NOU COP D’EFECTE DEL BARÇA

Segons expliquen els experts que van veure anit el Betis-Barça i que va acabar amb el resultat de 0-5, els blaugranes van fer possiblement la segona millor mitja part de l’era de Valverde ja que va ser quan van marcar tots els gols.

Tot i que falten 18 jornades de lliga, el Barça té la suficient avantatge per a pensar que res no podrà impedir que la torni a guanyar. I més encara si tenim en compte que juguen bé i que fins ara no han perdut ni us sol partit de lliga.

Sempre s’ha dit que al món del futbol 2 més dos no tenen per que sumar quatre. Dissabte durant el partit Espanyol-Sevilla li vaig preguntar a la meva dona:

-Què has posat a la quiniela? (ella fa travesses amb un grup d’excompanys de feina)

-He posat que guanyaria l’Espanyol –me va dir-. (En aquell moment el partit ja anava 0-2)

-Malament –li vaig respondre-. Aquesta setmana l’Espanyol ja n’ha tingut prou amb guanyar-li al Barça (1-0 en partit de la Copa del Rei)

No fa gaires jornades, el Sevilla, el mateix equip que dissabte va golejar l’Espanyol a domicili perdia a casa contra el Betis per 3-5!

Si el futbol fóssim matemàtiques i per tant, si el Betis va guanyar el Sevilla, el Sevilla a l’Espanyol, l’Espanyol al Barça, el Barça hauria hagut de perdre contra el Betis. Però no va ser així... Cada partit és diferent i això, tot i que els entrenadors recalquen els jugadors sobre la necessitat de guanyar contra rivals en teoria molt més dèbils, el jugadors, potser d’una manera inconscient, no hi posen tan d’èmfasi que quan juguen contra un dels equips considerats grans de la lliga.

El d’ahir va ser el primer partit de la segona volta i si mires la classificació de trobes coses com aquestes: El Barça és líder amb 54 punts i 57 gols a favor (2,85 per partit de mitjana) per només 9 en contra (0,45 de mitjana) El segon és l’Atlètic de Madrid a 11 punts i tot i que porta en contra els mateixos gols que el Barça, a favor només de du 29, pràcticament la meitat dels que han fet els blaugranes. L’equip del Cholo Simeone ha guanyat 7 partits per 1-0 o 0-1, mentre que el  resultat més curt del Barça ha estat un 2-1 o 1-2 (contra el Sevilla i el Getafe) El tercer és el València a 14 punts quan només fa unes jornades era segon a 4 punts del Barça i el tercer és el Reial Madrid a 19 punts(amb un partit menys), 39 gols a favor (dels quals 7 els va fer ahir) i 18 en contra.    

A la classificació de màxims golejadors, al cap d’amunt de tot hi ha Messi amb 19 gols i Luis Suárez amb 15. El tercer és Yago Aspas del Celta amb 12 i els quarts Stuani del Girona i Zaza del València amb 10. El màxim golejador del Madrid són Bale i Cristiano Ronaldo amb 6 i el de l’Atlètic de Madrid Gruiezmann també amb 6.

Per tant unes estadístiques molt aclaridores sobre com està anant fins ara la lliga. Què a partir del resultat d’ahir el Reial Madrid remuntarà? És possible, perquè no? Plantilla i noms, sobre tot noms ne té en quantitat. Però l’important per al Barça no és mirar cap enrere, sinó cap avant, tenir ambició i anar per tots els partits que queden fins el final de temporada.

Aquesta setmana s’ha de jugar el partit de tornada de la Copa i ja veureu com el Barça a part de guanyar l’Espanyol ho farà amb comoditat .

LA LLIGA AL SAC

Després d’una increïble i inexplicable pájara que va costar al Barça ni més ni menys que la Champions i que a punt li va estar de costar la Lliga, afortunadament per als socis i aficionats, es va refer i va poder cantar l’alirón.

Potser no van jugar tan bé com a moltes fases de la temporada on van mostrar una superioritat incontestable, però un contundent 24-0 a les darreres 5 jornades demostren que van saber estar allò on calia en el moment precís. És la 24ena lliga del Barça, la 6ena de les 8 últimes i la 8ena del segle XXI, la qual cosa demostra  una superioritat incontestable els darrers anys, aquells que recorden els més joves... El altres estan molt lluny, tot i que una figura com Johan Cruyff, mort fa només un més i poc, hauria de ser prou important com per a portar les mirades una mica més enllà.  

