QUAN LLIBERTAT SIGNIFICA OPRESSIÓ

Diuen els del PP que voler canviar el model d’immersió lingüística de les escoles catalanes és per llibertat... Llibertat per a que les mares i pares de Catalunya puguin decidir sobre l’idioma que volen que s’ensenyi els seus fills. A què sona bé? Si en lloc de dir-ho els del PP ho digués algun altre igual m’ho acabava creient...

Però venint del PP, quan diuen llibertat volen dir opressió. No us deixeu confondre! S’ha arribat a un extrem que de llibertat, desgraciadament, en aquest país n’hi ha ben poca.

Sempre he dit que per a mi la paraula llibertat és la més gran que existeix. Llibertat per a poder estimar, llibertat per a poder opinar, llibertat per a poder escollir, llibertat per a poder decidir... Però com s’ha vist recentment en un país que se diu Espanya només hi ha llibertat per a poder robar, per a poder enganyar, per a fer lleis injustes que van en contra d’una gran majoria dels ciutadans... I a favor dels poderosos!

En pocs dies s’ha sentenciat al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. S’ha segrestat cautelarment el llibre Fariña de Nacho Carrero  sobre el narcotràfic gallec per un suposat delicte contra l’honor d’un dels que hi surt esmentat: José Alfredo Bea, exalcalde de O Grove. I, finalment, ARCO, la fira d’art de Madrid i una de les més importants del món va fer retirar unes fotografies pixelades de Oriol Junqueras , Jordi Sánchez i Jordi Cuixart que formaven part d’una exposició sobre la llibertat d’expressió. Quina paradoxa!    

Tornant al tema de l’ensenyament en català. No és la primera vegada que des del PP se vol canviar el model lingüístic de Catalunya, un model integrador i que, amb els anys que fa des de la seva implantació, funciona amb òptims resultats. De fet dimecres hi va haver una sentència del Tribunal Constitucional que tirava per terra la LOMCE, la llei sobre ensenyament que se va aprovar durant l’etapa en que José Ignacio Wert n’era ministre, per envair competències exclusives de la Generalitat de Catalunya i que preveia una partida de 6.000€ per cada alumne/na que rebés ensenyament en castellà a Catalunya, prèvia sol·licitud per part dels pares o tutors.

Tot i que sembla que aquesta sentència ha fet posar el fre a les pretensions del Govern del PP de españolarizar a los niños catalanes o que los niños catalanes se sientan orgullosos de ser españoles (cito textualment algunes de les frases que s’han dit sobre el tema per part dels ministres Wert i Méndez de Vigo), no crec que el PP cedeixi tan fàcilment.

Tot sigui per esgarrapar vots dels anticatalanistes que, com s’ha vist darrerament, sembla que cada vegada n’hi ha més.   

EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

NEOLOGISMES

Què és un neologisme? Una paraula que s’incorpora al diccionari, tot i que pot estar popularment acceptada.

La darrera paraula en incorporar-se al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ha estat vegà que com sabeu és una forma d’alimentació, potser de viure... Dit de la persona que practica el veganisme, sistema o règim d’alimentació que exclou aliments o articles de consum d’origen animal.

Qui decideix que sigui així? Les autoritats lingüístiques? No. Des de fa tres anys es fa una mena d’enquesta organitzada per l'Observatori de Neologia del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i acaba guanyant la més votada entre tots els participants (aquest any ho han fet uns 1.700)

Altres paraules com maridatge (referida a la combinació d’un plat i un vi), gihadista, precaritzar, micropoble o superlluna encara hauran d’esperar.

El primer any va ser estelada i l’any passat dron. Tal com vaig escrivint, l’autocorrector me’n subratlla la majoria (no les reconeix) i, en canvi, maridatge, no, segurament perquè al diccionari té una altra accepció (sentit)

El que trobo que no té cap mena de sentit és anar incorporant una sola paraula a l’any... Si tenim en compte que cada any que passa ne surten de noves (una bona part tenen que veure en temes informàtiques i solen ser anglicismes), no acabarem mai. Quin problema hi ha en acceptar-les totes les que compleixin unes determinades condicions: ús freqüent tan en la llengua parlada com a l’escrita, sobre tot als mitjans de comunicació.

Des del meu punt de vista el català, com a llengua viva que és, necessita millorar molt. Fa uns mesos és va proposar treure els accents diacrítics, aquells que serveixen per a distingir el sentit d’algunes paraules que poden prestar confusió, tot i que sembla que serà optatiu.

Personalment, tot i que no sóc cap expert en la matèria) crec que el català necessitaria una reforma molt més profunda, com per exemple treure la majoria de guionets que s’usen actualment.

No fa molts de dies me vaig trobar a un jove filòleg ampostí que me va dir que estava traduint un llibre de l’italià. Li vaig soltar unaparrafada sobre les llengües que, segurament, després d’acomiadar-nos va haver de pensar: No en té ni idea...

Li vaig dir que el castellà havia evolucionat molt més que el català perquè, històricament ha acceptat moltes més barbarismes, es a dir, paraules provinents d’altres idiomes, sobre tot de les llengües indígenes americanes i, evidentment anglicismes. Tampoc té guionets i apòstrofs i amb la creació de la lletra ñ van solucionar un so per al qual altres idiomes necessiten una grafia (ny en català, gn en francès o nh en portuguès)

En canvi –li vaig continuar dient- el francès, tot i ser una llengua viva, no ha evolucionat tant. Dubto que hagi cap llengua que no tingui un nom per a dir vuitanta i hagin de dir quatre vegades vint (quatre-vingt o  quatre-vingt cinq (85) o quatre vingt dix (90)) O expressions com         aujourd'hui per a dir avui (fixeu-vos que en valencià s’usa la paraula hui per a dir el mateix)

Segurament el comentari d’avui serà dels menys llegits de la darrera època, però és un exemple de que si m’ho proposo, puc escriure sobre qualsevol cosa, tot i no dominar massa el tema.

