DIUMENGE VOTARÉ PER PEDRO SÁNCHEZ

De Vergara a eldiario.es.

Potser els companys quan me vegin entrar a la seu del PSC d’Amposta me faran la ola... Fa anys que pràcticament estic desvinculat del partit tot i que com he dit moltes vegades encara conservo el carnet i, evidentment pago la quota d’afiliat.

A Amposta és un mal dia per anar a votar, ja que la gent, inclosos els militants del PSC tindran el cap en la festa del Mercat a la Plaça que se celebrarà coincidint amb aquest cap de setmana. Malgrat tot, segur que trobaré un moment per anar-hi. I ho faré per Pedro Sánchez.

La primera vegada que me van parlar de Pedro Sánchez va ser fa poc més de 2 anys durant el dinar de presentació de la candidatura de Francesc Miró a l’alcaldia d’Amposta. Era a la barraca del restaurant l’Estany i estava assegut amb companys de Godall. Me van explicar que era un valor en alça i un ferm candidat per acabar ocupant la secretaria general del partit. Finalment les bases del partit el van escollir per a ocupar el càrrec, tot i que jo no vaig anar a votar... Com tampoc ho vaig ver l’altre dia, a la primera volta de les primàries... Però diumenge penso anar-hi. I no és que me sembli el candidat ideal per a dirigir el partit, però és dels pocs que hi ha en aquests moments amb una mica de cara i ulls o dit d’una altra manera: el candidat menys dolent.

Però el veritable motiu pel qual aniré a votar és per intentar barrar-li el pas a Susana Díaz. Ja sé que un vot és insignificant, però hi ha una dita castellana que diu que muchos pocos hacen un mucho i si, finalment, hi ha molta gent que pensa com jo, potser aconseguirem l’objectiu. Hi ho dic així perquè sé que som molts els que no volem a Susana Díaz. De fet, els companys del PSC, a la primera volta, de forma majoritària es van decantar per Pedro Sánchez. El motiu és que Susana Díaz no té bona imatge a Catalunya. I els comentaris de gent del seu entorn, com per exemple els de Zapatero, en lloc de millorar-la, encara l’han empitjorat més.  

Per quin motiu Susana no cau bé? Us respondré amb una altra pregunta: Cal algun motiu per a que una persona no té caigui bé? Segurament és la seva manera de ser, d’expressar-se, les seves gesticulacions, de la forma que diu España... Com si Espanya fos el principi i el final de tot i més enllà no hi hagués res més...

Però si que hi ha un motiu (al menys per a mi): La maniobra que va orquestrar el passat setembre per apartar a Pedro Sánchez de la Secretaria General. La seva conspiració de palau, té més a veure amb les intrigues que es vivien fa segles per a derrocar reis que no en un acte democràtic propi dels temps actuals.

Abans de la investidura de Rajoy, el periodista Jordi Evole va dir això d’ella al programa el Hormiguero de Pablo Motos:

-Susana Díaz gobierna en Andalucía gracias a Ciudadanos, quiere abstenerse para que gobierne Rajoy y hasta Esperanza Aguirre habla bien de ella. ¡Qué currículum para ser un líder de la izquierda española, eh! Es fabuloso.

I només fa uns dies la meva dona me va dir:

-Sempre he volgut que una dona pogués arribar a ocupar els càrrecs més importants, però per una vegada que una té possibilitats d’arribar-hi, resulta que és una impresentable. I com a dona sento haver d’opinar així...

TOT BUSCANT JORDI ÉVOLE

Jordi Évole, me cau bé... Ja me queia bé abans de la gala Volem Acollir retransmesa en directe per TV3 el passat dissabte 11 d’aquest mateix mes i des d’aquell dia encara me cau millor... Dir que el problema de l’acolliment d’immigrants que fugen de la guerra no era un problema de competències sinó que era un problema d’incompetències, va ser una frase brillant, d’aquelles que s’haurien d’emmarcar per a tenir-la ben present i fer-ne ús cada cop que els nostres polítics busquen qualsevol excusa per a no haver de fer el que els hi demanen els ciutadans.

