JUANMA MORENO BONILLA O ELS PECATS DEL NOVELL

Casa Consistorial de Cadis. 

Juan Manuel (Juanma) Moreno Bonilla (PP), flamant president de la Junta d’Andalusia per obra i gràcia de C’s i Vox, va estar-se el passat cap de setmana durant unes hores a Catalunya.

Catalunya ha estat, tradicionalment la novena província andalusa, ja que van ser molts els ciutadans d’aquella regió espanyola que van haver d’emigrar principalment durant les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat per a poder guanyar-se el pa fugint del caciquisme que imperava als seus pobles d’origen.

Una d’aquelles famílies va ser, precisament, la de Juanma Moreno. Tot i que quan ell només tenia uns pocs mesos quan van retornar a Màlaga d’on eren originaris. Segurament, Juanma Moreno, serà un dels pocs fills de la immigració que va acabar afiliant-se a un partit de dretes.

Degut al poc temps que va viure a Catalunya Juanma Moreno ignora que Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida oberta a tota la gent que han arribat fins aquí. Per això Juanma Moreno va cometre el pecat de novell de dir que no permetrà que trepitgin els drets dels andalusos de Catalunya.

Vull dir-li al president de la Junta d’Andalusia que aquells als qui se refereix com andalusos, potser ja no ho siguin tant o tal vegada no gens. S’han integrat tant a la nostra terra que n’hi ha que fins i tot són independentistes i que, amb prou feina, recorden el lloc de procedència dels seus avis.  

Tornant als drets dels andalusos residents a Catalunya. Sé pot saber de quins drets està parlant? És que pel fet de procedir d’una altra terra tenen drets diferents als que som d’aquí? És que els immigrants que viuen a Andalusia tenen algun privilegi?

No Juanma, no... A Catalunya tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures... Tot i no ser perfectes.   

RESPONSABLES I IRRESPONSABLES

L’altre dia vaig veure al Facebook una d’aquelles fotos amb missatge que la gent penja de tant en tant. Hi sortia Llamazares fent responsables a la ciutadania del govern del PP.

Evidentment. Són els ciutadans (votants i no votants) els responsables de treure i posar governs. Per tan, ara, aquells que van votar el PP el 20 de novembre de 2011 i ara se’n penedeixen o aquells que van pensar que era el mateix votar al PP que al PSOE i van decidir abstenir-se, haurien de renunciar al dret de protesta i acceptar la seva part de responsabilitat en la precària situació que estem vivien amb pèrdua constant de drets civils i llibertats, a part de al degradació econòmica amb quasi 6 milions d’aturats.

I a part de responsables, seran uns irresponsables si a les eleccions que han de venir properament (ja siguin les Europees del 25 d’aquest mateix mes, les municipals del maig de 2015 o les generals que, si es compleix el calendari previst haurien de ser durant la tardor de l’any que ve) segueixen amb la mateixa actitud.

Segons les enquestes, el PP podria guanyar les Europees, encara que patirà un cert desgast. Sembla ser que encara hi ha qui no ho entén. Mireu, si el PP o el PSOE guanyen és perquè hi ha un gran nombre de votants que es decanten pels uns o pels altres segons les circumstàncies.

Però entre els votants fidels de l’un i de l’altre partit hi ha una diferència abismal. El votants del PP (recordeu que estem parlant del votant fidel), encara que no estiguin d’acord en totes les polítiques que aplica el partit quan governa, el segueixen votat, mentre que un gran nombre de votants del PSOE, quan estan desencantats amb les polítiques que s’han seguit, o canvien el vot o es queden a casa.  

Aquesta situació fa que sigui molt difícil que el partit ara al govern, un partit que s’ha mostrat corrupte i que governa afavorint a la gran banca i als interessos de les multinacionals i perjudicant greument les classes treballadores, deixi de governar en un futur proper.

