dijous, 30 de novembre de 2017

LES MALES COMPANYIES (Primera part)

Durant dos dies consecutius (28 i 29 de novembre), la Sexta va emetre un reportatge sobre la família Pujol dintre del programa Las males compañías dirigit i presentat per la periodista Cristina Pardo.
Per aquells que no el vau veure, el programa tractava de la corrupció al voltant de la família Pujol que, com sabeu, va ser qualificada com a organització criminal del que destacarien principalment dues figures: Marta Ferrusola, la matriarca i Jordi Pujol (Júnior), el primogènit.
De fet res o casi res que no sé sabes ja que des de aquell dia del mes de juliol de 2015 on Jordi Pujol, el que fora durant 23 anys President de la Generalitat, va declarar que havia mantingut oculta una part de l’herència de l’avi Florenci, tots els mitjans de comunicació ens van mantenir constantment informats sobre com s’anaven desenvolupant els esdeveniments.  
La trajectòria pública de Jordi Pujol i Soley, el Molt Poc Honorable, va coincidir en gran part amb els meus primers anys en política. Ell va ser elegit President l’any 1980 i jo vaig començar a militar al PSC l’any 1983, tot i que ja feia uns quants anys que estava a la seva òrbita.
Tot i que en un primer moment es podria pensar que me vaig afiliar pel fet de que mesos abans Felipe González tragués majoria absoluta, la realitat és molt diferent. El pas definitiu el vaig donar el 9 de maig, el dia següent de les eleccions municipals. En aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i Josep Bertomeu Canalda, més conegut com a Don Pepe, acabava de revalidar el càrrec d’alcalde per majoria absolutíssima, aquesta vegada encapçalant la llista de CiU, ja que la primera vegada ho va fer con independent.
Per aquell mateixos anys comença el declivi de Banca Catalana i finalment acaba als jutjats (cas Banca Catalana) Contra tot pronòstic Jordi Pujol ne surt indemne i la seva figura reforçada. Igual com ha passat durant els últims anys amb el tema independentista, també llavors tota la culpa era de Madrid, mentre que els de la capital d’Espanya se van mostrar maça complaents o porucs pel que pogués passar.
Mentre el patriarca feia de crossa dels governs estatals quan convenia, pel seu darrere la família feia negocis no del tot clars. El programa de la Sexta ens va recordar unes paraules de Júnior durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya: Anava a Andorra a buscar homes de negocis amb qui fer negocis i això és legal... Però algú sap a que es dedicava concretament Júnior? I Josep? I Pere? I Oleguer?
Des de la meva època de batxiller, sempre recordat una frase que ens va llegir un dia el nostre professor de Literatura: Los Tahures con dados hacen condados.  Tot i que la frase fa referència als jocs d’atzar i apostes, bé podria utilitzar-se amb el cas del Pujol: del no res van crear un imperi...Tot i que segons la matriarca no tenien ni cinc i anaven amb una ma al davant i l’altra al darrere...
Crec que va ser Lluís Foix, periodista i durant un any director de la Vanguardia i que va ser un dels qui va sortir al programa, va dir que mentre la família i Convergència s’estaven lucrant il·lícitament, Jordi Pujol mirava cap a un altre costat. No crec que fos així. Mira cap a un altre costat aquell que no vol assabentar-se del que està passant pel seu voltant. Des del meu punt de vista Jordi Pujol coneixia perfectament totes les martingales usades tant per la seva família com pel seu partit i les consentia perquè suposo que ho portava als seus gens, uns gens heretats de son pare Florenci que ja va ser multat durant el règim de Franco per tenir diners a l’estranger. Com diu la dita: De tal palo tal astilla...
Per a mi un dels moments memorables del programa va ser la resposta de María Victoria Álvarez que a la pregunta de Cristina Pardo de perquè no ho va denunciar, va respondre:

-Però vostè sap de qui estem parlant...? Sap qui eren aquesta gent...? Sap el poder que tenien...?  

A part d’això sense proves no pots anar en lloc. Si la fiscalia amb molts més recursos no va iniciar cap investigació arran de la intervenció del President Pasqual Maragall al Parlament, com ho anaven a fer tots aquells que només tenien indicis... Al primer capítol va sortir un empresari de la construcció que tenia proves sobre el que estava passat i ni així li van fer cas.
Quan a un territori està dominat per una organització criminal que a part governa les principals institucions del país, és molt difícil trobar valents que s’hi encarin. El territori és Catalunya, però també podríem estar parlant d’altres territoris molts més menuts, com per exemple Amposta...

