LES MALES COMPANYIES (Primera part)

Durant dos dies consecutius (28 i 29 de novembre), la Sexta va emetre un reportatge sobre la família Pujol dintre del programa Las males compañías dirigit i presentat per la periodista Cristina Pardo.

Per aquells que no el vau veure, el programa tractava de la corrupció al voltant de la família Pujol que, com sabeu, va ser qualificada com a organització criminal del que destacarien principalment dues figures: Marta Ferrusola, la matriarca i Jordi Pujol (Júnior), el primogènit.

De fet res o casi res que no sé sabes ja que des de aquell dia del mes de juliol de 2015 on Jordi Pujol, el que fora durant 23 anys President de la Generalitat, va declarar que havia mantingut oculta una part de l’herència de l’avi Florenci, tots els mitjans de comunicació ens van mantenir constantment informats sobre com s’anaven desenvolupant els esdeveniments.  

La trajectòria pública de Jordi Pujol i Soley, el Molt Poc Honorable, va coincidir en gran part amb els meus primers anys en política. Ell va ser elegit President l’any 1980 i jo vaig començar a militar al PSC l’any 1983, tot i que ja feia uns quants anys que estava a la seva òrbita.

Tot i que en un primer moment es podria pensar que me vaig afiliar pel fet de que mesos abans Felipe González tragués majoria absoluta, la realitat és molt diferent. El pas definitiu el vaig donar el 9 de maig, el dia següent de les eleccions municipals. En aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i Josep Bertomeu Canalda, més conegut com a Don Pepe, acabava de revalidar el càrrec d’alcalde per majoria absolutíssima, aquesta vegada encapçalant la llista de CiU, ja que la primera vegada ho va fer con independent.

Per aquell mateixos anys comença el declivi de Banca Catalana i finalment acaba als jutjats (cas Banca Catalana) Contra tot pronòstic Jordi Pujol ne surt indemne i la seva figura reforçada. Igual com ha passat durant els últims anys amb el tema independentista, també llavors tota la culpa era de Madrid, mentre que els de la capital d’Espanya se van mostrar maça complaents o porucs pel que pogués passar.

Mentre el patriarca feia de crossa dels governs estatals quan convenia, pel seu darrere la família feia negocis no del tot clars. El programa de la Sexta ens va recordar unes paraules de Júnior durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya: Anava a Andorra a buscar homes de negocis amb qui fer negocis i això és legal... Però algú sap a que es dedicava concretament Júnior? I Josep? I Pere? I Oleguer?

Des de la meva època de batxiller, sempre recordat una frase que ens va llegir un dia el nostre professor de Literatura: Los Tahures con dados hacen condados.  Tot i que la frase fa referència als jocs d’atzar i apostes, bé podria utilitzar-se amb el cas del Pujol: del no res van crear un imperi...Tot i que segons la matriarca no tenien ni cinc i anaven amb una ma al davant i l’altra al darrere...

Crec que va ser Lluís Foix, periodista i durant un any director de la Vanguardia i que va ser un dels qui va sortir al programa, va dir que mentre la família i Convergència s’estaven lucrant il·lícitament, Jordi Pujol mirava cap a un altre costat. No crec que fos així. Mira cap a un altre costat aquell que no vol assabentar-se del que està passant pel seu voltant. Des del meu punt de vista Jordi Pujol coneixia perfectament totes les martingales usades tant per la seva família com pel seu partit i les consentia perquè suposo que ho portava als seus gens, uns gens heretats de son pare Florenci que ja va ser multat durant el règim de Franco per tenir diners a l’estranger. Com diu la dita: De tal palo tal astilla...

Per a mi un dels moments memorables del programa va ser la resposta de María Victoria Álvarez que a la pregunta de Cristina Pardo de perquè no ho va denunciar, va respondre:

-Però vostè sap de qui estem parlant...? Sap qui eren aquesta gent...? Sap el poder que tenien...?  

A part d’això sense proves no pots anar en lloc. Si la fiscalia amb molts més recursos no va iniciar cap investigació arran de la intervenció del President Pasqual Maragall al Parlament, com ho anaven a fer tots aquells que només tenien indicis... Al primer capítol va sortir un empresari de la construcció que tenia proves sobre el que estava passat i ni així li van fer cas.