I què passarà si a finals de l’any que ve torna a guanyar? La resposta és molt senzilla: Consideraran que han estat avalades les seves polítiques i seguiran pel mateix camí. Potser cediran una mica en el terreny econòmic (segons vagin les macroxifres), però seguiran retallant drets i llibertats.

Si això és el que voleu, jo també us en faig RESPONSABLES de permetre la degradació social del país.  

LES PREGUNTES DEL DIA 30-03-2014

Qui assessora al govern del Partit Popular?

Per a qui governen?

Qui les va fer: Pepa Bueno.

On? Al final del seu editorial al programa Hoy por Hoy de la Cadena SER.

Quan? Divendres 28 de març.

A les 8 del matí, la directora del programa Hoy por Hoy de la Cadena SER Pepa Bueno fa el seu editorial sobre la noticia de més interès del dia. El tema de divendres va ser la sentència que va emetre el Consell General del Poder Judicial sobre la nova llei de Seguretat ciutadana que està impulsant el Ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz. En opinió del màxim òrgan judicial (que té 21 membres, 11 dels quals han estat escollits a proposta del PP), al projecte de llei prevalen els principis de seguretat sobre els drets civils contemplats en la Constitució espanyola.

La sentència li va servir d’excusa a Pepa Bueno per a recordar la retrògrada llei Gallardón sobre l’avortament, una llei que, recordem-ho ens retrocedeix a més de 30 anys enrere, ja que la primera que es va promulgar era molt més permissiva que la que s’està tramitant.

Acabava Pepa Buenos amb les dues preguntes que figuren al començament de l’escrit.

Hagués pogut afegir la periodista de la SER les mesures en matèria fiscal i tributària que van redactar els savis de Montoro. Les mesures proposades perjudiquen molt més a les classes populars, mentre segueixen afavorint les grans fortunes, sobre tot, aquelles que tenen els diners en SICAV’s (*) que només tributen a l’1%!

Conclusió. Qui els assessora? Evidentment la FAES, LA gran banca, les multinacionals, L’Església Catòlica...

Per a qui governen? Per als mateixos que els assessora.

Queda clar, no?

(*) http://ca.wikipedia.org/wiki/Societat_d'inversi%C3%B3_de_capital_variable

EL GOVERN DEL PP TORNA A DONAR UNA VOLTA DE ROSCA MÉS

 Amb nocturnitat i traïdoria, tal i com ens té acostumats, el PP vol fer cotitzar a la Seguretat Social els rendiments en espècie.

I ho va fer amb nocturnitat i traïdoria perquè va aprofitar les passades festes per a publicar-ho al Butlletí Oficial de l’Estat que són unes dates on quasi ningú se’l mira. Altres vegades ho a fet en dissabte...

Els rendiments en espècie són tots aquells que no es cobren en efectiu, es a dir, en diners contant i sonants, com per exemple la rova de treball, la manutenció o la cistella de Nadal (per aquells que encara tenen la sort de que els hi doni l’empresa)

Aquest fet és una arma de doble fil, encara que, trobo, afectarà més els treballadors que els empresaris.  

Fixeu-vos. Si fan cotitzar per aquest conceptes, les empreses hauran de pagar més a la Seguretat Social i, per tant, aquest més sé li haurà de sumar al cost global del producte i, per tant, l’encarirà. Llavors, les indústries (què són les que més me preocupen) perdran competitivitat davant els seus rivals de fora i això provocarà que no puguin vendre amb tanta facilitat els seus productes a l’estranger. Aquesta situació que pot provocar? Més eres, més atur... Qui acaba perdent? L’empresari, però, des del meu punt de vista, més encara el treballador.

Ara mirem-ho des d’un altre punt de vista. L’empresa no vol pagar un import més elevat de quota empresarial. Què fa? Eliminar de la nòmina aquests, diguem, complements. Quan? A la signatura del nou conveni. Qui hi surt perden? Una vegada més el treballador.

