Ni Espanya és una merda, ni Catalunya el paradís

JAUME REIXACH

Catalunya és molt important pels catalans. Sí. Però no som els únics habitants del planeta que estimem el nostre país. També és molt important Astúries pels asturians, Extremadura pels extremenys, Suïssa pels suïssos, Mongòlia pels mongols, Síria pels sirians o Mèxic pels mexicans. Respecte. En l’actual etapa de l’evolució de la humanitat -en trànsit cap a la globalització que ens unificarà i agermanarà-, l’amor a la “pàtria sagrada” és cada cop més relatiu i utilitari.

Allò que la gent valora cada cop més és universal: la pau, la llibertat, la feina, un habitatge digne, el benestar personal i familiar, el respecte als drets humans, la seguretat, l’accés a un sistema de salut de qualitat, l’educació enriquidora dels infants i dels joves, una jubilació que permeti viure confortablement els últims anys de l’existència... Tot això és el que han aconseguit les societats més desenvolupades del planeta i és l’anhel que mobilitza, cada any, milions de migrants -molts d’ells, posant en risc la seva vida- cap a la Unió Europea, els Estats Units, Canadà o a Austràlia.

Catalunya, formant part de la “desastrosa” Espanya, figura en el 19è lloc del rànquing de països elaborat per l’OCDE on es viu millor al món. No està gens malament. En PIB, Espanya és la cinquena economia de la Unió Europea (UE) i una Catalunya independent baixaria al 14è esglaó. Això sí, en PIB per càpita, Catalunya (28.590 euros) és semblant a Itàlia i superior al conjunt d’Espanya (24.100 euros), però estem molt lluny dels nivells d’Alemanya (39.500 euros), Dinamarca (48.400 euros), Irlanda (58.800 euros) o de Luxemburg (90.700 euros). També estem millor que Romania (8.600 euros), Polònia (11.000 euros), Lituània (13.500 euros) o Portugal (17.900 euros).

És a dir, ni Espanya és una merda ni Catalunya és el paradís.Des d’aquesta perspectiva, hem d’acceptar que som com som i que encara ens queda camí per recórrer per esdevenir una societat pròspera i igualitària, com pot ser Noruega, que encapçala el rànquing mundial de felicitat elaborat per les Nacions Unides.

Catalunya representa l’1,5% de la població de la UE i el 2% del PIB. És per això que des de Brussel·les donen una importància episòdica al nostre brot independentista i han donat carta blanca al govern espanyol perquè apagui aquest incendi. Els 28 estats comunitaris engloben unes 300 regions i obrir la caixa de pandora de les reivindicacions nacionalistes –que estan en l’origen de les dues catastròfiques guerres mundials del segle XX- és una bomba de rellotgeria que pot esmicolar el projecte europeu.

Per poder progressar, Catalunya necessita, com tots els països, un pressupost aprovat pel 2018, un Parlament que legisli i un govern que dirigeixi. Avui no tenim res de tot això i la classe política -que cobra uns salaris fabulosos per, suposadament, solucionar els problemes de la gent- està distreta en picabaralles bizantines que s’eternitzen. Totes les ideologies són molt respectables, però en el dia a dia hem de ser pragmàtics i responsables per administrar i tirar endavant el país.

Més enllà de les sigles, de les fílies i de les fòbies, cal exigir que els diputats catalans escullin un president de consens que, des de la plaça de Sant Jaume, pugui formar govern i treballar pel bé de tots. No tot comença i acaba amb els 70 diputats de les tres formacions independentistes. Insistir en aquest esquema de majoria comporta que la inestabilitat i la incertesa seguiran regnant en la política catalana, instal·lada des de fa cinc anys en el Dragon Khan, i que l’humiliant article 155 continuarà aplicant-se sine die.

Si deixem de costat el mitòman megalòman de Bèlgica –que no va guanyar les eleccions del passat 21-D, encara que es negui a acceptar-ho-, hi ha diverses fórmules per investir un nou president/a de la Generalitat i garantir la governabilitat a quatre anys vista. Per exemple:

· Junts x Catalunya + ERC + PSC = 83 diputats
· Junts x Catalunya + ERC + Comuns = 74 diputats
· PDECat (14 diputats) + ERC + PSC + Comuns = 71 diputats
· Ciutadans + PSC (amb l’abstenció d’ERC i Comuns) = 53 diputats

Cal que els polítics -amb independència del seu color- parlin, explorin, negociïn i arribin a acords. És la seva obligació i per això els paguem. Com recordava l’altre dia la diputada socialista Eva Granados, obrir el Parlament costa cada dia 147.000 euros. Governar una comunitat de 7,5 milions de persones plenament inserida en la Unió Europea no té per què ser un psicodrama que afecti la nostra salut mental, dispari les emocions i posi en risc el nostre benestar col·lectiu, com malauradament ja podem constatar des de fa alguns mesos. Al cap i a la fi, per posar un exemple, l’alcalde de Xangai ha de governar una ciutat metropolitana de 80 milions d’habitants.

