AL BARÇA HI HAURÀ VIDA DESPRÉS DE MESSI

Després de conèixer-se la notícia de que Messi no continuaria al Barça l’aficionat culer va esquinçar-se les vestidures com si no hi hagués un demà. Així, a la premsa escrita vaig poder llegir titulars com aquest: Això és el final (portada del Periódico de Catalunya del 9 d’agost). Me nego a admetre que després de la marxa del millor futbolista de la història el primer equip del Barça sigui incapaç de mirar endavant i continuar guanyat títols per a la massa social que el segueix incondicionalment. No pensar així és menysprear la plantilla actual i tots el joves jugadors que s’han format a la Masia i que han demostrar sobradament que poden tenir un futur brillant dintre de molts pocs anys. Estic parlant per exemple d’Ansu Fati que no serà Messi però si les lesions el respecten pot donar-nos grans dies de futbol. O Riqui Puig, Óscar Minguez, Àlex Collado, Ramos Mingo, Nico, Konrad de la Fuente, etc., etc. Efectivament hi ha d’haver vida al Barça després de Messi. Un club com el Barça que té més de 120 anys d’història i que se les ha vist de tots els colors, no pot entrar en derrotisme per la marxa del futbolista que més tardes de glòria ens ha donat. Algun dia havia de passar...

EL BARÇA, EL MADRID I LA POLÍTICA

Se confessaven del Madrid i espanyols i afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.

Els que som catalans i del Barça també ho tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un entrenament.

El primer punt no m’ho he acabat de creure mai. I si vaig errat encara pitjor, ja que, al fons, ens veien com un equip inferior. Mentre ells portàvem 6 copes d’Europa, el Barça no ne portava cap. Quan existeix la rivalitat de debò, a l’enemic ni aigua!

Però ara sembla que els merengues s’han tret definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.

Aquest matí llegia la columna del crític televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del 9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era del 9,9.

Segons explica Monegal, tots els convidats de Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat per la derrota.

Ara l’excusa que tenen els madridistes quan desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català. Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament per la seva ambigüitat institucional.

Històricament el FC Barcelona ha representat el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat, en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat d’expressió.

El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.

I una part dels aficionats al futbol escullen ser aficionats d’un o de l’altre equip per aquestes característiques i no només per la forma de jugar.

De vegades he escoltat d’aficionats madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que Cristiano.

Dimecres un amic de Facebook va escriure el següent:  Em va ser donada una benedicció dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que representa.

El que no entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser independentista i del Madrid.

NOU COP D’EFECTE DEL BARÇA

Segons expliquen els experts que van veure anit el Betis-Barça i que va acabar amb el resultat de 0-5, els blaugranes van fer possiblement la segona millor mitja part de l’era de Valverde ja que va ser quan van marcar tots els gols.

Tot i que falten 18 jornades de lliga, el Barça té la suficient avantatge per a pensar que res no podrà impedir que la torni a guanyar. I més encara si tenim en compte que juguen bé i que fins ara no han perdut ni us sol partit de lliga.

Sempre s’ha dit que al món del futbol 2 més dos no tenen per que sumar quatre. Dissabte durant el partit Espanyol-Sevilla li vaig preguntar a la meva dona:

-Què has posat a la quiniela? (ella fa travesses amb un grup d’excompanys de feina)

-He posat que guanyaria l’Espanyol –me va dir-. (En aquell moment el partit ja anava 0-2)

-Malament –li vaig respondre-. Aquesta setmana l’Espanyol ja n’ha tingut prou amb guanyar-li al Barça (1-0 en partit de la Copa del Rei)

No fa gaires jornades, el Sevilla, el mateix equip que dissabte va golejar l’Espanyol a domicili perdia a casa contra el Betis per 3-5!

Si el futbol fóssim matemàtiques i per tant, si el Betis va guanyar el Sevilla, el Sevilla a l’Espanyol, l’Espanyol al Barça, el Barça hauria hagut de perdre contra el Betis. Però no va ser així... Cada partit és diferent i això, tot i que els entrenadors recalquen els jugadors sobre la necessitat de guanyar contra rivals en teoria molt més dèbils, el jugadors, potser d’una manera inconscient, no hi posen tan d’èmfasi que quan juguen contra un dels equips considerats grans de la lliga.

El d’ahir va ser el primer partit de la segona volta i si mires la classificació de trobes coses com aquestes: El Barça és líder amb 54 punts i 57 gols a favor (2,85 per partit de mitjana) per només 9 en contra (0,45 de mitjana) El segon és l’Atlètic de Madrid a 11 punts i tot i que porta en contra els mateixos gols que el Barça, a favor només de du 29, pràcticament la meitat dels que han fet els blaugranes. L’equip del Cholo Simeone ha guanyat 7 partits per 1-0 o 0-1, mentre que el  resultat més curt del Barça ha estat un 2-1 o 1-2 (contra el Sevilla i el Getafe) El tercer és el València a 14 punts quan només fa unes jornades era segon a 4 punts del Barça i el tercer és el Reial Madrid a 19 punts(amb un partit menys), 39 gols a favor (dels quals 7 els va fer ahir) i 18 en contra.    

A la classificació de màxims golejadors, al cap d’amunt de tot hi ha Messi amb 19 gols i Luis Suárez amb 15. El tercer és Yago Aspas del Celta amb 12 i els quarts Stuani del Girona i Zaza del València amb 10. El màxim golejador del Madrid són Bale i Cristiano Ronaldo amb 6 i el de l’Atlètic de Madrid Gruiezmann també amb 6.

