CLÀSSICA TERRES DE L'EBRE

LA MAR DE L’ARAGÓ (Versió per als diaris)

LA MAR DE L’ARAGÓ Si alguna vegada heu penetrat a l’Aragó per Casp, al cap d’uns pocs quilòmetres segurament haureu vist un cartell on posa: ‘La mar de Aragón’. Son les platges del pantà de Mequinensa. Però que ningú us enganyi, la mar de l’Aragó és la Mediterrània i és per això que les administracions estatal i autonòmica estan interessades a facilitar que els ‘manyos’ tinguin la millor sortida possible a la mar. Tot just fa uns dies que s’acaba d’inaugurar la nova variant del port de Querol de la carretera N-232 (la carretera de Morella) i que com tothom sap s’acaba quan arriba a Vinaròs. Pràcticament de forma simultània les Cambres de Comerç de Terol, Reus i Tortosa fixaven una trobada per al 3 d’octubre a Gandesa amb representants de les societats civil i política per a parlar del desdoblament de l’N-420 en autovia entre les poblacions d’Alcanyís i Reus. La finalitat és la mateixa. A ningú se li escapa que el turisme omple bars i restaurants a part de comprar i llogar xalets i apartaments. En tres paraules: aporta benefici econòmic. I què passa amb les Terres de l’Ebre? Per a fer realitat la millora de les infraestructures i facilitar l’arribada a la mar des de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre caldria pensar en desencallar el Pla Territorial redactat per l’IDECE i aprovat l’any 2010 pel Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.

Diari de Tarragona

SON PAISATGES I COLORS...

La revista Descobrir Catalunya dedica gran part del número del mes de juliol a l’Ebre (entenent com a tal el conjunt de les quatre comarques que el conformen: el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta). A la portada s’hi pot veure la proa d’una barqueta de perxar navegant per una sèquia amb el verd de la boga, el blau del cel i el blanc dels núvols reflectint-se a l’aigua i el següent títol: Paisatges de l’Ebre. En fulles interiors, tot recordant que som reserva de la biosfera, van succeint-se els diferents paisatges escollits per la revista que, segons l’Observatori del Paisatge de Catalunya en té un total de 19. Com que en son tants i tant diversos n’he triat els més significatius. -Una sortida de sol al port Petit de l’Illa de Mar, a la badia del Fangar (I com si es tanques el mar, veig la punta del Fangar). -Els camps de color verd de la vinya i les oliveres que envolten Horta de Sant Joan (Inspiren pintors, artistes, somiadors de nit i dia). -Una vista aèria de les muscleres de la badia dels Alfacs amb diverses tonalitats de blau. -Una típica foto des de la Foradada a la serra del Montsià d’on es veu la badia dels Alfacs, la Punta de la Banya i les salines de la Trinitat amb predomini dels colors blau del cel, el verd de la vegetació, l’ocre de les pedres i el blanc de la sal. (Al fons, la sal de la Banya, des d’on la Ràpita canta). -La foto d’un capvespre ennuvolat amb el verd dels tarongers i la silueta difuminada per la llum dels rajos de sol del massís del Port (I, al mig de tot, el gran Port que és la muntanya més alta). -L’imponent castell de Miravet amb una canoa navegant per l’Ebre combina els colors blau i verd. -Una foto nocturna a dues pàgines en blau i daurat de la façana fluvial del barri de Ferreries (Tortosa) amb el pont de l’Estat reflectint-se a les aigües de l’Ebre (Ebre amunt ciutats antigues, entre torres i campanes...). -L’Ebre obrint-se pas entre els verds dels canyars, el bosc de ribera i les algues del riu per Benifallet, poble d’origen moro. -Vista aèria del poblat rodó redó de la Moleta del Remei amb ocres i verds. -Un cop més l’Ebre. En aquest cas les seves aigües reflecteixen la diversa policromia de la façana fluvial de Miravet coronada pel seu castell (Guarden les pedres dels ibers, les monedes dels romans les cançons i l’art dels moros i les cases dels cristians). -Una instantània del cim de Caro (el nostre Port)on predomina el gris de les roques, però també el verd dels pins (Es pot veure, en dia clar, del Pirineu a Mallorca, el Coll de l’Alba, Cardó i tots els colors del Delta). -Una foto aèria de la plana de Gandesa i Bot amb conreus de vinya i oliveres i una caseta de camp. (Per hortes, barrancs i planes s’amaguen arbres i cases). -El turó de la Muntera (des d’on es poden veure les emblemàtiques serres de Cavalls i Pàndols) amb Poble Vell de Corbera d’Ebre destruït per les bombes alemanyes i italianes durant la Guerra Civil Espanyola combina l’ocre de les pedres de les cases en runes amb el verd omnipresent de la vegetació (Serres com les de Cavalls i Pàndols). -Un grup de visitants observen una olivera mil•lenària de la partida de l’Arion a Ulldecona amb el verd dels arbres i les herbes, el blau del cel i el blanc dels núvols (De la vora del riu Sénia veig camins que van al Sud: les mateixes oliveres, els mateixos garrofers...). - I per acabar amb la selecció, una foto també a dues pàgines Delta de l’Ebre amb rosa i blau on s’hi veu el riu i les llacunes. (Mil ocells blancs em saluden quan travesso les llacunes: olors d’arròs, colors d’aigua, arbres grans i solitaris). Son paisatges i son colors, son pobles, cases i pedres, son històries i son anys, son els hòmens i les dones, son sentiments, son amors, son de la terra de l’Ebre (*) (*) Intercalat entre la descripció dels paisatges part de la lletra de la cançó De la terra de l’Ebre D.O. de Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries. (1) La foto és del Mas de Dalmases, al costat del camí del Pas, prop de la Ràpita i ha estat publicada a l’apartat #descobrir.cat que són fotos etiquetades a Instagram amb el mateix hashtag i seleccionades per la revista.

