¿PER QUÈ LI DIEM TARRAGONA QUAN VOLEM DIR L’EBRE?

Començaré l’escrit parafrasejant la pel·lícula ¿Per què li diuen amor quan volen dir sexe?: ¿Per què li diuen portar aigua a Barcelona des de Tarragona quan volen dir portar aigua des de l’Ebre? Darrerament els Telenotícies de TV3 quan parlen de la sequera diuen que una de les mesures que es poden arribar a prendre d’allargar-se l’actual període d’escassetat de pluges és portar aigua des de Tarragona a Barcelona o sigui, fer un transvasament des de la conca de l’Ebre a les conques internes de Catalunya que són les que més pateixen les conseqüències de la manca d’aigua. Cal recordar que dintre de les conques internes està l’Àrea Metropolitana de Barcelona que per si sola té més de 5,5 milions d’habitants d’un total d’uns 8 milions que té aproximadament Catalunya. De la manera que ho diuen sembla que a Tarragona tinguin excedent d’aigua i no és així. La major part de l’aigua que consumeix el Camp de Tarragona és gràcies al ‘minitransvasament’ de l’Ebre que va entrar en funcionament l’any 1989 i que gestiona el Consorci d’Aigües de Tarragona. Si hem de parlar de la gestió de la sequera la veritat és que el Govern de la Generalitat no en surt gens ben parat ja que rep crítiques tant de l’oposició socialista com de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Però amb la defensa de Hard Rock de Tarragona (una gran zona d’oci a tocar de Port Aventura que inclouria diversos casinos i hotels) que fa el PSC aquest partit tampoc sortiria ben parat a l’hora de parlar de gestió de l’aigua. Des de l’Ebre sempre hem dit que mai ens oposaríem portar aigua de boca allà on sigui necessària, però s’ha de tenir en compte que al riu no li sobra aigua ni al Delta tampoc. O sinó que els hi ho pregunten als regants que han vist com la passada campanya de l’arròs se’ls hi restringia l’aigua i quan podien regar sovint era de mala qualitat. Quan parlem de gestió de l’aigua cal mirar cap a diversos punts. El primer son les fuites de les canonades de conducció. Un mal endèmic al que no se li posa remei, al menys el que caldria. El segon els grans consumidors i aquí hem de girar la vista cap les grans infraestructures turístiques. Unes d’aquestes grans infraestructures son les estacions d’esquí. Amb l’arribada de la ‘setmana dels ponts’ algunes d’elles ja han entrat en funcionament. A la televisió ens diuen que ha estat gràcies a la neu artificial produïda per l’aigua acumulada a unes grans basses que s’omplen de la neu del desglaç a la primavera... ¡Atenció! Rebobinem... ¿Les estacions d’esquí acumulen aigua a unes grans basses aprofitant el desglaç de la neu de la primavera per a després convertir-la en neu i fer-la servir a les seves instal·lacions? ¿Ho he entès bé? ¿Ens prenen per babaus? Si no s’acumulés l’aigua a les basses aniria a parar als rierols i després als rius i ajudaria a omplir els pantans que subministren d’aigua de boca (i també industrial i turística) a una gran part dels pobles i ciutats de Catalunya... ¿O no és així? La meva conclusió és que un cop més els nostres polítics manipulen l’opinió pública per a fer-nos creure allò que els interessa en cada moment. Sempre ho han fet així i sempre ho seguiran fet anteposant els grans interessos econòmics per sobre dels interessos dels ciutadans als que diuen salvaguardar.

L’EBRE TAMBÉ TÉ SET

La manca d’aigua és un dels grans problemes que pateixen ciutats i pobles els anys de sequera extrema. De fet, alguns pobles del Camp de Tarragona ja han iniciat restriccions en l’ús d’aigua ja que segons sembla la sequera encara durarà uns quants mesos més. I què passa quan hi ha escassetat d’aigua? Que els qui pateixen set fixen els seus ulls a l’Ebre com si el riu fos la solució a tots els seus mals. El problema és que el riu també té set. Precisament quan hi ha més falta d’aigua és quan menys en baixa pel riu. Tot i que després de les demandes de les entitats ecologistes encapçalades per la Plataforma en Defensa de l’Ebre es va establir un cabal ecològic, des del territori sempre s’ha considerat que aquest és insuficient i que caldria que baixés més aigua per a garantir la supervivència de l’ecosistema que l’envolta: lo riu és vida! Vull recordar que des de 1989 gràcies a l’anomenat minitransvasament de l’Ebre van començar arribar a les comarques del Camp de Tarragona i el Baix Penedès 39 Hm3 anuals d’aigua a 21 municipis consorciats i que a partir de 2015 la quantitat es va elevar fins els 70 Hm3 passant a ser 62 els municipis que rebien aigua de l’Ebre i que representaven el 85% de la població de la província. La solució no és demanar més aigua quan en fa falta. La solució passa per la racionalitat de tots i cadascun de nosaltres.

