BATEA, UN POBLE DE LES TERRES DE L’EBRE

Foto: Web Ajuntament de Batea.

Segons sembla, l’amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea (si li dic amic és perquè li ho puc dir) ha aconseguit el ressò mediàtic que pretenia. Segurament, mai abans els focus d’atenció havien enfocat tan directament el poble de Batea com ho van fer dimecres passat quan, unes declaracions del propi alcalde sobre la possibilitat de convocar una consulta popular per a que Batea deixi de ser un municipi català i passi a dependre administrativament de l’Aragó, va córrer per un bon grapat de mitjans de comunicació, entre els que cal destacar TV3.

L’anunci que va fer Joaquim reobre un debat històric a les Terres de l’Ebre: El menysteniment al territori a l’hora d’invertir per part de les Administracions. Quantes vegades heu escoltat de que Tortosa és la quinta província de Catalunya? Potser ara ja no es diu tant, però quan érem joves es deia sovint. Llavors sempre hi havia algú que deia que millor la quarta de l’Aragó que la quinta de Catalunya.  

Si el Govern català se queixa (amb tota la raó del món) de que el Govern de l’Estat no compleix amb els seus compromisos inversors, a les Terres de l’Ebre ens passa exactament el mateix, però en aquest cas amb tots dos Governs, el d’aquí i el de Madrid.

Vaig conèixer a Joaquim Paladella l’any 1986 al poc d’haver entrat a treballar a Hisenda. L’any 1991 va ser elegit alcalde per majoria absoluta; majoria que ha anat renovant en cada elecció.

Quan Pasqual Maragall va ser escollit pel PSC candidat a la presidència de la Generalitat va impulsar un Pla Estratègic per a conèixer de primera ma quines eren les mancances de cada comarca catalana. Per primera vegada un programa electoral sé faria des del territori i no des dels centres de poder de Barcelona.

A les Terres de l’Ebre el PSC coixejava d’una pota: La Terra Alta. Jo formava part de l’equip econòmic que periòdicament es reunia amb diferents sectors per a conèixer les seves necessitats, però de la Terra Alta no teníem cap interlocutor que ens pogués parlar sobre la problemàtica existent.

-Jo conec a Joaquim Paladella, l’alcalde de Batea... Tira cap a Iniciativa, però si li demano jo segurament col·laborarà.

       

Dit i fet. Li vaig trucar i li vaig preguntar si volia explicar-nos les carències de la seva comarca per a incloure-les al Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre. Hi va accedir. L’equip econòmic (me consta que n’hi havia d’altres) ens solíem reunir al despatx professional de l’economista Paco Albacar (reposi en pau)  

No crec equivocar-me quan dic que Joaquim Paladella ens va sorprendre a tots quan va esmentar el que calia fer per a desenvolupar econòmicament la seva comarca.

-Per al creixement de la Terra Alta només calen amb dues coses: Millorar la xarxa viària i poder elaborar de cava.

Al cap d’uns anys les carreteres d’accés a la Terra Alta des de l’Eix de l’Ebre (Horta de Sant Joan-Arnes i Gandesa) van millorar sensiblement, com també la que va de Gandesa al límit amb l’Aragó passant precisament per Batea. En quan al cava, no se’n pot elaborar per que la D.O. Cava s’ha negat en rotunditat incloure la Terra Alta. No obstant, cal recordar que l’any 1999 el vi amb D.O. Terra Alta no era tan apreciat como ho és actualment quan, fins i tot, ha obtingut diversos premis per la seva alta qualitat.

Des d’aquelles inversions en infraestructures a la Terra Alta en general i Batea en particular, ja no se’n ha fet més, tot i que fa uns anys se va parlar de comunicar el Baix Aragó amb la Mediterrània passant per la Terra Alta i posteriorment pel Baix Ebre o bé per les comarques dels Ports i Baix Maestrat fins a Vinaròs. Però la crisi va aturar el possible projecte.   

Tots el pobles tenen el dret de desenvolupar-se i, els alcaldes, amb la col·laboració dels polítics de la demarcació corresponent, de fer-ho possible. Un alcalde per si sol mai podrà complir les demandes dels seus veïns sinó hi ha voluntat de fer-ho per part de la resta d’administracions, ja sigui la Generalitat, la Diputació o el propi estat Espanyol.

Si Joaquim Paladella ha donat un cop de puny a la taula i ha dit prou és perquè les seves peticions no han estat ateses. Per això demana la visita del President de la Generalitat Carles Puigdemont i del Subdelegat del Govern Jordi Sierra.

Accions com el de l’alcalde de Batea les haurien de fer la majoria d’alcaldes de les nostres comarques amb la col·laboració dels diputats territorials, directors de serveis de la Generalitat, etc. Però desgraciadament la majoria dels nostres polítics estan més per conservar el seu privilegi (i això passa per no emprenyar massa els de dalt) que no defensar el seu propi territori. Un clar exemple l’hem viscut fa poc a Tortosa al renunciar a un nou hospital i al tercer institut.

Tot i que pugui sonar una mica esbojarrat: Independència sí, però de les Terres de l’Ebre.

Ànims amic Joaquim, la raó està amb tu!   

CANSAMENT

De Ferreres al Periódico. 

