BUSCANT NOM

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Encara recordo quan buscàvem nom per a mon fill... O per a la gossa... Ja quasi no me’n recordava del difícil que hi hagués consens a la família... Fins que els antics convergents ara demòcrates-catalans me van refrescar la memòria.

És el que té refundar un partit per a deixar la merda enrere (perdó per l’expressió, però és la realitat pura i dura) Un pretès nou partit amb el mateix nom no hi pega, per tant era imprescindible buscar-ne un de nou, encara que es puguin conservar els mateixos tics. L’important és la façana, el que la gent aprecia de fora i sobre tot la publicitat. La publicitat ho és quasi tot: té poden vendre un burro coix fent-lo passar pel més apte per a treballar el camp.

Després de sospesar diversos noms, finalment els delegats de la convenció van decantar-se per Partit Demòcrata Català, un nom que de per si no diu res, tal i com ho han reconegut diversos articulistes a part de mi (gràcies, de vegades tinc aquestes coses...) Però resulta que resultaràs que uns mesos abans els escindits de Unió Democràtica de Catalunya van constituir un nou partit: Demòcrates de Catalunya. Com veieu tenen un nom força coincident. Potser la millor solució seria ajuntar-se tots (entre els qui conec no hi ha tanta diferència) i quedaria el tema solucionat.  

Però en política tots és molt més complicat del que sembla i no només cada partit (legítimament) vol conservar la seva pròpia identitat, sinó que Demòcrates per Catalunya (que ara fa un any es va presentar dintre de Junts pel Sí amb ERC, Convergència i d’altres) van impugnar el nom i el Ministeri de l’Interior va decidir no acceptar-lo.

Però com els antics convergents no volen renunciar-hi (buscar un altre nom s’hauria de fer dintre del marc d’una nova convenció), van optar per una solució d’anar per casa, afegint Europeu al seu nom: Partit Demòcrata Català i Europeu...

Si algú va creure que havia trobat la solució, resulta ser que no. Ara és l’Ernest Maragall que fa anys va registrar el Partit Català d’Europa i que per tant, el nou nom també seria susceptible d’impugnació. Sembla ser que estem a la casella de sortida. El desencallador que ho desencalli bon desencallador serà...    

El tema m’interessa tant que inclús he pensat amb un nom que podrien fer servir i tema solucionat: Partit Demòcrata Català i d’Andorra. Si CDC el va fundar Pujol (entre d’altres), ara, sense estar al peu del canó, igual s’hi veia identificat. Seria com un homenatge a la seva figura més rellevant.

Encanvi descarto Partit Català de les Seus Embargades... No per res, sinó perquè si un dia ho deixen d'estar caldria canviar el nom i torna a començar... 

I sense anar més lluny, potser la solució la tenen a casa i no cal donar-li més voltes: Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC) Sí, ja sé que és la branca juvenil, per això dic que el tenen a casa. Però què passa? HI ha un sindicat que es diu ASAJA  (Associació Agrària de Joves Agricultors) i la mitjana d’edat igual és de 60 anys... Per tant, cal deixa enrere els perjudicis i mirar de trobar un nom engrescador, que estigui en consonància amb l’ADN convergent i que expressi en poques paraules la voluntat del nou partit. I si el problema és la paraula nacionalistes, un concepte que els nous convergents volen deixar enrere, que el substitueixin per Partit Independentista de Catalunya. No crec que els del Partit per la Independència (PI) els hi posin problemes, ja que un dels seus impulsors, l’Àngel Colom, ara és un convergent de tota la vida...    

DIARI DE L’AGOST. DIA 3

MALBARATAMENT DE RECURSOS

He escoltat atònit que arriben a Barcelona dotacions de Mossos d’Esquadra per a controlar el top manta (!!!) I me pregunto: És necessari mobilitzar tants efectius com sembla que s’està fent? Això no és malbaratament de recursos?

De fet, els sindicats de la policia autonòmica així ho han denunciat. Han recordat que a Espanya tenim un nivell d’alarma 4 (el màxim és 5), per alerta terrorista y els responsables de la nostra policia només se’ls hi acut a enviar-los a controlar la venda il·legal.

No seria molt més fàcil (i no caldrien tants efectius) controlar les màfies que fabriquen els productes imitant les grans marques? Jo trobo que sí... Però potser no interessa fer-ho...