Quan a un territori està dominat per una organització criminal que a part governa les principals institucions del país, és molt difícil trobar valents que s’hi encarin. El territori és Catalunya, però també podríem estar parlant d’altres territoris molts més menuts, com per exemple Amposta...

I creieu-me, sé del que estic parlant.  

Us deixo l'enllaç per si voleu veure-ho: 

http://www.atresplayer.com/television/programas/malas-compañias/temporada-1/capitulo-4-programa-los-pujol_2017112800940.html#fn_comentarios_lay

AVE MARIA PURÍSSIMA...

Si Déu ens ha d’agafar confessats, ja ha fet tard... No hi ha dia que no surti un nou cas de corrupció o s’imputi a algun polític per alguna cosa... I segons sembla, n’aniran sortint, al menys durant una llarga temporada més...

Només cal llegir la premsa o escoltar la tele per adonar-te’n de que, sense cap dubte, serà així. Fiscals que van negar el que ja se sabia, polítics que van maniobrar per a que no sortís a la llum... 

Dimitir!!! Ja sabeu, tot i que ho sembli no és un cognom rus. És una acció que, si molts tinguessin una mica (només una mica de vergonya) ja faria temps que ho haguessin fet. He dit vergonya? Ni ne tenen ni sé l’espera...

Dilluns va sortir a la llum aquell paper atribuït a la Marta Ferrusola on es podia llegir literalment:

-Reverend Mosen, soc la mare superiora de la Congregació, desitjaria que traspases dos misals de la meva biblioteca a la biblioteca del capella de la parroquia, ell ja li dirà a on s'ha de colocar. Molt agraida. Marta.

Segons sembla el Reverend Mossèn seria el director de la sucursal del banc andorrà on tenien ocults els diners. La mare superiora ella mateixa, es clar; els dos missals, 2 milions de pessetes; la biblioteca, el banc; i el capellà de la parròquia, Jordi Pujol Ferusola.

De Ferreres, al Periódico. 

Tal com ahir li vaig sentir dir a algú, si Berlanga encara estigués viu, d’aquest guió ne fa una pel·lícula i guanya un Òscar.

Crec que ningú posa en dubte (davant de les evidències ningú ho hauria de posar) que la família Pujol era un clan criminal que, aprofitant-se del càrrec del patriarca (el Molt Poc Honorable) s’enriquien a mans plenes.

Tant va ser el seu poder que durant molt de temps es van creure els amos i senyors de Catalunya. Jordi Pujol tenia un coneixement del territori català envejable (ja m’agradaria tenir-lo a mi) i allà per on anava deixava clar a tothom de que era ell qui manava.

Però no cregueu que això va acabar quan va deixar el càrrec el patriarca del clan, no. Només cal que reviseu l’hemeroteca de la compareixença de la família al Parlament per adonar-vos-en de l’altius que eren tots que es van permetre esbroncar, renyar i amenaçar a propis i estranys.

-Si es talla una branca pot caure tot l’arbre. Va dir Jordi Pujol. O el que és el mateix: Si caic jo, cauran tots.

Però la ideologia del poder i dels diners no era exclusiva del clan Pujol-Ferrusola. Una part important dels dirigents del partit fien el mateix (Fes el que vegis fer...) D’aquí que molts dirigents de l’antiga Convergència hagin estat condemnats o tinguin causes obertes i, fins i tot, al partit com a tal sé li embarguessin no sé quantes seus, entre elles la d’Amposta.

Cada vegada que Roig, primer i Ferré més tard, treien majoria absoluta, no m’ho podia creure.

-Però és que la gent no se’n adona del que estan fent amb el poble?       

Sempre he pensat que aquell que treu un benefici extraordinari de la seva amistat amb els corruptes, a part de que ell també ho és, evidentment, té la seva explicació lògica. Immoral, també, però dintre del que cap, lògica.

Ara bé, la majoria dels votants no treien cap profit i, tot i això els van continuar votant fins fa un parell d’anys.

-Sóc amic de l’alcalde. –Deien o pensaven molts d’ells i això era prou argument com per a que cada quatre anys, quan arribava el mes de maig, dipositessin la papereta de CiU dintre de l’urna de metacrilat.

