I MENTRESTANT, CONTINUARÀ L’ENFRONTAMENT A CATALUNYA

De Vergara a Eldiario.es.

L’independentisme segueix dividint la societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els dolents, el altres.

Qui són els altres? Aquí ho hem de deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.

Un amic virtual del PP i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes) pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la majoria dels espanyols.

Evidentment és un error deduir que tots els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem díscols. Segur!        

No fa gaires dies vaig llegir comentaris per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí, jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics. I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens diuen que són.

Afortunadament no tothom pensa com jo. Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla, ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he viscut.

Sempre he pensat que tots els extrems són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.

Sovint les xarxes socials reflecteixen aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.

Des de fa uns anys, la societat catalana tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi, perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del principi.

PRESOS POLÍTICS CATALANS

De Ferreres, al Periódico d'avui. 

Fins fa poc, quan sentíem que es parlava de presos polítics té venien al cap tots aquells que van ser empresonats i fins i tot executats durant les dictadures franquista, xilena o argentina, per posar només un exemples. I molt més recent a països disfressats de democràcies com són Veneçuela i Turquia, un país aquest últim que toca sovint les portes de la UE.

Per a partir d’ara, quan escoltem l’expressió presos polítics, el nostre pensament anirà molt més prop. A un país que tot i considerar-se un estat de dret, empresona ciutadans per expressar les seves idees polítiques. Estic parlant de l’Estat espanyol... No cal anar més lluny.

Ahir, la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va enviar a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Ómnium Cultural, respectivament, atribuint-los un delicte de sedició.

Hem escoltat tantes vegades darrerament la paraula sedició que segurament no ens hem parat a pensar que significa. Sedició és un delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d'una llei, la celebració d'eleccions, el lliure exercici de les funcions d'una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d'una autoritat, o les persones o els béns d'una col·lectivitat (Viquipèdia)

Després d’explicar-ho poden venir els dubtes: N’hi ha prou per acusar-los de sedició després dels fers dels dies 20 i 21 de setembre –especialment davant la Conselleria d’Economia-?  Segons la jutge, evidentment que sí.

Però aquells fets no es poden aïllar del que està passant darrerament a Catalunya. Tal com va passar durant la guerra de Successió Espanyola (començaments del segle XVIII), Catalunya torna a estar presa per les forces castellanes. No per l’exèrcit, com va passar llavors, sinó per altres mesures (que anomenen legals) i que impedeixen sovint el bon funcionament diari del nostre país. La intervenció de comptes de diverses entitats així ho demostren.

L’estratègia del Govern d’Espanya està clara. Amb l’empresonament de Sánchez i Cuixart (els Jordis, tal com se’ls anomena popularment) és un intent de decapitar les dues grans entitats que donen suport a l’independentisme. Unes entitats que he criticat sovint pel paper opressiu que exercien sobre la política catalana i que només per això, segurament, les meves paraules poden significar un toc d’atenció per aquelles persones que encara creguin que l’Estat espanyol  està actuant correctament respecte a Catalunya. El no voler asseure’s a negociar és una mostra més que evident de la superioritat que sap que tenen, la qual cosa és una mostra més de la supèrbia i el menyspreu cap a la nació catalana.

Una pregunta (i què ningú s’ho prengui a mal) ¿Aniran personalitats rellevants de la política espanyola com per exemple Zapatero i Felipe González a demanar-li al Govern d’Espanya llibertat per als presos polítics empresonats pel règim de Rajoy, tal com ho van fer amb Leopoldo López, el líder opositor veneçolà?

Fixeu-vos el greu que és el cas quan la majoria dels partits catalans (inclòs el PSC) han criticar la mesura i sembla ser que Amnistia Internacional vol engegar una recollida de firmes per a reclamar la seva posada en llibertat com si es tractés d’una dictadura.

No vull acabar el comentari sense referir-me a TV3 i la manipulació constant que exerceix sobre els seus telespectadors. Tot i la importància dels fets judicials d’ahir, la vida continua... Anit TV3 va suspendre part de la seva programació per a emetre un especial conjuntament amb l’altre canal de notícies, el 3/24. Me sembla una falta de respecte que cap els teleespectadors canviar sobtadament la programació. Ho entendria si no hi hagués un segon canal, però havent-lo com el hi ha, no trobo cap justificació a la decisió que van prendre els seus directius. Si els milers de teleespectadors independentistes declarats volien ampliar la informació sobre les declaracions dels Jordis, el Major Trapero i la intendent Teresa Laplana bé podien haver posat el 3/24. I els qui com jo, ja ens consideràvem prou assabentats i no volíem ser adoctrinats, vam haver de canviar de canal i refugiar-nos als canals de sèries.     

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 

El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...

I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.

Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.

De Ferreres, al Periódico. 

Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)

Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   

Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   

Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.

Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

AMB MI O EN CONTRA MEVA

Cua de gent per votar l'1-O davant l'Escola de Música de la Lira Ampostina.