Com veieu, a curt termini això pot representar una pèrdua més del drets dels treballadors, una cosa en que el govern del PP ja ens té acostumats. Massa acostumats diria jo.

ANIVERSARIS POC FELIÇOS (I)

El 25 de novembre es commemora el primer aniversari de la segona etapa d’Artur Mas al capdavant del govern català i el segon aniversari de l’ascens del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya. El resum en una sola frase de la coincidència de les dues efemèrides seria aquest: Mai la dreta catalana i espanyola havien tingut una relació tan dolenta i mai s’havia governat pitjor, sobre tot per a la classe treballadora.

Començaré analitzant els dos anys de govern de Rajoy en una pregunta: Què queda dallò que deien mentre eren a l’oposició? Els dos anys de legislatura s’han caracteritzat pel incompliment sistemàtic de tot allò que van dir que no farien i, del que van dir que farien, res de res.

Fem un ràpid repàs:

-Han apujat els tipus de l’IVA, alguns, com el de la cultura o el material escolar, són tot un despropòsit.

-Han apujat el gravamen de l’IRPF, però en lloc de fer-ho progressivament (qui més té, més paga), han volgut ser equitatius i beneficiar als seus.

-S’han creat taxes judicials que, a la pràctica, dificulten l’accés universal a la Justícia, ja que, a la pràctica, es priva als ciutadans amb menys nivell econòmic la possibilitat de poder recórrer una sentència que considerin injusta.  

-Han reduït fins la mínima expressió les prestacions per la llei de la dependència, fins el punt que molts d’avis han hagut de deixar les residències per a ser atesos pels familiars. I als familiars que abans cobraven per atendre als dependents, se’ls hi ha deixat de pagar o se’ls hi ha rebaixat l’ajut.

-Les retallades, a part des les de la llei de la dependència, estan afectant a camps tan importants i estratègics com la sanitat, l’educació i la investigació, uns àmbits considerats pel PP com línies roges que mai s’havien de traspassar.

 -Es va rebaixar l’any 2012 els sous dels funcionaris i se’ls hi ha congelat per al 2013 i 2014.

-Les pensions ja no s’incrementaran amb l’IPC com passava fins ara i, per tant, els pensionistes (que ja havien perdut la paga compensatòria), perdran poder adquisitiu. Una altra línia roja que no s’havia de traspassar.

-La pèrdua de drets laborals a partir de l’enèsima reforma laboral. Si l’objectiu de les reformes laborals és la creació d’ocupació, fins ara, han fracassat totes. I, a sobre, des d’Europa demanen al govern una nova reforma. Per a què? Des del meu punt de vista és surrealista total.

-Enduriment de les mesures per a poder obtenir una prestació quan no és té feina.

-Amnistia fiscal per als defraudadors, encara que l’equip econòmic del govern usés eufemismes per a dissimular-ho.

-Ajuts a la banca sense límits, mentre quan eren a l’oposició van criticar durament que ho fes Zapatero (en molt menor quantia) 

-La pèrdua sistemàtica de drets civils, tan individuals com col·lectius. Com per exemple la limitació al dret de l’avortament on es retrocedeix 30 anys, ja que els supòsits que han de permetre avortar són el mateixos que es van establir per primer cop. En quan a les llibertats col·lectives s’està pendent de la decisió que ha de prendre un divendres d’aquests el Consell de Ministres on, previsiblement, es limitarà el dret de vaga (augmentant els serveix mínims per a que la incidència sigui menor), el dret a reunió (no es podran fer concentracions davant d’edificis com el Congrés o el Senat), es prohibirà l’assetjament als polítics (escrache), es protegirà encara més a la policia...  

-En lloc de crear ocupació, des de que governa el PP, els aturats han crescut pràcticament en un milió de persones arribant a la taxa més alta que mai havia arribat Espanya.