El sondeig del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que es va fer públic el passat dijous, des del meu punt de vista reflecteix un cert cansament de la ciutadania.

Està clar que només es tracta d’un sondeig fet d’un mostreig d’uns quants milers de persones, però normalment es pot perfectament extrapolar tot i que sempre hi ha un marge d’error tal com adverteix l’empresa que l’ha realitzat.

La passada setmana va fer 18 mesos des de que es van celebrar les eleccions el mes de setembre de 2015. En aquells moments se’ns va anunciar que en 18 mesos es portaria a terme el full de ruta i, per tant, Catalunya passaria a ser un estat independent. Aquest primer termini no s’ha complit.

Quan s’ha recordat als de Junts pel Sí aquesta dada, alguns han fixat un nou termini: 18 mesos des de la presa de possessió de Carles Puigdemont (12 de gener de 2016) Per tant, la nova data hauria de ser el 18-07-2017.

Mentre els de les CUP van arreant el Govern, aquest, per la seva part, sembla que no porta tanta pressa. El cupaires els hi demanen que fixin ja la data del referèndum encara que no sigui acordat amb l’Estat, mentre que al Govern i el grup parlamentari de JxS els hi és més urgent aprovar els pressupostos per aquest any.

Tot i la pastanaga que suposa la independència, amb el pas del temps sé corre el risc de perdre suports sinó s’acaben complint les previsions anunciades pels partits partidaris de la independència. És cer que una gran part dels catalans volem (primera persona del plural) votar. Però una part important dels que volem votar, ho volem fer amb les condicions necessàries per a que el resultat que surti de les urnes serveixi per alguna cosa més que per a donar xifres. Volem que es tinguin en compte els resultats i ja serial’hòstia que a sobre l’Estat els considerés vinculants i obrés en conseqüència.

Mireu, durant la seva presidència, Maragall va voler impulsar un nou Estatut d’autonomia. El tràmit va ser llarg i feixuc i, a sobre, un dels partits que conformava el Govern, ERC, se va posicionar en contra. La tramitació va ser tan llarga que no només va cansar la ciutadania, sinó que va desgastar el govern, sobre tot els socialistes que eren els grans avaladors.

Per tant, res de nou. Quan un tràmit es fa massa llarg, al final cansa. Una gran part de la ciutadania vol música, futbol, bous o la que sigui la seva afició. La resta del que l’envolta és secundari. Si els hi preguntes directament si volen la independència diran que sí, però si triga més del compte, es possible que no vagin a votar.

M’ensumo que ara mateix, el procés està passant per una situació similar. O s’arriba al final en poc temps o molts dels que avui li estan donant suport incondicional se sentiran enganyats i buscaran altres solucions molt més pràctiques i efectives.  

NO PER CÓRRER MÉS S'ARRIBA ABANS

De Faro a Diari de Tarragona.

TV3 obria ahir els programes informatius amb la notícia de que Iceta havia amenaçat en portar al Constitucional els Pressupostos de la Generalitat per al 2017 si aquest incloïen una partida per a organitzar una consulta.

Quan una notícia com aquesta (des del meu punt de vista té una importància relativa) obre un informatiu, o és que durant els darreres hores no s’han generat notícies importants o bé es vol fer la guitza al protagonista de la notícia que s’està donant.

Dos puntualitzacions:

-No donaré suport al PSC en aquesta decisió (ni en moltes d’altres)

-Me decanto per la segona opinió: TV3 vol fer la guitza als socialistes.

Personalment sóc de l’opinió de que Iceta no hauria d’haver fet aquest anuncia. Què pretén? Avançar-se a la resta de partits espanyolistes?

Conec de sobres l’argumentació. No fa gaires dies, el Consell de Garanties Estatutàries va dictaminar que si es destina una partida dels Pressupostos de la Generalitat per al 2017 per a fer una consulta, seria inconstitucional. Tot i això, JxS més les CUP han decidit tirar pel recte i no fer cas al Consell. Aquí cadascú a la seva bola...

Però hi torno: Era necessari fer l’anuncia abans que ningú? Si és Arrimadas la cap de l’oposició, no s’hauria d’haver deixat que C’s fossin els primers en fer l’anunci? O el PP, tan me dóna...  Quina pressa tenia el Primer Secretari Socialista? No per córrer més sempre s’arriba primer... De vegades l’única cosa que aconsegueixes és que la gent sé fixi més en un i això no té perquè ser sempre bo.

El PSC de l’època de Maragall, d’Obiols o de Raventós, haurien actuat de la mateixa manera? Difícil saber-ho, però me dento pelno.  

En política, com a qualsevol cosa que facis a la vida, has de saber triar els companys de viatge i a hores d’ara no me sembla que el PP i C’s siguin els millors companys possibles per als socialistes, al menys els que més desitgem una part de la militància, aquells que creiem que el PSC hauria ser un autèntic partit d’esquerres i catalanista, però sembla ser que cada vegada vira més cap a d’altres posicions més allunyades d’allò que representava fa anys.

Es fa difícil entendre com ahir, càrrecs i militants socialistes van donar suport a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana. Una manifestació on la concentració de banderes espanyoles era ben visible. Algunes d’elles amb toro, al menys una de la Legión i, tot i que no ho he pogut constatar, pareix ser que també n’hi havia alguna de preconstitucional. Durant el dia d’avui no he vist ni escoltat cap declaració d’Iceta rebutjant el signe de la manifestació...  