Un dels errors més grans que s’han comès en política es pensar que qui no està amb mi està en contra meva.  No sempre és així. Hi ha vegades, moltes vegades que s’ha de mirar d’atreure al teu terreny a aquella persona que la tens en contra, però que si aconsegueixes connectar-hi és molt possible que s’acabi apropant.  

Aquest error també l’han comès els independentistes catalans. Els independentistes de pedra picada, aquells que des del primer dia van estar al costat de l’ANC i Òmnium que han estat les dues forces vives que més han influït al llarg de tot el procés català.

L’1-O va ser tot un èxit mirat des del punt de vista dels resultats: vots i màrtirs. Màrtirs i vots, potser seria molt més adient dir-ho... Jo mateix no volia anar a votar, perquè intuïa que seria un altre 9-N amb molts més entrebancs per part de l’Estat. Costava imaginar però, que el mateix Estat que volia impedir que una gran part de la ciutadania catalana anés a votar, va acabar facilitant-ho amb la seva actitud. Cops per vots vaig titular jo el comentari que vaig fer al cap d'un parell de dies.
Però parlem d’aquells que estan, a la manera d’entendre dels independentistes, en contra seva, que per això m’he posat a escriure aquest comentari d’avui.

En un món cada vegada més comunicat, les xarxes socials faciliten aquesta missió. Tothom pot relacionar-se amb tothom. D’aquí i d’allà. Fer nous amics, però també recuperar-ne de vells, de gent amb la qui feia anys que no hi tenies el més mínim contacte.

Tot i reconèixer que no sóc massa de grups perquè sovint té fan perdre el temps intentant llegir tot allò que es publica i que, segurament ja t’ha arribat més vegades per d’altres amics que no tens a cap grup, estic en alguns. Fins i tot n’he creat jo. Això si, reduïts i amb la vocació de ser operatius i que serveixen per a comunicar-se d’allò que és important per al grup. Però no sempre és així, no se pot evitar. També he de dir que he sortit d'alguns grups que m'han inclòs sense el meu consentiment i d'altres simplement he rebutjat l'oferiment. 

El grup més gran al qual pertanyo el formem algunes de les excompanyes i excompanys de quan anàvem a l’Institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona: Carricillas de l’Insti va ser el nom que li va posar la seva creadora i administradora. La il·lusió que me va produir el retrobament amb unes persones amb qui m’havia relacionat ja feia més de 40 anys, no us el podeu imaginar... Tot anava bé fins que tal com avançava el procés, va haver-hi gent que el va polititzar. S’hi van començar a penjar posts favorables a la independència de Catalunya. Hi ha que reconèixer que els independentistes s’han treballat molt bé aquest apartat.

Fa uns mesos vaig fer una entrada advertint que s’havia de mantenir el grup fora de tota intromissió política, ja que al grup hi podia haver gent de diferents maneres de pensar. Això passa sovint, com més gran és el grup més heterogeni. I no només per política, sinó per altres sensibilitats: religió, esport... Hi va haver qui me va donar la raó. D’altres van callar. Potser perquè no van llegir el meu comentari o potser perquè davant d’un tema així, millor no dir res. Com sempre passa, al cap del temps, els comentaris que s’han fet s’obliden i la gent torna a publicar contingut que pot arribar a ferir les suscebilitats d’altres membres. Aquest fet va propiciar la sortida d’alguns. D’altres, de forma més silenciosa ja ho havien fet amb anterioritat o, simplement, havien preferit mantenir-se al marge i no entrar al grup per evitar controvèrsies. I pel que jo sé, ha passat a d'altres grups al que pertanyen gent molt propera a mi. 

Fins que la setmana passada, després de l’1-O, l’administradora va preguntar la nostra opinió per a cancel·lar el grup. Un dels primers en respondre vaig ser jo que li vaig dir que el que havia significat per a tots nosaltres retrobar-os després de 40 anys, si cancel·lava el grup, tot i que individualment alguns membres també tenim cert contacte, l’acabaríem per perdre i seria una veritable llàstima. Vaig rebre diversos suports, molts més que la primera vegada i, de moment el grup continua. Però molt me temo que la ferida produïda és molt gran, ja que alguns dels membres que han sortit no hi volen tornar a entrar.

Després que vinguin els independentistes i que me diguin a mi que no hi ha fractura social. Potser perquè no es mouen més enllà de grups de gent amb les seves mateixes idees i això no sempre és bo, ja que així, es pot acabar perden la realitat del que ens envolta... La realitat d’un país amb aspiracions legítimes d’autogestionar-se.  

LA DIADA: REFLEXIONS I REPERCUSSIONS

Doble portada de l'Ara d'avui fa 4 anys. 

Tot i que en els darrers anys acostumava a participar, ahir no vaig participar en cap dels actes de la Diada. L’any 2012 vaig anar a Barcelona. Va ser la Diada que va transfigurar a Mas. La de 2013, si ho recordeu, va ser la de la Via Catalana, el 2014 no vaig poder participar perquè estava recent operat, la de 2015 va ser la de la Meridiana i l’any passat se va descentralitzar i vaig anar a Tarragona. Per a no faltar a la veritat he de dir que a la nostra colla castellera va participar activament a les diades de 2013, 2014, 2015 i 2016 i aquest fet va condicionar la meva participació. De no haver-ho fet tinc dubtes de que hi hagués anat.