-Per molt que s’esforcen en dir el contrari, dels brots verds o millora de l’economia, ni de bon tros. Només cal preguntar-ho als comerciants que veuent com no entra quasi ningú als seus comerços.

-El resum de tot plegat seria que el PP s’està carregant sistemàticament l’estat del benestar i, com sé sol dir, els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres. El capital ens té allà on ens vol tenir.

Ara bé, el més inversemblant de tot és que, davant d’aquest panorama tan desolador, en les darreres setmanes, el PP ha aconseguit remuntar les perspectives de vot. Sembla ser que alguns dels que els havien votat, es creuen això de que l’economia millora i davant de l’oblit del cas Bárcenas, ara mateix els tornarien a votar. Encara que el PP no és l’únic culpable de que s’estigui capgirant la tendència de vot, molta culpa també és del principal grup de l’oposició que no il·lusiona amb la seva política, com si semblés que no vulguin guanyar les properes eleccions deixant que passi el temps i que el marró se’l mengin els altres. El cas d’Hollande a França seria el precedent que els socialistes espanyols no voldrien imitar.

L’HERÈNCIA DEL PP

El govern de Rajoy s’excusa amb l’herència rebuda per a justificar els ajustos que ha hagut de fer en tots els camps de la macroeconomia espanyola. Bé, a tots menys un: el de les entitats financeres.

El cert és que no sé com funciona això de traspàs de poders i quan arriba a tenir el nou govern tots els números sobre la taula estudiats i repassats per adonar-se’n de la situació real del país. I no ho sé perquè mai he estat a cap govern i segur que no hi estaré mai, encara que, com a polítics que sóc, m’agradaria.

Els que sí sé és que quan hi ha un canvi de govern, es canvia des del seu president, passant pels ministres, secretaris d’estat, directors generals, etc. Tots aquells càrrecs considerats polítics; una part d’ells persones fidels al partit que, sovint, mai han fet altra cosa que dedicar-se professionalment a la política i, així, creieu-me, no es pot conèixer la realitat d’un país.

Ara bé, no tothom canvia. A tots els departaments ministerials hi ha una sèrie de gent (els matxaques) que són funcionaris de carrera. Que són els que elaboren els informes que els hi encarreguen de dalt i que, com ningú, coneixen a la perfecció el funcionament del ministeri en qüestió. Ells saben si el govern anterior ha fet falsejar els números o si els ha ordenat amagar dintre d’un calaix un informe que no consideraven favorable. Canvien els caps, però continuen la majoria dels tècnics.

Per tant, no crec que el govern de Rajoy trigués tant a conèixer amb exactitud la situació real del país. Una altra cosa és que ens ho vulguin fer creu per a tapar així la seva ineficàcia i la nul·la capacitat de gestió. I, evidentment, també els està bé justificar-se així davant els ciutadans i, principalment, dels seus votants del 20-N de 2011 i donar les culpes al govern sortint.

Però ara digueu-me, de veritats creieu que tota la culpa és de Zapatero? Evidentment, no, seria la meva resposta a la pregunta formulada.

El govern de Rajoy, aprofitant-se de la conjuntura actual, ha aprofitat per a retallar als ciutadans drets i deures i, no només això, sinó de deixar que els seus se’n beneficiïn, com per ha passat per exemple amb la sanitat de Madrid o Castella la Manxa. També han aprofitat el moment per a debilitar les estructures d’estat (aquelles que diu Mas que vol crear), aprimant les administracions després d’una campanya de desprestigi cap els funcionaris.

El govern de Mariano Rajoy serà efímer. Durarà el que duri la legislatura o tal vegada una més o dos... Però com ha passat amb tots els mandataris, per molt que s’hagin volgut aferrà al càrrec, sempre tenen data de caducitat i haurà un dia que ho deixaran de ser i, segurament, un altre partit s’alternarà en el govern de l’estat.

