O NOSALTRES O EL CAOS!

Durant la dictadura franquista hi havia una revista satírica anomenada Hermano Lobo. Evidentment complia tots els requisits establers per la censura, igual com d’altres revistes humorístiques o satíriques de l’època (La Codorniz, el Papus...)

Una de les portades que va publicar Hermano Lobo era molt eloqüent. Hi sortia un governant adreçant-se al poble i els hi deia el següent:

-O nosaltres o el caos!

Tan dolen havia de ser aquell govern que la multitud li responia:

-El caos, el caos...!

I el governant remarcava:

-És igual, el caos també som nosaltres.

Els tres candidats a liderar el PSOE (Díaz, López i Sánchez) també ho diuen: O nosaltres o el caos! La qual cosa fa pensar que potser cap dels tres tingui arguments suficients per a imposar-se sobre els altres sense tenir que recórrer a l’enfrontament personals.

Com sabeu, ahir es va fer un debat a la seu del PSOE del carrer Ferraz de Madrid. El que a priori havia de ser una confrontació d’idees (un debat de guant blanc, s’havia dit), es va convertir en tot el contrari: un debat a cops de guant (a guantazos), sobre tot entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. Patxi López no va ser un convidat de pedra, però davant la rellevància dels altres dos candidats que, a priori, semblen els millors col·locats per a dirigir el partit.

Les conclusions que n’he tret sobre tot dels articles que he llegit per Internet és que les postures de Susana Díaz i Pedro Sánchez son irreconciliables. Que la Presidenta d’Andalusia va anava de sobrada, la qual cosa queda demostrada en el fet de que va ser l’única dels 3 que no va presentar un programa. A part de dir-li estimat (cariño) a Pedro, li va etzibar que el problema que té no és ella, sinó ell mateix i el va presentar com un perdedor.

Per la seva part Pedro va entrar al drap (tal com es diu a l’argot taurí) i, per tant, el picabaralla entre tots dos va ser constant. Com ja he dit més amunt, no va ser una confrontació d’idees, tal com hauria d’haver segut, sinó un debat de retrets mutus que només porten més divisió entre els afiliats, simpatitzants i votants.

A Susana li va quedar molt clar que pot perdre. De fet és la que més a perdre té. Si diumenge Pedro aconsegueix guanyar, Susana ja no  tornarà a tenir marge de maniobra, tal com va passar el passat setembre quan amb el suport de destacats membres del partit, va maniobrar per fer fora a qui va ser el primer Secretari General del PSOE escollit per les bases.

Mentre, Patxi López, que possiblement va ser el guanyador del debat, va quedar relegat a un segon pla i, a priori sembla impossible que diumenge pugui donar la sorpresa. Quan va anunciar la seva candidatura a les primàries, ja es va dir que era per a dividir el vot d’aquells que no volen veure a la Susana ni en pintura. El que no queda clar és el que faran les 10.000 persones que van recolzar a l’exlehendakari a la primera volta: es mantindran fidels o es decantaran cap a un dels altres dos candidats.

Diumenge el següent capítol que, tot fa preveure que no serà l’últim. Ja us ho anuncio, segons sigui el resultat sóc dels que penso que hi pot haver una fractura interna al PSOE, la qual cosa, des del meu punt de vista, dintre de la gravetat, no seria dolent del tot.

Però d’aquest tema ja tindrem temps de parlar-ne.  

SOBRE ELS AVALS DELS CANDIDATS SOCIALISTES

Tal com semblava, Susana Díaz ha guanyat, però seguida de prop per Pedro Sánchez i molt més endarrerit Patxi López. Com deia la Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, els avals han estat una mena de primera volta, ara caldrà fer la segona per a veure qui guanya si la Díaz o el Sánchez.