Quina empresa s’arriscarà a invertir en aquest manicomi, on no hi ha interlocutors governamentals ni un horitzó de futur que doni confiança? Com es pot pretendre que les decisions estratègiques de Catalunya s’adoptin des del refugi de Carles Puigdemont a Bèlgica? No només és ridícul: és, senzillament, delirant.

Equidistants? No, gràcies

SISCU BAIGES

Pasqual Maragall demanava els periodistes que es mullessin, que a part d’informar d’allò que els deien no amaguessin la veritat. Que la imparcialitat no els suposés no dir les coses pel seu nom. Que escoltar totes les versions d’un fet no els exculpava d’explicar quina era la correcta. Maragall els demanava que prenguessin partit, que fugissin de l’equidistància còmoda, allunyada del compromís informatiu.

De tota manera, la paraula “equidistància” la va posar de moda Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) quan jugava a dues bandes en la política de pactes. Podia pactar amb CDC o amb el PSC en base a una equidistància que feia predominar els interessos patriòtics o els socials en funció de les circumstàncies i el nombre de regidors de cada partit en un ajuntament o de diputats al Parlament. D’ençà de l’acceleració del procés independentista aquesta equidistància s’ha difuminat i els pactes amb els socialistes han passat a millor vida.

Des de fa uns mesos es considera “equidistants” els que no s’arrengleren en el bàndol independentista o en l’espanyolista. Estàs amb els uns o amb els altres o et titllen d’equidistant. Costa de fer entendre que entre els dos extrems hi ha una diversitat de matisos que no és just ignorar.

Es pot ser antiindependentista i antiespanyolista alhora. I entre una posició i l’altra hi ha una notable pluralitat d’opinions i plantejaments que no es poden posar totes al mateix sac.

Les simplificacions no ajuden a facilitar la comprensió dels conflictes; més aviat, els agreugen. Sospiteu de les històries de bons i dolents.

I, ja posats, sospiteu, també, de les informacions que rebeu a través dels mitjans de comunicació. Pretendre fer fora del debat polític aquells que no combreguen amb rodes de molí amb el primer missatge que reben per Whatsapp denunciant les arbitrarietats del govern espanyol o les apostes sense futur deCarles Puigdemont és un error de l’alçada d’un campanar.

L’equidistància no existeix. Existeix el dret a reflexionar, a escoltar i a discutir, a fugir del blanc i el negre, del fanatisme.

Pasqual Maragall tenia raó, no només en allò del 3%.

El 3% i la independència

XAVIER RIBERA

D'acord, accepto que l'entrada de la Guàrdia Civil al Parlament i al Palau de la Generalitat és mancada de tota estètica i del tot desproporcionada; veure'ls amb la cara tapada campant per les institucions catalanes esdevé una sobreactuació poc edificant i incòmode. També puc acceptar que la sobtada reconversió independentista convergent va desempolsar la carpeta del 3% (4%?), que els governs de Madrid guardaven sota pany i forrellat en l'arxivador a on es guarden les carpetes de les indecències; formava part d'aquells draps bruts que només es tapen amb altres draps bruts. I ara fa tres anys l'expresident Pujol obria la caixa dels trons destapant una trama familiar que encara supura ('la deixa'); seria ingenu pensar que ningú (governs de Madrid, Casa Reial...) en sabés res fins llavors. No crec en les coincidències, però això no impedeix que la trama existís.

Això no obstant m'indignen els qui, aquí o allà, cobrant o de franc, es dediquen a barrejar pomes amb peres. L'entrada de la benemèrita a les institucions catalanes abans citades ha fet que no pocs l'hagin barrejat amb el referèndum de l'1 d'octubre. D'acord, potser sí que sense el procés s'haguessin estalviat hiperventilació, però no és menys cert que el 3% és una realitat que pocs s'atreveixen a qüestionar a hores d'ara. Llavors, quan s'esquincen les vestidures dient que els ataquen perquè són independentistes, els recordaré que, a part d'independentistes, són uns presumptes xoriços.