LA INVESTIDURA DE RAJOY

Ahir es va viure una etapa més de la investidura de Rajoy per a president del govern d’Espanya amb la trobada d’ell mateix i el líder socialista Pedro Sánchez. Tot i que la trobada no va ser tan freda com al gener (recordeu que llavors Rajoy no va voler estrènyer la ma de Sánchez), tampoc es va arribar a cap acord. Es a dir, Sánchez (com ja li va dir a Felipe Gónzalez arran d’unes declaracions que va fer aquest al diari Clarín de Buenos Aires), no facilitarà la investidura de Rajoy (n’hi hauria prou amb l’abstenció), la qual cosa sembla que ens porta cap a unes terceres eleccions. Amb una mica de sort el PP traurà majoria absoluta i s’acabarà amb tot aquest impàs que tenim des de fa mesos. Encara que personalment me dóna igual que hi hagi un govern constituït o amb funcions. El país, tal com passa a les fàbriques o les oficines, el fan funcionar els seus ciutadans, els caps, normalment, són totalment prescindibles. O sigui, que o caldrien... I a sobre encara tenen assessors, secretaris i tot el que faci falta per tal de donar ocupació als seus... 

‘SABE A MIXTA’

Recordeu que es passava un anunci de cervesa per televisió d’allò més xorra que acabava dient ¡Sabe a Mixta!?

No a Mixta, però si al mixto o al mixt (grup mixt) s’ha vista abocada l’antiga Convergència, dita ara provisionalment (encara no està registrada en aquest nom) Partit Demòcrata Català.

Abans d’ahir va ser al Senat i ahir al Congrés. El PDC no ha aconseguit finalment tenir grup propi, tot i que semblava que tenia les portes obertes per a poder-ho fer.

Recordem els antecedents. Quan es va constituir la messa del Congrés, CDC (així es va presentar a les eleccions generals del 26 de juny) va donar suport votant afirmativament a la composició de la mesa ocupada principalment per populars i ciutadans i en detriment dels socialistes. En altres circumstàncies, un diputat del PSOE hauria ocupat la vicepresidència primera i C’s hauria quedat fora... Però Convergència va donar suport als partits de la dreta espanyola per a que això no fos així.

Ara, quan tan el PP com el PSOE es van abstenir i C’s va votar en contra de que Convergència pogués formar grup propi, va Homs i es queixa renegant de tots, sobre tot del PP i el PSOE. I el diari Ara li fa de caixa de ressonància...

A veure Homs: això és política! Sembla mentida que li hagi d’explicar a un convergent de que va la política... En català tenim una dit que diu: voler estar al plat i les tallades. L’ambigüitat del PDC l’ha portat allà on està o sigui, al grup mixt. I que no doni la culpa als altres...

Jo, quan no vull tenir relacions amb algú, miro d’evitar-lo tot el que puc. Si el PDC no vol saber res d’Espanya, perquè es presenta a eleccions? Per a fer el paperot? No! Per a veure si té una bona pesca... De bitllets de curs legal!!

INTOLERÀNCIA A LA CRÍTICA

El polítics estan ficats en polítics perquè els agrada. D’acord? Bé, o perquè volen guanyar-se bé la vida... (Us agrada més així?) Alguns polítics acaben obtenint càrrecs públics (diputats, senadors, regidors, llocs de responsibilitat...) i com a tals (sé suposa) estan al servei de la ciutadania (encara que no els voti) i no a l’inrevés (tot i que sovint ho sembla)

Com a representant del poble està subjecte a rebre crítiques sobre la seva gestió. Ningú és deu, tot i que s’ho pot arribar a creure... Però hi ha qui no ho porta bé i que sembla que tingui intolerància a la crítica.

Me van ensenyar fa anys que els polítics que cobren per exercir el càrrec, les crítiques que poden rebre van incloses amb el sou...  

I sinó ho entenen així, tal com li agradava dir a Carlos Fabra: ajo y agua... (A JOderse Y AGUAntarse)

LA SANG QUE NO ARRIBARÀ AL RIU

Al començar el congrés... 