Per tant unes estadístiques molt aclaridores sobre com està anant fins ara la lliga. Què a partir del resultat d’ahir el Reial Madrid remuntarà? És possible, perquè no? Plantilla i noms, sobre tot noms ne té en quantitat. Però l’important per al Barça no és mirar cap enrere, sinó cap avant, tenir ambició i anar per tots els partits que queden fins el final de temporada.

Aquesta setmana s’ha de jugar el partit de tornada de la Copa i ja veureu com el Barça a part de guanyar l’Espanyol ho farà amb comoditat .

BARÇA, 5; CELTA, 0

Sempre he dit que quan un equip de futbol juga bé, l’altre juga malament. La superioritat ve precisament de la sima d’aquests dos factors. Anit el Barça va jugar molt bé i el Celta que no fa tant va empatar contra el Barça a la lliga i venia d’empatar amb el Madrid a casa, no tant.

Ara bé, suposo que els analistes de futbol valoraran moltes més coses i segurament afirmaran que si el Barça ser molt superior va ser perquè tàcticament va superar al Celta en tots els sentits.

Com anit donaven el partit en obert (Gol Tv) el vaig poder veure i la veritat és que me va agradar el Barça. Tot i que no juga Umtiti se’l veu fort en defensa. Vermaelen s’està mostrant com un gran recanvi, tot i que des de que juga al Barça la gran quantitat de lesions l’han obligat a estar-se llargues temporades al dic sec. Ara amb l’arribada d’un altre central (Yerri Mina) l’equip blaugrana encara sé sabrà molt més fort al darrere. I és que els partits sé comencen a guanyar des del porter i la defensa i sembla que això ho tenen molt clar.

Amb el fitxatge de Coutinho  el Barça reforçarà molt el seu mig del camp. Davant l’enorme competència que té en aquella zona (Busquets, Iniesta, Paulinho, etc.), algú va qualificar de beneit problema el que tindria Valverde. Si tens molt que triar i a part entre aquest molt hi ha qualitat, sempre pots escollir els futbolistes que més sé puguin adaptar a cada tipus de partit. Tot i que me temo que seran els equips rivals els que s’hauran d’adaptar al joc del Barça i mirar de contrarestar el seu joc.

Als mitjans de comunicació d’avui hi ha una idea unànime. Messi va fer el que va voler i quan va voler. Això sí, amb la col·laboració de Jordi Alba amb qui sembla que ara que no està Neymar ha trobar el seu soci perfecte.

A la segona part Valverde va substituir Messi i va donar entrada a Dembélé que poc a poc va tenint minuts per anar agafant la forma necessària de cara els propers mesos que serà quan sé decidiran totes les competicions. Anit sé li van poder veure trets de gran futbolista i tot hi que juga per la banda dreta, en algun sentit me va recordar al Neymar del principi de jugar amb el Barça. Si l’arribada de Dembélé al Barça s’esmorteïa en bona part l’espantada de Neymar, no hi ha cap dubte que l’arribada de Yerri Mina, però sobre tot de Coutinho li han donat un plus de qualitat al Barça de Valverde que, des del meu punt de vista, aquest any pot aspirar a tots els títols que juga.  

I si això passa, qui se'n recordarà de Neymar? 

REAL MADRID-0; FC BARCELONA, 3

Foto: El País. 

Ahir pel matí vaig sortir de casa poc abans de que comencés el partit entre el Real Madrid i el FC Barcelona. Sabia que era un bon moment per a passar per la pastisseria i anar a buscar a mons pares, ja que quan se juga un partit així la gent sol quedar-se a casa o concentrar-se davant d’una tele per a veure el partit.

Com sabeu jo ja fa anys que vaig renunciar a veure els partit dels Barça si no són en obert. No col·laboraré amb les desorbitades xifres dels traspassos, els sous, les primes, etc. que envolten el món del futbol.

Amb mons pares i els dolços al cotxe, hem arribat a casa. El partit ja deuria fer uns 20 minuts que anava. Baix de casa tenim un restaurant i el seu propietari i un client estaven fent una cigarreta. Tot dos són del Madrid i a part de ser del Madrid, són de dretes... Tot i que anava escoltant el partit per la ràdio i coneixia el resultat (0-0) he pensat que no els devia d’agradar com jugava el Madrid, perquè sinó no s’entén que no l’estiguessin mirant.

Ja ha casa he posat la TDP, ja sabeu, el programa de Puyal a Catalunya Ràdio. Entre d’altres coses perquè és el que més els hi agrada els meus pares. Sobre la mitja part ens hem posat a dinar i després ja ha vingut el 0-1 de Suárez. Abans del gol s’ha donat una de les jugades curioses del partit. Abans de començar s’havia anunciat que Zidane trauria a Kovazik per mirar d’aturar a Messi. Tan fil per randa ha seguit les ordres del seu entrenador que quan el Barça atacava se’n anat darrere de Messi i ha deixat un enorme passadís per on ha vingut el gol.

Més tard el 0-2 de Messi després de que l’àrbitre no donés per bo un segon gol a Paulinho perquè Carvajal l’ha va tocar amb la ma l’intentar treure la pilota. Quan jugàvem al pati del col·legi sempre dèiem:  Penal i gol és gol. Per a l’àrbitre d’ahir sembla que no és així ja que ha xiulat penal i ha expulsat el defensa blanc.

Aquesta expulsió va servir d’excusa a Marcelo al final del partit per a dir que des d’aquell moment i com el Barça jugava amb superioritat, ja no van poder fer res.  Si hagués estat una expulsió injusta anant 0-0 seria una excusa, però tal com va anar el partit, no. A part l'àrbitre hauria hagut d'expulsar una vegada més a Sergio Ramos per una clara agressió a Luis Suàrez, tot i que es va afanyar per a dir que ell no l'havia tocat, però les imatges i els comentaris (també els de la premsa de Madrid) diuen el contrari.