Si el PSC d’avui s’identifica amb idees com les que representa Societat Civil Catalana, evidentment cada dia que passi me sentiré menys socialista. Per tant, potser no calgui que m’hagi d’esperar veure si la Cabdilla d’Andalusia aconsegueix finalment controlar el PSOE (i de facto el PSC)... Marxaré abans!          

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.

Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.

Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràtic, poc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.

Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...

Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.

Els conceptes democràcia, diàleg, autoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.

Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.

Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.

I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.

Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:

-A veure si arribem puntuals...

L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:

-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...

Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  

Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!  

‘MAS’ DEL MATEIX...

De Faro a Diari de Tarragona. 

El president Puigdemont ha dit prou (de fet ja ho va insinuar el dia de la seva investidura fa pràcticament un any) Que la seva etapa al capdavant de la Generalitat s’està acabant. Que una vegada assolit l’objectiu del referèndum (previst per al mes de setembre d’aquest any) no té sentit continuar...

Quan me vaig assabentar de la notícia, vaig pensar: Tornarà Mas? Què jo sàpiga Mas mai ha marxat del tot. És cert que les CUP van obligar-lo a plegar, però com ell mateix va dir, va fer un pas al costat, no un pas enrere. El matís és important...

A les darreres s’està dient que podria ser una candidata (i això és novetat) Neus Munté seria la tocada per la vareta convergent (se’m fa molt difícil anomenar-los d’un altra manera) No oblidem que Mas va ser el successor de Pujol per obra i gràcia d’aquest mateix (i per tant, diguin el que diguin, sempre li estarà agraït) I Puigdemont a la vegada ho va ser per obra i gràcia de Mas, tot i la paròdia de Polònia on Mas volia trucar a Puig (Felip), es va equivocar i va marcar el telèfon de l’exalcalde de Girona. Per tant, i com passa a d’altres partits (no el PP, evidentment) el candidat no l’elegeixen ni les bases ni tan sols els delegats que assisteixen al congrés, sinó que és el president sortint qui el nomena o al menys el proposa.

De totes formes abans del  candidat definitiu sempre han sonat diversos noms. El successor natural de Pujol semblava que era Miquel Roca. Però l’aventura estatal amb l’operació reformista, a part de dinars (molts diners que ningú sap com es van pagar, si es que es van pagar...) li va costar el delfinat. També va sonar Joan Maria Pujals, que va ser alcalde de Vila-seca (i Salou) i diverses vegades conseller. Com a successor de Mas va sonar durant molt de temps Quico Homs, fins que el van desterrar a Madrid i el van imputar.

Però tal com va dir l’Arrimadas (cap de l’oposició al Parlament, no ho oblideu), Puigdemont és Mas de lo mismo. Com va ser Mas al succeir a Pujol i també ho serà qui substitueixi  a Puigdemont i sinó, vivir para ver... Amposta també pot servir per exemple. Després del canvi de cap de cartell de CiU hi vàreu poder veure moltes diferències? La veritat poques, potser l’única que el segon encara va ser pitjor que el primer... En molts d’aspectes.

És evident que el procés està perjudicant molt els interessos convergents. Sobre tot desgastant els seus principals líders. I és previsible que encara en siguin més els que patiran desgast per la situació. Al menys fins que Espanya no afluixi i s’avingui a negociar un acord amb Catalunya, la qual cosa me sembla molt complicat, ja que cap de les dues parts voldrà renunciar a les seves postures inicials, perquè cedir alguna cosa significaria perdre amb el que significaria això.

Si els dirigents catalans cedissin i a canvi del referèndum acceptessin contraprestacions, els que avui enarboren les banderes independentistes i que han dit traïdors a aquells que no pensen com els, llavors, veurien com a traïdors als membres del govern català i a tots aquells que els hi donen suport.

I viceversa... També els nacionalistes espanyols (castellans o no), els intransigents, aquells que volen que Catalunya sigui sotmesa a Espanya pels segles del segles, també veurien una traïció si el govern d’Espanya autoritzés una consulta vinculant a Catalunya. I potser fins i tot si no fos vinculant.

És el panorama que tenim... I és el que tindrem els propers mesos... Al menys fins el mes de setembre.     

EL DEBAT DEL MONUMENT

Al programa .Cat de TV3 hi va haver un intens i estèril debat sobre l’anomentat monument de Tortosa que com sabeu és el monument que ara farà 50 anys va inaugurar el dictador Franco en persona. Al debat hi van ser presents totes les parts que tenien alguna cosa a dir sobre si s’ha de treure o s’ha de mantenir allà on és. Per una part estava Ferran Bel, l’alcalde de Tortosa que tot i que ho va negar, des del meu punt de vista sí que està fent campanya per a que segueixi al seu emplaçament; com a representant de la Comissió per la retirada del símbols franquistes estava Ester Baiges, la més bel·ligerant amb l’alcalde; Jaume Solé representava l’associació Tortosins pel monument que, com el seu nom indica, són favorables a la seva conservació; Montserrat Giné, presidenta de l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona; i els doctors d'Història Contemporània Andreu Mayayo (a favor de la retirada) i Fernando Sánchez Costa (no me va quedar clar, però suposo que sent del PP estaria a favor de conservar-lo)

Dels arguments que es van anar posant sobre la taula, n’hi va haver dos que, des del meu punt de vista són clau (tot i que ja els coneixia): la propietat i la catalogació com a bé artístic. Aquest van ser els principals arguments de l’alcalde per a defensar la seva posició.