DIARI DE L’AGOST. DIA 25

D'Alfons López a Público. 

MESURES SOCIALS

El PP i sobre tot C’s volen vendre a la ciutadania que el pacte que signaran dintre d’uns dies no ha estat precisament un camí de roses (sense espines) i que hi ha hagut més dificultats de les previstes.

Abans de signar escenifiquen les desavinences principalment per les mesures socials que reclamen els ciudadanos, però també les diputacions, el Senat i el Poder Judicial, uns punts que, de ser veritat, des del meu punt de vista no són menors.

Algú pot pensar que un partit com Ciudadanos que, segons diuen, està patrocinat per l’IBEX 35 té alguna sensibilitat per millorar les prestacions socials? Difícil d’imaginar-ho.

A part d’això, han insinuat als del PP que si no saben com trobar els diners necessaris, ells sí. Des del PP ja els hi ha contestat que per a vestir un sant se’n ha de desvestir un altre o sigui, s’han de treure diners d’una partida pressupostària per a destinar-los a més despesa social. Molt me temo que o bé tot seguirà igual o bé s’hauran d’apujar els impostos, perquè les prioritats que té el PP no les canviarà així com així.  

TRILINGÜISME?

Una altra proposta estrella de C’s és l’ensenyament trilingüe a Catalunya. O sigui, castellà, català i anglès (per aquest ordre o no, ves a saber...) Una cosa així ja la va intentar fer el PP a les Illes Balears sense acabar-se’n de sortir.

Aquesta mesura és una cortina de fum per a que el català passi, com he insinuat abans, a no ser la primera llengua de l’ensenyament del nostre país.

Tot i que estic d’acord que els alumnes catalans han de sortir de l’escola el més preparats possibles i avui en dia, sobre tot l’anglès és fonamental per anar pel món, s’ha de pensar que la manca de protecció del català per part de les nostres autoritats pot significar un greu retrocés del nostre idioma que és, per a molts de nosaltres, la nostra llengua materna.

Però ja s’han aixecat veus en contra. Com sabeu, a la Vall d’Aran la llengua oficial és l’aranès o sigui, l’occità. Evidentment els aranesos volen que la seva llengua tingui un tracte preferent i per tant s’oposen al quatrelingüisme.

   

COBRAR PELS DIPÒSITS BANCARIS

Recordeu quan els bancs (i les caixes) té pagaven fins el 8% en interessos (o fins i tot més) per tenir diners a un dipòsit de l’entitat? Sí, encara te’n recordes? Així, com jo, ja deus de tenir una edat... No sé si m’has entès perdó t’acabo de dir vell (o vella) Bé, el fet de donar interessos pels dipòsits és un fet que està a punt d’acabar-se i fins i tot, i de moment, aquells que tinguin molts diners, hauran de pagar per a que els hi guarden...

El concepte clàssic del banc fa anys que ha desaparegut i no parlem del de les caixes que, en aquest cas, pràcticament han deixat d’existir.

Algú me podria dir com van començar les caixes d’estalvis? Prestant diners a canvi d’empenyorar coses de valor. D’aquí que moltes d’elles tinguessin el sobrenom de Monts de Pietat.

Com canviïn els temps, eh?    

WILLY TOLEDO

A l’actor Willy Toledo Facebook li va tanca el seu compte de Facebook durant 10 dies. Tot per haver criticat durament la medalla de plata que va guanyar l’atleta Orlando Ortega que fins fa només 1 any tenia la nacionalitat cubana.

La crítica a Ortega no era tan per ell sinó per la política de la Federació Espanyola d’Atletisme que, amb medalles com aquesta, intenten justificar uns mediocres resultats (en general)

Avui mateix li han tornat a obrir el compte i quan ho he vist m’he afegit a la seva pàgina, he vist que diversos amics ja ho eren (Eduardo Raul, Sefa Mezquida...), comunistes, bona gent... 

EL ‘GILIPOLLES’ DEL DIA

Després d’assistir al 84è tall de l’N-340 a Sòl de Riu (el límit de Catalunya pel Sud), en tornar cap a casa, de les Cases d’Alcanar ha sortit davant de mi un Volkswagen Golf que, en arribar a la platja de la fàbrica del ciment ha minorat sensiblement la velocitat. M’he fixat i l’he vist parlant pel mòbil mentre no deixava de mirar cap a la platja. Segurament tenia algun amic o amiga amb qui havia quedat banyant-se allí. Es mereix el títol de gilipolles del dia!    

EN CASTELLÀ SI US PLAU! (Anècdotes dels idiomes)

Respecte a les llengues hi ha infinitat d’anècdotes. Evidentment les que tenim més presents són les que han passat més recentment en el temps.

Després dels 40 anys de prohibició del català durant la dictadura de Franco, normalitzar la parla a segons quins àmbits era una fita difícil d’assolir. La influència del castellà als mitjans de comunicació va fer que s’adoptessin paraules castellanes a la nostra parla de cada dia. Encara avui de tant en tant n’escolto alguna (com retxassar en lloc de rebutjar, ensenyança en lloc d'ensenyament...)

El canvi de mentalitat va fer estralls en algunes persones. Ràpidament us explicaré dues anècdotes que crec que alguna vegada ja us he explicat.

Una vegada estava al cine de Santa Bàrbara i a la fila del darrere hi havia una mestra de Godall que parlava del seu amic Diumenge... Evidentment, en català el nom propi Domingo és Domènec.  

El recordat Jordi Itarte, que va ser el primer alcalde democràtic (i socialista de Roquetes) era locutor de ràdio. Després de treballar a Ràdio Ulldecona, l’emissora del seu poble ho va fer a Ràdio Tortosa. Un dia estaven explicant un recepta de cuina. Quan va arribar l’hora d’emplatar, en lloc de col·locar-ho a una safata o va fer a una catifa. Normalment parlàvem de bandeja i d’alfombra i també defiambrera en lloc de carmanyola.

