EL MOVIMENT 15-M: ORIGEN I CONSEQÜÈNCIES

El 15 de maig de 2010, milers d’indignats van prendre (en el sentit literal de la paraula) la Puerta del Sol de Madrid i hi van estar-hi diversos dies fins que van ser desallotjats per la policia. Ràpidament, aquell tipus de protesta va ser imitada per altres grups d’indignats, la majoria joves i estudiants que, a la vegada, van ocupar les principals places de els seves ciutats: a Barcelona la plaça de Catalunya, a Amposta la plaça d’Espanya...

Després de la bombolla immobiliària dels primers anys del segle actual, de sobte, Espanya i Europa se’n van adonar que la situació econòmica no era tant bollant com ens pensàvem. Ens van explicar que aquella situació s’havia iniciat als Estats Units per culpa de haver emès massa productes financers d’alt risc per part de les entitats bancàries, però que, per l’efecte de la taca d’oli, havien acabat afectant a tots els països desenvolupats.

A finals del primer trimestre de 2010, des d’Europa van ordenar el govern espanyol que apliqués les primeres mesures d’austeritat per a contenir la despesa pública que, segons en deien, era massa elevada. Zapatero, que no feia ni dos anys que havia repetit mandat davant del PSOE, va acatar la voluntat dels mandataris europeus i va reduir el sou dels funcionaris, van apujar els tipus d’IVA, es va aprovar que l’edat de jubilació obligatòria passaria dels 65 anys als 64 i d’altres mesures menys rellevants.

Aquests fets van ser el detonant del moviment dels indignats, un col·lectiu que ja es veia maltractat per la societat per l’alt percentatge d’atur que patia. De fet, la mala maror ja venia de lluny i les mesures recent aprovades només va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència.  

Culpar al moviment dels indignats (o del 15-M) de l’estrepitosa derrota socialista d’un any i mig més tard, seria una mica exagerat, però és evident que hi van contribuir en la mesura de conscienciar a la ciutadania sobre la pèssima gestió que s’estava fent dels recursos públics en general. Van ser la veu crítica que s’havia de fer escoltar i que la societat havia d’escoltar per adonar-se’n de que la situació tendia d’anar de mal en pitjor. Va ser un toc d’avis al govern socialista.

Però qui va arreplegar els fruits de tota aquella situació de crisi (econòmica, però també social) va ser el Partit Popular que, a les eleccions de 2011 va aconseguir la majoria absoluta a Espanya. Van ser molts els qui es van creure els cants de sirena de Rajoy i companyia. Però el cert és que a partir d’aquell 20-N (data de la celebració de els eleccions generals) fins avui, la situació, en lloc de millorar (per poc que sigui), a anat empitjorant de forma progressiva. Un bon indicador d’aquesta situació són els més de sis milions dos-cents mil aturats.

Però tenim més indicadors que la situació és pèssima: l’augment de plataformes socials que s’han creat per a lluitar pels drets dels ciutadans i per a dir-los-hi al govern del PP que més malament no ho poden fer. Entre aquestes plataformes, possiblement la més sorollosa i efectiva és la d’Afectats per la Hipoteca (PAH) que evita centenars de desnonaments o els anomenats iaioflautes, grups de jubilats que s’han unit per a protestar per la situació en general, però bàsicament per a fer sentir la seva veu en contra dels abusos de la banca, com per exemple en el tema de les participacions preferents que van emetre la majoria de la banca espanyola, avui intervinguda o reestructurada i quasi sempre millor tractada per part dels governs europeu i espanyol que la pròpia ciutadania a qui hauria d’estar supeditada.

Per a què haurien de servir els moviments socials? Evidentment per a regenerar la política. En el cas dels partits d’esquerra tradicionals, per a fer-los sortir els colors de la cara i demostar-los que els moviments socials han de fer allò que haurien de fer ells i no fan.  I als partits de la dreta per a dir-los que res del que estan fent ho fan per a bé de la ciutadania i que només miren pels seus propis interessos i els interessos del gran capital a qui deuen servitud.  

