CAIXABANK TANCA LA PENÚLTIMA SUCURSAL A AMPOSTA

Caixabank acaba de tancar una nova sucursal a Amposta, la penúltima que quedava, la que hi havia davant de l’anomenada església nova, a l’avinguda de Catalunya. Durant un temps i quan era la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears (la Caixa) es coneixia com l’oficina del carrer Comerç. Posteriorment l’entitat va passar a denominar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona després de la fusió amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i també va canviar el nom del carrer passant a dir-se de Sebastià Joan i Arbó, en honor a l’escriptor ebrenc nascut a la Ràpita. No obstant la porta d’entrada estava situada a l’avinguda de Catalunya (no sé ses va arribar a entrar mai per l’antic carrer del Comerç). Amb el tancament d’aquesta sucursal, Amposta, una ciutat de quasi 22.000 habitants es queda amb una sola oficina de CaixaBank, la que sempre ha estat la central, la de l‘avinguda Alcalde Palau, coneguda popularment com el carrer del Pont. Durant els anys del boom de la construcció, ¿sabeu quantes oficines d’aquesta entitat hi van haver a Amposta? 5!: la central, la que hi havia a la cruïlla entre l’avinguda de l’Alcalde Palau i els carrers del Grau i Sant Josep (a molt poca distància de la primera i que havia segut precisament una oficina de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la de l’avinguda de la Ràpita i la del carrer Amèrica. Va ser l’època on tothom lligava els gossos amb llonganisses... Després del boom immobiliari va arribar una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden i que es va emportar per davant una gran part de les entitats financeres espanyoles, entre les quals les caixes d’estalvis que havien estat tradicionalment el refugi dels estalvis de les classes populars. Les poques que van sobreviure van haver de reconvertir-se en bancs. Aquest va ser el cas de la Caixa transformada en CaixaBank. Altres entitats com les caixes de Tarragona, Girona, Manlleu, Sabadell, Terrassa, Penedès, Manresa, Madrid, del Mediterrani, i un llarg etcètera van haver de fusionar-se en altres entitats i van desaparèixer com a tals. Els mateix va passar amb diversos bancs com per exemple Bankia, Popular (que va arribar a ser el banc més rendible del món), Pastor, Banesto, etc. Aquesta situació va comportar la pèrdua d’un gran nombre de llocs de treball. Una majoria de treballadors van acollir-se a les prejubilacions, però d’altres van acabar acceptant baixes voluntàries incentivades per l’entitat. Em poso melancòlic quan recordo la confiança que va suposar la Caixa per als seus impositors durant moltes dècades. Hi havia un tracte molt personal, quasi familiar... Per Sant Jordi et regalaven llibres, quan s’apropava l’any nou era una tradició passar a buscar els calendaris (te’n donaven tants com en volies) i alguna vegada també m’havien obsequiat amb cintes de cassette. Eren els bons temps! Era quan els interessos eren elevats tant per aquells que sol·licitaven préstecs com per als que tenien dipòsits. Tenir diners als bancs era una lucrativa manera d’estalviar. Van ser els anys de la banca tradicional. Actualment i ja des de fa uns quants anys, els empleats ja no fan de banquers. Ara son venedors de productes: igual et venen una assegurança, com un cotxe una televisió o una alarma. Ex treballadors que he conegut al llarg de la meva vida han acabar renegant de l’entitat. I no és per a menys! La meva darrera reflexió és: tancarà algun dia l’última sucursal que queda a Amposta? Quin disbarat! - diran la majoria dels lectors-... Sí, es un disbarat no ho discuteixo però se’n han vist tantes i de tants colors durant els darrers temps que podríem exclamar allò de: de més grosses se’n han vist!

LA FOTO DEL DIA 5-02-2018

M’agradaria haver vist la cara que han posat els empleats de l’oficina de CaixaBank de l’avinguda de la Ràpita quan aquest matí s’han torbat al que se veu a la foto.

