DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES DIA 3

De Faro a Diari de Tarragona.

GOSSOS NO, GOSSOS SÍ

A la pàgina de Facebook Digues la teva, ahir va començar un intens debat sobre portar els gossos a la platja. Tot va començar per una publicació a la mateixa xarxa social de la policia local d’Amposta que va dir que se sancionaria els animals de companyia que anessin a la platja dels Eucaliptus ja que la vigent normativa ho impedeix.

Hi van haver molts comentaris i crec que tots favorables a que els gossos puguin gaudir d’un espai per estar amb els seus amos a la platja. La majoria dels comentaris afirmaven que els humans som molt més bruts que els gossos o qualsevol altre animal domèstic. Raó no els hi falta. Només cal adonar-se’n de com està la ciutat cada dia. Vull recordar la màxima: No és més net aquell que més neteja, sinó qui menys embruta.

EL GOVERN DEL PSOE ATRAPAT ENTRE DOS FRENTS

El Govern de Pedro Sánchez no ho tindrà gens fàcil. Mentre els independentistes li reclamen una consulta vinculant, els partits de la dreta-dreta espanyola li demanen més ma ferma contra els secessionistes.  

De la reunió de dimecres, la ministra Batet, va dir que hi havia en marxa un pla català, mentre que el conseller Maragall nega que se parlés de cap pla. Qui diu la veritat i qui ens enganya? Com sempre cadascú creurà el que voldrà.

Personalment me crec més a Maragall que no a Batet. Al menys de que aquesta fos tan subtil que ho deixés anar sense concretar res de res.

La situació que està vivint Catalunya des de fa uns anys, no se solucionarà mentre no hagi un referèndum d’autodeterminació i vinculant. Ja sé li poden donar voltes amb més finançament, amb més competències o amb més autogovern. La posició dels independentistes és ferma i no canviarà, ja que hi ha sectors molt durs que pressionen els polítics per a que sigui així.

Difícil sortida, però no impossible.

ADÉU ROS, ADÉU

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida dels darrers 14 anys se’n va abans de que l’any que ve els seus conciutadans el facin fora. De fet, després de les eleccions de 2015, ja ho va tenir força complicat per a continuar amb l’alcaldia de la Paeria. El PSOE va guanyar les eleccions aconseguint 8 regidors d’un total de 27, perdent-ne 7 respecte als anteriors comicis del 2011.

Una de les causes va ser les diferències manifestes amb la qui va ser la seva estreta col·laboradora Marta Camps que va denunciar el encara alcalde per irregularitats en el cobrament de dietes.

Ros anirà d’ambaixador a Andorra després de no haver pogut aconseguir ser secretari d’estat per a la Societat de la Informació.

Tot i militar durant anys al mateix partit, sempre he mostrat la meva animadversió cap un polític que reclamava més aigua del riu Segre per als regants del canal Segarra-Garrigues, la qual cosa perjudica directament el Delta i el seu ecosistema.  

GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...

Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.

Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.

Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.

Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.

Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...

En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.

Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.

Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   

Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.

Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

PUIGDEMONT SE’N VA, PERÒ QUI ARRIBA?

De Faro a Diari de Tarragona.

Finalment Puigdemont ha fet el pas. Però tal com va fer el seu mentor Mas fa una mica més de 2 anys, ha fet un pas cap al costat, no cap enrere. És una manera d’acontentar el seus: Me’n vaig, però me quedo, perquè formo part de vosaltres...

Se’n va però no del tot. A la capital d’Europa comunitària vol formar una mena de consell de la república que seria a la pràctica com un govern paral·lel al que legalment sé constituiria a Catalunya i amb anades i vingudes d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

Quan ens costarà un doble govern? Qui el pagarà? Per poder acontentar tothom s’hauran de destinar uns euros que bé podrien emprar-se per a d’altres coses segurament més humanes. No me direu que no és surrealista mantenir dos governs: el de casa i el de l’exili.

El discurs d’anit on va anunciar que se’n anava i cedia el pas a Jordi Sánchez que se troba empresonat a Soto del Real va estar en la línia del que s’esperava. Puigdemont segueix dalt d’un núvol del que, pel que sembla, li costarà molt baixar.

L’aposta per Sánchez és, des del meu punt de vista, una sortida més cap a un lloc inconcret. Puigdemont i Junts per Catalunya haurien de tenir clar que la Justícia espanyola no permetrà que Jordi Sánchez (ni Oriol Junqueras) puguin sortir de la presó per assistir al ple on, hipotèticament, se’ls investiria president. Tot el temps que se trigarà en buscar un candidat de consens entre els independentistes és temps perdut. I sempre amb l’amenaça del 155 planant sobre Catalunya.

De tot el que va dir Puigdemont estic d’acord amb una cosa: en que se presentés una denuncia al Comitè de Drets Humans de l’ONU. El Govern de Rajoy abusa de la seva situació de força i la forma en que actua contra Catalunya i els catalans és intolerable i inadmissible en una democràcia moderna.

De Faro a Diari de Tarragona.

Hem de tenir clar que les lleis estan per a complir-se, sí, però també hem de tenir clar que les lleis les fa qui mana per als seus propis interessos, tal com ho estem veient cada dia.

El més sensat ara mateix és trobar un president (o presidenta) de consens i formar govern. I immediatament després mirar d'aconseguir un gran pacte d’estat per fer fora d’una vegada el PP que només ha portat corrupció, desgovern i enfrontaments innecessaris.