Dissabte vàrem estar a Barcelona. Anar a manifestar-nos per causes justes no és cap novetat, ja que hi hem anat unes quantes vegades, sobre tot quan es tracta de defensar l’Ebre. La manifestació de dissabte era per a reivindicar una causa justa: l’acolliment de milers de persones que fugen de la guerra del seu país i que la Unió Europea té bloquejades a diferents punts de Grècia i Turquia i a qui no es permet entrar per a donar-los-hi asil.  

Li vaig dir a la meva dona que si veiem a Jordi Évole havíem d’anar a fer-nos una foto amb ell. Hi va estar d’acord. Però hi havia un problema: molta gent...

Tot i que la manifestació sortia de la plaça Urquinaona, la capçalera de la manifestació estava Via Laietana avall... Més enllà del que va ser la seu central de la Caixa durant molts anys...

A la meva dona i a mi ens agrada moure’ns per les manifestacions. Si té quedes quiet a un lloc no veus pràcticament res... En canvi, si vas recorrent la manifestació pots veure moltes més pancartes i, evidentment a molts més manifestants i sempre n’hi ha qui dóna la nota, ja sigui pel seu original vestit o per qualsevol curiositat...

Anàvem entrant i sortint. Fent fotos quan creia que l’havia de fer (i ho crec moltes vegades) Però hi va haver un moment que una jove no ens van deixar passar.

-Porteu la polsera lila –ens van preguntar-

Evidentment la resposta era no. No portàvem cap polsera lila...

-Sense polsera lila no podeu passar...

-Cap problema, anem a donar la volta –li vaig dir a la jove-.

Era una manifestació per a reclamar que s'obrissin les fronteres als emigrants i en canvi es tancaven sectors de la mateixa als propis manifestants... Insolit!! 

Era el sector de l’ANC plena de banderes independentistes. Segurament no saben que els humans no tenim banderes... La bandera és un símbol de possessió, de domini... I la manifestació de dissabte era una manifestació de llibertat on el domini no hi tenia cabuda. Anàvem passant les pancartes i en cap d’elles s’hi veia cap polític. Això està bé. El protagonisme l’ha de tenir la gent i no els polítics.  

En arribar a la Mediterrània, la manifestació va continuar pel carrer que va paral·lel a la Ronda Litoral fins el parc de la Barceloneta. Els més agosarats vàrem creuar el vial del passeig Marítim (no exempt de perill, ja que hi circulaven cotxes) i, des d’allí veiérem el vaixell Astral de la ONG Proactiva Open Arms que estava fent temps en espera de que els membres de la Fura dels Baus escenifiquessin un naufragi com els que hi ha a diari per la zona del mar Egeo. Una multitud de gent omplia l’espigó que teníem al davant esperant veure l’actuació del grup teatral.

Decidirem veure l’actuació d’un grup de música folklòrica amb músics de diversos països i, en acabar, després de fer elcorresponent bis, marxarem cap a l’autocar que ens havia portat a Barcelona i que estava aparcat al carrer Pau Clarís, una mica més amunt de la plaça Urquinaona d’on havia sortit la manifestació.

Tot i que ja eren les 6 tocades, pel camí encara ens trobàrem amb un riu de manifestants que es dirigien cap el parc de la Barceloneta. Va ser quan vaig trobar a l’amic Mario Pons i al Pare Jony darrere de la pancarta de la seva fundació: Provocant la Pau.

En arribar a Via Laietana entràrem a un bar. La manifestació encara anava baixant... Ja eren més de les 7 quan, finalment, des del bar, veiérem passar els furgons policials i les ambulàncies. Era el final de la manifestació.