No m’agrada que l’ANC monopolitzi la Diada. No m’agrada que ningú me digui que he de fer. No m’agrada que ningú me faci ballar al so de la musica que toca. Però jo sóc insignificant i per tant si a una àmplia majoria els agrada i pensen que han de comprar l’uniforme i fer tot allò que s’ha programat des de l’ANC, allà ells. Res a dir. Cadascú ha de ser lliure per a poder fer el que li plagi, tot i que hi ha molta gent que no ho veu així. Desgraciadament. De totes maneres, les CUP van fer una manifestació pels seu compte en una mostra evident de que ells s’autogestionen.

L'any passat a Tarragona. 

De la Diada d’ahir només vaig seguir algun debat, però d’aquella manera. Es a dir, ni amb massa interès ni tot sencer. Com que a Espanya ahir era un dia laborable, les emissores de ràdio i les televisions estaven emetent la programació normal. Emissores com la SER, però, ho feien des de Barcelona i per tant van fer un ampli seguiment dels actes que s’estaven fent a Barcelona. En acabar la manifestació hi va haver una tertúlia sobre la situació actual, es a dir, relacions Estat-Generalitat, referèndum 1-O, etc.

Si vàreu seguir el discurs del President Puigdemont, potser vàreu reparar de que va estendre la ma al govern Central per a començar a dialogar. Això sí, condicionat a un referèndum. Fixeu-vos que he dit un i no he dit el. Aquest punt és transcendental.

Tal com vaig llegir al digital E-notícies, el president de l’ANC Jordi Sánchez, pel matí, al programa el Món de RAC-1 va dir que el referèndum, tal com es farà, no els agradava i que volien acordar amb l’Estat un referèndum pactat per al 2019. Era el tret de sortida per a que Puigdemont durant el discurs de la tarda digués que fins el darrer moment estan disposats a arribar a acords amb l’Estat.

Aquest matí ha estat Puigdemont qui ha passat pels micròfons del programa el Món de RAC-1 i ha reiterat el que havia dit ahir sobre negociar un altre referèndum amb l’Estat per al 2017 o per a quan sigui... La resposta que l’Estat li ha donat a Puigdemont és que convoqui eleccions  

Com podeu veure si cliqueu els enllaços que adjunto al final de l’escrit, la segona informació també l’he llegit a l’E-notícies. Altres digitals com El Nacional o Vilaweb no diuen ni piu sobre aquest tema.  

Per a i queda clar que el bloc independentista té molt clar que un referèndum unilateral no és la solució i que no porta enlloc. Només un referèndum pactat té garanties d’alguna cosa. Fixeu-vos el que he dit: d’alguna cosa.

Què vull dir amb això? Què tinc seriosos dubtes de que l’Estat, davant d’un sí majoritari, s’avingués a concedir la independència a Catalunya. Segurament seria fer trampes, però desgraciadament ja estem acostumats de que sigui així.

Una altra cosa us vull dir: Què ara uns, ara els altres, embolicarem la troca tot el que faci falta. Ja sé sap que sempre hi ha algú que ne treu rendiment d’aquests tipus de situacions.  

http://societat.e-noticies.cat/lanc-diu-ara-que-l1-doctubre-no-ens-agrada-112238.html

http://politica.e-noticies.cat/puigdemont-ofereix-a-rajoy-aturar-el-referendum-avui-mateix-112266.html

SI, NO, POTSER

Casa família Zaragoza. 

Sí. Junts pel Sí, les eleccions de la teva vida, el govern dels millors... ERC i PDeCAT, els dos partits que conformen el grup més gran del Parlament català van dir que volien fer una campanya cap el referèndum en positiu. Us en he donat tres exemples. Semblava que volien deixar enrere picabaralles i qualsevol aspecte que pogués entorpir  el que ells anomenen procés.

Fins i tot el globus del Sí que utilitza l’ANC des de fa mesos, a part de ser l’opció que demanaran per al referèndum de l’1-O, també aniria en el mateix sentit.

No. Però tal com s’està apropant l’1-O, la data fixada per al referèndum, sembla ser que s’estan posant nerviosos  i comencen a veure fantasmes en lloc del que, des del meu punt de vista és simplement la realitat.

Durant aquests darrers dies l’ase dels cops ha estat el Periódico de Catalunya, tot per fer públic que el passat mes de maig la policia catalana havia rebut un avís (ja sigui de la CIA, ja d’una altra agència d’intel·ligència) sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Els màxims comandaments dels Mossos van decidir no donar-li més importància perquè, segons ells, l’avís era de baixa intensitat. 