Deixem-nos de romanticismes (que estan molt bé per a la literatura) i fem alguna cosa útil d’una vegada per totes! 

UNA MICA DE REALISME, PER FAVOR

De Faro a Diari de Tarragona. 

M’agradaria viure a un país normal on ens poguéssim governar sense intromissions externes, ja siguin polítiques o judicials. M’agradaria que hi hagués un Parlament que elabores lleis i d’altres normes legislatives en benefici de la ciutadania, però sobre tot d’aquells més desafavorits. I finalment m’agradaria que tinguéssim un govern que portés el dia a dia de l’agenda política i que prengués mesures efectives per a solucionar tots els problemes del país. Però mentrestant...

Mentrestant tenim dos partits que en lloc d’entendre’s, cada dia se barallen i creen entre ells més discrepància i més barreres. Un expresident a l’exili (tot i que el seu títol oficial sigui sent el de President) que sembla que viu en una realitat paral·lela o virtual , un concepte que els nostres avis no coneixien, però que avui ens és molt familiar. També tenim planejant sobre el nostre cap com si d’enormes voltors se tractessin, l’article 155 de la Constitució que controla i fins i tot suspèn tot allò que se considera que va en contra de les lleis espanyoles, entre les que també estan les catalanes. I el que encara és pitjor, que la situació seguirà així mentre no s’arribi a un acord per a investir un president que no sigui considerat un sediciós i no fos protagonista principal de l’etapa independentista immediatament anterior a les eleccions del passat desembre.

Voler investir president a Puigdemont, ni que sigui de forma simbòlica és una mesura que el govern d’Espanya no tolerarà. A sobre, per a començar, com que no està previst a l’ordenament jurídic català, el PDeCAT unilateralment vol canviar la llei per a que se permeti fer. Mesura que els republicans no li donen suport. Ni tan sols Elsa Artadi, el nom que més sona per a substituir a Puigdemont hi està d’acord. Tot i els gestos de cara la galeria (i els fidels a Puigdemont) d’Artadi, m’imagino que estaria encantada de presidir la Generalitat. Quin polític no ha somniat mai en ocupar càrrecs rellevants? Bé, algun ne deu d’haver com el tortosí Josep Monclús...   

Tot indica que ERC ho té bastant més clar. La realitat només n’és una encara que hagi moltes formes de veure-la o interpretar-la. Saben els republicans que per a desencallar (ni que sigui de moment) la situació, s’han d’acceptar les normes de joc que ens imposen des d’Espanya. I sinó és així, tot sembla que ens en anem irremeiablement cap a unes noves eleccions que, tot sigui dit, representarien el fracàs de la política catalana i se demostraria que molts polítics estan més interessats en el seu propi benefici que no amb el col·lectiu d’una nació.

Tot i que no se diu, les discrepàncies més grans entre ERC i el PDeCAT deuen de venir per la situació dels seus dos principals líders: Mentre Junqueras se troba a la presó d’Estremera, Puigdemont està exiliat voluntàriament a Bèlgica. I se digui el que se digui, no és el mateix. Mentre un està reclòs i privat de llibertat i d’altres fets quotidians com per exemple donar entrevistes, l’altre, tot i que sigui lluny de Catalunya, campa totalment lliure i pot fer el que vulgui, fins i tot viatjar a d’altres països tal com va fer recentment a Dinamarca.

Si per a desencallar l’enrevessada i anormal situació que està vivint Catalunya s’han de guardar determinades idees fins el moment més propici per a tornar-les a treure, se fa i punt. Ja sé que costa, però és l’única solució a curt termini.   

PER IMPERATIU LEGAL

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

L’Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya, diumenge passat a l’article que va publicar el mateix diari es preguntava: ¿Penedits o tacticistes? Jo ho resumiria amb una sola paraula: per imperatiu legal.

Ahir dimarts van ser Junqueras i Forn els qui va dir que acataven el 155 i ho demostraven dient que des de la seva aplicació no han pres cap mesura més... El dia anterior havien estat Rull i Turull. I així uns quants més. De fet han dit que l’han acatat la majoria dels que han estat empresonats i només els fugitius encara no han piulat, però tard ho d’hora ho acabaran fet. Ja ho veureu. De fet, si Puigdemont no acata, dintre de pocs dies no cobrarà el sou que li pertoca com expresident...  

És evident que el 155 no agrada a la majoria dels ciutadans de Catalunya. Però també és veritat que una gran majoria no percebem gaire bé les seves conseqüències, tret de que ara mateix, al país no hi ha ni Govern ni Parlament.

El 155 és una eina que té l’Estat per aplicar-la contra una autonomia quan ho cregui convenient. Si ho era ara ho no, tot depèn de com es miri... És evident que si s’ha aplicat és perquè el Govern d’Espanya creia que sí.

Ens podem lamentar tot el que vulguem, però la situació és la que és: Catalunya intervinguda per l’Estat i obligatorietat d’acatar les seves normes. Per això mateix va ser Mariano Rajoy qui va convocar les eleccions del dia 21 i no Puigdemont tal i com ho té reconegut a l’Estatut.

Després d’això tothom a ballar al ritme que marca l’Estat. Fins i tot les CUP que, tot i dir que és un moment excepcional i que continuen sense acatar les normes dictades per Madrid, el 21-D, allí estaran. I no vull dir amb això que preferiria que no hi estiguessin... Ni molt menys! Simplement vull dir que molt de parlar, al final a acatar... Com tothom!