La mala ratxa del Barça va començar a Vila-real,  tot i que, en aquell moment, ningú s’ho pensava. El conjunt de la Plana va remuntar un 0-2 advers i va empatar el partit. L’Atlético i el Madrid (que havien jugat abans), tampoc havien guanyat i a part, era el 39e partit sense perdre del Barça.... Ningú es podia imaginar que acabaríem perden la Champions i patint per la Lliga...  Al final només 1 punt ens ha separat del segon, el Madrid, que fa dos mesos semblava rematat i sense cap possibilitat. Ni una!

Quan el Barça es va refer (afortunadament!), sovint escoltava comentaris d’aficionats blancs que dient que l Barça encara no havia guanyat res i que, per tant, podia perdre la Lliga i la Copa del Rei. Van pegar una sobreeixida tan gran que ja es veien campions de la Champions (la undécima), mentre que quasi donaven per fet que el Barça no guanyaria res. De moment la Lliga al sac! Després si es guanya el doblet, millor que millor, però la feina important ja està feta.

Quan parlo de títols, sempre dic el mateix: la Lliga ha de ser el títol prioritari. Què després arriba la Champions, millor que millor... Però sóc conscient que si la Lliga és difícil, la Champions ho és molt mes, ja que a part dels rivals espanyols que es classifiquen cada anys, s’ha de jugar contra els millors de Europa que no estan disposats a posar-ho gens fàcil.

Aquesta Lliga que tot just s’ha acabat, la 2015-2016, serà recordada per la mort de Cruyff i també la de Manel Vich, el locutor que durant molts anys va posar la veu a l’estadi... Però sobre tot, sobre tot, pel paper transcendental de Luis Suárez, el segon Luis Suárez que juga al Nou Camp. Si el primer era gallec, aquest segon és de l’Uruguai, però està casat amb una noia resident a Barcelona des de fa més de 10 anys.

Tant important ha estat el seu paper, que ha guanyat el títol de màxim golejador, el pitxitxi, com es va batejar fa moltes dècades, deixant enrere a Cristiano Ronaldo que aquest any pràcticament només ha marcat quan els partits estaven resolts.

A la TDP, el programa de Joaquim Maria Puyal de Catalunya Ràdio el van batejar com el urugüaio cassador... Pel seu instint de caçar les pilotes perdudes dintre de l’àrea i marcar gols.   

A part del pitxitxi, els 40 gols marcat, l’han convertit amb Bota d’Or europeu, un títol individual que tot i ser important, significa ben poc si no es guanya la Lliga. Me tiro a l’aigua i predic que a final d’any, Suárez estarà en la lluita per la Pilota d’Or al millor jugador de futbol del món i fins i tot tindrà moltes possibilitats d’emportar-se-la.

Aquest any el paper de Messi no ha estat tan transcendental com altres temporades. No ha jugat tan en punta (perquè no li calia) i, retrocedint una mica, ha repartit molt de joc. Però no ha estat el Messi meravelles que ens ha enlluernat tantes i tantes vegades.   

Tampoc Neymar ha estat el mateix de l’anterior temporada. Segurament els problemes extraesportius que ha viscut, com també Messi, li han fet desviar l’atenció del futbol i no ha segut un jugador determinant. No obstant, sembla que el Madrid li va al darrere. Florentino si no toca els pebrots al Barça sembla que no sigui ell.

Però de moment, en espera de que passarà a la final de la Champions, qui ha tocat els pebrots al Madrid ha estat el Barça... I ja sé sap: Qui pega primer, pega dues vegades!

VISCA EL BARÇA!!   

ENRATXATS (negativament)

Després d’una ratxa de 39 partits sense perdre, el Barça ja n’encadena uns quans sense guanyar i el que va guanyar en mig de tant despropòsit, la victòria va ser del tot inútil (2-1 contra l’Atlètic de Madrid), perquè els matalassers van acabar guanyant la eliminatòria... No vull cridar al mal temps, però no potser que vulguin batre el rècord negatiu de partits seguits sense guanyar?

Què li està passant al Barça en les darreres 3 setmanes? Suposo que aquesta és la pregunta que s’estan fent tant Luis Enrique com la resta dels seus col·laboradors... I si algú dóna al clau, fins i tot potser sé li concedeixi un premi...

