Un amic me va fer arribar la setmana passada una mena de jeroglífic: una estampeta del patró de Girona (Sant Narcís), una icona (el Cobi) i una pel·lícula dels anys 60 (Els que toquen el piano) Es tractava d’endevinar un personatge que, just aquell dia, culminava l’etapa més fosca de la seva vida.
Es tractava (es tracta) de Narcís Serra, Alcalde de Barcelona i, com a tal impulsor dels Jocs Olímpics (Barcelona-92), vicepresident del Govern d’Espanya amb Felipe González (després de la dimissió d’Alfonso Guerra) i president de Catalunya Caixa, una de les entitats financeres que van haver de ser rescatades en diner públic i que més forat havia deixat.
Durant la seva etapa com polític va escriure una pàgina brillant. Amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, va ser Conseller de Política Territorial amb Josep Tarradellas; primer alcalde democràtic de Barcelona de des la Segona República; quan Felipe González va guanyar les eleccions generals de 1982 per una amplíssima majoria, va ser nomenat Ministre de Defensa y, més tard, amb la dimissió d’Alfonso Guerra per un afer d’un dels seus germans, va arribar a vicepresident del Govern d’Espanya. La Generalitat li va reconèixer la seva trajectòria amb la Creu de Sant Jordi.
Narcís Serra té la carrera d’Econòmiques i a estones lliures li agradava tocar el piano, tal com ho va demostrar el programa No passa res de la Trinca.
En acabar la seva etapa com a polític va arribar a la presidència de Catalunya Caixa, l’antiga Caixa de la Diputació de Barcelona i que tenia la seva seu a la Via Laietana de Barcelona.
Sempre he reconegut que no m’hagués pensat mai que Catalunya Caixa es trobés en una situació tan lamentable. Pensava (equivocadament) que com pertanyia a una diputació governada pel PSC, el seu estat era molt millor que el de la majoria de les caixes espanyoles.
Al final va resultar que era una de les que pitjors resultats tenia degut a una mala gestió de la seva cúpula encapçalada per Narcís Serra i Adolf Todó que, a part d’unes inversions catastròfiques, se van augmentar considerablement el sou. Ara els fiscal els hi demana 4 anys de presó per administració deslleial... Chúpate ésta!!
Suposo que el mèrit més gran de Serra per a ser nomenat president d’una entitat financera tan important com era Catalunya Caixa va ser el seu currículum. Com economista no devia de se estrany als números que reflecteixen les comptabilitats d’aquets tipus d’entitats i, per tant, a priori, sé li suposava una eficiència que, finalment, no va tenir tal com va quedar demostrat. Però sobre tot pels càrrecs que havia ocupat durant la seva trajectòria com a polític. D’aquí la importància de dir-se Narcís. Però evidentment no és l’únic...
Altres noms també són importants, com el de Felipe, José Maria, Josep, Eduardo, Rodrigo, Josu Jon, David, Joan, José Luis, Miquel, etc., etc. Tots ells noms de pila de polítics que han fet ús de les anomenades portes giratòries. Aquelles que, una vegada s’ha abandonat la vida polític els han permès entrar als consells d’administració de grans empreses del sector de l’energia, construcció, finances, telefonia o tecnologia.
SI VOLEU SABER QUI SÓN:
