dimarts, 31 de juliol de 2018

MEMÒRIES D’UN SOLDAT QUE NO HO VOLIA SER (Segona part)



Aquell matí, com tots els altres matins, també van passar llista. L’única diferència va ser que no només van cridar els que havien arribat el dia anterior, sinó que també ho van fer a tota la resta. Quan van acabar encara ne quedaven uns pocs, entre ells, el que li havia aconsellat silenci el dia que va entrar a D. Manuel. Llavors, el comandament, visiblement emprenyat, els hi va preguntar qui eren i, acte seguit els van enviar al front de la batalla de l’Ebre.
Però en arribar a l’Ebre, D. Manuel  tampoc va voler lluitar. Així que va poder es va amagar a una petita cova que hi havia al fons d’un barranc i suficientment coberta de vegetació per a que no el poguessin descobrir. Anava sol i s’hi va estar allí moltes hores. De repent va veure com per l’altre costat de barranc passaven uns soldats. Va comprendre que era franquistes. Així, va lligar un mocador blanc a la punta del canó del seu fusell i el va aixecar entre la vegetació movent-lo de costat a costat.
Els grup de soldats li van donar l’alt i tan prompte com va sortir el van arrestar. A part del seu fusell i els estris personals portava tres o quatre llibres lligats amb un cinturó.

Nil castellà vestit de soldat republicà. 
Va ser una deserció? Sí... Però no ho va fer per a combatre amb aquells que eren els seus enemics. El que volia D. Manuel era no haver d’entrar en combat.
Els nacionals el van acabar tancant a un camp de concentració de presoners de guerra i altres afectes a la República.

-Els d’un bàndol me van tancar a la presó i els de l’altre a un camp de concentració –sola dir D. Manuel-.

També deia una altra frase carregada de veritat: D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre una guerra.
I jo encara us en afegiré una altra: La història la escriuen els vencedors (al menys durant els primers anys)    

A L'HORA D'ESMORZAR...

El bar ha de tenir un bon aparcament! 

LA NOSTRA RIBERA 615






PALS 8






CAPVESPRES AL DELTA 113

Bon dia!

dilluns, 30 de juliol de 2018

MEMÒRIES D’UN SOLDAT QUE NO HO VOLIA SER (Primera part)

Nil Castellà vestit de sodat republicà. 

PREÀMBUL

Quan se parla de les guerres, se sol parlar dels herois, de les batalles, d’estratègies, d’armament, etc., però no se parla mai des insubmisos, dels desertors o dels covards que, evidentment també els hi ha.
Manuel Piqué, D. Manuel (nom fictici) va ser un d’aquests sodats que mai va voler disparar un tret. Tot i que no sabria dir si per conviccions personals o per por.
Els fets que vaig a narrar són els records que guardo de les explicacions que ens feia. Intentaré ser el més precís possible, tot i que hi ha fets que poden diferir una mica de les seves narracions i per tant ser inexactes. Penseu D. Manuel m’ho va explicar ja fa més de 40 anys i que, per tant, puc cometre errades.

FETS

Abans de començar la guerra, D. Manuel, com a soldat de lleva, estava destinat al Regiment d’Infanteria número 19 de Caçadors de Muntanya de Jaca (Osca) Però el dia que les forces anomenades nacionalistes van donar el cop d’estat (18 de juliol de 1936) D. Manuel estava de permís a Igualada, al seu poble natal.
Sovint els fets són capriciosos i el destí va voler que, en trobar-se en terres catalanes fos mobilitzat per l’Exèrcit republicà. D’haver estat a Jaca ho hauria segut pels revoltats que la van controlar des d’un bon començament.
Com que D. Manuel va negar-se a empunyar una arma de foc, els comandaments militars de la II República Espanyola van ordenar tancar-lo a una presó militar.

Només arribar-hi, un presoner que portava més dies, li va dir:
-Cada matí passen llista i tots aquells nouvinguts són destinats immediatament al front. Demà quan ho facin, tu no responguis...
D. Manuel mai va saber perquè entre tots els que van ingressar aquell dia, ell va ser un dels escollits per l’altre pres per a fer-li aquella confidència.
Però al dia següent, quan van passar llista i van cridar: Manuel Piqué! D. Manuel no va contestar.
Cada matí, durant un temps, encara el van cridar, però va arribar un moment que van deixar de fer-ho.
Va passar-se a la presó molt de temps, fins que un dia, davant la manca d’efectius, la República ja va mobilitzar a tothom que tenia capacitat per a disparar un fusell.

