L’ENDEMÀ DE LA NIT TEMÀTICA

Les fires, un motor de dinamització territorial. 

TV3 ens va ‘regalar’ dimarts passat (7 de juny de 2020)una nit temàtica sobre les Terres de l’Ebre. Primer amb la projecció del documental l’Illa dels bous del realitzador ampostí Santi Valldepérez i a continuació amb Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre (2012)d’un altre realitzador de les nostres terres, l’ampoller Mario Pons.

Analitzem el contingut de Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre on l’any del seu enregistrament (2011), l’amic Mario Pons ens mostrava la crua realitat de l’economia ebrenca, amb preus d’origen desfasats, amb la ingerència als mercats de productes vinguts de fora, amb la joventut ebrenca havent de marxar a d’altres llocs per a trobar una feina d’acord amb la seva preparació etc. etc.

Es parla del Pla Estratègic que estava enllestint la Generalitat de Catalunya per a dinamitzar econòmicament el nostre territori... Era l’enèsim estudi que es portava a terme...

Vull remuntar-me a l’any 2001. A l’antiga seu de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (més conegut com l’IDECE) s’hi feia una important reunió per al futur de les Terres de l’Ebre en ple debat sobre el Pla Hidrològic Nacional. La Plataforma en Defensa de l’Ebre hi va voler assistir per a veure quin polítics estaven a favor i quins en contra del transvasament de l’Ebre. Abans d’entrar-hi vaig poder saludar i parlar un estona amb Joaquim Paladella, alcalde de Batea i Joaquim Vidal, alcalde de Vilalba dels Arcs que hi arribaven junts.

Amb Paladella hi tenia (i tinc) una amista des de feia anys i en poques paraules me va posar en antecedents sobre l’IDECE.

-Per a què serveix l’IDECE?

-Fins ara s’ha limitat a fer estudis...

I es podria afegir que també que per proporcionar una feina a alguns dels càrrecs territorials del principal partit que governava a la Generalitat de Catalunya.

Primer es va redactar al Pla Parcial de les Terres de l’Ebre (2001), per a que l’any 2010 s’acabés convertint amb el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (perdia la paraula Parcial de la seva denominació). I només uns tres anys més tard es redactava el Pla Estratègic Empresarial i per a l’Ocupació de les Terres de l’Ebre (2013), que és al que es refereix el documental.

En que ha canviat la situació de les Terres de l’Ebre des de la redacció d’aquests plans? M’atreveixo a dir que en res!

No fa ni dos mesos vaig coincidir amb Albert Salvadó, l’actual Director de l’DECE i me va assegurar que si fins ara l’ens nomes havia servit per a col·locar a alguns polítics, a partir de la seva direcció es posarien en marxa els projectes que s’havien aprovat. Li vaig desitjar  sort amb l’esperança (diuen que és l’últim que es perd) de que s’acabin confirmant les seves previsions i les Terres de l’Ebre puguin iniciar un procés de recuperació.

Però l’endemà de la nit temàtica, després de veure el documental i reflexionar sobre el mateix m’he despertat, com cada dia, amb la crua realitat: De moment seguim igual o pitjor que l’any 2012.

Què passarà en el futur més immediat? Com a ciutadà del carrer no puc respondre a aquesta pregunta però penso que els meus desitjos s’allunyen molt del que molt provablement acabi sent la trista realitat: les Terres de l’Ebre continuarem sent un des territoris oblidats de Catalunya i no sembla que cap govern ens acabarà donant les eines necessàries per a revertir la situació actual.     

FRANCISCO MARHUENDA I L’ODI DE LA DRETA

Els mitjans de comunicació no són plurals. De fet, ni que s’hi esforcessin ho serien. Els privats perquè qui paga mana ja que viuen de la publicitat, sobre tot de les grans empreses com les de l’IBEX 35 i altres multinacionals. I els públics perquè es deuen a les directrius que els hi marca el govern de torn.

Podríem posar clars exemples de manipulació informativa: l’extint Canal 9, Tele Madrid o sense anar més lluny TV3 en l’actualitat.

Tot i que la Sexta està considerat com un canal progressista, dona veu a periodistes com Maria Claver,  Eduardo Inda o Francisco Marhuenda que durant les tertúlies es solen esplaiar a gust criticant els partits d’esquerra tant si estan al govern com quan eren a l’oposició.

A ningú sé li escapa que estem passant per uns moments molt difícils sanitàriament parlant, però també econòmics com a conseqüència de la mateixa crisi sanitària.  

Sento enveja sana en veure que hi ha països on govern i oposició remen plegats per a sortir-se’n quan en aquest país ni de bon tros passa el mateix.

Si no n’hi hagés prou amb una oposició del PP que es passa els dies, les setmanes i els mesos criticant les mesures adoptades pel govern sense aportar res de positiu per la seva part, també cal sumar-hi els partits independentistes per als que tot s’hi val mentre es mantingui encesa la flama que dona vida als sectors més fanàtics.  

