 |
| La casa de mon cosí Gérard a Saint-Gaudéric. |
Saint-Gaudéric (departament de l’Aude, regió Midi Pyrénées, estat Francès) Any 2006.
-Aquí on estàs asseguda, fa uns mesos s’hi va estar la Ségolène Royal -Li va dir mon cosí Gérard, fill de mon tio Leonardo, combatent republicà durant la guerra Civil Espanyola, a la meva dona.
Davant l’escepticisme d’ella, mon cosí quasi s’emprenya.
-És veritat, aquí es va asseure la Ségolène. –Va insistir mon cosí.
Gérard està afiliat al Partit Socialista Francès i és amic d’un exdiputada socialista de l’Assemblea Nacional que vivia o viu a Mirepoix, el poble on havia viscut ell fins poc abans d’aquells fets, a uns 10 Km de Saint-Gaudéric. Ens va explicar que volien tenir una reunió discreta i per això van pensar en fer-la a casa de mon cosí, un lloc ben comunicat però apartat de les concentracions humanes.
La Ségolène Royal, primera esposa de l’encara president François Hollande, va ser candidata a les eleccions presidencials franceses que es van fer l’any 2007 i que va perdre davant Nicolas Sarkozy.
La presidència de Sarkozy va coincidir amb els anys més dur de la crisi i França tampoc ne va sortir indemne. L’any 2012 (els mandats presidencials francesos són de 5 anys) els socialistes francesos sé felicitaven per haver tornat a posar al capdavant de la República un altre socialista, el primer després de François Mitterrand. A casa mon cosí Gérard estaven eufòrics ja que pensaven que Hollande seria el president que retornés als francesos als jours de gloire.
Però Hollande ha resultat un fracàs. No ha estat el líder que necessitaven els francesos per a sortir de la crisi amb la consegüent decepció dels seus votants. Per tant, no és estrany que Benoît Hamon, el candidat socialista a les darreres primàries, tragués el pitjors resultats de la història (6,06%) En canvi el candidat de l’esquerra radical Jean-Luc Mélenchon va estar molt prop de donar la campanada a l’obtenir el 19,5% dels vots.
Quina lectura ne feu? La meva opinió ja la coneixeu. Quan els socialistes no actuen com a tals deceben fins i tot al seu electorat més fidel (així ho indica el 6 i escaig %)
El bipartidisme entre conservadors i socialistes va existir tradicionalment a molts països quan les coses anaven bé o simplement anaven. Però quan el capitalisme es va inventar la gran estafa mundial a la que s’ha anomenat crisi, per l’esquerra (però també per la dreta), els socialistes d’arreu (França, però també Holanda, Grècia i fins i tot a Espanya i Catalunya) han perdut vots i han deixat de ser el partit hegemònic de l’esquerra. El seu lloc l’han ocupat altres partits de l’espectre de l’esquerra als que se’ls qualifica com a radical, encara que jo diria que defensen millor els valors tradicionals de l’esquerra.
Tornant a les eleccions franceses, uns dies abans de les primàries, el meu cosí Miquel, germà de Gérard i que viu al poble fronterer de El Pertús, es preguntava al seu compte de Facebook sobre a qui havien de votar els catalans del Nord, aquells que simpatitzen amb la independència de Catalunya. I és que el meu cosí Miquel, a diferència de son germà (segurament per proximitat demogràfica), té un fort sentiment independentista.
De broma li vaig respondre que a la Marina (Le Pen), coneixedor que per la zona on ell viu (prop de Perpinyà), el Front Nacional és una de les zones on millors resultats sol treure.
Però mon cosí té raó. Aquells que pensen com ell no tenien cap candidat que els hi fes el pes i a qui donar-li confiança, perquè cap dels candidats (segur) contempla un estatus especial (ja no parlo de independència) per a la Catalunya Nord. Per això no és estrany que el darrer comentari del meu cosí Miquel fos: A la merda!
Per cert. Una reflexió més: Qui és el culpable dels mals resultats del candidat socialista francès, ell (Hamon) u Hollande?
La mateixa pregunta us podeu fer respecte als darrers resultats electorals d’Espanya: De qui són culpa, de Zapatero o de Sánchez?
Cal que us doni la meva opinió? Suposo que la coneixeu sobradament, però igualment us respondré: A França, d’Hollande i a Espanya de Zapatero.