Tants comentaris, articles i mems s’han publicat després d’aquella notícia apareguda el passat dijous que potser ningú se’n recorda ara de que el 18 d’agost ja va iniciar-se una companya de desprestigi contra el Periódico perquè a algú li va ferir la sensibilitat la foto de la portada on s’hi podien veure diverses persones estirades al terra i aparentment sense vida, tot i que no se’n podia identificar cap. El propi autor de les fotos va haver de sortir a donar explicacions. Recordo que aquells dies va circular un post on es dia que molts ajuntament catalans havien decidit donar-se de baixa de subscriptors del rotatiu perquè es van indignar amb la foto. És que hi ha un punt de control on sé reben aquest tipus de notícies?

-Vull donar-me de baixa de subscriptor del Periódico, a qui ho he de dir?

-T’has d’adreçar al servei de subscripció del diari...

-Sí, això ja ho sé, però a qui més ho he de comunicar per a que en prengui bona nota...?   

L’independentisme, després dels seus líders i la seva màrtir, sembla que busquen algú per a donar-li les culpes si el procés fracassa i aquest algú té noms i cognoms com per exemple l'Enric Hernández director del Periódico o el periodista de la Sexta Jordi Evole. 

Potser. No puc dir (bàsicament perquè no tinc ni crec que hi hagin xifres fiables) si l’independentisme perd embranzida o no. Potser sí... I dic això perquè com ja vaig dir temps enrere, la gent està cansada. Dilluns dia 11 ja farà 5 anys des de que Mas va deixar enrere el tradicional nacionalisme de CiU i es va abraçar, juntament amb la majoria dels seus, la nova fe. 5 anys són molts anys... Més d’una legislatura, més del temps que transcorre entre dues Olimpíades o dos mundials de futbol.

I el pitjor de tot és que no es veu una sortida clara al que pot passar a partir de l’1-O. Darrerament hi ha hagut gent que m’ho han preguntat: Què trobes que passarà? Com si jo tingués una bola de cristall per endevinar el futur...

Potser sé celebrarà un referèndum força semblant al que ja vam viure el 9-N de 2014. O potser no. Al llarg del dia d’avui he escoltat algunes declaracions de membres del govern espanyol on entreveien la possibilitat d’actuar contundentment contra els membres del Govern. Fins i tot s’està parlant d’inhabilitacions...

Me quedo amb la petició de l’Ada Colau que li ha demanat a Rajoy que deixi celebrar el referèndum per a que sigui un altre 9-N i que després presenti propostes per a Catalunya.

Me quedo aquesta petició, però després tampoc crec que hi hagi una sortida. Sóc molt pessimista, la veritat!    

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 29

Foto: R.Ll.

LA BRIGADA MUNICIPAL COL.LOCA PANCARTES DE L’ANC

Quan vaig veure damassos de l’ANC enganxat a les finestres baixes de la Casa Consistorial, me pensava que tardaria temps en veure un despropòsit semblant, tot i que abans ja vaig al·lucinar amb l’estelada de la plaça del mercat.

Aquest matí he rebut una foto on es pot veure un camió de la brigada municipal col·locant pancartes de l’ANC cridant a la participació del 11-S.

Si un fet com aquest no és prevaricació, s’hi assembla bastant.  

ANDREU MARTÍ

-T’has assabentat del que diuen de l’exalcalde de l’Ametlla de Mar Andreu Martí? –Me va preguntar una companya de feina ahir.

Davant la meva resposta negativa me va dir que m’ho enviava.

L’any 2003 Andreu Martí va ser elegit per primera vegada alcalde de l’Ametlla de Mar. Només 40 dies abans, ell i la seva dona havien viatjat a Andorra per obrir un compte a una sucursal de la Banca Privada Andorrana.

Ningú va a obrir un compte a Andorra per a posar-hi de tant en tant els estalvis. Qui ho fa és perquè hi pensa portar diners de dubtosa procedència.

La notícia la recollia el diari el País amb el següent titular: El alcalde que quiso hacerse rico deprisa. Tota una declaració d’intencions...

Mentre navegava buscant la notícia (la meva companya no m’ho va enviar de seguida), ne vaig trobar una altra publicada a Diari de Tarragona:Reclamen a l’Ametlla de Mar un deute de 3,1 M€ pel servei de l‘aigua. S’explica que l’ajuntament calero va signar un contracte de subministrament d’aigua amb l’empresa Aqualia l’any 2004 (només 1 anys després de que Martí fos alcalde) i duraria fins els 2030. El preu de l’aigua se fixava en 0,7 euros/m3.

L’any 2009, sense que es coneguin els motius, l’equip de govern, sense passar pel Ple, s’aproven uns nous preus per a l’aigua i s’estableix que costarà entre 1 i 1,6 euros m/3.

La diferència de cost devien ser els estalvis que Andreu Martí enviava de tant en tant a Andorra a través d’un testaferro...

LES CLÀUSULES DELS FUTBOLISTES

Sembla ser que les clàusules de rescissió dels futbolistes només existeixen al futbol espanyol, al menys de forma generalitzada.

