LA NUEVE

Samarreta amb l'anagrama de la Nueve

Seria cap a finals del mes d'octubre de 1968. Feia pocs dies que havia fet 10 anys... Amb els meus pares estàvem passant uns dies a casa de ma tia Consuelo que era la padrina (i a la vegada cosina germana) de mon pare i que vivia al barri de Montmartre de París.

Quan va esclatar l'anomenada Guerra Civil Espanyola, ma tia Consuelo era mare d'un xiquet de dos anys, Pepín i l'únic 'delicte' que havia comès era ser filla del president local de les milícies antifeixistes de la Galera, però els franquistes la van culpar d'haver fet desaparèixer un home foraster que havia arribat la nit anterior a la seva desaparició. Segurament igual com va arribar al poble se'n va anar...
Ma tia Consuelo juntament amb els seus pares i el seu fillet (el seu home no els va voler acompanyar), van marxar cap a l'exili francès. Mentrestant, a Espanya li farien un judici sumaríssim sense la seva presència on se la condemnaria a trenta anys de presó.
Per París, ma tia Consuelo ens feia de guia portant-nos als llocs més emblemàtics de la ciutat de la Llum: la Torre Eiffel, l'Arc del Triomf, els Invàlids, el palau de Versalles, l'aeroport d'Orly i suposo que per deferència a mi, al zoològic...
Va ser a l'entrada dels Invàlids, on està la tomba de Napoleó Bonaparte quan ma tia Consuelo em va parlar per primera vegada de 'la Nueve'. Recordo que hi havia dos petits carros de combat custodiant l'entrada del monument i em va dir:

-Mira, aquests van ser els primers tancs que van entrar a París quan la van alliberar dels alemanys i estaven conduïts per espanyols.

Potser no em va esmentar 'la Nueve' com a tal, però tenia clar que els primers que van entrar a París per alliberar-la del feixisme eren republicans espanyols.
No vaig tornar a saber res de 'la Nueve' fins fa pocs anys. Llavors em vaig assabentar que lluitàvem a la França Lliure sempre contra el feixisme i en defensa de les llibertats. El cap d'aquells valents soldats Amado Granell Mesado, fill de Burriana, comarca de la Plana Baixa, tot i que per sobre d'ell havia de tenir necessàriament un comandament francès.
Durant la Guerra Civil Amado Granell havia aconseguit el grau de tinent coronel, però a la França Lliure el van rebaixar a 'oficial adjunt' del capità Dronne amb el rang d'alferes o tinent (segons les fonts).
Amb motiu de la commemoració dels 80 anys d'aquells fets, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa escrita i digital) s'ha fet ressò de l'efemèride i gràcies al periodista Gustau Moreno ens hem assabentat que entre aquells saldats republicans també hi havia un jove de Tortosa, José Cortés, tot i que també era conegut pel sobrenom de Julio Gascó Garcia o Luis Gascó, nom amb què va enrolar-se a les forces de la França Lliure. Així que va arribar a usar fins a 3 noms diferents. Quan va entrar a París ostentava el rang de brigada i va ser un dels pocs espanyols que va ser ferit.
Per cert, alguns dels mitjans de comunicació per recordar l'aniversari, com per exemple TV3, van traduir 'la Nueve' per 'la Nou'. Vull pensar que es va tractar d'una errada dels traductors automàtics que utilitzen els mitjans de comunicació. Si els francesos li deien 'la Nueve' quan podrien haver-li dit 'la Neuve' va ser per fer-los-hi un reconeixement als soldats republicans espanyols que integràvem pràcticament la Segona companyia de la Divisió Blindada Leclerc, que era el nom oficial de la companyia.

Sentència Consuelo Fabra Ferré 

 

MÉS INFORMACIÓ:

 

José Cortés, el tortosí de La Nueve que va alliberar París dels nazis avui fa 80 anys – Marfanta

Acta de constitució del Comitè de Milicies Antifeixistes de la Galera 

 

LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA

Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.  

El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després contra Hitler.

I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.

Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.

https://www.elperiodico.com/es/mas-periodico/20190727/el-dia-en-que-la-nueve-republicanos-espanoles-derroto-hitler-7567705

---

Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè local de les Milícies Antifeixista del poble.

Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.

Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre fill: Gerard.

Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.

---

Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més d’un mes).

Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant, entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.

Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern, Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i que era analfabet.

L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.

Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella, el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó Bonaparte.

A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat, tocava amb la punta dels dits el canó.

Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini nazi. 

NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.

He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière. 

PÀNIC!!

Un gran atemptat sempre és directament proporcional a l’estat de pànic de la població que l’ha patit, tot i que l’ona expansiva pot arribar a milers i milers de quilòmetres de distància gràcies als mitjans de comunicació.  

El pa`nic és un estat anímic del ser humà. Els animals tenen por, però no crec que tinguin pànic. Davant d’un perill imminent, els animals intenten escapar del lloc. Per als humans en canvi, no cal que hagi perill imminent, només cal percebre’l.

Salvant les distàncies us posaré un exemple que vaig viure ja fa molts d’anys. A la Galera, allà on ara hi ha el casal municipal i les pistes, encara hi havia les antigues dependències: l’edifici que albergava l’escorxador i la peixateria i al darrere, allà on ara hi ha l’auditori del casal, una simple pista per a jugar a handbol o futbol sala. A la part de davant, aprofitant l’amplada del carrer, s’hi feien bous. Evidentment eren festes majors. A la pista estàvem jugant a handbol. De sobte algú va cridar que s’havia escapat un bou... Tant els jugadors com el públic assistent, sense veure cap bou, varem córrer en direcció contrària d’on suposadament venia. Però allí hi havia un obstacle insalvable: la tanca de la granja de Germán. Van ser molts els que van saltar sobre l’esglaó que separava la part de baix feta de blocs de formigó de la de dalt, on hi havia una reixa... L’Assumpció, la dona de Germán, que havia escoltat crits i terrabastall, va sortir a veure que passava. Mentre preguntava que estava passant, una part de la tanca se’n va anar al terra.

Imatges molt semblants a aquesta van passar a principis de setmana a París. Mentre alguns ciutadans s’havien concentrar a un dels llocs on es va produir una de les massacres divendres 13, sembla ser que es van escoltar una mena de trets que va fer que la gent marxes esperitada passant, fins i tot, per sobre de l’improvisat altar aixecat com homenatge a les víctimes.

Els mitjans de comunicació i la policia no ajuden gens a tranquil·litzar la societat i que tot torni a la normalitat (al menys aparent) Jo o dic que s’hagi d’informar o que no s’hagin de prendre mesures, però dintre d’uns límits i, en el cas de els mesures policials, s’hauria de fer de la forma més discreta possible. Veure policies amb armilles antibales i metralleta en ma, per una part et pots sentir més protegit, però per l’altra es fa evident que alguna cosa pot passar en qualsevol moment.

A mi m’ho han manifestat alguns companys: tinc temor! –m’han dit amb tota sinceritat-. En canvi jo penso que el que tingui que passar passarà i tampoc cal pegar-li més voltes.

L’altre dia una companya de treball deia que hi havia moltes més possibilitats de patir un accident greu de transit que no que t’afectés un atemptat i que la gent, quan agafava el cotxe no era conscient de que podien patir un contratemps. Sempre ens lamentem de les coses quan han passat. A partir d’aquí es prenen totes les mesures que tenen a l’abast els governants fins que sembla que tot torna a la normalitat. Després ve una època de relaxament col·lectiu fins que torna a passar un altre fet extraordinari.

S’hauria de fer és més prevenció per a evitar que tornin a passar fets com aquests i això passa per no relaxar-se mai. En canvi, les polítiques que ara s’estan aplicant, en opinió de molts experts, són errònies.

La violència no es pot combatre amb més violència, perquè a la vegada en generarà més i s’entrarà (de fet ja s’ha entrat des de fa anys) en una espiral d’imprevisible final.

Em sembla bé que la prevenció de la que us parlava abans comenci a les escoles o els instituts, tal com es vol fer a Catalunya, però també, com han dit els experts, s’ha d’evitar que  partir d’ara, els xiquets musulmans es puguin veure vigilats constantment.

Ja sé sap que tots els excessos són dolents...      