Com sempre, la pregunta que es feia tothom era: Quants manifestants hi havia? I com sempre hi va haver guerra de xifres... 160.000 segons la policia local i de 300.000 a 500.000 segons el organitzadors... Fos quin fos el nombre d’assistents, va ser la manifestació més multitudinària que mai s’havia fet per a reclamar un nou tracte per als emigrants per part de la Unió Europea. Per tant, s’ha de parlar d’èxit.

Entre tanta gent no veiérem a Jordi Évole... Però si d’altres coneguts com el presentador del TN de TV3 Toni Cruanyes o el cantat del grup Txarango Alguer Miquel, amb qui la meva dona es va fotografiar.


Article de Jordi Évole al Periódico d'avui. 

EL FOLLONERO

Eneko.

Jordi Évole es va donar a conèixer per al gran públic al programa Una altra cosa que presentava i dirigia l’Andreu Buenafuente. El paper que tenia encomanat Jordi Évole era el de follonero (d’aquí l’apel·latiu), ja que, des del públic, solia intervenir en moments puntuals del programa per a dir la seva; normalment coses que podríem considerar com a políticament incorrectes.

Però on va rebre gran notorietat com a professional de la televisió va ser al programa Salvados de la Sexta que dirigia i presentava. Évole, el Follonero, sempre s’ha caracteritzat per tractar les notícies amb rigor i independència i dir coses que la majoria de periodistes no s’atreveixen a dir, tot i que estic segur que molts ho pensen. De no ser la Sexta, seria molt difícil que tingués un programa com el que condueix amb la llibertat de dir el que pensa a qualsevol altra cadena televisiva.

Dissabte, durant la gala de Volem acollir que va emetre TV3, Jordi Évole també va dir el que pensava, tal com ho fa sempre... Va dir que el problema d’acollir o no, no és de competències, sinó d’incompetències...Ah! Xiquet el què has dit!!! A un ampli sector de Junts pel Sí (al que li suposo quatre afaitades...) no els hi va agradar gens. Un dels que primers que van manifestar la seva indignació va ser Gabriel Rufián... Ell que amb les seves actuacions al Congrés com a diputat d’Esquerra que és no ha ferit mai cap sensibilitat... Un, quan cobra per la feia que fa, ha de saber estar a les dures i a les madures, és a dir, a de poder criticar, però també ha de saber encaixar les crítiques quan aquestes no li són favorables. Rufián es va donar a conèixer a les xarxes socials i, sembla ser, que les seves opinions solien ser sempre molt encertades i punyents. Com el dard que va etzibar dissabte Èvole als polítics...

Eneko. 

L’eurodiputat Ramon Tremosa va anar molt més enllà i va qualificar Èvole de manipulador sense fronteres i sectari... Personalment no conec Ramon Tremosa. L’he vist algunes vegades per televisió i sé que va substituir l’Ignasi Guardans a les llistes de CiU a l’Europarlament. Militant de CDC va abandonar el partit per discrepàncies amb la direcció per haver pactat amb el PP quan encara no ostentava cap càrrec electe. Anys més tard va tornar al ramat i el partit li va agrair portant-lo a Europa... Quan sento paraules com les que li va dir Tremosa a Évole, només puc dir una cosa (i en castellà): Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces...  

També Llach, un dels participants a la gala de dissabte, va voler posar cullerada i va respondre a Èvole dient-li una cosa així: Quan siguem independents ho podrem solucionar...  

No dubto ni per un moment que quan siguem independents Catalunya hi guanyarà molt. No és el mateix que ens governin des de Madrid que des de Barcelona... Sobre tot per als de Barcelona i la seva àrea metropolitana... Ara bé, qui pensi que quan això passi, Catalunya es convertirà amb una mena de país de les meravelles, està del tot equivocat... Problemes en seguirem tenint, sobre tot aquells que coms els habitants de les Terres de l’Ebre estem vivint lluny d’on es prenen les gran decisions del país i tenim una densitat demogràfica molt menuda. Qui es cregui que per ser independents s’acabaran els xorissos d’aquest país, encara està més equivocat que abans.  

Eneko. 