L’any 2000 el Madrid va pagar la clàusula de rescissió de Figo que era de 10.000 milions de pessetes al Barça (uns 60 milions d’euros) Una quantitat desorbitada per a l’època. A partir de llavors el Barça per a blindar les seves estrelles els hi va posar unes clàusules estratosfèriques... O això es pensaven els seus directius, ja que el PSG se va emportar a Neymar pagant 222 milions d’euros. La clàusula de Messi està fixada amb 250 i potser per això se va especular que el Manchester City el volia fitxar. Tot i l’elevat de les clàusules sembla que sempre pot haver algú que les pugui acabar pagant. La del nou fitxatge del Barça, Dembélé, ascendeix a 300 milions. M’aventuro a dir que no passaran molts anys quan sortirà algun club disposat a pagar per ell o per algun altre jugador aquesta xifra.  

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 14

ME QUEDARÉ SENSE FEINA...

Segons sembla l’equip de govern d’Amposta s’ha posat en marxa respecte a la lluita contra l’incivisme a la nostra ciutat. Segons l’alcalde Adam Tomàs i el regidor de Governació Miquel Subirats van declarar la guerra als incívics.  

-No es tracta de fer una campanya cada dos anys, s’ha de fer una campanya continuada! –Va dir l’alcalde-.

Cert! Però si és així me quedaré sense feina... Hauré de tancar al meu espai La ciutat que volem... Bromes a part, ja m’agradaria. Si durant anys he vingut denunciant l’estat dels espais públics i la poca consciència que tenen molts conductors a l’hora d’aparcar i realitzar d’altres accions, veure l’Amposta ideal, aquella on tothom compleix les normes  de civisme (ja no parlo de lleis, ni d’ordenances) seria com tenir un orgasme sense sexe.

PERÒ DE MOMENT TOT SEGUEIX IGUAL (O QUASI BÉ)

Al Ple del mes d’abril, l’únic al que he assistit des de que vaig deixar de ser regidor, es va presentar un prec (crec recordar) demanant que es prenguessin mesures als voltants de la benzinera que hi ha sortint cap a la Ràpita, ja que s’hi cometien moltes infraccions de trànsit. L’alcalde va respondre que ja se’n havien pres.

Per aquella zona hi passo sovint i l’única cosa que veig és que abans de la rotonda (sempre en direcció cap a la Ràpita), s’hi va pintar una doble ratlla contínua. Però també veig, per les marques de rodes que es deixen sobre les pròpies línies que son molts els cotxes que hi passen per sobre per entrar a posar carburant. Dijous passat, el cotxe que anava davant nostre (tornàvem de tallar la N-340 a les Cases d’Alcanar) va crear la carretera per aquell punt. Segons les normes de transit, una doble ratlla continua no es pot traspassar: ni per avançar ni per a girar.

Deu de costar molt anar fins la següent rotonda (Quant hi ha, 50 metres?) i fer un gir de 360º.

EL GUARNIMENT DE LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT

Divendres passat, mentre assistia al concert de Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, Pau Puig, Sílvia Ampolla, Guardet lo Cantador i Suc d’Anguila, vaig veure que als balcons de la casa Vives s’hi podien veure damassos de diferents color amb el Sí dintre del globus (gins i tot n’hi havia una posada de l’inrevés) Res a dir, cadascú pot gaudir la seva casa com més cregui convenient dintre d’unes correctes normes de civisme i educació.

Però dissabte, durant l’acte del pregó, n’hi van aparèixer dos més, però en aquest cas a les finestres petites del primer pis de l’Ajuntament que donen a la plaça. No sé de qui va ser la idea ni si ho ha autoritzar ningú, però me sembla un despropòsit... La Casa Consistorial, seu de l’Ajuntament d’Amposta és la casa comuna de tots els ampostins i ampostines i, per tant, segur que a més d’un i més de dos, aquesta acció no els hi sembla bé (a mi per exemple)

Tot i la importància que pugui arribar a tenir una associació com l’Assemblea Nacional Catalana, un ajuntament, per petit que sigui, hi està per sobre, ja que l’han votat les ciutadanes i ciutadans de la ciutat o del poble.

És igual que la bandera de la plaça del Mercat. Personalment no me fa mal a la vista, per segur que a molts d’altres sí. Imagineu-vos per un moment que algun partit espanyolista demanés a l’ajuntament posar-hi una bandera espanyola... Sé podrien negar? Podrien, però si presentessin un contenciós en contra de l’Ajuntament, ja estarien al lío...   

MANTENIR ENCESA LA FLAMA INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico d'Avui. 

Fins que arribi la consulta, l’independentisme català ha de mantenir com sigui la flama encesa. Costi el que costi, contra vent i marejada... És com quan al començament d’unes Olimpíades s’encén  el pebeter que no s’apagarà fins que acabi la cerimònia de clausura.    

Si s’ha de buscar el punt de partida, hauríem de retrocedir a la Diada de 2012, quan Barcelona es va omplir d’estelades independentistes després de molts anys de rutina on els actes institucionals havien pres el protagonisme de la ciutadania. Va significar el punt de partida de l’independentisme de Mas i per extensió de Convergència.