EL CANAL XERTA-SÉNIA: PER A QUÈ? PER A QUI?

El canal Xerta-riu Sénia pel terme de Santa Bàrbara.

Quan encara s’estan avaluant els danys causats per la borrasca Glòria que tan va malmetre el delta de l’Ebre... Quan més que mai s’està treballant per a què, finalment, puguin arribar els anhelats sediments... Quan des de la PDE s’està qüestionant l’aigua que va cap el camp de Tarragona... Quan s’està debatent sobre el futur de la nostra pagesia massa collada pels preus que els hi paguen en origen per part dels intermediaris dels sector (principalment les grans cadenes de distribució alimentària)... Quan tot això passa, encara surten veus que reclamen la finalització del canal Xerta-riu Sénia... Inaudit!

I no són veus anònimes, sinó persones influents que tenen els canals necessaris per a fer arribar els seus missatges a un sector important de l’opinió pública en general.  

Arribat a aquest punt, me pregunto:

Per a què acabar el canal Xerta-riu Sénia? Reconec que fa anys estava a favor de que es fera. Però vistes les circumstàncies actuals penso que seria un disbarat terrible que s’acabés. Fa anys que l’Ebre i el seu delta són uns malalts crònics i sinó s’apliquen mesures urgents i continuades, només caldrà esperar una cosa: la seva mort. Indubtablement, més regadius, encara que siguin per a regar el nostre territori, no és cap solució, sinó un agreujament del problema.

Per a qui seria aquesta aigua? Al futur, no ho dubteu, l’aigua serà per a qui la pugui pagar. Tal com ha passat a d’altres llocs, d’avant d’una eventual oferta d’aigua, les explotacions agràries de les planes de Santa Bàrbara i la Galera acabarien sent comprades per grans terratinents aliens al territori amb l’única finalitat de transformar els actuals conreus per a fer una agricultura menys sostenible però molt més rendible per als seus interessos econòmics.     

Avui en dia, demanar la finalització del canal és anar en contra el territori i defensar els interessos de les multinacionals del sector que, a la vegada, van en contra dels petits agricultors i ramaders que, sortadament, encara ens queden.  

LES DIFÍCILS RELACIONS ENTRE PAGESOS I ECOLOGISTES

Olivera monumental del terme d'Ulldecona. 

És evident que entre la pagesia (i per extensió la ramaderia) i l’ecologisme mai hi ha hagut una bona relació.

A molts de ciutadans de les Terres de l’Ebre ens va entrar la consciència ecològica fa més de 20 anys quan ens vam veure amenaçats pel transvasament, encara que d’altres (menys) ja van començar a ser ecologistes uns anys abans pel mateix motiu... Però semblava que llavors la cosa no anava tan en serio... Va ser l’any 2000 quan el govern d’Aznar va redactar el PHN quantificant els metres cúbics que s’havien de transvasar de l’Ebre cap a d’altres conques, tot i l’existència de projectes anteriors o de la posada en marxa de l’anomenat mini transvasament al Camp de Tarragona.

Immediatament, pagesos de pobles de secà van posar el crit al cel reclamant la immediata posada en marxa del canal Xerta-riu Sénia, un projecte encallat i que en un principi sembla que havia de portar l’aigua de l’Ebre per a la industria siderúrgica de Sagunt.

Però el PP no va desistir mai de la idea de portar-la més enllà aprofitant la via oberta del canal. De fet, qui va ser Ministra de Media Ambient amb Aznar Elvira Rodríguez va anar a supervisar les obres que s’estaven fent al terme de Vinaròs i on se va trobar amb el rebuig per part dels membres de la PDE.

La darrera confrontació entre pagesos i ecologistes (o simplement defensors del patrimoni) s’està donant ara mateix.

La rotonda dels 'nusos' a la C-12, entre Tortosa i Roquetes. 

Després de molts anys, sembla que el Parlament de Catalunya estaria a favor de protegir el patrimoni natural que suposen les oliveres mil·lenàries inventariades al Territori del Sénia. Però els pagesos s’hi oposen. Els motius no son d’altres que econòmics. Per una part reclamen el dret de vendre les seves oliveres (per alguna cosa son seves) i per l’altre demanen que el govern, a part de defensar les oliveres mil·lenàries també defensi el conreu de la resta de les oliveres per a que els pagesos puguin seguir vivint de la seva activitat.

