10è CONGRÉS OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL TERRITORI DEL SÉNIA

El passat dissabte, a la Casa de la Cultura d’Ulldecona, va tenir lloc el 10è Congrés Oliveres mil·lenàries del Territori del Sénia. L’acte va començar amb la benvinguda als assistents per part de l’Alcalde de Santa Bàrbara i President de torn de la Mancomunitat de la Taula del Sénia Antonio Ollés i l’Alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura. Seguidament prengués la paraula Jaume Antic com a President de l’Associació Territori del Sénia per a parlar dels 14 anys d’elaboració d’oli certificat d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit intervingué Tere Adell, Gerent de la Mancomunitat per a parlar d’oliturisme i de les empreses, productors i restaurants que ja s’han sumat al projecte. Després d’una pausa pera fer un petit esmorzar van intervenir Lola Amo i José Mª Penco, Presidenta i Director respectivament de l’Asociación Española de Municipios del Olivo (AEMO). A continuació es van fer uns tasts d’olis del Territori del Sénia on hi van participar tots els assistents guiats per tres experts com son Àngels Calvo, Cap del Panell dels Tast d’olis de Catalunya, Maria Luisa Ruiz, Cap del Panell d’olis de la Comunitat Valenciana i Joan Baseda del Panel de Cata de aceites de Aragón. Finalment van arribar els reconeixements a una majoria dels assistents al congrés per la seva tasca de conservació de les oliveres mil·lenàries, per la producció de l’oli certificat de la varietat farga mil·lenària i també per la col·laboració, dedicació i divulgació del patrimoni natural com son les oliveres mil·lenàries del Territori del Sénia. Entre tots cal destacar el reconeixement que es va fer a Josep Puxeu, actualment membre del Bureau del Comitè i Social Europeu i anteriorment Secretari d’Estat del Medi Rural i Aigua per la seva inestimable col·laboració quan es va crear la Mancomunitat de la Taula del Sénia. El Congrés va aprovat per unanimitat de tots els assistents un manifest dirigit al Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya, al Departament d’Agricultura de la Generalitat Valenciana i al Ministerio de Agricultura de l’Estat Espanyol on se’ls instava a complir amb els compromisos adquirits per a materialitzar els Sistemes Importants del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM) així com la posada en valor de les oliveres mil·lenàries. GALERIA DE FOTOS:

39è CONGRÉS FEDERAL DEL PSOE: UNA DE CALÇ I DOS D’ARENA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tal com titula el setmanari el Triangle, El PSOE ha tancat, de nou, un congrés en fals. I si ho considera així és perquè no s’han tancat les ferides que es van obrir com a conseqüència del pretès assalt de Susana Díaz a la secretaria general del partit.

És un dels tants anàlisis que se poden fer una vegada clausurat el 39è Congrés Federal. Però n’hi ha més... Molts més (com les portades del Jueves, però sense tant d’humor)

Sempre he pensat que obras son amores y no buenas razones... Si Pedro Sánchez va fer tantes guinyades cap al PSC i Catalunya, un (que ja sabeu que és malpensat de mena) no puc deixar de pensar: O m’has fotut o me vols fotre.  

Pedro Sánchez va proclamar l’Espanya plurinacional... Què vol dir? Quina novetat hi ha respecte a l’Estat de les Autonomies que es va crear amb la Constitució? Més cafè per a tothom?

Sobre aquest tema el primer que hauria d’assumir qualsevol govern, indistintament del color que tingui, és que cada autonomia té les seves peculiaritats. La densitat de població, l’horografia i per suposat, la cultura i en alguns casos la llengua són diferents. No es pot pretendre acontentar a tothom perquè al final, el que passa és que s’acaba per no acontentar ningú.

Queda molt bé proclamar una Espanya federal, però que sigui Espanya qui la que conservi la sobirania... A mi me sé fa una mica difícil digerir-ho. Cada territori, cada regió, tot i tenir una estatus de federació, també seria com tenir llibertat vigilada i controlada.

