Hi va haver uns anys en els que freqüentava
sovint Andorra. No era dels que solia comprar en accés, però en aquells anys
sempre acabaves per comprar alguna cosa que, depenent del què, quan passaves
per la duana té tocava pagar els corresponents aranzels.
Una vegada hi vam anar a comprar una tenda de
campanya; una canadenca que eren les
que se portaven en aquella època. Ens acompanyaven uns amics amb la mateixa
intenció.
Com que la idea era d’estrenar-les allí
mateix, de la caseta de camp de mons pares me vaig emportar un petit butà i
alguns estris necessari per a fer el menjar o escurar.
Sabíem que a la duana hauríem de pagar si la
declaràvem. Per tant havíem d’anar amb alguna estratègia raonable per mirar d’eludir
pagar la multa corresponent en el cas de que ens enxampessin amb contraban.
En aquell temps tenia un Seat 127 de dues
portes. Vaig posar la tenda al fons del maleter mirant de que no se veies molt.
I al davant algunes de les hortalisses que ens havíem portat de casa (petaques,
cebes...) i tots els estris (ribell de
plàstic, escorredor, butà...)
Però sobre tot havíem de tenir molta tranquil·litat
ja que la policia sol tenir molta psicologia i detecta qualsevol estat d’angoixa
o ansietat.
Ens fan aturar al lloc indicat, me conviden a
baixar del cotxe i me fan la típica pregunta:
-¿Algo que declarar...? Abra el maletero del
coche.
-Creo que no... Ustedes mismos... Hemos venido a
Andorra a pasar unos días de camping como ustedes pueden comprobar (mentre els obria el maleter
posant-los cara de bona persona)
La veritat és que no van mirar massa... El que
van veure els devia de convèncer suficientment...
-Pueden
marchar...
No vam esperar que ens ho digués dues vegades.
Vaig pujar el cotxe i vam marxar ràpidament... Això sí, sense presses...
-Se financió ilegalmente el Partito Popular de Madrid.
I Esepranza Aguirre Gil de Biedma, Dña. Espe per als més íntims, amb cara
de no haver trencat mai cap plat respon:
-Hasta donde
yo se, no.
Una resposta de manual. Una forma més o menys
elegant de tirar pilotes fora. Una forma de no dir res, però d’amagar molt...
Igual com jo vaig fer amb la policia duanera... La diferència és que mentre jo
me vaig d’haver preparar pràcticament sol l’estratègia, ella té assessors i
advocats que la instrueixen i la preparen cada vegada que té una compareixença pública
on se sap per endavant sobre que sé li preguntarà.
Però ni ella, ni Ignacio González (que va
emprar una tàctica similar), són els únics de fer-se el longuis davant una
situació compromesa i que els pot arribar a portar problemes greus.
També José Antonio Griñán, que va ser
President de la Junta d’Andalusia entre els anys 2009 i 2011 va usar una
resposta de manual quan sé li va preguntar sobre els ERE’s fraudulents.
-Qué ERE’s?
No conocía el plan de los ERE’s...
