PABLO CASADO, L’HOME QUE NOMÉS SABIA BRAMAR

Pablo Casado va arribar a la presidència del PP de rebot... En principi no era la millor opció (Soraya Sáenz de Santa María), ni la segona (Maria Dolores de Cospedal), sinó la tercera... Però com que la final només la podien jugar dos, Casado va recollir els vots de la primera volta de la Maridolo, enemiga irreconciliable de la Soraya després del que va anomenar-se pacte de perdedors i així guanyar el partit i el partit: el PP. Quins punts forts té Casado? Cap ni un! Si el seu antecessor al càrrec (Rajoy) tenia nul•la capacitat de gestió, a Casado se’n hi presumia encara menys. I no és que faci una valoració sense arguments, només cal veure el paper que ha jugat en l’actual crisi del PP que en cap moment ha sabut estar a l’alçada que les circumstàncies l’exigien. Les úniques qualitats que li veig a Casado son les de bramar i la d’atacar per l’espatlla amb les més perverses intencions. Això sí que ho sabia fer bé! Durant els debats al Congrés les sortides de to que llançava sobre el Govern eren freqüents dignes d’una persona malèvola... I ja no diguem quan anava per Europa mentint sobre les gestions dutes a terme pel Govern per a intentar paralitzar els fons europeus per a després culpar-ne a Sánchez. I si estic parlant en passat és perquè Casado és ja, a hores d’ara un cadàver polític. I tampoc és que ho digui jo. Només cal llegir l’article que Joan Tàpia publicava el passat dia 22 al Periódico de Catalunya on escrivia: ¿Algú pot imaginar-se, després del que ha passat en els últims dies, una sessió de control del Congrés a Pablo Casado com airós líder de l’oposició? No diguem ja d’un debat de l’estat de la nació si Pedro Sánchez el convoqués abans del juliol, data prevista per al congrés ordinari del PP. A la pregunta retòrica no cal posar-hi imaginació, ja que dimecres, Pablo Casado, després d’una breu assistència a l’hemicicle del Congrés, es va tancar durant una hora al seu despatx per acabar abandonant la cambra baixa tal vegada per a sempre ja que el seu curt discurs va sonar a comiat, mentre els fariseus dels seus companyes, la majoria dels quals l’havien traït durant els darrers dies, l’aplaudien posats en peus. Quan cau un líder, i Casado ha caigut d’una de les pitjors maneres possibles, enderrocat pels barons del seu propi partit, inclosos una bona part de les persones de la seva més absoluta confiança, sol passar que, ràpidament, la majoria d’aquells que li havien fet costat de forma incondicional, canviïn ràpidament de bàndol. Com va dir el meu bon amic Miquel Castelló: quan el vaixell s’enfonsa les rates son les primeres en abandonar-lo... Però el més trist de tot, és que tot aquest enrenou va sorgir quan Casado i la seva ma dreta Teodoro García Egea van destapar un presumpte cas de corrupció a la comunitat de Madrid presidida per la també popular Isabel Díaz Ayuso. La conclusió de tot plegat és que aquell (Casado) que va arribar dient que volia passar pàgina a la corrupció enquistada durant anys al si del PP, el seu propi partit li hagi senyalat la porta de sortida per així desviar l’atenció i evitar que se’n parlés. Patètic!

PER A SETEMBRE!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.

Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.

Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  

2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.

3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)

4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.

5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.

6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  

7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.

8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.

9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.

10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.

11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.

12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.

13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.

14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.

  

I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?

Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

NO ESTAVA EQUIVOCAT

Només fa unes setmanes vaig opinar sobre Pablo Casado, cap de files del PP (de moment)

Vaig dir d’ell que era el pitjor president del PP que hi havia hagut després d’Aznar i Rajoy (que també van ser molt dolents, sobre tot per a les classes més populars)

No tornaré a dir el que vaig dir llavors. Us emplaço a llegir l’entrada que vaig fer concretament el 18 de març.