Un PP que quan ha estat al govern d’Espanya ha demostrat reiteradament no haver sabut gestionar les seves crisis (i això que comparades amb l’actual van ser insignificants), així com tampoc han demostrat una gran capacitat de gestió a les comunitats autònomes on estant governant (un clar exemple el tenim a la Comunitat de Madrid).

Tornant a Francisco Marhuenda, un dels principals gurus de la dreta a l’hora d’etzibar improperis contra el Govern d’esquerres, vull recordar que fa uns dies va carregar durament contra el ministre Salvador Illa amb l’argument de que no era del sector de la sanitat. Com si per a ser un bon ministre fos requisit sine quanon ser un expert en el tema! Si ho ets, molt millor, es clar...  Però si no ho ets, el que cal és envoltar-se d’experts i bons assessors. Aquí està la diferència entre ser un polític o un tecnòcrata.  

La hipocresia de Marhuenda no té límits a l’hora de veure la palla a l’ull dels polítics d’esquerres i no veure la biga a l’ull d’aquells a qui defensa aferrissadament.

He tingut la curiositat de buscar quants ministres de Sanitat ha tingut el PP que estiguessin relacionats amb el sector de la medicina. Durant els 8 anys de govern d’Aznar n’hi van haver 3 i només Ana María Pastor estava llicenciada en medicina i cirurgia. I ens els dos governs de Rajoy (el darrer inacabat per la moció de censura) també n’hi van haver 3 i cap d’ells hi estava.

Diuen que a una persona la coneixerem pels seus actes. Un ministre és bo o dolent segons siguin les polítiques que aplica i els resultats obtinguts. Per això mateix es recorda a Ernest Lluch com qui, segurament, ha estat el millor ministre de Sanitat des del restabliment de la democràcia per haver impulsat la sanitat universal a Espanya... I era doctor en Ciències Econòmiques.             

A QUI BLANQUEGEM AVUI?

Entre les diferents definicions de blanquejar que trobem al diccionari estan:

- Fer tornar blanc o més clar. (Seria la més normal).

- Convertir (el diner negre) en legal. (Molt estesa).

Efectivament, fins fa poc quan es parlava de blanquejar s’associava quasi sempre amb aquestes dues definicions. La primera molt més antiga i la segona relativament nova.

El diner negre és aquell que s’ha aconseguit de manera irregular o que no forma part de la línia establerta d’allò que es consideraria legal. Es diner negre per exemple el que prové del mon de la droga, del tràfic d’armes o d’altres transaccions o prestacions de serveis fetes sense factura i cobrades normalment en metàl·lic.

Però en aquests darrers dies he vist com la paraula blanquejar s’utilitzava per a d’altres coses. La primera anava sobre la disputa de la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita i parlava de blanquejar el seu règim.

Efectivament el règim saudita és masclista, misogin i no respecta els drets humans. Però és ben vist per les potències occidentals per que actua com a catalitzador de la zona, perquè té grans reserves de petroli i, sobre tot, perquè els hi compra armament i no precisament per a defensar-se, sinó per atacar els que son els seus enemics a la zona, com per exemple el Iemen.

Gràcies al petroli, Aràbia és un dels països més rics del mon... I qui té diners aconsegueix quasi sempre el que vol. Per tant, no és estrany que adquireixi la celebració de grans esdeveniments esportius internacionals com ara el ral·li Dakar per a rellançar el nom del seu país i blanquejar la seva imatge. Evidentment amb el vist i plau d’Occident.

Però no acabar aquí la cosa. Diumenge al programa 30 minuts de TV3 se parlarà del 0,7% que haurien de destinar els governs a la cooperació internacional. I a qui portarà TV3 per a parlar del tema? A tot un expert, per alguna cosa va estar durant 23 anys al capdavant del Govern de la Generalitat: a Jordi Pujol!

I es clar a les xarxes socials la gent es pregunta el perquè se’l porta a parlar del 0,7% i no del 3% (mínim) que s’emportava Convergència quan ell n’era el màxim dirigent. També és una forma de blanquejar-lo.

Digueu el que vulgueu, però els convergents, majoritàriament, mai han donat l’esquena a Pujol, tot i el confessat frau fiscal que va cometre i la corrupció estesa durant els anys que va ser President. El Mont Honorable, li deien... Tot i que des del meu punt de vista d’honorable en té poc. Més aviat gens!!  

Me pregunto com es pot blanquejar la parcialitat de TV3. 

ABIENTESTATO

Seu del PDeCAT a Amposta. 

