A part de llarg, el procés cap a la consulta
independentista cal qualificar-lo com d’autèntica m (ja m’enteneu)
La situació que estem vivint, que d’una manera
clara tindria els seus orígens a la Diada de 11 de setembre de 2012, potser
cohesioni a una determinada part de la població catalana, però en alguns casos
concrets també pot arribar a radicalitzar postures i fins i tot trencar vells
lligams.
Està clar que els nostres polítics no ajuden
gens a l’hora de calmar les aigües turbulentes de les nostres relacions amb
majoria de l’estat espanyol. Quasi a diari hem d’escolar frases com:
-Estoy abierto a un diálogo sin limites. Però també hauria de dir sense concessions.
-Per a què em de dialogar si ens diuen a
tot que no. Certament és així, però és que tal i com
es diu vulgarment, ni els uns ni els altres baixen del burro o no hi
ha més sort que aquell que no vol escoltar.
Un dels moments culminants l’hem viscut els
dies passats. Mentre el Ministre d’Afers Estrangers José Manuel García-Margallo
(el ministre més bel·ligerant en tot aquest procés) enviava a les ambaixades
espanyoles un estudi sobre la inviabilitat d’una Catalunya independent, on,
entre d’altres errades, diu que la Generalitat emana de la Constitució Espanyola
quan en realitat es va reestablir abans d’aprovar la Carta Magna, el portaveu
del govern català Kiko Homs, se’n ocupava de desmuntar algunes de les
afirmacions de l’estudi de Margallo. Aquesta situació va ser qualificada de ridícula
pels col·laboradors del programa Divendres de TV3.
La meva postura davant situacions com aquesta
és de total indiferència i cansament. Però no em passa el mateix davant
l’erosió que pateixen algunes de les meves relacions personals. Tinc amics molt
propers que sembla ser que no veuen més enllà de la independència catalana i no
els importa gens anar de la ma de qui sigui per tal d’aconseguir
l’objectiu.
En canvi jo valoro molt més les relacions
personals que mantinc amb els amics i persones del meu entorn més proper, tot respectant
les seves idees.
No puc entendre com per culpa d’un procés que
no sabem exactament on ens portarà (una cosa és la il·lusió i l’esperança i
l’altra la realitat, de vegades crua i dura) pugui erosionar velles amistats
consolidades al llarg de dècades i després de mil i una experiències viscudes
conjuntament.
Per tant, em reafirmo amb el que he dit més
amunt: Quina‘M’ de procés!