Me venen al cap unes imatges de fa un parell de mesos on la intermedia Thais Villas va abordar Paxi López i li va recordar un deute econòmic que tenia amb el seu company de programa Gonzo. Havien fet una aposta. Mentre Gonzo deia que, finalment el PSOE s’abstindria per a facilitar la investidura de Rajoy, López ho negava. Tots coneixeu el final: El PSOE se va abstenir i Rajoy va ser investit per segona vegada. Allí mateix Thais Villas va tornar a fer una aposta amb López: Què López es retiraria de la carrera per a liderar el partit. López ho va negar i, a més, li va dir que aquella aposta la guanyaria segur, ja que només depenia d’ell... Bé, d’ell i del seu entorn que, de vegades poden fer-te veure les coses d’una manera ben diferent a com tu creus veure-les.

Patxi López faria bé en retirar-se. Les possibilitats que té d’accedir a la secretaria general del partit són escasses per no dir nul·les. Si finalment ho fa, hauria d’anar acompanyat d’una reflexió? Que necessita el PSOE avui? I una vegada s’hagi autorespost, se’n hauria de fer una altra: Qui pot resoldre millor aquestes necessitats, Susana Díaz o Pedro Sánchez? I, després obrar en conseqüència, es a dir, recolzar a un dels dos candidats. Al seu lloc, jo ho tindria clar.

Del resultat de les primàries es poden fer molts d’anàlisis. El primer, en clau catalana, que, majoritàriament, els  militants socialistes que van considerar avalar a un dels candidats, es van decantar per Pedro Sánchez. Per guapo? No, això era en una altra època, quan la gent votava a González o Suárez pel seu físic. Jo crec (només és una opinió personal), que el suport a Sánchez representa el no suport a la Díaz. Dit d’una manera més clara i entenedora: Els socialistes catalans no volen a la Susana Díaz.

Tot i que només es tracta d’avals, hauria de fer reflexionar a Iceta i la seva executiva que, amb la seva neutralitat condicionada, implícitament han recolzat les tesis oficials del partit i, per tant, a la Susana Díaz. Segurament, si ara mateix tingués al meu davant al mateix Iceta o a algun membre de l’executiva me diria que no, que la neutralitat significa no decantar-se per ningú... Bé, m’agradaria llegir la lletra menuda (si és que n’hi ha) dels darrers acords signats entre el PSOE i el PSC i poder veure fins on va arribar l’abaixada de pantalons per part de l’executiva del PSC: Si fins els genolls o fins els garrons.

Un altre anàlisi es pot fer a partir dels suports que han tingut la Díaz i el Sánchez a Andalusia. És conegut que entre la militància andalusa hi ha molts contraris a la Susana. De fet ella mateix havia expressat la seva preocupació davant d’uns hipotètics bons resultats de Sánchez. Els resultats finals (uns 26.500 vots a favor de la Díaz i uns 8.800 a favor de Sánchez) segurament deuen d’acontentar a tots dos. Si us hi fixeu la proporció és de 3 a 1.

Només fer-se públics els resultats (quan he consultat Internet, a la pàgina del PSOE encara figuraven els de l’any 2014) ja s’han escoltat veus (tal com informa El Economista) que li reclamen a Patxi López que doni el seu suport a Sánchez. De totes maneres sigui qui sigui el nou (o la nova) líder del PSOE no ho tindrà gens fàcil. I si pensa que sí, s’està equivocant de mig a mig.

Ahir per la tarda vaig escoltar a Xavier Vidal-Folch al programa el Balcó de la Cadena SER parlant, precisament de la dificultat del PSOE per a poder tornar a la situació de fa uns anys, ja que llavors no existia Podemos. Va dir una cosa així:

-El PSOE té dues formes d’enfrontar-se a Podemos: Fent política a les institucions u ocupant el carrer. Si opta pel segon, ho té perdut, perquè entrarà al terreny on el seu adversari n’és expert.

I quina és la solució? Ja sabeu el que penso. Ho he dit moltes vegades i ho tornaré a dir per aquells que encara no ho sàpiguen: Refundar el partit i retornar als valors de l’esquerra. Uns valors que van començar a abandonar Felipe, Alfonso i companyia... O no on recordeu de quan van treure tota referència al marxisme dels estatus?

NOMÉS EN POT QUEDAR UN (O UNA)

Tot i que Susana Díaz encara no ha fet oficial la seva candidatura a la secretaria general del partit, tot indica que ho pot fer aviat, ja que segons alguns, apuntaven que podia ser després de la celebració del dia d’Andalusia (28 de febrer) i aquest dia ja ha passat...

