anticapitalista donen el vist i plau per aprovar els pressupostos, el més previsible és que vagi tot com està previst. Ara bé, si la resposta és no, s’haurà d’anar a l’avançament electoral que, a hores d’ara sembla que beneficiaria a ERC més que a cap altre partit.

La passada setmana va ser l’aniversari de Sergi Saladiè, diputat per les CUP per Tarragona, i quan el vaig felicitar ja li vaig dir: no cediu ni un mil·límetre. Es clar que no depèn només d’ell.

UNITAT DELS PARTITS SOBIRANISTES

Després de dies parlant de Rajoy, Sánchez, del PP, de C’s, etc., etc. ja tocava parlar dels d’aquí: de Puigggdemont, de Junts pel Sí, de les CUP, de l’Ada Colau...

S’apropa la nostra Diada i s’ha de complir amb la tradició... O no... ja que tradicionalment tots els actes (excepte els locals de petit format) sé concentraven a Barcelona i enguany se repartiran per 5 municipis diferents: Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt. Podeu dir i pensar el que vulgueu, però si es fa a Berga i Salt, per què no a un municipi de les Terres de l’Ebre? A mi me sembla un menys preu al nostre territori per part de l’ANC.  

Dit això, la proximitat de la data ha fet el miracle de convertir l’aigua en vi. O el que és el mateix, el d’unir les forces sobiranistes o al menys escenificar aquesta unió. Les CUP ja han anunciat que donaran suport a la moció de confiança que Puigggdemont va fixar per a finals de mes. I no només això, sinó que també estan disposats a votar els pressupostos (els mateixos que es van negar a recolzar fa uns mesos), tot i que no s’acabi complint el full de ruta del procés...

És un mal menor... O això o el caos! (perdó, això és el que diu el PP respecte al govern d’Espanya) O això o noves eleccions! (ara sí) I és evident que unes noves eleccions certificarien el fracàs de Junts pel Sí i de les CUP (junts o separats, me dóna igual) Quan fa un any (pràcticament), tot indicava que podia ser un camí de roses (al menys així ho creia Arturo), a la pràctica s’ha demostrat que són roses amb punyes i que no tot és tan bonic com s’havien imaginat.

Pressuposo que serà un 11 de setembre més amb uns actes de la Diada dividits, tot i la unitat que volen escenificar l’ANC i Òmnium. Per tots els que no creiem en el concepte de catalanisme que emana de les dues principals associacions sobiranistes, però que si que pensem que encara avui, 300 anys després d’aquell 11 de setembre de 1714, hi ha mot que reivindicar, se’ns fa molt difícil assistir als actes monopolitzats que es venen organitzant des de fa uns anys. Algunes d’aquestes reivindicacions són velles, altres potser no tant i algunes relativament noves. Està clar que la República catalana ha de ser una fita a assolir s’ha d’anar amb majories més àmplies. L’altre dia vaig llegir (crec que ho va dir Puigggdemont) que els contraris a la independència, quan s’assoleixi, voldran governar... Incongruència? No! Realitat! Voleu que us parli de incongruències? Per què partits que es s’autoanomenen independentistes sé presenten a les eleccions espanyoles? No haurien de fer tots el mateix que fan les CUP?

I mentre a Madrid segueix l’embolica que fa fort. Aquest matí li deia a l’amic de la Índia que s’està parlant més de l’exministre José Manuel Soria i del seu nou càrrec que no de la pròpia desvestidura de Rajoy.

El fracàs de Rajoy tothom se’l esperava... O havia algú que es pensava que hi podria tornar ha haver una mena de gran Tamayazo? En canvi, la promoció de Soria per a un càrrec directiu del Banc Mundial semblava que podia estar fora de tota lògica. Però com que el PP de Rajoy encara conserva aquella capacitat innata de sorprendre a la gent, ens va regalar aquesta perla abans de que s’acabés el ple de la no investidura.

Però el més fort de tot no és la proposta de nomenament, sinó la manera com ho han disfressat per a que sembli legal i no vinculada als capritxos del President del Govern.

Si Soria va mentir sobre la seva vinculació amb entitats opaques quan es van conèixer els papers de Panama dies abans de dimitir, ara han mentit Rajoy i de Guindos al dir que l’exministre accedia a aquesta plaça per concurs per la seva condició de funcionari, quan és impossible que sigui així, perquè el Banc Mundial no pertany a l’estructura de l’administració espanyola, sinó que és un organisme internacional i, per tant, els seus representants allí han de ser proposats pel govern i són càrrecs de lliure designació.