Convergència Democràtica de Catalunya potser no va arribar a fer testament polític. I segurament va ser així perquè els mateixos que sortien de la formació fundada entre d’altres per Jordi Pujol s’integraven al Partit Demòcrata Europeu Català. Així de senzill... A la pràctica només va ser un canvi de nom i, en teoria, un canvi de voluntats, de deixar enrere la corrupció en la que se va veure immersa la seva matriu.

El passat divendres, un jutge de l’Audiència Nacional va imputar el PDeCAT en la causa del 3% perquè creu que són els successors de CDC i van canviar de nom per eludir a la Justícia. Els acusen de suborn i blanqueig al llarg d’11 anys. Des del PDeCAT ràpidament  van posar el crit al cel per la mesura.

El PDeCAT amaga en públic el que admet en privat. Per molts tripijocs que facin és evident que, con diria el refrany, són els mateixos gossos amb diferents collars. Ho he dit centenars de vegades: Convergència abans i ara el PDeCAT són partits pensat per a governar Catalunya i fets per acumular poder.

Un clar exemple és el que està passant a TV3. Pels pactes amb ERC, el control del mitjà hauria de passar de mans del Partit Demòcrata als republicans, però no. El PDeCAT se resisteix en cedir TV3 perquè sap que el control dels mitjans significa en gran mesura el control de la política. Per cert, parlant de TV3, avui el Periódico de Catalunya publica un bon article del crític televisiu Ferran Monegal que us convido a llegir.

CDC hauria actuat de la mateixa manera. I és que el que el que se porta als gens polítics s’acaba heretat. Tant el bo com el dolent...

Són uns avars de poder i farien tot el que estigui al seu abast per a conquerir-ne més. El preu que les hi pugui costar és insignificant si se compara amb els beneficis que s’obtindran després.  

És evident que l’època de les vaques magres va passar fa temps, però si alguna cosa se’ls hi ha de reconèixer és la seva capacitat de lluita per aconseguir tots aquells objectius que estiguin al seu abast. 

ARTICLE DE FERRAN MONEGAL:

https://www.elperiodico.com/es/tele/20180730/medir-tv-3-con-audimetros-es-inutil-6968873?_ga=2.58252904.351148311.1532974724-amp-BMFTQ0oZLSTmF3edg0YFOFaDe8FSkG3DHSdSw3B-Im7uxEQcPWWiLnxQ6HyyEx2T

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20180729/editorial-mercadeig-amb-els-mitjans-publics-6965802

https://www.elperiodico.cat/ca/tele/20180801/treballadors-tv-3-denuncien-guerra-politica-cadena-6971860

ZASCA A TV3

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Programa Tot es mou d’ahir per la tarda. Ja sabeu, el d’Helena Garcia Melero, Francesc Sòria i Lluís Marquina. Entre els convidats hi havia el periodista Iu Forn i Alejandro López Fonta, un habitual de les tertúlies de TV3 que, com no acostumo a veure aquest programa així com la majoria dels debats que se fan a la Nostra, no tenia ni idea de qui era. Després m’he informat i he vist que se tracta d’un empresari unionista (o sigui espanyolista o antiindependentista)  

Parlàvem de l’apropament dels presos a Catalunya i d’altres temes relacionats amb la Capital i Cort amb la Verònica Fumeral i de la compareixença conjunta en una roda de premsa d’Òmniun, l’ANC i l’Associació Catalana de Drets Civils (familiars i amics dels presos polítics)

També de l’entrevista que li havia fet Carlos Alsina a Aznar a Onda Cero pel matí. Carlos Alsina té fama de ser un gran entrevistador (recordeu per exemple l’entrevista que li va fer fa un temps a Rajoy on se va parlar de les nacionalitats que tindrien i deixarien de tenir els catalans i que va acabar amb aquella famosos pregunta de Rajoy: ¿Y la Europea?),

L’entrevista anava sobre la situació actual de RTVE i de sobte va Alsina i l’etziba a Aznar que ell havia col·locat al front de l’ens públic un diputat del PP. Aznar diu no recordar-se’n i Alsina insisteix. Aznar segueix sense recordar-se’n i llavors Alsina li fa memòria:

-Vostè va col·locar un diputat al capdavant de TVE. Era diputat del PP i el va nomenar director de TVE: Fernando López Amor...

La resposta d’Aznar és d’aquelles que no pot deixar indiferent ningú:

-Ah, sí... Bé... Jo no dic que Televisió Espanyola fos neutral... (I acaba balbucejant unes incomprensibles paraules)   

Al seu anàlisi, Iu Forn va parlar de fer el ridícul espantós, referint-se a les paraules d’Aznar, mentre que un altre contertulià va parlar qualificar la seva resposta de cínica.

Fins que va intervenir Alejandro López Fonta:

-No hi ha cap televisió pública que sigui neutral... Un zasca en tots els morros de l’Helena Garcia Melero i companyia.