Un país, per menut que sigui, sempre té problemes. De vegades d’autosuficiència, d’altres vegades de gestió o econòmics... O ves a saber què... Si governa un partit de dretes (digues-li liberal si vols) les classes treballadores tindran, si fa o no fa els mateixos problemes que ara.

Entenc que tots aquells que sou seguidors incondicionals dels partits que avui en dia governen la Generalitat ho pugueu veure més de color de rosa que jo... Fins i tot aquells que ja teniu una edat i que, com jo, visquéreu la dictadura, la transició i esteu vivint l’anomenada democràcia... Ho entenc. Però igual és que no us heu posat a analitzar mai la majoria de coses que us envolten i el comportament d’una bona part de la classe política que tenim...

Mentrestant, esperant el dia que arribi la independència, persones com Jordi Évole o els voluntaris anònims que de forma interessada ajuden els refugiats retinguts per la Unió Europea, seran els meus ídols!

Per cert, dissabte anem a la manifestació de Barcelona a cridar: VOLEM ACOLLIR!!

T’ho perdràs?    

MERCADONA: SALVADOS SÉ VA QUEDAR CURT!

Mercadona Ferreries. Entrada del carrer la Ràpita. 

Vaig seguir amb interès el programa Salvados dedicat a Mercadona que la Sexta va emetre el passat diumenge 27 de novembre. Com tots sabeu Jordi Évole és un dels pocs periodistes que s’atreveix a explica la veritat per polèmica que sigui aquesta.

El Salvados dedicat a Mercadona va aixecar un gran interès dels telespectados, tal i com vaig poder comprovar personalment parlant amb la gent del meu entorn. I és que qui més qui menys coneix Mercadona i, segurament, hi ha comprat més d’una vegada.

Tot i conèixer alguns dels aspectes més íntims de la cadena de supermercats, hi havia coses que desconeixia, però l’opinió que tenim a casa (tan la meva dona com jo) és que si no és una secta, s’hi assembla bastant.

Sabia de les amenaces que havien rebut alguns treballadors si no acataven les ordres de l’empresa i de les dificultats que hi ha a l’hora de poder exercir la llibertat sindical.

Dos exemples que he viscut en primer  persona o quasi. Fa anys va haver una vaga al sector del comerç. Vaig formar part d’un piquet informatiu i com ta tal vaig estar en diferents comerços. Un d’ells el de Mercadona a Ferreries (el de la carretera de l’Aldea encara trigaria anys en construir-se) Se’ns va negar la possibilitat de parlar amb els treballadors. Finalment una dependenta (després ens assabentarem de que era una de les que més acatava les ordres dels directius va ser l’única que ens va atendre i ens va dir que faria arribar a la resta de treballadors les explicacions que li estàvem donant a ella, però que cap volia fer vaga. Mercadona va mantenir les portes obertes durant tot el dia, a diferència de la resta de grans superfícies de Tortosa (tot i que cal dir que algunes tancaven les portes mentre els sindicalistes estàvem allí i les tornaven a obrir només marxar.

L’altre cas encara me sembla més fort. Mercadona va acomiadar un treballador i el va amenaçar de que no prengués cap tipus de mesura (presentar denúncia per acomiadament improcedent) recordant-li que la seva parella (amb qui tenien un fill) treballava també allí i que podria seguir el seu camí (o sigui que també fos acomiadada)  

Dimecres dia 30, la infermera del uròleg que me visita a Barcelona ens va dir que la seva cunyada hi treballa i que algunes de les coses que es van dir ja li havia explicat alguna vegada.

Però la millor versió l’he tingut avui. Casualment m’he trobat a una extreballadora (no sabia si encara hi treballava o no) a qui conec des de fa molts anys (més de 20) M’ha dit que ja no hi treballava i ens hem posat a parlar del programa:

-Què té va semblar? –m’ha preguntat-

-Algunes de les coses que es van explicar ja ho sabia o m’ho pensava, però temes com l’autoassegurança o la pressió que hi ha per a que no s’agafin baixes ho desconeixia.