Els resultats electorals del passat diumenge 28 d’abril m’han donat la raó. I no perquè els resultats obtinguts pel PP hagin estat els pitjors de la seva història (només quan era AP havien tret resultats pitjors), sinó de com se van produir, però sobre tot de com les van valorar.

En campanya electoral Casado va flirtejar amb Vox (el gran absent dels debats) a qui li va oferir ministeris. De fet el posicionament del PP estava tan ancorat a la dreta que no se sabia on acabava el PP i on començava Vox.

Tampoc és gens estrany aquesta situació ja que fins no fa gaire tots formaven part del mateix partit. Però el partit de Casado hauria d’haver sabut marcar perfil propi i durant la campanya no ha va demostrar.

Quan les resultats electorals eren pràcticament definitius, les televisions esperaven la sortida de Casado per a valorar-los. Sembla ser que el protocol recomana que els perdedors surtin davant el guanyador de la jornada. Casado (com Rivera) no ho van fer així. Tots dos líders van aprofitar la compareixença de Pedro Sánchez per a sortir a fer valoracions.  

Però si les televisions no ho poden fer en directa, ho fan en diferit. Les tecnologies actuals poden fer aquestes coses i moltes més. Per tant, igualment van poder escoltar-se la valoració de Casado. Va donar tota la culpa a la disgregació de la dreta. Ningú nega que aquest sigui un dels factors, però els analistes estan d’acord que hauria d’haver fet més autocrítica, com ho va fer la candidata catalana Cayetana Álvarez de Toledo que va assumir tota la responsabilitat sobre resultats.

Va haver de fer-se un comitè executiu del PP para que Casado sortís (ara sí) a dir que s’havien equivocat. Segurament no ho va fer per pròpia voluntat, sinó obligat pel propi comitè. I de les seves valoracions se’n pot destacar una: cal caminar cap a posicions més de centre, tal com havia estat tradicionalment.   

I aquí és quan arriba la gran pregunta: Realment el PP ha estat tradicionalment un partit de centre (o centre-dreta si voleu)? Evidentment no! Una cosa és el que diuen els seus líders (queda molt bé de cara l’electorat) i l’altra la valoració de les seves polítiques.

Les seves polítiques, sobre tot les econòmiques i socials no afavoreixen mai les classes populars, es a dir, aquelles que conforma el món obrer, les famílies i persones més desafavorides, el dependents socialment, etc.

Però sembla que virar cap el centre és molt fàcil. Molt més del que pensem. De fet només cal que Pablo Casado surti i digui:

-Hem de situar-nos al centre polític!

I fer alguna valoració despectiva de Vox i mirar de marcar distàncies. Sempre hi ha algú que s’ho creu...

De totes formes el proper 26 de maig hi haurà una mena de segona volta: les eleccions municipals i europees. Sense cap mena de dubte el PP de Casada se la juga i molt. Si el PP perd allà on ara governa potser els dies de Casado estan comptats i el PP buscarà un altre líder (si és que Casado ho ha estat mai, cosa que dubto)

AZNAR HA TORNAT A PERDRE UNES ELECCIONS

Tot i que només s’ha presentat 4 vegades, Aznar n’ha guanyat dues i n’ha perdut 4. Una mica difícil d’entendre? La solució és molt fàcil, ja veureu.

Aznar se va presentar com a cap de llista del PP a les eleccions de 1989, 1993, 1996 i 2000. Les dues primeres les va perdre davant el PSOE, mentre que va guanyar les de 1996 i el 2000.

Però l’any 2004, tot i que el cap de llista del PP va ser Mariano Rajoy, les eleccions les va perdre Aznar. I com va se això? Tot semblava que el PP revalidaria la victòria, però sortosament se van cometre els atemptats de l’11 de març a Madrid, només 3 dies abans de la data fixada per als comicis.

Només la mala gestió de la crisi i les mentides de Ángel Acebes (Ministre de l’Interior), però també d’Aznar van fer reaccionar als votants espanyols que van participar com poques vegades ho havien fet (77,21% de participació). Aquest fet va fer donar un tomb electoral que va propiciar la victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Per tant, no les va perdre Rajoy (que era el cap de files del PP), sinó Aznar.