El més trist de tot plegat és que la corrupció catalana, com l'espanyola, ja fa anys que s'hauria d'haver destapat, però tots estaven massa distrets en enriquir-se. Si ha estat el procés el que ha engegat el ventilador de la merda, doncs benvingut sigui el procés; almenys haurà servit per això. També hi ha la teoria del peix que es menja la cua: Convergència es fa un lífting independentista per amagar les arrugues de la corrupció…
Paradoxalment, penso que si algú hauria d'enfadar-se amb el 3% i les distintes trames corruptores (Pujol...), a part dels contribuents, és el món independentista. Desenganyem-nos, la corrupció és el pitjor enemic del procés. És per això que molts republicans s'incomoden davant l'allitament d'ERC amb el PDeCat. Els sacrificis (Junts pel Sí) tenen data de caducitat i s'albiren irrepetibles.

Caldria separar els enjudiciaments derivats del procés que, al marge dels seus desencerts, em semblen desproporcionats, de les corrupteles variades de l'exconvergència, del tot reprovables. 

MAS: MOLT PER AMAGAR

Quan semblava que durant els darrers anys CDC s’havia portat bé... Què el jutjat cas del 3% era cosa del passat, de quan Pujol regnava amb ma de ferro i el seu paladí Mas estava més preocupat per heretar el càrrec del seu progenitor polític que una altra cosa, resulta ser que no, que una vegada Arturo el de la taula quadrada va arribar a la presidència de la Generalitat, els tripijocs van tornar a Palau (al Palau de la Generalitat, sé sobreentén)  

L’origen de la notícia sembla ser el Español, el diari digital que dirigeix Pedro J. Ramírez, durant molts anys director del Mundo. Però com comprendreu jo la vaig llegir a un altre mitjà, molt més proper a les meves idees: El Triangle. El titular deia així: Es destapa una xarxa de contractes fraudulents de la Generalitat (Durant la presidència d'Artur Mas s'haurien arreglat contractes per valor de 500 milions d'euros) Més tard també ho vaig poder fer al Periódico. Tots dos citaven com a font de la informació el Español. En canvi, d’altres mitjans catalans com l’Ara, el Punt/Avui, Vilaweb i la Vanguardia, no portaven cap referència de la notícia. Silenci còmplice? En canvi si que parlaven dels 6 mil d’euros que el govern Central els havia demanat que justifiquessin per a comprovar que no anaven destinats a cap partida per a fer el referèndum i que segons el govern català els ha destinat a una altra cosa...

Tal com diu la dita castellana de casta le viene al galgo (el galgo, llebrer en català, seria l’Arturo) O sigui, només recuperar la Generalitat usurpada pel Tripartit l’any 2003, Mas es va dedicar a fer el que li havia vist fer a Pujol tota la vida: Afavorir les empreses properes a CDC (Ferrovial, Teyco...) atorgant-los contractes d’obres i emportant-se la corresponent comissió per al finançament del partit. Quan alguna cosa s’ha estat fet durant tota la vida, es que deu d’estar ben feta, no trobeu?    

La teoria defensada per molts (entre els que m’hi trobo jo mateix) de que la reconversió independentista de Mas després de la reeixida Diada de 2012 es tractava d’una estratègia per mirar d’amagar el seu obscur passat, sembla agafar força.

Segurament Mas no va valorar bé on se posava. De fet, en un primer moment va pensar que amb el gir independentista tenia guanyades les eleccions que va convocar de forma immediata. Però l’electorat, en lloc de donar-li el recolzament que esperava el va castigar a les urnes rebaixant els resultats de CDC als mínims històrics fins aquell moment. Entre unes coses i d’altres, aquell va ser el principi de la fi de Convergència que l’any 2016 es va d’haver de refundar en el PDeCAT.

De totes formes sembla evident que aquells que ara estan encapçalant el procés tenen molt poc a veure amb allò que representa (encara) Mas. En aquests moments se tracta d’independentistes convençuts els que condueixen el tren que, segons l’eslògan, només passa una vegada en la vida.

En política, com amb tot, es tracta d’anar tancant i obrint etapes i tal com sé sol dir, quan una porta es tanca, se’n obre una altra. El tren del procés anunciat pels independentistes és possible que aquest cop passi de llarg de l’estació, però això no vol dir res. Malament aniríem si només hi hagués un tren... I sinó que els i pregunten als escocesos o als quebequesos que esperen amb ànsia que torni a passar. 

La guerra de Catalunya

JAUME REIXACH

Per a la gran majoria dels catalans, el procés -estiguin políticament a favor o en contra de la independència- és un tema secundari en la seva vida, centrada en la feina, la parella, la família, els estudis, l’esport, l’associacionisme o els hobbies de cadascú. Però hi ha una minoria minoritària que ha col·locat la causa secessionista com la prioritat absoluta de la seva existència i molts d’ells n’han fet, a més, el seu confortablemodus vivendi, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i tota la seva nodrida cort de Junts pel Sí.

