DEL 23-F (de 1981) AL 25-S (de 2012)
Des de fa més d’un mes circula per Internet una convocatòria per anar a Madrid i assetjar el Congrés dels Diputats. L’acte pretén, entre d’altres coses, fer dimitir els diputats per a que es convoquin noves eleccions i reestablir el poder al poble.
Abans d’ahir en parlava el Periódico de Catalunya que, deia que semblava que la iniciativa havia sortit de l’extrema dreta encara que des d’aquells sectors es negava.
Les primeres notícies que vaig tenir sobre aquest acte va ser per mig de la meva dona. Em va explicar que va rebre un correu electrònic d’una companya de treball i, efectivament, els termes amb els que estava redactat l’escrit li van semblar feixista. Cal dir que la companya de treball de la meva dona és de tendència política més aviat ultradretana.
No va trigar gaires dies en arribar-me a mi per un altre canal i, efectivament, vaig arribar a les mateixes conclusions que la meva dona.
Mal que ens pesi, el parlament ha estat escollit pel poble que, sobirana i democràticament va decidir per una àmplia majoria que ens governés el Partit Popular. Segur que molts dels qui ara pretenen derrocar el Congrés van escollir aquesta opció a l’hora de dipositar la seva papereta de sufragi dintre de l’urna. En canvi, ara, de forma pacífica es pretén que els diputats dimiteixin en bloc per a provocar un avançament electoral.
Evidentment l’acció no és tan pacífica com volen dir, perquè rodejant el Congrés el que es vol, és coaccionar els diputats per a fer-los fer una cosa que, de forma lliure, no ho farien.
Si comparem l’acció amb una manifestació o una vaga general, pot sembla, a priori, el mateix, però mentre les manifestacions i vagues estan estretament lligades amb els sindicats i demanades utilitzant els conductes legals i dintre del marc legal, la marxa sobre Madrid del 25-S, no.
Des del meu punt de vista hi veig força semblances entre del 23-F del 81 al 25-S d’aquest any (si es que, finalment, s’arriba a produir) Tret del factor sorpresa, en totes dues accions hi ha la mateixa finalitat que és la de fer dimitir als membres que ostenten la representació de la sobirania popular.
Qui ens garanteix que, d’aconseguir els seus propòsits, després hi haurà una convocatòria electoral amb la garantia de que els ciutadans conservarem tots els drets democràtics?
UNA ACTITUD GÈLIDA
Un dels temes que, aquests dies obre els informatius és el cas de la desaparició dels germans Ruth i José Bretón, arran del tomb que ha donat la investigació. El que, per als científics de la policia eren restes d’ossos de rosegadors, un estudi posterior realitzat per un expert forense contractat per a l’ocasió per la família materna, va concloure que eren humans i, concretament de la mateixa edat que tenia la nena a l’hora de desaparèixer. Posteriorment, un antropòleg d’Atapuerca requerit per la policia va arribar a les mateixes conclusions.
Ahir, la policia, va portar al pare de les criatures al lloc on se’ls va veure per darrera vegada i que no és altre que una finca familiar propietat dels avis paterns.
Em va cridar especialment l’atenció en veure que l’home, si de veritat va escanyar els seus fills, no es vingués a baix i acabés confessant el macabre crim.
En comentar-ho amb la meva dona em va dir que era un psicòpata i que els qui tenen aquesta patologia actuen amb una fredor gèlida, sense immutar-se i em va recordar el cas de José Laso, un veí d’Amposta que va matar a la seva dona primer, perquè no volia separar-se d’ell (tenia una amant) i després a un dels seus fills perquè, suposadament, va ser testimoni dels fets.
Després de sortir de la presó, suposadament, va matar a la seva parella i al seu cunyat, perquè mantenia relacions amb la dona d’aquell.
Després de molt de temps desapareguts i d’haver fet, per part de la policia, diverses recerques dels cossos, aquests no han aparegut mai. Ell assegura que van marxar junts.
UN RESCAT “SENSE CONDICIONS”
Finalment Catalunya demanarà un rescat
a l’Estat Espanyol en torn als 5.000 milions d’euros. Davant l greu situació
financera de la Generalitat, estic a favor que sigui així per garantir
els pagaments de les nòmines dels seus treballadors, les factures dels
proveïdors, els interessos dels préstecs, etc.
No obstant, dir sense condicions, pot comportar una doble lectura. Per un part que la Generalitat no hi posarà condicions, que és com dir “una rendició incondicional” i per tant, els guanyadors són els que posen les condicions que solen ser dures i denigrants per als perdedors. I per l’altre costa que el govern de la generalitat demana que l’Estat no posi condicions polítiques per accedir al fons de rescat, referint-se a una hipotètica pèrdua de competències i, per tant d’autonomia.
Imagino que serà un mix entre totes dues possibilitats. Ni la postura de força per part del nostre govern serà tan contundent com ahir va insinuar Quico Homs, ni el govern central es mostrarà impassible davant la nova situació.