Durant les darreres setmanes el partit de Pujol, Convergència Democràtica e Catalunya ha estat fent la seva peculiar metamorfosi per a convertir-se en el Partit Demòcrata Català. Fórem molts els escèptics que, al principi del congrés vàrem pensar allò de: els mateixos gossos amb diferents collars.

Al principi semblava que no seria ben bé així i van sortir les primeres divergències, sobre tot a l’hora de buscar la nova denominació del partit. Les denominacions proposades per la direcció sortint no acabaven d’agradar. Finalment es va optar, com sabeu, el nom de Partit Demòcrata de Catalunya que, com ja vaig dir fa unes setmanes, sembla més el nom d’un genèric que el d’un partit que hauria de donar alguna pista sobre la seva ideologia... Però si ho penses, ja va en la línia de la seva ideologia (Ah! Però que té alguna ideologia?)

Una de les qüestions transcendentals va ser l’elecció de la direcció nacional. Històrics convergents com Jordi Turull o Germà Gordó van fer un pas al costat deixant pas a la nova fornada de convergents, entre ells l’alcalde de Deltebre Lluís Soler. Encara que les cares més visibles d’aquesta nova direcció són Marta Pascal, Mercè Conesa i David Bonvehí.

Un dels moments més tensos del congrés va ser quan es va saber que els diputats convergents de Madrid van votar a favor de la candidata del PP Ana Pastor per a presidir el Congrés dels Diputats. Com sabeu, Francesc (Quico) Homs en un primer moment va negar aquest suport, però després (i davant l’evidència) no va tenir més remei que acceptar-ho. I tot a canvi de grup propi, la qual cosa vol dir tenir un calerons extra que de l’altra manera no els haurien tingut.  

Als joves de la formació, aquells que tenien alguna possibilitat d’entrar a l’executiva, van mostrar-se en desacord, sobre tot de la manera com sé va fer i la negativa en un primer moment en acceptar el fet. Per cert, un dels diputats que hi va votar a favor (com tota la resta) va ser l’alcalde de Tortosa Ferran Bel, aquell que deia que ens defensaria i a les primeres de canvi va unir els seus vots amb els que es volen emportar l’aigua... Què ara no anava d’això? Me dóna igual, l’enemic sempre és l’enemic i hi ha que tenir-lo identificat sempre.  

Finalment sembla que la sang no arribarà al riu. Els convergents (no crec que mai se’n puguin desempallegar d’aquest apel·latiu) sempre han demostrat ser un partit molt cohesionat i ara que el nou-vell partit començar a caminar no era el moment més idoni per a mostrar discrepàncies al si del mateix.

Això mateix es va poder veure a l’hora d’escollir el president i la vicepresidenta. No diríeu mai en qui van recaure aquests càrrecs? La presidència en tot un desconegut: Artur Mas. Sí, aquell que va fer un pas al costat per a salvar Catalunya, però que no descarta tornar-hi si tot es torça. I la vicepresidència en Neus Munté que després de passar per la UGT (els meus companys de sindicat que la van fitxa s’ho haurien de fer mirar...) va recalar al govern de la Generalitat i va acabar substituint a Joana Ortega quan aquesta va dimitir pel trencament del seu partit (Unió Democràtica de Catalunya) amb CDC. O sigui, tot un carrerón...  

Tot i que hi ha hagut canvis, sembla ser que al començament de la singladura res canviarà. La prova és que papa Arturo seguirà comandant la nau, encara que durant els darrers temps ha patit seriosos contratemps. L’acabaran posant novament a flotació? Jo no ho voldria...      

   

CONSELL COMARCAL DEL BAIX EBRE BRESSOL DE POLÍTICS

A les línies precedents he esmentat a dos polítics, tots dos alcaldes que han passat pel Consell Comarcal del Baix Ebre. Un d’ells, tots ho sabeu, va ser l’alcalde de Tortosa Ferran Bel que va créixer políticament presidint l’ens comarcal. Al principi no donava un duro per ell i pensava que allà mateix sé li acabaria la trajectòria política. O no tinc ull clínic (he de reconèixer que m’ha fallat més d’un cop) o Ferran Bel en va aprendre molt o aquells que li van donar confiança no van tenir criteri suficient per adonar-se’n de com era realment i que amb el temps s’ha acabat demostrant.