I per acabar-ho d’arrodonir, una neboda de de Guindos serà qui acompanyarà a Soria com ajudant...

I si es fan unes terceres eleccions, aquest cop sí, aquest cop el PP guanyarà per majoria absoluta i podrà governar sense haver de donar explicacions a ningú. Ficció? No, realitat diferida!  

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA

Col·legi electoral del Soriano-Montagut. 

Una vegada més, diumenge es va demostrar que Catalunya no és Espanya. Els resultats electorals així ho corroboren. Mentre el blau del PP tenyia pràcticament totes les províncies del Regne de les Espanyes, aquest color no apareixia en cap de les catalanes. Mentre Barcelona i Tarragona es tenyien de lila (el color de Podemos i les seves confluències, en aquest cas En Comú Podem), les de Girona i Lleida ho feien de color groc, el d’ERC.

I el PP, com als vells temps, quedava relegat fins la cinquena posició, darrere del PSC i per davant de C’s. Tot i això, diumenge per la nit, a la seu dels populars catalans es respirava un ambient d’eufòria per haver aconseguit un diputat més a Lleida a costa del PSC que no ne va obtenir cap. De no ver guanyat al conjunt de les Espanyes, m’hagués agradat veure si la cara hauria estat la mateixa...

El mateix diumenge, des de les files convergents, ja s’escoltaven cants de sirena per mirar d’atreure la formació de En comú Podem que va liderar Xavi Domènech. Els partits que s’autodenominen independentistes (no us enganyeu, no tots ho són), saben que per a continuar fet el paperot i mantenir els seus privilegis, els cal sumar suports, però no totes les formacions hi estan disposades, això està clar.

Anit, per les xarxes socials eren moltes les veus que reclamaven una república catalana... (On s’ha de signar?) Però es clar, tornen al de sempre: Com s’aconsegueix? Qui és el valen (o els valents) que s’atreveixi a proclamar des del balcó de la Generalitat la independència de Catalunya. Ni Lluís Companys va ser tan taxatiu. De fet companys va proclamar una mena d’estat federat amb la resta d’Espanya.

Tornem-hi. Catalunya serà independent si una majoria dels catalans així ho volen, però ho haurà de ser per un acord amb els estaments espanyols i, evidentment, la situació sorgida de les eleccions de diumenge no és la més propícia. L’altre camí és la Declaració Unilateral d’Independència... Però com deia al punt anterior, qui serà el valent de proclamar-la? Evidentment cal tenir autoritat suficient. O sigui, no la pot proclamar un qualsevol. En aquest cas hauria de ser el President Puigdemont amb el recolzament del Govern i del Parlament. La decisió tindria conseqüències immediates. D’aquí que ningú (abans Mas) s’atreveixen a fer-ho.

Tot i que el punt anterior és molt important, encara ho és més tenir garantit els suficients recursos econòmics per a que puguin seguir funcionant els serveis bàsics i indispensables, la qual cosa, ara per ara (i segurament per molts i molts d’anys) no està garantit.

És molt bonic enarborar la bandera del independentisme i d’encendre les masses per a mantenir-se al poder. O com es diu vulgarment: d’embolicar la troca. Perquè és el que s’està fent des de fa molts de mesos. Massa temps!

Està clar que els resultat de les eleccions de diumenge no és el millor. Cal suposar que tornarem a tenir uns mesos d’incertesa. Rajoy, amb més fermesa que fa 6 mesos tornarà a reclamar o bé la gran coalició amb els socialistes o bé que aquests li faciliten la investidura.

Però si Pedro Sánchez és coherent amb el que va dir durant la campanya, no ho hauria de fer. Fer president a Rajoy per activa o per passiva seria avalar la corrupció del PP. Facilitaria l’abstenció del PSOE què el PP canviés de líder? Potser sí, però no crec que el PP estiguin pel tema.  

Vistos els resultats de diumenge i comparant-los amb els de desembre, tinc el convenciment que unes terceres eleccions (ja ho sé que tothom va dir que no passaria) beneficiarien el PP que trauria o al menys fregaria la majoria absoluta. Què més els hi pot passar als populars? Ni casos de corrupció ni ministres relacionats amb afers foscos semblen afectar-los.