La presentadora va voler-ho arreglar:

-Nosaltres intentem ser neutrals...

Una cosa és voler i un altra molt diferent és poder o saber. I un clar exemple el tenim a TVE. Una gran part dels professionals de la casa estan en total disconformitat amb el que els hi mana la direcció, però han de creure i per això, sovint, no signen les seves pròpies cròniques.

Fins i tot aniria una mica més lluny. No hi ha cap televisió ni pública ni privada, ni cap ràdio, ni cap mitjà de comunicació que sigui neutral. Ningú! Ni tan sols jo... Hi no és la primera vegada que ho dic, ni segurament l’última que ho diré.

Els mitjans púbics estan al servei del govern, ja sigui del país, de la comunitat autònoma o de l’ajuntament... Han estat casos flagrants de manipulació la Radiotelevisió Valenciana, Tele Madrid o TVE. TVE només se salva durant l’època de Zapatero, tal i com van reconèixer els propis contertulians durant el debat.

TV3 i Catalunya Ràdio tampoc són l’excepció. Tot i la importància que pugui tenir el procés i les conseqüències que s’han derivat del mateix, s’ha de reconèixer la seva manca de neutralitat o el que és el mateix, la seva parcialitat a l’hora de parlar d’aquests temes.   

I és que ja sé sap, la informació és poder. Tot i que sovint encara sigui més poder la desinformació.

PER SI VOLEU VEURE LA PART DEL PROGRAMA 'TOT ES MOU': 

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/la-reaccio-de-pp-i-ciutadans-al-trasllat-dels-presos-catalans/video/5775225/

L’UNGIT PER PUIGDEMONT

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Tot i que semblava que l’escollida seria l’Elsa Artadi, Puigdemont se va posar el la gorra de mag i tocant amb la seva vareta tres vegades el barret de copa va fer sortir a Quim Torra, un desconegut per a una gran majoria de catalans.

La designació de Quim Torra (per part de Puigdemont, ho aniré recordant perquè sempre hi ha que perd la memòria) sembla ser que només se deu a que ràpidament se va prestar a ser un candidat provisional i, com s’ha dit dels sector no independentista, ha acceptar a ser un titella de Puigdemont que pretén governar Catalunya des del seu exili d’Alemanya (o de Brussel·les si ve al cas)

Per tant estem davant d’un president efímer que durarà el que el deixen durar, ja sigui l’Estat espanyol, ja sigui Puigdemont i els seus. Per tant, tinc la sensació de que no comencem bé la legislatura i això que encara no l’hem començat. De fet, Torra encara no ha estat ni nomenat pel Parlament.

M’ha sobtat molt l’animadversió que ha creat el personatge. Si només fos per part dels partits que votaran no a la seva investidura, no m’estranyaria, però també la premsa ha criticat durament la seva designació. Si, ja sé, ja sé... Només una part de la premsa, com per exemple el Periódico de Catalunya, però no recordo que hagués tractat igual als candidats que ho van ser abans que ell: Jordi Sánchez i Jordi Turull.

Jo, com al menys 7.440.000 catalans (la Viquipèdia diu que ne som 7.448.332) confesso no conèixer a Quim Torra ni recordo haver-ne sentit a parlar mai d’ell. Però mentre llegia avui algun article d’opinió on se parlava d’ell, ràpidament ho he tingut clar.

Quim Torra va ser un dissident d’ERC que va marxar a fundar Reagrupament de la ma de Carretero. I Carretero, sempre ho he expressat, na va ser mai sant de la meva devoció. I més encara quan aquest partit (que va veure que no aconseguiria mai representació parlamentària) va decidir abraçar la fe convergent.

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Durant l’entrevista que li va fer TV3, el candidat de Puigdemont va intentar moderar la seva imatge de radical i va demanar disculpes per unes piulades que va fer fa 6 anys criticant durament (per dir-ho d’una forma suau) tot allò que no fos Catalunya (ja m’enteneu) Per la meva part li accepto les disculpes (tot i que no anaven amb mi), però no l’ús d’un eufemisme pel que també se’l ha criticar durament.

Durant l’entrevista Torra va dir que Catalunya viu en un període de crisi humanitària. Sincerament crec no va saber escollir les paraules oportunes. Fins i tot és possible que volgués dir una altra cosa i s’equivoqués al dir-ho (qui no s’equivoca?)

Les crisis humanitàries són una altra cosa. Són crisi de fam i morts, de guerra i de penúries... Com les que se viuen als camps de refugiats o als països on hi ha guerra enquistada.

Si ens posem les mans al cap quan ens assabentem que tracten de terroristes als Comitès de Defensa de la República per tallar carreteres o a un grup de joves per barallar-se amb uns guàrdia civils de paisà que pel que sembla anaven buscant brega o se parla de delicte d’odi per posar-se un nas groc al costat d’un policia o xiular un himne amb el que no ens identifiquen i que per no tindre, no té ni lletra, s’hauria de ser més curós a l’hora d'expressar-nos sobre la greu situació que està vivint Catalunya i, sobre tot, d'aquells que estan empresonats per motius polítics. 