No sé si algun d’ells ara renega del que va fer durant tants i tants d’anys. De la seva complicitat amb la corrupció (perquè qui sustenta un règim corrupte, ell, en si mateix, també ho és)

Aquets darrers temps he escoltat alguna vegada:

-Jo no vaig votar-los mai!     

D’alguns m’ho crec i d’altres potser... Però la immensa majoria callaran.

Si tenim en compte que molts d’ells (com la pròpia família Pujol-Ferrusola) són catòlics, apostòlics i romans, el que ara haurien de fer és purgar pels seus pecats i fer molta penitència.

Sense pecat concebuda...  

COMPASSIÓ ME FAN...

Jordi Pujol Ferrusola (Júnior per als més íntims) li va dir al jutge de l’Audiència Nacional que té problemes per arribar a final de mes... Pobre Júnior! (Perdoneu-me la confiança, però com que surt dia sí dia també als mitjans de comunicació,ja hem congeniat) Quina pena me dóna! Hi ha alguna cosa més trista que no poder arribar a final de mes? Bé sí, alguna: la mort, les malalties, haver de dormir al carrer... Unes quantes... Però no arribar a final de mes també és molt trist... I sinó que ens ho haguessin preguntat a la meva família només fa uns anys, quan teníem al nostre fill menut estudiant a Barcelona, sense beques i amb el sou nostre rebaixat per ser els culpables de la crisi econòmica (treballadors públics) Però mentrestant, mentre els treballadors públics maquinàvem per a crear una crisi global sense precedents, n’hi havia d’altres que s’estaven creant un pla de jubilació per al dia de demà que tot pot arribar a fer falta...

De fet era molt senzill. Només calia ocupar un càrrec públic o, com el cas de Júnior i la resta del clan Pujol, tenir contactes i son pare, el Molt Poc Honorable, durant els 23 anys que va governar ne va establir molts... I a part de molts, bons! Perquè no és el mateix tenir molts amics, que tenir-ne pocs però bons.

Sempre recordaré una vegada (ja fa molts anys) quan un amic que ja és nonagenari me va dir:

-Jo voto al PP, perquè si no ens donen els que tenen, qui ens ho donarà?

El meu amic tenia els conceptes equivocats: Els qui tenen no te’n donen, te’n prenen...      

Si te poses a pensar tot el que va passar abans de la crisi, durant la crisi i després de la crisi, té donen ganes de començar a córrer i no para fins que estiguis ben lluny i no te puguin trobar la colla de lladres que hi van haver i que, de ben segur, encara hi ha en aquest país.

Quantes vegades heu escoltat que vivíem per sobre de les nostres possibilitats? Moltes, a què sí? I potser fins i tot us ho vàreu creure... Però quan finalment es va saber que mentre ens retallaven en sanitat, educació, transports, cultura, sous i pensions, etc., mentre ells robaven a mans plenes i s’emportaven els diners a Suïssa, Andorra o ves a saber a quin paradís fiscal a través de no sé quina societat opaca, no me direu que no vàreu soltar més d’un renec i us vàreu recordar de les seves mares (que ens alguns casos potser sí que tenien culpa)

Dir al jutge que sé té dificultats per arribar a final de més és, senzillament, burlar-se de dels treballadors i la resta de la gent humil. O sinó, pregunteu a aquelles famílies que encara tenen a tots els membres desocupats i que han de passar amb una mica més de 400€ al mes, com s’ho fan... Com arriben a final de mes.

Malgrat tot entenc a Júnior. A mi també me passaria. Quan l’any 1979 vaig entrar a treballar al del Peno (Juan Chaler SA) de Vinaròs, recordo haver-li escoltat a un company més d’una vegada: Si no ets capaç de gastar-te 80 milions de pessetes al dia, no diguis que ets ric... No li vaig preguntar mai perquè 80 i no 100 o 50...

De vegades, en la intimitat, quan deixes volar els teus pensaments, pensava: Podria arribar a gastar 80 milions de pessetes en un dia i durant molts de dies? És difícil, però finalment arribava a la conclusió de que sí, de que es pot arribar a gastar. Cada dia té podries comprar un cotxe de gama alta, un xalet a la platja i al dia següent a la muntanya, un iot, un helicòpter... És igual que en tinguis un, dos o tres, si cal els hi regales als teus amics o els hi vens a bon preu...