Nati de Vinaròs, molt catalanista ella, va anar a València. Va entrar a un bar i va demanar un entrepà de formatge i el cambrer li va dir: Què?

Al veure que no l’havia entès li va demanar: Un ‘bocadill’ de ‘ques’... I li va portar l’entrepà de formatge.

Però alguna vegada va ser al revés. Es a dir, la gent dels pobles estaven acostumats a parlar català i el fet de parlar en castellà era un signe de cultura.

Fa anys, molts d’anys al menys 60, Enrique i Lolita estaven buscant caragols després desprès d’un dia de pluja per un bancal a tocar de la Galera. Enrique i Juanita van decidir parlar en castellà:

-Lolita, otro caragolito...

-Ahora estamos en la finca del Padreternito (‘lo Pareteren’)  

-Mira Enriquito otro caragolito...

-No que éste es muello...

EL FILÓ DE LA LLENGUA

Pràcticament tots els partits polítics han trobat amb al llengua un autèntic filó a l’hora d’aconseguir vots. Ara bé, no tos els partits l’usen de la mateixa manera i també depèn de les comunitats autònomes.
Per a fer un ús partidista de la llengua, la primera condició que s’ha de donar és que a la pròpia comunitat hi hagi més d’una llengua oficial. De no ser així, evidentment, no hi ha cap tipus de polèmica.
Posaré d’exemple tres comunitats on, de diferents maneres, podem trobar casos significatius d’aquest ús partidista del que vull parlar: València, l’Aragó i Catalunya.
A València és dóna el cas més significatiu. Fixeu-vos que aquí s’ha canviat el nom de la llengua: el català de València va passar a dir-se valencià. És cert que hi ha matisos propis i paraules que només es diuen allí, però això passa a tot arreu. A les Terres de l’Ebre per exemple, diem got en lloc de vas, granera en lloc d’escombra, escurar en lloc de netejar els plats, natros i vatros en lloc de nosaltres i vosaltres... I no per això al català d’aquí l’anomenem oficialment tortosí o ebrenc. En tot cas estaríem parlant d’un dialecte, mai com una llengua diferenciada, tal com s’ha vet a València.
La primera controvèrsia amb el català a València va sorgir de la ma del partit Unió Valenciana de Vicente González Lizondo. Quan aquest partit donava els darrers cops de cua, el PP va aprofitar l’ocasió i a part d’incorporar a molts dels seus militants,també va assumir la mateixa política lingüística, endimoniant tot allò que tenia que veure amb el català (entitats, mitjans de comunicació...) Unió Cultural del País Valencià d’Eliseu Ciment va passar pràcticament al ostracisme i les emissions de la televisió catalana es van haver de tancar contra la voluntat dels seus impulsors a base de lleis i multes.
Amb un PP valencià en plena descomposició pels casos de corrupció, ara, qui ha agafat el testimoni de la ma del PP ha estat Ciudadanos de la ma de Carolina Punset i companyia (Carolina Punto Siete que l’anomena Xavi Castillo)
La parla catalana a l’Aragó no més ocupa el petit territori anomenat la Franja què, si fa o no fa, és el limítrof amb el Principat. De tot aquest territori, el que més conec és la comarca del Matarranya, veïna de la nostra Terra Alta.
Fa uns anys, el PP d’Aragó va voler rebatejar la llengua catalana que es parla dintre del seu territori, però com que no la podia anomenar aragonès (l’aragonès és un idioma diferenciat que pràcticament no el parla ningú en l’actualitat), no se’ls va ocórrer res més que inventar-se una nova denominació que va fer posar els pèls de punta als lingüistes: Lengua Aragonesa Propia de l’Área Oriental (LAPAO) Afortunadament l’arribada del PSOE a la majoria de les institucions va eliminar l’aberració.
Però si algú pensa que el conflicte de la llengua s’ha acabat a l’Aragó, està molt equivocat. Ara és el Partido Aragonés Regionalista (PAR) el que vol suprimir tots els vestigis de català de la seva comunitat. No és fàcil fer-ho, però a força de paciència i temps, no és impossible.
Acabarem el viatge pels territoris peninsulars que un dia van conformar la Corona d’Aragó a Catalunya. A priori es podria pensar que aquí no hi hauria d’haver cap problema, però el hi ha. I tant que el hi ha...
Tot i que des de fa anys es va fer una llei de política lingüística que semblava que deixava les coses molt clares, hi ha partits que són reticents a acceptar-la i demanen que hagi més quotes de castellà per tot arreu: escola, mitjans de comunicació... Fins i tot els diputats d’aquests partits (PP i C’s) solen usar amb certa freqüència el castellà al Parlament com un gest de rebel•lia i, també, per a quedar bé de cara els seus votants.
Si un dia aquests partits arribessin a governar Catalunya estic segur que, al menys, s’equipararia l’ús del castellà amb el del català.
Però també hi ha qui faria tot el contrari. Fa com un mes, un grup de lingüistes agrupats baix la denominació de grup Koiné van signar un manifest on es reclamava que el català fos l’única llengua oficial a Catalunya. Alguns membres del grup que han sortit als mitjans de comunicació han negat que fossin tant taxatius i que el manifest només buscava sensibilitzar a la societat catalana per a què el català seguís sent la principal llengua, però tenint el castellà com a cooficial.
Jo no em vaig llegir el manifest, però tots els periodistes que ho van fer el van interpretar malament? No serà què després de la polèmica suscitada s’ha fet ús del vell recurs d’haver estat mal interpretats?  
Tot sigui per esgarrapar uns vots... De vegades molts!!        

SALTAR A LA FAMA

Un pot saltar a la fama de diverses maneres. La millor, haver estat el protagonista d’un fet rellevant que el catapulti cap a la popularitat. L’altra és haver fet, precisament, tot el contrari, es a dir, ser l’autor d’un fet negatiu que, evidentment, acaba dient ben poc del personatge en qüestió.