UNA SORTIDA DIGNA

El debat dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) és sense cap mena de dubte el més transcendent dels que es fan al llarg de l’any i sovint, de la seva aprovació depèn la continuïtat de la legislatura. L’any 1988 vaig tenir el plaer de poder assistir personalment al primer dia del debat. El discurs de presentació dels pressupostos va anar a càrrec de Carlos Solchaga, Ministre d’Economia i Hisenda del Govern de Felipe González. Prova de la seva importància és que l’hemicicle estava ple (no recordo que hi hagés cap escó buit) i fins i tot hi assistia Adolfo Suárez, qui fora el primer president del govern espanyol després de la dictadura, un fet prou inusual ja que no acostumava a assistir als plenaris del Congrés. El suport dels diferents grups parlamentaris als PGE sol ser una mena de mercadeig: Què me dones a canvi del meu vot favorable? Per als de 2021, Ferran Bel, l’exalcalde de Tortosa, al capdavant dels 4 diputats del PDECAT ha aconseguit del govern de l’Estat la promesa de fer un estudi sobre la viabilitat d’una sortida de l’AP-7 a la comarca del Montsià. Durant anys, la construcció d’una sortida de l’autopista per a donar servei als pobles de l’interior de la comarca, va ser llargament reivindicada el grup municipal del PSC que la incloïa sempre al seu programa electoral. Si no sou del Montsià potser no us heu fixat mai, però la comarca més meridional de Catalunya no té cap sortida de l’autopista, mentre que la del Baix Ebre en té 4: una a l’Ametlla de Mar, una altra a l’Ampolla i dues al terme de l’Aldea. La següent sortida en direcció Sud ja és la de Vinaròs. Si alguna vegada s’arribés a fer una sortida dintre de la comarca del Montsià (cosa que dubto que s’acabi fent mai), s’hauria de fer a la part de dalt d’Amposta, on la comunicació amb l’interior de la comarca és més directa. Fa anys, les principals partides d’inversió previstes als PGE per a les comarques ebrenques anaven destinades a la construcció d’un nou carril a la via fèrria. Cal recordar que fins fa pocs anys des de Castelló a Tarragona només hi havia una única via. Però a l’hora d’avaluar-ne les inversions fetes al territori cal tenir en compte que una gran part de les competències les té la Generalitat de Catalunya i és aquesta qui ha de garantir les inversions necessàries per a que el nostre territori no quedi endarrerit ni econòmica ni socialment respecte a la resta de territoris de Catalunya. No obstant, l’Estat té una assignatura pendent, la més important: la regeneració del Delta de l’Ebre. Tot i que en els darrers mesos s’han fet grans aportacions d’arena per tal de pal•liar els danys produïts com a conseqüència de la tempesta Glòria de principis d’any, el cert és que el mal és endèmic i ve de molt més lluny, d’ençà de la construcció dels grans embassaments de Mequinensa, Riba-roja d’Ebre i Flix. La gent del Montsià així com de totes les Terres de l’Ebre fa temps que estem esperant una sortida digna per part de l’Estat... Però no tant de l’AP-7, sinó a la solució definitiva a la regressió del nostre delta.