-Es van quedar curts –m’ha dit-

-Jo vaig treballar més de 12 anys sense haver agafat mai una baixa. Una vegada que me vaig haver d’operar ho vaig fer en període de vacances... Però més tard m’havia de tornar a operar i quan me van cridar per a fer-ho, no vaig voler agafar vacances així que li vaig dir al metge que me donés la baixa. La baixa inicialment era per a tres setmanes, però quan en portava dos me van dir que havia de tornar a treballar. Com que els hi vaig dir que no, me van fer  anar a Alacant per a passar una revisió mèdica i el metge me va donar la raó. Com que no van poder sortir amb la seva me van estar fent mobbing per a que marxes sense haver de pagar-me cap tipus d’indemnització. Al principi m’ho vaig passar molt malament i me vaig aprimar molt... Però sóc valenta i els hi vaig plantar cara fins que finalment me’n vaig anar de forma voluntària pagant-me la corresponent liquidació.

Els representants sindicals els escull l’empresa entre els treballadors més fidels.

I el fotut d’això és que alguns sindicats s’avenen a fer-los el joc.

Com diuen els castellans: No es oro todo lo que reluce... 

LA LLIBERTAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA NOSTRA

Acudit de Martinmorales dels anys '70.

L’editorial del País d’ahir, a part de carregar contra Pedro Sánchez per les declaracions que va fer diumenge al programa Salvados de Jordi Evole on acusava el rotatiu madrileny de ser un dels causants de la seva caiguda, apel·lava a la llibertat de premsa.

Durant molts anys vaig comprar-me el País els diumenges. Durant la setmana me comprava (com encara segueixo fent) el Periódico, excepte durant un curt període de temps durant el qual es va tornar a edita el Brusi (Diari de Barcelona, el degà de la premsa del país i que a inicis d’aquella nova etapa va dirigir el recordat Josep Pernau)

Durant la dècada dels 90 recordo que el País sortia en una llista dels 20 diaris més rigorosos del món.  Donava una informació veraç i els seus continguts era plural, tot i que sempre se’l va acusar de donar suport el PSOE.

De les múltiples divisions que es poden fer als diaris, una, potser la més simplista, és el sentit de la línia editorial i les opinions versades pels articulistes, el quals, normalment, gaudeixen de total llibertat.

Sabeu que des de fa anys (concretament 9) sóc columnista de Vinaròs News, un diari digital que properament estrenarà una nova etapa amb un format més actual i dinàmic. El seu director, Emili Fonollosa, mai m’ha dit sobre el què he d’opinar i des de quin costat ho he de fer. Ni tan sols m’ha arribat a dir (o insinuar)que tragués un determinat paràgraf o l’enfoqués d’una altra manera. Com tampoc me va passar durant la curta etapa que vaig col·laborar amb un altre diari digital: Pulso Digital.

Normalment, això mateix passa amb la majoria dels diaris. Una cosa és l’opinió dels seus columnistes i l’altra la línia editorial que està en consonància amb el que volen els seus propietaris i, per tant, va lligada als interessos empresarials.

Vaig deixar de comprar el País a principis del moviment anti-transvasista o sigui, allà pels anys 2000 o 2001. Com sabeu hi estava molt involucrat i vaig considerar que el País havia adoptat  una posició molt poc definida amb el tema, la qual cosa me va indignar bastant i com que no tenia massa instruments per a expressar el meu descontentament, vaig optar per escriure’ls una carta on manifestava la meva queixa i, simultàniament, el vaig deixar de comprar.  

Tot i no comprar-lo, me’n he assabentat del canvi editorial del diari en particular i del grup PRISA en general. Quan Pedro Sánchez va començar a sonar per dirigir el PSOE va tenir un recolzament pràcticament incondicional del rotatiu, però més tard, amb el viratge cap a la dreta que va fer (recordeu-ho, degut a interessos empresarials), va passar del suport a la crítica ferotge.