Aquest fet m’ha recordat el jurament o la prometença de la Constitució quan s’ocupa un càrrec públic o de funcionari. Davant d’aquesta situació n’hi van haver molts que van buscar fórmules imaginatives per ocupar el càrrec sense desacatar. Una de les més acceptades va ser: Per imperatiu legal, si prometo!

Ara si fa o no fa és el mateix: Per imperatiu legal acato l’article 155... Ves quin remei!   

Per tant, responent a la pregunta de l’Enric Hernández, penedits no! Com han d’estar penedits de tot el que van fer? La meva capacitat de sorpresa és molt menuda vist tot el que he vist durant aquests darrers anys, però realment me sorprendria molt si la gran majoria d’aquells que van lluitar per la república independent, de sobte hi renunciessin, encara que fos temporalment.

Tacticistes? Segur. Simplement és una tàctica per a sortir de la presó aquells que hi estan o poder tornar a casa amb unes mínimes garanties dels que s’estan a Brussel·les. I no és que ho critiqui. Si jo m’estigués a la presó i per a sortir tingués que renunciar als meus ideals, segurament hi renunciaria ni que fos de boca cap a fora. Un no renuncia dels seus ideals, només els ven si li convé...

Però d’aquest altre tema ja ne parlaré demà. 

ESQUINSAR-SE LES VESTIDURES

De Vergara a Eldiario.es.

Vagi per davant que el que va passar ahir ho trobo un autèntic despropòsit. Es una aclariment que faig davant d’aquells que no me llegeixen massa o bé ho fan de tant en tant. En un estat de dret (com diu Espanya que és) mai s’hauria de tancar a ningú per les seves idees polítiques, siguin quines siguin. Ja ho vaig dir quan van tancar a Jordi Sánchez i a Jordi Cuixart i ho dic ara quan han enviat a la presó al vicepresident Junqueras i a diversos consellers del Govern Català.

Després d’aquest preàmbul he de dir que tot plegat, l’actitud dels uns i dels altres me sembla un autèntic despropòsit. El Govern encapçalat per Puigdemont havia de saber que es podia arribar a aquesta situació. Van portar la seva idea fins el límit i ara s’esquin-se’n les vestidures pel que ha passat.

Si algú es pensava que el Govern espanyol encapçalat per Rajoy cediria un mil·límetre, ha quedat demostrat de que s’equivocava i si algú es pensava que la Justícia espanyola no deixaria caure tot el pes damunt d’aquells que considera rebels i sediciosos, també s’equivocava. Fa molts anys que s’està dient que la Justícia no és justa... Què està massa controlada pel Govern d’Espanya, de que la divisió de poders és pràcticament inexistent. Davant d’aquest panorama realment algú pensava que amb el cas català se faria una excepció?

De Ferreres, al Periódico d'ahir. 

Repeteixo el que ja he dit alguna vegada, però quan un escriu un dia i un altre sobre el mateix tema és impossible no repetir arguments i conclusions: el Govern català va infravalorar l’Estat espanyol i ara en recull les seves conseqüències. S’ha de ser molt atrevit o mol il·lús per enfrontar-se a un hipotètic perill cara a cara i no valorar les conseqüències que això pot arribar tenir.     

Ara des del món independentista sé convocaran vagues, sé faran manifestacions, etc. Tot legítim i després del que ha passat oportú, però que ningú oblidi qui es va posar en aquest enrenou des de fa temps. No m’agradaria escriure això, però és el que penso i així ho expresso.

No m’havia passat mai que caminant pel carrer (ja sabeu que per Amposta és més fàcil veure’m passejar amb la gosseta que circular amb cotxe) la gent m’atura i me pregunta què passarà... Hi ha qui encara confia amb una intervenció de les autoritats de la Unió Europea. És una possibilitat, però jo no hi crec. Al menys de forma immediata. Madrid ja ha jugat les seves cartes: les eleccions dels dia 21-D. I fins i tot sembla que ja ha beneït un candidat (a part dels seus que saben perfectament que no tenen la més mínima possibilitat): Santi Vila.

El Govern de Puigdemont s’ha acabat rendint per a evitar mals pitjors. Fixeu-vos que no ha calgut la intervenció de l’exèrcit. Era una possibilitat. Una vegada rendits els vol humiliats. I quina és la màxima humiliació? Fer-los renunciar a la República proclamada i a la idea d’assolir un estat independent.

El Govern de l’Estat i només el Govern de l’Estat té la potestat d’amnistiar a aquells condemnats per les causes que siguin i sempre que se compleixin un certs requisits. Aquest és el panorama que contemplo ara mateix. Potser demà, segons vagin els esdeveniments, pensaré una altra cosa... Ves a saber.

Per acabar vull apel·lar (tot i que sóc conscient que ningú me farà cas) a tots els partits que pensin que són democràtics que condemnin contundentment els fets, però també que d’una vega per totes facin fora el PP i Mariano Rajoy del Govern d’Espanya.

Després d’aquestes reflexions torno al començament. Què ningú es lamenti pel que està passant. Era una possibilitat que pogués passar, la que tenia més números...

Sabeu que m’agrada usar dites. Ni ha una que diu: Qui sembra vents, recull tempestes.    

