EL MAL PERDRE I EL VOLER GUANYAR

De Gallego & Rey al Mundo. 

El PP no ha sabut encaixar haver perdut la moció de censura contra el seu líder. De fet, durant el debat ja se van poder veure les formes d’alguns dels seus dirigents començant pel propi Rajoy.

Va ser un menyspreu de l’expresident absentar-se tot una tarda de l’hemicicle i unes hores del matí del dia següent fins pràcticament el moment de la votació. Dir que el president no tenia cap obligació d’estar present és una excusa absurda, ja que la moció anava contra ell i ningú més.

Estar present i aguantar tot el que li va caure hauria estat una prova de valentia (Rajoy és i serà un covard) i de dignitat (l’ha perdut pel camí)

Les formes de Rafael Hernando donant a tort i a dret i fer culpables a tots els que van anunciar que hi votarien a favor sense fer una mica d’autocrítica, no va ser precisament una intervenció mesurada. No haver reflexionat sobre el que realment estava passant i acceptar que s’havien fet moltes coses malament és d’una gran miopia política i pròpia de prepotents.

Pedro Sánchez va dir que no faria uns nous pressupostos. Que acceptava els que havia fet el PP i que el Congrés ja havia aprovat. No obstant, només acabar el debat de la moció, el PP va dir que potser els esmenaria al Senat on té una sobrada majoria absoluta.

I que pretén esmenar el PP? Les inversions que va pactar per al País Basc amb el PNB, a qui considera traïdor per haver votat favorablement els pressupostos uns dies abans i posteriorment a favor de la moció de censura.

Ho va dir el portaveu del PNB, però jo també ho havia pensat: Si s’esmenen els pressupostos i no se fan les inversions, qui hi surt perdent és el poble basc i no tant el PNB. Per tant tornen a estar davant d’una miopia política terrible.

El lideratge de Rajoy s’aguantava per les victòries electorals precedides per campanyes irregulars. No sabria dir fins a quin punt gastar-se més diners en una campanya influeix en el resultat final, però sembla que al PP no li va anar tant malament. També hi van haver d’altres factors. D’això no hi ha cap mena de dubte.  

Sempre que hi ha una desfeta, remuntar és molt difícil. I més sinó tens un recanvia carismàtic que pugui assumir el lideratge del partit sense fracturar-lo. I el PP sembla que ara per ara no el té. N’hi ha qui parla de Nuñez Feijoo, però té alguna taca als seu expedient per tenir amistats perilloses al món del narcotràfic gallec.

Però tranquils, ja hi ha qui s’ha postulat per a encapçalar un projecte de centre-dreta. Sabeu de qui parlo, no? De José Maria Aznar López.

Primer que res dir que Aznar no està situat al centre-dreta. Però sap que si enganya a la gent (una vegada més), allí hi trobarà un gran viver de vots. Molts més que si els busca al lloc on ell s’ubica: a la vora de l’extrema dreta més rància i recalcitrant

No hem d’oblidar per un sol instant que Aznar va ser qui va posar a Espanya a la guerra de l’Iraq només pels seus propis interessos i engrandir el seu ego. Si a la foto de Ialta van aparèixer els tres líders mundials vencedor de la Segona Guerra Mundial (Roosevelt, Stalin i Churchill), Aznar i el seu ego van aparèixer a la foto de las Açores amb Bush i Blair.

Si un dia Aznar torna a la presidència d’Espanya significarà la derrota dels demòcrates. 

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 2

De Manel Fondevila a eldiario.es. 

Tal com s’havia anunciat, la moció de censura de Podemos va néixer morta al no tenir, d’entrada (i de sortida tampoc, tal i com va quedar demostrat) els suports necessaris per a convertir a Pablo Iglesias en president del govern.

Si durant la primera jornada els protagonistes, a part del propi Pablo Iglesias, van ser Irene Montero i Mariano Rajoy, a la de dimecres van ser Rafael Hernando, el portaveu del PP, José Luis Ábalos (PSOE, un dels homes de confiança de Pedro Sánchez), però sobre tot el rifi rafe que hi va haver entre Pablo Iglesias i Albert Ribera.