I el tercer va ser obra d’Aleix Vidal, un jugador que quasi no juga i com aquell que diu, acabava de sortir. El més curiós d'aquest gol va ser que Messi va centrar després de driblar-se a Marcelo que va quedar al terra després de trepitjar-lo, descalç d'un peu, el que li havien trepitjat. Per a no trencar la tradició de les darreres golejades, el darrer gol el va fer  un jugador que no se prodiga en marcar gols o dit d’una altra manera, no és un golejador nat. La temporada 2010-2011 el Barça li va fer 5 al Madrid de Mourinho i el cinquè va ser de Jeffren. En el 2-6 de la temporada 2008-2009, el sisè el va fer Piqué. La temporada 1993-1994 (5-0) l’últim el va fer Ivan Iglesias.

Al final alegria per a la culerada. D’aquelles que costarà oblidar ja que tot i que el Madrid té un partit menys, ara mateix està a 14 punts del Barça i molt lluny de revalidar el títol de lliga.

No vaig tornar a veure al propietari del bar i al seu client (que també és veí), però de segur que no va ser un gran dia per a ells...

Així com tampoc ho va ser per al capellà de Florentino que va tenir la segona mala notícia en dos dies. El dia anterior el TC havia anul·lar la indemnització del Castor que era de 1.350 MEUR.

I jo que me’n alegro!      

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 29

Foto: R.Ll.

LA BRIGADA MUNICIPAL COL.LOCA PANCARTES DE L’ANC

Quan vaig veure damassos de l’ANC enganxat a les finestres baixes de la Casa Consistorial, me pensava que tardaria temps en veure un despropòsit semblant, tot i que abans ja vaig al·lucinar amb l’estelada de la plaça del mercat.

Aquest matí he rebut una foto on es pot veure un camió de la brigada municipal col·locant pancartes de l’ANC cridant a la participació del 11-S.

Si un fet com aquest no és prevaricació, s’hi assembla bastant.  

ANDREU MARTÍ

-T’has assabentat del que diuen de l’exalcalde de l’Ametlla de Mar Andreu Martí? –Me va preguntar una companya de feina ahir.

Davant la meva resposta negativa me va dir que m’ho enviava.

L’any 2003 Andreu Martí va ser elegit per primera vegada alcalde de l’Ametlla de Mar. Només 40 dies abans, ell i la seva dona havien viatjat a Andorra per obrir un compte a una sucursal de la Banca Privada Andorrana.

Ningú va a obrir un compte a Andorra per a posar-hi de tant en tant els estalvis. Qui ho fa és perquè hi pensa portar diners de dubtosa procedència.

La notícia la recollia el diari el País amb el següent titular: El alcalde que quiso hacerse rico deprisa. Tota una declaració d’intencions...

Mentre navegava buscant la notícia (la meva companya no m’ho va enviar de seguida), ne vaig trobar una altra publicada a Diari de Tarragona:Reclamen a l’Ametlla de Mar un deute de 3,1 M€ pel servei de l‘aigua. S’explica que l’ajuntament calero va signar un contracte de subministrament d’aigua amb l’empresa Aqualia l’any 2004 (només 1 anys després de que Martí fos alcalde) i duraria fins els 2030. El preu de l’aigua se fixava en 0,7 euros/m3.

L’any 2009, sense que es coneguin els motius, l’equip de govern, sense passar pel Ple, s’aproven uns nous preus per a l’aigua i s’estableix que costarà entre 1 i 1,6 euros m/3.

La diferència de cost devien ser els estalvis que Andreu Martí enviava de tant en tant a Andorra a través d’un testaferro...

LES CLÀUSULES DELS FUTBOLISTES

Sembla ser que les clàusules de rescissió dels futbolistes només existeixen al futbol espanyol, al menys de forma generalitzada.

L’any 2000 el Madrid va pagar la clàusula de rescissió de Figo que era de 10.000 milions de pessetes al Barça (uns 60 milions d’euros) Una quantitat desorbitada per a l’època. A partir de llavors el Barça per a blindar les seves estrelles els hi va posar unes clàusules estratosfèriques... O això es pensaven els seus directius, ja que el PSG se va emportar a Neymar pagant 222 milions d’euros. La clàusula de Messi està fixada amb 250 i potser per això se va especular que el Manchester City el volia fitxar. Tot i l’elevat de les clàusules sembla que sempre pot haver algú que les pugui acabar pagant. La del nou fitxatge del Barça, Dembélé, ascendeix a 300 milions. M’aventuro a dir que no passaran molts anys quan sortirà algun club disposat a pagar per ell o per algun altre jugador aquesta xifra.  

UN BARÇA MERMAT GUANYA EL MADRID AMB UN MESSI ESTEL·LAR

Segueixo pensant que el Barça no guanyarà la lliga... No obstant, anit ens va donar una alegria en guanyar al camp del Madrid posant-li una mica de pressió... Però el Madrid, no ho oblidem, segueix depenent d’ell ja que té un partit menys, el que ha de jugar contra el Celta de Vigo.

El millor de quan guanya el Barça és no haver d’aguantar els comentaris de la parròquia blanca. Als meus companys de treball que són del Madrid, aquest matí no se’ls ha sentit per a res... Si haguessin guanyat, tot hi jugar en camp contrari, segur que algun comentari haurien fet...