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

FIRTS DATES A TV3

De Faro a Diari de Tarragona. 

Us he de fer una confessió: sóc fan de Firts Dates, el programa de cites que fan a Cuatro a partir de les 9:30 de la nit i de dilluns a dissabtes (crec) 

Però no el veig tots els dies, només aquells que la meva dona, a les 9:30 no està a casa i que només són 2 o 3, segons l’època de l’any. Quan ve, tot i que me faig una mica el ronso, acabo per canviar de canal. Abans quan mirava el futbol me passava el mateix. Només me respectava els partits oficials del Barça i encara gràcies.

Anit era una nit d’aquestes que ella no estava a casa i l’estava mirant. Com sempre passa hi ha parelles que tenen feeling des del primer moment i d’altres que aquest no apareix el més mínim.

Eren les 10 tocades quan va arribar ella i al cap d’una estona me va dir:

-Va, canvia de cadena i posar Merlí... No és que m’agradi molt, però és millor que això que estàs mirant...

Complaent, tal com ho seria la majoria dels homes, vaig canviar. Però per a la sorpresa de tots dos el director de TV3 Vicenç Sanchis estava entrevistant el candidat del PPC Xavier Garcia Albiol.

Després d’escoltar-los durant uns instants, vaig arribar a la conclusió que si entre tots dos hi haguera hagut una taula amb plats amb menjar i copes amb beguda, bé podria haver estat una cita de Firts Dates d’aquelles que no hi ha feeling per cap lloc.  

Se va n enredar en el tema de TV3 sobre els motius que porten a Garcia Albiol per a dir que és una televisió parcial quan la televisió pública catalana rep premis i recolzaments pel seu rigor, segons paraules del seu director.

Al final no tinc clar si se va tractar d’una entrevista o va ser un debat entre l’independentisme i el constitucionalisme més ranci i espanyol. Per un moment me’n vaig recordar de les entrevistes que li va fer la Mònica Terribas a José Montilla, tan diferents als que li feia a Mas... Parcialitat de TV3? I ara, on l’heu vist? Jo per més que m’hi miri, a l’indret o a l’inrevés, cap per a munt o cap per a vall, no la veig en lloc.

Bé, tal i com us podeu imaginar, Vicenç Sanchis i Xavier Garcia Albiol no van sortir del plató de TV3 com a parella. El moixonet no va entrar al niu... Però mentre Sanchis tindrà encara moltes més possibilitats d’aconseguir-ne una, molt me temo que Garcia Albiol de moment se quedarà solter... Políticament parlant es clar... I espero que per molt de temps!      

QUÈ ÉS SER NORMAL?

Xavier Garcia Albiol, alies el Godallenc, dixit: Tancarem TV3 i la tornarem a obrir amb gent normal que sigui plural.

I es clar, quan escoltes o llegeixes una frase així, el primer que té preguntes (si ets dels que com jo hem de buscar-li sempre els 5 peus al gat, no tres, perdoneu...): Què és ser normal? A qui considerarà Garcia Albiol gent normal?

Des del meu punt de vista la normalitat és una raresa. Tu té consideres normal? Jo no! Torno a formular la pregunta: Què és ser normal?  Per uns pot significar una cosa i per altres potser tot el contrari.

Anem a posar uns exemples. Ser català i del Barça és normal? I ser català i de l’espanyol o del Girona? Ser socialista i facilitar la investidura de Rajoy és normal? Posar a parir el Govern central perquè no ha vingut a Catalunya l’Agència Europea del Medicament i voler fer un referèndum per a veure si s’ha de continuar o no a la UE? Són preguntes sense resposta... Què cadascú opini el que vulgui, és Benlliure de fer-ho.

Suposo (només suposo, no afirmo) que per a Garcia Albiol ser normal significa ser de dretes, possiblement catòlic practicant, estar d’acord amb la frase Viva España, Viva el Rey, viva el orden y la ley, veure la Primera de TVE o la 13TV i per tant, estar en contra de TV3, no haver votat la Constitució y en canvi defensar-la a capa i espasa, llegir diaris com la Razón, el Mundo o el País, ser tot el contrari a independentista, no veure la enorme corrupció que sacseja casa teva, estar molt d’acord amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i fins i tot pensar en allargar-lo més enllà del 23-D, estar en contra de la immigració, pensar que els negres no haurien de tenir els mateixos drets que els blancs, etc., etc.

Si tu amic meu no estàs d’acord amb alguna de les coses que he enumerat abans, segurament per a Garcia Albiol no ets normal. Per molt que tu t’ho creguis, no ho ets, no li donis més voltes...