És evident que qualsevol mitjà de comunicació té dret a la llibertat de premsa, però els individus també tenim drets, com per exemple el dret a una informació veraç i rigorosa. I, per suposat, també tenim dret a expressar lliurement les nostres idees per molt que, de vegades, no agradin a tothom.

Les persones, ja sigui de forma individual o col·lectiva, sempre estem d’acord amb allò que ens afalaga i mostrem el nostre rebuig a aquelles coses que ens afecten o poden acabar afectant de forma negativa. I sempre solem reaccionar mes contundentment quan se’n critica que no quan se’n afalaga.  

Si voleu podeu fer un petit exercici i recordar de quan va ser la darrera vegada que algú va parlar bé de vosaltres i com vàreu reaccionar. I després la darrera vegada que heu vist alguna cosa que no us ha agradat i també la vostra reacció.

En aquests dos punts tots som iguals, no ho oblideu. D’autocrítica ne solem fer ben poca.

Què passa a Espanya, què la gent d'esquerres no consumeix premsa? O és millor tenir al govern burros domesticats que inconformistes i rebels? 

De totes maneres gràcies a tots aquells (per pocs que siguin) que mantenen viva la flama de la informació veraç i rigorosa què, en difinitiva, és el nostre dret. 

PEDRO ‘SOLO’

De Ferreres al Periódico. 

Ahir vaig seguir més o menys (sense massa interès, per a que ens entenguem) l’entrevista que Jordi Evole li va fer a qui fins fa un mes era el Secretari General del PSOE Pedro Sánchez.

Al començar l’entrevista, el periodista de la Sexta ja li va dir que es deixés anar, que no posés el freno. Al cam d’una moments li va haver de tornar a dir. Tot i què Sánchez va ser clar en alguns moments, des del meu punt de vista no va voler fer sang, conscient, segurament, que les guerres fratricides mai són bones. Segurament gent que ara està al seu favor sé li girarien ràpidament en contra.

Però el que Sánchez no va dir tot i que ho va insinuar, ho van dir el preàmbul del programa uns militants socialistes que Evole havia convidat per a l’ocasió. Algun d’ells fins i tot va dir que va estar a punt d’estripar el carnet després de la maniobra per apartar-lo del càrrec encapçalada per Diaz i González.

També es va dir que González s’hauria d’abstenir a l’hora de fer algun comentari com els que ha fet darrerament. Una mica de seny sempre és positiu i és quan te’n adones que no estàs sol amb les teves idees i que hi ha molta més gent que pensa com tu, encara que també els hi ha a qui els hi sembli bé tot el que està passant darrerament. Com sempre passa, només el temps posarà a cadascú al lloc que es mereix. Zapatero per exemple va passar de ser, possiblement, el millor president de la recent història democràtica espanyola a ser el principal artífex de la caiguda en picat del partit.

Entre les perles que va deixar Sánchez a l’entrevista d’anit cal destacar la denuncia sobre el poder que tenen les forces fàctiques del país i, a requeriment d’Evole va donar dos noms: César Alierta (president de Telefònica) i el diari el País.

Segons Sánchez, aquestes forces fàtiques van posar tots els pals a les rodes que van poder amb la finalitat d’impedir un govern del PSOE amb Podemos i el suport dels partits independentistes catalans. Aquestes coses s’intuïen (o és que tu no?), però no és el mateix que sigui un rumor que no una confessió d’una persona que ha viscut els fets com a protagonista principal.

La diputada de Podemos Carolina Bescansa que va participar posteriorment a la tertúlia de la periodista Ana Pastor, va dir que estava al·lucinada pel que acabava d’escoltar... Però què és pensava? Benvinguda a la realitat de la política espanyola.

Sempre s’ha dit que els partits polítics miren més pels seus propis interessos que pel bé de la societat. És cert, els fets així ho demostren. I, a sobre, els principals partits (i no només els d’aquest país) estan condicionats pels poder fàctics (digueu-los-hi IBEX-35 o com vulgueu) I sinó, de què els canvis radicals d’actitud de la majoria dels polítics!