L’ENDEMÀ DE LA NIT TEMÀTICA

Les fires, un motor de dinamització territorial. 

TV3 ens va ‘regalar’ dimarts passat (7 de juny de 2020)una nit temàtica sobre les Terres de l’Ebre. Primer amb la projecció del documental l’Illa dels bous del realitzador ampostí Santi Valldepérez i a continuació amb Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre (2012)d’un altre realitzador de les nostres terres, l’ampoller Mario Pons.

Analitzem el contingut de Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre on l’any del seu enregistrament (2011), l’amic Mario Pons ens mostrava la crua realitat de l’economia ebrenca, amb preus d’origen desfasats, amb la ingerència als mercats de productes vinguts de fora, amb la joventut ebrenca havent de marxar a d’altres llocs per a trobar una feina d’acord amb la seva preparació etc. etc.

Es parla del Pla Estratègic que estava enllestint la Generalitat de Catalunya per a dinamitzar econòmicament el nostre territori... Era l’enèsim estudi que es portava a terme...

Vull remuntar-me a l’any 2001. A l’antiga seu de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (més conegut com l’IDECE) s’hi feia una important reunió per al futur de les Terres de l’Ebre en ple debat sobre el Pla Hidrològic Nacional. La Plataforma en Defensa de l’Ebre hi va voler assistir per a veure quin polítics estaven a favor i quins en contra del transvasament de l’Ebre. Abans d’entrar-hi vaig poder saludar i parlar un estona amb Joaquim Paladella, alcalde de Batea i Joaquim Vidal, alcalde de Vilalba dels Arcs que hi arribaven junts.

Amb Paladella hi tenia (i tinc) una amista des de feia anys i en poques paraules me va posar en antecedents sobre l’IDECE.

-Per a què serveix l’IDECE?

-Fins ara s’ha limitat a fer estudis...

I es podria afegir que també que per proporcionar una feina a alguns dels càrrecs territorials del principal partit que governava a la Generalitat de Catalunya.

Primer es va redactar al Pla Parcial de les Terres de l’Ebre (2001), per a que l’any 2010 s’acabés convertint amb el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (perdia la paraula Parcial de la seva denominació). I només uns tres anys més tard es redactava el Pla Estratègic Empresarial i per a l’Ocupació de les Terres de l’Ebre (2013), que és al que es refereix el documental.

En que ha canviat la situació de les Terres de l’Ebre des de la redacció d’aquests plans? M’atreveixo a dir que en res!

No fa ni dos mesos vaig coincidir amb Albert Salvadó, l’actual Director de l’DECE i me va assegurar que si fins ara l’ens nomes havia servit per a col·locar a alguns polítics, a partir de la seva direcció es posarien en marxa els projectes que s’havien aprovat. Li vaig desitjar  sort amb l’esperança (diuen que és l’últim que es perd) de que s’acabin confirmant les seves previsions i les Terres de l’Ebre puguin iniciar un procés de recuperació.

Però l’endemà de la nit temàtica, després de veure el documental i reflexionar sobre el mateix m’he despertat, com cada dia, amb la crua realitat: De moment seguim igual o pitjor que l’any 2012.

Què passarà en el futur més immediat? Com a ciutadà del carrer no puc respondre a aquesta pregunta però penso que els meus desitjos s’allunyen molt del que molt provablement acabi sent la trista realitat: les Terres de l’Ebre continuarem sent un des territoris oblidats de Catalunya i no sembla que cap govern ens acabarà donant les eines necessàries per a revertir la situació actual.     

ELS CORRUPTES ES VAN CITAR A TORTOSA

Façana fluvial de la catedral de Tortosa. 

Corria l’any 2000. El PP governava a Madrid i València, mentre que CiU ho feia a Catalunya.

Tortosa, capital històrica de les comarques del Sud de Catalunya i pràcticament equidistant de Barcelona i València és també seu del bisbat del mateix nom. La Fundació la Caixa juntament amb el bisbat tortosí van organitzar l’exposició Fidei Speculum d’art litúrgic.

El bisbat de Tortosa, recordem-ho, a part de les parròquies comarques catalanes del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, també incorpora pobles del Priorat, Baix Camp, així com la major part de les del Nord de Castelló (el Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports).