I creieu-me, sé del que estic parlant.  

Us deixo l'enllaç per si voleu veure-ho: 

http://www.atresplayer.com/television/programas/malas-compañias/temporada-1/capitulo-4-programa-los-pujol_2017112800940.html#fn_comentarios_lay

LA NOSTRA RIBERA 373






CARDONA 11 (LA MUNTANYA DE LA SAL)






Los buenos gestores

IGNACIO ESCOLAR

El Gobierno del PP quiere imponer su programa político a administraciones donde no gobierna, a ciudadanos que no le votaron, en competencias que no son las suyas

A las autonomías con problemas de financiación –casi todas– el Gobierno les deja la opción de las lentejas. O las tomas o las dejas. O firmas un convenio con la industria farmacéutica que discrimina a los genéricos, o te quedas fuera de las ayudas financieras que reparte Cristóbal Montoro para la Sanidad, como si el dinero fuese suyo y no de todos.
La información que ayer publicamos en eldiario.es sobre cómo el Ministerio de Hacienda niega la ayuda financiera a las autonomías si no firman un convenio que beneficia a las grandes farmacéuticas es un escándalo gravísimo. No solo porque pueda generar sobrecostes innecesarios a todos los españoles –los genéricos son igual de eficaces y más baratos–. También por la forma antidemocrática con la que el Gobierno del PP impone su programa político a administraciones donde no gobierna, a ciudadanos que no le votaron, en competencias que no son las suyas.
Las autonomías y ayuntamientos son administraciones igual de dignas y democráticas que el Ejecutivo central; no son gobiernos de segunda, supeditados al Consejo de Ministros de Rajoy. No vivimos en un Estado centralizado donde solo haya una autoridad y el reparto de competencias en España deja bastante claro de qué se ocupa cada una. Por eso no es tolerable que el Gobierno central invada las funciones de las demás para exclusivo beneficio de su partido, en contra de los intereses de los propios ciudadanos. Es lo que hace con los genéricos y este convenio con las farmacéuticas de obligado cumplimiento para las autonomías, cuando la sanidad está transferida. Es lo mismo que ha hecho con el Ayuntamiento de Madrid y la intervención de sus presupuestos.
Es un enorme abuso que un Gobierno incapaz de cumplir sus compromisos de déficit, que se salta su propia ley de gasto, intervenga las cuentas de un Ayuntamiento con superávit. Es el mismo PP que antes arruinó el consistorio madrileño. Es el mismo PP que aplica un rasero distinto con otros ayuntamientosigualmente endeudados –el de Jaén–, pero donde los suyos gobiernan. Y es el mismo PP que utiliza el Gobierno de todos para atacar a sus rivales políticos.
Con la intervención de Madrid, el Gobierno quiere bloquear las inversiones que el Ayuntamiento tenía previstas para los dos últimos años del mandato de Manuela Carmena, como la peatonalización parcial de la Gran Vía. Es una decisión meramente política que busca asfixiar al primer ayuntamiento de España, el más simbólico, no vaya a ser que la izquierda haga una buena gestión que les deje en evidencia. En palabras de la concejal del PSOE Erica Rodríguez: “Montoro busca desestabilizar al Ayuntamiento de Madrid porque hace una política distinta”. 
En una impúdica respuesta parlamentaria, la semana pasada, el Gobierno justificó que esté apretando a las administraciones locales –que tienen superávit– porque ese dinero es necesario para corregir el déficit. El déficit del propio Gobierno central.
Es la misma excusa que pone Montoro cuando añade letra pequeña a los fondos autonómicos: te doy el dinero pero yo te diré cómo lo empleas. Como si el Gobierno fuese el padre responsable que le da la paga semanal a sus hijos, pero les ordena que no se lo gasten todo en golosinas.
Pero, ¿quién es aquí el gestor responsable? Sin duda, no Cristóbal Montoro, el responsable de una amnistía fiscal inconstitucional que nos ha costado carísima;autor de esa famosa frase de "que caiga España, que ya la levantaremos nosotros" para justificar que el PP no apoyase al Gobierno de Zapatero en una votación donde se jugaba la intervención del país.
Tampoco es precisamente responsable el Gobierno de Mariano Rajoy, que aprobó una rebaja de impuestos en año electoral; el mismo Gobierno que ha anunciado otra rebaja similar para cuando toque votar de nuevo.
Son los buenos gestores… de lo suyo.

