MERCENARIS DE LA POLÍTICA

Només ens falta Manuel Valls fent política per aquí. Si se confirmen els més que rumors, l’ex primer ministre francès, barceloní de naixement, podria ser el cap de llista de Ciutadans per Barcelona a les municipals de l’any que ve.

Segons Rivera, el seu gran mentor, qualitats no n’hi falten: europeista convençut, demòcrata i sobre tot, sobre tot, antiindependentista. Impossible reunir més qualitats en una sola persona!

Manuel Valls va ser primer ministre de França amb el socialista François Hollande de President de la República.

Se socialista significa tenir uns valors, però no cal que, precisament, siguin el que reuneix Valls. Se pot ser per exemple europeista crític, demòcrata sé li suposa, independentista (per què no?), solidari, antifeixista, antixenòfob, etc.

La maniobra de Ciutadans respecte al fitxatge estrella de Manuel Valls me sembla totalment fora de lloc. Primera i principal pel menyspreu que fa a la seva pròpia militància: És que no tenen cap candidat en garanties per encapçalar la llista de Barcelona? I segona. Per molt barceloní que sigui de naixement, no crec que conegui en profunditat la política catalana. Per definició un francès és un jacobí xovinista. I crec que mentre va exercir el seu càrrec ho va demostrar en escreix. A part d’això, recordem-ho, va haver de liderar les polítiques del seu país durant els difícils anys de la crisi i no se’n va sortir precisament airós.

A la història no hi deuen d’haver massa precedents de polítics que han ocupat càrrecs públics (o al menys ho han intentat) en més d’un país. Però dintre del propi país si que hi ha precedents de polítics que han anat canviant de jaqueta segons les circumstàncies.

Adolfo Suárez va passar de ser ministre secretari general del Movimiento a fundar el seu propi partit (la UCD) i quan se’n va donar compte que sobrava encara ne va fundar un altre: el CDS.

Vans ser molts els càrrecs de la UCD que van passar a l’AP de Manuel Fraga quan el vaixell centrista s’enfonsava. 

Un d’ells Rafael Arias-Salgado que va ser ministre amb Suárez i Aznar. Com anècdota us diré que Rafael Arias-Salgado com a president de Carrefour España va ser present a la inauguració del fracassatcentre comercial.

I més recentment el flamant candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana Toni Cantó. L’exactor, després de ser diputat per la UPyD de Rosa Diaz i posteriorment de Ciudadanos, en adonar-sen del poc recorregut que tenia el seu anterior partit.

Persones com Manuel Valls (o Toni Cantó) només se mereixen un qualificatiu: mercenaris de la política.

Jo anteposo per sobre de tot la coherència i la ideologia. Ha pogut deixar de militar al PSC, però els meus valors socialistes segueixen intactes. Pot dir el mateix Manuel Valls? Ho dubto molt!

Inauguració del Carrefour amb Rafael Arias-Salgado. 

RETORN ALS ORÍGENS

Diuen que sap més el dimoni per vell que per dimoni... Això ens passa als que ja fa anys que pentinem canes, que sabem més pels coneixements i experiències acumulades al llarg de la vida més que no pel que vam aprendre a l’escola.  

Divendres llegia al diari que el líder laborista anglès Jeremy Corbyn planteja nacionalitzar l’energia i els trens, una proposta que, segurament donarà molt que parlar, però encarà se’n parlarà molt més si finalment governen els laboristes i executen aquestes propostes.

Any 1982. La UCD que havia portat a Adolfo Suárez a la Moncloa, estava en franca descomposició. Fins i tot el propi Suárez havia creat un nou partit, el CDS. El triomf del PSOE encapçalat per Felipe González es veia venir. Tothom ho donava per fet.

Fins i tot hi havia qui pensava que amb l’arribada dels socialistes hi hauria canvis radicals. Sé parlava per exemple de nacionalitzar la banca o, al menys, les caixes d’estalvis que, com sabeu, la majoria d’elles depenien de les diputacions provincials i per tant, d’alguna manera ja formaven part de l’estructura administrativa de l’Estat.

El començament va ser prometedor i inesperat. De la ma executora a Miguel Boyer, el superministre d’economia, es va nacionalitzar el grup RUMASA de José María Ruiz Mateos. Però va ser un miratge.