DE VELLS I DE SAVIS

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Diu una dita popular que el Dimoni sap més per vell que per Dimoni. És cert, si un arriba a la vellesa amb plenitud mental fa uns diagnòstics de la realitat profunds i encertats. Me’n recordo per exemple de la tertúlia de savis que es feia fa uns anys a la Cadena SER dintre del programa la Ventana que presentava i dirigia Gemma Nierga amb Santiago Carrillo, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Pere Portabella. Quins anàlisis més assenyats sobre l’actualitat política catalana! M’hagués agradat escoltar-los durant tot aquest temps del procés independentista català.

Per sort, el diari el País va publicar el passat 27 d’octubre una entrevista amb el filòsof Emili Lledó, un savi, una d’aquestes ments lúcides de les que us parlava abans tot i estar a punt de complir 90 anys. Tot i que en la entrevista sé parla de diferents coses, potser el punt culminant arriba quan sé li pregunta si al procés li ha faltat filosofia i Emili Lledó respon:  Per suposat, i li ha sobrat ignorància i passió.

Com suposareu estic totalment d’acord amb el professor. Quan per a fer alguna cosa li poses més cor que cap malament. A això és el que ha passat al llarg de tot el procés. Però atenció! Tot i que ara mateix estem en una espècie de punt mort, ja us auguro que de passió i també ignorància, perquè no dir-ho, ne continuarà havent-hi.

Però no només pel costat independentista que, sense cap mena de dubte és qui més n’ha posat, sinó també del costat dels nacionalistes espanyols o constitucionalistes, que és un terme que no m’agrada gens.

De Faro a Diari de Tarragona

Estar de vacances té permet veure o escoltar programes que, per la seva hora d’emissió, t’és impossible fer-ho quan treballes. Així ha estat avui. Aquest matí he pogut escoltar a la coordinadora general del PDeCAT Marta Pascal entrevistada als Matins de TV3 per Lídia Herédia. La coordinadora del partit post-convergent li ha reconegut a la presentadora se va vendre la idea de que arribar la república catalana seria molt més fàcil del que realment era. La presentadora, per la seva part, també ha fet autocrítica en nom dels mitjans de comunicació al reconèixer que tampoc van explicar que podia passar el que ha acabat passant.

Per la seva part, Santi Vila, l’exconseller d’Empresa i Ocupació fins dijous passat quan va dimitir del seu càrrec en saber que Puigdemont finalment no convocaria eleccions, ha parlat d’autoengany i d’ingenuïtat a l’hora de valorar l’actuació dels seus companys durant tots aquests anys.

Tan Marta Pascal com Santi Vila són dues persones que bé podríem dir que pertanyen al pinyol convergent, es a dir, el grup dur del partit del President (o expresident, depèn de com ho vulgueu considerar) Puigdemont. Per tant, la meva conclusió és que finalment han reconegut el que jo us deia durant mesos i mesos en la majoria d’escrits que he fet parlant d’aquest tema. Alguns, me consta, tot i discrepar amb mi en la visió general del procés independentista, m’han reconegut en privat que les meves reflexions els havien donat que pensar i m’acabaven donant la raó com als bojos, perquè fa falta estar una mica boig per a ser una nota discordant dintre d’una societat massa polaritzada, bé sigui cap a un costat o cap a l’altre.

També l’expresident Montilla ha anat avui en aquesta mateixa línia al censurar el camí cap a la república catalana per la dificultat que suposava  i ha criticat la manca de diàleg entre Catalunya i Espanya. Com sabeu a Montilla li tinc un gran respecte i és un polític a qui sempre he defensat (no com altres polítics socialistes actuals que no me mereixen ni la més mínima consideració) Ja sabeu que Montilla és una persona molt prudent, potser massa i segurament que per això mateix ha preferit guardar silenci fins ara. Se va començar a parlar d’ell dijous quan per una part se va dir que podria ser un dels mediadors entre els dos governs i per l’altra que podia anunciar que deixava el partit.    

PER SI VOLEU AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://elpais.com/cultura/2017/10/26/actualidad/1509043512_980095.html?id_externo_rsoc=FB_CC     

http://www.lavanguardia.com/politica/20171031/432502600267/santi-vila-lista-unica-candidato-independencia.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/10/marta-pascal-confiava-que-la-republica-seria-facil-46797.php

CAP EL DESENLLAÇ FINAL

No sé si l’embarbussament és exactament així: El desembolicador que el desemboliqui bon desembolicador serà.

Qui és el desembolicador? Tot i que la història ens dirà que Puigdemont a darrera hora va frenar un vehicle que durant molt de temps semblava desbocar, en realitat qui ha posat el fre ha estat la mateixa persona que un dia del mes de setembre de 2012 va engegar-lo posant rumb a Ítaca: Artur Mas.

Aquest matí el dia ha començat molt incert. Tan incert que els membres del Govern català i algunes persones més (entre les quals Artur Mas) han continuat la reunió que van posposar ahir per la nit per manca de consens. No estava clar si al final hi havia DIU o eleccions autonòmiques, ja que plebiscitàries el Govern de l’Estat no les tolerarà.

Finalment el grup s’ha decantat per eleccions. I sí, finalment sembla que sí que hi ha hagut un mediador en la persona del Lehendakari Íñigo Urkullu.

Quan estic escrivint aquest test encara sé coneixen molt poques coses, però jo diria que Urkullu ha fet una jugada mestra: Ha parat el moviment secessionista català a canvi d’aprovar finalment els pressupostos per al 2018 que havien quedat ajornats i així aconseguir més finançament per a Euskadi. No sé si serà l’heroi, però davant del seu poble és evident que es posarà les medalles que calgui. Fins i tot ha passat per damunt de Pedro Sánchez, Rivera i companyia... De totes formes encara està per veure si la maniobra serà suficient per aturar el 155.