Segons Ferran Bel la propietat del monument seria de l’Estat. I en quan a la catalogació, s’excusa en que va ser aprovat quan Joan Sabaté n’era l’alcalde. Tot i això no em va quedar clar (simplement perquè no ho va dir) si CiU hi va votar a favor o no.

El què si que me va quedar clar és que des de que el Sr. Bel presideix l’ajuntament de la capital del Baix Ebre s’han presentat mocions (crec recordar que 2) per a que es descatalogui el monument i van ser rebutjades.

L’excusa de tot plegat (no va sortir anit, però me la dit aquest matí un regidor del seu equip de govern) és que ara s’hauria de catalogar:

-Si quan es va catalogar hi va haver una comissió d’experts que van emetre un informe favorable, ara també s’hauria de reunir una altra comissió i amb quins arguments es descatalogaria?

Arguments sempre se’n poden trobar. ¿O és que no hi ha jutges que han dictat sentència basant-se amb uns arguments, després s’ha presentat recurs a una instància superior i s’ha fallat basant-se amb uns altres arguments totalment contraposats? Tampoc cal que vagin amb romanços que la lletra de la cançó me la conec sobradament. Quan a algú li ve costa amunt per a fer una cosa té posa tota mena d’excuses per a justificar-se. Tinc massa anys de volada per a no conèixer les estratègies que solen emprar els polítics quan governen.

Per cert, sabeu què va ser el que menys me va agradar de tot el que va dir Ferran Bel? Quan algú va parlar de la importància que tenia perquè era alcalde: Sóc alcalde perquè m’han votat democràticament... Si, home sí, ja ho sabem... Tampoc cal que ho vagi recordant... Aquest fet, tot i ser molt important (sobre tot quan es troba a Tortosa), no es determinant a l’hora de valorar el demòcrata que un és. Molts mandataris ho són per voluntat del seu poble i després s’han convertit en autèntics dictadors... En conec uns quants!

Tot i que aquest matí he sentit comentaris de tot tipus sobre el debat (des de qui va sentir vergonya aliena a qui va prendre part pels que defensaven les mateixes idees), el més lògic (des del meu punt de vista, es clar), van ser els posicionaments de Montserrat Giné i Andreu Mayayo.

El monument, digui el que es digui, s’argumenti com s’argumenti, és un monument franquista aixecat per exaltar la figura del dictador (sobre tot) i dels vencedors. I no puc entendre (aquest argument ja els vaig usar fa dies) com fills i nets d’excombatents republicans defensin que s’ha de mantenir al mateix lloc on porta 50 anys. Només per a respectrar la seva memòria el monument hauria d'anar fora! 

La pregunta és un frau i si jo pogués votar, no hi aniria. Quan li he preguntat al regidor de perquè es fa la consulta si saben que l’Ajuntament no té competències per a treure’l, m’ha respost: Per acabar d’una vegada amb el tema. Passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, pronostico que el tema no s’acabarà.

I mentre tothom parla del monument, perquè no es  canvia de nom la plaça Pius XII i de passada es retira el que queda del pedestal que es va aixecar al seu honor? Pius XII per si algú ho ignora, va col·laborar amb el règim nazi d’Alemanya. Bé d’aquest tema potser en parlaré algun dia.  

‘FUENTEOVEJUNA , SEÑOR’

Torno a reafirmar-me en el que ja vaig dir fa uns dies: tot aquest tema del enjudiciament  de Mas, Ortega i Rigau és un despropòsit. El govern de Madrid convertirà em màrtirs a uns polítics que, des del meu punt de vista, només han fet política, ens agradi o no. Jo mateix vaig anar a votar el 9-N encara que el meu vot va ser nul, ja que, per una part estava disconforme amb la suspensió de la consulta per part del TC i per l’altra, tampoc em semblava correcte que s’acabés fent uns pseudoconsulta sense cap valor jurídic ni polític.

Dit això, del passat dilluns em van sorprendre moltes coses. Primer que res, per ordre cronològic en assabentar-me, va ser que tant Ortega com Rigau van culpar els voluntaris d’organitzar la jornada electoral. Mentre que els voluntaris i una part dels que van acudir a votar, també s’autoinculpen. Què voleu que us digui, em va semblar Fuenteovejuna de Lope de Vega:

-¿Quien mató al comendador?

-¡Fuenteovejuna, Señor!

Dintre de la meva ignorància em sorprèn molt l’extraordinària coordinació que hi va haver i l’alt grau de col·laboració per part de una amplia majoria dels centres educatius. Però bé, si ells ho diuen serà així...

La segona notícia i la primera imatge va ser la dels acompanyants entrant a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Va ser el més paregut a una formació marcial que he vist durant molt de temps. Es van criticar la parada militar de Madrid del dia anterior i a ells només se’l hi acut assistir-hi d’aquella guisa...
Avui amb Más ha estat corregit i augmentat, tal i com era d'esperar. Una vegada dintre el president en funcions ha fet tot un al·legat i ha dit, si fa o no fa el mateix que van dir dimarts les que van ser companyes de govern. 