Anem a fer una mica d’història d’aquestes darreres setmanes. Tot va començar a Vila-real. El Barça manava al marcador amb un contundent 0-2, un avantatge que no feia pensar ni molt menys que els de la Plana acabessin empatant el partit. Abans que el Barça havien jugat els dos equips de la capital, els dos equips perseguidors a la taula classificatòria i els resultats d’aquella jornada no havien estat bons per a cap d’ells. Per tant, a priori, l’empat final no era tant dolent.

-Segur que s’han relaxat –va pensar més d’un, entre ells jo mateix-.  

El partit següent era contra el Madrid a casa. Era el de l’homenatge a Cruyff... Un partit que s’havia de guanyar sí o sí... No hi havia cap altra possibilitat... Finalment va ser NO!!

I damunt, el que cou, és com es va perdre. El Barça guanyava 1-0 gol de Piqué. Empata el Madrid i al cap de poc li expulsen a un dels seus millors jugadors: Ramos. I va el Madrid i marca el 1-2... Tret de que perdre contra el Madrid sempre és dolorós, no passava gran cosa més. L’avantatge encara era considerable.

Al sorteig de la Champions el Barça no va tenir sort. L’Atlético de Madrid, es miri com sé miri, sempre és un equip difícil i més arribant després d’un partit de desgast com va ser el del Madrid. Va guanyar el Barça, però no sense patir sang, suor i llàgrimes (al menys després del partit de tornada) Però tot i guanyar (2-1), els blaugranes van haver de remuntar i a sobre quan els matalassers jugaven amb un jugador menys per l’expulsió de Torres.  

Després va tocar contra la Reial Societat de Sant Sebastià (o Donosti si ho preferiu), un equip a qui a casa seva fa anys que no se’l guanya. La Reial Societat va marcar prompte i tot i que quedava molt partit per davant, el Barça va ser incapaç de ni tant sols empatar-lo.  

L’eliminatòria de tornada de la Champions al Manzanares era de vida o mort. L’Atlético amb 1-0 passava i tal com estava jugant el Barça en els darrers partits, tot i que podia superar l’eliminatòria i optar per ser el primer equip en guanyar dos Champions seguides (un dels objectius fixats a principis de temporada), també podria quedar fora. Quan l’Atlético va marcar l’1-0, tot va fer presagiar que el partit no acabaria bé per als interessos del Barça. I així va ser... Els matalassers es van tirar cap enrere i van deixar-se dominar pel Barça. De fet, als blaugranes els hi era igual perdre per 1 que per 2... Fins que va arribar el segon a poc d’acabar el partit. Tot i això un gol del Barça forçava la pròrroga... Tampoc.

Però quan les coses van malament, no diguis mai que ja s’ha tocat fons, ja que sempre poden anar a pitjor. I així ha segut. Ahir, el València que aquest any prou farà de no abaixar a segona (tot i que amb el que queda de temporada pot arribar a no passar dificultats), va i s’avança amb un 0-2 que vaticinava el pitjor. Tot i que Messi va marcar l’1-2, al final, una nova derrota.

Diuen els qui van veure el partit que el Barça no va jugar malament i fins i tot va jugar bé, però es va trobar amb un gran Diego Alves a la porta que ho va aturar pràcticament tot. Potser fa uns mesos el Barça hauria remuntat, però ara tot són nervis i els jugadors fallen el que abans eren gols.

Aquest matí a la SER, Pepa Bueno ha donat pas a José Ramon de la Morena per a parlar de la victòria de Nadal al torneig de tennis de Motecarlo. De la Morena, un reconegut matalasser, ha parlat de Nadal, però també del Barça i dels seus perseguidors (de fet l’Atlético està empatat a punts i el Madrid un pel darrere) Ha dit que l’espanyola és la millor lliga del món, mal que els hi pesi als anglesos...  

Però des del meu punt de vista s’ha oblidat dir que la situació del Barça és per demèrits propis, ja que de no haver tingut la davallada en el joc que ha tingut, a hores d’ara ja quasi podria cantar victòria a la Lliga...

El bo de tot això és que ara mateix, el Barça encara depèn d’ell mateix per a guanyar la Lliga. Esperem que es recuperi a partir del proper partit...  

LA PRIMERA, AL SAC!