Dintre del segon grup ha aparegut aquests dies Salvador Puy, diputat provincial de la Diputació de Lleida.

El plenari de la Diputació de la Terra Ferma va debatre i aprovà una moció en defensa del català que es parla a la Franja i que, recentment, per obra i gràcia de les Corts Aragoneses (amb els vots favorables del PP i del PAR) van decidir transfigurar-lo en LAPAO (Lengua Aragonesa Pròpia del Area Oriental)

Si ja resulta força inversemblant que una de les impulsores de la norma lingüística fos catalana de naixement i de residència els primers anys de la seva vida, que un català negui la unitat de la llengua, encara resulta molt més increïble.

No fa gaires dies feia broma sobre la diversitat de llengües que s’hi poden trobar sense sortir del Principat: tortosí, ampostí, cavero, canareu, paulsec...), però bromes a part, és cert que hi ha un català normatiu que, difícilment es parla a cap lloc i una sèrie de variants dialectals entre les que poden distingir les dues més importants: el català oriental i el català occidental.

Per tant, no seria estrany que de governar el PP a Catalunya i vist el que s’ha vist a Lleida, també tinguessin la pretensió de canviar el nom de català pel de Llengua Pròpia de l’Àrea Oriental de Catalunya (LLEPAORC) I Llengua Pròpia de l’Àrea Occidental de Catalunya (LLEPAOCC)

Què no ho veurem? Si no s’assoleix la independència, tot és possible i tot està per veure...

HA NASCUT UN IDIOMA: EL LAPAO

Estem d’enhorabona! El naixement d’un idioma ha de ser motiu de felicitat per a tot el món, fins aquells que no se’n assabentaran mai de la seva existència. Quan l’any 2004 es va organitzar a Barcelona el Fòrum de les Cultures, s’explicava que milers d’idiomes minoritaris estaven en perill de desaparèixer, per tant, quan en neix un ha de ser motiu de gran satisfacció.

Es experts científics de l’Aragó en matèria lingüística, es a dir, els grups parlamentaris del PP i del PAR) tenen previst aprovar properament l’existència d’una nova llengua: el lapao.  

Què és el lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? El lapao és, ni més ni menys, que el català que es parla a la franja de ponent, es a dir, els territoris aragonesos fronterers amb Catalunya, com per exemple la comarca del Matarranya. Ara caldrà veure la repercussió que tindrà el nou nom entre els seus parlants, ja que, des de temps ancestrals, la parla d’aquell territori aragonès ja tenia nom: el chapurreau (no llegir chapurro)

En qüestió d’idiomes els del PP són uns autèntics experts. Primer van decidir que el català que es parlava a València es diria valencià i tot indica que a les Illes Balears on fins l’entrada del president Bauzà no hi havia hagut mai cap problema idiomàtic, aviat es parlarà el balear (només és qüestió de temps) Aquestes modificacions basades en rigorosos estudis científics, sovint tenen el recolzament dels polítics de torn. Cal recordar que n’hi ha que són veritables experts en el tema. Per exemple hi havia un tal Aznar que, a part de parlar català en la intimitat, parlava anglès amb accent texà. En canvi, a qui va ser portaveu d’aquest tal Aznar i que, familiarment es coneix per MAR, resulta molt difícil saber en quin idioma està parlant ja que degut als freqüents efectes etílics, acostuma a forfollar.  

Darrere d’aquest nou impuls idiomàtic veig la ma de l’actual ministre d’Educació del govern espanyol José Ignacio Wert. És una fórmula ideal per a que els espanyols (i per extensió els catalans, bascos, gallecs, etc.) de sobte puguin saber diverses llengües més, a part, evidentment,  de la materna de cadascú. No és el mateix saber, per exemple, castellà i català (jo també domino a la perfecció la parla per telèfon) que castellà, català, valencià, balear, lapao, etc. No és el mateix que al currículum personal d’aquell aspirant a un lloc de treball hi posi que domina a la perfecció dos idiomes que posi que en domina sis a la perfecció. Es miri com es miri, no és el mateix.

De totes maneres, els experts populars s’han quedat molt curts. Com que per desconeixement del tema no serà, sospito que és que no volen interferir en la política lingüística que s’elabora des de la Generalitat de Catalunya (ells mai ho farien!) De poder-ho fer (insisteixo, mai ho farien) segur que encara distingirien molts més idiomes. Tinc l’atreviment de suggerir-ne uns quants que conec i que penso que s’haurien de separar del català, ja que tots tenen trets propis i diferencials del que és oficial a Catalunya.

En primer lloc, caldria esmentar el tortosí (que a Amposta s’anomena ampostí), també el cavero (amb els seves variants de la Partidal, els Hortets, Sant Jaume, els Muntells i Balada), el paulsenc, el faldut (científicament ulldeconenc), el canareu (amb la variant del casero), el senienc i fins i tot el masover.

No cal ni dir que la riquesa lingüística que acumulem els que com jo, podem presumir d’entendre i fins i tot parlar en tots aquests idiomes, hauria de ser un valor afegit per a promocionar-nos professionalment i més ara en temps de crisi on tan difícil és trobar feina.  

Desconec les veritables intencions dels intel·lectuals del PP, però en el nostre cas han servit per a descobrir un potencial fins ara ocult, i per tant, a part d’estar d’enhorabona pel naixement del nou idioma i la troballa de l’existència de tants i tants més, cal donar-los les gràcies per la seva estimable preocupació i contribució a la riquesa lingüística del nostre país.

Segurament,  algun dia, quan ens aixecarem de dormir, ens assabentarem que l’andalús, l’extremeny i el murcià també són idiomes.  O no està prou documentat?