Per a no avorrir-vos més de l’habitual, no faré una relació cronològica dels fets, però si que us donaré mostres del que us estic dient. Durant tot aquests temps, les entitats sobiranistes (Òmnium, l’ANC i l’AMI) han creat dos pactes nacionals: El Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Pacte Nacional per la Independència, a part de promoure diverses recollides de firmes i tota mena de campanyes publicitàries, com per exemple la darrera, la que apareix un sí dintre d’un globus.

Però és evident que no tot va a la mateixa velocitat. Mentre que les entitats sobiranistes i les CUP, a ho res d’ara ja voldrien estar prenent el sol a un platja de Catalunya independent, el govern va més lent... Molt més lent... A això fa posar dels nervis als altres.

Tant és el neguit que hi ha que avui mateix Carles Puigdemont ha convocat a tothom (o quasi bé) a una reunió a Palau per a fixar data i pregunta del referèndum. Per tant, tot sembla indicar que en sortir de la reunió ja es podria conèixer (al menys extraoficialment) el dia D del referèndum i la pregunta que, a diferència de la que es va fer aquell 9 de novembre de 2014, sembla que serà molt més clara i diàfana.

No obstant, un dels partits convocat per a la reunió d’aquesta tarda, ja ha dit que no hi pensa acudir. Estic parlant de Catalunya en Comú, una formació indispensable per a poder ampliar la base sobiranista.

Com a ciutadà tinc la sensació de que no s’està donant tota la informació que precisem. I no sóc l’únic que ho pensa... I la que se’ns dóna, sovint ens arriba esbiaixada, incompleta i a compta gotes.

La setmana passada per exemple, lo Patacó (Ah! Què no sabeu qui és lo Patacó?) Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda del Govern Català va dir que calien 50.000 milions d’euros per anar tirant...  

Al meu Facebook me preguntava d’on sortiran aquest diners i un dels meus amics m’ha resposts: dels impostos que pagarem els catalans...

Una resposta molt evident i senzilla. Però penseu que la major part dels impostos els recapta l’Estat que després retorna a les CC.AA. depenent de l’acord que tingui cadascuna d’elles. Del tema n’he parlat alguna vegada, però sembla que encara hi ha qui no ho té clar.  

Suposo que a la Llei de Transitorietat política amb la que s’està treballant, hi posarà que a partir d’aquell dia tots els catalans i catalanes tenen l’obligació de Tributar a la Hisenda Catalana. A part d’això s’obligarà els bancs amb seu a Catalunya que tindran l’obligació de ingressar el que recaptin a l’Agència Tributària Catalana. Tot sembla molt bonic, però a l’hora de la veritat crearà una gran incertesa jurídica.

Per cert, sabeu d’on surten els 50.000 milions que va citar l’altre dia lo Patacó? Si fa o no fa és el pressupost de la Generalitat per al 2017. Això vol dir que per a fer front al primer any de despeses des de que hipotèticament es començaran a recaptar tots els impostos, se necessiten 50.000 milions.

Ens farà un préstec l’Estat? Ens els deixaran les entitats financeres? Penseu-hi una mica i ja veureu com arribareu a la mateixa conclusió que jo: Què no ens ho expliquen tot.

I us ho recordo una vegada més: No és que estigui en contra de la independència, simplement sóc escèptic.  

SANT JORDI AL CASTELL D’AMPOSTA

No me vaig apropar al recinte del castell fins les 7 tocades. Ja sabeu que des de fa anys, el dia de Sant Jordi, les parades sobre tot de llibres, però també de roses i fins i tot d’altres productes, omplen el recinte el castell oferint els seus productes. Des del meu punt de vista va ser un dels encerts que va tenir el govern de CiU de l’època.

Durant la diada un amic me va enviar un missatge:

-Estàs al castell? (D’Amposta)

-No. Hi aniré a la tarda –li vaig respondre-.

-Diu que aquest any no han posat

Com que no vaig entendre el missatge li vaig respondre amb dos signes d’interrogació (??)

-No han posat carpes dels partits politics, trobo millor que no posen.

Li vaig respondre hores més tard, quan ja havíem visitat el recinte.

-Sí, ja me’n he adonat. Però estaven els del referèndum i els d’Òmnium.

Tot és qüestió de gustos i sensibilitats. N’hi ha a qui li semblarà bé que els partits polítics hi siguin presents. A d’altres segur que no. Personalment crec que si hi ha eleccions a la vista no està malament que hi puguin tenir presència, però en una zona diferenciada, tal com es va fer algun any que van instal·lar les carpes entre la muralla i el segon fossat.

De totes formes, dir que no hi havia presència de polítics és faltar a la veritat. Les carpes del Pacte Nacional pel Referèndum i Òmnium Cultural desmenteix a qui podia afirmar que aquest any no hi havia polítics, ja que el motiu de la seva presència era polític.

O no és fer política recollir signatures per a demanar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya? Evidentment que sí.

La Viquipèdia defineix Òmnium així: Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre fundada el 1961 que treballa per la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l'educació, la cohesió social i la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per tant, també hem de pensar que la seva presència no només a Amposta, sinó arreu de Catalunya era més per motius polítics que no per a promocionar la llengua i la cultura catalanes, tot i que també podia fer-ho perfectament.

