PACTES PER A TOTS ELS (DIS) GUSTOS

-Que us bombin a tots! Aquestes paraules de Xavier Trias dites poc abans de que el socialista Jaume Collboni fos escollit nou alcalde de Barcelona son sense cap mena de dubte les que passaran a la història de la constitució de l’Ajuntament en la que serà la 11a legislatura. Poc abans (i quan dic poc estic parlant d’aproximadament 1 hora), Xavier Trias ja es veia per segona vegada com alcalde de la capital catalana gràcies a un pacte amb Ernest Maragall d’ERC i gràcies també a que Collboni no havia aconseguit tancar un acord amb les altres formacions polítiques que van aconseguir representació el passat 28 de maig. D’aquí l’enorme enrabiada de Trias que va ser ‘recuperat’ als 76 anys per Junts x Catalunya (un dels partits hereus de l’antiga Convergència) única i exclusivament per a guanyar l’alcaldia de Barcelona que va estar en mans d’Ada Colau (Barcelona en Comú) els darrers 8 anys. Però el que era un gran disgust per a Trias va significar alegria majúscula per a Jaume Collboni i el PSC que tornaven a governar Barcelona després de Jordi Hereu, l’últim alcalde socialista (2006-2011). Mai no plou a gust de tothom... Entenc la rebequeria de Xavier Trias, però no entenc a tots aquells que han criticat el pacte de Barcelona quan, si han pogut, han estat ells mateixos es que han pactat per a desallotjar els PSC de les alcaldies. Estic parlant evidentment de Girona i ja una mica més cap a casa a Sant Jaume d’Enveja. Si a uns ajuntaments els pactes son perfectament lícits, els altres també i qui no ho vegi així, que s’ho faci mirar. Ah! Que la diferència està en que Barcelona és la capital catalana...? Tal i com li vaig sentir dir una dia a Carlos Fabra, el de la Diputació de Castelló: Ajo y agua (A JOderse Y AGUAntarse). En canvi a Tortosa es va viure una situació molt similar a la de Barcelona. Ja abans de les eleccions Movem Tortosa de Jordi Jordan (un partit de l’òrbita de Catalunya en Comú) i el PSC encapçalat per Víctor Grau van decidir acudir junts formant un ‘tàndem’ electoral. Després de no poder guanyar les eleccions i quedar-se molt lluny de les expectatives que tenien van aconseguir pactar amb ERC, un partit històricament maltractat per CiU i els seus hereus a la capital del Baix Ebre. Per a fer possible el pacte van haver de renunciar a l’acta de regidor Xavier Faura que havia liderat la candidatura en els dues últimes eleccions i Josep Rima, el número 3 de la candidatura. Un fet no sé si qualificar-lo de curiós o anecdòtic és que a la majoria dels pobles on els que havien governat no han tret majoria absoluta, els partits que havien estat a l’oposició han buscat acords amb altres partits amb representació municipal per a capgirar la situació. Exemples clars es tenim a la Sénia, l’Ametlla de Mar, Bot, Corbera d'Ebre, el Pinell de Brai o el ja esmentat Sant Jaume d’Enveja. -Haurien de canviar la llei electoral -Hem deien no fa molts dies-. Potser sí... O potser no. Ves a saber. Igual si la canviaven seguiríem trobant defectes. I és que la perfecció absoluta només existeix en contades vegades. El que m’ha cridat poderosament l’atenció ha estat els pactes que s’haurien tancat als 4 consells comarcals ebrencs. Al principi semblava que Junts i ERC havien arribat a un principi d’acord per governar plegats tots els consells comarcals i que es repartirien les presidències com a bons germans: La Terra Alta i el Baix Ebre per a Junts mentre que ERC presidiria el Montsià i la Ribera d’Ebre. Finalment tot sembla indicar que al Montsià hi haurà un govern de Junts i el PSC, al Baix Ebre haurien arribat a un acord ERC, PSC i Comuns (Movem) i a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta el pacte hauria estat entre ERC i PSC. Com es pot veure hi ha pactes per a tots els gustos (o disgustos, segons som es miri), ja que no és el mateix assolir el pacte que un desitja per als seus propis interessos polítics que no que les negociacions se’t acabin girant en contra i en un tres i no res et trobes fora de qualsevol govern. Si es diu que el futbol és futbol també podria dir-se que la política és la política...

CONVERGÈNCIA, A LA CALLADA

Si algú es pensava que l’actitud de Convergència després del Cas Palau canviaria, estava molt, però que molt equivocat. Quan certs comportaments es porten al gens, ni una oportuna refundació pot arribar a canviar la situació. Refundació que, per cert, no s’ha produït, tot i que hi ha veus des de dintre del partit que així ho reclamen.

Dos han estat els casos que han sortit a la llum en aquests darrers dies: el de l’Ajuntament de Torredembarra i el de l’empresa municipal de Barcelona BCN Regional durant el temps en que va estar Xavier Trias com alcalde.

Segons les informacions periodístiques, sembla ser que a l’ajuntament de la Torre (els més propers coneixen així el municipi) hi va haver una filtració (interessada o no, això s’hauria d’esbrinar) de que s’estaven cometent irregularitats. Aquesta filtració va ser en forma de correu electrònic als responsables nacionals de Convergència. I què va fer Convergència? Res. Suposo que ja els hi anava bé que passés el que estava passant. Només quan es va destapar el cas, Lluís Corominas (crec recordar que van dir) es va dirigir al remitent per a dir-li que la seva comunicació va arribar on havia d’arribar. A la direcció nacional del partit? Es igual, on sigui, el cas és que dirigents de CDC n’estaven assabentats i no van actuar. Després ho van justificar com a guerres internes dintre del partit... I què que siguin guerres internes... En cap cas deslliura de responsabilitat a aquelles persones que ho sabien i no van actuar.