Després d’empatar el Madrid contra el València l’anterior jornada de futbol, vaig fer una cosa que no acostumo a fer: posar Teledeporte.

Tan tard era, que només posar-ho, ja es va acabar el programa, però vaig tenir temps d’escoltar un darrer comentari. Un dels contertulians va opinar així sobre el resultat:

-És un resultat positiu per al Madrid. El Barça ha d’anar a jugar contra l’Atlético que s’està jugant la tercera plaça i el darrer partit contra el Depor que es jugarà la permanència.

Només des d’una postura fanàtica es pot fer una afirmació així. El Madrid acabava de donar (pràcticament) la lliga al Barça i encara hi havia que ho veia en optimisme.

El Barça tenia al camp de l’Atlético el primer match ball per guanyar la lliga. Els 4 punts d’avantatge sobre els blancs, feia que assolint la victòria, s’asseguraven el títol. Ni el Barça d’aquest any és el de l’any passat, ni el Atlético tampoc. Si la passada temporada el Barça no va poder aconseguir guanyar-los, aquest any no ha perdut contra els matalassers.

Al partit d’ahir el Barça va ser el clar dominador, tret dels primers 10 minuts en que l’Atlético va tenir més el control i les millors oportunitats. Però Bravo ha demostrat que és un porter pràcticament inexpugnable, com ho demostrar haver mantingut la seva porteria a zero en els darrers 6 partits de lliga.

Mentre a Cornellà-El Prat, Cristiano Ronaldo feia un hat-trick que celebrava com si hagués guanyat el campionat dels campionats, al Vicente Calderón, Messi només en feia un, però que donava una lliga.

Fixeu-vos com va ser el comportament del portuguès que els mitjans de comunicació d’aquí se’n han fet  ressò, però per a criticar la seva conducta. Els tres goles, a part d’alimentar el seu ego, de poc van servir al Madrid. Potser podran dir que ha estat l’equip més golejador del campionat, però aquestes estadístiques de res serveixen si no van acompanyades del títol. I parlant de títols, també recordar (ni que sigui de passada), que aquesta mateixa setmana, el Madrid va perdre l’oportunitat de guanyar la Champions, un torneig del qual l’any passat es va proclamar campió. Per tot això, encara es fa més incomprensible l’actitud de Cristiano Ronado (per cert, desaparegut el passat dimecres després de transformar un penal)

Una vegada el Barça ja va tenir assegurat el títol de lliga, vaig escriure això al meu compte de Facebook:

-Canvio Pichichi pel títol de lliga (signat: Cristiano Ronaldo)

Ràpidament em van fer veure l’equivocat que estava. Cristiano només mira per ell, els títols col·lectius l’importen poc si no treu un rèdit personal. En canvi Messi busca el millor per a l’equip, tot i ser el millor jugador de la història del futbol, malgrat no haver guanyat cap Mundial.

Després de la lliga, el Barça encara té dos reptes immediats més que, d’assolir-los, poden fer història com van fer a l’època de Pep Guardiola: la Copa del Rei i la Champions.

Però s’ha d’anar pas a pas, tot i que a priori són els favorits a totes dues competicions, però al futbol (i no és un tòpic) pot passar qualsevol cosa i per tant, fins a que no estiguin al sac...

Però la lliga, sí, la lliga ja està al sac... I encara que no estigui ben lligat, aquesta ja ho s’escapa!    

BÉ ESTÀ EL QUÈ BÉ ACABA

El Barça de bàsquet es va proclamar anit campió de lliga en guanyar al Madrid al Palau per 83-81, posant així un 3-1 al marcador de la final.

Us vull confessar una cosa. Després de perdre a la semifinal de la Final Four a Milà, precisament contra el Madrid per 38 punts, no donava un duro pel Barça. Perdre per 38 punts és una derrota humiliant!

Durant tota la lliga (ahir mateix ho reconeixia el seu entrenador Xavi Pascual), el Barça es solia desconnectar del partit durant llarga estona y, normalment, l’avantatge que portava s’anava reduït poc a poc fins, sovint, perdre el partit.