Tal com he dit més amunt quan he parlat sobre la ubicació dels tendals dels partits polítics, penso que també, en el cas del Pacte Nacional pel Referèndum com d’Òmnium Cultural, haurien hagut d’ocupar un lloc diferenciat i no entremesclar-se entre les parades de llibres.

Quan l’Ajuntament d’Amposta va aprovar la col·locació d’una estelada a la plaça del mercat per part de l’ANC, vaig fer d’advocat del diable i li vaig dir a un dels seus membres que no me semblava correcte. Què passaria si una entitat de perfil espanyolista demanés posar una bandera espanyola? Amb quins arguments sé li podria denegar? Amb les paradetes passa el mateix. Quan s’obre el meló, després és molt difícil triar qui poden menjar-ne i qui no... Veritat què m’enteneu?

I per acabar tornaré al tema de les signatures. Quantes vegades se’n han recollit? Hauria dit que per a demanar un referèndum ja se’n havien recollit alguna vegada... Des del meu punt de vista és mirar de mantenir la il·lusió d’aquells que encara no l’han perdut (el que normalment es coneix com marejar la perdiu) Tal i com me van dir el mateix diumenge, el que tenen que fer és fixar el referèndum per a què, qui vulgui, pugui anar a votar i acabar d’una vegada amb tot aquest tema que ja fa massa temps que dura.    

UNITAT DELS PARTITS SOBIRANISTES

Després de dies parlant de Rajoy, Sánchez, del PP, de C’s, etc., etc. ja tocava parlar dels d’aquí: de Puigggdemont, de Junts pel Sí, de les CUP, de l’Ada Colau...

S’apropa la nostra Diada i s’ha de complir amb la tradició... O no... ja que tradicionalment tots els actes (excepte els locals de petit format) sé concentraven a Barcelona i enguany se repartiran per 5 municipis diferents: Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt. Podeu dir i pensar el que vulgueu, però si es fa a Berga i Salt, per què no a un municipi de les Terres de l’Ebre? A mi me sembla un menys preu al nostre territori per part de l’ANC.  

Dit això, la proximitat de la data ha fet el miracle de convertir l’aigua en vi. O el que és el mateix, el d’unir les forces sobiranistes o al menys escenificar aquesta unió. Les CUP ja han anunciat que donaran suport a la moció de confiança que Puigggdemont va fixar per a finals de mes. I no només això, sinó que també estan disposats a votar els pressupostos (els mateixos que es van negar a recolzar fa uns mesos), tot i que no s’acabi complint el full de ruta del procés...

És un mal menor... O això o el caos! (perdó, això és el que diu el PP respecte al govern d’Espanya) O això o noves eleccions! (ara sí) I és evident que unes noves eleccions certificarien el fracàs de Junts pel Sí i de les CUP (junts o separats, me dóna igual) Quan fa un any (pràcticament), tot indicava que podia ser un camí de roses (al menys així ho creia Arturo), a la pràctica s’ha demostrat que són roses amb punyes i que no tot és tan bonic com s’havien imaginat.

Pressuposo que serà un 11 de setembre més amb uns actes de la Diada dividits, tot i la unitat que volen escenificar l’ANC i Òmnium. Per tots els que no creiem en el concepte de catalanisme que emana de les dues principals associacions sobiranistes, però que si que pensem que encara avui, 300 anys després d’aquell 11 de setembre de 1714, hi ha mot que reivindicar, se’ns fa molt difícil assistir als actes monopolitzats que es venen organitzant des de fa uns anys. Algunes d’aquestes reivindicacions són velles, altres potser no tant i algunes relativament noves. Està clar que la República catalana ha de ser una fita a assolir s’ha d’anar amb majories més àmplies. L’altre dia vaig llegir (crec que ho va dir Puigggdemont) que els contraris a la independència, quan s’assoleixi, voldran governar... Incongruència? No! Realitat! Voleu que us parli de incongruències? Per què partits que es s’autoanomenen independentistes sé presenten a les eleccions espanyoles? No haurien de fer tots el mateix que fan les CUP?

I mentre a Madrid segueix l’embolica que fa fort. Aquest matí li deia a l’amic de la Índia que s’està parlant més de l’exministre José Manuel Soria i del seu nou càrrec que no de la pròpia desvestidura de Rajoy.

El fracàs de Rajoy tothom se’l esperava... O havia algú que es pensava que hi podria tornar ha haver una mena de gran Tamayazo? En canvi, la promoció de Soria per a un càrrec directiu del Banc Mundial semblava que podia estar fora de tota lògica. Però com que el PP de Rajoy encara conserva aquella capacitat innata de sorprendre a la gent, ens va regalar aquesta perla abans de que s’acabés el ple de la no investidura.

Però el més fort de tot no és la proposta de nomenament, sinó la manera com ho han disfressat per a que sembli legal i no vinculada als capritxos del President del Govern.