Fa uns dies el director general d’aquesta entitat (abans la Caixa) Juan Antonio Alcaraz va dir que els desnonaments eren una llegenda urbana. 

Els cartells van d’això.  

Suposo que la protesta s’ha fet extensiva a d’altres oficines. Sabeu alguna cosa? 

NOVA REESTRUCTURACIÓ BANCÀRIA A AMPOSTA

L'oficina del Banc de Sabadell de la plaça del Mercat que ha tancat. 

La paraula reestructuració sembla tenir connotacions de l’època de la crisi, on els bancs i caixes van començar per tancar oficines i van acabar, la majoria, sent absorbits inexorablement pels gegants (o potser no tant) del sector.

Aquest matí tenia una visita concertada a l’oficina de Caixabank del Mercat, la de tota la vida... Aquells que va aconseguir que li donessin permís per a construir aquella gran torre enmig de la plaça quan tenia un altre nom... Però això va passar fa molts i molts anys.

Bé, durant la petita xerrada que he tingut amb una empleada (ara els hi diuen gestors i gestores) m’ha dit que van a fer una oficina de dos plantes (planta baixa i primer pis) i que mentre durin les obres (que van a començar de forma immediata) traslladaran la sucursal a l’edifici de oficines que hi ha a tocar del mercat, davant de la Gelateria Israel.

Me vaig posar en contacte amb l’empleada pel mig del servei que s’ofereix des de la web. Me va sobtar que la meva gestora fos d’aquella sucursal, una sucursal que, en un principi no m’hauria de correspondre. Resulta ser que fa molts anys vaig obrir un compte a l’oficina del carrer Amèrica, però com aquesta oficina va ser una de les afectades per la reestructuració i va tancar, van passar els clients a la que hi ha davant de l’església nova. I fins ara (bé, de fet faig poc ús de les oficines bancàries) la meva oficina era aquesta. Però sembla que no. No m’han sabut donar-me una explicació raonable del motiu del canvi, tot i que m’ho suposo.

Quan he sortit cap ha casa me’n he donat de que l’oficina del Bac de Sabadell de la plaça del Mercat també està tancada. No deu de fer gaires dies... Un cartell a la porta remet als clients a la de l’avinguda de la Ràpita. La meva dona que és clienta del Sabadell m’ha dit: Per això devien de fer obres, per a fer-la més gran. Segurament. Si una oficina ha de fer la feina de les dos, tot i que cada vegada ens posen més eines per a fer les nostres gestions a través d’Internet, per força han de posar-hi més treballadors i més caixers. No sé si el doble, però més segur!

Caixabank, quan era la Caixa va arribar a tenir 5 oficines a Amposta (les que ara té –mercat, avinguda de la Ràpita i església nova- i les dues que va tancar –carrer Amèrica i carrer del Pont) El Banc de Sabadell que va absorbir Caixa del Penedès només n’ha arribat a tenir dos. Per tant, ara se’n quedarà amb una.

Quan eren temps de vaques magres i lligaven els gossos amb llonganisses, la política dels bancs i caixes era apropar-se el màxim possible al client i per tant obrir oficines a llocs cèntrics, concorreguts i diversificats. Ara sembla que això no els importa gaire... O potser sí, però a l’hora d’escollir prioritzen tancar oficines per a optimitzar recursos.

Per tant, ja ho sabeu: Temporalment l’oficina de la caixa del mercat canviarà d’ubicació i la del Banc de Sabadell que es trobava prop de la Lira, ha tancat per a concentrar els serveis a la que ja tenia a l’avinguda de la Ràpita.       

BRINDIS AL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 

Segons informacions periodístiques, quan escric aquest article hi ha al menys 531 empreses que han decidit abandonar Catalunya. De les primeres que ho van fer van ser les dues grans entitats financeres d’aquest país: Banc Sabadell i CaixaBank.