Però els barcelonistes tampoc estem eufòrics. Quedar eliminats de la Champions contra la Juventus va ser un cop fort difícil de superar: és el segon anys consecutiu que el Barça cau a quarts de final, la qual cosa denota que l’equip està deixant enrere la seva etapa més gloriosa.

Però anem al partit d’anit. Els blancs, tot i ser un equip superior (sobre tot tenen millor banqueta) es van mostrar con un equip mediocre que va fer ús de la violència per a poder aturar el joc del Barça, sobre tot de Messi.

Pepe, perdó, Roberto Carlos, perdó, Fernando Hierro, perdó un altre cop, Casemiro (és que hi ha tants jugadors que han usat la violència per aturar els davanters del Barça que sovint me faig un embolic... Quina diferència hi ha entre el destraler Pepe i el matusser Casemiro? I ahir no va ser l’únic...

El primer en pegar (potser per allò de qui pega primer pega dues vegades) va ser Marcelo (quin altre!) que va donar un cop de colze a la boca de Messi que el va deixar estamordit una bona estona. Primer va estar-se sobre la gespa una bona estona, sagnant... Després va sortir del camp i els membres de l’equip sanitari del Barça li van posar una gassa a la boca per mirar d’aturar-li l’hemorràgia. Els serveis mèdics del Barça li van d’haver de posar punts de sutura al llavi. Però Messi ni es va queixar... Ni un mal gest, ni una mala mirada, ni un comentari fora de lloc... Mentre això passava Marcelo campava tranquil·lament pel camp sense rebre cap sanció... De fet no li van xiular ni falta... Això si, mentre Messi estava al terra va anar a interessar-se pel seu estat de salut i ell mateix va rebre atenció mèdica perquè li feia mal el colze...    

Després de tornar a entrar al camp, Messi va estar-se una estona deambulant... Estava massa pendent de la gassa que portava a la boca i això va fer que el seu joc decaigués considerablement. Fins que es va tornar a endollar i va fer l’1-1.

Casemiro va fer no menys de 3 entrades mereixedores de targeta groga, però incomprensiblement va acabar el partit. Qui no el va acabar va ser Sergio Ramos que va veure una targeta roja directa per una dura entrada a... A qui? A Messi, es clar!

Ramos se’n va anar aplaudint i mirant a Piqué com si fos el culpable de la seva expulsió... Al final del partit es va justificar dient que va arribar tard a la jugada y que no volia fer mal a Messi... Però les cames no les va encongir en cap moment...

Tot i jugar amb un jugador menys, el Madrid va ser capaç d’empatar el partit (2-2) en una badada monumental de la defensa del Barça. Però quan semblava que el partit acabaria amb aquest resultat, una jugada de vertigen de Sergi Roberto que va passar la pilota a André Gomes i, aquests, amb molta sang freda, va saber esperar d’incursió de Jordi Alba que va centrar cap enrere buscant a Messi que la va clavar. Era pràcticament el minut 2 del descompte dels 2 que havia concedit l’àrbitre. Després del gol ni es va treure del mig del camp, ja que es va xiular el final del partit. Mai el Madrid havia perdut a casa en temps de descompte... Sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Mentre a Cristiano pràcticament no se’l va veure (i a sobre després del 2-3 reprotxava els seus companys de no haver fet falta a Messi), Messi va tornar a demostrar que és el millor i que quan vol, pot...

Llarga vida al D10S!

UN BARÇA DE PENA

Del diari Sport. 

M’ho hauria de recordar algú, ja que jo no recordo un partit del Barça tant desastrós con el d’ahir al Parc dels Prínceps de París contra el París Saint-Germain. Trobo que el 4-0 final no acaba de resumir bé el que va passar anit al terreny de joc... Podria haver estat pitjor... Molt pitjor...

Abans del partit es comentava que l’entrenador de l’equip francès Unai Emeri havia estudiat el joc del Barça amb detall i que el seu equip pressionaria molt amunt per a impedir que els blaugranes sortissin de la seva àrea amb la pilota controlada... També deien que després de més de 20 enfrontaments amb els diferents equip que ha entrenat Emeri, només havia pogut guanyar al Barça una sola vegada... Ja en són dues i damunt humiliant-los que és el que més costa de pair. La prova evident va ser al final del partit quan Luis Enrique va plantar de males maneres al periodista de TV3 encarregat d’entrevistar-lo. Ja sabem que Luis Enrique no és un prodigi d’amabilitat, però hauria de saber aguantar el tipus, sobre tot en moments difícils.  

Avui, bona part de les bastonades per la derrota d’ahir aniran cap a l’entrenador. Ho entenc en bona mesura, ja que l’entrenador asturià va demostrar no saber gestionar els recursos que té al seu abast per mirar de capgirar un marcador advers.

De totes formes la culpa no és només de l’entrenador. Tto i que com comprendreu no vaig estar enganxat a la tele durant tot el partit, els moments que el vaig estar mirant, vaig veure un Barça apàtic, deambulant pel camp sense esme. Un Barça irreconeixible... Com pot ser que dissabte guanyés per 0-6 i ahir perdés per 4-0?

Segurament me direu que e l’Alabés no  és el Paris Saint-Germain... És una forma molt simplista de veure-ho. Sempre he pensat que quan un equip juga molt bé, és que l’altre li permet fer-ho. Tot i que no vaig veure el partit de dissabte, segurament l’Alabés va donar moltes facilitats al Barça... Anit va ser tot el contrari: l’equip francès va jugar bé perquè el Barça els hi va donar totes les facilitats del món.