Per tant, sembla ser que finalment seran 3 els pistolers que, com el vell Oest, es dirimiran ser el/la líder del PSOE, un lloc que tot i que segur que és el millor moment per ocupar-lo, porta implícites unes contraprestacions (i no només econòmiques) que molts voldrien: la pròpia Susana Díaz, l’exsecretari general Pedro Sánchez i el tercer en discòrdia, tot i que va ser el primer que es va postular, Patxi López.

Sabeu que me crida l’atenció? És que tots tenen un cognom molt castellà, acabat en z... Tot i que Patxi sigui basc, però sense cap mena de dubte descendent d’aquells castellans que els anys 50 i 60 van arribar al País Basc buscant feina, tal com també va passar a d’altres zones d’Espanya, com Catalunya i València.

 Dels tres, sembla ser que el favorit de militants i simpatitzants és Pedro Sánchez, el defenestrat Secretari General. Tot i que finalment va dimitir del càrrec, ho va fer forçat per les circumstàncies: per la pressió que el va sotmetre el sector susanista.    

Molts (entre els que m’incloc) considerem que a Sánchez sé li va fer una mala jugada, impròpia d’uns companys que no dubtaran en aixecar la bandera de la democràcia quan resulta que l’estratègia que van cometre amb el qui era Secretari General és més pròpia d’algú que té tics autoritaris. Per tant no ens hem d’estranyar si a Susana sé l’anomeni Gusanita i d’altres apel·latius com laCaudilla.  

Susana Díaz és la favorita de l’aparell del partit. Té a la junta gestora de cara. De fet no crec que Javier Fernández y companyia moguin un dit sense informar prèviament a la lideressa andalusa.

No fa gaire, el Periódico va publicar un sondeig amb un curiós resultat: Tot i que Sánchez era el que més simpaties reunia dels tres, a l’hora de dir qui creien que seria la propera Secretaria General, majoritàriament es decantaven per la Díaz. Què se’n desprèn d’aquest resultats, què hi haurà joc brut? A mi no m’estranyaria. Un precedent ja el tenim... De moment, aquells afiliats del PSC que vulguin votar a l’elecció del Secretari General del PSOE s’hauran d’inscriure prèviament a un cens habilitat expressament. Una manera de dificultar que els militants del PSC puguin votar per a evitar que es produeixi un vot massiu a favor de Sánchez, ja que  bona part de la direcció i la militància del PSC han mostrat públicament les seves simpaties per l’exlider del PSOE. Potser perquè dels 3 és el candidat menys dolent.

I el tercer en discòrdia és Patxi López que acumula una gran experiència política, ja que, entre d’altres càrrecs ha estat lehendakari i president del Congrés. En principi penso que no és una mala opció, però sembla que dels tres és el que menys possibilitats té. Recordo que quan va fer pública la seva candidatura vaig opinar que el temps potser ens aclariria si li feia el joc a la Susana restant vots a Sánchez. La veritat és que encara no està clar. De fet quasi ningú parla d’aquest tema. Una altra possibilitat és que hagués renunciat per acabar donant suport a un dels altres dos candidats. Cosa que tampoc ha passat. I potser no ha passat, perquè, tal com deia al principi, Susana Díaz encara no ha fet oficial la seva candidatura.

Reitero un cop més que cap dels tres m’acaba de fer el pes. Patxi, que a priori semblava el més moderat, en unes declaracions que va fer ahir mateix, va tancar qualsevol porta als independentistes. No tinc clar si entre aquests també estan els favorables al referèndum d’autodeterminació... Penso que no és el moment de tancar portes, sinó de mantenir-les obertes i, si sé dóna el cas, dialogar per a buscar acords. De no fer-ho així, potser és que ens semblem més al PP del que molts militants i simpatitzants socialistes creuen.

El mes de maig cada vegada està més prop i el socialisme espanyol no en té prou amb un canvi de cara. Necessita un intens debat sobre les idees. Aquelles idees que han caracteritzat històricament el PSOE, sobre tot quan no ha governat.