Poc a poc l’Estat es va anar desfent de les companyies industrials, mineres i de serveis que formaven part de l’Institut Nacional d’Indústria (l’INE) De fet, la seva privatització era directament proporcional als excàrrecs del govern que trobaven als seus consells d’administració una jubilació daurada.

Felipe González va ser el primer de soltar llast, ja que segons sembla (ja sabeu que no sóc un expert en res) es va començar per les que pitjor situació econòmica tenien. Però poc a poc hi van anar trobant el gust i es van començar a vendre les joies de la corona: ENHER, ENDESA, Telefónica (no pertanyia a l’INE), etc. Era una manera de fer caixa durant els períodes de crisi econòmica. Després ens venien la moto del miracle econòmic espanyol, però en realitat estaven fent una estratègia econòmica de llibre. Tampoc n’hi havia per a tirar coets com va fer els governs d’Aznar.

La idea de Corbyn no me desagrada, es a dir (tal com diria Rajoy), m’agrada. Però dintre d’un món globalitzat on la gran capital imposa la seva llei, és molt difícil que el pugui portar a terme. És una manera de retornar als orígens del socialisme, però molt me temo que es quedaran a mig camí, si és que arriben tan lluny...

La gran errada del socialisme (en general) va ser deixar-se influir fins abraçar les tesis del Capitalisme o del Neoliberalisme, es a dir, el que estic repetint sovint en aquests darrers mesos: Perdre els seus orígens. Sempre s’ha dit que els partits (com qualsevol col·lectivitat) està per sobre dels individus, però són alguns d’aquests els que acaben controlant tot el col·lectiu per a fer-lo anar cap els seus interessos personals. Buscar complicitats i convèncer a la resta no és una tasca difícil per aquells líders als qui la gran majoria els hi ha dipositat la seva confiança col·locant-los a la part més alta del partit primer i, posteriorment del govern.

Quan al capital sé li dóna un dit t’acaba prenent el braç. Recuperar el que s’ha perdut necessita d’una altra revolució, però la societat (en general) està massa acomodada per aixecar-se del sofà.      

SI SUSANA GUANYA... EL SOCIALISME PERD

Foto: Agencia EFE.

El concepte socialisme és massa ampli com per a que algú el vulgui monopolitzar. Socialisme és la ideologia dels Comuns i socialisme també és l’ideari de les CUP.

M’agradaria pensar que socialisme també és la doctrina del PSOE, tot i que cada vegada el color roig que l’identifica està més descolorit, tirant a socialdemocràcia... I ja sabeu que penso de la socialdemocràcia... Què no és ni chicha ni limoná...

La imatge de la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz envoltada per la vella guàrdia del PSOE, impressiona. Però no per a bé, sinó per a mal... Veure allí seguts a Felipe, Guerra i fins i tot a Zapatero no suposen cap bon presagi per al futur d’Espanya. Ja sé que alguns dels meus lectors pensareu: I a mi que m’importa Espanya? Bé, permeteu-me que parli amb clau espanyola, tot respectant els vostres sentiments.

Quantes vegades no hauré criticat a Felipe, Guerra, Zapatero i fins i tot a Rubalcaba, que també hi era present, juntament amb Ximo Puig i d’altres barons territorials. I la representació del PSC estava encapçalada per la Chacón i Balmon, l'alcalde de Corenella... O sigui, la part més espanyolista del partit...

Diuen avui els diaris que Susana Díaz, diumenge va exhibir poder, però també (i aquí li dono la raó a Pedro Sánchez) va exhibir passat. Al PSOE actual li passa com a l’Església Catòlica: Va endarrerida respecte als seus fidels.

De Vergara a eldiario.es.

És veritat que els govern de Felipe González van suposar modernitzar el país i donar un pas ferm cap el seu desenvolupament. Però també va tenir contradiccions i episodis foscos, sobre alguns dels quals ens vam assabentar passats els anys. L’aureola de ser un gran president la anat perdent per demèrits propis al pas dels anys. Felipe, com el PSOE, s’ha anat devaluant poc a poc fins a ser una ombra patètica dels seus inicis. Durant els primers anys de govern me vaig declarar un felipista convençut. En canvi ja fa molt de temps que penso que el millor servei que hauria pogut fer Felipe González hauria segut marxar i deixar-nos tranquils.  