Tot i que sovint quan algun canal de televisió espanyol (jo només acostumo a mirar la Sexta) connecta en directe en algun lloc de Catalunya (quasi sempre Barcelona) per a retransmetre algun esdeveniment sé sol sentir de fons: Premsa espanyola, manipuladora...!  La veritat és que hi ha poca premsa imparcial. TV3 evidentment no ho és. Ja vaig explicar no fa molt que molts mitjans viuen pràcticament de les subvencions que reben dels organismes públics o bé de la propaganda institucional o d’emetre festes locals (tal com passa a les televisions territorials, què és una manera encoberta de subvencionar) En el cas dels mitjans públics catalans (TV3, Catalunya Ràdios, etc.) se financen via pressupostos de la Generalitat i de la publicitat. No fa gaires dies que vaig llegir que actualment, amb el 155 tots aquest mitjans que reben subvencions de la Generalitat temen per la seva subsistència.

Sé diu que no hi ha cap gos que mossegui la ma de qui li dóna de menjar. Per tant, és lògic (i potser fins i tot normal) que els mitjans públics catalans s’hagin posicionat d’una manera clara a favor del procés. Podien fer una altra cosa?

I quin és el terme contrari a normal? Està molt clar: anormal que, potser ho sembli a primera vista però que en cap cas és una desconsideració. Un és anormal quan surt de la normalitat i punt. Un exemple, imagineu-vos un poble on tothom fos roquer n’hi hagués un que fos punkie. Aquest seria la anormal del grup.  

Anormal i anormalitat són dues d’aquelles excepcions que quan l i poses l’article davant, no l’has d’apostrofar. No has de posar l’anormal o l’anormalitat, perquè pot prestar a confusió. S’ha de posar la anormal o la anormalitat.

Per tant, i ja per acabar, podem afirmar que si no la paraula normal, al menys si alguns dels seus derivats d’aquesta són una anormalitat dintre de la pròpia llengua. 

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)

Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...

Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.

Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.

Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.

En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.

Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)

En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.

I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

HO SENTO PER TU, DE VERITAT

De Ferreres al Periódico. 

Amiga, amic, companya company, persona a la que tal vegada ni conec, ho sento per tu. I t’ho dic de cor. Sento que totes les teves il·lusions posades amb el procés que havia de portar-nos cap la República Catalana, en pocs segons se’n anessin en oris.

Tu que confiaves amb els polítics, que de bona fe t’havies implicat amb el procés... Fins i tot havies estat voluntari en el referèndum de l’1-O... Que vas començar-ho a fer quan vas votar a Junts pel Sí, en aquelles eleccions que té van dir eren les de la teva vida. Ho sento per tu, de veritat!  

Segurament una de les persones menys desenganyades d’aquest país sóc jo. Si jo que durant tot aquest procés no he canviat mai de discurs. No m’he mogut un mil·límetre del meu pensament. Us ho vaig dir al principi i us ho torno a dir avui que és un d’aquells dies en que costa pair: Sóc pragmàtic, es a dir que dono més importància a les conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses. Vaig intuir des de primera hora que al final el sobiranisme acabaria desistint. No m’esperava però que l’Estat acabés actuant amb tanta contundència com ho ha estat fent durant les darreres setmanes, però si que vaig pensar des d’un primer moment que Catalunya no comptaria amb els suports necessaris per a proclamar la independència. Catalunya va començar no sent ni el Quebec, ni Escòcia i ha acabat no sent Eslovènia, tot i que els més crèduls encara hi confien.

Anit, poc després de que Puigdemont declarés la República catalana i la deixés en suspens al cap de pocs segons, un amic me va enviar per missatgeria mòbil un tall de veu que, com quasi sempre, era anònim i que parlava de la intel·ligència dels nostres polítics i que si havien actuat d’aquella forma ho havien fet, simplement per a guanya temps tal com ho va fer la república adriàtica, una república, per cert, no reconeguda per Espanya. Eslovènia naixia d’un país en descomposició com era Iugoslàvia i després d’una guerra que podríem qualificar com fraternal. De lluny, i afortunadament, no és el cas de Catalunya.  

De Vergara a Eldiario.es. 

Mentre escoltava aquest missatge, les imatges i les informacions que estava oferint TV3 no deien això. Cares i gestos de decepció i informacions periodístiques que així ho corroboraven per si a algú encara no li havia quedat clar.    

La resposta al meu amic (que per cert, avui compleix anys) va ser aquesta: Qui només vol veure blanc, sempre veure blanc. Així de senzill. Només cal fixar-nos amb els resultats electorals d’un partit sumit en la corrupció o el desgovern. Vosaltres heu vist mai que tregui 0 vots? Mai! Sempre hi ha qui hi confia cegament passi el que passi, qualsevol que siguin les circumstàncies.