Post Scritum. Sembla ser que després del Lapao, les Corts de l’Aragó tenen preparat el naixement de dues llengües més: LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Areas Pirenaica y Prepirenaica) i LAPOLLA (Lengua Aragonesa Propia de Otros Lindos Lugares de Aragón)    

LA FRASE DEL DIA 5-01-2013

Les llengües són una riquesa. Qui d'això en fa un problema no li resol res a la resta de la societat. 







Qui la fa pronunciar? Montserrat Casas, Rectora de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
On la vaig llegir? A una entrevista que es va publicar ahir al Periódico de Catalunya. 

I encara una més de regal de la mateixa persona:

La Constitució protegeix la llibertat d'expressió. Els que som més vells ja em viscut èpoques així. 

Suposo que coneixeu la polèmica que hi ara mateix a les Illes Balears on el govern pepero i espanyolista de Bauzá vol fer el mateix que en el seu dia van fer els governs peperos i espanyolistes de València. Fins ara a les Illes Balears no havia cap problema amb la llengua. Tenien clar que parlaven català si bé empraven el dialecte illenc. No feien com a valència que al català que parlen el denominen valencià.
Darrerament també Catalunya està patint un atac a la seva llengua. Wert l'indesitjable vol que el català deixe de ser la llengua vincular a l'escola en detriment del català. Però en aquest cas han toca os. Els catalans sabem molt bé quin és el nostre idioma i que és allò que tenim que defensar... Bé, no tos, però una àmplia majoria.

21+1 a 0

Ahir es va fer pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’ensenyament en català o immersió lingüística. Tres famílies van ser les que van presentar la demanda perquè volien que el castellà s’equiparés amb el català com a llengües vinculars a l’ensenyament a casa nostra.
La primera cosa que em crida l’atenció és el nom de la plataforma que agrupa a tots els pares i les mares que no estan d’acord que sigui només el català la llengua bàsica a l’ensenyament: “Convivència Cívica Catalana”. Anem a veure, quan algun grup minoritari es revela contra les normes establertes per unes institucions escollides democràticament pels ciutadans d’un poble, res tenen que veure amb una “convivència cívica” i si a sobre van contra el català, la autodenominació “Catalana”, sobra. El mateix passa amb “Manos Límpias”; és què les tenen?
Després de moltes hores de deliberació i d’ajornar el veredicte unes hores, finalment hi va haver sentència. Dels 22 magistrats 21 van votar a favor de que l’ensenyament seguís com ara i que la sentència del Tribunal Suprem només afecta a les famílies que hi van recórrer. Malgrat tot, l’altre vot, el 22, no va ser en contra, sinó que va emetre un vot particular on encara es posicionava més a favor de l’ensenyament en català.
Ara, les tres famílies afectades diuen que hi recorreran davant del Suprem. Per cert, una d’elles porta els fills al col·legi la Salle de Tarragona i, segons la direcció del centre, els motius que van portar a presentar la demanda vans ser “ideològics”. Algú es pensava una altra cosa? Tenen confiança de que el Suprem els donarà la raó respecte a que es puguin impartir les classes indistintament en català com en castellà i que la llengua catalana no es limiti a una assignatura més. Però hi altres veus que diuen que el Suprem només vetlla pel compliment de les lleis, però no les “rectifica”.

Sigui com sigui la sentència del TSJC avala l’actual sistema d’ensenyament del català o el que és el mateix, la immersió lingüística. No obstant això, si algú pensa que els del PP i els seu entorn mediàtic es donaran per vençuts, que s’ho vagin traient del cap. Res més lluny.

Com deia el director de la Salle, la família “tarragonina” que va presentar la demanda, ho va fer per “motius ideològics”. Aquest motius només poden emanar d’algú que es senti “español por los cuatro costados”. D’un d’aquells que fa algunes dècades portaven un adhesiu al cotxe on es podia llegir: “Ser español, un orgullo”. Sobre aquest tema jo penso el mateix que pensava Rubianes. Cal que us ho recordi?
Però per a qualsevol “extraterrestre”, aquesta situació no seria sorprenent. La situació sorprenent i inversemblant és la que adopta CiU que, per una part, són els màxims defensor del nostre idioma, però per altra, no es ruboritzen gens ni mica a l’hora de donar suports als enemics de Catalunya.
Però per als humans, que aquesta mena de situacions de molt més prop, no ens sorprenen gens. Si Mas va ser capaç d’acudir al notari per a que quedés reflectit que mai pactaria amb el PP i ahir va recolzar la llei sobre la reforma laboral que, igualment hauria estat aprovada amb la majoria absoluta del PP, queda clar que CiU es mou per poder i no els importa gens el benestar dels ciutadans de Catalunya.  

 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/govern-dona-per-blindada-immersio-linguistica-1514541

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/govern-mante-seva-defensa-del-bilinguisme-integrador-1519961

“NO SEAMOS HIPÓCRITAS Y HABLEMOS MANDINGA”

El president del Senat està disposat a suprimir l’oficialitat de les llengües “autonòmiques” de la cambra alta.

Quan la passada legislatura es va aprovar que les llengües oficials de les diferents comunitats autònomes fossin també oficials al Senal, la norma ja va crear controvèrsia entre els populars que fins i tot es van mofar per la utilització de la traducció simultània a part, evidentment, de considerar-la inútil i, sobre tot, cara.

Si la pretensió de molts grups polítics és que el Senat s’acabés convertint en la cambra de representació “territorial”, durant la legislatura actual segur que s’aconseguirà: serà la cambra de representació territorial de “la unitat d’Espanya”. O és que Espanya no és “un territori únic i indivisible i una unitat de destí  en l’univers”? (La traducció ha estat una mica lliure, ja que la figura castellana “en lo” és de difícil traducció al català –potser ho hauria hagut de posar en castellà?-)

A sobre, i com que para “brou dues tasses” (us agrada aquesta?) el president del Senat (perdoneu que no el citi pel seu nom ja que encara no me l’he aprés, com tampoc coneix ell el meu...), en un despropòsit més, va dir que “parlar qualsevol llengua autonòmica era hipòcrita”.