Aquesta minoria minoritària concep el procés com una guerra -sense matisos- d’alliberament de Catalunya del jou de l’Estat espanyol, a qui es considera l’enemic que ens oprimeix i ens colonitza. Hi ha una línia del catalanisme polític que, emmirallant-se en la independència d’Irlanda (1919-21), liderada per l’IRA, ha elevat les històriques tensions entre Castella i Catalunya al rang de confrontació bèl·lica declarada que cal culminar en victòria els més aviat possible.

La guerra d’Irlanda, més que no la de Successió al segle XVIII, és la font d’inspiració del moviment independentista català. El coronel Francesc Macià va preparar els Fets de Prats de Molló, que posteriorment el van catapultar a la presidència de la Generalitat republicana, com una acció de força “a la irlandesa”.El caràcter catòlic i patriòtic de la independència d’Irlanda connecta amb la sociologia de la Catalunya endins, on, abans i ara, ha arrelat amb més força el sentiment secessionista.

En aquesta tradició irredemptista hi trobem, en temps de la II República, grups com Nosaltres Sols o Estat Català. Durant el franquisme i el postfranquisme tenim el Front Nacional i els seus fillols (PSAN, PSAN-provisional, EPOCA...) que, per diversos viaranys i escissions internes, desemboquen en l’MDT, Terra Lliure i una miríada de plataformes independentistes que, en els últims anys, han acabat confluint a ERC, la CUP i en alguns casos, fins i tot al PDECat.

Hem de tenir clar, encara que no ho verbalitzin en públic, que en el nucli dur del procés n’hi ha que consideren que estan lliurant una guerra contra el govern i les institucions espanyoles. Aquesta mentalitat militar obliga a adoptar unes estratègies i unes tàctiques adaptades al terreny que, en el marc de la Unió Europea i del segle XXI, han analitzat que passen pelcontrol de la informació, la manipulació de l’opinió pública i les mobilitzacions de masses. I en això estem des de fa cinc anys.

L’independentisme ha teoritzat i ha implementat la importància de disposar d’un potent aparell mediàtic per dominar l’agenda política i pressionar l’enemic. TV3, Catalunya Ràdio, dos diaris en paper, cinc digitals i un estol d’opinadors que tenen tribuna en els principals mitjans de comunicació privats (el Grup Godó i El Periódico) donen una gran potència de foc. Les subvencions i la publicitat institucional s’encarreguen d’alimentar el front periodístic. L’ofensiva es complementa amb una frenètica activitat a les xarxes socials (Facebook i Twitter), per desemmascarar i atacar els enemics.

El llibre de capçalera al Palau de la Generalitat és L’art de la guerra, escrit fa 2.500 anys pel militar xinès Sun Tzu i editat a Europa al segle XVIII. Es nota perquè la seva filosofia i els seus consells són permanentment presents en totes les passes que dona el procés. Se’ns diu que el protagonista de la “revolució dels somriures” és “la gent”. Però això és una fal·làcia: elprocés no va de baix a dalt; des del primer moment, va de dalt a baix. I a la cúspide d’aquesta piràmide jerarquitzada hi ha un nucli dur que aplica metòdicament els principis de L’art de la guerra... perquè considera que està en guerra!

“L’art de la guerra és l’engany”, sentencia Sun Tzu. I l’engany i les maniobres de distracció i de confusió són les armes que utilitza de manera hàbil i intensa l’estat major del moviment secessionista per desconcertar i guanyar la partida a l’enemic.Mariano Rajoy i la societat espanyola han de saber que el pinyol independentista els ha declarat la guerra i té la voluntat i la convicció de derrotar-los.

Escarni als presidents Tarradellas i Maragall

JAUME REIXACH

Un pacte entre la Fiscalia i sis dels set acusats en el cas Adigsa ha reduït a la mínima expressió la celebració d’aquest esperat judici, que ha quedat ventilat en un tres i no res. Aquest era un sumari especialment emblemàtic. Es va encetar poc després que l’expresident Pasqual Maragall llancés la bomba al Parlament de Catalunya, el 24 de febrer de 2005: “Vostès tenen un problema que es diu 3%”, va afirmar, dirigint-se a la bancada convergent.

Dies després, l’empresari José Antonio Salguero va acudir a la Fiscalia per explicar que a l’empresa pública Adigsa l’havien obligat a pagar comissions de fins al 20% a canvi dels contractes que li van adjudicar per a la rehabilitació de pisos. Va donar pèls i senyals del modus operandi d’aquesta extorsió i de com es repartien els diners.