Si a aquesta situació d’incertesa li sumen l’immobilisme català pendent d’altres temes, ens trobarem amb una confluència de situacions que pot acabar afectant els ciutadans més febles. La prorroga dels pressupostos de la Generalitat per aquest any no va ser una bona notícia. Però tampoc és una bona notícia tenir un govern que no governa amb dos partits que el conforme pendents de la seva rendibilitat electoral.

Tot i que pot sonar a disbarat, ara per ara, crec que el més procedent a Catalunya seria tornar a fer eleccions on ERC i CDC es presentessin per separat. Junts pel Sí va ser un matrimoni de conveniència, un invent que no va funcionar.

Però no ens oblidéssim que hi ha un partit emergent que aglutina una bona part del vot de l’esquerra i que tindrà molt que dir: En Comú Podem. D’aquí que tingui més núvies que dates lliures per a la boda.            

VAIG VOTAR A LA CUP I EM SENTO ESTAFAT

Dijous, el Periódico de Catalunya va publicar una carta al director amb el títol que figura a l’encapçalament signada per un tal Alejandro Cabanas, contable de Barcelona.

La persona en qüestió pot, efectivament, estar emprenyat amb les CUP per no haver recolzat els pressupostos del Govern de la Generalitat per al 2016 i creure que aquest fet trencarà el procés o bé ser un votant de Junts pel Sí que vulgui desacreditar a la formació anticapitalista.

O fins i tot podria tractar-se d’un fals perfil, ja que he remenat per Internet i els Alejandro Cabanas que he trobat no sembla que tinguin relació amb el firmant de l’escrit.

Està clar que entre els votants de Junts pels Sí hi ha una enrabiada general. He llegit comentaris de diverses persones que, a priori, les suposo votants d’aquesta formació i que demostrarien el que estic dient.

Mireu, el passat 27-S, el de les eleccions de la nostra vida, hi van haver tres grups de gent que van votar independentista: aquells que van escollir l’opció de Junts el Sí i que eren majoritàriament militants o simpatitzants de Convergència i Esquerra i els que van votar a les CUP. Els que van fer-ho per aquesta darrera formació els dividiria en dos grups (d’aquí que n’hi hagi 3): els militants i simpatitzants de la formació i aquells indignats que tot i que la idea de la independència no el grinyola, prioritzen altres valors com els de la transparència, honestedat, regeneració democràtica, solidaritat amb els grups més desvalguts, etc. Deixeu-me que us digui que jo formava part d’aquest darrer grup.

Les meves conviccions polítiques no me permeten votar a Convergència, encara que vagi de la ma d’Esquerra, una formació que tampoc no he votat mai, però que depenent de les condicions podria arribar a fer-ho.

Quan vaig decidir votar a les CUP (ja ho havia fet a les anteriors eleccions autonòmiques), tenia molt clar perquè ho feia i a qui ho feia. Per tant, a mi no m’han decebut, ja que penso que han estat coherents amb la seva ideologia.

Quantes vegades heu llegit comentaris meus parlant de prioritats? Per alguns la primera prioritat és la independència: Ara cal votar a una formació que estigui a favor de la independència; quan assolirem aquesta ja ens entendre...  Quantes vegades vaig escoltar frases semblants a aquesta abans del 27-S. I la corrupció de Convergència? I les retallades? I l’afavorir als amiguets? Tot això no comptava...

El resultat de la votació va ser de 29 a 26 favorable a no aprovar els pressupostos. Això vol dir que dintre del comitè de govern de les CUP hi ha opinions contraposades. De fet ja va passar en aquell empat a 1.515, un resultat increïble i que va crear tota mena de suspicàcies. Uns (el de moment menys) estan a favor de donar suport a JxS per a continuar endavant el procés i els altres (el sector que fins ara ha guanyat) que per aconseguir la independència no es pot tancar els ulls als problemes reals dels ciutadans de Catalunya.

Els pressupostos que va presentar el govern portaven capítols que per a molts de les CUP eren autèntiques línies roges. Al debat de per la nit a 3/24 vaig escoltar que es podrien utilitzar el centres sanitaris públics per a exercir la medicina privada. Això que a priori sembla un autèntic disbarat va ser confirmat pel representant del PP a la taula de debat.

Un altre punt controvertit són les ambaixades que es volen obrir a l’estranger... Quin cost té això? Es pot retallar en ensenyament, sanitat, serveis socials o cultura i obrir delegacions a l’estranger per, entre d’altres coses, col·locar a gent dels partits que integren el govern?