I es clar, per a Puigdemont i el seu Govern, o era la humiliació o l’empresonament. Estava clar que Rajoy no volia un poble català simplement rendit, el volia humiliat i és evident que ho ha aconseguit.

Mireu, hi ha tres grans grups independentistes. Dos dels quals ho han estat sempre o al menys majoritàriament i que són les CUP i ERC i el tercer és el PDeCAT, l’antiga Convergència, aquell partir que practicava la política del peix al cove i jugant a la puta i la Ramoneta. Potser alguns ja no se’n recorden, però era així.

El PDeCAT sé va fer independentista no per convicció, sinó per ambició. Ambició del seu líder Artur Mas que, com veieu encara segueix ben viu i dirigint des de l’ombra o des dels despatxos (com vulgueu) els destins dels seu partit.

Què pensarà Puigdemont ara, un convergent convençut i que va prometre que en 18 mesos ens portaria a la nova República catalana? O la Carme Forcadell, una persona que mai havia estat en política, tot i que la pogués fer des de la seva entitat, l’ANC. O tants i tants d’altres que hi van anar de bona fe creient-se que anava de bo... I hi anava, això està clar, però el final no ha estat el desitjat, el que van prometre els seus líders.

¿Us en recordeu de la jugada mestra que havia de fer l’independentisme després de que Puigdemont declarés la República catalana aquell 10-O i que ràpidament la va deixar en suspens fins que el Parlament l’aprovés?

Avui més que mai us convido a llegir el que vaig escriure a l’endemà i que alguns no es van acabar de creure.

Durant tot aquest temps, sabeu quin ha estat el ran error de l’independentisme: subestimar l’Estat espanyol. Espanya està present a totes les grans organitzacions mundials. Fins i tot de tant en tant està al Consell de Seguretat de l’ONU i és lògic que si els estaments internacionals i la majoria de països han de fer pronunciar-se (encara que sigui en privat) pel tema català, sempre faran costat al Govern espanyol.

I què passarà a partir d’ara? És evident que l’independentisme ha quedat tocat, però sobre tot trencat. Les CUP ja no se’n refiaran més d’aquells a qui, a partir d’ara consideraran traïdors. Caldrà veure com ho justifica cada un dels altres dos grups. Suposo que ERC intentarà desmarcar-se’n i el PDeCAT passarà a convertir-se en l’ase dels cops.

Estic convençut que l’independentisme tornarà a aixecar el cap passat un temps. Però abans de fer-ho els hi recomano que, primer, mirin qui governa a Madrid i si hi poden dialogar. Si no és així, tornar a fer passar al poble català per una etapa com la que hem viscut, me semblaria del tot irresponsable.  

S’apunta el 20 de desembre com la data més probable per a fer les eleccions. Puigdemont està descartat per encapçalar un nou projecte del PDeCAT... Per tant, a qui veieu com a líder? Jo a Mas i més ara que ja no tindrà el veto de les CUP.

Temps al temps... 

AQUÍ podeu llegir l'article del passat dia 11-O.  

RES TORNARÀ A SER IGUAL

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Demà dissabte, en un Consell de Ministres extraordinari, el Govern d’Espanya aprovarà aplicar l’article 155 de la Constitució, pel qual una bona part de les competències que té la Generalitat quedaran suspeses.

No sé si és una sensació meva, però noto un cert conformisme... Com aquell que diu: Ja ens ho veiem venir... Ara bé, com actuarà el nostre Govern? Desobeirà? I el que encara és més important: Com actuarà la ciutadania?  

La corda s’ha tensat tant entre l’Estat i Catalunya que, al final el que des del principi era el més poderós (tot i que molts no ho han volgut reconèixer), ha soltat la corda i quan això passa, els altres acaben caient de cul. Segons se comenta, amb l’aplicació de l’article 155, l’Estat intervindrà les conselleries de Presidència, Interior, Economia i Hisenda, així com també la televisió (TV3) i la ràdio públiques (Catalunya Ràdio) Amb la intervenció de la Conselleria d’Interior, els Mossos d’Esquadra passaran a dependre directament del Ministeri de l’Interior.

Quan s’acabi produït aquesta situació, un tant estranya perquè serà la primera vegada que això passi, per molts segurament els hi serà una sorpresa, però era una possibilitat des de l’inici del procés. De fet jo mateix ja fa molts mesos que ho he estat parlant amb un company de treball que s’ho mira des del costat del nacionalisme espanyol, tot i la moderació que té al respecte, ja que mai l’he vist posicionar-se obertament en aquest sentit. 
N'hi havia qui confiava amb el suport internacional. Una vegada a un familiar li vaig dir: 

-Qui ens donarà suport, França?

Se'n va anar per les rames per a evitar contestar directament la meva pregunta.I amb els suports de Bèlgica i Luxemburg no n'hi ha prou. Catalunya per a ser independent necessita un suport molt més gran, tant dels països com de les institucions i, ara com ara no et té.  

Tot i que també se diu que es convocaran eleccions autonòmiques per al proper mes de gener, aquest particular sembla que no està tan clar i caldrà esperar uns dies més per a veure si se confirma o se desmenteix.