Definim “hipocresia”: “Simulació de qualitats i de sentiments que hom té”. Fort, no? Ara resulta que els qui parlem català (o basc o manding) no ho fem perquè sigui la nostra llengua materna, és que “ens volem fer el xulo” o alguna cosa així...   

Per tant, un com més, es demostra que els espanyols de l’Espanya (aquí podríem  posar personatges coneguts, els de sempre i també desconeguts –n’hi ha milions d’aquests-) ni ens comprenen ni ens volen comprendre. I no estic parlant de comprendre la nostra parla, sinó de la nostra singular manera de ser: costums, tradicions, etc.

És més fàcil que entenguin a un aborigen africà que parli en “manding” (comparació que va fer el president del Tribunal Suprem Carlos Dívar) que qualsevol conciutadà que parli català, basc o gallec. Penso que s’ho haurien de fer mirar tots plegats...

Amb actituds així, políticament, estem retrocedint de cop 30 anys. En lloc de intentar entendre’ns i mirar de conviure el millor possible, sempre ens estant ficant pals a les rodes per no dir una altra cosa més malsonant.

Ahir l’expresident Pujol va fer unes declaracions. Ja sabeu que, normalment, no estic d’acord amb ell, però el que va dir ahir si. Semblava que era seguidor del meu blog o va escoltar quan el passat mes d’octubre el Centre d’Estudis d’Opinió en va fer l’enquesta. Llavors ja vaig dir que, per a mi, “les relacions entre Catalunya i Espanya estaven caducades”. Ahir ell va dir pràcticament el mateix.  

LA FRASE DEL DIA 18-09-2011

Avui he escollit diverses frases. És un d'aquells dies prolífics. Ja us avanço que la darrera és la millor.

1. "Alguns col·lectius tendeixen a organizar-se per ètnies, com els peruans a les autopistes". La frase en qüestió l'ha dit Felip "Fuig", conseller d'Interior de la Generalitat.
Jo crec que és normal. És que els catalans no es van agrupar als Casals Catalans quan van arribar a Amèrica del Sud. O és que ell només parla dels delinqüents? Els peruans de les autopistes ja fa monts d'anys que actuen. Potser algú se'n recordarà de la pel·lícula de "Makinavaja, el último chorizo" protagonitzades per Andrés Pajares on ja sortia una banda de peruans amb ponxos assaltant a l'autopista. La pel·lícula és de l'any 1992!

2. Els marroquins són el 3% de la població catalana i el 27 % dels receptors de la renda mínima". Qui ho ha dit? Francesc Xavier Mena, qui sinó? Potser perquè són els menys qualificats laboralment i els primer en quedar-se a l'atur?

3. Pareu atenció a aquesta que és la que us havia anunciat. "Els enemics de les llengües són els que els imposen i les prohibeixen". Mariano Rajoy, candidat del PP a presidir el govern espanyol, fita que molt probablement assolirà. Quantes vegades ha estat prohibir el català? Unes quantes, la darrera durant la dictadura de Franco. I el castellà? Que jo sàpiga, mai. Ni a les Castelles ni a Catalunya on, potser no sigui vincular, però és d'ús força comú. Però els castellano parlants encara en volen més. Sobre la "imposició", cal recordar que una vegada el Rei borbó va dir que "el castellà no s'havia imposta mai" i a Catalunya ens va provocar un somriure. Quan una cosa es prohibeix, normalment se'n imposa una altra. Avui el castellà encara "s'imposa2 a moltes administracions, sobre tot la de Justícia. 

ELS CATALANS NO SOM “VIPERINS”

Li vaig escoltar dir a l’Alícia Sánchez-Camacho que “els catalans som bilingües”. Jo penso que aquestes paraules cal matisar-les molt.

En primer lloc, quan vas per qualsevol indret de Catalunya, en els darrers anys, a part del català i el castellà, pot escoltar molts d’altres idiomes: romanes, àrab, etc. També el castellà que parlen els nouvinguts de l’Amèrica llatina. Potser no tots, però algun d’ells també deu de ser català, no?

Ara bé, si la Sánchez-Camacho creu que catalans només som els qui hem nascut aquí o ens hem criat des de petits, potser té raó, però jo encara hi discrepo.

El català és la llengua que es parla a Catalunya des d’abans, fins i tot, el naixement de Catalunya com a entitat pròpia. El castellà va ser una llengua que van portar els immigrants que per uns o d’altres motius van arribar fins aquí. Durant llargs períodes de temps, el català es va veure marginat i només es parlava en àmbits reduïts, mentre que el castellà er l’única llengua oficial. Cal recordar els anys de la dictadura franquista?

És cer que a la gent de la nostra generació, quan parlem en castellà no hem de traduir, com fem quan volem parlar en altres idiomes. Això és fruit de l’ensenyament que varem rebre durant molts i mots d’anys. De manera “oficial” jo no he rebut mai ensenyament en català, sempre el vaig rebre en “l’idioma de l’imperi”.

El català l’he hagut d’aprendre després, es pot dir que pel meu compte. Certament a la feina ens van donar cursets, però eren voluntaris i encara que per accedir a una plaça d’un nivell més alt, puntua, no sempre es decisiu. Evidentment, si la plaça sol·licitada només és a Vinaròs, allí el català no el reconeixen com a idioma que es parla a la comunitat i només valoren el valencià.

Dit això, no em considero bilingüe ni molt menys. Ni tenint facilitat en passar del català al castellà sense cap problema.

El problema és el de sempre. El castellà, gràcies als seus defensors (PPC i C’s) i als nouvinguts (tots, els que el parlen com a llengua materna i els que parlen d’altres idiomes), s’està imposant al català, sobre tot a les ciutats grans. I només als pobles menuts de les comarques més despoblades el català supera al castellà en tots els nivells: parla, comprensió, etc.