SOLIDARITAT AMB PARÍS

Sempre que hi ha un atemptat terrorista a un país occidental, el governs i una bona part dels ciutadans donen el crit al cel i es lamenten per la pèrdua de vides.

L’atemptat de París de divendres va ser d’una magnitud considerable, d’aquells que passen als anuaris com el pitjor atemptat que hi ha hagut mai o el més gran des de...      

Però tal com es va recordar ahir, també els països de l’orient pateixen atemptats com aquests i molt més sovint. El que passa és que mentre tenim assumit de que els terroristes atemptin a l’Iraq, el Líban o Síria, que ho facin a casa nostra ens costa molt més d’entendre i encara més d’assumir.

Però la culpa de que això sigui així la tenen alguns governs occidentals degut als interessos estratègics de la zona (quasi sempre el petroli), però també particulars com les empreses armamentístiques que subministren l’armament necessari a canvi, està clar, de grans quantitats de diners.

Una de les principals conseqüències dels atemptats és el creixement espontani de la xenofòbia. Sovint (tal com està passant ara) es tendeix a posar dintre del mateix sac els terroristes i els refugiats que marxen dels seus països fugint, precisament, del mateix terror.

Ahir, els líders dretans francesos Sarkozy i Le Pen es fregaven les mans pensant amb la rendibilitat política (hi ha legislatives aviat) que poden treure gràcies a l’atemptat de dissabte.

Com Zapatero el 2003? Bé, hi ha diferencies significatives. La data, si ho recordeu, va coincidir amb el darrer dia de la campanya electoral de les legislatives. El president en funcions, José Maria Aznar s’havia anat a fer una foto a les illes Açores juntament amb Bush i Blair i havia enviat tropes a l’Iraq. Però el PP, lluny d’acceptar l’autoria de l’atemptat de Madrid, el va atribuir a la banda terrorista ETA i va usar tota la maquinària de l’estat per a canviar la realitat del que havia passat. Dos dies després el PSOE no només va guanyar pel morts (i això sempre és molt fort dir-ho així), sinó per les mentides dels membres del govern en funcions, sobre tot dels Ministre de l’Interior Ángel Acebes.

Però els greus errors dels governants, dissortadament, el paguen els ciutadans, quan l’única culpa que tenen és, tal vegada, haver-los votat. Per això, no hi veig cap contradicció solidaritzar-se amb la ciutadania d’un determinat país. De fet és el mínim que es pot fer i, normalment no costa massa esforç.  

Dissabte va aparèixer per les xarxes socials un article sobre la perillositat de posar el filtre amb la bandera francesa a la foto de perfil d’aplicacions com Facebook. La veritat és que no li faltava raó al seu autor, però com sempre cal considerar moltes més coses que el simple fet que he explicat de posar la bandera de l’estat veí com a signe de solidaritat.

Tinc família a França i des del passat octubre amics. La nostra estada a la Catalunya Nord va comportar entrar en relació amb la colla castellera Pallagos del Conflent i això va comportar que alguns d’ells hagin entrat a formar part del meu grup d’amics. D’aquests, n’hi va haver que em van demanar gràcies per solidaritzar-me amb el seu país.

Segurament som una minoria, però més dels que ens pensem aquells que donem suport a la majoria de col·lectius víctimes de les guerres i la injustícia.

Sabeu per exemple que sóc dels pocs que assisteixo amb assiduïtat a les concentracions que es fan tots els dimecres davant de la Casa Consistorial d’Amposta per donar suport als refugiats sirians, tal com vaig fer fa uns anys amb el poble palestí víctima de l’opressió exercida per Israel. També e vaig manifestar per di no a la guerra després dels atemptats de Madrid...

I divendres, si arribo a temps, (la manifestació està prevista per a les 19:00) acudiré davant la presó Model de Barcelona per a oposar-me a l’oblit dels crims del franquisme.  

Per tant, la conclusió és que generalitzar no sempre és procedent i s’ha de pensar que hi ha gent que pot tenir motius importants per a emprendre determinades accions.

Afortunadament no tots els sers humans som iguals: ni tots els arriben de Síria son terroristes ni tots els d’aquí uns insolidaris.

Així que hipocresia més aviat gens.