A part de Xavier Salinas, el bisbe d’aquella època, van inaugurar l’exposició el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i el de la valenciana Eduardo Zaplana que, amb aquesta finalitat van desplaçar-se fins a Tortosa.  

Per Internet no he pogut trobar informació sobre aquella inauguració, però afortunadament he localitzat una pàgina del Col·lectiu Ullal de Sollana (un poble de l’Albufera d’on és fill el meu amic Vicent Benito) on s’explica amb pèls i senyals l’excursió que van organitzar per a visitar l’exposició. Va ser el dissabte 15 de juliol.  

El que s’hagués pogut convertir en una simple anècdota, sembla ser que va servir per mercadejar amb l’aigua de l’Ebre i vendre-la al millor postor.

Afirmen alguns testimonis, que una vegada acabat l’acte protocol·lari de la inauguració de l’exposició, els dos presidents van deixar plantats el bisbe i a la resta d’assistents i van marxar plegats, tot i que s’ignora on van anar.

Catalunya feia temps que demanava a Aznar millorar el seu finançament, mentre que València sospirava (i encara sospira) per a que l’aigua del riu regués la seva comunitat.

El Molt Poc Honorable Jordi Pujol va renunciar a una part de les seves funcions deixant desemparades les comarques del Sud a l’acceptar el transvasament de l’Ebre.

Un any després d’aquella trobada de corruptes a Tortosa, el BOE del 6 de juliol, publicava la Llei 10/2001 de 5 de juliol del Pla Hidrològic Nacional.

ELS TRENS DELS DESITJOS

Estació de l'Aldea. 

Voler acontentar tothom pot acabar en no agradar ningú!

Ho hem vist tantes i tantes vegades... Se prenen decisions salomòniques que acaben per no convèncer ningú. Un bon exemple va ser la ubicació de l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona, concretament entre Perafort i la Secuita, un lloc equidistant entre Tarragona i Reus. Allunyada de Tarragona i de Reus...

Sense cap mena de dubte el tren ha de ser el mitjà de transport del futur. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ho veu així quan va demanar suprimir el pont aeri entre Barcelona i Madrid per contaminant i potenciar el tren d’alta velocitat entre les dues ciutats més importants de l’estat espanyol. La seva proposta pot ser controvertida, però des del meu punt de vista no va gens desencaminada.

Però per a que el tren sigui el principal mitjà de transport de cara un futur no molt llunya, des del govern de l’Estat s’hi ha d’apostar amb força. De moment la música sona bé, ja que el vell Ministeri de Foment s’ha rebatejat com de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana i que seguirà a càrrec del valencià José Luis Ábalos.

Dic que sona bé perquè els conceptes de mobilitat i agenda urbana son relativament nous i contemplen tot tipus de desplaçaments, amb la finalitat d’harmonitzar aquells que es fan tant en vehicles (autobusos, taxis, cotxes, bicicletes, patinets, etc.) amb els que es fan a peu.

Sobre el tren se’n està parlant molt durant aquests dies i més que se’n parlarà...

Estació de Sants de Barcelona.

No fa gaire podíem llegir als diaris que el trajecte en tren entre Barcelona i València es reduirà en més de mitja hora... I a nosaltres què? -Ens preguntem a les Terres de l’Ebre- Si no podrem agafar-lo...

Hi ha una cosa de pura lògica. Si un tren vol reduir considerablement el temps entre dos punts només té dues solucions: córrer més i parar menys (o totes dues coses a la vegada). Així de simple. Però també és lògic que els viatgers que es desplacin entre dos punts vulguin arribar amb el menor temps possible i per tant vulguin mitjans de transports ràpids i segurs.   

I que passa amb la resta dels punts del trajecte? És raonable que tots aquells pobles i ciutats que no gaudiran de les avantatges de tenir trens d’alta velocitat que s’aturin a les seves respectives estacions, en contrapartida, demanin que d’altres trens ho facin amb les suficients freqüències per a donar un servei òptim als usuaris. En cas contrari, en lloc d’anar cap a un futur igualitari, es seguirà creant més injustícia social i a la vegada, ciutadans de primera i tercera categoria.

Ja ho diu la cançó Azzurro d’Adriano Celentano: Los trenes de los deseos van al contrario de la realidad... Per cert, és de 1968.       

https://www.youtube.com/watch?v=qx7TKR_U8C0

LES TERRES DE L’EBRE EXISTEIXEN

Pintada reivindicativa a Vinallop. 