La imatge (guardant les distàncies) em va recordar a una altra que vaig veure a Tortosa ja fa un bon grapat d’anys. Era la nit del començament d’una campanya electoral. Amb els companys del partit d’Amposta havien anat a Tortosa per assistir a l’enganxada del primer cartell. No recordo quines eleccions eren ni qui era el nostre candidat. Però recordo el lloc: a l’avinguda de la Generalitat, a tocar del parc Teodoro González. De sobte, una música que venia del centre de Tortosa ens va cridar l’atenció. A Aquelles hores de la nit, trànsit més aviat poc i, per tant, s’escoltava perfectament. Tal com s’anaven apropant-se els veiérem amb molta més claredat. Era una formació de CiU, fins i tot molt més marcial que la d’ahir, amb moltes senyeres que també es dirigien cap al lloc on havien de fer l’enganxada del primer cartell. Han passat els anys, però aquella imatge em va impactar molt i mai me l’he esborrat del cap.

Ja al capvespre, tot i la pluja, hi van haver concentracions de suport davant dels edificis consistorials de les principals ciutats i pobles de Catalunya que es van autoinculpar per haver votat el 9-N. No és que em sembli malament, però es clar, ara mateix estic assistint setmanalment a dos tipus de concentracions: la de suport als refugiats de Síria (ja en portem 5) i els talls de la N-340 (3 en total) I el cert és que sempre som els mateixos i més bé pocs, sobre tot a les de suports als refugiats sirians.

No entenc com hi ha gent que faria qualsevol cosa per un líder i, en canvi, no es preocupa per altres coses molt més humanes i socials que, sovint, passen al costat de casa seva.

Estic segur que gent que es va concentrar davant de les cases consistorials tenien familiars, amics o coneguts que van perdre la vida en accidents ocorreguts a la N-340 i, en canvi, sembla que el tema no els preocupa ni gens ni mica.

De vegades una llum llunyana ens cega els ulls i ens impedeix veure les coses que passen al nostre voltant.

CONSULTES I MÉS CONSULTES

El passat diumenge els veïns de , Castellterçol, Castellcir, Sant Quirze Safaja, Calders, Monistrol de Calders, Santa Maria d'Oló, l'Estany, Granera i Collsuspina, integrats a diferents comarques de la Catalunya central, van aprovar en consulta popular la creació d’una nova comarca: el Moianès. El resultat, tot i no ser vinculant, sembla ser que serà acceptat per la Generalitat de Catalunya que crearà oficialment la comarca número 42.

Als 10 municipis va guanyar el sí en un percentatge superior al 80%, però la participació no va arribar al 50%. Tot i això, sembla que aquestes dades no són significatives, ja que, com sabeu, a una democràcia, el que compta són els resultats més enllà de la participació.

Després de l’èxit assolit, sembla que ja hi ha altres mancomunitats de pobles que també aspiren a convertir-se en comarca, com per exemple la anomenada Selva Marítima, encara que no està clar que aquest sigui el nom definitiu que prendrà la futura comarca si és que la iniciativa tira endavant. Entre els pobles que volen formar part de la futura comarca estan Lloret de Mar i Blanes.

Aquestes consultes es fan a l’empara de la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya, què és el que havia de donar cobertura al referèndum secessionista del 9-N i que el Tribunal Constitucional va tombar.

Però una vegada oberta la porta, queda clar que hi pot entrar més gent...  Dimarts pel matí vaig escoltar a la SER que, Ciutadans/Ciudadanos (C’s) avisa que, en el cas de guanyar les eleccions catalanes, promouria una consulta per a suprimir l’actual model d’immersió lingüística, a la vegada es preguntaria si els vol un model bilingüe (català i castellà) o trilingüe (català, castellà i anglès)

El resultat a priori és incert, però, què passaria si s’abolís l’actual sistema educatiu? Des del meu punt de vista, a la llarga (potser dintre de molts d’anys), podria significar la desaparició del català o, en el millor dels casos, quedaria com una llengua residual que només es parlaria en ambients familiars de catalanoparlants, tal i com va passar durant l’etapa franquista.

Hem de partir de la premissa que el català és la llengua natural de Catalunya, amb les diferents variants dialectals i amb tots els matisos que vulgueu. Per això mateix, com a qualsevol idioma, es van haver d’establir unes normes ortogràfiques i lingüístiques.

Com tota llengua minoritària, el català ha de ser objecte d’una especial protecció. Si un dia, aquests estatus canvia, pobre català... Però bé, qui avisa (Ciutadans/Ciudadanos) no és traïdor i, per tant, avisats quedeu.

I ja per acabar, tornaré al principi. Suposo que sí, que crear una nova comarca té la seva importància, però en tot cas, molt relativa, ja que a mi, personalment, ni em va ni em ve. M’afectaria si es volgués crear, per exemple, la comarca del Delta de l’Ebre constituïda per tots aquells pobles que l’integren. Per això, la publicitat que li va donar TV3 diumenge em va sembla excessiva.