Sobre la intervenció de Rafael Hernando he de dir que és un provocador i el seu discurs és un insult a la intel·ligència de la gent que, com jo, no votem al PP. Suposo que al seus agradarà. Me recorda a d’altres portaveus del PP com per exemple Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón que, tot i ser un dels ponents de la Constitució Española, quan va exercir de portaveu, faltava, fins el punt de que una revista interna del PSOE l’anomenava Miguel Embustero y Rodríguez de Faltón. Amb el pas dels anys i ja allunyat de la política, va anar moderant les seves formes i fins i tot té podia arribar a agradar en aquella Tertulia de Sabios que emetia la  Cadena SER dintre del programa La Ventana, en companyia de Santiago Carrillo i Pere Portabella. I més recentment Vicente Martínez Pujalte, actualment investigat dintre d'un cas que va passar a Castella i Lleó i que crec que no va ser citat per Irene Montero el dia anterior. Però Hernando va treure pit de la situació de superioritat que tenia en saber que la moció de censura no aniria en lloc. De totes maneres, Rajoy no va comptar ni amb les suports que només fa uns dies li havien aprovat els pressupostos.

El que més difícil me resulta d’entendre va ser la intervenció d’Albert Ribera... Tot i que des de C’s diuen que volen regenerar la política espanyola, durant la seva intervenció d’ahir semblava més un diputat del PP per tot el que li va arribar a dir a Pablo Iglesias. D’acord que no es puguin veure, però hi ha una cosa que se’n diuen les formes i Ribera no les va mantenir. Va fer acusacions a Iglesias que, des del meu punt de vista no anaven en lloc. De fet Iglesias li va retreure que fes de crossa del PP quan li és necessari que és quasi sempre.

Tampoc no era l’hora de parlar d’altres temes aliens als de la moció de censura, tal i com ho va fer Xavier Domènec que va oferir a ERC una aliança per apartar al PDeCAT del govern de Catalunya, ja que segons Domènec, si corruptes són els del PP, corruptes són els de l’antiga Convergència.

De la intervenció de José Luis Ábalos, potser se’n ha parlat menys, però per les xarxes socials deien d’ell que s’havia graduat de portaveu i que havia superat en escreix les intervencions de l’anterior portaveu del PSOE Antonio Hernando.

Acabaré amb l’acostament de Iglesias al nou PSOE de Pedro Sánchez, el gran absent del debat ja que, si ho recordeu, va renunciar a la seva acta de diputat abans de que el Congrés elegís a Rajoy com a cap del govern d’Espanya.

Tal com deien els qui entenen d’aquestes coses, el PSOE no podrà governar més en solitari i haurà de comptar amb el suport d’una altra força política que, en tot cas, hauria de ser Podemos. És un absurd que les dues forces més importants de l’esquerra espanyola no s’avinguin a l’hora de formalitzar pactes per a governar, ja sigui Espanya o una autonomia, ciutat o poble... Ja sé que hi ha casos no ha estat així, però en d’altres, en la gran majoria, no.

De vegades la manca d’enteniment és qüestió de lideratges. Si és veritat que els barons dels PSOE van vetar-li a Pedro Sánchez la possibilitat de governar amb Podemos, amb un líder del PSOE reforçat després de les primàries, no hi tindrien que haver impediments... Però es clar, faltava un tercer en discòrdia i entre C’s i Podemos, hi va haver un veto mutu.

Caldrà estar atents a partir del proper cap de setmana on el PSOE renovarà executiva i d’altres càrrecs orgànics del partit. A veure si es compleixen les expectatives que es van crear amb la victòria de Pedro Sánchez.    

12-O: JI, JI... JA, JA!!

Hernández y Hernández. 

Algú dels meus seguidors pot respondre’m a la següent pregunta?