Alfonso Guerra va caminar de la ma de Felipe González des de ben jove. Eren com el Yin i el Yang: Diferents, però a la vegada complementaris.  Durant molts anys vaig dir que si me proposaven passar tot un dia amb un personatge, hauria triat Alfonso. El trobava culte, enginyós, divertit... M’agradava escolar-lo i aprendre. Però com li va passar a Felipe, també li va arribar el seu declivi.

Zapatero, en contra dels que diuen seus detractors (que són molts), va tenir una primera legislatura molt brillant on va complir bona part dels seus compromisos electorals: retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, equiparació de determinats drets dels homosexuals als de la resta de ciutadans, protecció a les persones dependents, etc. Però a la seva segona legislatura, la va cagar (perdoneu-me l’expressió, però és així mateix): No va voler reconèixer que estàvem entrant a un període de crisi econòmica i, quan des d’Europa li van ordenar, va aplicar les primeres mesures per a mitigar l’efecte. Per a entendre’ns: Les primeres retallades de sous als treballadors públics. Tal com he dit moltes vegades, Zapatero hauria hagut de dimitir abans d’aplicar-les.

Rubalcaba va ser, molt possiblement un pedaç d’emergència. Tenia acumulada una gran experiència fruit dels seus pas per diversos ministeris, tant en Felipe com amb Zapatero. Però l’oposició ho va tenir molt fàcil: I com és què això no ho vàreu fer quan governàveu? Tota l’eloqüència verbal de la que havia fet gala durant anys, de cop es va esvair deixant-lo sovint sense paraules.

Pedro Sánchez va heretat un PSOE molt deteriorat i per tant, remuntar la situació era missió impossible. L’aparició de nous partits tampoc van ajudar a que pogués reflotar una nau que s’enfonsava a eleccions rere eleccions. El gran error del PSOE ha estat no refundar-se i començar de zero. En lloc d’això l’aparell del partit ha optat per jugar-se-la a una carta: Susana Díaz. No és estrany que els darrers dies, les xarxes socials s’hagin mofat tot el que han volgut de l’acte que va entronar a la lideressa andalusa.  

Si el futur d’Espanya passa per pactar amb el PP per a contenir Catalunya, significa que es té molt poca amplitud de mires... Per tant, quan se parla de futur, cal pensar més bé en un futur imperfecte, tal com ho ha estat el seu passat.        

SOCIALDEMOCRÀCIA

La socialdemocràcia no deixa de ser un socialisme ligth, un concepte polític que suavitza les formes tradicionals del socialisme. La socialdemocràcia ha acabat acceptant conceptes tan antagònics amb el socialisme com capitalisme, neoliberalisme, lliure mercat, globalització (no confondre amb internacionalització), etc.  

Dit això, afirmo rotundament que la socialdemocràcia va de baixa. Quan vols navegar entre dues aigües, corres el risc d’acabar ofegant-te.

Voleu saber per què ho dic? Senzillament a la vista de la passada Assemblea Ciutadana de Podemos que va enterrar la línia més moderada, més socialdemòcrata, que representava Íñigo Errejón.  

Pel que sé sap, Íñigo Errejón representava la línia més moderada del partit, la que podria arribar a entendre’s amb el PSOE per apartar el PP del govern d’Espanya. Però el 60% (aproximadament) dels afiliats al partit van optar per Pablo Iglesias II que representa un sector més radical (tot i que no el més, ja que el tercer nom en discòrdia és Miguel Urbán, que representa el sector anticapitalista) Per tant, es podria dir que el sector anticapitalista de Podemos seria l’equivalent a les CUP, tot i que, aquesta formació és també independentista.  

Com s’ha arribat a la radicalització d’idees? (Radicalització amb matisos, ja que l’etiqueta de radical la solen col·locar els que, precisament, ostenten posicions contraposades) Molt fàcil: per la degeneració dels sistema socialdemòcrata. Per haver-se apartat considerablement de les idees originàries, dels valors tradicionals del socialisme democràtic.