¿No serà que s’està preparant el terreny de cara una futura consulta legal (on es tornés a preguntar si Catalunya ha d’esdevenir un estat propi) per a validar uns resultats que no arribessin al 50% de participació?

Digueu-me malpensat!        

AVUI, COM AHIR, COM LA SETMANA PASSADA...

Ningú diria que avui és 13 de novembre i que el passat diumenge (9-N) a Catalunya hi va haver una consulta sobiranista per a preguntar a la població que estava a favor de la independència. Ningú ho diria perquè la situació d’avui és molt similar a la de dijous de la setmana passada o de l’anterior.

Mentre a Catalunya es sospira per a poder fer una consulta legal i vinculant o fins i tot per proclamar la independència de forma unilateral, a Madrid es segueix anteposant la Constitució i la Llei per davant de qualsevol aspiració política, per legítima que sigui aquesta.

Ahir pel matí va sortir Rajoy a donar una roda de premsa per donar resposta a la carta que li va adreçar Mas dilluns. Aquesta vegada sense televisió de plasma i acceptant preguntes. Crec que al final de la seva intervenció ningú se’n va adonar de que va ser així i no a través d’una pantalla. El resultat va ser ben bé igual. Tant que un se pregunta per a què va donar la roda de premsa si pràcticament no va aportar res de nou. Rajoy va minimitzar el resultat de la consulta dient que només hi va participar 1/3 de la població catalana. 1.800.000 votants del doble sí, li deuen de semblar un problema insignificant.  

De tota la intervenció l’única novetat va ser que es podria fer una reforma constitucional, però que ell no la promouria. Al menys a entreobert una mica una porta!

Mentre, Mas segueix on estava diumenge. Sé sent avalat i ratificat per un resultat que intenta monopolitzar mentre guanya temps. Ara, després de la consulta, sembla ser que el que faci ERC ja no és prioritari i tampoc es deixarà influir per l’ANC i Òmnium, per molt que li reclamin unes eleccions plebiscitàries. Fins i tot es permet festejar al PSC (els socialistes s’hi van oferir fa unes setmanes) per aprovar el pressupost de cara l’any vinent. D’aconseguir-ho, Mas guanyarà, com a poc, un any.

Com deia ahir l’única sortida que li queda a ERC és presentar una moció de censura, però de no guanyar-la (i ara per ara en té poques possibilitats), la formació republicana en sortiria molt tocada i Mas reforçat. Durant la intervenció d’ahir, Mas encoratjar a C’s per a que fos aquesta formació la que li presentés una moció de censura, davant la insistència d’Albert Ribera a que convoqués ràpidament unes eleccions.

En canvi, el PPC està més per la judicialització de la política catalana, a la que fins i tot Societat Civil s’hi oposa. Des de les files dels populars catalans es va demanar a la fiscalia que actuï contra Mas i contra qui sigui el més ràpidament possible. En canvi, la Fiscalia es pren el seu temps i, de fer-ho, sembla que no serà de forma immediata. Aquí hi ha una cosa que no tinc clara: Si consideren que hi ha elements suficients per a processar a Mas i el seu govern, i no ho fan, incorren en prevaricació o en algun altre delicte?

A part de que si, finalment, s’acaba imputant a Mas pels delictes de desobediència, desacatament, sedició, etc. s’equivocaran, ja que, com també deia ahir, el convertiran en un màrtir de la causa independentista, mai s’haurien de mesclar coses com política i justícia. El problemaque veuen des d’Espanya respecte a Catalunya és polític i només es podrà resoldre amb les polítiques adequades o, al menys, consensuades.

Si, finalment, des de Madrid s’acaba apartant a Mas, darrera d’ell n’arribarà un altre que, no cal que sigui ni millor ni pitjor, només cal que continuï on l’anterior s’ho hagi deixat.

Fins i tot el President Montilla va dir que es posaria al costat de Mas si se’l acabava inculpant. Com més forts aparentin ser a Madrid, més dèbils seran respecte a l’opinió del poble català.

S’ha dit moltes vegades que la millor fàbrica d’independentistes és la intolerància i intransigència del govern central i, per extensió, del PP.

Si diumenge van anar a votar més de dos milions de persones, la propera vegada, segur que n’hi aniran més i si van ser 1.900.000 els que van votar el doble sí, la propera vegada es superarà en escreix aquesta xifra.

És evident que ara com ara Rajoy i Mas o Mas i Rajoy són més el problema que la solució. Però mentre a Rajoy el veig cada vegada més feble, a Mas li començo intuir l’estratègia i per molt que es digui, el seu final no està tan a prop com es podia creure només fa unes setmanes enrere.

De moment Mas ha ordenat a Carles Pellicer, alcalde de Reus, trencar el pacte de govern que tenien CiU i PP a la capital del Baix Camp. No sigui que algú el qualifiqui d’incoherent.            

SANT ARTUR MAS MÀRTIR

Després de presentar-se fa dos anys com a Messies, ara Artur Mas es presenta com a màrtir, sense caler fer dos miracles tal i com exigeix l’Església Catòlica abans de canonitzar-los.

No sé si el fet d’haver hagut eleccions diumenge passat es podria comptabilitzar com el primer, des del meu punt de vista, no.