I el passat diumenge 28 d’abril va ser Aznar qui les va tornar a perdre ja que l’expresident del govern va ser el gran valedor de l’actual president del PP Pablo Casado.

La influència d’Aznar sobre Pablo Casado ha estat molt gran. Primer perquè sense el seu suport mai hauria arribat a la presidència del partit, càrrec que comporta poder-ne ser el cap de llista a unes eleccions generals i segona perquè Casado ha seguit fil per randa les directrius dictades per Aznar des de l’ombra.  

Us recomano llegir l'article del director del Periódico de Catalunya Enric Hernández:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20190430/article-enric-hernandez-pp-casado-dreta-canibal-7432236

AMB RIVERA NO!

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Un dels crits més unànimes que van poder escoltar-se la nit electoral entre els militants i simpatitzants que se van congregar davant de la seu de Ferraz per a celebrar el triomf de Pedro Sánchez va se: ¡Con Rivera no!  

Aquell grup d’uns pocs centenars de persones crec que eren una bona representació de la majoria dels votants del PSOE.

La ciutadania que diumenge va donar suport a Pedro Sánchez ho va fer, principalment, per a evitar un govern de la dreta més extrema d’aquest país que, de complir les seves amenaces, en poc temps haurien tancant canals de televisió públics i privats i, amb tota seguretat, haurien dilapidar l’estat de dret de la nostra democràcia.

Quan miro a Rivera, Casado i Abascal, a penes trobo diferència entre ells.  Rivera, que va irrompre a la política catalana com un polític moderat que defensava la socialdemocràcia, s’ha convertit en un conservador de primer ordre. A l’igual que Casado que pel sol fet de ser el protegit d’Aznar, també ens indica el tarannà que té. Sobre Abascal millor ni parlar-ne: representa d’extrema dreta més rància d’aquest país.

Però ep! No ens enganyem! L’extrema dreta ha existit a Espanya sempre, tot i que semblava que era residual (Blas Piñar va ser l’únic diputat de Fuerza Nueva entre els anys 1979 i 1982), el cert és que estava ben present dintre de l’AP primer (amb una part important d’exministres franquistes) i el PP més tard. Una prova del que dic és que mai han volgut condemnar el règim dictatorial de Franco.

La situació política a hores d’ara relativa als pactes és que, segons sembla, és que el PSOE vol governar en solitari, tot i la voluntat de l’IBEX 35 que ja ha manifestat que desitja un govern del PSEO amb C’s.   

De les declaracions de dirigents de les dues formacions se desprèn que no hi ha voluntat de pacte. Tant Meritxell Batet per una part, com per Inés Arrimadas per l’altre.

Per acabar vull dir que per al PSOE seria ocntraproduent un pacte amb C’S. Primer pel menyspreu que va demostrar el partit de Rivera cap a Pedro Sánchez durant la campanya electoral en general i els debats en particular i segon, perquè una gran part dels votats que han avalat el PSOE ho han fet precisament per a barrar el pas dels partits de la dreta i no entendrien que, finalment, algun d’ells (en aquest cas C’s) arribes al govern de la ma de Pedro Sánchez.

Per no parlar dels votants de les altres formacions polítiques (Unidas Podemos amb les seves confluències, així com els independentistes i d’altres) que de cap manera voldrien un pacte amb la formació de Rivera.

I què passarà amb Catalunya? Aquesta és una de les grans preguntes de després del 28-O. Òbviament no es poden menystenir els resultats a Catalunya. ERC, una de les formacions independentistes per antonomàsia, ha guanyat a Catalunya amb solidesa. I això és una mostra del sentiment d’una bona part de la ciutadania catalana. La suma dels partits independentistes no ha arribat als més de dos milions que van votar l’1-O, però el resultat és massa significatiu per a que Sánchez no faci una reflexió rotunda i busqui una sortida a la situació actual.

