EXPOSICIÓ 'CORBERA D'EBRE, EL PAISATGE FERIT' (fotos 3)

MEMÒRIES D’UN SOLDAT QUE NO HO VOLIA SER (Segona part)

(... Continuació)

Aquell matí, com tots els altres matins, també van passar llista. L’única diferència va ser que no només van cridar els que havien arribat el dia anterior, sinó que també ho van fer a tota la resta. Quan van acabar encara ne quedaven uns pocs, entre ells, el que li havia aconsellat silenci el dia que va entrar a D. Manuel. Llavors, el comandament, visiblement emprenyat, els hi va preguntar qui eren i, acte seguit els van enviar al front de la batalla de l’Ebre.

Però en arribar a l’Ebre, D. Manuel  tampoc va voler lluitar. Així que va poder es va amagar a una petita cova que hi havia al fons d’un barranc i suficientment coberta de vegetació per a que no el poguessin descobrir. Anava sol i s’hi va estar allí moltes hores. De repent va veure com per l’altre costat de barranc passaven uns soldats. Va comprendre que era franquistes. Així, va lligar un mocador blanc a la punta del canó del seu fusell i el va aixecar entre la vegetació movent-lo de costat a costat.

Els grup de soldats li van donar l’alt i tan prompte com va sortir el van arrestar. A part del seu fusell i els estris personals portava tres o quatre llibres lligats amb un cinturó.

Nil castellà vestit de soldat republicà. 

Va ser una deserció? Sí... Però no ho va fer per a combatre amb aquells que eren els seus enemics. El que volia D. Manuel era no haver d’entrar en combat.

Els nacionals el van acabar tancant a un camp de concentració de presoners de guerra i altres afectes a la República.

-Els d’un bàndol me van tancar a la presó i els de l’altre a un camp de concentració –sola dir D. Manuel-.

També deia una altra frase carregada de veritat: D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre una guerra.

I jo encara us en afegiré una altra: La història la escriuen els vencedors (al menys durant els primers anys)    

MEMÒRIES D’UN SOLDAT QUE NO HO VOLIA SER (Primera part)

Nil Castellà vestit de sodat republicà. 

PREÀMBUL

Quan se parla de les guerres, se sol parlar dels herois, de les batalles, d’estratègies, d’armament, etc., però no se parla mai des insubmisos, dels desertors o dels covards que, evidentment també els hi ha.

Manuel Piqué, D. Manuel (nom fictici) va ser un d’aquests sodats que mai va voler disparar un tret. Tot i que no sabria dir si per conviccions personals o per por.

Els fets que vaig a narrar són els records que guardo de les explicacions que ens feia. Intentaré ser el més precís possible, tot i que hi ha fets que poden diferir una mica de les seves narracions i per tant ser inexactes. Penseu D. Manuel m’ho va explicar ja fa més de 40 anys i que, per tant, puc cometre errades.

FETS

Abans de començar la guerra, D. Manuel, com a soldat de lleva, estava destinat al Regiment d’Infanteria número 19 de Caçadors de Muntanya de Jaca (Osca) Però el dia que les forces anomenades nacionalistes van donar el cop d’estat (18 de juliol de 1936) D. Manuel estava de permís a Igualada, al seu poble natal.

Sovint els fets són capriciosos i el destí va voler que, en trobar-se en terres catalanes fos mobilitzat per l’Exèrcit republicà. D’haver estat a Jaca ho hauria segut pels revoltats que la van controlar des d’un bon començament.

Com que D. Manuel va negar-se a empunyar una arma de foc, els comandaments militars de la II República Espanyola van ordenar tancar-lo a una presó militar.

Només arribar-hi, un presoner que portava més dies, li va dir:

-Cada matí passen llista i tots aquells nouvinguts són destinats immediatament al front. Demà quan ho facin, tu no responguis...

D. Manuel mai va saber perquè entre tots els que van ingressar aquell dia, ell va ser un dels escollits per l’altre pres per a fer-li aquella confidència.