Penso que no és incompatible defensar la pagesia i el patrimoni. El que no me queda tan clar és que se pugui tolerar l’espoli d’oliveres que representen un patrimoni natural d’un valor incalculable.  

Com a amant de la nostra terra sempre estaré agraït l’encomiable feina duta a terme per la Mancomunitat de la Taula del Sénia i la plataforma Salvem lo Montsià en general i per Jaume Antich i Tere Adell i tot la resta de gent que rema a favor de mantenir el que ja tenim en particular.   

Veure els museus naturals de l’Arion d’Ulldecona o el Pou del Mas de la Jana me representa una satisfacció difícil d’explicar. I si a part de protegir el patrimoni ho complementem amb la utilització de l’oli per part dels millors restaurants de la zona, estarem donant un plus de qualitat a aquell turisme que busca alguna cosa més que sol i platja.

Les Terres de l’Ebre tenen un gran potencial històric, monumental, paisatgístic, agrícola i gastronòmic. L’única cosa que cal és saber-ho aprofitar i extreure’n el màxim rendiment possible. 

MES INFORMACIÓ:

https://lluitescompartides.cat/lluites/lluites-2000-2009/mobilitzacions-contra-transvasament-lebre/

L’EFECTE IMANT

El MNAT. 

La notícia de que Barcelona vol emportar-se el Museu Nacional de Arqueologia de Tarragona (MNAT) ha creat controvèrsia. Una controvèrsia que, segons els darreres informacions va poder tractar-se d’un malentès per part de l’actual alcalde de Tarragona Pau Ricomà.

Sigui veraç o falsa la notícia, el cert és que Barcelona té un efecte imant cap a la resta de municipis de Catalunya. És el que s’anomena centralisme.

Segurament si hagués començat per aquí, i hagués posat per títol “Centralisme”, tothom hagués pensat en el centralisme madrileny. També podria valdre com exemple.

I és que seria molt difícil trobar una ciutat (jo no ne conec cap) que no sigui centralista respecte a les de la seva àrea d’influència.

O és que Tarragona (o el tàndem Tarragona-Reus si voleu)no exerceix l’efecte imant cap a la resta de les comarques de la seva demarcació?

Només uns exemples: On va l’aigua de l’Ebre? On va acabar instal·lant-se Port Aventura? (abans de prendre la decisió definitiva s’havia parlat de l’Ametlla de Mar). Mentre l’aigua del minitransvasament ha portat riquesa al Camp de Tarragona, a les Terres de l’Ebre no ha aportat res de bo.

I en política passa el mateix. Els caps de llista de les diferents formacions sempre solen ser de Tarragona o Reus. El darrer exemple d’aquest centralisme l’hem tingut en la nominació de Noemí Llaurador (de Reus) davant altres candidats com l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs.

L’any 1984 durant un congrés del PSC a les Cotxeres de Sant de Barcelona vaig conèixer Jaume Custodi, diputat al Congrés i fill de Santa Coloma de Queralt. Me va dir que a les eleccions del 82 la candidatura del PSC per Tarragona havia estat molt descentralitzada. I m’ho deia com un fet inusual. El cap de llista va ser Jaume Antich, alcalde d’Ulldecona, segon Ignasi Carnicer (seria alcalde de la Selva del Camp) i el propi Jaume Custodi. No havia ningú ni de Tarragona ni de Reus! Un fet així no ha tornat a passar.

Mes exemples. Ara el centralisme de Tortosa cap als pobles de la seva zona d’influència i que no només són de les Terres de l’Ebre.

Històricament Tortosa ha tingut un efecte imant cap a la resta de les comarques de l’Ebre, però també del Baix Aragó i de les Comarques dels Maestrats i els Ports. Fins no fa tants anys, encara hi havia gent de Maestrat que anaven a l’Aliança.

Un fet que va fer possible que això passes va ser la connexió de Tortosa amb els autobusos de la Hife. Mentre la majoria de línies surten o acaben a Tortosa, d’altres poblacions com Amposta només són una parada en el trajecte.

Si li sumem que el Verge de la Cinta i altres clíniques també se troben a Tortosa, comprendrem perfectament el perquè la necessitat d’anar-hi. Portar gent a Tortosa va afavorir el comerç i, per tant, la prosperitat.