Què, sinó ens va enganyar, és el que li va passar a Júnior, quan els seus amics li venien cotxes de gama alta a bon preu i d’aquí que tingués el garatge ple. I, es clar, si tu té pots permetre comprar tot allò que t’agrada (vaig a donar-me un capritx) durant un període perllongat de temps, quan finalment el jutge t’ha embargat tots els teus comptes i ja no pots evadir més diners a l’estranger, què fas? Com t’ho montes? Has de passar la vergonya d’anar a Càritas a buscar menjar i roba? A què no? Per tant, és comprensible que no pugui arribar a final de mes...

M’enteneu, veritat?

PRESTIDIGITADORS

Quin art! Quina classe! Quina categoria! Davant d’un corrupte, però no un corrupte qualsevol, no, d’un corrupte com Rato, Bárcenas, Júnior, Ignacio González o Francisco Granados, només ens queda treure’ns el barret quan passin per davant nostre o surtin per la tele... Reconèixer la seva categoria i acceptar que al costat d’ells, nosaltres (tu i jo) som uns sers insignificants i indignes de viure al seu mateix país. Són uns autèntics prestidigitadors o malabaristes de diner (sobre tot del diner públic)

De tos els que he esmentat i de tants d’altres que, tot hi no fer-ho, estan presents, avui us parlaré de Júnior. De Jordi Pujol Ferrusola, fill del Molt Poc Honorable expresident de la Generalitat Jordi Pujol i de la florista Marta Ferusola.

Quan Júnior va comparèixer al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’origen de la seva fortuna, no va sortir ni un mil·límetre del guió que havia escrit mesos enrere el seu pare, el cap del clan. Segons els Pujol, els diners que els hi van trobar a Andorra provenien d’una deixa del pare/iaio Florenci.

Segons els Pujol, la bona gestió de Júnior (que era qui gestionava el patrimoni familiar) va permetre que aquesta quantitat anés pujant i pujant fins a convertir en rics tots els membres de la família. Però quan dic rics me refereixo a rics del cagar (perdoneu-me per l’expressió, però és que vosaltres no ho heu dit mai?) O sinó com s’explica que Júnior tingués el garatge de casa seva ple de vehicles de luxe? Bé, ell ho explica dient que un amic li va vendre de segona ma i a bon preu... I un be negre!!! Hem estat tants anys els catalans fent el ximplet i votat el seu pare i el seu successor que es pensen que poden seguir prenent-nos el pèl com i quan els hi doni la gana.

¿Vosaltres us imagineu a Júnior tot el dia pendent de la Borsa... De quan pugen o baixen determinades accions o productes financers. Ara venc, ara compro... I de tant en tant retiro uns calerons i els reparteixo entre tota la família segons la participació...? Jo no! De ser així no viuria tan bé com aparenta que ha viscut.

Però de sobte les coses sé li han torçat. Ara que el jutge l’acusa d’haver evadit 30 milions d’Euros, diu que ha tingut una mala tatxa i que els ha perdut per haver fet males inversions... Pobret, quina desgràcia! Com s’explica que un professional com ell (perquè el podem anomenar així, no?) que sempre havia sabut on i quan invertir, de sobte tot sé li torça... I els xiquets i xiquetes venen de París!  

Avui acabaré explicant-vos una anècdota que, segurament, pensareu que res té que veure amb el  comentari anterior, però ja veureu com tot lliga.

Quan feia quart de Batxillerat a Tarragona, a l’Institut Antoni de Martí i Franquès, un dia el nostre professor de Llengua i Literatura (espanyola, es clar), el Sr. Irache, ens va llegir una poesia de Luis de Góngora que deia així: 

Cruzados hacen cruzados,

Escudos pintan escudos,

Y tahúres muy desnudos

Con dados ganan condados;

Ducados dejan ducados,

Y coronas majestad,

¡Verdad!

Sempre s’ha dit que hi ha coses que, amb el pas dels anys segueixen sent d’actualitat.