Però al dia següent, quan van passar llista i van cridar: Manuel Piqué! D. Manuel no va contestar.

Cada matí, durant un temps, encara el van cridar, però va arribar un moment que van deixar de fer-ho.

Va passar-se a la presó molt de temps, fins que un dia, davant la manca d’efectius, la República ja va mobilitzar a tothom que tenia capacitat per a disparar un fusell.

(Continuarà...) 

PROFESSIONS EN VIES D’EXTINCIÓ

Un dels oficis en vies d'extinció.

-Diu mon fill que potser me jubilaré venent diaris, però que després ja ningú ho farà...

Aquesta frase me l’ha repetit alguna vegada la quiosquera del meu barri i a la que habitualment li compro el diari.

Diumenge passat me’n va dir una altra:

-Me marxen els clientes... Entre setmana no es nota tant, però diumenges, cada vegada ne venen menys... Només cal veure que ara mateix... Suposo que deuen llegir el diari per la tableta.

El fill de la quiosquera té tota la raó i ella també se’n adona de que, irremeiablement, cada dia es ven menys... De totes maneres vull ser optimista i penso que establiments com els quiosc seguiran tenint viabilitat, però s’hauran de reinventar i oferir serveix que, ara, ni saben que existiran (mireu sinó les entitats financeres que ara venen de tot)

Sembla estrany parlar de activitats que en el present encara no existeixen, però no és tan descabellat pensar-ho, tal com ho demostra una enquesta feta pública el passat cap de setmana entre el col·lectiu d’estudiants i on, un 5,6% va respondre precisament que acabaria treballant en alguna professió que encara no existeix, ja que el 70% del treballs actuals desapareixeran.

De fet, si fem una mirada retrospectiva i recordem els anys de la nostra infància (si encara sou relativament joves no cal que féssiu aquest exercici), segurament recordareu molts oficis que existien al vostre poble i que, amb la jubilació de qui els portava a terme, van acabar desapareixent: llauner, ferrer, forner, formatgera, boter, sabater, esmolet, etc. (alguna encara existeix, però està clarament en vies d'extinció)

L’amic Joaquim Moya (Jokin) va publicar fa uns anys un còmic sobre 100 Oficis desapareguts a les Terres de l’Ebre. Si res canvia i es compleixen les perspectives (res fa pensar que passarà tot el contrari), dintre d’uns anys l’amic Jokin haurà de fer una segona part.

A ningú sé li escapa que moltes de les noves professions estaran directament relacionades amb les noves tecnologies. Si o recordeu, durant els primers anys de l’estafa (hi ha qui l’anomena crisi), vaig crear una secció al meu blog a la que li vaig posar el títol de Idees imaginatives per a sortir de la crisi. Allí explicava idees innovadores, normalment de joves emprenedors que, prèviament havia llegit al Periódico. No sempre, però la majoria de les vegades aquestes iniciatives tenien que veure amb els noves tecnologies i moltes d’elles directament relacionades amb Internet.

Què s’ha de fer? Estem immersos en una societat de canvis constants i ens hem d’anar adaptant cada dia a les novetats que van sortint. El joves ho tenen molt més fàcil (només cal veure a mon net com es mou a la tauleta i això que encara no ha fer 2 anys)

Fixeu-vos si canvien les coses. Sabeu que estem en plena campanya de la Renda. Segur que a tothom us sona el programa PADRE. Després de 2 anys en període de proves aquest any s’instaurarà definitivament el que es coneix com a RENDA WEB. Per tant, ni s’enviaran esborranys ni existirà la possibilitat de fer la renda tal com s’havia fet tradicionalment. 

XAVIER DALMAU MATISA

El Ple de l’Ajuntament de Tortosa va aprovar dilluns una moció presentada per l’amic Xavier Rodríguez de les CUP on es demanava la retirada de tots els honors que mantenia a Tortosa Joaquín Bau (plaça, medalla d’or de la ciutat i títol de fill predilecte) La moció es va aprovar amb les vots favorables de CiU, ERC, Movem Tortosa, PSC i les CUP i només amb el vot en contra del PP (Xavier Dalmau) Ràpidament els mitjans d’informació territorials es van fer eco de la notícia sense entrar en més detalls.