Una de les virtuts del Barça des de fa molts anys és el control que té de la pilota. La possessió quasi sempre està per sobre de la dels seus rivals... Anit ni això. Allí perdia la pilota tot el món com a conseqüència de la pressió dels rivals... I de la velocitat.

Encara que només sigui per amor propi, els jugadors del Barça haurien d’haver reaccionat. Però del partit d’anit se’n salven ben pocs. Ni Messi va ser el Messi que tots coneixem, ni Iniesta, ni Busquets, ni Suárez, ni la majoria... Només Neymar i Ter Stegen es van salvar (pels pèls) del ridícul general de l’equip.

A la darrera temporada de Guardiola es va parlar de final de cicle. En aquell moment Luis Enrique va significar un revulsiu i va saber marcar el rumb de la nau blaugrana. La temporada passada, entre els mesos de març i abril el Barça va tenir una pájaraimpressionant que li va costar quedar eliminats de la Champions i per poc perd la Lliga. Va ser un avís important.

Amb els fitxatges que es van fer a l’estiu, semblava que s’aportava joventut a la plantilla i que aquesta temporada podria ser millor... Però prompte es va veure que la majoria dels nous fitxatges no aportaven pràcticament res i la resta són un any més grans... Iniesta per exemple, la referència del Barça al mig del camp des de que va marxar Xavi, quan s’havia lesionat tres vegades en pocs mesos? Per a mi és un símptoma d’envelliment...

Com a conclusió, penso que ara sí que estem en un final de cicle. Segurament Luis Enrique no continuarà la temporada que ve... I Messi ja es veurà. Personalment no m’agradaria que marxés el que per a mi és el millor jugador de la història, però com comprendreu no depèn de mi sinó de tota una sèrie de circumstàncies...            

MESSI I EL FISC

Pel títol podria tractar-se d’un conte infantil, però pel contingut s’aproxima més a una tragèdia, sobre tot per a molts de culés.

Fa uns dies vaig viure la següent situació. A la Sexta parlaven de la campanya del Barça en suport a Messi (ja sabeu: Messi som tots) Els protagonistes van ser un dels meus fills, ma mare i jo mateix (tots culés)

-A Messi li ha caigut pena de presó per frau fiscal... Me sembla bé... Qui la fa que la pagui. (Així va començar la conversa mon fill)

-Però tots, no només Messi (va continuar ma mare)

-Sóc de la mateixa opinió. Si algú coment frau fiscal ho ha de pagar, però tots! O és que creieu que només l’ha comès Messi (vaig sentenciar jo)

Quan algú és tan mediàtic com Messi, és evident que qualsevol cosa que faci acabi per omplir espais informatius dels diferents mitjans de comunicació, a part de les xarxes socials. Però el tracte és ben diferent si ve d’un mitjà nacional (normalment no favorables als interessos del Barça i de Catalunya) o és d’aquí què, evidentment, si que ho són.

Alguns d’aquest mitjans, així com també opinions de moltes persones (com per exemple sor Lucia Caram, Català de l’Any 2014), creuen que hi ha un acarnissament sospitós cap el jugador argentí.    

No seria el primer cop que l’administració tributària espanyola agafa a algú per a que serveixi d’exemple. Recordo per exemple dos casos molt sonats que van passar durant l’època de Josep Borrell com a Secretari d’Estat d’Hisenda: el de la Lola Flores i el de Pedro Ruiz. Però n’hi ha hagut més...

Els Tecnics de l’Agència Tributària han fet constar el malestar sobre la campanya ja que el lema (repeteixo Messi son tots) és calcat ald’Hisenda som tots, que crec que també té els seus orígens en l’època de Borrell. Sobre aqueta frase vull recordar que fa uns mesos Dolores Ripoll, advocada de l’Estat en el cas Nóos, sobre la imputació de frau fiscal a la Infanta Cristina va dir que només era un eslògan. Per tant, no sé a que ve tant enrenou...

I posats a recordar frases celebèrrimes no podem passar per alt aquella que surt a la Constitució: Tots els espanyols som iguals davant la llei. La qual cosa és evident que no és veritat, ja que, en tot cas, dependrà del jutge de torn i sinó del fiscal o del advocat de l’Estat... Però com el ciutadans d’aquest país, majoritàriament som passerells, per molt que ens donin, no escarmentem prou.

Torno a remarcar l’enuig dels tècnics tributàris (majoritàriament agrupats al sindicat groc GESTHA) Per molta raó que puguin tenir, el comportament que han tingut cap a la ciutadania en general, els deslegitima i acaben donant la raó a aquelles que defensen el jugador del Barça.

Fixeu-vos. La majoria de les campanyes de comprovació durant l’era Rajoy, han estat encaminades a perseguir el petit contribuent reclamant-li quantitats que quasi sempre s’acaben cobrant. La darrera de totes està encaminada en fer-los declarar (en principi de forma voluntària) l’ajuda del govern central del pla PIVE de l’any 2012 (500€) que en la majoria dels casos només surten a pagar uns 100€. I l’any passat va ser reclamar la declaració (també voluntària) de les pensions de l’estranger a un col·lectiu majoritàriament octogenari que durant els anys 60 i 70 van anar a treballar a França, Alemanya o Suïssa

No és difícil imaginar que si es reclamen quantitats molt grans a unes poques persones es corre el risc de cobrar-ne només una part o fins i tot res. En canvi si són petites quantitats les que es reclamen a molts contribuents a la vegada, el més fàcil és que s’acabi cobrant la pràctica totalitat. L’altra gran diferència és que mentre els primers casos necessiten de feixugues inspecciones que es perllonguem amb el temps, mentre que en el segon no cal cap inspecció, sinó iniciar tota una sèrie de procediments simultanis.