LA IMPORTÀNCIA DEL PREFIX

Dimarts passat el Periódico titulava en portada: Irresponsables, al referir-se a l’actitud de la UE cap a Xipre. Acte seguit jo vaig pensar: incompetents.

Certament alguns prefix, sobre tot els començats per la lletra i, signifiquen tot el contrari: Irresponsables tot al contrari que responsables; incompetents tot el contrari que competents.

I és que la crisi ens ha portat a situacions que ens haurien paregut total ment inversemblants només fa uns quants anys. La llista d’adjectius contraris al que hauria de ser, em sembla que és inacabable:

Desgovern. Quan no hi ha govern. Certament hi ha governs legítims, tan a Espanya com a Catalunya, però actuen d’esquena al seu poble incomplint programes i beneficiant a les classes més benestants.

Il·lògic. Que s’aparta de tota lògica. Per a que pugui haver recuperació econòmica s’han d’establir les bases per al creixement i, sobre tot, fomentar l’ocupació dels aturats de llarga durada i els joves. Les polítiques que s’estan aplicant, com la darrera reforma laboral van en camí contrari.

Inhumà. En contra de l’humà. Un bon exemple el tenim en els desnonaments. Cóm es pot permetre que una família perdi la seva casa quan n’hi ha milers de buides i que no es poden vendre?

Despropòsit. La política en general és un cúmul de despropòsits. Sembla que ho fan expressament. Una situació que, personalment, no entenc.

Irrespectuós. Que no es te respecte. Com d’altres cassos anteriors podríem trobar un bon grapat d’exemples. Un? El poc respecte institucional cap els seus votatns que són, a la fi, els que els han posat on estan.

Deslleial. Manca de lleialtat. El PP quan estava a l’oposició predicava una cosa i després, des del govern en fa una totalment diferent. I a sobre els seguirem votant (en aquest cas sí que hi ha lleialtat d’alguns votants cap els seus polítics)

Irracional. Anar en contra de la raó. De tots potser el més greu. Com es diu vulgarment, qualsevol persona amb dos dits de front faria tot el contrari del que estan fent els nostres polítics.

Immoral. Mancat de moral. Els que s’han enriquit a costa dels ciutadans. Els corruptes, els lladres. Casos com el Gürtel fan posar els pèls de punta a la majoria dels ciutadans... I els culpables ni s’immuten. 

País...!!!

MOTIUS PER A INDIGNAR-SE

Avui, llegint el diari (el Periódico, ja ho sabeu; per cert, avui mateix ha renovat el seu format intern) he trobat força motius per a indignar-me. Sembla mentida que, després de totes les protestes que ha protagonitzat el col·lectiu “Democràcia real, ja! O 15-M si ho preferiu) encara hi ha polítics que no n’han aprés i segueixen com si res passés.

Primer titular: “L’alcalde de Mollet recula i no s’apuja el sou un 32 % aquest anys”. Josep Monràs (qui va seguir la sèrie de TV3 Ventdelpla no l’ha de confondre amb el personatge del mateix nom) pertany al PSC i si ho hagués segut per la protesta d’uns indignats, s’hauria apujat el sou un 32 %. Quasi res! Als uns ens el rebaixen i suggereixen una nova rebaixa, d’altres el tenen precari, congelat, etc. I el Monràs segurament volia donar exemple d’allò que no està bé... Crec que el partit, al menys, hauria de obrir-li un expedient informatiu.