Han passat més de 12 anys des de la formulació d’aquella denúncia. La instrucció judicial del sumari ha estat tòxica i enrevessada, amb el seu trasllat d’anada i tornada al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Mai no es va investigar a fons la participació de Felip Puig en aquesta trama, tot i que hi havia testimonis que l’inculpaven i que el seu parent Josep Maria Penín era la persona clau en aquest cas de corrupció. Al contrari, Felip Puig, després de la seva sortida del consell executiu de la Generalitat, ha estat recompensat amb la presidència del Tram (!).

El president d’Adigsa en aquella època, Ferran Falcó, va ser exculpat per la magistrada Núria Bassols, que posteriorment va ser recompensada amb la designació per Artur Mas com a comissionada per a la Transparència (!)... fins que el seu marit -cap de campanya de Carles Puigdemont en les eleccions que va guanyar a l’alcaldia de Girona- va ser enxampat en l’escàndol del 3%. En l’actualitat, Ferran Falcó ha estat rehabilitat políticament i ocupa el càrrec de secretari general del departament de Territori i Sostenibilitat, el focus de totes les sospites de corrupció (!).

Pasqual Maragall, pressionat per la conjuntura política –s’estava negociant la reforma de l’Estatut i José Luis Rodríguez Zapateronecessitava els vots de CiU al Congrés dels Diputats-, va haver de retractar-se davant d’Artur Mas per haver destapat en públic aquest secret a veus que alguns empresaris contractistes de la Generalitat, que es veien obligats a pagar aquest peatge, explicaven des de feia anys en veu baixa. La investigació encetada l’any 2015 pel jutge d’El Vendrell Josep Bosch ha demostrat que la trama del 3% era ben real i ha imputat, entre d’altres, l’extresorer de CDC, Andreu Viloca.

Pasqual Maragall tenia raó i el fet que la Fiscalia hagi arribat a un pacte amb els principals acusats del cas Adigsa per evitar el judici és una burla al coratge de l’expresident i de José Antonio Salguero, que no ha acceptat participar en la comèdia. Aquest escàndol mereixia un judici exemplaritzant amb llums i taquígrafs. Al final, l’únic que s’ha assegut al banc dels acusats... és l’empresari que ho va denunciar i a qui la Fiscalia demana 1,5 anys de presó!

Ara que el president Carles Puigdemont invoca Josep Tarradellas per reclamar que el Govern espanyol accepti la convocatòria d’un referèndum per la independència de Catalunya, és bo recordar la talla humana i política de l’expresident, a qui vaig conèixer i tractar personalment. Només una cosa: Josep Tarradellas, format en la disciplina i el rigor de l’administració francesa, mai no hauria tolerat cap ni una de les infinites corrupcions, irregularitats, malbaratament de recursos públics, nepotisme, endollisme i omertà mafiosa que han marcat els governs de CiU i, actualment, PDECat. A la més mínima, hauria tallat el coll dels corruptes i dels qui embrutessin el bon nom de la Generalitat i de Catalunya. Per això, Jordi Pujol li tenia tanta tírria i va voler esborrar la seva memòria, que ara –cal tenir barra!- el seu nét reivindica per justificar la seva esbojarrada fugida cap al precipici.

Hi ha una línia hereditària directa Jordi Pujol-Artur Mas-Carles Puigdemont que és la que ens ha portat a l’actual atzucac institucional i caos polític. Però hi ha una alternativa, la que representen Josep Tarradellas-Pasqual Maragall que, malauradament, ha quedat estroncada per la monstruosa i aberrant operació de manipulació i propaganda de la qual tots els catalans som víctimes des de fa anys. Cal tenir esperança, però: cada dia surt el Sol…

La “merda” de la creu del Valle de los Caídos

XAVIER RIBERA

Deia el còmic Dani Mateo en el programa d’humor El Intermediode la televisió privada La Sexta: “El Valle de los Caídos alberga la cruz cristiana más grande del mundo, con doscientas mil toneladas de peso y ciento cincuenta metros de altura, el triple de lo que mide la torre de Pisa. Y eso es porque Franco quería que esa cruz se viera de lejos, normal, porque quien va a querer ver esa mierda de cerca". Per aquest gag, més o menys graciós, l’Audiència Provincial de Madrid ha admès a tràmit una querella presentada contra José Miguel Monzón (alies el Gran Wyoming i ànima del programa) i Daniel Mateo (autor verbal de l’acudit). En l’admissió de la denuncia, el tribunal entén que l’Associació per la Defensa del Valle de los Caídos pot sentir-se “greument ofesa” davant de l’ús del qualificatiu “merda”.