Abans d’entrar a tractar el tema del que us vull parlar avui m’agradaria fer-vos un incís. Suposo que heu pogut veure un vídeo on hi surt Mas dient que en una Catalunya independent els bancs es barallaran per obrir-hi sucursals. Tot és qüestió de matisos i d’interpretacions. Fixeu-vos abans que res que està parlant d’una Catalunya independent i no d’una Catalunya que vol independitzar-se. Aquest matís és, des del meu punt de vista, la mare dels ous...

De vegades la gent dóna voltes sobre el tema sense parar-se a pensar detingudament que és realment el que està passant. Fa uns dies en una conversa privada amb una amiga on estàvem parlant de la fugida dels bancs i la implantació al nostre territori de no sé quantes empreses, li vaig dir el següent:  Aquesta és la gran contradicció dels independentistes que per una part defensin la independència del nostre país i per l’altra no donin importància a la sortida dels bans (i de les empreses) Això que acabo de dir, no està en contradicció amb les declaracions que va fer Mas i de les que us parlava anteriorment.

Sabeu perquè marxen (o canvien de seu –si ho preferiu-) els bancs i totes les empreses que han decidit fer-ho. Primer que res per la incertesa dels mercats. Ramon Cinca Piqué, propietari de director de l’Acadèmia Cots de Tortosa deia el següent:

-Un empresari és aquella persona que guanya diners. Un bon empresari és aquella persona que encara ne guanya més...

Aquestes afirmacions amb les que coincideixo en bona part (els empresaris han de tenir altres característiques no menys importants) són aplicables a les empreses. Les empreses catalanes de l’Ibex 35 veien com cada dia que passava perdien valor a la Borsa i, per tant, s’havien de prendre decisions dràstiques i possiblement doloroses.

Ara imagineu-vos una situació diferent:  Catalunya ja és una república independent. Els començaments (com tots els començaments) han estat difícils, però gràcies a l’esforç dels catalans l’economia s’ha recuperat notablement i les possibilitats de fer negoci han crescut durant els darrers anys. Llavors sí... Llavors una part de les empreses que un dia van decidir marxar, tornaran i els bancs, ja sigui el que han marxat o d’altres dels que estan operant arreu del món, es barallaran per obrir sucursals i fer-hi negoci...  

Quan hi ha la deslocalització d’una empresa, sempre passa que la gent li vol fer boicot. Ara se vol fer amb CaixaBank i el Banc de Sabadell. Així h anunciat, per exemple l‘Ajuntament d’Amposta. Des del meu punt de vista només es tracta d’un brindis al sol. D’un gest més simbòlic que efectiu. (i si de veritat, al final s’acaba produint) Els ajuntaments no són empreses però han de gestionar bé els seus recursos per afavorir els seus administrats. Si quan l’Ajuntament d’Amposta vagi a demanar un crèdit i una de les dues entitats a les que volen boicotejar li acaben oferint un tipus d’interès més baix que els altres, veure’m que passa.

Si a l’hora de triar un banc només ens hem de fixar si tenen o no a Catalunya la seu social, potser ens equivocarem. No fa gaire vaig llegir el rànquing de bancs que mes inverteixen en empreses que fabriquen armament. Tot i que la majoria ho fan, el BBVA i el Santander estaven entre les que més i a molta distància dels protagonistes del comentari d’avui.

És que no tindrem en compte aquest tema a l’hora de triar el banc que vols que té gestioni els teus calers? La hipocresia humana pot arribar a límits insospitats.

Per cert, que us sembla si us dic que jo mateix vaig ser dels primers que vaig castigar una empresa per marxar-se d’Espanya? Per tant, per a i el tema no m’és nou... L’empresa en qüestió va ser Gillette quan va decidir tancar la fàbrica que tenia a Sevilla l’any 1994 (no acabo de fer un exercici de memòria, simplement ho he buscat)

Què m’heu de dir?    

MÉS INFORMACIÓ: 

http://www.publico.es/economia/son-bancos-financian-industria-militar.html

https://elpais.com/diario/1994/03/19/economia/764031624_850215.html

ESCAC AL REI

Si el dia anterior el Rei no va saber jugar el paper de mediador que li atorga la Constitució, anit Puigdemont si que va saber estar a la seva alçada del càrrec que ocupa.