Segon titular: “El fiscal acusa de frau al pilot Sete Gibernau i el propietari de RBA”. Aquest mereixen directament que els tanquin a la presó. A Sete se li reclamen 2,8 milions d’euros, una quantitat que necessitaria de molts “pencaires” per a poder-hi arribar. Amb aquest diners es podria fer, un nou col·legi o qualsevol altre equipament d’ús social. RBA és un grup editorial i el propietari deu de ser un altre “penques”. Com tants d’altres, evidentment. Difícilment us assalariat, sigui un treballador d’una fàbrica, un paleta o un funcionari podrà defraudar a l’erari públic ja que l’AEAT li té controlat fins al més mínim dels seus ingressos. En canvi, d’altres, només la Inspecció pot arribar a fer-li aflorar els diners que defrauda. Això si no els té en paradisos fiscals.

Tercer titular: “L’Eurocambra confessa els abusos dels diputats”. El que revela és un estudi intern que es va fer l’any 2008. Els eurodiputats, com tants d’altres càrrecs electes (fa uns mesos es va destapar la malversació que feien parlamentaris anglesos) aprofiten les seves assignacions complementaries per a pagar-se despeses que res tenen que veure amb l’exercici de les seves funcions (m’ha quedat bé i tot!)

Segurament que rellegint-lo encara en trobaríem uns quants més i ens donaria més motius per a la indignació.   

FELICITATS A “DEMOCRÀCIA REAL, JA!”

Després de les manifestacions  dels col·lectius d’indignats  fetes ahir diumenge a diferents ciutats de Catalunya (Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa...) i arreu de l’Estat espanyol, on, el civisme va ser el comú denominador de totes elles, toca felicitar-los de forma totalment sincera.

Per tant, a tot el COL·LECTIU D’INDIGNATS, FELICITATS.

Aquest és el camí a seguir, però tenim en compte que és llarg i que s’han de fer propostes concrets i no està sempre ancorats en la protesta permanent.

Només un toc d’avís. He escoltat que ara, un dels objectius és convocar una vaga general. Només una pregunta? A qui i a quants representa el col·lectiu? Jo no la contestaré.

Ara per ara només poden convocar vaga els sindicats. Per tant, fins que no es canvien els fonaments de l’actual estat de dret, el col·lectiu con a tal no pot convocar vaga.

Dues opcions: la primera constituir-se legalment a manera d’un sindicat o obtenir el suport d’algun dels sindicats d’aquest país. La qual cosa els faria entrar en un “sistema social” del que de moment, pareix que es vulguin mantenir apartats.

SOBRE LES DARRERES ACCIONS DELS INDIGNATS

Amb l’acció que van començar ahir al vespre davant del parc de la Ciutadella de Barcelona, el moviment del 15-M o “els indignats” han traspassat la “línia roja”, la qual cosa, mai hauria d’haver passat.

Fins ara estava al costat dels indignats de forma implícita. Fins i tot vaig recolzar-los a la concentració d’Amposta de la tarda del 21.

Avui llegia les manifestacions fetes per JoanManuel Serrat en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona y em sentia plenament identificat. La joventut actual té motius per estar indignada amb l’actual sistema democràtic, amb els polítics, amb els banquers, etc.

Fins ahir les actuacions que portaven a terme eren correctes. Qui em segueix sabrà que vaig ser dels primers que vaig demanar la dimissió del conseller Felip “Fuig” per l’actuació del mossos a la plaça de Catalunya del 27 de maig que vaig considerar, al menys, fora de lloc.

Però amb els fets d’avui, com he dit al començament, han traspassat la “línia roja”. Fins i tot, segons les noticies que oferia de bon matí TV3 des de les immediacions del passeig Picasso i la plaça de Barcelona, alguns membres del col·lectiu estaven en contra d’algunes de les accions que s’estaven prenent (com fer  barricades amb tanques metàl·liques” a primera hora i els insults i agressions més tard, no només a càrrecs electes sinó, fins i tot, a periodistes i treballadors del Parlament de Catalunya), ja que tal cosa no s’havia acordat a l’assemblea que s’havia fet prèviament. Fets com aquest desvirtuen l’esperit del 15-M i fins i tot, poden acabar per debilitar-lo. Mentre els col·lectiu segueix unit, la força que tindran serà il3limitada, però en el moment que el sector més radical (en tot grup sempre hi ha diversos sectors) prengui el poder, a part de la credibilitat, també estarà en joc la continuïtat del moviment.