QUÈ SAPS DE SUSANA DÍAZ?

http://www.huffingtonpost.es/2015/03/20/susana-diaz_n_6908608.html

ÉS PATXI LÓPEZ LA TERCERA VIA?

Davant la sorpresa de molts, Patxi López va anunciar el passat cap de setmana que presentava candidatura per a ser el secretari general del PSOE.

Si m’ho haguessin preguntat només fa unes setmanes, m’hauria mostrat convençut de que a les primàries socialistes només es presentarien Pedro Sánchez i Susana Díaz. Ara mateix ja no estic segur de res. Tot està obert, tot és possible i tot pot passar... A pesar de que Susana Díaz juga com a local, es a dir, té l’aparell del partit a la seva disposició. Quan parlo d’aparell del partit estic parlant, evidentment, de la junta gestora que es va crear després de la dimissió de Pedro Sánchez. La mateixa junta gestora que qualifica de deslleials als partidaris de l’anterior secretari general, obviant que el que van fer amb Pedro Sánchez va ser un cop de ma en tota regla.

La primera cosa que me va vindre al cap quan me’n vaig assabentar va ser:

-No serà una jugada de Susana Díaz per a dividir el vot dels que no li són favorables?

Ràpidament, Patxi López va afirmar que no, que ell presentava la seva candidatura perquè considerava que tenia els suficients avals per a fer-ho...

A una entrevista al diari el País d’avui, el fins ara únic candidat, afirma que vol ser-ne el secretari general i que no acceptarà cap arreglo. També afirma que els dos darrers congressos per a elegir el secretari general es van tancar en fals i ara no ha de passar.

Ja coneixeu la dita: Qui pega primer, pega dues vegades...  Si la candidatura de López no és cap estratègia orquestrada pels partidaris de la Presidenta d’Andalusia, pot ser fins i tot bona. Potser no excel·lent, però si més que acceptable. Patxi López té el suficient bagatge (i per tant experiència) per a liderar un partit en hores baixes.

Està clar que una part important de la militància no és favorable a Pedro Sánchez. I des de que Sánchez ja no ostenta el càrrec, cal pensar que el número de militants que simpatitzaven amb ell ha disminuït. Però també està clar que una gran majoria dels que recolzaven a Sánchez veuen en Susana Díaz una ambició extrema i una prepotència desmesurada i, aquests fets li ha creat unes enemistats que, evidentment no té López.

Potser la gran pregunta al respecte d’aquest tema és: ¿Desactivarà la candidatura de López altres possibles candidatures? Per higiene democràtica és bo i fins i tot recomanable que hi hagin diversos candidats i que els militants (o els militants + els simpatitzants) puguin escollir.

Però com tot a la vida té els seus pros i els seus contres i, de vegades (por arribar a passar) podria derivar-se en una fragmentació del partit. Un partit que, ara com ara, sembla que ja està molt dividit.

Podria una única candidatura cohesionar el partit? De poder, podria, però molt me temo que l’ambició extrema de la que us parlava abans de la Susana Díaz, faria que la Presidenta d’Andalusia aprofités qualsevol moment de feblesa de López per a tornar a orquestra una maniobra similar a la que ja va fer contra Sánchez. Una operació arriscada però possible.

No vull acabar el comentari d’avui sense fer menció a les relacions del PSC amb la gestora. Com sabeu, el PSOE i el PSC són dos partits diferents (per a que m’entengueu, el PSC no és una federació del PSOE, tal com passa a les altres comunitats), i, per tant, l’actual gestora socialista no hauria d’incidir en temes interns exclusius del PSC, com per exemple com hauran de votar a les primàries. Mentre que l’executiva del PSC voldria que hi hagués unitat de vot, es a dir, que tots els seus delegats votessin pel mateix candidat, la gestora és favorable a que, aquests, votin segons el seu criteri.