Quina herència rebrà el futur govern d’Espanya? Tal vegada es trobin amb les finances estatals sanejades, però que haurà passat amb l’estat del benestar? Qui tindrà la gestió privada dels hospitals? Hi haurà col·legis públics o tots seran concertats? Qui gestionarà la burocràcia del país? Es crearan empreses per a fer-ho? I les jubilacions? Què quedarà del Pacte de Toledo?

Potser el govern que es trobarà el govern que s’alterni amb el PP es trobarà amb una administració desmantellada amb la majoria de serveix privatitzats que, a la vegada poden arribar a a ser una espècie de govern paral·lel que lligui de mans i peus els futurs governants. 

Per cert, heu reflexionat amb l'actitud de la Presidenta de Castella la Manxa Maria Dolores de Cospedal? Mentre suprimeix els sou als diputats de l'oposició (als seus ha tingut a bé recol·locar-los), ella és la política que més guanya d'Espanya. Un mal exemple, però a la vegada una actitud molt clarificadora de la manera de ser de la dreta espanyola. 

EL DARRER DIA DE VACANCES

Passeig marítim de l'Ampolla. 

Avui acabo les vacances del 2012. L’any que ve, per obra i gràcia del PP tindré 3 dies menys. Per tant, avui, també és el darrer cop que puc gaudir d’aquest dia de vacances guanyat gràcies a l’haver treballat durant 24 anys per al mateix "empresari". Ara ja en porto quasi 27.

Tinc companyes de treball que en porten quasi 40 i els dies que perdran l’any 2013 seran molts més.

El govern del PP, en lloc d’incentivar els treballadors públics que més temps portem a l’Administració, el que ha fet, és equiparar-nos a tots indiferentment si acabes d’entrar o, com he dit abans, portes 40 anys de servei. Per a mi ni és just ni és legal, ja que com més dies et treuen, no només de vacances, sinó també de lliure disposició, el que estan fent és un greuge comparatiu amb els que porten menys anys treballats.

Ara mateix he estat, com aquell que diu, 3 setmanes de vacances. La resta que em quedava per a fer. Durant aquestes tres setmanes l’Administració, a diferència dels professors o professionals de la sanitat, no ha contractat ningú. Entre els meus companys s’han hagut de repartir la meva feina, igual que vaig fer jo quan ells van estar de vacances, majoritàriament, el passat agost.

Algú em pot dir que s’estalvia l’Administració de treure’ns vacances i dies de lliure disposició? En aquests cas, evidentment, res de res. Com he dit tantes i tantes vegades el que ha fet el PP és treure’ns drets adquirits gràcies a molts d’anys de negociacions i lluites sindicals.

A part d’aquest dies també ens ha tret la paga extraordinària de Nadal. Això sí, ens ha deixat la paupèrrima productivitat que ens donen periòdicament. I per què? Perquè l’elit de la casa, es a dir, el cos d’Inspectors d’Hisenda si que cobren una suculent productivitat i es clar, aquesta partida és intocable.  

El passat divendres vaig poder veure la pel·lícula Holocaust a 8TV. M’agradaria que ningú m’interpretés malament ni que tragués les meues paraules de context, però en cert manera, l’argument de la pel·lícula em va recordar el que està fent el govern de Mariano Rajoy amb la ciutadania en general.

Holocaust començar després de la victòria de Hitler i com poc a poc es van anar suprimint drets als jueus alemanys. Al principi, alguns jueus van optar per anar-se’n d’Alemanya, molts cap els Estats Units, però d’altres van pensar que aquella situació seria temporal i que, finalment, quan Hitler tindria tot el poder que desitjava, s’oblidaria d’ells.