Què ningú s’escandalitzi, però el nostre territori també forma part de l’anomenada Espanya buidada.

Quantes vegades hem constatat que aquí no tenim futur?... Que els nostres fills han de marxar a d’altres llocs per a buscar feina... Que la principal font d’ingressos de la majoria de les nostres poblacions encara prové del sector primari (agricultura, pesca i ramaderia)... Que tenim una indústria precària i tecnològicament parlant poc adequada... Que el corredor del Mediterrani passarà de llarg tal com ho fan la majoria de trens al menys que algú li posi remei... I la prova final: els nostres pobles també perden població any rere any. I quantes vegades haurem d’escoltat (encara) què el país s’ha de redistribuir? Però el trist és que no hi ha cap govern que hi posi solucions.

Efectivament, l’any 2018 totes les poblacions del nostre territori van perdre habitants, tret d’Amposta. Durant els anys de la bombolla immobiliària vam veure com s’aturava la progressiva pèrdua d’habitants amb gent arribada d’altres territoris, la majoria estrangers de Romania i el Marroc. Però amb la crisi, els mateixos que havien arribat buscant una feina (sovint precària i poc qualificada) van haver de retornar al seus països d’origen.

Pintada reivindicativa a Vinallop. 

Amb el nou any recent encetat s’han tornat a sentir les reivindicacions del territori contra allò que creuen que és una injustícia social. Per un costat la plataforma Trens Dignes ja ha anunciat que es mobilitzarà per a reclamar el corredor Mediterrani i l’aturada de trens d’alta velocitat a l’estació de l’Aldea. Però la novetat és que ja no estaran sols. La plataforma Trens Dignes al Maestrat unirà les seves forces a la plataforma ebrenca. Tampoc seria d’estranyar que passes el mateix amb la gent del Camp de Tarragona ja que tampoc estan gens d’acord amb la seva situació ferroviària.  

Per una altre costat, després de la rebentada de la canonada del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) a l’Ampolla, la Plataforma en Defensa de l’Ebre també ha fet una crida a la mobilització i ha dit prou a l’espoli d’aigua que pateix el nostre territori des de fa 30 anys. Després de l’incident de l’Ampolla, la PDE va criticar l’opacitat informativa del CAT, a l’hora que anunciava una assemblea general per al març on es decidirien les futures accions a realitzar per tal de posar data de caducitat al minitransvasament.

Ja fa temps que reivindico que les Terres de l’Ebre haurien d’adquirir una identitat superior al de ser només un simple territori del Sud de Catalunya sense pràcticament competències administratives .

Terreny on hi ha un dels pous fets pel CAT a Vinallop. 

Històricament i de forma despectiva, a la comarca de Tortosa se’ns ha anomenat la quinta província. Per aquí haurien d’anar les coses. Si no us agrada província, es podria aprovar d’una vegada per totes la nova divisió territorial de Catalunya en vegueries per a dotar-les posteriorment de l’estructura política necessària per a poder administrar-se i tenir les seves pròpies llistes electorals.

Sempre ens queixem de què els nostres polítics no fan la feina que tindrien que fer per a que el nostre territori pugui prosperar adequadament. En part és que tenim molt poca representativitat ja que als primers llocs de les llistes electorals quasi sempre van polítics del Camp de Tarragona. I si tenim la sort de que en surti algun d’aquí, no sempre és la persona ideal per representar-nos com cal.

Segurament a la gent de Terol i de les altres províncies interiors que si fa o no fa es troben amb la mateixa situació ja els agradaria tenir unes condicions econòmiques i socials com les que tenim nosaltres. Per tant la meva solidaritat amb ells. Però a les Terres de l’Ebre també patim un oblit històric (com d’altres territoris de Catalunya), però bé que se’n recorden de nosaltres a l’hora de posar-nos centrals nuclears, tèrmiques, parcs eòlics i abocadors.    

‘TORTOSINISME’

Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..

En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.

Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.

Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.

També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  

Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.

Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    

Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.

Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 

https://www.ara.cat/economia/Ribera-Ebre-comarca-catalana-renda-capita_0_2145985530.html

RATAFIA? I PER QUÈ NO CREMA D’ARRÒS?

De Juan Carlos Ortega al Periódico. 

Sovint, un fet o una simple frase me donen la idea per escriure els comentaris amb els que delecto a diari els meus fidels seguidors.