LA BADIA DELS ALFACS EN BLAU

Bon dia!! 

dimecres, 29 de novembre de 2017

ESTIC SITUAT EN ALGUNA TONALITAT DE GRIS

De Faro a Diari de Tarragona
El Periódico d’ahir publicava una carta al director amb el títol de ¿Per què no sóc independentista? Com a sobre la destacava, la vaig llegir. Només començar ja vaig veure que no m’hi sentia identificat, tot i que hi ha coses que evidentment comparteixo. Però també comparteixo part del discurs independentista. Potser perquè no ho veig ni blanc, ni negre, sinó gris (sense concretar la tonalitat, ja que n’hi ha moltes)
No fa gaires dies vaig rebre un missatge de Whatsapp d’un amic. Me deia alguna cosa així: Si no tens res millor que fer, ara surto a un debat del Canal Terres de l’Ebre. No acostumo a mirar els canals territorials perquè de la seva programació m’interessa ben poca cosa, la veritat. I encara menys els debats, ja que com he dit alguna vegada només tracten temes de política general, en cap cas les problemàtiques de les Terres de l’Ebre, ja siguin en el seu conjunt, ja d’algun poble en concret.
Escala cromàtica de grisos.
El vaig sintonitzar i el vaig seguir una bona estona. Cal dir que el meu amic estava sol i quan algú està sol li solen ploure les crítiques de totes parts. Sobre això ne tinc alguna experiència ja que en la meva etapa de regidor vaig anar a algun dels debats que s’hi feia després dels plens municipals a Amposta Ràdio i al menys una vegada ho vaig patir.
Un dels temes que va sortir va ser si era més plausible si la independència o el federalisme. El meu amic defensava la independència, mentre els altres preferien la via federalista. Uns creien que la independència és una utopia i el meu amic també qualificava d’utòpic el federalisme. Tots tenien raó encara que ningú la volia donar als altres. Li vaig enviar un missatge al meu amic advertint-lo que tan utòpica era una cosa com l’altra.
Que l’independentisme és utopia crec que s’ha demostrat sobradament. Però que faríem si al món no hi hagués utòpics i somiadors? Seria una mica més imperfecte del que ho és ara. Des de les files independentistes han estat moltes veus conegudes que han dit que s’ha corregut massa, que no n’estaven preparats... Un dels darrers en apuntar-se al carro ha estat el rapitenc Lluís Salvador que ha dit: Qualsevol que tingui dos dits de front ho sap (en referència a que el Govern no estava preparat)
Però el federalisme també es utòpic. Tota legítima reivindicació que, ara com ara necessiti l’aval de Madrid, és utòpica. El PSOE va pressionar el Govern de Rajoy amb una reforma constitucional a canvi de donar suport a l’article 155. Sembla ser que tots vam donar per fet que aquesta reforma passava necessàriament per aquells aspectes que feien referència a la divisió territorial d’Espanya. Però el PP diu que no... Que no sé va concretar res i que primer caldria veure quins punts de la Carta Magna haurien de ser reformats, tal i com ho va expressar ahir el seu portaveu parlamentari Rafael Hernando.
També va sortir el tema de les agressions de la Guardia Civil als ciutadans que volien votar l’1-O. En aquest punt el meu amic també es va quedar sol, ja que els altres contertulians li deien que ja sé sabia que l’1-O podien passar coses així, i ell deia que no. En aquest punt no estic d’acord amb el meu amic i així li vaig expressar també. En un país ocupat des de feia dies per milers de guàrdia civils i policies, algú de debò se podia pensar que no actuarien en un moment donat? I més si tenim en compte les arengues que van rebre quan van iniciar el viatge cap a Catalunya. Mireu, us proposo un petit joc. Només m’heu de contestar unes preguntes molt fàcils:

-Després de tota la imaginació que s’ha posat durant els anys que ha durat el procés, creieu que estem liderats per ‘tontos’? Evidentment que no!

-Creieu que els dirigents de Junts pel Sí, més els de les entitats sobiranistes que els hi donaven suport sé podrien qualificar de il·lusos? Evidentment que no!

-I si és així, de debò creieu que des d’un primer moment no sabien on sé posaven? (Aquesta pregunta deixaré que me la respongueu vosaltres)


Ahir pel matí, durant una de les desconnexions que fa la SER, vaig escoltar un tros d’un debat sobre aquest tema. No sé qui eren els convidats ni de quin partit, tot i que les posicions estaven clares. Un (ja que era home) li preguntava a l’altra (dona): Si s’anunciessin tempestes, neu i fred, tu aniries d’excursió al camp amb la teva família, si a sobre, no hi hagués un refugi? Me va agradat el símil, potser me’l apunto per alguna ocasió.   