Tinc present que molts dels meus companys socialistes es conformen amb un Estat federal i que creuen en la unitat d’Espanya. Però n’hi ha d’altres (no sabria dir si més o menys) que volem el dret a decidir... Però què dius ara?? Bé, cal recordar que fins no fa massa anys el PSC reconeixia aquest dret. Quin problema hi ha per donar veu als ciutadans per a què puguem decidir lliurement quin model de país volem?

Fa uns anys semblava impensable que el secretari general del PSOE fos elegit pel  vot directe dels militants. Pedro Sánchez ho ha estat dues vegades. Han estat els militants de base els que només fa unes setmanes es van rebel·lar contra l’aparell del partit i li van tornar a donar confiança. Però la confiança tan prompte sé dóna com es retira...

El Congrés va rebutjar una moció de les Joventuts Socialistes que demanaven que Espanya es convertís en república (tal com ho representa gràficament Manel Fontdevila a eldiario.es)

I jo pregunto: Tan li deu el PSOE a la Monarquia? Perquè sinó és així no ho entenc... La Monarquia és la institució menys democràtica i, a sobre només té un caràcter merament simbòlic i representatiu. Ens fa falta? Jo crec que no.

Però és que el PSOE, abans de Felipe González, sempre s’havia definit con d’ideologia republicana. Entenc que l’any 1977 la situació espanyola era molt diferent i que sovint s’escoltava soroll de sabres, es a dir per a qui no m’entengui, hi havia una amenaça constant de cop d’estat. Però s’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions lliures i democràtiques i, per tant ja va sent hora de fer canvis.

El meus lectors més assidus segur que recordareu que sovint parlo dels valors de l’esquerra i que mai s’haurien d’haver perdut... Al llarg d’aquest escrit ja n’he he esmentat al menys dos: dret a decidir i república. Aquest fet (o fets) me porten a pensar que el Congrés Federal tenia dos únics propòsits: Ratificar el nou Secretari General i escollir els càrrecs orgànics.

Si com havia dit el propi Sánchez, el PSOE s’ha de refundar, és evident que el Congrés que es va clausurar ahir a Madrid no va servir per això. Van quedar temes en l’aire que poden tornar al PSOE pel bon camí. De no ser així, potser serà una versió 2.0, però en línies generals similar l’anterior.

Amb proclamar que Somos la izquierda no n’hi ha prou. Cal ser l’esquerra que resolgui els problemes reals de la ciutadania i no flirtejar amb la Monarquia i amb els poders econòmics.

I SI EL RESULTAT DE SURESNES HAGUÉS ESTAT UN ALTRE?

Mitterrand a Suresnes. 

L’any 1974, quan Franco ja estava més allà que aquí, el PSOE va celebrar el seu darrer congrés a Suresnes, un poble prop de París.

En aquell temps hi havia, bàsicament, dos tipus de socialistes: els que havien marxat a l’exili per la guerra Civil i els que hi havia crescut dintre de la dictadura. La realitat de totes dues corrents (per anomenar-les d’alguna manera), era molt diferent.

Tal com sabem, en aquell congrés va sortir elegit Felipe González, el líder del clan dels sevillans (Alfonso Guerra, Manuel Chávez...), però hi havia qui preferia a Nicolás Redondo (que va acabar sent Secretari General de la UGT), però va declinar l’oferiment. No obstant, sembla que la candidatura de Felipe González ja s’havia negociat feia més d’un any.

Al congrés de 1979, ja celebrat a Espanya, el PSOE va abandonar l’ideari marxista no sense oposició, ja que dirigents com Pablo Castellano hi estaven en contra. També estava en contra d’un partit personalista, tal com l’havia convertit Felipe González. Per aquests motius Pablo Castellano va acabar creant una corrent interna (Izquierda socialista), molt més fidel a l’ideari socialista amb el que es va crear el partit.