Ahir la idea me la va donar la botella de ratafia amb la que el President Torra va obsequiar al President Sánchez. De totes maneres us he de dir que abans de començar a escriure he conegut la resposta. Però sinó la coneixeu, encara us haureu d’esperar una mica més.

Com sabre, ahir se van reunir al Palau de la Moncloa de Madrid els dos presidents, el d’aquí i el d’allà.

El d’aquí li va portar 3 regals al d’allà que feia d’amfitrió: uns mapes de Catalunya de l’Edat Mitjana, el llibre Aran, el país de Francesc Tur i Jèp de Montoya i una botella de ratafia, un licor típic de les comarques pirinenques de Catalunya (tot i que també se’n fa a d’altres llocs) fet a base de nous verdes, pell de llimona, menta, canyella, etc.

Segons m’han dit aquest mateix matí, el sentit de regalar-li el llibre sobre la Vall d’Aran va ser per a demostrar-li a Sánchez que en la futura república catalana, el redactat de la constitució se contempla la possibilitat d’atorgar la independència a l’esmentada vall occitana.

Amb el compendi de mapes imagino que li va voler demostrar que a l’Edat Mitjana Catalunya era un país independent.

I per acabar la ratafia... I va ser llavors quan me vaig preguntar? I per què no una crema d’arròs del Delta? (I encara millor si estigués elaborat per alguna destil·leria de les nostres terres) Per que mai ens tenen presents als de les Terres de l’Ebre?

Com us explicava més amunt, sembla ser que el motiu de regalar-li ratafia és perquè amb aquesta beguda se segellaven els pactes. De fet el nom derivaria del llatí rata fiat que s’usava per a tancar acords.

Com podeu veure tot molt bonic i simbòlic, però torno a repetir les mateixes preguntes que abans:

-I per què o una crema d’arròs del Delta? 

  

-I per què mai ens tenen presentes als de les Terres de l’Ebre?

Si a ratafia era un licor per a tancar acords, la crema d’arròs podria representar la innovació, la imaginació, el saber fer i adaptar-se de la gent del Delta i per extensió de tot el sud de Catalunya, la Catalunya Nova que, com la Catalunya Vella també tenim la nostra pròpia història. Històries d’Ilercavons, romans i moros... Però també jueus i cristians.

I si a la constitució de la futura república se contempla la possibilitat de que la Vall d’Aran pugui decidir sobre el seu futur, per què no passa el mateix amb la resta de territoris de Catalunya? Sovint oblidats, sovint maltractats i sovint utilitzats per a satisfer les necessitats d’una part de la població catalana (sobre tot amb aigua de l’Ebre i de l’aqüífer de la Galera i amb l’electricitat produïda per les nuclears)        

ELS JOCS DELS DESPROPÒSITS

Amfiteatre romà de Tarragona. 

Que els Jocs del Mediterrani de Tarragona han estat i són els jocs dels despropòsits trobo que no té discussió possible, per molt que surtin els del comitè organitzador a dir que els incidents que han passat fins ara són simplement anècdotes.

Sabíeu què els jocs s’havien de celebrar l’any passat? I que si no va ser així va ser perquè no hi va haver suficient finançament? Això és un despropòsit o no?

Què tot i la pròrroga d’un any les instal·lacions s’acabessin a darrera hora i de qualsevol manera potser sigui el més normal del món, perquè a tot arreu passa al mateix. En aquest cas els hi perdono el despropòsit.

Que el comitè organitzador prefereixi fer les proves de rem i piragüisme a Viladecans i les de esgrima a la Selva del Camp quan a les Terres de l’Ebre hi ha el quart i cinquè clubs de rem del rànquing nacional i un dels millors clubs d’esgrima de Catalunya (per no dir el millor)no és que sigui un despropòsit, és una desconsideració a tot un territori que, desgraciadament, pertany a la mateixa província. Per cert, fins fa pocs anys, a la Selva del Camp, el més paregut que havien vist a un combat d’esgrima havia estat a dos xiquetes jugant amb espases de fusta pel carrer...

Que a la cerimònia inaugural quedés una part important de la grada buida perquè, segons sembla, l’organització no volia que l’omplissin independentistes que, a ben segur, haurien xiular el Rei, és un altre despropòsit i un gest als tavarnesos de la ciutat que, en part, són els que voten a Josep Fèlix Ballesteros, l’alcalde actual.

Que un esportista sigui detingut per una agressió sexual a una esportista, potser si que sigui anècdota, però va passar...