El Barça va acabar la fase regular de la lligar tercer. Això demostra la irregularitat de l’equip blaugrana. Fins i tot el València, equip al que va derrotar en semifinals, va acabar davant. Ja sabeu que, normalment, la lliga espanyola de bàsquet sol ser cosa de dos (Barça i Madrid), tret de fa uns anys on l’equip de Vitòria solia ser el tercer en discòrdia i, si ens remuntem molts més enrere, la Penya (el Joventut de Badalona), era el màxim rival del Madrid i llavors el Barça solia fer de simple comparsa. Van ser els anys més gloriosos del Madrid.

Aquest temporada 2013-2014, el Madrid va començar molt fort. No va perdre el primer partir fins que no en portava quasi 30 de guanyats (no recordo la xifra exacta) I al llarg de la temporada havia perdut molts pocs partits. La meva modesta opinió és que el Madrid ha arribat al final molt mancat de condicions físiques. I és que no es pot mantenir un ritme alt de competició durant tant de temps. A la semifinal, contra el Màlaga ja es va veure que no era el Madrid de principis de temporada. El Màlaga li va plantar cara i fins i tot va estar a punt de donar la campanada i ser els andalusos els qui passessin a la final.

El Barça no va estat molt millor. Va guanyar al València per 3-2 amb la curiositat de que va vèncer els 3 partits jugats a la Font de Sant Lluís (nom que rep el pavelló valencià) El 0-2 inicial feia preveure que tot seria bufar i fer ampolles per al Barça. De guanyar un dels dos partits de casa, ja en tenia prou. Però el València va guanyar els dos partits del Palau i va recuperar el factor camp. Era quasi impensable que el Barça tornés a guanyar, ja que mai cap equip, havia guanyat els 3 partits a la pista contrària.

En canvi l’eliminatòria contra el Madrid va ser molt més plàcida. Encara que els dos partits a Madrid es val saldar amb 1-1 (el primer el va guanyar el Barça i el segon el Madrid per un clar marcador), els blaugranes un cop més recuperaven el factor pista, però calia conservar-lo i no havia de tornar a passar com contra el València.
Al primer partit al Palau Blaugrana, el Barça va passar per sobre del Madrid amb una clara victòria. Aquell resultat va donar moltes esperances a l’afició blaugrana de que es podia guanyar la lliga, però ja sé sap que al bàsquet, cada partit és una història diferent...
I així va ser. Encara que durant el partit el Barça va distanciar-se en 14 punts, una nova pàjara (com les que li van agafar durant tota la temporada tantes i tantes vegades) va fer que s’arribés a un final molt ajustat, tal i com reflecteix el resultat final.
Diu la dita què bé està el que bé acaba. El Barça després de, con he dit, una temporada molt irregular i, per tant, poc brillant, va acabar conquerint el títol de lliga, que no és poca cosa...  
Felicitats secció de bàsquet del Barça!!

EL BARÇA NO POT TORNAR A FALLAR

Després d’una temporada de desgràcies, contratemps i patiment, el  Barça ens ha de donar avui una alegria. L’afició s’ho mereix!

La petició d’entrades durant la setmana ha estat gran i, és de suposar que hi haurà ple fins la bandera. Els socis i aficionats que acudiran al camp animaran a l’equip com si fos el darrer partir, com si s’hi juguessin la pròpia supervivència.

I davant d’això no poden tornar a fallar. La sort del Barça és haver pogut arribar viu a aquesta final. Perquè si el Barça va fallar, l’Atlètic i el Madrid, també ho van fer. Durant unes jornades semblava que ningú volia ser campió de lliga, un títol que, com he dit d’altres vegades, per a mi és el més important, més que la Champions.

Però avui es resoldrà. Mai abans havia passat una final com aquesta. Recorda la història que allà pels anys 70, quan el Barça s’havia de conformar la majoria de les temporades en guanyar la Copa de su Excelencia el Generalísimo i gràcies, el Barça i el Atlètic també es jugaven el campionat, però n’hi havia un tercer que tenia possibilitats si el partit acabava en un empat: El València. L’equip valencià havia de guanyar al camp de l’Espanyol i, com ja he dit, Barça i Atlètic havien d’empatar. Mentre el València va fer el que tocava, els altres dos van empatar i li van regalar el títol.

Avui no serà així. Si empaten, la lliga serà per a l’Atlètic que per alguna cosa va líder amb 3 punts d’avantatge. Però el Barça ha de guanyar sí o sí. És igual que ho faci al darrer minut i de penal, ha de guanyar!

