SOCIALDEMOCRÀCIA

La socialdemocràcia no deixa de ser un socialisme ligth, un concepte polític que suavitza les formes tradicionals del socialisme. La socialdemocràcia ha acabat acceptant conceptes tan antagònics amb el socialisme com capitalisme, neoliberalisme, lliure mercat, globalització (no confondre amb internacionalització), etc.  

Dit això, afirmo rotundament que la socialdemocràcia va de baixa. Quan vols navegar entre dues aigües, corres el risc d’acabar ofegant-te.

Voleu saber per què ho dic? Senzillament a la vista de la passada Assemblea Ciutadana de Podemos que va enterrar la línia més moderada, més socialdemòcrata, que representava Íñigo Errejón.  

Pel que sé sap, Íñigo Errejón representava la línia més moderada del partit, la que podria arribar a entendre’s amb el PSOE per apartar el PP del govern d’Espanya. Però el 60% (aproximadament) dels afiliats al partit van optar per Pablo Iglesias II que representa un sector més radical (tot i que no el més, ja que el tercer nom en discòrdia és Miguel Urbán, que representa el sector anticapitalista) Per tant, es podria dir que el sector anticapitalista de Podemos seria l’equivalent a les CUP, tot i que, aquesta formació és també independentista.  

Com s’ha arribat a la radicalització d’idees? (Radicalització amb matisos, ja que l’etiqueta de radical la solen col·locar els que, precisament, ostenten posicions contraposades) Molt fàcil: per la degeneració dels sistema socialdemòcrata. Per haver-se apartat considerablement de les idees originàries, dels valors tradicionals del socialisme democràtic.

Sóc dels que li reconec coses bones a Zapatero, sobre tot a la seva primera legislatura (derogació del PHN, llei de igualtat que va permetre casar-se a les persones del mateix gènere, llei de la dependència, etc.) Però va cometre l’enorme error de no voler acceptar (al menys públicament) que s’estava entrant en un període de crisi i, per tant, no va prendre les mesures necessàries per a mirar de moderar el seu impacte.

És cert que al final es va fer alguna cosa com el famós Pla E que va permetre als ajuntaments fer un grapat d’obres, de vegades innecessàries, per a fomentar l’ocupació a mesura de que l’atur anava augmentat per la pèrdua de llocs de treball, sobre tot a la construcció.

Però el pitjor va arribar els darrers mesos del seu govern (de fet no va acabar la legislatura) quan per manament d’Europa va haver de començar a aplicar les primeres retallades econòmiques, sobre tot als sous dels treballadors públics)

El Moviment del 15-M (de 2011) va ser, precisament, un moviment de protesta contra aquelles primeres mesures que va aplicar el govern de ZP, però sobre tot per a reclamar una democràcia molt més participativa, més real... D’aquest moviment va sortir, precisament Podemos.  

Si el passat cap de setmana hagués guanyat Errejón i el seu sector, molt possiblement podria facilitar en un futur un pacte entre Podemos i els partits considerats d’esquerra, com per exemple el PSOE... Però també és possible que la democràcia hagués perdut part del seu significat.

Per cert: Per què el feixisme, el capitalisme, l'autoritarisme i totes les doctrines de la dreta no estan en crisi? 

EL SOCIALISME, A LA BAIXA

El principal titular de portada del Periódico de Catalunya del passat diumenge (11-12-2016) era el següent: Europa arracona la socialdemocràcia.

Està bé que el rotatiu ho recordi, però és un fet evident i fàcil de contrastar: A quants països d’Europa hi ha actualment al govern un partit socialdemòcrata què sigui capaç de sostenir-se per ell mateix? El propi diari ens ho aclareix: 1 (Malta) Tot i que hi ha altres països governats per socialistes o socialdemòcrates com ara Portugal, país del qual, el seu primer ministre és socialista i França on actualment encara hi ha un govern socialista al menys fins les properes eleccions. 

S’ha de tenir en compte que el titular va sortir després de la dimissió del Primer Ministre italià Matteo Renzi i abans de que un membre del seu govern ocupés (ni que sigui interinament) el càrrec que havia quedat vacant.  

Abans d’entrar al fons de la qüestió voldria deixar clar el concepte de socialisme i socialdemocràcia.

Socialisme és: El socialisme és una ideologia política lligada a la classe social del proletariat, oposada al capitalisme i oposada a la classe social de la burgesia, que té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.

Socialdemocràcia: La socialdemocràcia (també anomenada democràcia social o reformisme) és una ideologia política que defensa la intervenció econòmica i social per promoure la justícia social en el marc d'una economia capitalista, amb un règim polític que inclou la negociació col·lectiva, la democràcia representativa, mesures per la distribució de la riquesa, i la regulació de l'economia segons l'interès general i l'estat del benestar.

(Definicions tretes de la Viquipèdia)

Per a dir-ho d’una manera entenedora: La socialdemocràcia és un socialisme ‘descafeïnat’.De totes maneres tots dos termes sovint s’usen de forma indiscriminada.

He volgut deixar-ho clar, perquè si gratem una mica, podem trobar governs com el de Syriza a Grècia que, en teoria, representa a l’esquerra radical, tot i que, actualment, per algunes de les seves mesures estan molt més propers a la socialdemocràcia.

Però hi ha al si dels partits socialistes/socialdemòcrates una reflexió seriosa de perquè està passant això? A mi me sembla que no.

La situació no és nova. A la política, com a la majoria de coses que ens envolten, hi ha cicles: unes vegades hi ha majoria de governs socialistes i altres de conservadors. Així de simple.

El que passa és que en èpoques de fortes crisis econòmiques, els governs progressistes (posem-los a tots dintre del mateix sac) no han sabut donar resposta als problemes de la ciutadania que, sovint, han fet molt més cas als cants de sirena que els arriben dels partits de la dreta (o de l’ultradreta)

Desgraciadament el socialisme fa anys que es va allunyar dels tradicionals valors de l’esquerra: els que protegeixen els treballadors en front del patrons, els que tenen cura dels seus ciutadans més necessitats, sense oblidar-se de cap d’ells, el que fomenten la igualtat entre classes socials, els que lluiten contra la corrupció, els defensen la coherència i la intolerància amb fermesal 'abandonament de l'ideari republicà per abraçar la monarquia...

Si no s’ha fet així i quan la majoria dels seus dirigents s’han preocupat més pel seu benestar persona que no pel de les persones que l’envolten, no ens ha d’estranyar que els ciutadans busquin refugi en altres partits que, segur que ho faran pitjor, però que no presumiran dels seus ideals, perquè el més normal es que no en tinguin...  

Per acabar un record al gran Groucho Marx: Aquests són els meus principis i sinó li agraden, en tinc d’altres.