Què s’estigui jugant un partit de basquet a 3 a la carpa que hi ha al camp de Mart i s’aixequi el terra és una anècdota, però també un despropòsit, fruit de la improvisació i de acabar-ho amb presses.

Que la gran campiona Mireia Belmonte hagués d’entregar medalles de natació perquè no hi havia ningú qualificat per a fer-ho també pot considerar-se anècdota, però és un altre despropòsit.

Josep Fèlix Ballesteros.

Que un conductor borratxo amb un cotxe de l’organització que estava fora de servei, atropellés un xiquet de 5 anys, potser també és una anècdota, però evidentment és un altre despropòsit.

Que se fes coincidir el calendari dels jocs amb la celebració del mundial de futbol de Rússia, no és un despropòsit, al menys són dos o tres...  

Que no hi hagués un cap de protocol i l’anessin a buscar a corre-cuita i que poc després se posés malalt per estrès, també és un altre despropòsit...

Si els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van passar a la història com els millors de la història (i encara avui hi ha qui pensa que ho segueixen sent), els del Mediterrani de Tarragona potser passaran a la història com els pitjors de tots els que s’han fet fins ara.

I espereu que encara no s’han acabat...

Posats a buscar un responsable, potser caldria pensar amb  el president del comitè organitzador que no és un altre que el propi alcalde Ballesteros.

NO HO DIC JO, HO DIU ERNES FLOCH AL DIARI SPORT: 

https://www.sport.es/es/noticias/opinion/bochorno-ridiculo-tarragona-ejemplo-que-nunca-debe-suceder-6912476

TABÀRNIA I EL SECESSIONISME CATALÀ

Tot i que ahir dia dels innocents van ser moltes les bromes que van fer servir Tabàrnia, el fet en si no és broma, tot i que el seu contingut pot sonar a conya que de fet és el que és.   

El nom de Tabàrnia va començar a sonar fa uns dies, després de les eleccions del 21-D. Tabàrnia seria una gran regió que inclouria, més o menys les dues grans àrees metropolitanes de Catalunya. La de la part de Barcelona seria la Tabàrnia Baixa i la de Tarragona la Tabàrnia Alta. No me pregunteu perquè és així perquè no ho sé.

Com sabeu, per tota aquesta gran àrea de la Catalunya central i mediterrània va guanyar majoritàriament C’s. Llavors algú va pensar: Si Catalunya se’n vol anar d’Espanya, per què aquests vast territori que ha votat no a la independència, no se pot independitzar de Catalunya? La proposta té la seva lògica, no trobeu?

Se tracta només és una idea fantàstica sense cap possibilitat de prosperar, tot i que hi ha gent que s’han cregut que és una proposta política en tota regla.

Suposo que només es tractava de llançar la idea per a veure com reaccionava el sector més independentista i si veurien amb bons ulls que una part del territori català s’independitzés d’una hipotètica Catalunya independent.

Tot i la fantàstica idea (fantàstica de fantasia no d’extraordinària) vull recordar que dintre de Catalunya hi ha moviment separatistes. Estic parlant de la Vall d’Aran, un territori que té trets diferencials com per exemple la llengua.

Tornant al camp de la fantasia, la mateixa nit electoral, una vegada se van conèixer els resultats definitius i en veure que ERC va guanyar amb claredat a les comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre, va córrer per les xarxes socials la idea d’independitzar el nostre territori.

Aquesta idea no és nova. De fet ve de molt lluny. El concepte de la quinta província catalana amb capital a Tortosa ve de temps remots. No sabria concretar més. Vull recordar que a principis dels segle XX Tortosa era la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants només pel darrere de Barcelona i Tarragona.

De vegades, degut a l’oblit que ha patit el territori històricament, també s’ha proposat (tot i que d’una manera molt informal) que en lloc de ser la quinta de Catalunya podria ser la quarta de l’Aragó.

No fa tants anys, de fet sobre uns 15, quan les comarques de l’Ebre defensaven el riu en contra del Pla Hidrològic Nacional ideat pel govern d’Aznar i veient que el govern presidit per Pujol no estava al nostre costat, vam ser molts (entre els quals m’incloc) que vam dir que la millor solució per al nostre territori seria la independència respecte als altres territoris de Catalunya. Històricament, les comarques de l’Ebre sé situen dintre del que s’anomena la Catalunya Nova conquerida pel comte Berenguer IV allà pel segle XII. 

https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2017-12-28/votar-por-tabarnia-que-es-barcelona-is-not-catalonia_1498945/

SIRGAR CONTRACORRENT

L’amic Mario Pons va escriure la setmana passada al seu compte de Facebook que, un any més, l’Ajuntament de l’Ampolla, el seu poble, no ha contractat el seu conjunt musical, los Sirgadors per a les festes majors de Sant Joan.

