PACTES PER A TOTS ELS (DIS) GUSTOS

-Que us bombin a tots! Aquestes paraules de Xavier Trias dites poc abans de que el socialista Jaume Collboni fos escollit nou alcalde de Barcelona son sense cap mena de dubte les que passaran a la història de la constitució de l’Ajuntament en la que serà la 11a legislatura. Poc abans (i quan dic poc estic parlant d’aproximadament 1 hora), Xavier Trias ja es veia per segona vegada com alcalde de la capital catalana gràcies a un pacte amb Ernest Maragall d’ERC i gràcies també a que Collboni no havia aconseguit tancar un acord amb les altres formacions polítiques que van aconseguir representació el passat 28 de maig. D’aquí l’enorme enrabiada de Trias que va ser ‘recuperat’ als 76 anys per Junts x Catalunya (un dels partits hereus de l’antiga Convergència) única i exclusivament per a guanyar l’alcaldia de Barcelona que va estar en mans d’Ada Colau (Barcelona en Comú) els darrers 8 anys. Però el que era un gran disgust per a Trias va significar alegria majúscula per a Jaume Collboni i el PSC que tornaven a governar Barcelona després de Jordi Hereu, l’últim alcalde socialista (2006-2011). Mai no plou a gust de tothom... Entenc la rebequeria de Xavier Trias, però no entenc a tots aquells que han criticat el pacte de Barcelona quan, si han pogut, han estat ells mateixos es que han pactat per a desallotjar els PSC de les alcaldies. Estic parlant evidentment de Girona i ja una mica més cap a casa a Sant Jaume d’Enveja. Si a uns ajuntaments els pactes son perfectament lícits, els altres també i qui no ho vegi així, que s’ho faci mirar. Ah! Que la diferència està en que Barcelona és la capital catalana...? Tal i com li vaig sentir dir una dia a Carlos Fabra, el de la Diputació de Castelló: Ajo y agua (A JOderse Y AGUAntarse). En canvi a Tortosa es va viure una situació molt similar a la de Barcelona. Ja abans de les eleccions Movem Tortosa de Jordi Jordan (un partit de l’òrbita de Catalunya en Comú) i el PSC encapçalat per Víctor Grau van decidir acudir junts formant un ‘tàndem’ electoral. Després de no poder guanyar les eleccions i quedar-se molt lluny de les expectatives que tenien van aconseguir pactar amb ERC, un partit històricament maltractat per CiU i els seus hereus a la capital del Baix Ebre. Per a fer possible el pacte van haver de renunciar a l’acta de regidor Xavier Faura que havia liderat la candidatura en els dues últimes eleccions i Josep Rima, el número 3 de la candidatura. Un fet no sé si qualificar-lo de curiós o anecdòtic és que a la majoria dels pobles on els que havien governat no han tret majoria absoluta, els partits que havien estat a l’oposició han buscat acords amb altres partits amb representació municipal per a capgirar la situació. Exemples clars es tenim a la Sénia, l’Ametlla de Mar, Bot, Corbera d'Ebre, el Pinell de Brai o el ja esmentat Sant Jaume d’Enveja. -Haurien de canviar la llei electoral -Hem deien no fa molts dies-. Potser sí... O potser no. Ves a saber. Igual si la canviaven seguiríem trobant defectes. I és que la perfecció absoluta només existeix en contades vegades. El que m’ha cridat poderosament l’atenció ha estat els pactes que s’haurien tancat als 4 consells comarcals ebrencs. Al principi semblava que Junts i ERC havien arribat a un principi d’acord per governar plegats tots els consells comarcals i que es repartirien les presidències com a bons germans: La Terra Alta i el Baix Ebre per a Junts mentre que ERC presidiria el Montsià i la Ribera d’Ebre. Finalment tot sembla indicar que al Montsià hi haurà un govern de Junts i el PSC, al Baix Ebre haurien arribat a un acord ERC, PSC i Comuns (Movem) i a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta el pacte hauria estat entre ERC i PSC. Com es pot veure hi ha pactes per a tots els gustos (o disgustos, segons som es miri), ja que no és el mateix assolir el pacte que un desitja per als seus propis interessos polítics que no que les negociacions se’t acabin girant en contra i en un tres i no res et trobes fora de qualsevol govern. Si es diu que el futbol és futbol també podria dir-se que la política és la política...

PACTES MUNICIPALS: BARCELONA I SANTA COLOMA DE FARNERS

Façana de l'Ajuntament de Barcelona. 

L’independentisme oficial (el del llaç groc) està emprenyat perquè Ernest Maragall no va aconseguir un ajuntament més per als seus interessos polítics: el de Barcelona, cap i casal de Catalunya.

Vaig tenir el plaer de conèixer personalment a l’Ernest. Al menys ens vam trobar en dues vegades: la primera quan va intervenir d’estrella convidada al míting que els socialistes ampostins vam fer durant la campanya de les municipals de 2007. La segona a la inauguració del col·legi públic Consol Ferré quan era conseller d’Ensenyament durant el segon Tripartit (2008). No semblava res de l’altre món. De fet solia equivocar-se al parlar com li va passar quan va confondre Amposta (on estava) amb Tortosa... L’Ernest Maragall sempre va créixer a l’ombra del seu germà Pasqual, però sembla que quan el germà gran ja no el va poder apadrinar va aprendre a caminar sol fins el punt de que durant els darrers temps m’ha sorprès gratament.

Però el PSC sé la tenia jurada. Ja deveu conèixer la dita: Roma no paga els traïdors! Perquè així el van considerar des de les files socialistes quan va canviar de bàndol. I no dic que estigui bé o estigui malament. Només constato uns fets.  