Però poc a poc la repressió sobre els jueus es va fer més gran; cada cop tenien menys drets i cada cop la moral dels jueus anava minvant. L’exèrcit alemany va envair Polònia i va usar amb els jueus (alguns autòctons, d’altres emigrats o deportats d’Alemanya) la mateixa política. Els seus barris es van convertir en territoris jueus autònoms i hi van construir murs per evitar-ne les fugides (com passa ara amb els territoris palestins que hi ha a Israel)

Al final, el jueus, quan sortien dels seus guetos a les hores permeses, ja no podien ni portar cap tipus de bossa, sota l’amenaça de ser detinguts.

I què van fer els jueus mentrestant? Res. Ni es van manifestar ni es van revoltar, ni van prendre cap mesura. I així els va anar. 

I TU, A QUÈ RENUNCIARIES?

Quan una persona es troba en una situació límit és capaç de fer qualsevol cosa inimaginable fins aquell moment.  

L’actual conjuntura de crisi fa que sigui molta gent la que arribi a una situació límit: pèrdua del lloc de treball, de la vivenda i fins i tot de la família a conseqüència de tot plegat.

Us passo a explicar dos fets reals que són un bon exemple del que vull dir-vos.

Un dia de la passada setmana vaig entrar a un establiment comercial de Tortosa. L’adquisició del producte que buscava no era una tasca fàcil i això va comportar que estiguéssim una bona estona buscant el producte que millor s’adaptés a les meves necessitats, la qual cosa ens va permetre canviar opinions de forma prou distesa. Com que ara, de sobte, tots som uns experts en economia (molt més que els economistes que prenen les grans decisions), aquest va ser un dels temes centrals de la nostra conversa.

Personalment em vaig mostrar preocupat per la destrucció d’ocupació que han patit les nostres comarques durant els darrers anys, sobre tot al sector indústria: Lear, Antaix, Toar, Medesa, etc., etc. I la nul·la implantació d’indústria forana que ens ha arribat. El meu interlocutor em va treure el tema de la foneria que pretenia instal·lar-se a l’Aldea, una indústria altament contaminant i es va mostrar clarament favorable a la seva ubicació pels llocs de treball que s’acabarien creant. I no només això, també, i pel mateix motiu, a la venda de l’aigua de l’Ebre. Aquesta postura era totalment rebutjada pel sector de la Plataforma en Defensa de l’Ebre durant els anys de la lluita contra el transvasament del riu.

També va defensar que es poguessin fer les corrides de toros sense sang que es porten a terme a la població d’Alfara de Carles i que han significat un gran atractiu turístic, sobre tot per als russos. Aquesta mena d’espectacles són de dubtosa legalitat, malgrat tot, per les seves condicions i la repercussió econòmica que comporta, crec que s’hauria d’acabar per tolerar.

Un segon cas. Uns dies més tard, mentre comprava el diari, vaig trobar-me amb un conegut. Em va dir que la seva empresa (del sector del transport) tenia problemes i que ja havia acomiadat a diversos treballadors. Com que ell era el més antic, de moment continuava, però li havien ofert reduir les vacances en una setmana. “Què hi farem? –em va dir resignat- Tot sigui per conservar el lloc de treball”. I si l’any que ve li proposen fer nomes 15 dies de vacances o simplement no fer-ne?

Està clar que hi ha empresaris que, davant la necessitat que tenen moltes persones per a sobreviure i la gran demanda de feina que hi ha esperant-se a la porta del negoci, se’n aprofiten de la situació per a obligar als seus treballadors a renunciar a determinats drets (això si, de forma que paregui un suggeriment i que es fa de forma voluntària)

Quan el govern i qui el sosté (banca i empresariat, principalment) ens hagin retallat la majoria de drets i usurpat una bona part de la nostra llibertat, quins sacrificis més haurem de fer?

Quin serà el nostre límit d’aguant? I tu, a què estaries disposat a renunciar?

Recorda que hi ha una cosa irrenunciable: la nostra DIGNITAT. El dia que acabis renunciant-t’hi, deixaràs de ser un persona LLIURE per a passar a convertir-te en un ESCLAU.