Des de la seva independència del municipi del Perelló, l’Ampolla ha tingut 2 alcaldes: Francesc (Paco) Sancho, primer com independent i després de CiU (*) i Francesc (Paco) Arasa, també de CiU, però amb passat socialista (tot i que li agradaria esborrar-ho del seu currículum) i fidel entusiasta del primer... O sigui, abans de prendre una decisió, li consulta.

Mentre Mario Pons va destacar com activista en la seva defensa del territori assistint a les manifestacions, assemblees, etc, però també com a realitzador dels documentals Aigua, font de vida i el censurat Contracorriente, la carrera de Sancho va transcórrer en direcció oposada, però a la vegada millor remunerada... Bastant millor remunerada!  

Davant l’aixecament del poble ebrenc contra l’amenaça que significava el Pla Hidrològic Nacional, el darrer Govern del Molt Poc Honorable Jordi Pujol va crear una Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre de la que depenien altres delegacions departamentals... I amb qui es va pensar per posar-lo al capdavant? Efectivament, amb l’alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho. Des de la PDE es va considerar aquest càrrec de nova creació com un comissari polític al servei del centralisme barceloní en un intent de contrarestar la marea blava. 

El 12 de setembre de 2001 (en sondemà dels atemptats de Nova York), la PDE va tenir l’atreviment de fer una manifestació a casa de Francesc Sancho amb la gent que no havíem viatjat a Brussel·les on el dia abans també s’hi va fer una manifestació (tot i que uns pocs van repetir, el gruix de l’expedició encara no havia arribat) Com a cloenda de l’acte, un grup de joves de la PDE van efectuar la dansa de la gallina, en clara al·lusió a un amic del primer edil municipal. Amb aquests precedents és lògic que les relacions entre Francesc Sancho i la PDE no fossin bones o dit d’una altra manera (com diria Rajoy): fossin dolentes.  

Per tant, Mario Pons, com a membre de l’Assemblea Local de PDE d’Ampolla no estava ben vist per l’establishment local, com tampoc ho érem els membres de les diferents assemblees locals pels respectius governs territorials amb alcaldes i càrrecs de CiU. Tot i el pas del temps i els canvis produïts i en una bona part dels casos, les ferides obertes encara no s’han tancat i allà on s’hi van prendre represàlies i on continua governant CiU o del PDeCAT, encara se’n prenen.

Per als convergents ampolleros, Mario Pons va sirgar contracorrent, mentre a d’altres pobles de les Terres de l’Ebre hi nedàvem (contracorrent)... Ens haurien volgut submisos , però en ens vam rebel·lar i vam acabar guanyant la batalla de l’aigua.

Però tal com he dit més amunt, encara hi ha qui està pagant les conseqüències d’aquella època.

Tot i que no sóc de donar consells (qui sóc jo per a fer-ho), amic Mario te’n vaig a donar una parell. El primer que has de fer és demanar perdó als Paco’s i dir-los que en aquesta vida t’has equivocat moltes vegades i després proposar-li a Francesc Sancho de fer-li un documental sobre al seva vida. Penso que Raça ampollera seria un bon títol.  

(*) Francesc Sancho i Serena, rapitenc i metge de professió, va començar militant a un partit comunista (no sabria dir quin) i després d’un brevíssim pas pel PSC (això me van dir), va ser elegit primer alcalde de l’Ampolla com independent fins que va recalar a les files de CDC, un partit on sé solia fer carrera i ve-t’ho aquí que ne va fer: Delegat del Govern durant els anys del moviment antitransvasament, president del Consorci d’Aigües de Tarragona, president del CEPIDE, diputat al Parlament, responsable de Secretaria de Participació Social i Local en Salut... I per suposat alcalde fins a que se’n va cansar... Llavors va heretar l’alcaldia el seu més fervent seguidor: Paco Arasa.

SI TENIU CURIOSITAT SOBRE ALGUNS POLÍTICS QUE VAN OCUPAR CÀRRECS A LA SANITAT CATALANA, NO DEIXEU D'ENTRAR:

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article10542#.WUpZloWLTcs