Més o menys la història ens la coneixem. Tot i reconèixer que l’any 1982 (el de la victòria socialista) el poble espanyol demanava a crits l’arribada al poder dels socialistes i que aquests van ser claus per a la modernització d’Espanya, també cal reconèixer que no tot van ser flors i violes.

Tal com he dit, Felipe va abandonar el marxisme, però també va deixar enrere una part del seu ideari, com per exemple la neutralitat militar. Ho recordes ara i la intervenció televisiva de Felipe González la nit abans del referèndum de l’OTAN va ser patètica. Però per culpa d’aquella intervenció els sí va guanyar el referèndum i Espanya es va integrar a l’estructura militar de l’Aliança. És possible que Europa fes xantatge el govern socialista amb la seva pretensió de formar part del Mercat Comú, però igual s’hauria d’haver dir a la ciutadania d’alguna manera. Ja sé que es tractava d’alta política i hi ha coses que sé solen amagar, però quan ho penses després dels anys te’n adones que se’n va enganyar en moltes coses.

Sempre recordaré unes paraules de Felipe González després de les eleccions de 1986 on el PSOE va aconseguir 186 diputats, perdent una part important dels suports que havia tingut 4 anys abans (202):

-Hem entès el missatge que ens han transmès els votants.

Vaig pensar que rectificaria i que les seves polítiques virarien cap a l’esquerra... Però no va passar. A les de 1989 ne va aconseguir 175, a les de 1993, 159 i el 1996, 141, perdent el govern a mans del PP d’Aznar...

¿Què podria haver passat si a Suresnes en lloc d’escollir a Felipe González Secretari General, s’hagués elegit a Nicolás Redondo? No ho sabre mai, tot el que pogués dir seria una mera especulació.

Només recordar que Nicolás Redondo va dimitir de diputat del PSOE l’any 1987 per discrepàncies amb les polítiques laborals i socials que impulsava el govern de Felipe González que, en teoria devien de ser el pal de paller del seu govern.   

PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

  https://ca.wikipedia.org/wiki/Congr%C3%A9s_de_Suresnes

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Tercera part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Des de l’aclaparadora victòria de Pedro Sánchez, una pregunta està a la boca de tots: Serà capaç de cosir el PSOE?

Pedro Sánchez va sortir molt reforçar de els primàries. La seva victòria va ser tan incontestable que hauria de calmar el sector que va donar suport a la Susana Diaz. Al menys durant un temps.

Me deien precisament aquest matí que el que hauria de fer Sánchez és tallar caps... De totes maneres, el meu interlocutor remarcava que primer haurà d’esperar sortir més reforçat encara del congrés.

No ho hauria de tenir massa malament... Tot i que els susanistes són un sector important i, per tant, és fins i tot lògic que vulguin tenir pes dintre de l’organigrama del partit (Comissió Executiva Federal, Comitè Federal, etc.) Però la força, tal com es va demostrar diumenge la té la militància i, per tant, no acceptaria una segona insurrecció del sector que fins fa poc tallava el bacallà dintre del partit.

Dilluns us parlava que tot aquest procés intern ja s’havia cobrat les dues primeres víctimes (el portaveu parlamentari Antonio Hernando i el gerent de la gestora Goyo Martínez), però segur que n’hi hauran moltes més. De fet, una de relativament sonada va ser la de José Luis Corcuera, el sindicalista que va arribar a ministre sense a penes saber fer la o amb un canut que es va donar de baixa de militant. És igual, persones així de bé al partit no n’han fet mai... De fet cal recordar que aquest personatge va ser jutjat (tot i que absolt) per corrupció.

