BUSCANT CLIENTELA

De Ferreres al Periódico. 

En un món globalitzat on les xarxes socials dominen Internet i controlen les nostres vides, fa que la finalitat d’alguns del seus usuaris sigui la obtenció de una gran clientela a qui es fidelitza  amb publicacions i missatges atractius a la seva manera de pensar, sovint monotemàtics. Un exemple molt clar és Mark Serra, un addicte a la independència catalana i a Facebook.  

Encara que no ens haguem unit a la seva pàgina de Facebook, segurament heu vist que demana que t’hi facis seguidor, tot explicant que els administradors de la xarxa sé la va clausurar fa uns mesos per culpa de les denuncies de l’espanyolisme radical. Quan això va passar tenia més de 90.000 seguidors; ara ja ne té més de 57.000.

Els seus seguidors tenen un únic perfil: estan convençuts de que la independència de Catalunya arribarà aviat, sense importar-los com i amb qui passarà.

Aquesta dèria per obtenir més i més seguidors es deu, segurament, a un alt grau d’egocentrisme i, en certa manera, d’exhibicionisme virtual.

És inqüestionable que el concepte d’independència té molts de seguidors, tal i com sé comprova cada 11 de setembre o el referèndum que es va fer el 9-N de 2014 i malgrat algunes opinions que diuen que el moviment va de baixa. Si és cert que va de baixa (les xifres són molt interpretables), no és menys cert que es pot tornar a activar en qualsevol moment si un dia es donen les condicions necessàries per a que això passi... Per exemple una nova agressió per part dels estaments de l’Estat o la convocatòria imminent d’un referèndum o unes plebiscitàries de debò, no com les que ens van voler vendre ara fa un any...

Els qui també van com a boixos buscant clientela són els del PDC o PDEC o, per a què ens entenguem, la vella Convergència (els hi costarà anys i panys desempallegar-se d’aquesta denominació que tants maldecaps els hi ha portat), tal com ho ha expressat aquests darrers dies l’actual coordinadora general del partit Marta Pascal.  

Sembla ser que el trànsit de militants de l’antic al nou partit no és automàtic. A part d’això igual el cens de militants de l’antiga Convergència estava inflat. No seria ni el primer ni el darrer cop que passaria una cosa així, ja que molts partits no esborren de les llistes els militants que es donen de baixa o moren. I si m’apureu, fins i tot hi deuen d’haver que ni saben que ho són. Els ha afiliat algú perquè necessitava suport i de vegades fins i tot els hi ha estat pagant la quota durant anys...

Però aquesta no seria l’única causa. Per molt que una gran majoria d’afiliats van seguir el camí que va iniciar el seu líder el 12 de setembre de 2012, és evident que sempre hi ha afiliats díscols als que no els va atreure el viratge independentista que va donar el partit de tota la seva vida. Catalanistes, sí, independentistes? Això ja és una altra cosa...

Tampoc han hagut de renovar el carnet la família Pujol Ferrusola. Prou contratemps estant tenint com per a pensar que han de passar per els noves oficines del nou partit a formalitzar la seva afiliació. En uns altres temps hauria estat la mateixa direcció del PDEC (o com es digui) els que els hi hauria ofert la presidència honorífica (Jordi Pujol) i ves a saber quins altres honors a la família.

Fins i tot, li les coses no s’haguessin torçat, ara mateix l’Oriol Pujol hauria pogut estar al front de la nau convergent rumb a Ítaca. Però la seva nau mai va sortir del port. El motiu? No passar la corresponent ITV.          

PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ (O no me llames Dolores, llámame Lola)

De Ferreres al Periódico. 

La notícia del cap de setmana ha estat la refundació de Convergència. Només el temps ens dirà si realment és una refundació o més del mateix.

Us ho creureu o no, després d’estar sense Internet i pràcticament desconnectats durant la setmana que vàrem passar visitant algunes ciutats i pobles del Sud de França, de la primera notícia que me vaig assabentar va ser la pugna pel nom del nou partit i el motí que s’havia produït entre la militància encara convergent contra la denominació proposada per la direcció del partit.  

Després d’estudiar-ne diverses alternatives, finalment el nom escollit va ser el de Partit Demòcrata Català, un nom ambigu que, per si mateix, no me diu res. És com aquells medicaments genèrics que s’anomenen pel nom dels seus compostos.