Aquest matí jo feia una comparació. Tal vegada una mica exagerada, però perfectament comprensible amb els moments que s’estan vivint. Segurament el que ara diré pot crear certa controvèrsia. En sóc conscient. Quan el dia 17 de juliol de 1936, les autoanomenades forces nacional encapçalades per Franco, Mola i Sanjurjo es va aixecar en armes  en contra de la II República espanyola, es va considerar un cop d’estat perquè intentaven enderrocar un govern legítim sortit de les urnes.

El mateix passa amb els diputats d’ara. Agradi o no, van ser escollits per les urnes en uns comicis democràtics i plurals.

Jo tampoc estic d’acord amb les retallades que comportarà aprovar els pressupostos de la Generalitat que s’havien de començar a debatre avui al Parlament de Catalunya. A les eleccions de novembre vaig votar una opció política que ara no governa Catalunya i el meu descontentament el seguiré mostrant quan es convoquen els proper comicis.

Les eleccions són el màxim exponent de la democràcia i és allí quan hem d’expressar-nos a favor d’una determinada força política i, conseqüentment,  en contra de la resta. O, si es desitja, votar en blan en contra del sistema.

Però mai usar la força en contra de la democràcia establerta. Quan s’ampra la força, es perd la raó i, en conseqüència, les queden il·legitimitades les pròpies idees.   

Podeu llegir més al Periódico de Catalunya. 

I Público.   

FELIP PUIG EN ESSÈNCIA

Tan criticar el govern d’Entesa (el tripartit, segons CiU) i ara resulta que l’actual govern presidit per Arturo Mas comet errors encara més greus si cal.

Voler desallotjat divendres la plaça de Catalunya va ser un error en tots els sentits, per molt que l’alcalde en funcions Jordi Hereu s’hi mostrés d’acord.

Quan van començar les acampades, tan a Madrid com a Barcelona, la divergència de criteris des del primer moment va ser molt clara. Mentre la vicepresidenta Joana Ortega no descartava l’ús de la força per a desallotjar la plaça de Catalunya, el Ministre d’Interior Javier Pérez Rubalcaba feia unes declaracions contundents i assenyades: “Estem per a resoldre conflictes, no per a crear-los”.  Em pensava que els membres del govern de la Generalitat n’havien pres bona nota. Es veu que no.

Amb l’excusa de netejar, van interrompre els mossos  disposats a acabar amb l’acampada. Van errar l’estratègia i així els va anar. De fet no és la primera vegada que usen una estratègia equivocada. Ja us ho contaré.

El col·lectiu dels acampats, coneguts com els “indignats”, ho tenien molt fàcil. Via Twitter  van fer una crida i, ràpidament van acudir milers de persones a la plaça de Catalunya. M’imagino que per a donar-los-hi suport, ja que, fins l’arribada dels mossos, la violència no havia aparegut en lloc.

Digui el que digui Puig, i tal com es veu a les imatges, els mossos van pegar a tort i a dret amb l’única intenció de fer-los fora. L’excusa de celebrar allí la victòria del Barça en el cas de que es produís, era només això, una excusa. Bé podria haver-se traslladat al passeig Picasso, al costat de l’Arc del Triomf, tal i com es va proposar.

Ara resulta que Felip “Fuig” ha tingut la brillant idea de col·locar microcàmeres a la policia autonòmica amb la finalitat de gravar les accions dels ciutadans. NO dubto que davant l’actitud dels mossos, la resposta dels ciutadans sigui violenta, però qui la provoca? Si bé hi ha casos que la violència està premeditada, sembla ser que divendres no va ser així.