Una vegada més he d’expressar el meu escepticisme cap a aquelles persones que defensen que el castellà estigui discriminat o en retrocés a Catalunya. I per no parlar del nivell que té assolit a la resta del món!

Encara que hi hagi una sentència favorable a la immersió lingüística per part del Tribunal Constitucional, si cal, s’ha d’aplicar discriminació positiva cap al català, ja que està en franca desavantatge davant d’una llengua que es parla per moltes més persones fora de Catalunya i a dintre, en llocs com l’àrea metropolitana de Barcelona, pateix, pràcticament, un empat tècnic.

No fa gaires setmanes, un diari esportiu com “El 9” ve fent una campanya publicitària basant-se en que, entre els diaris esportius, el català, “perd per golejada”. Diaris de clara tendència barcelonista com l’Sport i el Mundo Deportivo són en castellà, quan ningú dirà que el Barça no sigui i es consideri per tot arreu un club “català”. Tampoc en la premsa d’informació general les coses van gaire millor. És cert que als diaris d’aquí, cada vegada s’està normalitzant més les seves edicions en català. Primer va ser el Periódico, fa poc la Vanguardia. El diari Ara ja va néixer en Català i el Punt i l’Avui (ara uns sol diari) sempre han estat referents. I si parlem de les televisions, encara veurem una diferència més abismal i el castellà s’imposa amb molta claredat al català.  

Qui no ho vulgui veure així i qui vulgui seguir buscant als al tribunals una raó que no tenen, estan en tot el dret, però també haurien de pensar que per buscar un benefici propi perjudiquen a molta més gent que no pensen així i, sobre tot, fan mal a un idioma minoritari i que cal protegir més que mai.    

SILENCIATS!

Per una part, el govern de la Cheneralitat Valenciana que presideix D. Francisco Camp I, “els dels vestits d’Armani” a base de sancions i amenaces, va fer tancar el darrer repetidor de TV3 que hi havia al país Valencià (com jo estic emprenyat, encara que s’emprenyen ells, tan em dóna!), silenciant així les emissions en català.

Fa uns anys, per a poder pagar la multa imposada pel govern Camps, Tàpies va fer un quadre que va donar a l’entitat Acció Cultural del País Valencià (aquí sí) que presideix l’editor Eliseu Climent. D’aquest quadre se’n van fer litografies que es vengueren al preu de 10 € per aconseguir el màxim suport popular i fer front a la quantiosa multa. Jo mateix en vaig adquirir una i en vaig rebre dues.

Camps ha fer el que Zaplana no va fer o, potser no es va atrevir. Silenciar les emissions de la televisió de Catalunya. Tot dictador sap que dominant els mitjans de comunicació té molt de guanyat. No em cansaré de repetir que Canal 9 i Tele Madrid són les dos televisions més partidistes i manipulades pels governs autonòmics. Governs autonòmics presidits per dos homes forts del PP: D. Francisco Camps (encara que el suport del PP nacional no sigui el que ell desitjaria) i Dña. Esperanza Aguirre, a qui ahir, Mariano Rajoy no va estalviar elogis, però que al fons, segurament és la seva gran “enemiga”.

Les llibertats de premsa, informació, opinió, etc. són llibertats fonamentals. El govern valencià, en aquest cas (i molts d’altres) han actuat com uns autèntics cacics!

I per l’altra, el Tribunal Constitucional, ha paralitzat la llei catalana de “consultes populars”. Segons s’informa, ni les que s’han fet fins ara (van començar a Arenys de Munt i van fer-se a d’alteres pobles més com Xerta i Ulldecona), ni la prevista per a Barcelona, estan afectades per aquesta paralització perquè es van fer “al marge de la llei2. Potser és el que pretenen. Que s’actuï fora de la llei! Fort, no?

No sóc un defensor de aquesta mena de consultes ja que no tenen cap valor legal, però em reboto quan hi ha ingerències d’aquesta mena. I tenim sort que ara tenim un TC progressista (!!!!????)

El dret a l’autodeterminació dels pobles també és un dret fonamental. Així, és que ahir, d’un cop, encara que dos organismes força diferents, es van carregar drets fonamentals de les persones.

Ningú diria que vivim a un país democràticament avançat i al segle XXI, ja que situacions com aquestes són més pròpies d’una república “bananera” del segle XIX!   

Per llegir més sobre les notícies relacionades: 

El govern demana "sentit comú" a Camps perquè permeti les emissions de TV3.

Anonymous també ataca la web del PPCV per l'apagada de TV3. 

El País Valencià deixa de rebre les emissions de TV3.

El TC paralitza la Llei de consultes populars.

ACPV acusa a Camps de querer tapar la Gürtel con el apagón de TV3. 

 

TV3 ES PODRÀ VEURE A LA FRANJA

Al petit poble d’Arenys de Lledó, a pocs quilòmetres d’Hora de Sant Joan, avui s’ha signat una acord de reciprocitat entre el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Joan Manuel Treserres i el conseller de la Presidència del Govern de l’Aragó Javier Velasco.

Amb aquest acord, TV3 es podrà veure a la pràctica totalitat dels països de parla catalana. A la Catalunya Nord, Andorra i les Illes Balears, ja es podia veure.

Només a València, on el govern del PP a apart de tancar els repetidors que hi havia propietat d’Acció Cultural del País Valencià, no vol ni sentir-ne a parlar d’arribar a acords com aquests. És que ja sé sap, TV3 pot difondre imatges i missatges que poden ferir la susceptibilitat dels espectadors valencians.

Per començar, des d’aquí no s’anomena Comunitat Valenciana, sinó País Valencià i la seva parla és el català (en una de les seves variants) i no el valencià (idioma diferenciat com volen que sigui els del Búnquer Barraqueta –l’equivalent a la Caverna espanyola-)

Cal pensar que el mateix que passa a València, podria passar a les Illes Balears si, finalment, arriba el PP al govern i compleix les amenaces lingüístiques que ha anunciat aquests darrers dies.