Mentre la CUP estarà per desobeir i pressionarà el Govern de la Generalitat, el grup de Junts pel Sí i fins i tot els funcionaris dels departaments que seran intervinguts per a que també ho facin, no crec que la majoria s’hi atreveixen a fer-ho, ja que si actualment hi ha dos presos polítics tancats a la presó, properament n’hi podria haver bastants més.

Però el que com a català el que més temor me fa és que Catalunya s’acabi partint en dos: la dels bons, la d’aquells que han donat suport al procés i la dels dolents que seria la resta, el que han estat en contra o bé s’han mantingut equidistants. Si ara, per mot menys aquesta situació s’ha produït, amb la intervenció de l’Estat i la col·laboració inestimable de PSOE i C’s la situació s’accentuarà. El PSC, encara que no estigui a favor del 155, la tebior o la falta de contundència a l’hora de denunciar determinats fets que han passat darrerament, farà que vagi a la zona dels proscrits.   

Possiblement els ciutadans del carrer com tu i com jo notarem molt poca cosa. La vida continuarà més o menys com fins ara, però els recels i les desconfiances creixeran considerablement.

Per dir-ho d’alguna manera molt més comprensible, un tripartit com els que es van viure durant la dècada passada no seran possible durant molt de temps. Tampoc crec que les CUP puguin tenir un paper determinant com el que han tingut aquests dos darrers anys.

A pesar de tot, el futur sembla molt incert i ves a saber que és el que pot passar. Però m’ensumo que a curt i mitjà termini res de bo. 

CARRERA SUICIDA

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan es parla de les relacions actuals entre Espanya i Catalunya sé sol parlar de xoc de trens. Però un dia vaig escoltar un símil que al meu entendre és molt més encertat: una carrera suïcida.

Suposo que us venen al cap aquelles imatges de dos cotxes conduits per dos intrèpids conductors que bé per una aposta o bé per una noia, corrent a tota pastilla cap a un precipici y guanya l’últim que abandona el cotxe, tot i que de vegades quan ho vol fer ja és massa tard i el cotxe acaba estimbant-se.

Mentre el Govern i el Parlament de Catalunya anaven fent passos de cara convocar el referèndum per a l’1-O, en un primer moment, l’Estat espanyol s’ho mirava expectant, com aquell que estudia al rival per a veure quins són els seus punts febles.

L’Estat espanyol sé sap fort. Sap que compta amb el suport de la majoria dels països, però sobre tot de tota la maquinària política i judicial i fins i tot de la col·laboració d’una gran part de l’oposició.

Sentir-se fort i comptar amb un gran suport no vol dir, ni molt menys, que també tingui la força de la raó. Catalunya fa molts anys que sé sent maltractada per Espanya i és lògic i raonable que aspiri obtenir un nou status.

Però han fallat les formes. Tant dels uns com dels altres. Sempre es parla de l’efecte acció-reacció i, per tant, davant l’immobilisme d’Espanya, el fet de no voler dialogar ni acceptar que Catalunya té unes característiques especials respecte a la majoria de comunitats, regions o territoris de la resta d’Espanya, Catalunya s’ha hagut de plantar i tirar el carro pel pedregar.

Fins l’1-O queden menys de 15 dies, dues setmanes... Es previsible que encara s’hi vegin moltes coses, en general despropòsits. L’Estat, tal com s’està veient, està traient al carrer tota la seva maquinària pesada: Jutges, fiscals, Guardia Civil, amenaces variades per a fer recular els catalans... Mentrestant, Catalunya intenta driblar com por questes situacions con si fos una carrera d’obstacles. Però és molt difícil que es pugui acabar votant.

Si és cert (tal com explicava l’altre dia el Triangle) que els urnes estan a Brussel·les, en un o d’altre moment hauran d’entrar a Catalunya. No sé quantes urnes hi ha ni el que enguixen, però el que està clar és que no entraran amagades a la butxaca d’algú. Se necessiten camions o vaixells o trens... I tal com està la situació, l’Estat espanyol té ulls on faci falta.

Si el Triangle té la sospita de que estan a Brussel·les, segur que el Govern d’Espanya o sabia molt més aviat. Partint de que tindrà vigilat qualsevol punt susceptible d’emmagatzemar les urnes, moure-les d’allí fins a tots i cadascun dels col·legis electorals és més que una utopia.

El Govern català ho sap. Tot i que vulgui portar la situació fins les darreres conseqüències, serà el primer de tirar-se del cotxe. Per això ja ha suggerit a l’Estat una negociació encara que sigui al darrer moment.

Aquesta situació passa, si o sí, per una consulta pactada i vinculant amb l’Estat i amb el PP al capdavant no crec que es pugui portar a terme. Evidentment no puc garantir que amb un govern d’esquerres (què difícilment no serà monocolor) s’acabi aconseguit, però cal intentar-ho.      

ZERO PATATERO

De Puigbert a E-Noticies.cat.

-Han suspès la llei del Referèndum...

-I quina nota li han posat? Un 4, un 3...

-L’han suspès integrament i prou...  

-Això vol dir un ‘zero patatero’?

Començant per uns i acabant pels altres, si comencés a posar zeros patateros me quedaria tot sol. No cal tornar a enumerar els fets que han acabat desembocant en la situació actual. Seria un bla, bla, bla, que ja tenim més que sentit.