Titular d'ahir del Periódico de Catalunya, després del gran titular de capçalera del diari: El líder de CiU s’apropia del 9-N i intenta marca el ritme a Rajoy i Junqueras.  

I a la pàgina 13 ens trobem amb aquest altre: El Mossos diuen al fiscal que Mas és el responsable d’obrir el centres.

Sobre el primer titular he de dir que no m’estranya gens i, fins i tot m’ho veia venir després de veure el protagonisme que van acaparar els convergents a Amposta. Quan l’exalcalde i diversos regidors (també d’UDC) fossin responsables d’algunes messes electorals, és que alguna cosa pretenien. El convergents (que quedi clar), no fan res de forma gratuïta, sempre n’esperen treure algun rendiment.

Ara ja serà el seu líder qui en prengui el relleu. De moment segueix marejant la perdiu i amagant les cartes que ha de jugar. Els mitjans informatius tan aviat parlen de que es faran eleccions anticipades, con diuen que s’intentarà acabar la legislatura. De moment, s'ha donat dues setmanes per a prendre una decisió ferma. 

Presentar-se com a responsable d’haver obert el centres diumenge, segurament també es deu a una estratègia minuciosament estudiada. Us imagineu per un moment que se’l acabi imputant per aquest fet i que després se’ls declari innocent. L’haurien convertit en un màrtir i, per tant, estaria en condicions de recuperar el prestigi perdut en aquests darrers 2 anys.

De vegades donar un cop d’ull a la història i comparar fets. Vosaltres penseu que Pujol hauria segut el que va ser si no hagués estat empresonat pel franquisme pels fets del Palau de la Música? I sense haver estat aquell dia allí!

Si els republicans volen derrotar a Mas, ara tenen una gran oportunitat. Si Mas aconsegueix refer el prestigi, difícilment en tindran una altra com aquesta en un període relativament breu.

Però ho tenen difícil, ja que no depèn d’ells la dissolució del Parlament i la convocatòria d’unes noves eleccions. Potser l’única alternativa seria la presentació d’una moció de censura, que, tal vegada, no tots acabarien de comprendre i molts s’ho prendrien com l’afany d’ERC d’aconseguir la presidència de la Generalitat.

En aquests moments crec sincerament que el temps juga a favor de Mas i potser si que al final farà els dos miracles necessaris per a ser sant.

ANÀLISI SOBRE LA CONSULTA DEL 9-N

Al fons, a la dreta... 

Després de veure les cues que es van formar per a votar la consulta, estava convençut que la participació seria més elevada. De fet (ho havia dit alguna vegada) em pensava que estaria prop del 50% del cens i els votants del sí+sí passarien del 90%. Segurament només era un efecte òptic degut a que hi havia menys col·legis electorals oberts. 

Cal suposar que la majoria dels abstencionistes (els que quasi que mai van a votar), diumenge tampoc ho van fer. Aquest mateix matí li he preguntat a una noia de 20 anys si va anar a votar i m’ha respost: No hi vaig anar, mai hi vaig... En canvi sa mare va ser de els primeres en fer-ho i durant mesos havia estat molt activa enviant missatges a favor de la consulta.

Mentre vaig fer cua no vaig veure gent de massa edat. Em refereixo a la gent de 70 i 80 anys. A la majoria dels d’aquesta franja, la consulta els hi era indiferent. Com per exemple els meus pares que no se’n perden mai cap i que diumenge no van anar a votar. La seva mobilitat reduïda sol ser un impediment per accedir als col·legis electorals, gràcies que el personal de la Creu Roja sempre estan per a ajudar.

En canvi hi havia gent molt jove. El fet de permetre votar als joves de 16 i 17 anys no deixava de ser una magarrufa. Els nostres polítics no són babaus i saben que el percentatge més alt d’independentistes es situa entre els més joves. Segurament donar-los el protagonisme que van tenir a la Diada també es va fer amb tota la intenció. Em poso a la seva pell i reconec  que si no hagués votat mai i a sobre se’m pregunta sobre un tema que m’interessa, les ganes d’anar a votar seran directament proporcionals. Sempre recordaré que la primera vegada que vaig poder votar va ser al referèndum de la Constitució i ho vaig fer amb tota l’emoció que suposava el fet. Evidentment vaig votar que sí... De haver sabut que comportaria, segurament el meu vot hauria estat diferent. Potser per això, ara sóc tan incrèdul.

De l’estudi de les dades i resultats de diumenge, es poden desprendre diverses coses.

-La primera seria la de que, finalment, es té una idea molt aproximada de nombre d’independentistes: 1.800.000, aproximadament.

-Encara es té un xifra més exacta dels participants: sobre els 2.300.000. Fins ara es podia posar en dubte la participació de les darreres tres diades i si la guàrdia urbana era neutral o si tirava cap a casa. 

-Mai les xifres seran exactes. Jo vaig participar a la diada de 2012 i a la Via de 2013, en canvi, per motius de salut, no ho vaig poder fer a la d’enguany. Assistir a les manifestacions no significava, ni molt menys, que estigués d’acord en les formes de fer d’aquells partits o col·lectius que tenien el protagonisme dels actes. Diumenge (ja ho sabeu) vaig votar nul. Segurament, si s’hagués fet d’una altra manera hauria votat sí+sí. I com jo, m’imagino, molts d’altres.