EL PP HO HA TORNAT A FER

Primer va ser José Maria Aznar, un megalòman amb complex d’inferioritat, mentider, cregut i misogin. Sense cap mena de dubte el pitjor president del Govern de la democràcia fins llavors. Després Rajoy. Poruc, insegur, sense personalitat. No va saber fer de cap de l’oposició ni més tard de President del Govern...

I finalment Casado. Per molt difícil que sembli, ha superat els seus dos antecessors. De moment se mostra com un titella d’Aznar que balla al so de la música de Vox a part de ser un mentider compulsiu. El PP ho ha tornat a fer: per molt difícil que sembli el successor del successor d’Aznar encara és més dolent que els seus predecessors.  

Sobre la manifestació independentista de dissabte a Madrid va dir Casado que el viatge dels milers de participants va ser pagat amb diners de tots els espanyols gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica...

També Javier Maroto, un dels seus homes de confiança, va donar la culpa a Manuela Carmena i a Sánchez per haver tolerat la manifestació...

Dissabte no vaig estar a Madrid, però si que hi vaig ser el 10 de març de 2001 manifestant-me als costat de desenes de milers d’ebrencs que ens hi vam desplaçar per a manifestar el nostre rebuig al Pla Hidrològic Nacional Llavors, com ara, també se va insinuar que hi havia algú que ens finançava (l’Elèctrica de Xerta), però puc afirmar que les despeses del viatge les vam pagar de la nostra butxaca, com segur que també ho van fer els manifestants de dissabte.

Per cert, sabeu qui era per aquella època el President de Govern de les Espanyes? Un tal José Maria Aznar López... I l’alcalde de Madrid? José Maria Álvarez del Manzano del PP. Cal dir alguna cosa més?  

GÈNOVA 13 (O 13 RUE DEL PERCEBE)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Després de que hagi acabat el procés de primàries del PP amb la victòria parcial de Soraya Sáenz de Santa maria per davant de Pablo Casado, és un bon moment per a fer un anàlisi sobre tot el que s’ha viscut al llarg d’aquest procés.

Tal com diu avui el periodista i primer director del Periódico de Catalunya Antonio Franco, l’electorat s’ha decantat pel que més li agradava... Una forma molt poc elegant i convincent per a triar el líder del partit més votat d’Espanya.  

El primer contratemps (per dir-ho d’alguna manera) va ser fixar el nombre de militants que tenien dret a vot. El PP presumia de tenir més de 800.000 afiliats, però a l’hora de comptabilitzar-los sembla ser que tots els que alguna vegada havien estat afiliats ho eren, encara que s’haguessin mort a donat de baixa. Al cens igual estaven Fraga i Franco...  

Total que a l’hora de la veritat només tenien dret a vot 66 mil i escaig. Ni el 10%! (de fet un 7,6%)

Després per a inflar el cens volien fer una mena d’amnistia i fins i tot van proposar de pagar 1€ a l’hora d’inscriure’s per a votar i punt i final. Com se nota que el PP n’entén d’amnisties...   Fiscals, es clar!!

A partir d’aquí ni debats ni romanços... Les candidates i candidats van recórrer la geografia espanyola  i bàsicament els hi van dir als electors:

-Voteu-me perquè represento la regeneració del partit. Amb mi de president s’acabaran les caixes B, els sobres sorpresa (sorpresa perquè mai sabien quin quantitat se trobarien dintre)

I els afiliats no se morien de riure perquè després de la moció de censura no els hi ha quedat ganes de fer-ho, però n’hi havia per això, creieu-me!

Margallo va proposar un debat a 6 (sembla ser que un dels candidats se va retirar només sortir) a la seu de Gènova 13, però la direcció nacional li va dir: nasti de plasti...  

Per a què haver de confrontar idees si idees ne tenen poques? Millor 4 frases ocurrents: Espanya va bien! O Váyase Sr. Gonzalez, versió 4.0: Váyase Sr. Sr. Sánchez (González, Sánchez, Martínez, López... Igual dona... Tot sona a populatxo... I és que a Espanya encara hi ha classes!