Com sabeu (ho he dit reiteradament), treballo a l’Agència Tributària i des de fa uns 29 anys tinc per cap, precisament, a Xavier Dalmau.

Dimarts, en una xerrada informal (com no podia ser d’una altra manera) li vaig soltar que havia votat en contra de la moció de retirar el nom de la plaça Joaquín Bau (per cert, i aprofito l’ocasió per dir-ho: una plaça molt poc digna) Dalmau de seguida es va mostrar visiblement molest i va voler matisar (durant el ple ja ho va argumentar) el sentit del seu vot.

Foto: Canal 21 Ebre.

-Hi vaig votar en contra perquè va ser un tortosí important (va posar èmfasi a l’hora de dir que era tortosí) Va ostentar diversos càrrecs, entre ells membre del Consell d’Estat... Sí, és veritat que va ser en temps de Franco... Però ja voldríem tenir ara un tortosí al Consell d’Estat... No podem anar reescrivint la història constantment. El noms de carrers i places formen part de la història de cada poble... M’han presentat com un fatxa de merda (textualment) i no m’agrada.

Què va col·laborar amb el règim de Franco? Primer Franco el va defenestrar perquè era rival de Serrano Suñer, però una vegada acabada la Segona Guerra Mundial amb la victòria dels aliats, Franco se’n va adonar que havia de fer canvis i va ser llavors quan va comptar amb Bau.

Estic d’acord amb que Gerard Vergés, que va ser un referent de les lletres catalanes i que era d’Esquerra Republicana doni nom a una plaça o que la biblioteca porti el nom de Marcel·lí Domingo, que també va ser un tortosí significat arribant a ministre amb la Segona República.

Veus –va continuar dient- a Amposta s’ha retirar el nom dels carrers García Morato y Ruiz de Alda, que no tenien cap tipus de vinculació amb Amposta i ho trobo bé. Però Joaquín Bau era tortosí i per tant hauria de conserva el nom a la plaça.  

I la plaça de Pius XII? –li vaig preguntar- A aquesta no sé li canviarà el nom?

D’això també se’n va parlar –me va respondre Dalmau-.

Mireu, si me doneu a triar entre treure el nom de Joaquín Bau o la de Pius XII, no ho dubtaré. De Totes, totes la de Pius XII, un Papa que va ser aliat del règim nazi de Hitler.

En canvi, la de Joaquín Bau no me molesta especialment. Que la treuen, bé... I sinó l’haguessin tret... Ni fred ni calor.

Me molesta més la presència del monument...    

EL FRANQUISME AVUI: PLACES, CARRERS, INSTITUTS i PEL·LÍCULES DE CINEMA

He llegit a eldiario.es que a Espanya encara hi queden 3,7 milions d’espanyols que van viure la guerra civil (entre ells mon pare i ma mare), però la majoria d’aquests ja no poden donar un testimoni directe del que sé va viure durant aquells inacabables anys, simplement perquè eren massa menuts per a recordar res. Per tant, el seu testimoni, es vulgui o no, pot estar esbiaixat per la forma de pensar de la família (ja fos d’esquerres o de dretes) Sense cap mena de dubte els millors testimonis van ser els de qui van viure directament ca contesa i que, desgraciadament ja han mort, com per exemple el de mon tio Leonardo que tantes vegades he esmentat i que tantes anècdotes me va explica, la majoria de les quals us he explicat jo també alguna vegada. Segurament el dia que s’apagaran aquestes veus, poc a poc s’anirà diluint el tema i només se’n parlarà quan arribin els centenaris.

Però mentrestant, el franquisme perdura entre tots nosaltres. Hi ha mostres fefaents de que això és així per molt que els descendents dels vencedors ens diguin que volen passar pàgina quan no els interessa el tema.

