UNA NOTÍCIA, DOS VERSIONS

La primera informació que vaig tenir sobre que l’agressora del Primer Secretari del PSC Pere Navarro havia anat a una llista electoral  d’Aliança Popular (més tard Partit Popular) la vaig llegir al Facebook. L’havia enllaçat un dels meus contactes de la Nació Digital. Quan ho vaig veure hi havia un contacte que aprofitava l’ocasió per a desacreditar els socialistes i fins i tot usava alguna paraula malsonant.

Tal com estava redactada la notícia, es podia entendre que l’agressió a Pere Navarro no tindria res a veure amb el procés sobiranista perquè sembla ser que anar a una llista del PP els anys 80 i ser independentista en l’actualitat, seria del tot incompatible.

El setmanari el Triangle portava la mateixa notícia però citava com a font la publicació la Torre de Terrassa que seria del mateix grup de Nació Digital com també ho és l’Aguaita.  

En canvi el Periódico, ampliava la notícia i afirmava que en l’actualitat, aquesta senyora seria, efectivament independentista i els seu gendre regidor de CiU de Sant Cugat del Vallès.

Encara que no sigui normal, les persones podem evolucionar ideològicament al llarg de la vida.

Uns exemples. Jorge Verstrynge, de activista de Cristo Rey (un grup ultradretà) va passar a ser la ma dreta de Fraga ostentant la Secretaria General d’Aliança Popular. Després va abandonar el partit i es fa afiliar al PSOE sense haver ocupat mai càrrec orgànic ni representatiu i, darrerament, sembla que ha deixat la militància socialista i s’ha decantat cap a d’altres partits molt més sensibilitzats socialment.

L’advocada i contertuliana Magda Oranich. Un dels seus pecats de joventut va ser militar al PSUC que abandonaria anys després per acabar afiliant-se a CDC.

L’economista Ramon Tamames. Un cas molt semblant a l’anterior. Del PCE al CDS, el partit que va fundar Adolfo Suárez després d’abandonar la UCD.

Federico Jiménez Losantos. Va començar sent comunista militant a Bandera Roja. Durant la transició va passar pel PSOE per a evolucionar finalment cap a l’extrema dreta.

I finalment un personatge molt més proper al nostre territori: Manuel Milian Mestre. Nascut a Morella, el seu tio va estar capellà del Perelló mentre ell estudiava teologia al seminari de Tortosa. Finalment es va trasllada a Barcelona i es va donar a conèixer participant com a contertulià al programa de Josep Cuní. També ha col·laborat en diversos diaris escrivint articles, com per exemple al Periódico. Des de l’any passat, col·labora quinzenalment amb Vinaròs News.

Manolo, con se’l coneix popularment, sempre ha presumit d’haver fundat Aliança Popular juntament amb Fraga i d’altres. Després va militar al PP però es va enemistar amb José Maria Aznar de qui sempre parla malament. Darrerament ha evolucionat cap a posicions més catalanistes i fins i tot s’ha mostrat partidari de fer el referèndum pel dret a decidir.

Com veieu, haver fet una cosa al passat no treu de fer tot al contrari en l’actualitat. I, per acabar, demanaria a la gent una mica més de respecte a l’hora d’opinar, sobre tot quan no es té tota la informació.    

LA MINORIA SILENCIOSA

Acudit de Forges publicat al País d'avui.

Des de Nova York, Rajoy va citar al que ell anomena minoria silenciosa a l’hora de reclamar comprensió a la resta de la població que són els qui es manifesten, fan vagues, etc.

Rajoy fa una lectura interessada del col·lectiu minoria silenciosa que són evidentment, la majoria de la població espanyola.

Per l’experiència que tinc (i creieu-me, en tinc molta) a les manifestacions solen anar sempre els mateixos. Són pocs els que només hi ha assistit en comptades ocasions. Per la mateixa regla de tres, hi ha gent que mai han sortit de casa. En aquest cas els motius que hi podríem trobar poden ser força variats: des d’aquells que pensen que no s’aconseguirà res fins els que estan impossibilitats per assistir-hi.

Jo mateix, Després de molts d’anys de no perdrem cap mobilització sindical, darrerament hi assisteixo a molt poques. Vaig anar a de Tortosa el 19 de juliol. En canvi no vaig desplaçar-me a Madrid el passat dia 15. I no hi vaig anar (i no vull que soni a excusa) perquè el dia 11 ja em vaig manifestar a Barcelona per a que Catalunya pugui ser un nou estat d’Europa i diumenge havia d’anar a Corbera d’Ebre per a gravar un crowdifundig per a un projecte que, d’alguna manera em sento meu, ja que el relat inicial d’on arranca el projecte, el vaig escriure jo. Però hi vaig estar d’esperit i, segurament, com jo, molts de milers més que no varem computar ni per a Rajoy ni per a ningú.

Una gran part d’aquesta minoria silenciosa a la que feia referència Rajoy, són els que no van mai o quasi mai a votar. Per tant, el dia 20 de novembre de l’any passat no van votar el PP. Dir ara que no el van votar perquè estaven d’acord que Rajoy governés les Espanyes, seria, simplement, una fal·làcia. Com passa amb els qui no van mai a manifestar-se, tampoc hi ha un únic patró per aquells que no voten, encara que m’atreveixo a dir que, en la seva majoria, és que estan desenganyats de la política o, simplement, tan els hi dóna moros com cristians.  

Sovint, els partits polítics, volen convèncer als abstencionistes per tal d’obtenir els desitjats vots. A quest fet em sembla del tot improbable. Jo no dic que no es pugui acabar convencent a uns pocs, però la gran majoria, seguirà pensant igual i abstenint-se.

No fa gaire, el meu fill menut, em va parlar sobre la possibilitat de que una sèrie de gent jove del poble de ideologia d’esquerres i independentista. M’ho explicava amb la il·lusió que té qualsevol jove quan ha d’engegar un projecte. Em va parlar de convèncer als abstencionistes i, evidentment, li vaig dir que sempre hi haurà un percentatge important de ciutadans que no aniran a votar. Està demostrat. 

Saps que passarà? -Li vaig preguntar-. Que de presentar-se una candidatura així, s’emportarà volts del PSC i d’ERC, però CiU seguirà obtenint majoria absoluta com ha passat durant moltes legislatures. Li vaig voler explicar un cas real. No recordo exactament si va ser el 91 o el 94 a Santa Bàrbara, un grup de joves, molts d’elles universitaris, van formar una candidatura per a presentar-se a les municipals amb el nom de Planers Independents. Van tenir un gran èxit a l’assolir 3 regidors, però a costa del PSC que, crec recordar, es va quedar en un de sol. CiU va tornar a assolir majoria absoluta i, a la pràctica, no va canviar res.

Com sé sol dir: els invents amb gasosa.