M’he vist posat mai expressions com ji, ji... ja, ja, etc. tan usuals a les xarxes socials? No us hi esforceu... No recordo haver-ho posat mai, ja que no m’agrada. Primer posaré un emoticona que no aquesta expressió. Qüestió de gustos, res més.

De què ve així el títol de l’entrada d’avui. Senzillament de l’actitud dels dos portaveus parlamentaris: Rafael Hernando (PP) i Antonio Hernando (PSOE), durant la parada militar per a commemorar la Fiesta Nacional, el dia de la Hispanitat o com nassos la folgueu anomenar... Els ji, ji... ja, ja van ser el denominador comú de la seva complicitats baix del paraigua.  

La sintonia que van manifestar els dos portaveus està molt allunyada de les actituds distants d’altres vegades. La qual cosa fa pensar que, aquesta vegada sí, abans de que acabi el termini legal per a dissoldre les cambres, hi haurà fumata blanca i tindrem un nou-vell President del govern: Mariano Rajoy Brey.  

Sembla ser que els desitjos de Felipe González amb l’estreta col·laboració de la Susana Díaz, han donat el fruit esperat en forma d’abstenció del grup socialista... Caldrà veure si de tot el gruo o, finalment, hi haurà diputats que trenquin la disciplina de vot i segueixen votant no.

Mentrestant, la versió més castissa de Ciudadanos ja ha dit que renovarà la confiança amb el PP i que també li donaran suport... No sigui el cas de que quedin descol·locats en terreny de no ningú i això sempre resulta contraproduent.

Recapitulem: Amb els vots dels diputats del PP, els de Ciudadanos i amb uns quants del PSOE, Rajoy té la investidura garantida, d’aquí que el Borbó hagi decidit tornar a consultar els representants dels diferents partits polítics que conformen el Congrés per a mirar d’extreure’n alguna cosa aprofitable... De no ser així, difícilment tornaria a convocar-los. El ridícul ja l’ha fet diverses vegades i difícilment voldrà tornar-se a arriscar amb un nou intent fallit.

No tots els Borbons formen part de la monarquia. 

Per tant, dintre d’uns dies, Ciudadanos i PSOE (o part d’aquest) institucionalitzaran la corrupció. Una corrupció amb la qual una gran part dels votants espanyols hi està d’acord. De no ser així no s’entén que el PP sigui sent el partit més votat i el que tornaria a guanyar les eleccions de tornar-se a fer ara mateix i encara amb més avantatge.

I mentre, per les sales d’audiència dels jutjats segueixen acudit els encausats per la Gürtel i les targetes Black de Caja Madrid/Bankia, la majoria dels quals o són del PP o han tingut vincles amb el partit que un dia va fundar entre d’altres Fraga Iribarne, Rita Barbera i Manuel Millán Mestre (tot i que fa anys que hi renega) i van heretar Aznar, Rajoy i d’altres capitosts, perquè quan un partit polític actua semblant a la Màfia, més que dirigents hi ha capitosts... Però és el que una bona part de la ciutadania vol i també barons i fidels del PSOE.

Per cert, tornant a Antonio Hernando, el del PSOE, sembla que tindrà una papereta més que difícil. De ma dreta de Pedro Sánchez, passarà a ma executora del pla d’investidura de Rajoy. Mira tu per on!

L’altre dia a El Intermedio del Gran Wyoming van treure un breu retrat del personatge, per aquells que no tenim memòria o, simplement no n’havíem sentit a parlar fins que el van anomenar portaveu parlamentari. Per la seva trajectòria política es podria qualificar com a trepa. Sí, sí, trepa és un bon adjectiu! Pe tant no ens ha d’estranyar que sigui com el conillet d’aquella famosa marca de piles i duri, duri...

Acabaré amb una d’aquelles frases que marquen estil. Quan sonava Pedro Sánchez per a ocupar el càrrec de Secretari General del PSOE, sembla que Susana Díaz va dir d’ell: No serveix, però ens serveix...

Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...  

https://www.youtube.com/watch?v=VCrCenLe3D4