L’Ernest Maragall, la nit del 26-M se sentia guanyador (havia guanyat en vots igual com el seu germà Pasqual va guanyar en vots a Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques de 1999). Però des del PSC ja el van advertir que no cantes victòria tan ràpid, que tot estava obert...

Finalment va ser elegida alcaldessa de Barcelona Ada Colau gràcies als vots dels seu propi grup (Barcelona en Comú), el PSC i tres del grup de Manuel Valls, i va passar a convertir-se per a molts (la immensa majoria no la van votar) en una traïdora i una botiflera.

Desgraciadament, les persones, sempre som més propenses a veure la palla a l’ull dels altres que la biga al nostre propi. I dic això per tot el que va passar durant la constitució del nou ajuntament de Santa Coloma de Farners. Encara no he sentit a cap independentista criticar la intromissió ni més ni menys que Quim Torra, aquell que diuen que fa de President de la Generalitat de Catalunya.

Santa Coloma de Farners és el poble natal de Quim Torra i on encara hi viu una part de la seva família. La passada legislatura hi va haver un pacte entre CiU i el PSC. Pacte que s’havia de tornar a reeditar per aquest mandat. Però Torra saltant-se a la torera el principi d’autonomia municipal, va pressionar la futura alcaldessa del municipi Susagna Riera (JxCat) per a que el trenqués i arribés amb un acord de govern amb ERC. Degut al terrabastall i les pressions que hi van haver durant el ple de constitució del nou ajuntament, se va haver de suspendre i posposar-se fins les 11 de la nit del mateix dia. La futura alcaldessa, visiblement contrariada, se va posar a plorar. Però no va ser l’única en fer-ho. També ho va fer la regidora del PSC Bea Ventura fruit de l’escridassada i el menyspreu que va rebre d’una part del públic assistent a l’acte.

Un quart d’hora abans de començar el nou ple se tancava un pacte entre JxCat i ERC. Però no passa res, tot sigui pel bé del país...

Noteu la diferència entre tots dos casos?   

MÉS INFORMACIÓ: 

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20190617/insultos-ada-colau-no-es-democracia-articulo-opinion-najat-el-hachmi-7509221?utm_source=facebook&utm_medium=social&fbclid=IwAR1TafUZjgvkO64UDwBTYGaabTgduaGX52YgsHOB33-MOy-RPRG65g_zt5E

EL FINAL DEL PROCÉS

De Juan Carlos Ortega al Periódico d'avui.

La desunió de l’independentisme per un costat i les traves judicials i polítiques per l’altre, fan que, a hores d’ara, no s’acabi de veure quan i com acabarà l’anomenat procés.  

És possible que una vegada passada la Setmana Santa, que per als cristians són dies de meditació i plegaria, hi pugui haver un enteniment entre les dues grans forces de l’independentisme català com són Junts per Catalunya i ERC. No obstant, per a poder investir un nou president encara calda que se puguin donar altres condicionants com per exemple que Puigdemont i Comín renunciïn a les seves respectives actes de diputats per a que, al menys, en segona volta, hi pugui haver una majoria de vots favorables al nou candidat.

Un nou candidat que, a hores d’ara, segons informacions periodístiques d’avui mateix podria ser Ernest Maragall, germà petit de Pasqual que, com sabeu, va abandonar la militància del PSC i va abraçar la fer d’ERC. Si sou seguidors del meu blog, potser recordareu que, personalment, no considero a Ernest Maragall cap prodigi de polític, tot i que va recórrer una gran trajectòria arribant a Conseller d’Educació durant la presidència de Montilla. Per la seva edat (75 anys) el veig més com un president honorífic i mediador que no com un president que pugui intervenir amb el dia a dia de Catalunya (procés a part)

Com sabeu, les darreres eleccions al Parlament convocades anòmalament per Rajoy se van produir el passat 21 de desembre. També recordareu que les dues grans formacions independentistes (els postconvergents de Puigdemont i ERC), s’hi van presentar per separat després d’haver concorregut plegats a les eleccions del 27 de setembre de 2015 a la candidatura de Junts pel Sí. És evident que alguna cosa passava...   

Han passat més de 3 mesos i després de sonar diversos noms per a poder aspirar a la presidència de la Generalitat, el fracàs ha estat el denominador comú. Hi ha estat així perquè alguns no volen baixar del burro.

Desgraciadament la situació és la que tenim. Una Catalunya sotmesa per l’article 155 de la Constitució i un Govern del PP que no s’arronsa ni s’arronsarà a l’hora de posar-nos tota mena d’entrebancs.

Fixeu-vos on arriba la desunió que ni la qüestió de la llengua a les escoles va fer-los reaccionar. Per tant, no he de ser pessimista a l’hora de pensar que la situació que vivim tingui un final feliç en un curt espai de temps. Més ve va per a llarg...

Quan llegeixo a alguns polítics que no volen una repetició electoral, no m’ho acabo de creure. Sobre tot perquè també hi ha que opinen que no seria tan dramàtic que se tornessin a repetir. Si finalment passés, si hi tornessin a haver eleccions a l’estiu, significaria el fracàs de la política catalana i només alguns (precisament aquells que com he dit no volen baixar del burro) se podrien sentir guanyadors... Però el poble de Catalunya, en general, hi perdria.

Necessitem sortir de la situació que estem patint. Cal tornar a la normalitat encara que per a molts sigui la anormalitat. Cal refer-nos com a poble tal com ho hem fet tantes vegades. I cal, sobre tot vèncer l’enemic comú.

Fins que l’enemic comú no sigui derrotat, el final del procés va per a llarg, per a molt llarg...