Es veritat que alguns com jo ens esperàvem un to una mica més baix i conciliador però si ho penses fredament i intentes posar-te al seu cap per veure la manera de pensar, te’n adones de que no, de que va dir el que els seus seguidors esperaven.

Resumin sé pot dir que va fer escac al Rei, al Borbó. Li va llegir la cartilla i li va reprotxar la seva actitud bel·ligerant cap a Catalunya. El discurs del Borbó no va convèncer ningú... Bé, ningú, ningú, tampoc. Trobo que als catalans de bé (tal i com els anomena Xavier Garcia Albiol) sí. Si la voluntat de una gran majoria dels catalans era ser republicans, des del dimarts van ser molts més el que van pujar al carro de la república.

Tornant al discurs del President de la Generalitat, una de les coses que va dir, va ser que demanava la mediació de algú per a desencallar el conflicte. També en aquest punt el Borbó va perdre la seva gran oportunitat. Com a cap de l’Estat que és, la Constitució li atorga, precisament, aquest paper. Textualment, sobre les seves funcions diu això: arbitra i modera el funcionament regular de les institucions. Suposo que ho sabeu, però els mots moderador i àrbitre són sinònims... Haver de buscar mediadors més enllà de la Corona demostra el fracàs de la institució. Arribat a aquest punt vaig a fer-vos una pregunta retòrica: Serveix per alguna cosa la Monarquia? Al menys abans, amb son pare, servia per anar de caça i de putes... (perdoneu-me l’expressió)

Després que tant l’ONU com la UE no acaben de decidir-se a mediar (quina vergonya també!), ahir es parlava que potser l’Església Catòlica pot jugar aquest paper. De fet, Rajoy s’hauria entrevistat amb els arquebisbes de Madrid i Barcelona, a la vegada que Puigdemont també es va entrevistar al l’arquebisbe de Barcelona i l’abat de Montserrat.

Seria l’hòstia que un conflicte tan humà com és que un territori es vulgui independitzar d’un altre del que ha format part durant segles, l’acabi resolvent Déu o al menys els seus representants a la Terra. No sé si veiéreu anit el Intermedio amb el Gran Wyoming (sí, ja sé que la Sexta és una de les cadenes proscrites per l’independentisme, però hi ha programes que encara sé poden veure perfectament) Quan el Gran Wyoming va parlar d’aquest tema, va dir que ell no volia ser menys i que volia parlar directament amb el seu jefe, es a dir, directament amb Déu. Sorna no n’hi falta...

Una de les darreres notícies sobre el tema Catalunya ha estat que el Tribunal Constitucional ha declarat anticonstitucional (no il·legal com de vegades s’acostuma a dir) el ple previst per a dilluns on Puigdemont té (amb present d’indicatiu) previst valorar els resultats del referèndum. A part d’això, tot apunta que també pretén proclamar la DUI. Cal esperar que les forces de l’ordre envoltaran dilluns el Parlament (igual com si dintre s’hi custodiessin urnes) per a que els diputats i diputades no hi puguin accedir.

L’altra notícia que s’ha sabut avui és que el Banc de Sabadell, una entitat financera que com el seu nom indica des de la seva fundació (1881) ha estat vinculada a Catalunya, el Comitè General que s’havia de reunir aquesta mateixa tarda, ha aprobat traslladar el domicili social de l’entitat a Alacant.

Aquesta mesura tindrà diferents valoracions, segons sigui la persona a qui sé li pregunti. El vicepresident Junqueras ja ha dit que no és un tema important ja que avui en dia la banca opera per tot el món i sovint a través de Internet. N’hi haurà que ho consideren un xantatge a l’independentisme per part de l’entitat que, a ben segur comptarà amb el recolzament d’una part de l’empresariat català.