Canal 9 (juntament amb Telemadrid) és la televisió més manipulada i sectària de tot l’estat. I al PP ja li va bé tenir una televisió així per poder fer, precisament, el contrari del que vol impedir amb les emissions de la televisió de Catalunya: difondre el seu pensament únic que, en bona part, es fonamenta amb l’odi a tot allò que soni a Catalunya i al català.  

Un exemple de censura i manipulació a Canal 9.

  

EL ESPAÑOL LENGUA UNIVERSAL

I el català “dialecte local”. Així és com ho veuen des del PP.

Ahir, quan vaig escoltar per la ràdio (crec que a Catalunya informació) la notícia sobre les declaracions del actual responsable del PP balear José Ramón Bauza de que “si el seu partit torna al govern, derogarà l’actual llei de política lingüística, perquè el català que es parla a les Illes no té res a veure amb el que es parla a Catalunya”, en van venir al cap una sèrie de respostes.

La primera de totes, i com ja he dit moltes vegades, és la manca de rigor dels polítics a l’hora de voler adoptar mesures així. Tal com s’ha fet a València, els actuals dirigents del PP, hereus d’una generació de corruptes i que han tingut amb Jaume Matas, qui va ser Ministre de Medi Ambient d’Aznar en el temps del PHN, el seu màxim representant.

Amb tota lògica, el que pretén Bauza, és “valencianitzar” el PP balear i, de retruc, les Illes. Perquè a València, estareu d’acord amb mi, fins ara no els hi ha anat tant malament. Han convertit la comunitat amb la seva “alqueria” particular, fent i desfent els que els hi ha donat la gana i, de tant en tant, desviant algun milió d’euros acompanyat amb algun vestit d’Armani o un parell de sabates o una bossa de ma de Louis Vuitton.

Sembla estrany la forma de pensar que té la majoria del PP. Fins ara, sempre m’agradava puntualitzar amb la ferma actitud dels balears defensant el català comú, al contrari del que passava valència. D’arribar al poder i complir l’amenaça, ja no hi haurà cap mena de distinció.

Avui, dia 9 d’octubre, la diada valenciana, on es commemora l’entrada del rei Jaume I a la ciutat de València, he escoltat a Francisco Camps parlar valencià. Normalment s’expressa en castellà, a l’igual que la majoria dels dirigents llevantins. Els és igual on hagin nascut, la seva principal preferència és el castellà (o español) I si és així, perquè defensen amb tanta fermesa que el català i el valencià són dos idiomes diferents.

A partit del retorn del PP balear al govern (esperem que això no passi) es crearà un altre idioma. La constitució europea haurà de ser traduïda al balear i l’Agència Tributària tindrà que incorporar un altre idioma oficial a la seva web.

Total perquè canvien algunes paraules. És que cada poble de Catalunya no té paraules pròpies i que només es diuen allí. I sinó, que li preguntin a Màrius Serra, el lingüista que apareix al programa divendres de TV3 i que cada setmana explica els mots propis de cada poble visitat i des d’on es fa una part del programa que presenten Xavi Coral i Espartac Peran.

Us imagineu que cada poble de Catalunya que té petites variacions i mots autòctons reclamés ser idioma propi? Així, de repent, el tortosí, l’ampostí, el rapitenc, el cavero, el calero, el xertolí, etc., es podrien convertir en idiomes (!?) O fins i tot la forma de parlar dels Muntells. 

És que això no passa amb el castellà (o español)? Evidentment, sí. Per això el Real Diccionario de la Lengua Española ha anat introduït noves paraules, moltes d’elles parlades als països sud-americans.

I parlant de països sud-americans, algú se’n ha alegrat de que li donessin el premi Nobel a Mario Vargas Llosa? Tal com recordava el Punt, va ser un dels que van signar el “Manifiesto por la lengua común”, en contra del català.

Si algú no veu cap diferència entre socialistes i peperos, només cal que es fixi en les qüestions de l’idioma.

Finalment el PP balear ha fet marxa enrere i diu ara que només i que la seva proposta “passa ara per suprimir els mínims de llengua catalana garantits a l'ensenyament i els necessaris per accedir a l'administració pública”.

Veure’m com acaba tot.            

“EL MUSLAMEN DE LA ROJILLA”

Que traduït al català seria “el cuixam de la rojeta”. No, no és una novel•la eròtica que tinc en preparació, que més voldria jo que tenir la capacitat d’escriure una novel•la. Simple ment volia fer un títol, en castellà, que contengués algunes de les paraules que va acceptar ahir la Real Academia Española de la Lengua.
En total es van incloure al nou diccionari 408 noves paraules i es van fer uns 3.000 canvis.
També es van acceptar paraules com “grafiti, abducir, cultureta, antiespañol, oenegé”, etc. Algunes d’elles d’ús comú entre les comunitats castellano-parlants.
Les llengües parlades, a part d’anomenar-se llengües “vives”, certament hi estan i no només perquè son emprades per grups més o menys importants de gent, sinó perquè estan sotmeses a canvis constants degut a una sèrie de circumstàncies com ara la influència d’altres llengües o l’ús de paraules en argot fetes per grups més o menys majoritaris i, fins i tot, marginals.
No sabria dir si l’Institut d’Estudis Catalans està tan obert a aquesta mena de canvis. Crec que no. Encara que es cert que si es compara el diccionari elaborat per aquest organisme al el Pompeu Fabra, s’observarà que l primer conté moltes més paraules d’ús comú fora de l’àrea d’influència del català oriental, com ara del català occidental (Lleida i part de Tarragona), del valencià, del balear, etc.
Aquest és per a mi el paper que han de jugar les autoritats lingüístiques: per una part vetllar pel bon ús de l’idioma, però per l’altra estar oberts als canvis constants que requereix la parla de les societats.