LA NOSTRA RIBERA 372






CARDONA 10 (LA MUNTANYA DE LA SAL)






Catalunya és dels perdedors

XAVIER BRU DE SALA

Aquest país va ser forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i, en lloc de clavar-se autocrítics trucs al pit, van optar per l'esperit constructiu

Per si no n’hi hagués prou amb el 155, cauen sobre la cultura unes injustes i terribles reclamacions d’IVA. Els que de manera innocent esperen pietat o s’arrosseguen farisaicament per reclamar magnanimitat al quasi etern vencedor, farien bé de recordar la principal peculiaritat d’aquest país, forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i en comptes de clavar-se autocrítics trucs al pit van optar per l’esperit constructiu.

Si el lector es pensava que això ve de la diferència entre el 1640 i el 1714 que feia notar John Elliott –indolència col·lectiva posterior a la suposada victòria de la Guerra dels Segadors en contrast amb el gran país que aixequen els perdedors de la de Successió– ara pot retrotreure els inicis de la singularitat catalana fins a l’episodi fundacional de la reacció en positiu, reportat i teoritzat per un altre gran intèrpret del passat, José Enrique Ruiz-Domènec.

A la seva ampliada España, una nueva historia, explica la visió de llarg abast de l’Abat Oliba i el gest del seu pare, contraris tots dos a la impulsiva reacció primària, i doncs guerrera, que els seus cosins, els comtes de Barcelona, encapçalaven després de la ràtzia destructiva d’Al-Mansur, l’any 985, el de la primera desgràcia, la pitjor i per tant la més fructífera, que va consistir a arrasar i saquejar Barcelona.

Oliba va aconseguir dues coses. La primera, la separació de poders, que independitzava els monestirs dels nobles (que fins aleshores nomenaven bisbes i abats els seus fills). I la segona, reduir l’espai de domini dels senyors de la guerra (qualificats per ell de «lladres, pertorbadors, raptors i predadors»).

Així, en contrast amb els altres regnes del nord peninsular, neix una societat diferenciada, més dúctil i equilibrada, menys jeràrquica i amb major centralitat de la cultura. Quan ho oblidem sí que estarem perduts.

LA BADIA DELS ALFACS EN DAURAT

Bon dia!! 

dimarts, 28 de novembre de 2017

LA DARRERA OCURRÈNCIA DE PUIGDEMONT

Inscripció a la frontera catalano-francesa, prop del municipi de la Vajol.
La darrera ocurrència de Puigdemont, secundada per la gent d’ERC és convocar un referèndum per
anar-nos-en d’Europa.
La independència va ser una reivindicació de milions de catalans i d’aquí tot el procés, però marxar d’Europa? Qui vol marxar d’Europa? Tot i això, segur que si s’ho proposen dintre de poc temps, el nombre de ciutadans de Catalunya que voldrà marxar serà el mateix o semblant als que clamaven per la República catalana.
Ah! No!! Que al final Puigdemont s’ha desdit... Dilluns va ser allò de dónde dije digo, digo Diego... Va dir que els catalans tenim vocació d’europeistes. Quines ganes de crear polèmica., Mare de Déu del Cel!! (Perdó que sóc ateu...)

---

A finals de la dècada dels anys ’60 o principis dels ’70, la marca de xocolates Torras va editar un àlbum de cromos que tenia per títol Europa nuestro continente. Era el darrer d’una enorme volta al món per tots els continents de la Terra: Cosmorama de África, Escala en Oceanía, etc.
En aquell temps Europa no era tan coneguda com ara. Només els llibres d’història t’explicaven alguna cosa. I evidentment a les notícies dels Telediarios la poca informació que té donaven era esbiaixada i parcial, la que convenia al règim.
Molt provablement la frase més coneguda d’aquella època sobre Espanya (tot i que no la va citar) la que sé li va atribuir al president francès Charles de Gaulle: L’Afrique commence dans les Pyrénées (Àfrica comença als Pirineus)   
De fet ni la Unió Europea que coneixem ara era el mateix. En aquell temps s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la composaven molts menys països. El règim de Franco, com altres règims totalitaris d’Europa com els de Portugal i Grècia estaven vetats. Quan finalment Espanya i Portugal van aconseguir entrar-hi, va ser fruit de maratonianes i tenses negociacions i després de que la jove democràcia espanyola semblés consolidar-se.     
Després de la mort del dictador, entrar a la CEE era una fita que s’havia d’assolir. No només dels governs, sinó també dels principals partits de l’oposició. Semblava que estar fora d’Europa era com estar al no res...  
Potser per proximitat, a Catalunya sempre sé l’ha considerat la regió espanyola més europeista. Sé pot afirmar que els catalans i les catalanes tenim vocació europea.
Sovint usem el terme Europa o europeu al referir-nos a la Unió Europea o a ser membre d’algun país de la Unió Europea, tot i que Europa va més enllà dels països que conformen la UE. Rússia, Suïssa Islàndia o Noruega per exemple no formen part de la UE i en canvi són països europeus (en el cas de Rússia, com sabeu està entre dos continents)