De moment sembla que s’ha acordat un mes de treva. Per a què? Per a poder escriure la crònica d’una mort avançada? Si ja sabem quin serà el final. De fet, a hores d’ara, als despatxos, ja estarà escrit.  

Per acabar vaig a donar-vos-en una primícia informativa. Coneixeu el llenguatge dels gestos? Podríeu descobrir alguna cosa d’una persona només per la seva forma d’actuar? Anit, Puigdemont, a la sortida del Parlament, va encaixar de mans al sergent dels Mossos d’Esquadra que comanda l’escamot que té com a missió la seguretat de les diputades i diputats i també de les instal·lacions. Un gest que, segons el propi sergent és del tot inusual. Sempre que arriba el President, el sergent sé li apropa, li dona les novetats, sé posa sota les seves ordres i el President li dóna la ma. Quan se’n va, quasi mai...

És significatiu aquest gest? Potser sí... Potser ahir, el President Puigdemont s’acomiadava del meu amic, saben que dintre de pocs dies dimitirà i convocarà unes eleccions autonòmiques.      

ASSENYALANT L’ENEMIC

Tinc un amic que és un independentista de soca-rel. Al menys des de 2012 que és quan el moviment agafa més embranzida.

Quan li mostrava la meva estupefacció per alguns dels companys de viatge que havia triat, ell me responia:

-Ara, l’important és aconseguir la independència... Després, una vegada siguem independents, ja ho arreglarem... 

També he escoltat de les files independentistes que en una Catalunya independent no hi sobra ningú: Tots som necessaris. I també que hi ha que mirar d’atreure a la causa els indecisos...

Són raonaments polítics que, canviant-los el sentit, tan podrien servir per als que defensen l'altra posició; els que no volen anar-se'n d'Espanya. Per tant, cap novetat, sinó més bé un discurs faltat d’imaginació. La única diferència que hi ha entre els uns i els altres és que mentre els independentistes ens ho presenten com el jardí de les meravelles, els nacionalistes espanyols més radicals ens diuen que independència és sinònim de grans catàstrofes. Com deia aquell: Ni tant, ni tan calb...    

De Ferreres al Periódico. 

Però sempre hi ha qui trenca el discurs i radicalitza encara més les postures. Divendres de la setmana passada van aparèixer a Lleida uns pamflets amb els rostres d’Iceta, Rabell, Arrimadas i Garcia Albiol i les següents inscripcions: Els que neguen el democràtic dret a l’autodeterminació, Són enemics del Poble! Tractem-los com a tals!

No anem bé... Ja sé que l’excusa serà que són 4 eixelebrats i que la majoria del moviment no pensen així... No pensen així o no ho volen dir? Suposo que de tot hi haurà... Aquesta situació incompleix una de les regles d’or del discurs independentista: Tots som necessaris. Voleu dir que no es pretén convertir Catalunya amb la república del pensament únic? (Dintre de Junts pel Sí hi ha gent que coneixen a la perfecció com aconseguir que tothom pugui acabar pensant igual)

Només cal llegir la resposta de Xavier Sala Martín, l’economista de capçalera de TV3 durant molts anys i que va titllar a l’Enric Hernández, director del Periódico via Twitter de fer un fabulós exercici de manipulació, d’estar cegat per l’odi contra sobiranisme, d’haver perdut l’objectivitat fins convertir el diari amb un pamflet. El director del Periódico li va replicar amb l’argument que la seva resposta només feia que confirmar la seva tesi.

A veure... Si ets objectiu, ja saps de quin peu calça el Sala Martín i, per tant, la capacitat de sorpresa (al menys la meva) sobre el seu comportament i les seves paraules és nul·la. A títol merament informatiu (encara que no tingui res a veure amb els cas que ens ocupa) vull informar-vos que segons algunes fonts, pot arribar a cobrar fins a 5.000€ per participar a una taula rodona o fer una conferència... Per tant, és lògic que doni suport als que li donen de menjar...

Anit no vaig mirar l’entrevista que el director de TV3 Vicenç Sanchís els hi va fer a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I no ho vaig fer perquè com sabeu, no acostumo a mirar entrevistes i perquè, a priori, no esperava que aportessin res de nou al que ja s’ha vingut dient en els darrers 5 anys... Però si que tinc una curiositat. Només una. En algun moment de l’entrevista va sortir el tema dels cartells? I si va ser així (la qual cosa dubto) Es van demanar disculpes a Iceta, Rabell, Arrimadas i Garcia Albiol?

Tot i com ja he dit, segur que els que van idear i penjar els pamflets devien de ser 4 eixelebrats, dues de les tres persones més importants dels país com són el President i Vicepresident de la Generalitat i, per tant, caps visibles de la part més institucional del moviment independentista, en algun moment ho haurien d’haver fet. Ni que fos per a quedar bé amb els que surten al cartell i deixar bé el moviment... I sinó va ser així, és una mostra més del que deia l’Enric Hernández al seu article del passat dissabte. 

