CARTA PUBLICADA A EL PUNT/AVUI EL 22-07-2023

La mateixa que em va publicar el Periódico ahir però amb el títol original.

NOU GOVERN, RES DE NOU

Entre tots els titulars periodístics que podia triar avui, he preferit el del Punt Avui: Nou govern, res de nou. El titular del Periódico també anava en la mateixa línia: Suma i segueix.

És normal que no ens agradi. Això passa, amb més o menys grau, en qualsevol govern que no sigui dels nostres colors. El que passa és que el PP, en general, crea animadversió entre els catalans. Només els seus afins i bona part de C’s opinaran diferent.

El PP ve de governar amb majoria absoluta, un status que va de meravella per a qui el té, però que és nefast per a la resta de partits. Si en fas abús (què és el que va fer el PP) té tornes intransigent i autoritari i t’arribes a creure allò que no hauries d’haver-te cregut mai: què ets el millor entre els millors.

Però la realitat sol ser molt diferent (al menys per a tots aquells que d’alguna manera som oposició) L’anterior govern de Rajoy va tenir moltes mancances i algunes d’elles molt grosses: manca de diàleg, desconsideració cap a Catalunya, prepotència... I si alguna cosa li faltava la va aportar Jorge Fernández Díaz conspirant contra destacats polítics catalans. Si ho analitzes fredament tot plegat fa pena.

Sobre el nou govern, ara per ara se’m fa molt difícil opinar. No tinc la suficient informació per a poder analitzar-lo. El què si que puc dir d’entrada és que me vaig equivocar de totes, totes. Deia abans d’ahir que me tirava a la piscina i dels 4 noms que vaig pronosticar no en va sortir cap. Encerts 0%. En lloc d’endeví, millor dedicar-me a d’altres coses.

La quota catalana, com he llegit a diversos mitjans (hi ha una coincidència molt generalitzada) és Dolors Montserrat. No la mare, sinó la filla. Quan vaig llegir el seu nom, ràpidament li vaig posar cara i me va venir la de Dolors Montserrat i Culleré. Però no... Es tractava de Dolors Montserrat i Montserrat, filla d’aquella. Cap més... Ni Jorge Moragues, ni Andrea Levy, ni Alicia Sánchez-Camacho, ni Xavier Garcia Albiol, àlies el Godallenc... Cal dir però que el pes específic dels populars a Catalunya, com sé sap, és relativament baix i sense perspectives de millora, per tant, tampoc calia esperar que Rajoy en nomenés més.

Ràpidament a Internet va sortir que la nova ministra tenia un deute amb la hisenda pública espanyola de 2 milions d’euros. He mirat la pàgina de los Genoveses (què és on surten totes les xafarderies referides als peperos) i ja havia dedicat un apartat especial als nous ministres explicant qui era qui de cadascú d’ells, però casualment l’apartat que feia referència a la nova ministra catalana encara està en construcció. De totes maneres us la enllaço per si voleu donar-li un cop d’ull. Aquesta mena de rumors s’han de prendre amb tota la cautela del món, ja que no tot el que es diu per Internet és veritat.

Un exemple que he viscut durant els darrers dies. El passat dia 2, de forma espontània, me’n vaig adonar que tenia un gran nombre de visites a una entrada que vaig fer a la Via Augusta quan aquell mateix dia feia exactament 3 anys des de que ho vaig publicar. El títol de l’entrada és: Montoro y familia se quedan mil pisos de Bankia a precio de ganga i, segons s’explica, la notícia la va donar Diagonalperiodico.net. En un parell de dies he tingut més de 9.000 visites. El mateix dia vaig rebre un missatge d’aquells de passa-ho amb la mateixa informació.

Després de consultar diverses pàgines que també l’havien publicat, vaig veure que al cap d’uns dies de publicar-ho, Diagonal ho havia desmentit...

D’on va sortir la notícia? Realment no era veraç? Què cadascú pensi el que vulgui, però està clar que les notícies s’han de contrastar, ja que corre molt informació falsa. No obstant, tenim menys pecat els que no ens dediquem professionalment a opinar i informar que els que són periodistes de professió i que també, de tant en tant, fiquen la pota fins al coll.  

Associacions o societats limitades? (Carta publicada al Punt Avui)

 CAROL MARTÍ GRAU / SITGES (GARRAF)

La nova Llei 27/2014 del govern espanyol que va entrar en vigor al novembre sobre impost de societats és clarament un atac directe al teixit associatiu del país. Jo mateixa formo part d'una associació de pares amb nens amb discapacitat que es veu directament afectada per aquesta nova normativa fiscal. Segons aquesta, totes les associacions, per petites que siguin, tant si generen ingressos com si no, hauran de declarar l'impost, tal com ho fan les societats mercantils. Cada vegada és més complicat gestionar una associació, moltes d'aquestes han estat creades per les mancances que els ciutadans trobem en els nostres municipis, i el cas de la discapacitat és un camp minat; per això destinem les nostres energies a posar en funcionament serveis especialitzats amb què es busca millorar la vida dels nostres fills. És una bona notícia saber que des del mes de febrer moltes associacions catalanes s'estan mobilitzant en contra de l'aplicació d'aquesta llei, demanen al govern espanyol que modifiqui la llei per simplificar els impostos tributaris de les associacions i entitats sense ànim de lucre per recuperar els supòsits d'exempcions que existien. També demanen al Parlament i al govern de la Generalitat que instin el govern de l'Estat a elaborar una nova proposta fiscal per aconseguir que les nostres associacions siguin del tot participatives, transparents i coherents, sense haver de recórrer a gestors externs.