Estaria bé que l’Agència Tributària iniciés una campanya d’inspeccions a tots aquells que es troben en situacions similars a la de Messi (què segur que els hi ha!) Sinó ho fan així haurem de donar la raó a aquells que pensen que només es tracta d’un complot contra el jugador i per extensió contra el Barça.     

MESSI: EL PASTÍS I LA CIRERETA

Del diari Sport. 

Fa temps que no parlo de Messi. Potser perquè estic força decebut de l’actitud dels futbolistes al llarg d’aquesta crisi. Però això no teu que consideri que l’argentí ha és el millor futbolista que hi ha hagut mai. I a sobre s’ha format com a futbolista a can Barça.

Després del penal que va tirar diumenge i que va permetre marcar a Luis Suárez recordant un penal que va marcar Cruyff l’any 1982 amb l’Ajax, s’ha volgut comparar determinades jugades que ha fet Messi amb algunes de les que van fer alguns dels millors jugadors de la història, com per exemple Maradona, Romario, Ronaldinho, etc. Messi, possiblement, reuneix el millor de tots ells i en cada moment sap buscar la solució ideal per a resoldre una determinada situació. I quasi sempre ho fa bé!

Recordo que fa anys, davant de la possibilitat de que Messi fos el pitxitxi del futbol espanyol i posteriorment la bota d’or europeu, vaig opinar que el fet seria com la cirereta del pastís, però que de no aconseguir-ho, tampoc no passaria res, ja que no cal que Messi sigui el màxim golejador per a considerar-lo el millor i damunt, el millor de tots els temps.

Perquè Messi és en sí, el pastís. I un pastís pot estar coronat per una cirereta o no. Però la cirereta és simplement un complement que no canvia la qualitat del pastís.

La trajectòria de l’astre argentí ve avalada per les 5 Pilotes d’Or aconseguides al llarg de la seva trajectòria, superant amb 2 als seus immediats seguidors. I sinó n’ha aconseguit més és perquè hi va haver un parell d’anys que per culpa dels problemes físics que va patir no va poder estar a l’alçada que acostuma a estar.

De jugadors de futbol bons n’hi ha hagut molts, però només uns pocs es poden considerar els millors: di Stefano, Pelé, Cruyff i Maradona. Cada un d’ells va marcar una època, però no necessàriament el més recents han superats els seus antecessors.

Veure jugar a Messi és tot un privilegi. A tots els que ens agrada al futbol hem tingut l’enorme sort d’haver-lo vist jugar. Segurament, dintre d’uns anys apareixerà un altre jugador que deixarà bocabadats als seus contemporanis i potser pensaran el mateix que ara estic pensant jo mateix i tants d’altres. Però no hauran vist a Messi, un jugador que es reinventa a cada temporada i que ha resorgit quan hi havia que ja el donava per acabat. Evidentment sempre aficionats a d’altres equips...

De Caye a l'Sport, 

La prova de la grandesa de Messi l’hem viscut aquest mateixa setmana. Conta l’Sporting de Gijón va fer el seu gol número 300 de lliga i el 10.000 de la història del Barça en aquesta competició (el 9.000 també el va fer l’astre argentí) Des de fa temps Messi és el màxim golejador històric del Barça, tot i que la seva manera de jugar no té res a veure amb la d’un golejador clàssic.

Ara els mitjans de comunicació ja li estan buscant un nou repte: el de màxim golejador europeu històric en lliga. Des dels anys 80, qui ostenta aquest rècord és l’alemany Gerhard Müller amb 365 gols. Suposo que ningú deu pensar que és un repte impossible per a Messi... Fa uns anys ja li va batre un altre al superar la xifra de 67 gols que tenia l’alemany en una mateixa temporada. Però Müller si que era un golejador... A part de gols (què no és poc!) no aportava gaire cosa al joc col·lectiu de l’equip.

Per tant, mentre puguem, pesem-nos-ho bé amb Messi i el seu joc. El que vindrà després ja es veurà...            

‘JOGO BONITO’ O ‘JOC RAS I PATADA AL VENTRE’?

Des de fa temps hi ha una campanya contra Neymar a qui molts consideren un jugador provocador. No sé si és sensació meva, però una de les aficions més hostils és la del Bilbao que fins i tot han fet un vídeo per a demostrar-ho.

Tinc el convenciment que Neymar quan fa un barret o una sotana a algun rival, ho fa perquè és la seva manera de jugar i no crec que sigui cap desconsideració al rival de torn. Potser, això sí, que quan el Barça domina el partit, entenc que algú ho pugui interpretar malament i potser el brasiler hauria de reprimir-se una mica. Però en cap cas, les seves accions justifiquen la violència desmesurada que alguns han emprat amb ell.  

Sembla que hi ha qui encara pensa que el futbol és un joc d’homes i que, com a tal, ha de prevaldre la duresa davant la vistositat del joc. És l’excusa d’aquells que no saben jugar d’una altra manera...

I en el cas de Messi, també és un provocador? Sembla que ningú considera que l’argentí ho sigui. També potser perquè el seu joc, tot i ser molt brillant, es diferent al de Neymar que sé sembla molt al de Ronaldinho. Si això és així, com es justifica l’entrada de Filipe Luis el passat dissabte? Evidentment no té cap justificació, ni una.