Retornant a Sánchez, sembla ser que la seva dimissió dissabte poques hores abans del segon i definitiu ple d’investidura va ser estratègica, ja que de no haver renunciat hauria votat no a Rajoy i hauria hagut de trencar la disciplina de vot dels seu partit.

Segurament que molts dels què m’esteu llegint direu: I què? Efectivament, com sabeu hi va haver 15 diputades i diputats (entre ells els 7 del PSC) que van votar no, però si ho analitzes no és el mateix. Aquest 15 diputats, sobre tot els que no són del PSC, ho tenen molt magre tornar a repetir a les llistes. Ja sabeu allò de qui es mou no surt a la foto; al menys de que Pedro Sánchez tornés a fer-se amb el poder del PSOE. En canvi Sánchez havia de demostrar que ell no és com els altres i abans de contradir un mandat del Comitè Federal va preferir dimitir.

A part de tot això, ara tindrà tot el temps del món (no sé de que viurà sense sou públic ni del partit) per a recórrer la geografia espanyola i buscar suports per a tornar-se a presentar.

Els barons i els capitosts del partit no li posaran gens fàcil. Segur!  

ÉVOLE, EL ‘COLETAS’ I EL ‘PIJO’

Publicat al diari el Mundo. 

Diumenge, Jordi Évole va tenir l’encert de reunir per al programa Salvados (la Sexta) els líders dels dos partits emergents i que, segurament, faran d’àrbitres a les properes eleccions generals del 20-D: Pablo Iglesias, el Coletas (Podemos) i Albert Robera, el Pijo (Ciudadanos)

Si es compleixen les previsions, aquest dos partits trencaran el bipartidisme existent a Espanya des de la recuperació de la democràcia i, fins i tot, tenen moltes possibilitats de governar, ja sigui perquè guanyaran les eleccions o entraran a formar part d’un futur govern fruit d’un acord postelectoral.

A hores d’ara, sembla (i les enquestes així ho diuen) que Podemos, després d’unes extraordinàries expectatives està baixant en intenció de vot, mentre que C’s, tal com s’ha demostrat a les darreres eleccions catalanes, està pujant com l’escuma.

Per a fer el cara a cara, Évole els va reunir a un bar del districte de Nou Barris de Barcelona on a les passades municipals va guanyar Barcelona en Comú (candidatura avalada per Podemos), mentre que el passat 27-S va guanyar Ciutadans.

No vaig seguir fil per randa el debat, però si alguna fase del mateix. Évole, amb la seva mordacitat les hi va fer alguna pregunta compromesa com per exemple si alguna vegada havien pagat alguna factura en negre. Pablo Iglesias, tot i que es va mostrar prudent, va acabar acceptant que si que ho havia fet...

-No ho recordo exactament, però segur que sí... Però en els darrers anys, no... En aquest país qui no ha pagat mai una factura en negre?

Mentre que Albert Ribera es va mostrar molt més dubitatiu:

-No ho recordo...

Només després de que Iglesias ho acceptés va dir:

-... Segurament que sí...  

Tot i que aquesta pregunta segurament va ser la més compromesa, ja que els hi afectava un aspecte personal de la seva vida privada. Però no va ser la més important. Van parlar d’economia, d’atur, de pensions, de sanitat, d’immigració, de Catalunya, de corrupció; fins i tot de la que va afectar als seus respectius partits (Jordi Cañas, per part de C’s i Juan Carlos Monedero de Podemos) En aquest aspecte tots dos van voler minimitzar el que havia passat mirant de passar de puntetes sobre el tema.

També els hi va preguntar el que van votar a les generals de 2004. Mentre Ribera va dir que va votar en blanc:

-No estava d’acord de com el PP va gestionar la crisi dels atemptats, però tampoc de com ho va voler rendibilitzar el PSOE.

En canvi, Iglesias va dir que havia votat a Pascual Llamazares de Izquierda Unida.  