Només que sigui per a honrar la memòria de Tito i dedicar-li el títol, s’ha de guanyar!!... Però l'Atlètic també li voldrà dedicar a Luis Aragonés... O no? 

No valdran excuses i em sembla que els jugadors ho tenen clar. Una altra cosa és que els surti un partit com els que han jugar darrerament.

Sembla ser que reapareixeran Piqué i Jordi Alba... I jo al davant posaria a Tello ja de sortida. I Messi ha de ser Messi i marcar un gol o més que aquest any encara no ho ha fet davant els matalassers. I si en marca 4, de retruc pot ser Pichichi. Capacitat per a fer-ho en tenen.

Visca el Barça!!!!

 

A CARA O CREU

De tant en tant passa que el camió de lliga no ho és fins la darrera temporada. Només cal recordar les dues lligues que va guanyar el Barça gràcies a que en la darrera jornada el Tenerife va derrotar al Madrid.

Però crec que és la primera vegada que passa, al menys aquí a la lliga espanyola que qui guanyi dissabte del partit que enfrontarà el Barça i el Atlètic de Madrid, serà el camió de lliga.

Aquests dies les he escoltat de tots colors. Els més optimistes diuen que guanyarà el Barça, que més mala sort ja no la poden tenir. Després estan els pessimistes que fan valer l’argument de que si el Barça no ha estat capaç de guanyar l’Atlètic en els 5 partits que s’han enfrontat aquesta temporada, tampoc té perquè guanyar-lo dissabte. I després estan els realistes com jo que no trobem arguments a favor del Barça i, en canvi, molts a favor de l’equip matalasser, per a que siguin aquests els campions de la Lliga 2013-2014.

He escoltat qui pega ma de les estadístiques per a dir que el Barça serà campió. L’argument és que quan el Barça ha estat 6 partits consecutius sense poder guanyar a un determinat equip? La resposta és que segurament que mai. Per tant, opinen, les estadístiques estan per trencar-se i dissabte el Barça guanyarà.

N’hi ha que veuen els tres equips que, fins la setmana passada tenien possibilitats de guanyar la lliga (Atlètic, Barça i Madrid) desconnectats i afirmen que quan això passa és molt difícil tornar a ser competitius. Evidentment els motius han estat diferents. El Madrid després d’haver guanyat per 0-4 al Bayern de Munic i pensar només en guanyar la décima. El Bayern, per la seva part ja portava diversos partits desendollat a l’haver guanyat la Bundesliga de forma anticipada.

Per la seva part, l’Atlètic ho hauria fet en veure un camí molt planer per aconseguir el títol i aquest fet els va produir una certa relaxació; y el Barça, precisament en veure que tenia molt poques possibilitats, fins i tot semblava que cap després d’empatar a casa contra el Getafe.

Hi ha qui qualifica de miracle l’oportunitat que té el Barça per a poder ser campió. Jo no crec en miracles, però si que em sembla que ha estat un final de lliga molt estrany. El darrer partit que va guanyar el Barça va ser el camp del Vila-real després de remuntar un 2-0 i que els jugadors de la Plana es fessin dos gols en pròpia porta. Inversemblant!

Però també cal reconèixer que al Barça d’aquesta temporada l’ha acompanyat la mala sort. No cal enumerar una per una les desgràcies o els fets extraesportius que ha patit, però si que en vull remarcar una: la mart del seu entrenador Tito Vilanova. Evidentment va ser un cop molt dur i hi ha qui diu que també va influir en l’estat anímic de Guardiola i ho veuen com un atenuant a l’hora d’avaluar la derrota del Bayern contra el Madrid. Personalment no ho crec.

Tornant al partit de dissabte, per a que el Barça pugui guanyar a l’Atlètic i de retruc ser el campió de la Lliga 2013-2014, han de passar moltes coses: la primera que Tata Martino trobi una tàctica que permeti, per una part, crear moltes més jugades de gol i per l’altra, desactivar el contraatac de l’Atlètic. Aquesta tàctica passa per pressionar la sortida de pilota del rival, jugar amb molta més velocitat del que ho han fet en la majoria dels partits de la lliga i xutar més a porta, si cal, des de fora de l’àrea.  

Si el Barça no juga així, quan acabi el partit, els aficionats matalassers es dirigiran a la font de Neptú de Madrid a celebrar un títol que no guanyen des de fa una tira d’anys.