El conflicte (crec que mai abans d’avui havia usat aquest terme, però després del que està passant en els darrers dies penso que es pot qualificar així) és polític i el govern de Madrid pretén judicialitzar-lo i potser fins i tot més enllà.

Diu Rajoy que no descarta res. Què vol dir exactament? Impossible saber-ho però fàcil d’intuir-ho. El primer pas seria inhabilitar els membres del Govern i els càrrecs del Parlament quan han permès la tramitació de les lleis. A partir d’aquí es pot aplicar l’article 155, el que suspèn l’autonomia catalana i no descarto mesures molt més dràstiques com l’ús de la força policial o militar.

El principal instigador del conflicte ha estat sense cap mena de dubte el PP, tot i que sovint altres formacions, així com polítics d’altres partits també hi ha ajudat. El PP per arribar on és va fer ús fonamentalment de 3 coses:

-Fomentar el anticatalanisme.

-Servir-se de les víctimes del víctimes del terrorisme.

-La corrupció que els va permetre fer, entre d’altres coses, opulents actes electorals.  

El País Valencià havia estat el banc de proves en contra del catalanisme amb uns excel·lents resultats, per tant només calia extrapolar-lo a la resta de l’Estat, un fet que no resultaria massa difícil, sobre tot si anava acompanyat de bones campanyes publicitàries. I diners per a fer-ho ne tenien de sobres!

El que ha passat aquests darrers dies al Parlament era previsible que passés pel fet de s’intuïa que l’independentisme no cediria. També era previsible la reacció del Govern Central. L’anunciat xoc de trens finalment ha arribat.

La part positiva d’aquesta situació és que a partir d’ara tot pot canviar. La veritat és que no veig una Catalunya independent (tot i que és una situació que no me desagradaria), però pot ser sigui el final del cafè per a tothom.  

És evident que el Govern d’Espanya (sigui del color que sigui) no pot seguir ignorant les especials característiques del poble català.

Si aquest procés ha servit per alguna cosa és per a fer entendre a Espanya que els catalans som diferents i que l’estat de les autonomies ideat a partir de la Constitució de 1978 ha quedat obsolet i cal buscar per a Catalunya un nou estatus per a calmar les ànims.

No descarto per a res que en un futur proper Catalunya pugui ser un estat independent, però primer caldrà molt més diàleg i més voluntat d’arribar a acords que el que hi ha hagut fins ara.  

La classe política (l’espanyola i la catalana) es mereixen un suspens general i en alguns casos fins i tot un zero. Però els ciutadans tenim a la nostra ma que això canviï, tot i que ho reconec, és complicat, molt complicat...  

https://www.youtube.com/watch?v=y7xFPp1saEs

https://www.youtube.com/watch?v=QwQqY7FKW_M

BATEA, UN POBLE DE LES TERRES DE L’EBRE

Foto: Web Ajuntament de Batea.

Segons sembla, l’amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea (si li dic amic és perquè li ho puc dir) ha aconseguit el ressò mediàtic que pretenia. Segurament, mai abans els focus d’atenció havien enfocat tan directament el poble de Batea com ho van fer dimecres passat quan, unes declaracions del propi alcalde sobre la possibilitat de convocar una consulta popular per a que Batea deixi de ser un municipi català i passi a dependre administrativament de l’Aragó, va córrer per un bon grapat de mitjans de comunicació, entre els que cal destacar TV3.

L’anunci que va fer Joaquim reobre un debat històric a les Terres de l’Ebre: El menysteniment al territori a l’hora d’invertir per part de les Administracions. Quantes vegades heu escoltat de que Tortosa és la quinta província de Catalunya? Potser ara ja no es diu tant, però quan érem joves es deia sovint. Llavors sempre hi havia algú que deia que millor la quarta de l’Aragó que la quinta de Catalunya.  

Si el Govern català se queixa (amb tota la raó del món) de que el Govern de l’Estat no compleix amb els seus compromisos inversors, a les Terres de l’Ebre ens passa exactament el mateix, però en aquest cas amb tots dos Governs, el d’aquí i el de Madrid.

Vaig conèixer a Joaquim Paladella l’any 1986 al poc d’haver entrat a treballar a Hisenda. L’any 1991 va ser elegit alcalde per majoria absoluta; majoria que ha anat renovant en cada elecció.

Quan Pasqual Maragall va ser escollit pel PSC candidat a la presidència de la Generalitat va impulsar un Pla Estratègic per a conèixer de primera ma quines eren les mancances de cada comarca catalana. Per primera vegada un programa electoral sé faria des del territori i no des dels centres de poder de Barcelona.

A les Terres de l’Ebre el PSC coixejava d’una pota: La Terra Alta. Jo formava part de l’equip econòmic que periòdicament es reunia amb diferents sectors per a conèixer les seves necessitats, però de la Terra Alta no teníem cap interlocutor que ens pogués parlar sobre la problemàtica existent.

-Jo conec a Joaquim Paladella, l’alcalde de Batea... Tira cap a Iniciativa, però si li demano jo segurament col·laborarà.

       

Dit i fet. Li vaig trucar i li vaig preguntar si volia explicar-nos les carències de la seva comarca per a incloure-les al Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre. Hi va accedir. L’equip econòmic (me consta que n’hi havia d’altres) ens solíem reunir al despatx professional de l’economista Paco Albacar (reposi en pau)  

No crec equivocar-me quan dic que Joaquim Paladella ens va sorprendre a tots quan va esmentar el que calia fer per a desenvolupar econòmicament la seva comarca.