Per a molts, l’actual UE que tenim ara no és la que voldríem. Els tradicionals valors s’han anat pel terra quan s’ha vetat l’entrada dels sers humans que arriben per Turquia i Grècia majoritàriament provinents de Síria. Però per a canviar Europa cal canviar els governs dels països que la conformen i des de dintre. Des de fora és impossible fer-ho. 



Teniu ganes de veure tot l'àlbum? 

LA NOSTRA RIBERA 371






CARDONA 9 (LA MUNTANYA DE LA SAL)






Populisme sense caretes

CARLOS CARNICERO URABAYEN

Les brases del procés amenacen d'incendiar els altres nacionalismes d'Europa

Va quedant despullada l’ànima populista de l’independentisme. No és nou que el procés tingui essències antieuropees. «El sentiment de la solidaritat de les nacions serà més fort que els nacionalismes ja superats», va vaticinar el pare Schuman el 1950. La novetat és que el destituït president a l’«exili» i candidat de Junts per Catalunya s’ha tret la seva ¿última? careta. «Europa és un club de països decadents». Puigdemont ha suggerit fer un referèndum sobre la permanència a la UE. Després ha rectificat. La careta es posa i es treu.

El 2016 va ser l’any en què tot es va posar de cap per avall. Els britànics van decidir anar-se’n de la UE. Trump va guanyar les eleccions. El 2017 prometia ser la fi del món, almenys la fi de la UE. Al calendari hi havia les eleccions franceses en què Marine Le Pen estava cridada a donar el cop de gràcia a Europa. Ningú es va imaginar llavors que la principal envestida populista es produiria al sud dels Pirineus. Les brases del procés amenacen d’incendiar els altres nacionalismes d’Europa. El foc sembla controlat. Per ara.

La definició del populisme és elàstica. És una etiqueta de moda que s’usa com un xiclet; s’estira i es llança sobre els cabells d’un contrincant per desqualificar el seu missatge quan és massa popular. Però en el cas del procés encaixa com l’anell al dit. El populisme «és una ideologia prima que considera la societat separada entre dos camps antagònics, el poble pur i virtuós davant d’una elit corrompuda», suggereix el politòleg Cas Mudde.

Al Regne Unit han passat dècades culpant els euròcrates de Brussel·les de tots els seus mals. Als Estats Units Trump va armar el seu discurs sobre la impopularitat de les elits polítiques de Washington. ¿La solució? Fronteres i murs. Brexit per als britànics. Aïllament per als nord-americans. Els dos pobles poden per si mateixos triomfar i salvar-se del llast dels seus veïns, prometen els populistes. No és casual tampoc que tinguin èxit després de la pitjor crisi econòmica des dels anys 30. El populisme no soluciona els problemes, però connecta formidablement amb els desencantats.

L’independentisme culpa de tots els mals Madrid i les seves «elits postfranquistes». La resta d’espanyols tampoc hi ajuden, és clar. «Espanya ens roba», han repetit. Ara en la batedora populista hi ha un altre ingredient: «La decadent Europa no ens protegeix». Mals forans i solucions natives; el tic populista és també un oasi de confort: evita qualsevol autocrítica.

L’última careta que s’ha tret Puigdemont el situa en les formes i en el fons dels Le Pen i Farage. Tampoc és casualitat que hagin sigut aquests líders i els seus semblants els gairebé únics defensors confessos del destituït Govern. Atenció. La crescuda populista, dins i fora de Catalunya, no ha d’ocultar l’arrel del problema: el desencant de molts. La sensació de no ser escoltats. El combat contra el populisme exigeix posar en evidència les trampes dels seus líders, però també exigeix abordar el malestar ciutadà. Fer política.