Des del meu punt de vista, tot i que Junqueras ho hagi minimitzat, no és un tema menor, ja que a la pràctica vol dir que una de les empreses més grans i més emblemàtiques del nostre país, a part de deixar de tributar a Catalunya, marxa per la temor de no veure reduït el seu capital (subjecte a les fluctuacions borsàries) degut a la incerta situació que estem vivint.

Hi ha rumors que després del Sabadell marxarà CaixaBank. Altres ja ho han fet i d’altres ho acabaran fent.

Segurament tant el Banc de Sabadell com CaixaBank han estat dues de les entitats que, darrerament (després de les fusions que hi ha hagut al sector financer espanyol) que més suport econòmic han donat a la Generalitat.   

MÉS INFORMACIÓ: 

http://www.eldiario.es/economia/bancos-Catalunya-independiente_0_693281542.html

CAIXABANK: BUROCRÀCIA I NEGOCI

Des de feia uns anys, les entitats financeres espanyoles tenien un mandat de l’Agència Tributària per a que s’identifiqués els responsables dels comptes obert en nom, per exemple, d’una comunitat de propietaris.

Com sol ser habitual, aquestes coses es van deixant fins que els hi recorden que en una determinada data acaba el termini fixat i que, a partir d’aquell moment s’hauran de bloquejar els comptes. Fins aquí tot sembla correcte, però el que per a mi no van ser correctes, van ser les formes de l’entitat.  

Sembla ser que a les instruccions que disposaven hi hauria de posar que necessitaven el original de la targeta del NIF emès per l’AEAT, així com l’acta on es nomenés el president i el secretari de la comunitat de propietaris (o, vulgarment, l’escala)

El funcionament intern de cada comunitat de propietaris és diferent. N’hi haurà que pagaran més diners per a que sigui un administrador de finques que els hi recordi en cada moment l’obligació de fer la junta o si s’ha de fer una derrama per a poder fer front a despeses extraordinàries o imprevistes. Però hi ha comunitats (com la nostra), que no fem junta cada any i que el president i el secretari van ser nomenats ja fa uns quants anys en una mena de càrrec vitalici.

Caixabank, a part de la targeta, en va demanar l’acta on constava el nomenament. Com que aquesta ja tenia uns quants anys, tal com he dit amb anterioritat, com a secretari, vaig optar en fer un certificat dient qui era, a principi d’any el president de la comunitat i, per suposat, jo mateix m’identificava com a secretari. No ho van voler... Insistien en una acta. Sabeu quina solució ens van donar? Què afegíssim  a la darrera acta de la comunitat un punt sobre l’elecció del president i secretari... O el que és el mateix, que falsifiquéssim l’acta. Qui son ells per a incidir en el funcionament intern de la comunitat i, el que és pitjor, ordenar-nos cometre una irregularitat. Sincerament crec que el comportament de Caixabank (en aquell moment l’empleat representava a l’entitat) no és correcte i fins i tot vulnera la legalitat.

Finalment el tema es va poder solucionar havent de transigir, en part, a les exigències de l’entitat. Però en una d’aquelles anades i vingudes del president, li vaig dir que mirés de solucionar dos temes que feia temps que arrastràvem i que no hi havia manera de trobar-ne la solució:

-Les cartes que ens envien, després de més de 10 anys encara van a nom de la presidenta que hi havia en aquella època.

-L’enviament de cartes en si, ja que si es pot fer tot per la línia oberta d’Internet, perquè se’ns han d’enviar cartes i, per suposat, cobrar-nos les despeses de correu.

Passat el temps, el tema segueix sense solució: les cartes ens segueixen arribant a nom de l’antiga presidenta.

Si són tan inflexibles en determinats temes (i fins a un punt determinat ho trobo correcte), perquè no solucionen altres temes que afecten directament les relacions entre l’entitat i el client? Incompetència? Desídia? Haurem d’acabar posat una queixa a l’entitat?

Temps enrere ja vaig parlar de com havia segut la Caixa fa anys i com poc a poc es va convertir en una simple màquina burocràtica de fer negoci. Potser no ho vaig dir així, però crec que defineix bé la forma de funcionar que té actualment.