FRAN RIVERA I VITO QUILES, LA PUNTA DE L’ICEBERG

Després del segrest del president veneçolà Nicolás Maduro per part de soldats nord-americans, el torero Fran Rivera i l'agitador ultra Vito Quiles van encoratjar Donald Trump a fer el mateix amb el president espanyol Pedro Sánchez.

Desgraciadament, aquests dos personatges públics no han estat els únics espanyols en reclamar el segrest del president espanyol per les tropes dels Estats Units.

El primer ‘post’ que vaig veure sobre aquest tema en una xarxa social va ser en un grup de WhatsApp d’aquells que es creen per a determinades ocasions i que després es mantenen oberts per si s’hi volen expressar opinions relacionades amb la temàtica per la qual van ser creats. La persona que el va penjar, després d’haver-la tractat uns dies, vaig arribar a la conclusió que era independentista de la ‘ceba’, és a dir, d’aquelles persones que pensen que no ets bon català si no penses i actues com elles.  

Immediatament, l’administradora del grup va advertir els seus membres que es limitessin a penjar continguts relacionats amb la temàtica del grup. Un altre membre del grup, que res havia de veure amb el post, es va disculpar per un altre post que havia penjat on es parlava de ‘l’amenaça que Trump significava per a l’ordre global’. En canvi, l’altra persona, la que va penjar el post sobre el segrest de Sánchez, no se’n va adonar (o no se’n va voler adonar) per al·ludida.

Uns dies després, un amic va publicar a la xarxa social Facebook que un membre d’un grup de WhatsApp on està ell, guàrdia civil jubilat, va publicar el mateix ‘mem’.  

No deixa de ser curiós que una persona independentista i un guàrdia civil que, imagino, ideològicament deu estar proper a la dreta extrema, pensin igual sobre un determinat tema, en aquest cas, sobre que s’hauria de segrestar el president espanyol igual com s’havia fet dies abans amb Maduro. Serà veritat que els extrems es toquen...

¿Quants més n’hi haurà que pensin igual? Estic convençut que els casos coneguts només són la punta de l’iceberg. 

Entenc que la dreta d’aquest país i més d’un socialista (l’últim a afegir-se a la llista ha estat el valencià Jordi Sevilla) estiguin en contra sobre moltes de les decisions polítiques que es prenen des del govern d’Espanya i considerin que Pedro Sánchez és l’origen de tots els mals ‘que els afecten’ i vulguin un canvi de govern perquè torni la dreta que mai ha fet res per les classes populars i treballadores.

Però en el cas dels independentistes em costa més d’entendre. Poden estar ressentits amb el PSOE per haver votat el seu dia a favor del 155. Que vegin Espanya com l’enemic a derrotar per a poder assolir les seves pretensions d’estat independent... Però aquest odi malaltís els cega els ulls i no s'adonen que la caiguda de l’actual govern progressista donaria pas, inexorablement, a l’arribada de més repressió per a Catalunya. I no només això, sinó que una gran part de la societat perdria els avenços obtinguts durant els darrers anys i hauria de passar per un període de retrocés segurament pitjor que el que vam patir el 2011 amb l’arribada del PP al govern d’Espanya.

L’any 2017, amb un govern del PP, ja es va fer un simulacre d’independència i no va sortir bé. Hi ha qui se n'ha adonat, però d’altres continuen nostàlgics a aquelles dates i pensen allò que Rajoy va intentar dir, però que no se’n va sortir: ‘Com pitjor per a ells, millor per a nosaltres’. Però estan ben equivocats...   

 

PERMETEU-ME QUE US PARLI DEL PSOE

De Faro a Diari de Tarragona.

Tot i que després de les eleccions del passat dia 10 segurament s’ha pogut parlar més d’altres formacions polítiques i fins i tot d’algun dels seus líders, jo no hi perdré ni un segon en fer-ho...

A mi me ve de gust parlar-vos del PSOE i dels seu líder Pedro Sánchez, el partit i el líder que després de les eleccions del 28 d’abril tenien la responsabilitat de formar govern i que actualment la segueixen tenint.

Ja sé que parlar a misses dites és molt fàcil, però és evident que Pedro Sánchez i els seus van equivocar l’estratègia. Les eleccions de diumenge, en lloc de ser-los favorables, van propiciar un gran avenç dels partits de la dreta i la ultra dreta.

En arribar a aquest punt voldria obrir parèntesi i formular una pregunta: És el PSOE un partit d’esquerres? Segons Mireia Boia (CUP), no. I segons el meu humil punt de vista tampoc. Hi ha una dita que diu: per les seves obres els coneixereu. I és evident que les polítiques del PSOE, sobre tot les econòmiques, no són polítiques pròpies de l’esquerra, com tampoc no ho l’actitud que demostren cap a Catalunya. Fins i tot per un moment semblava que s’havien oblidat de la reivindicació federalista que promou el PSC...   