LLIGA PASSADA NO MOU RESULTATS

La Lliga 2012-2013, ja és història. El Barça ha estat campió amb 100 punts, igualant el rècord del millor Madrid de Mourinho, els blancs a 15 punts, l’Atlètic de Madrid tercer (quan va anar segon bona part del campionat) i, finalment la Reial Societat ha estat quarta desbancant el València que va perdre al camp del Sevilla i així s’ha guanyat la plaça per a jugar la Champions League.

Un com més aquesta ha estat la lliga de Messi. Si no s’hagués lesionat, quasi segur que hauria superat o al menys igualat el rècord de gols de l’any passat: 50. Aquest any només n’ha fet 46, una veritable animalada...

Dissabte el Barça va acomiadar-se de la lliga amb una victòria sobre el Màlaga per 4 a 1. Van marcar els que quasi mai ho fan: Villa, Cesc, Alexis i Montoya. Valdés no va jugar (i ningú sap perquè no ho va fer) i Pinto va culminar un altre gran partit fent extraordinàries aturades.

I al final del partit, festa agredolça: el comiat d’Abidal (l’Abi com se’l recordarà) Companys, socis i aficionats en general li van brindar un calorós i merescut homenatge amb la presència de la seva dona i les tres filles.

Mentre al Camp Nou tot era festa, al Santiago Bernabeu els aficionats estaven dividits. Mentre uns ploraven la marxa de Mourinho, els altres l’acomiadaven de males formes. I és que l’entrenador portuguès tenia dos encàrrecs que complir: guanyar la décima i acabar amb l’hegemonia del Barça. Però el bagatge dels 3 anys que ha estat al Madrid com a màxim responsable esportiu, el bagatge assolit ha estat molt discret: 1 copa del Rei, una lliga i una supercopa d’Espanya. Si bé és cert que l’anterior temporada va guanyar la lliga acabant així amb un cicle victoriós del Barça, aquest any els blaugranes han tornar ha recuperar el màxim torneig estatal. El preu que ha hagut de pagar l’entitat blanca per aquests tres títols ha estat altíssim: un vestidor dividit i difícil de recuperar.

Però el gran fracàs ha estat, sense dubte, no haver pogut aconseguir la décima. Aquest fracàs ha estat compartit entre Florentino i Mourinho. El primer perquè cada any comença un nou projecte amb el fixatge de grans noms del món del futbol (ho dic així perquè no tots han donat el resultat esperat) i l’altre, perquè pel seu ego, hauria volgut guanyar la seva tercera.

Mourinho va acabar la seva etapa al Madrid de la pitjor manera possible. Mentre una part de l’estadi l’esbroncava, ell només es va acomiadar dels ultrasur (diu mont poc d’ell!) Finalment no hi va haver roda de premsa. Ni el portuguès ni la seva titella Karanka van sortir a valorar el partit i la lliga en general.

El Mallorca, el Saragossa i el Depor van ser finalment els equips que van baixar a segona. Ho sento pel Mallorca sobre tot. La Romareda va ser un clam en contra del seu president a qui li exigien la dimissió. I el Depor (que era l’únic que depenia de si mateix per a salvar-se), va perdre a casa contra la Real Societat. Me’n alegro pels donostiarres. Segur que l’Ernes Lluc estaria molt content d’aquest tempordad amb el Barça campió i la Reial Societat classificada per a la Champions.

Segur que la propera temporada serà molt diferent. Una cosa no canviarà: Florentino tirarà de cartera per als seu enèsim projecte amb entrenador nou i diversos noms dels que sonen com a grans futbolistes. El preu tornarà a ser altíssim.  

I el Barça amb el fitxatge de Neymar i el que diu la dita: abans d’entrar deixin sortir. Abidal ha estat el primer, però segur que no serà l’únic, encara que hagin de sortir a preu de saldo. 

I una darrera pregunta: la temporada 2013-2014 serà la de Messi y Neymar? Tan de bo.  

 

Per cert, el Mou del títol, cadascú que ho interpreti con vulgui...      

“PERIQUITO QUE VUELA...

... A la cazuela”.