(Continuarà...) 

LA NOSTRA RIBERA 614






PALS 7






SISÈ RELAT: EL ÚLTIMO CIGARRILLO

http://laviaaugusta.blogspot.com/2011/07/el-ultimo-cigarillo.html

EL DARRER PROFESSOR


Avui ha traspassat Mossèn Jordi Gual, el darrer professor amb qui hem mantingut contacte.
I dic hem, perquè cada any, un grup d’exalumnes de batxillerat de l’institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona en reuníem al votant d’una taula per a dinar, però el que era més important, retrobar-nos i parlar sobre les nostre vivències passades, algunes molt allunyades en el temps. Jordi (no li cala cognom ni cap altre tipus de distinció), també venia. Era un mes entre tots nosaltres.  
Precisament dissabte vam fer el dinar d’aquest any i ja feia uns dies que sabíem que Jordi no vindria ja que se trobava greument malalt.
Jordi sempre va ser un capellà atípic. El recordo fins i tot abans de tenir-lo de professor de religió. Sempre anava amb uns texans i un jersei  negre on hi portava un petit crucifix de plata. També el recordo el primer dia que va entrar a la nostra classe.

-Bon dia. Per aquells que no me coneixeu, sóc Jordi Gual. Us he de dir que tots esteu aprovats... Si algú no aprova és perquè ha volgut suspendre. Només demano que assistiu a classe. Amb això ja n’hi haurà prou.


I acte seguit se va seure sobre la taula, una cosa impensable, ja que estava prohibit i alguns professor fins i tot té posaven una falta d’ordre si té veien assegut a sobre la taula de classe...
Al cap d’us mesos Jordi va ser expulsat de l’institut. En aquella època els alumnes no donàvem crèdit al que havia passat. No era per a res normal que passes una cosa així. Penseu que estic parlant dels curs de 1973-1974.
Se va dir que havia dit alguna cosa que havia sonat malament a l’oïda d’algun alumne de família massa ultraconservadora.
Els alumnes de COU de l’institut van iniciar una recollida de firmes demanant que se’l reincorporés a la seva plaça de docent. La qual cosa va succeir al cap d’un temps, abans de que acabés el curs lectiu.
Jordi va entrar a classe visiblement emocionat i donant-los les gràcies pel nostre suport.

-Per primera vegada a Barcelona s’ha parlat dels alumnes de COU i 6è de l’institut Antoni Martí i Franquès.

Quan me vaig retrobar amb ell després de 40 anys, me va negar que digués el que sé li va atribuir.

-Mai ho vaig dir!

Segurament era un capellà massa progressista per a l’època i atribuir-li una frase un tant malsonant era una bona manera de treure-se’l de sobre per a que no infectés aquells ments de per si massa infectades pels seus progenitors.  
Els que el recordem, sobre tot les seves amigues (totes exalumnes seves) avui estem commocionats.
La baixa de Jordi serà impossible de reposar. Aquesta vegada ha estat expulsat definitivament... Tot i que diuen que la gent viu, mentre sigui recordada per aquelles persones que el van estimar. 

Descansi en pau.

CAPVESPRES AL DELTA 112

Bon dia!

diumenge, 29 de juliol de 2018

LA CORBATA DE L'ENRIC

Lloc on hi havia el cine Excelsior al carrer la Rosa. 
Era una tarda de cinema a Santa Bàrbara, al conegut com el cine del ‘retó’, ja que pel que sembla va ser el rector de la parròquia de Sant Gregori qui el va promoure amb la idea inicial d’aportar una eina de distracció per a les xiquetes i xiquets del poble de la Plana. Però prompte se va convertir en un cinema per a tothom.
El cinema se va construir al Barranquet i al cap d’uns anys, dintre del mateix local se va fer una altra sala més moderna i amb els seients entapissats. La sala vella però, no va quedar en desús. Allí s’hi solia fer teatre o bé els assajos del grup de teatre Planer.
El cinema del retó s'anomenva oficialment Excélsior
En aquell temps les sessions eren dobles sempre precedides pel No-Do. Normalment la segona pel·lícula era millor que la primera ja que podria considerar-se d’estrena.
Després de quasi dues hores, a la mitja part la gent solia sortit de la sala per anar al lavabo. Als cinemes que hi havia bar, el públic també aprofitava per a beure alguna cosa.
Jo anava amb el meu amic Carles. Només sortir al hall ens vam trobar amb el seu amic Enric. Carles i Enric havien estudiat junts al Joaquim Bau de Tortosa. Com és natural, se van saludar i se van posar a parlar mentre jo estudiava detingudament a l'Enric. Me'l mirava de dal cap a baix i de baix cap a dal, amb lentitud, amb dissimulo. Intentant que cap dels dos se’n adonés.
Lluís era un jove de faccions dures. No diria que fos guapo, sinó que tot el contrari... La roba que portava potser no era la més apropiada ni per a l’edat que teníem ni per a l’ocasió. Vestia una americana a quadres tipus príncep de Gal·les i una corbata a conjunt amb un gran nus. De tot el conjunt, si hagués de destacar una cosa sobre les altres seria precisament el nus de la corbata.
Mentre el continuava repassant, reia en silenci, la qual cosa és molt complicat, quan de sobte Carles me va mirar i me  va dir:

-Joan riu-te’n!  

Aquell riure en silenci se va transformar en una gran riota davant la rialla del meu amic i la cara d’estupefacció de l'Enric.

LA NOSTRA RIBERA 613






PALS 6






CINQUÈ MICRORRELAT: EL MULO

http://laviaaugusta.blogspot.com/2011/07/el-mulo-el-relat-finalista.html

CAPVESPRES AL DELTA 111

Bon dia!

dissabte, 28 de juliol de 2018

ELS PACTES DE LA MONCLOA (acudit)


Durant la Transició ens van vendre que els Pactes de la Moncloa havien estat els artífex de l’estabilitat política a Espanya. Tot i això, s’explicava quest acudit:
Era una família composta per la mare, el pare, un fill d’uns 7 anys i un altre de més menut que encara portava bolquers. A part, a la casa també hi havia una minyona.
Un dia, a l’hora de dinat, el fill gran els hi pregunta als pares:

-Què són els Pactes de la Moncloa? (en aquell temps no se parlava de res més i sembla que el xiquet ho va haver sentir per algun lloc)

El pare, que sé les donava de saber-ho tot, va intentar explicar al xiquet d’una forma que fos entenedora per a ell.

-Imagina’t casa nostra. Casa nostra és com una nació en petit. La mare, que és la que administra la casa representaria el govern. Jo mateix, que me guanyo la vida pencant amb el meu negoci representaria l’empresa, el motor de l’economia, tu series el poble, el teu germanet el futur i la minyona representaria el món laboral. Les relacions entre tots s’assemblaria al funcionament d’Espanya...

Però ràpidament el pare va veure que no se’n sortia i ho va tallar de soca-rel.

-Bé, ja te’n adonaràs tu mateix i quan ho comprenguis pensa que els Pactes de la Moncloa funcionen més o menys igual...

Un dia, després d’haver dinat, els dos germans estàvem jugant. De sobte del germà gran va començar a sentir la pudor típica de qui s’acaba de cagar...    
Ràpidament se’n va a buscar a la mare però en veure que estava fent la migdiada al sofà, no la vol molestar...
Llavors va anar a buscar el pare que estava a l’habitació beneficiant-se a la minyona i no se’n va adonar de la presencia del xiquet.
El xiquet, després de posar en ordre tot el que li havia passat en poca estona va arribar a la següent conclusió:

-Ja tinc clar que són els pactes de la Moncloa... Mentre el govern dorm, l’empresari se beneficia el treballador, al poble ningú l’escolta i el futur està ple de merda.   

Pel que sembla no anaven massa equivocats... 

LA NOSTRA RIBERA 612






PUBLICITAT SÍ, GRÀCIES!