No van ser pocs els qui la nit electoral, després de conèixer els resultats definitius, van girar la seva mirada cap a Iván Redondo.

Que qui és Iván Redondo? A part de ser el cap de gabinet de Pedro Sánchez, darrerament és l’estratega de les polítiques del PSOE, sobre tot, qui va idear la moció de censura a Mariano Rajoy i també qui va preferir anar a una repetició d’eleccions abans d’arribar a un pacte amb Podemos.

Si doneu un cop d’ull a la seva biografia no us passarà desapercebut que, a part de ser llicenciat en Humanitats i Comunicació per la universitat de Deusto i tenir altres estudis universitaris fets a diferents universitats, abans d’assessorar a Pedro Sánchez, va fer el mateix amb Xavier Garcia Albiol (el godallenc) i de José Antonio Monago, qui va ser president de la Junta d’Extremadura entre 2011 i 2015. O sigui, és d’aquelles persones que s’ofereix al millor postor o dit en altres paraules, un mercenari de la política. Però tant el mercenaris com els assessors polítics no són infal·libles i és evident que Redondo, de tant en tant també s’equivoca.

De Napi a Diari de Tarragona. 

No cal ser un expert en política per a endevinar que el tema més important que s’ha de resoldre en els propers 4 anys és el de Catalunya. El PSOE, no pot seguir fent com si el problema no existís i passar-hi de puntetes. Els catalans no podem estar-nos 4 anys més vivint en la situació que ho estem fent els darrers anys. S’ha de desencallar el conflicte i com abans se faci molt millor (el desllorigador que ho desllorigui bon desllorigador serà...).

Però primer Sánchez haurà de seure’s a negociar amb el món independentista. Fins i tot abans de la sessió de la seva investidura. És evident que no serà investit president sinó obté el suport d’almenys una part de l’independentisme., ja que només amb el suport de Podemos i d’altres partits del centre-esquerra no n’he tindrà prou.  

Sánchez haurà de mostrar generositat no només amb els independentistes catalans, sinó també amb el PNB, Més País, Més Compromís i d’altres partits menuts.

Si finalment el PSOE aconsegueix governar a ningú amb quatre dits de front sé li escapa que haurà de fer un gir a l’esquerra per mirar d’atraure els ex votants socialistes desenganyats amb les seves polítiques, així com també votants d’altres formacions complaguts per les mesures socials, econòmiques i fiscals que s’haurien d’aplicar per aconseguir el que sempre se diu però que mai s’acaba fent: modernitzar Espanya.

De no fer-se alguna cosa similar al que he exposat anteriorment, tot i que no me considero un endeví per a predir el futur, crec que amb una sola paraula puc expressar perfectament el que penso: fracàs!

Fracàs i més desafecció (tal com va anunciar el President Montilla ja fa molts anys) del conjunt del poble de Catalunya d’una Espanya que ni escolta ni vol escoltar.  

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.

Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.

Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.

El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.

No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.

Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.

Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.

Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.

¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?

Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!

En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.

Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.

Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.

Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.

Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.

A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).

I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

EL PP HO HA TORNAT A FER

Primer va ser José Maria Aznar, un megalòman amb complex d’inferioritat, mentider, cregut i misogin. Sense cap mena de dubte el pitjor president del Govern de la democràcia fins llavors. Després Rajoy. Poruc, insegur, sense personalitat. No va saber fer de cap de l’oposició ni més tard de President del Govern...

I finalment Casado. Per molt difícil que sembli, ha superat els seus dos antecessors. De moment se mostra com un titella d’Aznar que balla al so de la música de Vox a part de ser un mentider compulsiu. El PP ho ha tornat a fer: per molt difícil que sembli el successor del successor d’Aznar encara és més dolent que els seus predecessors.  

Sobre la manifestació independentista de dissabte a Madrid va dir Casado que el viatge dels milers de participants va ser pagat amb diners de tots els espanyols gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica...

També Javier Maroto, un dels seus homes de confiança, va donar la culpa a Manuela Carmena i a Sánchez per haver tolerat la manifestació...

Dissabte no vaig estar a Madrid, però si que hi vaig ser el 10 de març de 2001 manifestant-me als costat de desenes de milers d’ebrencs que ens hi vam desplaçar per a manifestar el nostre rebuig al Pla Hidrològic Nacional Llavors, com ara, també se va insinuar que hi havia algú que ens finançava (l’Elèctrica de Xerta), però puc afirmar que les despeses del viatge les vam pagar de la nostra butxaca, com segur que també ho van fer els manifestants de dissabte.

Per cert, sabeu qui era per aquella època el President de Govern de les Espanyes? Un tal José Maria Aznar López... I l’alcalde de Madrid? José Maria Álvarez del Manzano del PP. Cal dir alguna cosa més?