L’Espanyol volia assolir ahir una victòria contundent al Camp del Barça. Tot i estar en zona descens, des de que Aguirre es va fer càrrec de la banqueta, semblava que havia inculcat als jugadors de dosi d’eufòria necessària per a fer-los creure que ahir podien guanyar. Van apel·lar a l’esperit de De la Peña i, sobre tot el bons resultats que havien obtingut en els darrers partits. Suposo que és el que s’havia de dir a Can Pericos; sinó els hi dones la dosi de moral necessària, malament per a remuntar des del lloc on estan.

Però el cert és que per guanyar al camp del Barça hi fa falta alguna cosa més que mora.

Vaig veure el partit a casa mons pares que tenen el Gol TV. Ma mare, tan pessimista com sempre, no el volia veure i, si ho va fer, va ser perquè hi vaig anar jo. Al començar els hi vaig dir: Si l’Espanyol, guanya (al futbol pot passar de tot), no serà només perquè juga bé; ha de tenir molta sort i el Barça ha de jugar molt malament.

Però ni l’Espanyol va jugar bé, ni va tenir sort (de fet tampoc va tenir tantes ocasions per a batre a Valdés) i el Barça el la línia de tota la temporada, fent un excel·lent partit, sobre tot la primera mitja hora.

Però és que el Barça, ahir, no podia perdre. Havia de guanyar i si ho feia amb claredat, millor. Una victòria aclaparadora era el millor regal de Reis que li podien fer els jugadors al encara convalescent Tito Vilanova, el seu entrenador.

Durant el primers minuts l’Espanyol semblava que no havia baixat encara de l’autocar que els havia portat al camp del Barça. I el Barça tocant i tocant fins que una centrada d’Iniesta va ser rematada de forma magistral per un Xavi que sembla que viu una segona joventut (llàstima que avui no hagi estat a la gala del lliurament de la Pilota d’Or juntament amb els seus Companys Messi i Iniesta)

A partir d’aquí, el domini del Barça encara a ser més intents i va sobresortir la figura de Pedro marcant el segon i el tercer (en tot el campionat només n’havia fet un) Mentre, amb el 2-0 al marcador, Sergio García va tenir l’única ocasió de l’Espanyol de la primera part i va arribar, com no, d’una errada de la defensa. En carrera Sergio va tirar per sobre del travesser de la porteria del Barça.

En una caiguda de Cesc (que tornava d’una lesió) dintre de l’àrea quan va recuperar una pilota mal jugada per la defensa perica, l’àrbitre va xiular penal. Potser no ho va ser (hi dic potser, perquè per a mi no està del tot clar si Kiko Casilla va arribar a tocar-lo. Messi va establir el definitiu 4-0.

Aquí ja ens en hauríem pogut anar tots a sopar, ja que el marcador ja no es mouria i el partit, amb menys intensitat potser, va tornar a ser un monòleg.

A la segona part Pedro va perforar dues vegades més la porteria de Casilla, però l’àrbitre va anul·lar-los tot dos. En els dos estava fora de joc? Sí? Ho heu vist bé?

En aquesta part l’Espanyol només va gaudir d’una clara oportunitat en els peus de Forlín, però Valdés, en allò que és la seva especialitat (l’u contra u) li va aturar el llançament.

Bé, vist el partit, em sembla que el resultat és del tot just i dintre del guió que es podia esperar. Però analitzem una cosa. És cert que amb Aguirre a la banqueta l’Espanyol no n’havia perdut cap, però també és cert que només n’havia guanyat un i contra el Deport que ocupa la part més baixa de la classificació. Què van empatar al camp del Madrid? I ahir la Reial Societat també va estar a punt de fer-ho. Tots sabem que el Madrid no passa precisament pel seu millor moment i que les divergències internes entre Mourinho i els jugadors són molt importants. Tant és així que l’entrenador portuguès comença a estar qüestionat per una gran part de la massa social blanca i això no havia passat fins ara. Ahir contra els bascos (4-3) no es va atrevir ni a sortir de la banqueta per a celebrar els gols. Igual que el dia del 5-0 a can Barça, us en recordeu?

Bé, pericos, un altre any serà. Aquesta temporada el Barça ha posat la directa cap al títol i ara per ara només té un rival: el mateix Barça.

Ah! Què no he parlat de Messi? Ahir quasi no se’l va veure, però hi va estar i va fer un gran partit. No un partit extraordinari però molts jugadors voldrien estar a la seva alçada.

Sinó passa res avui serà un altre gran dia per a l’astre argentí.     

Us deixo amb els 4 gooools!!!