Aquest matí li he comentat a un que de futbol n’entén més que jo i que és del Bilbao (o Atlètic Club com a ells els hi agrada dir) És un dels que creu que Neymar és un provocador i és el que m’ha parlat del vídeo i fins i tot me’l volia enviar via Whatsapp i li he dit que no calia que me’l enviés... Ja sabeu que aquest tipus de coses és manipulen tot el que volen. I no vull dir que no pugui ser real, però tal vegada es tracta de jugades esporàdiques que s’han pogut produir al llarg de molts de mesos. Sobre l’entrada de Filipe Luis a Mesi m’ha dit que denota el caràcter de Simeone que sempre vol que els seus jugadors vagin a límit... Maleïda la gràcia què em fa...

O sigui, uns poden jugar violents i quan no surten les coses (es a dir, perden), poden etzibar una puntada de peu... Com per exemple la d’Isco al mateix Neymar o les que dóna Cristiano Ronaldo quan les coses no li surten bé. Però fer un barret està no està ben vist... Potser perquè es veu més que una jugada una jugada on el futbolista demostra la classe que té que una puntada de peu subterrània...

Causa Neymar un mal físic al contrari? Ah! Què li pot causar un dany moral? Molt difícil de justificar i potser perquè l’altre ja està predisposat a que sigui així...

En canvi el joc excessivament dur, aquell que es diu al límit, si que pot arribar a causar danys irreversibles. Els que sou de la meva generació segurament recordareu el cas del jugador Bustillo. El Barça el va fitxar del Saragossa i ràpidament va arribar a la selecció. El primer partit derby contra el Madrid, als 5 minuts ja els hi havia fet 2 gols. El tercer no va arribar mai... A l’atac següent De Felipe (que després va ser jugador i director tècnic de l’Espanyol), li va trencar la tíbia i el peroné. Bustillo ja no v ser mai més el jugador que havia estat amb el Saragossa i els primers partits del Barça. I com ell, molts més, sovint anònims. Per cert, Bustillo no va ser l’únic futbolista a qui va lesionar De Felipe. Quan jugava amb l’Espanyol d’un cop de colze li va partir el ronyó a Santillana que havien estat companys al Madrid.  

Què li hauria passat a Filipe Luis si hagués lesionat a Messi? El mateix que li passarà ara. L’expulsió per joc violent li comportarà 2 o 3 partits... La pena als jugadors violents (o que puguin emprar la violència en un moment donat), hauria de ser molt més gran, equiparable al temps d’inactivitat del jugador a qui li hagi fet mal.

Ahir l’Espanyol (a qui molts de barcelonistes odien més que al Madrid) va jugar contra els blancs. Vaig escoltar el comentari d’un radiooient a la SER que deia que no podien jugar perquè els equips no poden enfrontar-se als seus filials...

Els resultat va ser de 6-0 (al camp de l’Espanyol de 0-6) Aquest matí he escoltat un comentari de José Ramón de la Morena que, tot i acceptar que amb Zidane el Madrid juga millor que abans amb Benítez, l’Espanyol d’ahir no va jugar amb la mateixa intensitat que contra el Barça i que ahir juguessin molts suplents, no ho justificava. Fins i tot penso que quan un jugador no habitual surt a jugar, ho hauria de fer amb més intensitat per mirar de guanyar-se el lloc.    

UNA ANOMALIA MERAVELLOSA

De Leo Messi s’ha dit i s’ha escrit moltes coses i quasi sempre bones: jugador extraterrestre, déu, estratosfèric, millor jugador del món, messies, etc. Però fins ara mai ningú l’havia qualificat d’anomalia, en el bon sentit de la paraula es clar...

Qui així el va qualificar va ser l’exjugador holandès Edgar Davids, aquell que jugava amb ulleres i que procedent de la Juventus va arrelar al Barça al mercat d’hivern evitant una catàstrofe, ja que aquella temporada els blaugranes estaven obtenint un resultats mediocres. Tot i la bona campanya, no es va acabar d’adaptar i se’n va anar al final de temporada.

Com sabeu, ahir es van fer públics els noms dels tres aspirants a guanyar la Pilota d’Or: Messi, Neymar i Cristiano Ronaldo. Imagino que els barcelonistes haurien preferit que en lloc de Cristiano estigués Luis Suárez i així ja sé sabria segur que un jugador del Barça en seria el guanyador. De totes formes, ahir, hi havia una conformitat bastant generalitzada i trobaven lògic que el jugador portuguès s’hagués colat entre els tres finalistes, ja que la temporada passada va ser el màxim golejador europeu que el va portar a guanya la Bota d’Or.

Va ser arran d’aquesta informació que sé li va preguntar a Davids sobre quin era, al seu parer, el millor jugador del món. L’holandès va dir alguna cosa així:

-Messi és una anomalia, un jugador irrepetible que igual dribla, que centra, que fa gols; té una extraordinària visió de joc. En canvi Cristiano és com a molt un atleta i això l’ha convertit en un bon jugador de futbol. Si un xiquet se volgués semblar a Messi, li trauria del cap, ja que això és impossible, ara bé si es volgués semblar a Cristiano, amb treball, potser ho aconseguiria.

Mon fill Oriol, quan començava a jugar a futbol va tenir un gran entrenador: Alfredo Valmaña.

Quan Valmaña veia a un xiquet remenar la pilota, sempre deia: I això qui li ha ensenyat? Aquestes coses són innates, no s’aprenen. Què hauria dit Valmaña de Messi quan aquest encara era un marrec?    

 Per molt que els madridistes s’encaparren en dir que Cristiano és millor que Messi, la veritat és que no és així. Estic d’acord amb Davids de que Cristiano és un portent físic i d’aquí que la majoria dels seus gols el faci gràcies a la velocitat i la força. En canvi no sé li recorden massa gols com a conseqüència de tocs subtils, de regats increïbles... La prova és que el primer gol de Messi dant l’Athletic Club a la final de la Copa del Rei on es va driblar a 4 jugadors contraris abans de que amb un xut col·locat la pilota acabés entrant a la porteria és candidat al millor gol de l’any. I sinó recordo malament, també un gol de Messi va ser el que va guanyar l’any passat.