Reitero, a mi no m’han decebut i a part d’això es van carregar a Mas encara que la seva situació no sigui definitiva.    

ESCAC AL GOVERN

Mercè Valmaña i Eulalia Reguant.

Les CUP que d’alguna manera es van carregar a Arturo, sembla que ara van per la pell del govern de Puigdemont. Dit així pot sonar molt fort i simple, però és força més complicat que tot això.
Els anticapitalistes tenen una manera de ser i actuar molt diferent als partits convencionals. A part de ser assemblearis, prioritzen qüestions que per a la resta de partits poden arribar a tenir un paper secundari.
Diumenge, a la manifestació de la PDE a Barcelona, mentre jo estava a la capçalera de la manifestació fent fotos, la resta de la colla anaven una mica més endarrerits. De fet no ens vàrem retrobar fins que la meva dona em va venir a buscar quan la Mercè Martínez anava a llegir el manifest. Pel camí, es a dir, durant la marxa de la manifestació pels carrers de Barcelona, van trobar a l’Anna Gabriel i a l’Eulàlia Reguant. En un ambient distès (com no podia ser d’una altra manera), entre d’altres coses les cupaires els hi van dir que els convergents no podien entendre que se’ls hi portés la contrària. Els de CDC estan massa acostumats a manar i fer el que creuen millor per als seus interessos que sovint coincideixen amb els interessos de les grans empreses catalanes.
Segons sembla, CDC i ERC van negociar els pressupostos com a socis de govern que són. Després d’un estira cap aquí i un arronsa cap allà, finalment hi va haver fumata blanca. Quan van estar enllestits van fer la seva presentació en públic abans passar el pertinent tràmit parlamentari. Va ser llavors quan van pretendre que les CUP s’hi sumessin atenent a l’acord d’estabilitat parlamentaria signat fa uns mesos i així serien aprovats sense massa entrebancs.
Però als de les CUP no els hi va agradar les formes de Junts pel Sí. No els hi va semblar bé que no consensuessin el pressupostos amb ells abans d’entrar-los al Parlament i per això els hi van presentar una esmena a la totalitat.

De Guillén a Catalunya Plural. 

Els motius pels quals presentaven l’esmena a la totalitat es poden resumir en dos: poc socials i massa dependents de l’Estat que és per on arriba la major part del finançament. Segueixo pensant que sense un acord de desconnexió amb Espanya la independència unilateral no és factible, ja que no veig d’on pot sortir el muntant monetari necessari per a que funcioni Catalunya. Deixar de pagar els impostos a Espanya sona molt bé, però és molt arriscat. Ara estem en període de presentació de la renda de 2015... Pregunteu als independentistes de la ceba quans d’ells han optat per no presentar-la a l’Agència Tributaria espanyola i fer-ho a la catalana. Potser us sorprendreu.
Quan em vaig assabentar de que la CUP presentava una esmena a la totalitat vaig pensar que seria el punt de partida de la negociació i que al final podrien arribar a un acord de mínims. Però no va ser així. Seguint amb termes d’escacs, totes dues formacions van fer una jugada impossible: es van enrocar al mateix temps.
No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sort que el que no vol sentir ni més mut que el que no vol parlar... I dos no s’entenen si un no vol. Hi ha massa diferència entre les CUP i al menys un dels socis de JxS. Em refereixo, es clar, a Convergència. El partit fundat per Pujol i liderat (encara) per Mas té uns objectius molt diferents als de les CUP i fins i tot a ERC. Fa temps que ho dic i sembla que encara hi ha qui no ho vol veure (apliqueu-vos el que he dit al punt anterior)
Ara mateix hi ha dues disjuntives: buscar un nou soci o tornar a convocar noves eleccions. Si es decideix a buscar un nou soci, la pregunta és clara però la resposta complicada: Qui pactarà amb JxS per a salvar la legislatura de la desconnexió? El pactador que acabi pactant bon pactador serà...  No serà fàcil, ja us ho avanço.
També serà molt complicat dir a la ciutadania que s’ha d’anar a unes properes eleccions. Quants cors trencats!
Suposo que JxS ho tindran fàcil a l’hora d’explicar que ha passat i donant la culpa a les CUP. Jo els hi donaria un consell (d’amic, eh!): Que no es mirin tan el melic i que posin la mirada en objectius més realitzables i necessaris. O dit d’una manera molt més entenedora: Què deixin de fer volar coloms...