L’alcalde de Deltebre Lluís Soler va començar a treballar al Consell Comarcal (i ja sabeu això què vol dir) De fet crec que no ha treballat a cap lloc més... Ni falta que li fa, ja que si al nou partit li va mínimament bé, té el futur més que assegurat.    

CATALUNYA L’ANY 36 I ARA

De Ferreres al Periódico. 

Aquets dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alçament militar feixista que va acabar amb la II República espanyola. Els primers dies el cop d’estat va triomfar a una gran part del territori espanyol, però a algunes zones com Catalunya es van mantenir lleials al govern legalment sorgit de les urnes.

El Front Popular (unitat de diversos partits amb el propòsit de recuperar el govern que estava en mans dels partits de dretes) va triomfar a Catalunya, tal com també ha passat ara amb la victòria d’en Comú Podem seguida d’ERC, PSC, etc. Els partits representatius de la dreta van quedar molt pel darreres. L’any 36 les forces de la dreta es van agrupar sota les sigles de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas)  

Per tant, després de 8 dècades la situació política catalana és força similar. Ara, com llavors, de forma majoritària, la societat catalana és bàsicament d’esquerres i, en molts de casos, ara com llavors volem tenir un status diferent al que tenim.

L’any 1934 el president català Lluís Companys proclamava des del balcó de la Generalitat l’Estat Català. Això sí, dintre de la República Federal Espanyola. De totes maneres es va considerar un intent secessionista i per la qual cosa va ser empresonat.

El 2014, concretament el 9-N, Catalunya va fer una consulta sense cap mena de valor jurídic, ja que el Tribunal Constitucional Espanyol la va declarar il·legal i, per tant, es va d’haver de mobilitzar a la societat civil (a Amposta es van mobilitzar majoritàriament convergents i republicans) per a portar-la a terme. El resultat (torno a incidir que sense cap mena de valor jurídic) va ser aclapadorament favorable a la independència. Això sí, pràcticament només hi van participar els que tenien conviccions independentistes com els afiliats o simpatitzants de CDC, ERC i membres de la societat civil integrats a l’ANC i Òmnium Cultural. Encara que sempre he defensat que, en aquest cas 1 + 1 no sumen 2. M’explico. Els socis de l’ANC i Òmnium són, majoritàriament afiliats i simpatitzants dels dos partits esmentats i, per tant, si els comptem a un lloc no els hem de comptar a l’altre. A mi per exemple me van trucar fa uns anys d’Òmnium per si volia fer-me soci, però vaig declinar la invitació, el motiu principal és perquè ja pago prou carnets: partit, sindicat i 3 ONG’s... Hi ha d’haver un moment que s’ha de dir prou.

Una de les conseqüències (segurament la més significativa) va ser l’encausament d’aquells dirigents a qui es va considerar responsables màxims de l’organització de la consulta: el President Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera Rigau i el conseller Homs per desobediència i prevaricació. Segurament us vindrà al cap la imatge de Mas pujant les escales de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya mentre una gran part dels alcaldes del seu partit li donaven suport aixecant les vares representatives del seu poder municipal.

Ja vaig dir fa unes setmanes que no em semblaria bé que els politics catalans acabessin a la presó per aquells fets. Per motius polítics (i aquests ho són) no sé pot empresonar a ningú.  Aquestes coses només passen a les repúbliques bananeres i Espanya no crec que ho sigui, encara que alguna vegada s’hi sembla bastant.

El millor que es pot arribar a fer per a garantir-te sinó la immunitat, al menys no sortir-ne mal parat, és pactar amb l’Estat. Fa 80 anys la situació política (força més insostenible que ara –per aquella època els militars encara es trobaven a les cavernes-) va acabar amb el cop d’estat. Ara la solució ha estat pactar amb el poder, amb la mena de CEDA que hi ha a Madrid.

Per una mica més d’un plat de lentilles (grup parlamentari propi per als convergents + 1,5 milions d’euros –despeses de la campanya electoral- + 2 milions d’euros –assignació que els hi pertoca per tenir grup parlamentari-), Homs (què està aforat i que per tant el seu encausament és per separat dels altres tres) i la resta del grup parlamentari van col·laborar amb els centralistes del PP per a facilitar així la presidència del Congrés per a la diputada Ana Pastor.