-Per al creixement de la Terra Alta només calen amb dues coses: Millorar la xarxa viària i poder elaborar de cava.

Al cap d’uns anys les carreteres d’accés a la Terra Alta des de l’Eix de l’Ebre (Horta de Sant Joan-Arnes i Gandesa) van millorar sensiblement, com també la que va de Gandesa al límit amb l’Aragó passant precisament per Batea. En quan al cava, no se’n pot elaborar per que la D.O. Cava s’ha negat en rotunditat incloure la Terra Alta. No obstant, cal recordar que l’any 1999 el vi amb D.O. Terra Alta no era tan apreciat como ho és actualment quan, fins i tot, ha obtingut diversos premis per la seva alta qualitat.

Des d’aquelles inversions en infraestructures a la Terra Alta en general i Batea en particular, ja no se’n ha fet més, tot i que fa uns anys se va parlar de comunicar el Baix Aragó amb la Mediterrània passant per la Terra Alta i posteriorment pel Baix Ebre o bé per les comarques dels Ports i Baix Maestrat fins a Vinaròs. Però la crisi va aturar el possible projecte.   

Tots el pobles tenen el dret de desenvolupar-se i, els alcaldes, amb la col·laboració dels polítics de la demarcació corresponent, de fer-ho possible. Un alcalde per si sol mai podrà complir les demandes dels seus veïns sinó hi ha voluntat de fer-ho per part de la resta d’administracions, ja sigui la Generalitat, la Diputació o el propi estat Espanyol.

Si Joaquim Paladella ha donat un cop de puny a la taula i ha dit prou és perquè les seves peticions no han estat ateses. Per això demana la visita del President de la Generalitat Carles Puigdemont i del Subdelegat del Govern Jordi Sierra.

Accions com el de l’alcalde de Batea les haurien de fer la majoria d’alcaldes de les nostres comarques amb la col·laboració dels diputats territorials, directors de serveis de la Generalitat, etc. Però desgraciadament la majoria dels nostres polítics estan més per conservar el seu privilegi (i això passa per no emprenyar massa els de dalt) que no defensar el seu propi territori. Un clar exemple l’hem viscut fa poc a Tortosa al renunciar a un nou hospital i al tercer institut.

Tot i que pugui sonar una mica esbojarrat: Independència sí, però de les Terres de l’Ebre.

Ànims amic Joaquim, la raó està amb tu!   

EMBOLICA QUE FA FORT

De Ferreres, al Periódico. 

Que els pressupostos generals de la Generalitat de Catalunya acabarien al Tribunal Constitucional estava cantat fins i tot des d’abans d’aprovar-se ja que tant el Consell de Garanties Estatutàries (òrgan depenen del propi Govern català), com els lletrats de la Mesa del Parlament, j havien advertit que destinar una partida per a fer una consulta (tot i no s’especifica quina consulta), seria inconstitucional. No obstant, tant el govern, com els grups independentistes del Parlament (JxS i les CUP) fent cas omís als dos dictàmens, van decidir tirar-los endavant sense treure el polèmic apartat.

I no és que me sembli malament que vulguin tirar el carro pel pedregar. De fet no me fa ni fred ni calor... Però el que sí que els demanaria és CO-HE-RÈN-CIA, ja que me sembla que alguns dels parlamentaris i membres del govern no ho acaben de tenir clar. Si es decideix desobeir, es desobeeix i sinó s’han atendre a les conseqüències i no anar esquinçant-se les vestidures com va fer per exemple l’Oriol Junqueras.  

No sabria concretar quan se va dir, si abans o després de que el PP portés els grans comptes catalans davant el TC, però es va dir que, en tot cas, el veredicte del TC no afectaria a la resta dels pressupostos.

No obstant, Junqueras, el vicepresident econòmic va fer tot un al·legat sobre el fet que el PP havia portat davant el TC els pressupostos més socials quan no havia portat mai els pressupostos de les retallades...

Des del meu punt de vista no me sembla gens procedent els discurs de Junqueras. Tot i que els seus estudis potser no siguin els més apropiats per a estar al front de l’economia catalana (és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Història de l’Economia), el considero una persona de vàlua i que, de ben segur s’ha sabut rodejar d’experts en la matèria i que per tant, no hauria de sortir per embolicar la troca com me sembla que va fer la setmana passada.

Si, con diuen, el TC només dictaminarà sobre la partida reservada a fer la consulta i no sobre la resta, és evident que el nostre Govern podrà aplicar sense cap tipus de problema la resta de les partides, ja siguin socials, culturals, al desenvolupament, la cooperació o les que siguin...  Què pretenia Junqueras amb les seves declaracions? Enganyar a la ciutadania? Acontentar el sector independentista?

Per una altra banda, vaig llegir que s’obligarà a tots els consellers que, de forma explícita donin suport als referèndum... No n’hi ha prou que implícitament l’acceptin? O és que saben que hi ha algú que és reticent?

Tot i es diu que no es pot donar res per fet, me pensava que tots els membres de l’actual Govern català ho tenien clar i que no hi havia fissures entre els seus membres.

Bé, en tot cas me va sorprendre la notícia de que si no donaven suport expressament a la consulta cessarien com a consellers. Potser sigui una forma més d’embolicar la troca i anar generant notícies per a que sembli que s’està fent molt quan a l’hora de la veritat s’estan donant pals de cec a tort i a dret sense aconseguir els resultats desitjats.