Imagino que a cap persona que sigui mínimament assenyada sé li escapa que el PP és el partit hereu del franquisme. Els seus avantpassats potser van militar a la Falange Española y de la JONS, però després de la mort del dictador la majoria van voler vestir-se de demòcrates per a poder continuar remenant les cireres. Després d’uns primers anys on semblava que el franquisme s’havia deixat enrere, Aznar el va recuperar quan va assolir la majoria absoluta i des de llavors forma part, ho vulguem o no del dia a dia d’aquest país.

No obstant, reminiscències franquistes encara ne queden moltes tot hi haver passat més de 40 anys des de la mort del dictador.

En primer lloc (i per a que pugueu comprovar per vosaltres mateixos la certesa del que estava explicant més amunt) us diré que anit, per a commemorar l’aniversari, la 2 de TVE va projectar la pel·lícula El Santuario no se rinde, on s’exaltava la valentia d’uns soldats colpistes mentre defensaven el santuari de la Virgen de la Cabeza davant els soldats de la II República. Ja coneixeu la dita castellana: de casta le viene al galgo...    

El periodista Gustau Moreno, director de la publicació digital la Marfanta, recordava que el tortosí Joaquim Bau va ser un conspirador colpista. Encara avui a Tortosa dóna nom a una plaça i un institut.

Tortosa no té només un monument franquista al mig del riu, sinó que també té d’altres llocs que guarden la memòria d’aquells que van conspirar contra la II República i van ocupar càrrecs durant el franquisme.

No fa massa dies, el meu cap (l’administrador de l’AEAT), que tot i ser regidor del PP insisteix que és independent, me va ensenyar una foto feta a l’interior de la catedral de Tortosa on es veia una clau de volta amb l’escut franquista. Me va explicar que es va posar després de la reconstrucció que hi va haver passada la guerra, ja que una bomba va tirar a terra una part del sostre catedralici.

No és ben bé franquista, però al costat de Ferreries hi ha una plaça que porta per nom Pius XII. Per aquells que ho ignori, Pius XII va ser papa de Roma durant la Segona Guerra Mundial i va fer costat als règims totalitaris de Hitler i Mussolini. Per tant és una vergonya que encara avui es mantingui aquest nom a la plaça amb tants de noms més adients que s’hi podrien trobar.

A part del nom encara s’hi conserva un pedestal de pedra on el seu dia hi va haver un medalló amb el rostre del papa feixista. El medalló va desaparèixer fa anys...

A Amposta, tot i que el govern de EA-ERC ja porta més d’un any, encara segueixen havent dos carrers clarament amb noms estretament lligats amb el bàndol autoanomenat nacional. Es tracta del Ruiz de Alda (un dels creadors de la Falange juntament ambJosé Antonio Primo de Rivera) i de l’aviador Garcia Morato. Tot i que penso que n’hi ha molts més encara que no tan evidents com aquests dos.

I podríem continuar amb noms de pobles, amb alcaldes perpetus, amb d’altres monuments i plaques recordant als caiguts (però només del bàndol feixista), més places i carrers... Un no acabar!    

ELS MATEIXOS INCOMPETENTS

Després de 10 anys ha començat el judici pel cas Prestige. Cóm que no te’n recordes??? Au va, què tampoc no fa tant... Com deia Carlos Gardel, diez años no son nada... O en el seu cas eren veinte?

Bé... El Prestige... Un petrolier que va patir un accident allà on s’acabava el món dels romans i que per això ho anomenaven Finisterre...

Després de un tira i arronsa o el que és el mateix, de ara arrima’l a l costa, ara ves-te’n mar endins, el petrolier (que ja tenia els seus anys), es va partir en dos i es va enfonsar: G (de Galícia), sis (que van ser els dies entre que van detenir el capità grec i que va trigar en enfonsar-se): Enfonsat!! I sense tocar-lo ningú.