Tal com deia ahir està per veure ara si aquesta col·laboració (desmentida pels convergents) anirà més enllà o es quedarà aquí o dit d’una manera molt més entenedora: Votaran els diputats del Partit Demòcrata Català la investidura de Rajoy?

Si és així quedarà demostrada la submissió d’un sector de catalans que s’autoproclament independents al poder centralista de l’Estat espanyol.  

HA TORNAT A PASSAR

De Vergara a eldiario.es. 

Sociates criticant als podemitos... Podemitos criticant als sociates... (I si algú dels que criticava no era ni dels uns ni dels altres, tan me dóna, igualment els poso al mateix sac) Ahir per les xarxes socials es podia llegir com s’acusaven mútuament per no haver fet president del Congrés a algú diferent a la popular Ana Pastor. Dos eren els candidats, dos: Patxi López del PSOE i Xavier Domènech de Podemos i les seves confluències...

El que està clar és que ha tornat a passar...  Una vegada més els partits d’esquerra han estat incapaços de posar-se d’acord i buscar un candidat de consens per a poder  atreure el vots que faltaven i desbancar al candidat dels partits de dreta (PP + C’s) Però tal com va passar l’anterior i curta legislatura amb la incapacitat per arribar a un acord de govern, ara s’ha produït una situació força similar (que no igual)

Tot i que és una situació que no m’agrada, el pitjor és que tornarem a tenir 4 anys més de govern del PP amb el suport de C’s, la qual cosa, a hores d’ara encara no sé si serà dolent o pitjor, ja que bo, d’entrada, segur que no ho serà... I de sortida tampoc.

Però bé, era una situació que es podia donar i que es va acabar donant. Una vegada més un partit que durant la campanya havia dit el que havia dit (tampoc cal que ho repeteixi i si algú no ho sap sempre por buscar-ho per Internet), va acabar pactant amb el partit corrupte i de les retallades per antonomàsia a canvi de dos llocs a la mes del Congrés, ja que de ho haver pacta s’hauria quedat sense aquesta representació. Vots a canvi de cadires! Què trist, no?

Però possiblement el que més va encendre les xarxes socials va ser el suport des convergents al candidat del PP. Homs primer ho va negar, però davant l’evidència de que hi havia 10 vots més que els que sumaven PP i C’s, no els hi va quedar més remei que acabar acceptant l’evidència.

Mentrestant, el popular Rafael Hernando, a la pregunta sobre d’on podien vindre aquests vots va respondre: Del PNV, de CiU i de Coalició Canària. (Sembla ser que encara no ha posat el rellotge a hora, ja que CiU ja fa mesos que va desaparèixer i fins i tot Convergència ha canviat el nom per Partit Demòcrata Català, tot i que està per veure si acabarà sent el nom definitiu)

El preu dels vots sembla que ha estat de 1,5 milions d’euros. Si finalment el PDC acaba votant (o facilitant) l’elecció de Rajoy, cal pensar que el preu serà més alt, perquè una quantitat així me sembla irrisòria.  

Pablo Iglesias sobre aquest mateix tema va dir: Homs ha votat a favor d’aquells que el volen empresonar! Potser és perquè la condició de no ser empresonat anava al mateix pac... Llavors s’entendria perfectament.

El que queda clar a ulls de molts (evidentment qui no ho vulgui veure no ho veurà, encara que sigui molt, molt evident) és que Convergència (posem-ho així que ens entendrem tots) a Madrid va sumar els vots als del PP i C’s per a elegir a Ana Mato com a presidenta del Congrés i aquí predica l’independentisme i si els escoltes pots acabar convencent-te de que sempre han estat uns independentistes de pedra picada. O sigui, que més independentistes que ells no hi ha ningú.

Aquest mateix matí, una persona molt propera a mi me deia el següent: Si Convergència va a la manifestació de l’11 de setembre, seré jo qui no hi vaig... A mi que no me busquin més!

I és que està clar el que sempre us he dit: Els convergents només tenen un objectiu: poder per aconseguir diners. Si dintre d’uns dies Homs i la resta del grup acaben votant per la investidura de Rajoy, encara ens quedarà més clar que és així per molt que ho vulguin disfressar d’una altra cosa.

Sabeu com es diu això? Hipocresia!

Quina colla! I quina colla de babaus (perdoneu-me si us ofenc) que se’ls creuen i els hi donen suport aquí a casa nostra.