No vull dir amb això que me sembli bé el que vol fer el PSC, però tampoc el que es pretén des del PSOE. M’explico. Un delegat hauria de ser votar lliurement, però amb responsabilitat i pensar que a un congrés no va representant-se a ell mateix, sinó que ho fa representant a una federació territorial. Per tant, el seu compromís el té amb els militants i simpatitzants en el seu cas, que l’han escollit per a que els representi. Possiblement per això, i recollint la veu majoritària dels socialistes catalans, l’executiva nacional vol que tots els delegats votin pel mateix candidat. On està el problema? Que aquest candidat (en aquest cas candidata) no es diu Susana Díaz.

(El títol del comentari d'avui també hauria pogut ser: ÉS PATXI LÓPEZ LA SOLUCIÓ?)  

Entrevista del País a Patxi López: 

http://politica.elpais.com/politica/2017/01/15/actualidad/1484478631_612523.html

HI HAURÀ PACTE? ES FORMARÀ GOVERN?

De Ricardo al diari el Mundo. 

L’opinió pública espanyola ja està especulant sobre els resultats electorals d’una hipotètica repetició de les eleccions. Tal i com s’intuïa només conèixer el resultats, configurar un govern era un tasca molt difícil de realitzar, ja que per assolir una majoria absoluta que comportés estabilitat no n’hi ha prou amb la suma de dos grups; en calen al menys 3 i si es vol fer un govern progressista, uns quants més.

Fins i tot el Rei sembla que té clar que Rajoy no aconseguirà governar. Exceptuant Ciutadans amb qui té grans coincidències ideològiques i que, per un altre costat, no els han patit, ja que és el primer cop que entren als parlaments espanyols, la resta de grups han estat 4 anys patint el seu corró de la majoria absoluta, així com la seva prepotència i arbitrarietat.

Ribera, el líder de Ciutadans, també coincideix a l’hora de pensar que Rajoy ho té molt difícil i va afirmar que cada vegada veu més proper un govern d’esquerres. I és que Rajoy és tan incompetent que no és capaç d’atraure a ningú al seu costat i poder així formar govern. Si sempre he dit que és, des del meu punt de vista, el president més incompetent des de al restauració de la democràcia, vistos els fets més recents, em ratifico encara més.

Pot haver-hi un pacte a darrera hora tal com va passar a Catalunya? No es pot descartar, però sóc dels que penso que és poc provable. Alguns barons territorials del PSOE no veuen amb bons ulls un pacte amb Podemos per aconseguir que Pedro Sánchez sigui investit president. I menys encara amb els independentistes catalans (ERC i DiLL) Imagino que si alguns d’aquests barons estigués al lloc de Sánchez ho veuria d’una altra manera... Què hi farem!

De Vergara a eldiario.es.

Una de les conseqüències d’aquesta situació pot ser la caiguda de Rajoy y Sánchez que, tot i que es negui, de repetir-se les eleccions, segurament no encapçalarien les respectives candidatures.

El del PP, tan conservadors ells, fan com els directius dels clubs de futbol: ratifiquen, dia si, dia també al seu encara líder nacional. Però quan al món del futbol passa això, normalment, la institució és imminent. En canvi, al PSOE ja sonen altres noms per a substituir el que seria el president més efímer que ha tingut el partit en els quasi 140 anys d’història. Alguns dels noms que sonen, curiosament, són bascos. Per una part Patxi López, el flamant president del Congrés i que fa uns anys va ser lehendakari i Eduardo Madina que va competir fa uns mesos amb Sánchez per la secretaria general del partit.

Tornant a un hipotètic avançament de les eleccions, segons els sondejos, sembla que la participació baixaria, segurament per desmotivació de l’electorat, la qual cosa beneficiaria al PP. Però el resultats serien força similars als que es van produir el 20 del passat més. Vull pensar que els partits polítics, a hores d’ara, estan avaluant aquest sondejos i que intentaran per tots els mitjans formalitzar pactes, perquè sinó ho van així, dintre d’un parell de mesos es poden trobar en una situació similar... Això si, molt probablement, amb altres cares.  

Però per a canviar les cares no cal repetir les eleccions. Fixeu-vos sinó amb al que ha passat a Catalunya. Al final sembla que Mas va assumir que no tindria el suport de les CUP i que, per tant, no seria investit president. La seva renuncia va permetre que un nomque, fins llavors no havia sortit en lloc, pogués ser nomenat nou president de la Generalitat amb el suport dels anticapitalistes, com no podia ser d’una altra manera.  