Fixeu-vos-hi bé. Partit... Pot ser alguna altra cosa que no sigui un partit. Només després de la mort del dictador Franco es van crear les associacions polítiques que, en molts de casos van ser els embrions del partits, però posteriorment, tots aquells que han volgut fer política no han tingut més remei que crear partit polítics, tret de les associacions d’electors que es creen per a presentar-se a les municipals del seu poble.

Demòcrata. Ningú entendria que no ho fos. Sé suposa (com el valor a la mili) que tots els partits registrats al Ministeri de l’Interior són demòcrates ja que si no fos així ja no podrien ser inscrits com a tals. Una altra cosa és la democràcia interna que existeix a la majoria de partits on les tesis de les direccions s’acaben imposant sobre l’opinió de la militància.  

Català. Algun partit creat a Catalunya i per catalans pot ser extremeny o gallec? És obvi que és català. El que passa és que als convergents (perdó els demòcrates catalans) durant dècades els hi va anar molt bé enaltir la senyera en un intent (quasi sempre assolit) de demostrar que ren més catalans que ningú. També és un fórmula de diferenciar-se d’altres possibles partits demòcrates que hi puguin haver arreu de l’estat espanyol.

Però més enllà del nom, el nou partit haurà d’esforçar-se per a deixar enrere els estigmes del seu passat. No n’hi ha prou amb renegar del seu principal fundador (evidentment m’estic referint a Jordi Pujol), sinó que també els hi cal un canvi radical d’actitud: menys prepotència i més modèstia.

Si tan independentistes són, per què no han fet que surti la paraula independència a la seva nova denominació? 

Els casos de corrupció que han afectat a Convergència encara avui els hi passen factura: seus embargades i alcaldes imputats o empresonats.

El cas Efial és el darrer d’un reguitzell de casos que han esquitxat a tord i a dret a una part important dels seus dirigents, en alguns casos, com el d’Oriol Pujol, ocupant càrrecs importants dintre del propi partit. Andreu Martí, l’exalcalde de l’Ametlla de Mar (que va deixar un dèficit municipal de 47 milions d’euros) ha estat la darrera víctima coneguda afectada per la corrupció.  

És evident que si l’afectat és un polític del territori vius els esdeveniments amb molta més intensitat que no quan es tracta d’algun altre a qui no coneixes i ni que tan sols n’has sentit a parlar.

Andreu Martí, exalcalde de l’Ametlla de Mar, Ferran Bel, alcalde de Tortosa i Rafel Vidal, exalcalde d’Ascó, són polítics als qui he vist alguna vegada i fins i tot he pogut creuar amb ells alguna salutació o conversa per petita que hagi segut. A tots ells se’ls relaciona amb l’empresa de consultoria Efial.

Amb el primer hi vaig coincidir, per exemple, amb el decurs d’un concurs gastronòmic de fideus sejats fet al seu poble on tots dos hi fèiem de jurats. Vaig ser convidat per qui era el regidor de turisme (a part d’amic), Antoni Montagut. Amb Ferran Bel hi he coincidit alguna vegada més. Recordo per exemple haver-nos trobat a la inauguració de la Fira Amposta els anys en els que vaig ser regidor. I, finalment, a Rafel Vidal el vaig veure (no recordo haver-li parlat), quan el Col·legi de Periodistes de l’Ebre li va atorgar el premi llimona per la seva nul·la atenció als mitjans de comunicació de, territori durant els temps de la candidatura d’Ascó al Magatzem Temporal Individualitzat de Residus Nuclears (MTI)

Si la nova Convergència (ens costarà molt adaptar-nos a la nova denominació) no és capaç de passar pàgina, penedir-se de la part més fosca del seu passat i tenir voluntat d’esmenar-ho, la refundació haurà estat del tot inútil. Per cert, el paper protagonista de Mas pilotant el nou partit me fa dubtar sobre les seves veritables intencions.

I ja per acabar. No me direu que el nou projecte ha començat amb bon peu. Demòcrates de Catalunya, la rama extingida de Unió Democràtica de Catalunya, la U que durant molts anys va formar part de les sigles de CiU, ja ha anunciat que de moment emprendrà accions legals pel que creuen que és una usurpació del seu nom, però l'empipada és gossa. Embolica que fa fort...        

    https://www.youtube.com/watch?v=ktwXDCTmcoQ