UNA FOTO D'AHIR PER LA TARDA

Bon dia! 

dilluns, 27 de novembre de 2017

QUÈ ÉS SER NORMAL?

Xavier Garcia Albiol, alies el Godallenc, dixit: Tancarem TV3 i la tornarem a obrir amb gent normal que sigui plural.
I es clar, quan escoltes o llegeixes una frase així, el primer que té preguntes (si ets dels que com jo hem de buscar-li sempre els 5 peus al gat, no tres, perdoneu...): Què és ser normal? A qui considerarà Garcia Albiol gent normal?
Des del meu punt de vista la normalitat és una raresa. Tu té consideres normal? Jo no! Torno a formular la pregunta: Què és ser normal?  Per uns pot significar una cosa i per altres potser tot el contrari.
Anem a posar uns exemples. Ser català i del Barça és normal? I ser català i de l’espanyol o del Girona? Ser socialista i facilitar la investidura de Rajoy és normal? Posar a parir el Govern central perquè no ha vingut a Catalunya l’Agència Europea del Medicament i voler fer un referèndum per a veure si s’ha de continuar o no a la UE? Són preguntes sense resposta... Què cadascú opini el que vulgui, és Benlliure de fer-ho.
Suposo (només suposo, no afirmo) que per a Garcia Albiol ser normal significa ser de dretes, possiblement catòlic practicant, estar d’acord amb la frase Viva España, Viva el Rey, viva el orden y la ley, veure la Primera de TVE o la 13TV i per tant, estar en contra de TV3, no haver votat la Constitució y en canvi defensar-la a capa i espasa, llegir diaris com la Razón, el Mundo o el País, ser tot el contrari a independentista, no veure la enorme corrupció que sacseja casa teva, estar molt d’acord amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i fins i tot pensar en allargar-lo més enllà del 23-D, estar en contra de la immigració, pensar que els negres no haurien de tenir els mateixos drets que els blancs, etc., etc.
Si tu amic meu no estàs d’acord amb alguna de les coses que he enumerat abans, segurament per a Garcia Albiol no ets normal. Per molt que tu t’ho creguis, no ho ets, no li donis més voltes...
Tot i que sovint quan algun canal de televisió espanyol (jo només acostumo a mirar la Sexta) connecta en directe en algun lloc de Catalunya (quasi sempre Barcelona) per a retransmetre algun esdeveniment sé sol sentir de fons: Premsa espanyola, manipuladora...!  La veritat és que hi ha poca premsa imparcial. TV3 evidentment no ho és. Ja vaig explicar no fa molt que molts mitjans viuen pràcticament de les subvencions que reben dels organismes públics o bé de la propaganda institucional o d’emetre festes locals (tal com passa a les televisions territorials, què és una manera encoberta de subvencionar) En el cas dels mitjans públics catalans (TV3, Catalunya Ràdios, etc.) se financen via pressupostos de la Generalitat i de la publicitat. No fa gaires dies que vaig llegir que actualment, amb el 155 tots aquest mitjans que reben subvencions de la Generalitat temen per la seva subsistència.
Sé diu que no hi ha cap gos que mossegui la ma de qui li dóna de menjar. Per tant, és lògic (i potser fins i tot normal) que els mitjans públics catalans s’hagin posicionat d’una manera clara a favor del procés. Podien fer una altra cosa?
I quin és el terme contrari a normal? Està molt clar: anormal que, potser ho sembli a primera vista però que en cap cas és una desconsideració. Un és anormal quan surt de la normalitat i punt. Un exemple, imagineu-vos un poble on tothom fos roquer n’hi hagués un que fos punkie. Aquest seria la anormal del grup.  
Anormal i anormalitat són dues d’aquelles excepcions que quan l i poses l’article davant, no l’has d’apostrofar. No has de posar l’anormal o l’anormalitat, perquè pot prestar a confusió. S’ha de posar la anormal o la anormalitat.

Per tant, i ja per acabar, podem afirmar que si no la paraula normal, al menys si alguns dels seus derivats d’aquesta són una anormalitat dintre de la pròpia llengua. 

LA CIUTAT QUE VOLEM 27-11-2017

Illa de contenidors del carrer Amèrica, al costat del pati del col·legi Miquel Granell. 

Si no sé deixa cap bossa fora del contenidor no hi ha multa, veritat? ;-)

LA NOSTRA RIBERA 370






CARDONA 8 (LA MUNTANYA DE LA SAL)