Aquest matí, al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER han fet burla de les declaracions del conseller d’Interior català i l’han acusat de voler crear “poli-periodistes”. També l’han criticat per l’intent de voler culpar per les imatges difoses als fotògrafs de premsa, tal i com passa sovint quan no agrada als qui manen. D’això se’n diu “voler matar l’emissari”.   

El que no es van arribar a imaginar ni Puig ni els caps policials és que, de sobte, els mossos es veiessin envoltats per una multitud de ciutadans que van acudir a la crida dels “indignats”. I que, ara possiblement sí, significaven una greu amenaça per a la policia.

Ara retornarem al passat, a l’època de la lluita anti-transvasament de l’Ebre i les protestes al President Pujol. Un dia, pel matí, va visitar Ulldecona. Aquell dia un grup de manifestants (entre els quals estava jo mateix) ens concentràrem davant les escoles velles d’aquella localitat. Durant l’espera, un mosso, darrere de les tanques de seguretat, ens filmava amb una càmera. Per tant, les portin al casc o a un altre lloc, l’ús de càmeres ja fa anys que és habitual... Ara que no ens vulguin vendre” sopars de duro”. Per la tarda, Pujol, inaugurava les noves instal·lacions de MEDESA a Amposta (la mateixa fàbrica que després de l’ERO amenaça en tancar) I ara bé el que us he dit més amunt que explicaria. Aquell dia, els mossos van protegir la carretera per on havia d’entrar l’expresident posant tanques als dos costats. Segons un em va dir un dels mossos presents, l’acció policial va ser errònia, ja que als manifestants se’ls hauria d’haver mantinguts agrupats a un sol costat. D’aquesta manera era més fàcil protegir a Pujol.

Han passat els anys i, sembla ser, que encara no n’han aprés.  

(L'acudit és del mestre Ferreres i es publica avui al Periódico de Catalunya)  

FELIP PUIG HAURIA DE DIMITIR JA!!

M’he assabentat per la ràdio. Quan la meva jornada laboral ja s’havia acabat, tot escoltant Catalunya Ràdio han donat la notícia de l’intent de desallotjament dels concentrats a la plaça de Catalunya de Barcelona per part dels Mossos d’Esquadra.

Aquest matí, a 2/4 de 8, abans de sortir de casa, per TV3 ja donaven la notícia de que la policia autonòmica havia envoltat als concentrats. De totes formes encara no havia passat res. El cert és que no em pensava que passés...

No sé exactament com han anat els esdeveniments, però crec que l’actuació policial ha estat desmesurada. El “indignats” ja portaven més d’una setmana acampats a la plaça de Catalunya sense donar cap símptoma de violència. Ni els veïns de la zona s’havien queixat, és més, fins i tot, a estones els hi feien companyia i els subministraven aliments i aigua.

Usar com excusa que hi podia haver elements violents i que demà no s’hi podien celebrar la victòria del Barça (en el cas de que guanyi la Champions, esperem que sí) em sembla d’un desvergonyiment absolut.

Quan el defensor del ciutadà ha obert un expedient informatiu d’ofici, és que tem que hagi passat alguna cosa que o hauria d’haver passat mai. Així ho indiquen els 84 manifestants i els 37 mossos ferits, encara que només sigui de forma lleu.

Què pretenia realment el conseller d’Interior Felip Puig? Potser fer un favor al seu amic Xavier Trias que ja va demanar a Jordi Hereu que fes desallotjar la plaça abans de prendre ell possessió del càrrec d’alcalde?

Segons he pogut escoltar d’alguns testimonis presencials, la càrrega dels mossos els ha semblat “un acte més propi de la dictadura franquista que no dels temps actuals”.

Per tant, i com ja s’està fent a través de les xarxes socials, m’uneixo a tots aquells que estan demanant la dimissió del conseller Puig.

PUIG, DIMISSIÓ JA!!   

Més informació relacionada amb el tema.