Per començar, una pregunta: Com t’imagines jugant a un xiquet d’ara? Segurament la primera imatge és veure al xiquet assegut amb un comandament a la ma o bé una maquineta de videojocs. I si n’hi ha dos, jugant pel seu compte o enfrontant-se en algun joc de carreres, estratègia o futbol.
Res a veure amb els nostres jocs d’infantesa. Segurament perquè llavors no teníem maquinetes i, per tant, els nostres jocs eren molt més sociables.
En aquella època, un tros de buscall o fusta el feies servir de pistola o escopeta. Si els Reixos et portaven una revòlver de pistons o una escopeta de les que tirava dards amb ventosa et podies arribar a sentir el xiquet més afortunat del món.
Els jocs col·lectius passaven des del futbol (el més popular) als jocs del pot, de bulto, de pam, i d’altres.
No us explicaré en que consistia el futbol, ja que (imagino) tothom ho sap, però si una d’aquelles imatges que m’ha quedat gravada. Com que les antigues escoles no tenien pati, el terreny de joc estava al començament del carrer Peixateria, allà on el carrer era més ample. Un arbre a cada costat feien de pal de la porteria i l’altre pal era una simple pedra. De vegades discutíem si havia estat gol o havia anat fora. Sovint era qüestió de punts de vista...
Ara us explico la imatge que guardo. Com que jugàvem al carrer, de tant en tant hi passava un cotxe (llavors n’hi havia molt pocs), una moto, una bicicleta o simplement algú a peu. Quan això passava, el primer que se’n adonava del fet, demanava parar el joc i llavors, tots, ens quedàvem congelats. Si algú és movia per a buscar una posició d’avantatge, sempre havia un altre que se’n adonava, es queixava i se’l feia retornar a la posició inicial.
El joc del pot consistia en posar un pot de llet condensada o tomàquet en un lloc cèntric, es a dir, allunyat de les cases i sense obstacles al seu voltant. Un xiquet pagava i havia d’aconseguir atrapar a la resta tot evitant que li xutessin el pot. Aquells a qui aconseguia atrapar s’anaven situant al costat del pot. Si algú dels que quedaven, finalment, aconseguia xutar el pot, els alliberava.
El bulto era un dels jocs més bèsties. El xiquet que pagava havia d’aconseguir donar-li amb una pilota (tipus tennis, encara que normalment eren de goma i solien ser més petites) a un dels altres xiquetes. De vegades es llançava la pilota tan fort que arribava a fer mal al xiquet amb qui impactava.
Però de tots, el que més m’agradava era el de pam. Curiosament sembla que era un joc que només jugàvem a la Galera, ja que quan explicàvem als xiquets d’altres pobles (Ulldecona, Godall...) no el coneixien. Era un joc d’estratègia que consistia en anar eliminant els adversaris sempre impedint que no t’eliminessin a tu. Com suposeu, hi havia dos bàndols. Normalment, un defensava (perfectament parapetat) i l’altre atacava. N’hi havia prou en dir pam, seguit del nom del xiquet quan el descobries. Com si li haguessis donat un tret virtual. La controvèrsia venia quan l’altre dubtava de si realment l’havies descobert o no. Davant del dubte es preguntava la situació exacta o el color de jersei que portava... Si es validava, quedava eliminat.
Un dels llocs més habituals on anàvem a jugar a pam, era al barranc, concretament a la zona del Caragol. En aquell temps ens passàvem mitja vida al barranc que solia ser l’escenari de la majoria dels nostres jocs.
Per aquells que no coneguin l’indret, el Caragol és una zona rocosa situada a l’alçada de l’escorxador. Baix de les roques, hi havia una cavitat i fins i tot una cova per la que havies d’anar gitat. Els membres d’un equip s’amagaven per aquelles cavitats, mentre que els membres de l’altre equip els atacaven per tots els costats possibles.