També hi ha qui encara no ha paït la victòria de Sánchez. Estic parlant de Felipe González, referent del socialisme espanyol durant dècades però que darrerament sembla que no toqui gaire... El company Isidoro (per aquell que no ho sabeu, així se’l coneixia quan actuava des de la clandestinitat durant la dictadura franquista) va trigar dos dies en felicitar al nou Secretari General i ho va fer a preguntes dels periodistes. Una manera poc elegant i menys ortodoxa de fer-ho. Un polític que ho ha segut tot dintre del partit i ha ocupat la més alta instància espanyola per baix del Rei hauria hagut de ser un dels primers en felicitar-lo i el primer en posar-se a les seves ordres. Però està clar que les relacions entre tots dos disten molt de ser bones... Felipe González va dir que Pedro Sánchez l’havia enganyat ja que li havia dit en privat que pensava abstenir-se a la investidura de Mariano Rajoy. Una conversa privada és només això, una conversa privada. Qui sap (a part d’ells dos) el que allí es va dir i el que va interpretar cadascú d’ells. Digueu-me malpensat però tot es tractava d’una argúcia per a preparar el que va acabar arribant dies després: la pèrdua de suports a Pedro Sánchez dintre de l’executiva i la consegüent dimissió.

Però aquest cartutx ja l’han cremat. I tal com us deia abans, seria totalment inacceptable un nou intent d’involució interna. I més veient que els va sortir el tret per la culata... Per tant, l’oposició interna haurà de negociar amb les dones i homes que Pedro Sánchez esculli per a cada ocasió i fer-ho des de una posició de submissió i acatament del nou ordre establert. Ja sé que dit així pot sonar fort, però més fort va ser la manera com se’l va derrocar i que, des del meu punt de vista, només és comparable amb successos com l’anomenat Tamayazo.

Deia el meu interlocutor d’aquests matí que s’han de tallar caps... Què havia de córrer la sang... Dintre de l’estructura dels partits hi ha una comissió per a estudiar els casos d’insubordinació. Al PSOE porta el nom d’Ètica i Garanties. Tot i que espero que no s’hagi d’usar gaire, si s’ha de fer que sigui de forma contundent i sense contemplacions. Per molt significats que hagin segut al passat.      

EL CONGRÉS DEL PSOE: MOLTES INCÒGNITES PER A RESOLDRE

Una vegada clausurat el congrés federal del PSOE amb l’elecció com a secretari general d’Alfredo Pérez Rubalcaba i el nomenament d’una nova executiva de la que destaca Elena Valenciano com a vicesecretaria federal i Oscar López com a secretari d’organització, el que cal és fer pinya i mirar de tancar totes les fissures que s’hagin pogut produir abans i durant el congrés.
Dit això, el cert és que hi ha massa incògnites per a resoldre i el temps juga en contra dels socialistes espanyols. Abans d’enumerar-les vull citar la frase que ha dit aquest matí (dilluns 6 de febrer)Carles Francino al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER sobre el congrés del PSOE: “Projecte de llarga durada o solució d’emergència?” Certament és un bon punt de partida...  
Rubalcaba no és un jovenet. La seva llarga i dilatada trajectòria política ja revela que ha hagut de lluitar en molts de fronts i no sempre ha sortit guanyador. Com a ministre i portaveu parlamentari se’n va sortir força bé, però com a candidat a la presidència del govern, no es pot dir el mateix.
Segurament Rubalcaba va pagar el desgast que va patir el govern de Rodríguez Zapatero, del que va formar part fins pràcticament el final quan va haver de dimitir per a presentar-se a les eleccions. I d’aquí surt la primera interrogant.
Un candidat que ha patit una derrota tan severa com Rubalcaba, s’hauria de tornar a presentar? Personalment penso que no. De fet sóc de l’opinió que ja no ho hauria hagut de ser les passades eleccions.

Per tant, qui hauria de ser el candidat que amb tota seguretat s’haurà d’enfrontar a Rajoy les properes generals? La Carme Chacón, per a mi està descartada. Si l’aparell del partit hagués volgut que fos ella, no s’hauria fet campanya en contra de la seva persona. I encara una cosa més, Rubalcaba l’hauria incorporat a la seva executiva i, a sobre, en un lloc de responsabilitat. Per tant, tots els indicadors van en contra del seu futur. Tampoc a Catalunya sembla que hi tingui “encaix”.