-El Periódico fa un resum molt clarificador dels resultats. Compara els vots del sí+sí amb la suma total que van obtenir els partits pro consulta les darreres autonòmiques. La xifra va ser lleugerament superior als 2.100.000. Tampoc en aquest cas les xifres han de coincidir necessàriament, ja que un bon nombre de votants de CiU no són independentistes i alguns, sobre tot els càrrecs, hi van anar per que així els hi van dir des de les direccions dels partits o bé, influenciats pel seu entorn.

Resumint, el percentatge d’independentistes que s’han declarats com a tals perquè diumenge van votar el doble sí, és, aproximadament, del 29% sobre el total del cens (i si traguessin els de 15 i 16 anys, segurament seria inferior), una xifra molt baixa que hauria de dissuadir els més fanàtics d’adoptar cap mesura dràstica, com per exemple la declaració unilateral de independència.

Analitzats aquests resultats un se’n adona del gran error que significa la intransigència de Madrid. Si els catalans haguéssim pogut votar sense cap mena de pressió una consulta pactada i legal, molt probablement, els resultats no haurien canviat substancialment i el tema hauria quedat en via morta durant uns quants anys.      

CONSULTA SOBIRANISTA: DIA D

El meu vot. 

Avui he votat. El fet no és que sigui excepcional però certament, per a votar avui s’han hagut de saltar tota una sèrie d’impediments mai vistos des de la mort del dictador.

De totes maneres us recordo que vaig anunciar que avui no votaria (veure Consulta sense garanties -article publicat a Vinaròs News-) I si finalment ho he fet es deu a la intransigència d’un govern central parapetat en una actitud mesquina, però fàcil, molt fàcil d’entendre: els del PP son hereus del franquisme i es comporten com a tals i no reconeixen la democràcia més enllà dels resultats que els hi ha donat el govern de l’Estat. Tots aquells que usen la democràcia només en benefici propi en realitat són antidemòcrates militants.

Bé, després d’aquesta mena de preàmbul, us he de dir que, sense gaire convenciment (no hauria estat igual si Mas no hagués canviat el format de la consulta) he anat a exercir l’acció de votar.

Tot ha anat bé fins que he entrat al meu col·legi electoral que, per una vegada no ha estat el Museu de les Terres de l’Ebre, sinó l’institut Ramon Berenguer IV. En arribar allí he vist cares que m’han produït fàstic. Així (simbòlicament) amb els dits fent de pinça aguantant-me el nas per no sentir la pudor i en l’altra ma aguantant una bossa de plàstic per si em venia una arcada, he votat.

I qui em produïa aquest sentiment? Mireu, només citaré el seu cognom, qui els conegui bé i qui no, si vol ja m’ho preguntarà: Roig, Paz, Santiago, Pertegaz, Torta... A la majoria dels quals, sense ser del PP, evidentment, els posaria al mateix sac d’aquells que usen la democràcia només en benefici propi. Creieu-me si us dic que si de demòcrates en tenen poc d’independentistes encara menys. Són simplement camaleons de la política que sé saben adaptar a les circumstàncies de cada moment. Repeteixo: pudor i fàstic!

A part d’això la improvisació de la que us parlava aquests dies passat ha arribat fins avui. Quan ja t’apropaves a l’entrada de l’institut, Rafel Balada, el que fora el primer director del parc natural del Delta de l’Ebre i, posteriorment dels Ports, amb un grapat de paperetes i sobres a la ma, anava dient que les paperetes grogues, les que van arribar a casa no valien... Mentre, els de l’ANC que estaven allí recollint firmes, li portaven la contraria donant validesa a les paperetes grogues. Lamentable!

Després m’ha explicat la meva dona (el fet l’ha viscut ella) que quan ha anat a votar s’ha hagut d’esperar uns instants perquè els membres de la mesa debatien si els votants havien de signar al costat del llistat que feia de cens electoral. Jo no me’n he adonat, però sembla que al costat de les dades personals hi havia un petit espai on, semblava (o al menys als membres d’aquella mesa els semblava) s’havia de signar. La solució ha partit d’un dels propis membre: Ara truco a esbrinar-ho. Finalment han permès que votés. Eren les 9 del matí? No, les 12! Com es pot estar 3 hores amb un dubte sense resoldre’l? Inaudit!

Encara que el vot sigui secret, us diré el que he votat, no en tic cap problema. De fet, quan he sortit m’he trobat amb un grup de castellers militants o simpatitzants de les CUP i ja els ho dit.

Us deia abans que les circumstàncies de que la consulta no fos legal m’ha condicionat molt. Per una part, el meu vot ha estat un vot de rebel·lia en contra d’uns sistema intransigent i caduc, però a la vegada no volia que recomptessin el meu vot com un vot de suport al procés independentista que tan he criticat darrerament i, sobre tot, un vot al sistema que representen Mas i CDC, així que he votat nul. Directament he votat el segon sí. Per tant, encara que la meva papereta groga la invaliden, el resultat serà el mateix.

S'havia d'anar a votar? He anat a votar i ho he fet perquè votar és l'essència de la democràcia.       

Només espero que a partir de demà canviïn moltes coses per bé dels ciutadans de Catalunya.