Encara atordits per la injusta pena de presó d’una adolescent que havia gosat fer broma de Carrero Blanco al Twitter, ens despertem ara pertorbats amb l’admissió de la querella en el pòrtic d’aquesta opinió detallada. Què ens està passant? Ens hauríem de remuntar a la dictadura per trobar un afinament de pell judicial tan perepunyetes com el que vivim. Ni a la transició, en què havies de passar de puntetes damunt de la majoria de temes, es patia una persecució a l’humor tan extraordinàriament inquisitiva. Aquests dies hem recordat molt i amb enyor als humoristes de la transició Tip i Coll; en el llibre “Tipycollorgía”, publicat l’any 1984, podíem llegir: “Carrero Blanco: ‘De todos mis ascensos, el último fue el más rápido”; llavors no va passar res, en l’actualitat anirien de pet a la garjola.

Tornant a la querella, si el Valle de los Caídos pot sentir-se “greument ofès” davant de l’ús del qualificatiu “merda” per descriure la creu, com no ens hem de sentir els demòcrates davant de l’ús i abús del Valle de los Caídos com a monument que exalta el franquisme...? No sé si la creu o el mausoleu en general són o no una “merda”, però sí sé que són una indecència, i el panegíric que del franquisme es fa al Valle de los Caídos és de jutjat de guàrdia.

La llei mordassa que Mariano Rajoy i companyia es van treure del barret de copa del franquisme permet aquesta infame cacera de llibertats que pateix el país. Com pot ofendre més un acudit que un monument (merdós) que exalta el franquisme? Siguem seriosos, el Valle de los Caídos s’hauria de tancar o reinterpretar, i fins que això no arribi els franquistes almenys haurien d’aguantar els acudits que als demòcrates ens permeten alleugerir la carregar de la injustícia. En cas contrari, tot plegat no deixa de ser una grossa merda.

L’Operació Guepard

JAUME REIXACH 

A Catalunya s’estan disputant dues partides simultànies d’escacs que ja fa cinc anys que duren: una, la que enfronta el clan familiar de l’expresident Jordi Pujol amb la justícia espanyola per la corrupció i la seva enorme fortuna amagada en un eixam de paradisos fiscals; i la segona, la que juga el president Carles Puigdemont -l’hereu del ceptre convergent a la presidència de la Generalitat- amb el govern espanyol a compte del procés independentista.

De moment, res no està decidit, però s’han produït moviments molt significatius. Després de totes les espectaculars revelacions policials i judicials, resulta que cap dels nou membres de la família Pujol no ha trepitjat la presó ni un sol dia. Com a màxim, a Jordi Júnior i a l’Oleguer els hi han retirat el passaport. A més, el jutge José de la Mata ha decidit anul·lar una de les peces cabdals del procediment que instrueix l’Audiència Nacional: el famós pendrive on hi ha abundant documentació sobre els negocis i tripijocs de Jordi Pujol Jr. i Jordi Puig.

El judici d’Oriol Pujol per la martingala de les ITV ha quedat en els llimbs, tot i que el sumari ja està tancat des de fa nou mesos. Una suposada negociació amb la fiscalia ha deixat aquest cas -on les proves de corrupció són aclaparadores- al congelador. Per què es vol impedir que hi hagi una vista oral d’aquest monumental escàndol, que a més comptaria amb el veredicte d’un jurat popular? Quins pactes s’estan teixint entre bambolines per evitar que Oriol Pujol vagi a parar entre reixes?

En paral·lel, el procés sobiranista, més enllà de la gesticulació verbal dels seus dirigents, ha entrat volgudament en una zona d’espessa boira. Carles Puigdemont va predicant urbi et orbi el mantra del “referèndum o referèndum” i Junts x Sí i la CUP han impulsat l’antidemocràtica modificació del reglament del Parlament per, aparentment, fer-hi passar la llei de transitorietat jurídica que ha de consagrar la “desconnexió” de la legalitat espanyola.

La fiscalia i el Tribunal Constitucional ja han anunciat que s’ho miren tot amb lupa i que no permetran que el govern de Carles Puigdemont ni el Parlament traspassin cap línia vermella. Però, de moment, la desobediència es penalitza a la baixa: el Tribunal Suprem ho ha deixat en un any d’inhabilitació i una multa de 30.000 euros en el cas de Quico Homs pel 9-N. En comptes d’una condemna exemplar, l’alt tribunal ha preferit emetre un “avís als navegants” que diuen que van cap a Ítaca.

En aquestes dues partides d’escacs, que estan interconnectades, han caigut peces grosses: el clan Pujol, però també Juan Carlos I, Artur Mas, Jorge Fernández Díaz i l’anterior cúpula policial. Acabaran, finalment, en taules? El TSJC, el TS, l’AN i el TC, que podrien aplicar severament la llei contra els Pujol i els dirigents del procés independentista, no ho fan. El president Carles Puigdemont tampoc no concreta “la data i la pregunta” del suposat referèndum, com li exigeix la CUP, i les “estructures d’Estat” ja se sap que són una entelèquia. Això vol dir que, en espera que acabin els grans judicis de corrupció que afecten Convergència i que el PDECat pugui acabar d’organitzar-se i potenciar la seva estructura, tindrem en l’horitzó “eleccions o eleccions”.