La gestió d’aquell accident va ser nefasta per part de les nostres autoritats. El cap del govern era un encara més nefast José María Aznar i com a Ministre de la Presidència i portaveu del govern hi havia un tal Mariano Rajoy Brey, gallec, com les costes que més van patir el vessament del petroli dels tancs: Són com uns filets de plastilina... (va dir tot minimitzant la catàstrofe...)  

10 anys després, el que s’està enfonsant és el país... No són 6 dies, no, sinó 6 anys i és cert que quan va començar la crisi el PP o era al poder, però van ajudar a trencar el casc i fer enfonsar l’economia... Després van dir que ells serien el que salvarien Espanya i els espanyols, com els gallecs llavors, se’ls van creure i ja sé sap que no hi ha res pitjor que un ase gallec. Perdó, rectifico, els ases de Madrid encara són pitjors... Ja sé sap, com el burro català cap!

Però al banc dels acusat per aquella catàstrofe no s’hi asseu cap dels que he anomenat amb anterioritat. No home! No em m’estic referint al Carlos Gardel, sinó als altres dos, als ases...

Com pretenen treure’ns de la crisi gen tant incompetent. Si no van se capaços de resoldre una crisi com la del xapapote (Cuita! Jo no dic que no fos important, què consti!!), com han de resoldre una crisi de la magnitud que té l’actual crisi econòmica, financera i social d’aquest país.

Escoltava a la SER les mentides que es van dir sobre les conseqüències del desastre del Pretige. Crec que era el llavors Ministre de Foment Álvarez Cascos qui negava que les platges estiguessin afectades per ma marea negra. Si no hagués estat pels milers de voluntaris que hi van anar (molt abans que el propi exercit), potser ara encara hi quedarien restes. Aquella gestió va ser, simplement, vergonyosa!

La gestió actual, a part de ser vergonyosa, és denigrant per a la majoria de ciutadans que la patim i la patirem. Ens van mentir fa 10 anys i ens segueixen mentint ara. L’any 2004. si van perdre no va sr per la gestió del xapapote del Prestige (que potser alguna cosa va tenir que veure...) Ni pel Pla Hidrològic Nacional i la lluita antitransvasament de l’Ebre (que potser també hi va poder veure) Ni tant sols per la guerra il·legal de l’Iraq a la que va donar suport Espanya (que va fer sortir els espanyols de forma massiva al carrer) Sinó pels atemptats de Madrid de l’11-M i més concretament per les informacions enganyoses que ens van oferir. De no haver passat, segurament els 7 anys de Zapatero haurien estat també anys de govern popular.  

Què haurà de passar ara per a tirar-los fora? Alguna tan grossa com llavors? Cal esperar que no sigui així, però és que no escarmentem... Ni allà ni aquí... I així ens va!  

HA MORT “UN LLUITADOR PER LES LLIBERTATS”

Mentre esmorzava he escoltat per televisió la noticia de la mort de Juan María Bandrés, el fundador i líder històric d’Euskadico Ezkerra.

Aquest matí, el lendakhari Patxi López s’ha referit a Bandrés dient que era “un lluitador per les llibertats”, d’aquí el títol de l’escrit.

Sincerament penso que Bandrés ha estat un dels polítics més honestos que ha donat aquest país. Jo sempre l’havia admirat, la qual cosa em va portar a votar-lo a les Europees de 1989, les primeres que hi va haver.
Després, juntament amb Mario Onaindía, un membre d’ETA polític militar penedit i un grapat més de militants, van acabar integrant-se al PSE.
Va haver d’abandonar la seva activitat política per culpa d’un ictus que el va deixar en estat vegetatiu; d’això ja fa uns quants anys.  
Segurament pel seu estat no se’n assabentat del comunicat de la banda terrorista anunciant l’abandonament de els armes. Ell també se’n hauria alegrat, com la majoria dels demòcrates.
Reposi en pau!!  


Per a llegir més:  http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/mor-juan-mari-bandres-dels-fundadors-deuskadiko-ezkerra-1199420