.

L'error colossal de l’independentisme

Pere Cardús

L'acord del full de ruta, pendent de la incorporació segura de la CUP i d'Unió, tanca una etapa del camí cap a la independència que ha durat massa. L'endemà del 9-N (que poc que en sabem de rendibilitzar les victòries...) es va obrir un període de brega política entre els partidaris de la independència que ha sembrat dubtes sobre el sentit d'estat dels nostres dirigents polítics. I, cosa que és pitjor, aquesta baralla de galls --propiciada pels interessos partidistes d'alguns-- ha impedit d'atreure els qui tenien pendent de decidir el sentit del seu vot. De fet, els ha allunyats més que mai. El gruix d'indecisos que s'ha definit aquests últims mesos s'ha decantat majoritàriament en favor d'Espanya perquè s'ha estimat més un dolent conegut que no pas un boig per descobrir. Per més que vulguem creure el contrari, allò que farà decantar els qui encara no s'han pronunciat en favor de la independència no seran els arguments i les llistes de greuges, sinó la confiança en la capacitat d'aquest país de fer un pas de gegant sense que s'esdevingui el caos.

Aquesta idea d'anar a convèncer indecisos, a banda de ser paternalista, és un error colossal. D'entrada, caldria posar en dubte la categoria 'indecisos', que és com un calaix de sastre poc seriós. A continuació, cal posar-se a la pell d'aquell qui, després de totes les agressions i les discriminacions de l'estat espanyol contra els catalans, encara no s'atreveix a votar per la independència. N'esteu segurs que necessita més arguments? Voleu dir que no els sap tots, a hores d'ara? De segur que els convençuts som uns éssers superiors que anirem a explicar la paraula de Déu als descreguts? Recordem que, després d'haver fet tots els miracles inimaginables, el missatge definitiu de Jesús va ser el propi sacrifici i la resurrecció.

Què vull dir? Que el millor missatge és l'exemple. La independència demanarà alguns sacrificis a curt termini en canvi d'obtenir beneficis immensos a termini mitjà i llarg. I com poden demanar alguns polítics que la gent se sacrifiqui si ells demostren que no tenen intenció de fer-ho? Com hem de voler fer renúncies els ciutadans si veiem que els màxims dirigents no estan disposats a fer passar el país davant els partits? La independència no serà el resultat d'un procés evangelitzador i els independentistes no ens en sortirem fent de testimonis de Jehovà que truquen als pisos dels pobres infidels. La independència serà possible si els qui han d'assumir la màxima responsabilitat política en la construcció del nou estat són capaços de generar confiança i seguretat. Tothom està disposat a sacrificar el present si sap que el futur serà millor. Qui no vol sacrificar-se pels seus fills?

'Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta i distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l'anhel de la mar lliure i oberta.' Antoine de Saint-Exupéry ho expressava d'aquesta manera tan bonica. I és important de fer notar que deia 'transmet' i no 'explica'. Cal transmetre confiança. I això no es fa amb retrets ni batusses constants entre els partits que s'han compromès a construir la llibertat. El missatge dels polítics ha de ser: 'Som diferents. Tenim idees diferents. Les nostres maneres de fer política són diferents. Venim de tradicions diferents. Però estem disposats a donar-nos la mà i treballar com un sol equip per aconseguir un objectiu que és bo per a tothom: la independència. Farem els sacrificis que calgui i ajornarem els nostres interessos particulars legítims. Quan siguem un estat, estarem en trinxeres diferents, però ara anem junts perquè això ens fa més forts. Guanyarem.'

El dia que CDC, ERC, CUP, Unió i tots els qui s'hi vulguin afegir enviïn aquest missatge conjunt, aquell dia començarà el veritable camí cap a la independència. Mentrestant, qui vulgui convertir pobres infidels, carregat de magnífics arguments, s'encastarà contra el mur de la desconfiança. O els nostres partits fan una passa endavant tots junts i envien aquest missatge al món, o no ens en sortirem. La fe cega no existeix, ni ens convé. Ens cal lideratge amb exemple. Ens cal generositat. Ens cal confiança i unitat. El 27-S convé que a l'hora de votar els grocs, els verds, els vermells o els blaus, tots els catalans sàpiguen que, en el fons, voten l'arc de Sant Martí de la independència.

perecardus@mesvilaweb.cat