LA INDEPENDÈNCIA QUE NO DEIXA SER INDEPENDENTS

L'acudit del far d'avui reflexa força bé el que dic al comentari d'avui. 

A la sessió d’ahir del Parlament de Catalunya, ERC va votar amb CDC (recordeu que  a les eleccions de setembre van presentar-se conjuntament en la candidatura de Junts pel Sí) no treure les subvencions als col·legis concertats que segreguen l’alumnat per sexes, la majoria d’ells (igual són la totalitat), pertanyents a l’Opus.

Recordeu el que dic sempre de la coherència? És coherent afirmar que ets d’esquerres i votar amb al dreta a favor de continuar donant privilegis a l’integrisme catòlic? A mi em sembla que no...

Altres vegades en canvi sí que han votat en sentit diferent, com quan es va votar sobre la reforma laboral o sobre la conveniència de treure el monument franquista que hi ha al mig de l’Ebre a Tortosa o la prioritat de construir Barcelona World a Tarragona (imagino que els estrangers quan senten parla d’un complex que es diu Barcelona i que es fa al costat de Tarragona, no deuen d’entendre res...)  

D’altres vegades, com quan es va debatre la llei de mesures contra la pobresa, els partits d’Esquerra també han tret el colors a ERC massa collada pel pacte subscrit amb Convergència amb el propòsit de caminar junts cap a Ítaca.  

Per tant, el tema de la independència és tan transcendent en els acords assolits que impossibiliten a ERC ser independent a l’hora de defensar la seva ideologia i votar en conseqüència.

I si tot fos un engany...? Una farsa per a continuar al poder? Evidentment m’estic referint a l’estratègia de CDC. Insisteixo una vegada més (potser em direu pesat, però tan me dóna) ¿Com és possible que una formació política, d’un dia per l’altre canviï radicalment de posició i passi de ser nacionalista (i pactar amb el PP quan li convenia) a independentista?    

Si ets lector assidu del meu bloc i m’aguantes totes les dèries, segurament estaràs d’acord amb mi que això és impossible. Que milers (molts milers) de persones no poden canviar de cop i volta... A no ser que el canvi del seu líder provoqui una situació així... I aquests tipus de societats tenen un nom: sectes.

Convergència estaria disposada a vendre a la seva mare per tal d’aconseguir els seus propòsits... Per a ells tot té un preu, el posen, el paguen i a continuar... La humanitat encara ha de perdurar molts mil·lennis més...    

Però sovint veus detalls i penses:  Ha calgut tot aquest enrenou per a que al final haver de rebaixar les expectatives inicials?  

Només fa uns mesos parlar d’un referèndum pactat amb l’Estat era un tema tabú. O independència o res. No hi havia cap altra possibilitat. En canvi ara, fins i tot l’ANC acceptaria un referèndum vinculant amb una pregunta clara sobre si els catalans volem o no ser independents per afavorir la investidura de Pedro Sánchez. Ai carai! -que diria Joan Capri-

S’ha de tenir clar que un referèndum pactat amb l’Estat seria molt diferent al que es va organitzar el 9-N de 2014. Llavors, molts dels que aquell dia es van quedar a casa aniran a votar. Què, sí, què sí, que jo també estic d’acord que es faci un referèndum i com he dit moltes vegades no m’importaria que Catalunya es convertís en un estat independent, però a diferència de molts, a part d’escèptic, tampoc és que sigui la meva prioritat principal.

Tenim massa problemes (i grossos!) dintre de casa (i també fora), per capficar-me en una idea etèria quan n’hi ha de materials que demanen la nostra comprensió i solidaritat.

Qüestió de prioritats amic meu... Ja ho saps...    

LA COHERÈNCIA ÉS LA MARE DE LA POLÍTICA

D'Alfons López al diari Público. 

Des del meu punt de vista, el d’u observador de la política aficionat, en acabar l’acte d’investidura del 130è president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i Casamajor, la presidenta del Parlament Carme Forcadell j va cometre la primera incoherència de la nova etapa que s’ha promès, sobre tot als votants de Junts pel Sí i de les CUP. Va dir la xertolina: I ara comunicarem al Rei el resultat de la votació per a que pugui nomenar el nou President… En que quedem? Hi ha fractura amb l’Estat o no la hi ha? Si la hi ha, perquè sé li ha de comunicar res  al Rei? Dit això, a l’hemicicle del Parlament es van escolar xiulets. Pocs, la veritat, però se’n van escoltar… Potser algú va pensa com jo…

Abans d’arribar al punt anterior, cal parlar de l’intens cap de setmana polític. Sense cap mena de dubte d’aquells que recordaran,  ja que del res, es va passar al tot gràcies a un vertiginós gir polític.