L’altre cas, destapat pel Triangle, és que Pere Pujol, un dels fills de Jordi Pujol es va veure beneficiat per 3 contractes durant els 4 anys en que Trias va ser alcalde de la ciutat. Potser encara no s’havia destapat el Cas Pujol, però això denota la connivència entre les institucions governades per CDC i el clan Pujol.

Tot just abans de coneixes aquesta notícia, se’n sabia un altra referida també BCN Regional. Segons vaig escoltar a la Cadena SER, dita empresa municipal va organitzar una exposició que va tenir una durada de menys d’un mes. Tot i això va costar més de mig milió d’euros i va tenir un sobre cost d’aproximadament, un 50%. On va anar a parar aquesta diferència de diners.

Mireu, si s’està fent una via d’AVE (per posar un exemple) sempre et pots trobar amb dificultats no previstes, com terrenys més rocosos o més tous que poden provocar modificacions als projectes inicials i que podrien, efectivament, augmentar-ne el cost... Però en una exposició. Difícil d’entendre al menys que ens donin una resposta convincent, veritat?

QUI TEM ADA COLAU?

Els resultats electorals del passat 24 de maig a Barcelona van donar guanyadora la formació de l’Ada Colau Barcelona en Comú per un estret marge respecte la llista de CiU encapçalada per Xavier Trias. El repartiment de regidors va ser el següent:

BC... 11 regidors.

CiU... 10 regidors.

C’s... 5 regidors.

ERC... 5 regidors.

PSC... 4 regidors.

PPC... 3 regidors.

CUP... 3 regidors.

Durant els següents dies hi va haver tota una sèrie de contactes encaminats a conformar majories que permetessin un govern amb certa estabilitat.

Trias va ser el primer que es va postular a l’hora de reclamar l’alcaldia amb el suport d’ERC i el PSC. Com veieu, aquí no importava si el PSC és o no un partit sobiranista, aquí l’important era conservar la cadira i els privilegis implícits.

Però ràpidament, Ada Colau el va rectificar al afirmar que, de totes totes, seria alcaldessa de Barcelona amb el suport, precisament, dels mateixos partits.

Però sembla que el passat de la Colau no l’ajuda gens a l’hora de buscar suports, ja no només d’entre la resta de partits polítics, sinó entre els diferents lobbys que pul·lulen per les immediacions de Barcelona, sobre tot els econòmics. Un dels que ràpidament va posar en dubte la capacitat de la líder de Barcelona en Comú va ser el president del Banc de Sabadell que li va retreure el seu passat com activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)

L’hipotètic pacte, sembla ser que tampoc agrada gens a Mas que, encara que públicament no s’hagi dit, tot indica que hauria pressionat a Junqueras per a que aquest, per la seva part, posés condicions a la Colau a l’hora d’establir un acord de govern.

Junqueras li demana a la Colau que es posicioni al costat dels independentistes i fins i tot, aquesta pressió la fa extensiva al PSC. Mentre Ada Colau ja ha dit que està a favor del dret a decidir, amb el cas del PSC, intueixo, serà una mica més difícil.

El tema és que si Barcelona en Comú es veu prou forta per a emprendre, pràcticament en solitari el govern de la capital catalana o, finalment, buscarà nous socis de govern a part del PSC que, a priori, sembla l’únic partit que hi pactaria sense condicions prèvies. Tal vegada C’s podria ser la tercera formació en discòrdia, però personalment tinc seriosos dubtes de que sigui així, ja que tot i presentar-se com una formació immaculada (la qual cosa ja li va bé a BC), no deixa de ser un partit representant de la dreta i, per tant, força diferenciat d’allò que representa la formació guanyadora.

Tampoc a Madrid li van millor les coses a Manuela Carmena. A la capital, Ahora Madrid, una formació molt propera a Podemos, ni tant sols va guanyar les eleccions, però seria la formació que més fàcil ho tindria al comptar amb el suport del PSOE. Entre les dues formacions sumarien 29 regidors, la qual cosa representaria majoria absoluta, ja que la suma del PP (21) i C’s (7) es quedaria amb 28, a 1 de la desitjada majoria absoluta.

Esperanza Aguirre ja fa dies que va embolicant la troca reclamant un front comú contra Manuela Carmena, a la que veu com l’origen de tots els mals que passaran en el futur més immediat. Fins i tot, diu, que li donaria l’alcaldia al socialista Carmona per a evitar un govern presidit per la líder aAhora Madrid.

Encara que la Esperanza negui haver tingut res a veure amb l’anomenat Tamayazo, el cop de ma més gran de la democràcia espanyola, es inqüestionable que alguna cosa va tenir a veure, ja que gràcies a això va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid.

Per tant, fins el moment de l’elecció del nou alcalde (o alcaldessa) planarà a l’aire l’ombra d’un altre cop de ma que li permeti a la lideressa fer-se amb l’alcaldia de la capital d’Espanya.

Si l’altra vegada l’escàndol va ser majúscul, imagineu-vos l’enrenou que es formaria aquesta vegada. Potser llavors l’Aguirre hauria de deixar de dissimular i acceptar que ella sí, ha estat l’origen de tots els mals que ha patit Madrid al llarg dels darrers lustres.  

Per cert, jo no tema Ada Colau. Crec que si la deixen pot ser una bona alcaldessa que canviarà moltes coses per a bé dels ciutadans de Barcelona i qui sap si també de tota Catalunya.