L’organització de la jornada electoral sembla que va ser un autèntic caos i la improvisació va ser la nota determinan. I aquesta gent ens governaven! Sinó saben organitzar unes eleccions, com nassos havien de dirigir un país... Igual és que com era la primera vegada que feien unes eleccions: A Rajoy el va nomenar Aznar; a Aznar Fraga i a Fraga... A Fraga Franco des del més enllà...  

I finalment les votacions. La participació final va ser del 86,6% dels inscrits o sigui que si prenguéssim per al càlcul els 800 mil i pico d’afiliats que diuen que tenen, la participació hauria estat un autèntic desastre.

Però ara és quan arriba el bo. Dels sis només podien passar dos i aquests, per la G. del PP van ser: Sáenz de Santa Maria (bien!) i Casado (bien!)  

Ara entre aquests dos espàrrings s’hauran de jugar el ser o no ser del partit (amb l’atenta mirada de Núñez Feijoo des de Galicia)

I es clar, tot i que la Soraya surti amb un lleuger avantatge, Casado pot aconseguir el suport de la Maridolo, enemiga acèrrima de la Soraya.

La guerra de bandes està servida!

AL PP NO HAN APRÉS RES

No estic del tot segur del títol. No han aprés res o potser sí... Me refereixo a la seva relació amb Catalunya.

Com sabeu ara mateix hi ha 7 candidats que aspiren succeir Mariano Rajoy que fent mostra una vegada més de la seva falta de personalitat, va marxar sense haver designat el seu successor, tal i com ho van fer al seu dia Fraga i Aznar. Segurament és millor així, però com us deia demostra clarament la seva forma de ser.

Dels 7, al final només ne poden quedar dos. O sigui, se faran dues voltes. A la primera ne quedaran 5 d’eliminats i els dos (o les dues) que passaran a la gran final, se jugaran el ser o no ser al seu partit. Segurament abans d’arribar a la primera volta hi haurà pactes i se reduiran notablement les candidatures. A priori Cospedal, Santamaria i Margallo semblen els favorits, però com sempre passa, hi poden haver sorpreses.

De totes les candidatures és la de Cospedal qui més rèdit espera treure’n de la situació catalana endurint el seu discurs antiindependentista.

Precisament si Catalunya està on està en aquests moments és per la intransigència i menyspreu del PP i de tots els que pensen si fa on no fa com ells. Però també és cert que és allí on hi ha un gran viver de vots. Segurament els més radicals, però també els més nombrosos. Però com bé sabeu, en política, quan se tracta de guanyar, quasi bé s’hi val tot.

A la majoria dels que no som del PP, mirarem de lluny tot aquest procés electoral, sense importar-nos massa el resultat. Tot i que el tarannà dels candidats sigui molt diferent.

El meu favorit és García Margallo. És dels candidats coneguts el que me sembla més preparat i, sobre tot més dialogant. No tinc clar que la seva edat jugui al seu favor, ja que és el més gran (73 anys). Tot i que penso que la gran favorita és la Soraya Sáenz de Santamaria que era qui devia gestionar l’agenda del govern de Rajoy davant la incapacitat manifesta d’aquest.

A la Cospedal no li veig talla política, tot i haver passat pel govern de Castella la Manxa i a Casado, els seus problemes amb el màster li acabaran per passar factura.

També és cert que tan Cospedal (secretaria general), com Santamaria no estan del tot netes quan parlem de corrupció. No es possible que dues persones que han ostentat el s càrrecs immediatament inferiors al partit i al govern no sàpiguen res d’alguns dels afers que han esquitxat el PP durant les darreres èpoques, però que ha estat en els darrers mesos quan han donat més problemes al partit, tal i com se va fer palesa a la moció de censura que el PSOE va presentar contra Mariano Rajoy i el seu govern.

De tot aquest procés una cosa sorprenent és que només votarà un 10% de la militància. I això no vol dir que la resta, a priori no pugui votar, el que passa és que no estan al corrent de pagament de les seves quotes.

O sigui que el futur del PP està en mans d’uns 80 mil militants que serien aquest 10% que estan al corrent del pagament de les seves quotes.