Dijous, a la pseudoentrevista que li van fer al ja expresident Mas entre Xavi Coral i Tian Riba que passarà als anals de la història del periodisme com el que no s’ha de fer, ja que va se una entrevista feta a mida i amb el consentiment del propi Mas de totes les preguntes que sé li van fer, aquest va anunciar que no plegava i que les eleccions que convocaria per al març serien un plebiscit sobre la seva persona. El que va passar de veritat entre el final de l’entrevista i la designació del nou president, molts pocs ho saben... Però s’intueix... D’un pressingCUP es va passar a un pressingMAS més que evident.

Quan molts ja donaven per fet que Mas convocaria eleccions avui mateix després que la darrera (i semblava que definitiva reunió entre JxS i les CUP), en el que al món del futbol es denominaria minuts de descompte, de sobte va entrar un nom als que ja s’havien posat sobre la taula (Neus Munté i Muriel Casals): Carles Puigdemont (un altre tapat ja que va anar de número 3 per Girona)

Els seguidors de les xarxes socials van ser testimonis del cavi de tendència d’ERC. En un primer moment, alguns dirigents de la formació republicana demanaven eleccions per al març (possiblement era la formació que més benefici i podria treure) Però Joan Tardà va ser el primer (al menys conegut) que va insinuar que Mas s’hauria d’apartar i, a partir d’aquí, els mateixos dirigents que moments abans demanaven eleccions per al març, van passar a demanar a Mas que deixés pas a un altre candidat. Estratègia de partit? Possiblement sí. Quasi amb tota seguretat a partit de la piulada de Tardà, el mòbil d’algú va començar a treure foc de tant trucar as líders territorials per a que secundessin la petició de que Mas havia de renunciar d’una vegada per totes.

I així va ser. A  contracor, de ben segur, l’expresident va acabar acceptant que un altre membre del seu partit fos el nom proposat per a ser posteriorment acceptat per les CUP. Després va dir que l’havia proposat ell... Bé, potser sí, però a desgana. Hi va haver qui es va preguntar el perquè si sonaven el nom de dues dones, finalment va ser un home (el darrer en arriba) qui va acabar guanyant la partida... És què o estem preparats per a que Catalunya tingui una president?

A partir d’aquell moment els esdeveniments encara es van precipitar més i fins al punt de que no havien passat ni 24 hores des de que es va oficialitzar el nom de Carles Puigdemont quan ja començava el ple de la investidura per a ser elegit amb majoria absoluta (no hi cabia cap possibilitat més)

Segurament voldreu saber que penso del nou president... Bé, és convergent i amb això estaria tot dit... Però no és Mas, la qual cosa, com bé sabeu aquells que em seguiu, de per si és una bona notícia. O sigui, un cert regust agredolç, però no podria ser d’una altra manera.

Junts pel Sí havien pactat que Mas seria el nou president sempre que l’aritmètica parlamentària així ho permetés. Però segurament en cap moment no van pensar que no obtindrien majoria absoluta... Una vegada Mas es va fer a un costat, era lògic que fos un diputat de la mateixa formació qui acabés ocupant el seu lloc.

Alguns diuen que Casademont serà un titella a les mans de Mas. Molt probablement. Penseu que Mas seguirà remenant les cireres dintre del seu partit (ja ho ha anunciat) i ningú s’atrevirà a qüestionar-lo.

A part, Mas, encara que perdi els privilegis que tenia fins ara, segurament serà recompensat amb un sou més elevat i disposarà d’un status especial dintre de l’àmbit dels seus...

Encara recordo aquell any que, governant el tripartit, el sectari alcalde d’Amposta va convidar al president de PIMEC Josep González a inaugurar la fira de mostres. Casualment, metre la comitiva (de la qual en formava part) feien el recorregut habitual entre la seu de l’ajuntament i el recinte firal, Mas ens estava esperant a l’avinguda de la Ràpita i immediatament s’hi va  incorporar. A patir d’aquell moment va acaparar tot el protagonisme...

Qui ens diu que a partir d’ara o serà una cosa així? Els temps i només el temps ens dirà si seran o no coherents i deixaran governar a Puigdemont sense interferències i aquest, amb tot el seguici independentista ens portaran a la República catalana o només haurà estat un miratge.