Potser serà la sensació que em vaig emportar, però vaig veure més segur al Coletas que no al Pijo. Aquest últim semblava que anava al remolc del primer i responia depenent de la resposta de l’altre.

Ahir llegia al Periódico que tots dos polítics van coincidir amb la majoria de temes. O sigui, que de governar uns o governar els altres, no hi hauria tanta diferència...

Per què serà que no m’ho crec? A veure, segurament Pablo Iglesias intentarà fer el que va dir, tot i que Évole li va recordar que a Grècia Syparas va haver d’acceptar les condicions que, finalment sé li van imposar.

En canvi, des del meu punt de vista Albert Ribera representa a la dreta més pura d’aquest país. Això sí, a primera vista no són hereus del franquisme com el PP, però con diuen els castellans: de lunes a martes, poco te apartes...

Per cert, Évole també els hi va preguntar sobre una hipotètica declaració de reprovació del franquisme i aquesta va ser la resposta de Ribera:

-El franquisme és una etapa passada que no es té perquè reprovar... Però si cal reprovar-la, es reprova... No hi ha problema.

Tal com va fer el PSOE amb el tema de la OTAN: d’entrada, no...

EL PP EN ESSÈNCIA

Segurament són d’aquelles notícies poc notícies... Es a dir, que no solen sortir a les portades dels diaris, ni a les capçaleres dels informatius... Només se’n fan ressò uns pocs mitjans de comunicació i, com aquell que diu, de passada...

La primera la vaig escoltar (i veure) dimarts a la Sexta. Parlaven de 1.400.000 euros que s’havia gastat la comunitat de Madrid en una campanya sobre la qualitat de la sanitat pública.

Sembla ser que la campanya s’ha fet amb el propòsit de rentar la mala imatge que s’ha guanyat la Comunitat de Madrid. Els usuaris i, sobre tot els malalts, però també els professionals (metges, infermeres i resta de personal) denuncien les retallades en personal i mitjans en general. Sembla ser que les autoritats sanitàries han tret els malalts dels passadissos i els han posat a una grans sala que han habilitat per l’ocasió, allunyada de les mirades curioses. Deuen de pensar que allò que no es veu, no existeix.

Els més emprenyats són els malalts crònics d’hepatitis C. Uns malalts a qui els costa molt rebre el tractament que els facultatius els han prescrits, ja sabeu, el famós retroviral. Per tant, es queixen en raó: no hi ha diners per a pagar els tractaments, però si fer a fer publicitat del bons que són...  

Desgraciadament la propaganda cal·la entre el públic i sempre hi ha qui s’ho creo. Per cert, si diumenge passat vareu veure Salvados, on Jordi Evole va entrevistar a l’Esperanza Aguirre, aquesta, durant l’entrevista també va parlar de l’excel·lent sanitat que tenen a Madrid. M’agafen ganes d’anar-hi...

L’altra informació la vaig escoltar dimecres a la SER, mentre me’n anava a treballar. L’oposició gallega va presentar una moció al Parlament d’aquella comunitat sobre la pobresa energètica. El PP va rebutjar el concepte i el va canviar per consumidors vulnerables, un eufemisme que potser a la pràctica és el mateix, però costarà identificar-ho quan s’escolti.

Parlant de pobresa (en general), els índex que s’elaboren des d’Europa sobre els pobres que hi ha a cada país, indiquen que igual a Catalunya com a Espanya han crescut des forma desorbitada durant 2014.

Això contrasta moltíssim amb els arguments que ens donen des del govern de Madrid on s’assegura que la recuperació de l’economia espanyola és un fet.

El que és un fet és econòmicament parlant la tendència del començament de la crisi és la mateixa que la d’ara: mentre uns (pocs) són cada cop més rics, la majoria (molts) són cada vegada més pobres. Sobre tot la considerada classe mitjana que, pràcticament ha desaparegut del mapa quan abans de la crisi era el puntal que sostenia l’economia d’aquest país.