Si Soria va mentir sobre la seva vinculació amb entitats opaques quan es van conèixer els papers de Panama dies abans de dimitir, ara han mentit Rajoy i de Guindos al dir que l’exministre accedia a aquesta plaça per concurs per la seva condició de funcionari, quan és impossible que sigui així, perquè el Banc Mundial no pertany a l’estructura de l’administració espanyola, sinó que és un organisme internacional i, per tant, els seus representants allí han de ser proposats pel govern i són càrrecs de lliure designació.

I per acabar-ho d’arrodonir, una neboda de de Guindos serà qui acompanyarà a Soria com ajudant...

I si es fan unes terceres eleccions, aquest cop sí, aquest cop el PP guanyarà per majoria absoluta i podrà governar sense haver de donar explicacions a ningú. Ficció? No, realitat diferida!  

CATALUNYA L’ANY 36 I ARA

De Ferreres al Periódico. 

Aquets dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alçament militar feixista que va acabar amb la II República espanyola. Els primers dies el cop d’estat va triomfar a una gran part del territori espanyol, però a algunes zones com Catalunya es van mantenir lleials al govern legalment sorgit de les urnes.

El Front Popular (unitat de diversos partits amb el propòsit de recuperar el govern que estava en mans dels partits de dretes) va triomfar a Catalunya, tal com també ha passat ara amb la victòria d’en Comú Podem seguida d’ERC, PSC, etc. Els partits representatius de la dreta van quedar molt pel darreres. L’any 36 les forces de la dreta es van agrupar sota les sigles de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas)  

Per tant, després de 8 dècades la situació política catalana és força similar. Ara, com llavors, de forma majoritària, la societat catalana és bàsicament d’esquerres i, en molts de casos, ara com llavors volem tenir un status diferent al que tenim.

L’any 1934 el president català Lluís Companys proclamava des del balcó de la Generalitat l’Estat Català. Això sí, dintre de la República Federal Espanyola. De totes maneres es va considerar un intent secessionista i per la qual cosa va ser empresonat.

El 2014, concretament el 9-N, Catalunya va fer una consulta sense cap mena de valor jurídic, ja que el Tribunal Constitucional Espanyol la va declarar il·legal i, per tant, es va d’haver de mobilitzar a la societat civil (a Amposta es van mobilitzar majoritàriament convergents i republicans) per a portar-la a terme. El resultat (torno a incidir que sense cap mena de valor jurídic) va ser aclapadorament favorable a la independència. Això sí, pràcticament només hi van participar els que tenien conviccions independentistes com els afiliats o simpatitzants de CDC, ERC i membres de la societat civil integrats a l’ANC i Òmnium Cultural. Encara que sempre he defensat que, en aquest cas 1 + 1 no sumen 2. M’explico. Els socis de l’ANC i Òmnium són, majoritàriament afiliats i simpatitzants dels dos partits esmentats i, per tant, si els comptem a un lloc no els hem de comptar a l’altre. A mi per exemple me van trucar fa uns anys d’Òmnium per si volia fer-me soci, però vaig declinar la invitació, el motiu principal és perquè ja pago prou carnets: partit, sindicat i 3 ONG’s... Hi ha d’haver un moment que s’ha de dir prou.

Una de les conseqüències (segurament la més significativa) va ser l’encausament d’aquells dirigents a qui es va considerar responsables màxims de l’organització de la consulta: el President Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera Rigau i el conseller Homs per desobediència i prevaricació. Segurament us vindrà al cap la imatge de Mas pujant les escales de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya mentre una gran part dels alcaldes del seu partit li donaven suport aixecant les vares representatives del seu poder municipal.

Ja vaig dir fa unes setmanes que no em semblaria bé que els politics catalans acabessin a la presó per aquells fets. Per motius polítics (i aquests ho són) no sé pot empresonar a ningú.  Aquestes coses només passen a les repúbliques bananeres i Espanya no crec que ho sigui, encara que alguna vegada s’hi sembla bastant.

El millor que es pot arribar a fer per a garantir-te sinó la immunitat, al menys no sortir-ne mal parat, és pactar amb l’Estat. Fa 80 anys la situació política (força més insostenible que ara –per aquella època els militars encara es trobaven a les cavernes-) va acabar amb el cop d’estat. Ara la solució ha estat pactar amb el poder, amb la mena de CEDA que hi ha a Madrid.

Per una mica més d’un plat de lentilles (grup parlamentari propi per als convergents + 1,5 milions d’euros –despeses de la campanya electoral- + 2 milions d’euros –assignació que els hi pertoca per tenir grup parlamentari-), Homs (què està aforat i que per tant el seu encausament és per separat dels altres tres) i la resta del grup parlamentari van col·laborar amb els centralistes del PP per a facilitar així la presidència del Congrés per a la diputada Ana Pastor.

Tal com deia ahir està per veure ara si aquesta col·laboració (desmentida pels convergents) anirà més enllà o es quedarà aquí o dit d’una manera molt més entenedora: Votaran els diputats del Partit Demòcrata Català la investidura de Rajoy?

Si és així quedarà demostrada la submissió d’un sector de catalans que s’autoproclament independents al poder centralista de l’Estat espanyol.