De totes formes Rajoy es sotmetrà a la investidura tot hi que sap que no serà elegit, ja que tindrà més vots en contra que a favor. Encara que no ho ha data, l’intent d’investidura haurà de ser abans de finals de mes (per tant queden pocs dies) I tot i que els partits encara tindran un marge una mica més gran, estaria bé arribar a un acord com més aviat millor. Veurem que passa.

QUASI TOT PER DECIDIR

De moment només s’han constituït les meses de les dues càmeres legislavies espanyoles: la del Congrés dels Diputats i la del Senat.

La meva intuïció em diu que bé pot passar el mateix que a Catalunya, que el nomenament del president vagi per a llarg... Això si és que s’acaba produint.

Alguns analistes varen voler veure amb l’elecció de Patxi López com a president del Congrés (s’està insistint molt que s’ha convertit amb la tercera autoritat de l’Estat), el principi d’un acord per a formar una gran coalició. Ja ho veurem.

De moment qui s’està desmarcant de qualsevol pacte és la formació de Podemos, mentre el seu màxim líder pregona als quatre vents que el que ahir es va visualitzar és una canvi de cadires: la presidència del Congrés per al PSOE i la presidència de l’executiu per al PP.

Llegia avui al diari digital Público que des de el PP es contemplen 3 possibles escenaris: un govern del PP no presidit per Mariano Rajoy, un govern d’esquerres encapçalat per Pedro Sánchez o una nova convocatòria d’eleccions.

Mentre Ciudadanos/Ciutadans no diu ni piu, el PSOE reitera que no farà president a Rajoy ni a cap altre candidat del PP.

La resta de partits, perdoneu-me l’expressió, són meres comparses, ja que cap, per si mateix té cap poder de decisió al menys que es fes una coalició d’esquerres més nacionalistes i independentistes.

Tal com s’ha vist a Catalunya, en política tot pot canviar de la nit al dia. El que ara pot semblar impossible, dintre d’uns dies o unes setmanes pot convertir-se en realitat. Col·locar a Patxi López a la presidència del Congrés va ser tot un cop d’efecte per part dels socialistes i una manera d’advertir a Rajoy que ho té molt difícil.

Al contrari del que opina Pablo Iglesias, no crec que es tracti d’un canvi de cadires. Són molts els experts que diuen que el desgast que patiria el PSOE seria molt gran. Jo també opino el mateix. No pots pactar amb el teu rival més gran, aquells que t’han volgut desprestigiar i fins i tot han arribat a menysprear-te.

Ciudadanos és clau a l’hora de conforma majories. Per molt que es defineixi com un partit de centre, pels seus actes es situa molt més cap a la dreta. Pactar amb el PSOE la presidència de López és, des del meu punt de vista, un advertiment al PP, a la vegada que pretén que es visualitzi una certa neutralitat. Per això, és del tot improbable que s’aliï amb els socialistes per a formar govern.

Podemos està fent el paper (si fa o no fa) que feien les CUP a Catalunya, encara que no són tan determinants. Tot i rebutjar, d’entrada un pacte amb els socialistes que hauria de comptar, necessàriament amb la majora de la resta de les formacions, fins i tot ERC, DiLL i PNB.

Si no s’arriba a ap acord anti PP, les mirades dels votants poden dirigir-se cap aquelles formacions que no hagin facilitat el pacte. L’altre dia vaig llegir que si anem a unes noves eleccions qui ho tindria més malament és Podemos.

ERC i DiLL no corren el mateix risc. Potser hi haurà qui trobi un contrasentit que puguin pactar amb l’altre gran partit espanyolista com és el PSOE, però també és un contrasentit que dues formacions que diuen que volen trencar en Espanya e presentin a unes generals...

Amics meus, tenim davant nostre un temps apassionant políticament parlant. Un temps mai viscut fins ara, amb un enllaç imprevisible i diferent, molt diferent a qualsevol altre viscut des del restabliment de la democràcia.