PER SI VOLEU LLEGIR LA POLÈMICA:

       

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/contra-catalunya-binaria-6096571

http://www.elnacional.cat/es/politica/toque-sala-i-martin-enric-hernandez_165288_102.html

ULTIMA HORA: PINTADES AMENAÇADORES A LES SEUS DEL PSC I C'S

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/06/noves-pintades-amenacadores-a-les-seus-de-c-s-i-el-psc-45645.php

JOC DE CARTES

El televisiu cuiner de TV3 Marc Ribas és també el presentador del programa Joc de cartes... Però no ens hem de confondre, no es tracta de jugar al guinyot, a la brisca a la rumba o al cinquet... Se tracta de confrontar les cartes de 4 restaurants que, en principi, són competència.

Bé, suposo que això ja ho sabeu i fins i tot és possible que sigueu seguidors del programa. Si és així i a sobre sou del Delta, segurament veiéreu el programa de dijous passat on van competir quatre restaurants de la zona: Albert Guzmán de la Ràpita, l’Ida Can Machino dels Muntells, Mas Prades de Deltebre i la Subhasta de l’Ametlla de Mar. Entre tots havien de triar el millor restaurant d’arròs del Delta.  

Tot i que intento anar al llit abans de 2/4 de 12, dijous vaig seguir molt atentament el programa per tractar-se de 4 restaurants d’aquí. Abans no l’havia vist mai.

Però me va vindre al cap una pregunta: Com es van triar els 4 restaurants? Si ets del Delta segur que tindràs el mateix concepte que jo sobre la nostra gastronomia autòctona: Què seria un restaurant del Delta sense tenir a la carta unes bones especialitats d’arròs? Entre tots els productes autòctons que es poden oferir l’arròs és l’estrella indiscutible. Poques vegades he anat a menjar a un restaurant del Delta i no he menjat arròs... Poques...

Fixeu-vos la importància que té l’arròs a la cuina del Delta que Pepe, el propietari del Restaurant del Càmping la Tancada me va explicar un dia que va haver de posar un cartell on hi posa Arrosseria per mirar d’atraure clients que venen al delta precisament buscant aquest producte.

Evidentment no he estat a tots els restaurants del Delta (ja m’agradaria!), però puc parlar en propietat d’uns quants que, tot i que en algun cas puguin fer cuina d’autor, tenen a la carta un excel·lents plats d’arròs. A part del Restaurant del Càmping la Tancada que us he esmentat abans, he menjat arròs als següents: l’Estany, Delta Hotel, Tapa Santa, Ribera, Paquita, Faiges, Asmundo, Pati d’Agustí, Mas Prades, Racó del Riu i segurament algun altre que ara mateix no me ve al cap.  

Entre tots ells, el que més treballa l’arròs és el del Racó del Riu que té més de trenta especialitats a la carta. És fa difícil imaginar-ne tantes! No fa gaire me van dir que ja anaven per les 60, però no ho he pogut comprovar.

Tornant al programa televisiu, a part de la qualitat dels productes, també se tenien en compte d’altres aspectes: menjador, cuina, servei, resultat final del plat, relació qualitat preu... Per tant, no només es tractava de saber quin era el millor restaurant d’arròs, sinó que tot anava inclòs en un pac.

Segurament us en heu adonat que dels 4, de l’únic que puc opinar és del Mas de Prades que va ser el que finalment va resultar guanyador. Els espectadors que vàrem seguir el programa, tot i no poder fer-nos una idea dels sabors, olors, etc., dels comentaris i dels altres aspectes dels que si que podíem opinar, segurament una majoria també haurien donar com a guanyador entre els 4, el Mas Prades.

Hi vàrem estar fa una mica més d’un any i, el primer que ens va sorprendre va ser la distància que hi ha entre les taules. Hi ha restaurants on resulta molt difícil moure’t, ja que s’aprofita l’espai fins el darrer centímetre. Potser aquest és un dels aspectes que sé té en compte a l’hora de triar els que acabaran sortint al programa. Però estaria bé saber-ho.

Insisteixo, m’agradaria saber com s’han escollit aquests 4 i no d’altres que, segurament, també haurien pogut ser protagonistes.

A la Ràpita per exemple, diuen que Albert Guzmán va darrere d’una estrella Michelin, però pel que sembla Can Batiste no li va al darrere i, en canvi no va sortir.

No vull acabar sense felicitar al Mas Prades ja que trobo que, després del que es va veure, era qui més s’ho mereixia.        

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/joc-de-cartes/el-millor-restaurant-darros-del-delta-de-lebre/video/5667734/