No hi ha més cec que el no vol veure. Lluny queden els temps en què José Luis Rodríguez Zapatero estava a la Moncloa i José Montilla al Palau de la Generalitat. Des de l'any 2011, la dreta governa a Espanya i a Catalunya, que en el fons és del que es tractava. El “procés independentista”, convenientment agitat amb grans escarafalls des de Madrid i Barcelona, ha estat la gran excusa perquè el PP i Convergència (ara PDECat) hagin expulsat els socialistes del poder. Si a més, com sembla, els Pujol i els Borbons sortiran indemnes d'aquesta “tempesta en una got d'aigua”, oli en un llum. El no-judici a Oriol Pujol és la prova del nou d’aquesta Operació Guepard.

Qui jutja els jutges fatxes?

SISCU BAIGES

Perdoneu l’ús del qualificatiu fatxa al titular. El terme s’utilitza com a arma llancívola en el debat polític, de la mateixa manera que s’utilitzen les expressions fill de puta o cabró en el debat per qualsevol cosa, sigui una discussió de tràfic o entre aficions esportives excitades.

Allò que em plantejo és com parar els peus a jutges que creuen que poden condemnar a un any de presó a una noia que se’n fotia de la mort de Luis Carrero Blanco en un atemptat o que admeten una denúncia contra dos presentadors de televisió perquè van fer broma de la creu del Valle de los Caídos.

És evident que aquestes dues decisions no encaixen amb els valors d’una societat democràtica. No cal donar-li massa voltes. És absurd, injust, estúpid.

En l’equilibri de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial hi hauria d’haver una via perquè els jutges que prenen aquestes decisions siguin castigats. I castigats de forma exemplar. No inhabilitacions de broma, com en el cas dels dirigents polítics catalans implicats en el cas del 9N, sinó càstigs que facin mal de debò. Per exemple, apartar-los de la carrera judicial de forma fulminant.

Potser així l’amic Joan Ollé no es veuria temptat de caure en la reacció clàssica dels independentistes que sumen aquestes accions judicials al sac de recriminacions i greuges a un Estat espanyol amb el qual diuen que no hi ha res a fer.

Fer això és el mateix que abandonar Cassandra Vera, Dani Mateo i el Gran Wyoming a la seva sort. Hi ha molts dibuixants i humoristes perseguits a molts països per les seves sàtires i denúncies del poder establert que necessiten el nostre suport.

La solució més còmoda, potser, és optar pel “ja s’ho faran!”, peròel món avança gràcies a la solidaritat d’uns ciutadans amb uns altres, d’uns països amb uns altres. Els demòcrates espanyols haurien agraït durant el franquisme que la resta del món no els hagués abandonat.

Firmar cartes de campanyes d’Amnistia Internacional o Change.org donant suport a les víctimes d’arbitrarietats judicials i d’agressions als drets humans està molt bé. Però arremangar-se i posar-se al seu costat a Madrid, El Caire o Dacca potser és més arriscat però més valent i pràctic.

A la merda el Valle de los Caídos! Endavant amb la solidaritat entre les persones, els pobles i els països!

ICETA NO ME REPRESENTA

De Faro a Diari de Tarragona. 

Iceta dixit: El ‘no’ que els socialistes catalans van donar a la investidura de Rajoy va ser un accident.

Segons el digital del Triangle, Iceta va fer aquestes declaracions durant el Comitè Federal del PSOE a Madrid... Potser pensant que, al fer-les allí, tindrien poca transcendència aquí.

A Iceta li reconec moltes virtuts: Posar-se davant del PSC quan semblava que ningú s’hi volia posar, el seu discurs quasi sempre assenyat, la seva temprança...  Però també li reconec defectes, com no voler fer un pas al costat i deixar que fos la Núria Parlón qui conduís el partit en aquests moments transcendentals o la seva poca catalanitat si ho comparem amb alguns dels seus antecessors al càrrec.

Una vegada més vull recordar que el PSOE i el PSC són dos partits diferents. Tots dos tenen els seus propis estatus i òrgans de direcció propis. Però també vull recordar que, precisament, arran del ‘no’ dels diputats del PSC A Rajoy, les relacions entre tots dos partits es van deteriorar considerablement fins el punt de que alguns membres del PSOE demanessin revisar els acords subscrits entre totes dues formacions i, fins i tot, apartar els dirigents del PSC (un d’ells era la Carme Chacón) del Comitè Federal del PSOE. Altres veus van recuperar la vella idea de crear una federació socialista a Catalunya depenent directament de Madrid.