Acabarà havent-hi una bicefàlia (secretari general i candidat/a)? Només el temps ho dirà. Em principi sembla que no, però segons vagin les coses, possiblement s’haurà de fer un congrés extraordinari per a buscar un candidat “solvent” per a ser-ne en un futur proper el nou secretari general.  
Podria ser Elena Valenciano aquesta “futurible”? També caldrà veure-ho. Opino que ara per ara no té el bagatge polític necessari ni el carisma per a ser-ho. Però ja sé sap, si aconsegueix el suport dels “barons” tot és possible.  
Ha estat el de Sevilla un congrés “renovador”? Evidentment no. Una altra cosa serà veure el rumb que prendrà la nova executiva. Però davant la derrota del 20-N hauria calgut fer una aposta clara per la renovació, tant de persones com d’idees i res indica que hagi estat així.
Cóm queda el PSC? Amb una paraula: “descol·locat”. No ha perdut la representació dintre de l’executiva del PSOE, però sí pes polític. Dues vocalies no representen pràcticament res, ja que no són responsables de cap àrea determinada i seran simples comparses subjectes a les ordres de la majoria dels membres.
Empitjoraran a partir d’ara les relacions amb el PSC? Segurament. Des de Catalunya tenim la sensació que hi hagut una campanya en contra de la candidata Chacón, simplement per “ser catalana i pertànyer al PSC”. De fet alguns barons territorials ja van qüestionar aquesta condició.
I per acabar. S’ha tancat el congrés en fals? Per a mi sí. Rubalcaba va perdre l’oportunitat de cohesionar el partit integrant totes les corrents dintre de la directiva i, també, queden massa temes per resoldre. S’haurà de treballar molt per a tancar els fissures de les que parlava al començament, ja que una cosa és la voluntat i una altra ben diferent que això acabi sent possible.  

L'ARTICLE DEL DIA 3-02-2012: "Tortuga o papallona" de Xavier Bru de Sala.

Aquest article el publica avui el Periódico de Catalunya aprofitant que començava a Sevilla el congrés del PSOE. L’he trobat força encertat, ja que reflecteix molt bé el que jo també penso dels dos candidats. La setmana passada vaig publicar jo també un article donant la meva opinió envers de Rubalcaba i la Chacón.
L’article està escrit per l’escriptor Xavier Bru de Sala i es titula “Tortuga o papallona”. El subtítol ja és tota una declaració d’intencions. “Ni Chacón ni Rubalcaba tenen la més mínima intenció de reformar ni corregir Espanya”.
Arribat a aquest punt potser mols diran: I per a què cal canviar Espanya? En canvi jo si que ho considero un canvi necessari, ja que una hipotètica independència de Catalunya (dintre del context que sigui) passa per una Espanya molt més tolerant i oberta i no la carca i rància que tenim ara.
Unes pàgines més, concretament a la 13, dintre de l’apartat “Panorama”, es poden veure els rostres dels dos candidats dintre d’un símbol del ging i jang en roig i negre. Sobre Rubalcaba es diu: A favor “Solidesa, experiència i sentit de responsabilitat. Es va sacrificar pel partit” i en contra “Edat, dilatada trajectòria i forta derrota en les eleccions del 20-N del 2011.
I sobre la Chacón: A favor “Ha aixecat la bandera de la il•lusió i ha jugat bé la seva condició de catalana que se sent espanyola i en contra “En el seu discurs preval més la forma que el fons i té poca experiència en el món intern del partit.
Per acabar una definició sobre la Chacón que l’altre dia em va deixar un company de Facebook: “És un producte de màrqueting del PSC”.
Penso que ja està tot dit.