Al programa la Graderia de la Cadena SER van dir que Cristiano està entre els candidats a guanya la Pilota d’Or gràcies a la inèrcia. Es a dir, és un jugador molt conegut i això comporta que siguin molts els qui el voten.

-Un dia també li passarà a Messi, que la gent el votarà per inèrcia i entrarà a la final potser sense merèixer-ho.

A part d’això, la gran diferència entre Messi i Cristiano és l’actitud, la forma de comportar-se dintre del terreny de joc. Cristiano és un cregut que sembla que no ha tingut iaia. És l’estrella que més brilla a l’Univers...

I LA TERCERA, AL SAC!

Diuen que no hi ha dos sense tres... Però que els hi diguin als de la Juve, segur que no pensaran el mateix.

La fita d’assolir els 3 grans títols en una temporada no passa cada any... De fet, al Barça només havia passat una vegada, quan el gloriós Barça de Guardiola i els grans d’Europa, com a molt, també ho han assolit una sola vegada. El Barça ha estat el primer que ho ha aconseguit dues... I en pocs anys.

Recordeu quan els de Crackovia van traure el premonitori tema de Copa, Lliga i Champions? Dissabte es va tornar a escoltar. L’any 2009, curiosament, els títols van ser pel mateix ordre i aquest any hi ha hagut un petita variació: primer va ser la Lliga, després la Copa i finalment, dissabte, la Champions. 

https://www.youtube.com/watch?v=acKZR7OrAMA

Dissabte el Barça sortia favorit i ho va demostrar sobre el terreny de joc. De fet, en les darreres 4 Champions guanyades, el Barça ja havia trencat aquell malefici, com el de la final de Sevilla contra l’Steagua de Bucarest quan ho tenia tot a favor i no van fer ni un gol... Una mica més ni marquen a la tanda de penals de després de la pròrroga.

Ara, surten de favorits i compleixen els pronòstics. Els de la Juve van haver de prendre bona nota de la final de la Copa del Rei, perquè, com el Bilbao, van mirar d’aturar a les figures del Barça a base d’empentes i puntades de peu. Però el matiner gol de Rakitic va tirar per terra la tàctica italiana. En aquell moment, sortíem de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes després d’escoltar el magnífic concert de violoncel que va oferir l’Ànnia Armengol Tomàs quan varen sonar dos coets. No vaig tenir cap dubte, el Barça havia marcat.  

Quan varem arribar a la Gela de Jesús, ja devien de porta una mitja hora jugada i el Barça dominava la situació. No dic que passés per sobre de la Juve, però dominava clarament la situació, tal i com ho indicaven els percentatges de possessió de la pilota.

S’hauria pogut marxar als vestidors a la mitja part amb 2-0, però no; i d’aquí a l’1-1 de Morata, un jugador rebutjat pel Madrid, que sempre dóna emoció i incertesa a qualsevol partit. Per un moment van tornar a sortir els fantasmes del passat, però aviat es va encarregar Luis Suárez de dissipar dubtes en marcar el 2-1 que tornava a posar els coses al seu lloc. Per cert, tots dos gols van se molt similars ja que els dos van arribar després d’un fort xut, una aturada in extremis del porter que en tots dos casos no la varem poder blocar i el rebuig el va aprofitar el jugador que estava desmarcat que va xutar amb el porter venut.  

I ja cal el final, la Juve va ser capaç de prendre-li la possessió de la pilota al Barça i va passar de ser l’equip dominat a dominador. Afortunadament el Barça té una gran defensa i un excel·lent porter. Ter Stegen va aturar totes les pilotes que van anar a barraca. Durant uns moments, tot podia passar. La Juve podia empatar, però també el Barça amb un ràpid contraatac (ja sabeu que és la gran diferència entre el joc de l’era Guardiola i l’actual) posar el tercer al marcador i, com es diu ara, matar el partit.  

I així va ser. Durant els minuts de l’afegit, hi van haver diversos lesionats que van fer allargar el patiment (ho he de reconèixer, estàvem patint i així ho reflectien els rostres dels comensals de la Gela, molts d’ells amb la samarreta del Barça –fins i tot n’hi havia una de la propera temporada-) I quan ja el marcador senyalava que el temps afegit ja feia estona que s’havia esgotat (però ja sabeu que la darrera paraula la té l’àrbitre), un veloç contraatac del trident va acabar amb el gol de Neymar que posava el definitiu 3-1 i feia justícia al que s’havia vist durant els quasi 100 minuts entre unes coses i altres...  

Com anècdota quedarà el gol anul·lat a Neymar i que hauria significat el 3-1. Diuen els que en saben que van ser mans. Potser sí, però jo no hi vaig veure cap tipus de voluntarietat... Si la Juve hagués remuntat, segur que encara se’n parlaria ara.

Per cert, i Messi no va marcar. Si ho hagués fet hauria marcat en les 3 finals de la Champions que hauria jugat, però va fer un gran partit, encara que la UEFA li va atorgar l'honor de millor jugador de la final a Iniesta, però tranquils que Messi guanyarà la cinquena Pilota d'Or, s'ho mereix! 

I per acabar una anècdota. Una companya de treball ens ha explicat que el servei d’urgències 112, on treballa sa filla, no va rebre cap trucada durant tot el temps que va durar el partir. Sense cap mena de dubte, un fet que s’hauria d’estudiar...