Després de la submissió d’Iceta al PSOE i, al menys que els afiliats li posem remei, el PSC s’ha convertit, de facto, en una federació més i, per tant, la ja de per sí poca autonomia que tenia, l’acabarà perdent.

Com a militant del PSC he tingut que escoltar moltes vegades retrets sobre aquesta dependència. Molt lluny queda quan en anunciar els resultats electorals després d’unes legislatives, anunciaven: PSOE-PSC... tants diputats. N’hi havia qui me recordava que en les dues primeres legislatures (la de 1977-1979 i la de 1979-1982), el PSC va tenir grup propi al Congrés dels diputats i, per tant, veu pròpia. Va ser precisament amb la majoria absoluta de l’any 1982 que va propiciar l’arribada al govern dels socialistes, quan es va decidir eliminar el grup parlamentari. A l’oposició, hi havia dues veus crítiques amb el govern de Suárez... Al govern, per a què? –van haver de pensar-. El problema és que aquell grup parlamentari mai més s’ha recuperat i, per tant, el PSE ha estat sempre supeditat a les directrius del PSOE.

No tenir grup parlamentari suposa, per exemple, no poder votar en conseqüència quan s’ha debatut una mesura que ha perjudicat Catalunya respecte a d’altres comunitats espanyoles. Com per exemple quan es va debatre per on havia d’anar el corredor ferroviari del Mediterrani, l’anulació del judici de Companys, la transferència sobre poder celebrar referèndums, etc.  

No tenir veu pròpia al Congrés és con estar mancat de personalitat... I no crec que aquells que s’autoanomenen els nostres representants siguin així... O sí? Perquè sí és així, de sobte acabo d’entendre moltes coses: perquè uns fan carrera política que, com les piles de Duracell, dura i dura i d’altres ni tan sols han tingut l’oportunitat de demostrar la seva vàlua política.

Imagineu-vos per un moment el panorama que se’ns apropa: Susana Díaz reina de tots els socialistes espanyols... I quan dic espanyols, també incloc, per suposat els catalans, ja que el PSC serà com un gosset fidel que farà tot allò que li manin de Madrid i, a sobre, els hi lleparà la ma...

Tornant a l’accident... Qui trobeu que n’ha sortir-ne pitjor parat: Iceta, els socialistes catalans o Rajoy?

Des del meu punt de vista, qui té totes les de perdre són una gran part dels ciutadans de Catalunya que han perdut el que ha estat, tradicionalment, el referent d’esquerres a Catalunya.

La Catalunya malalta

SISCU BAIGES

Hi ha parts de les nostres societats que mostren clars símptomes de patir patologies greus. I les exhibeix a través de les xarxes socials. Un exemple l’hem vist en la sentència a un any de presó a la tuitera Casandra Vera que feia burla de la mort de l’expresident del Govern franquista Luis Carrero Blanco, en un atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973. Que l’Audiència Nacional la condemni a un any de presó per aquesta burla és tant esperpèntic com desencertades són les seves piulades dient que mataria tots els nens perquè no callen o que cal disparar un tret al cap a Mariano Rajoy.

El rei dels despropòsits a Twitter és l’actual president dels Estats Units, Donald Trump. La seva malaltia, barreja de supèrbia i ignorància, fa molta por.

A Catalunya no som aliens a aquest mal. Com que estem entretinguts en el procés independentista és en aquest marc on es fa més palès aquest problema de salut mental i social.

Mentre la tesi oficial és que els catalans caminem cap a la independència amb un somriure a la cara, de bon rotllo i sense una paraula més alta que l’altra, la xarxa va farcida d’insults, improperis i amenaces. La malaltia té característiques d’epidèmia. Sinó ja em direu com es pot qualificar que un dels tuitaires més prolífics i autor dels missatges més despectius tingui 22.800 seguidors a Twitter i exhibeixi que a facebook en té 115.000.

“Que es fotin als que no els agradi!”, exclama. Al seu perfil es presenta com a "Mark Serra Junts pel Sí. //*// Independentista. Associat al Partit Demòcrata Català x un espai central molt més ampli en un estat independent”. El mitjà digital Directa acaba de publicar que Serra administra una xarxa de pisos turístics il·legals a Barcelona. La seva resposta ha estat dir que no el callaran, que l’ataquen per raons polítiques i que “seguiré denunciant els delinqüents okupes i tota la gentussa afí als feixistes de la CUP”.

Després de la denúncia va canviar la seva foto al perfil de Facebook i Twitter. Va substituir la que compartia amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per una altra en solitari.

Que aquest home tingui tants seguidors és com fer-nos-ho mirar. No?