Sóc dels que li reconec coses bones a Zapatero, sobre tot a la seva primera legislatura (derogació del PHN, llei de igualtat que va permetre casar-se a les persones del mateix gènere, llei de la dependència, etc.) Però va cometre l’enorme error de no voler acceptar (al menys públicament) que s’estava entrant en un període de crisi i, per tant, no va prendre les mesures necessàries per a mirar de moderar el seu impacte.

És cert que al final es va fer alguna cosa com el famós Pla E que va permetre als ajuntaments fer un grapat d’obres, de vegades innecessàries, per a fomentar l’ocupació a mesura de que l’atur anava augmentat per la pèrdua de llocs de treball, sobre tot a la construcció.

Però el pitjor va arribar els darrers mesos del seu govern (de fet no va acabar la legislatura) quan per manament d’Europa va haver de començar a aplicar les primeres retallades econòmiques, sobre tot als sous dels treballadors públics)

El Moviment del 15-M (de 2011) va ser, precisament, un moviment de protesta contra aquelles primeres mesures que va aplicar el govern de ZP, però sobre tot per a reclamar una democràcia molt més participativa, més real... D’aquest moviment va sortir, precisament Podemos.  

Si el passat cap de setmana hagués guanyat Errejón i el seu sector, molt possiblement podria facilitar en un futur un pacte entre Podemos i els partits considerats d’esquerra, com per exemple el PSOE... Però també és possible que la democràcia hagués perdut part del seu significat.

Per cert: Per què el feixisme, el capitalisme, l'autoritarisme i totes les doctrines de la dreta no estan en crisi? 

EL SOCIALISME, A LA BAIXA

El principal titular de portada del Periódico de Catalunya del passat diumenge (11-12-2016) era el següent: Europa arracona la socialdemocràcia.

Està bé que el rotatiu ho recordi, però és un fet evident i fàcil de contrastar: A quants països d’Europa hi ha actualment al govern un partit socialdemòcrata què sigui capaç de sostenir-se per ell mateix? El propi diari ens ho aclareix: 1 (Malta) Tot i que hi ha altres països governats per socialistes o socialdemòcrates com ara Portugal, país del qual, el seu primer ministre és socialista i França on actualment encara hi ha un govern socialista al menys fins les properes eleccions. 

S’ha de tenir en compte que el titular va sortir després de la dimissió del Primer Ministre italià Matteo Renzi i abans de que un membre del seu govern ocupés (ni que sigui interinament) el càrrec que havia quedat vacant.  

Abans d’entrar al fons de la qüestió voldria deixar clar el concepte de socialisme i socialdemocràcia.

Socialisme és: El socialisme és una ideologia política lligada a la classe social del proletariat, oposada al capitalisme i oposada a la classe social de la burgesia, que té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.

Socialdemocràcia: La socialdemocràcia (també anomenada democràcia social o reformisme) és una ideologia política que defensa la intervenció econòmica i social per promoure la justícia social en el marc d'una economia capitalista, amb un règim polític que inclou la negociació col·lectiva, la democràcia representativa, mesures per la distribució de la riquesa, i la regulació de l'economia segons l'interès general i l'estat del benestar.

(Definicions tretes de la Viquipèdia)

Per a dir-ho d’una manera entenedora: La socialdemocràcia és un socialisme ‘descafeïnat’.De totes maneres tots dos termes sovint s’usen de forma indiscriminada.

He volgut deixar-ho clar, perquè si gratem una mica, podem trobar governs com el de Syriza a Grècia que, en teoria, representa a l’esquerra radical, tot i que, actualment, per algunes de les seves mesures estan molt més propers a la socialdemocràcia.

Però hi ha al si dels partits socialistes/socialdemòcrates una reflexió seriosa de perquè està passant això? A mi me sembla que no.

La situació no és nova. A la política, com a la majoria de coses que ens envolten, hi ha cicles: unes vegades hi ha majoria de governs socialistes i altres de conservadors. Així de simple.

El que passa és que en èpoques de fortes crisis econòmiques, els governs progressistes (posem-los a tots dintre del mateix sac) no han sabut donar resposta als problemes de la ciutadania que, sovint, han fet molt més cas als cants de sirena que els arriben dels partits de la dreta (o de l’ultradreta)

Desgraciadament el socialisme fa anys que es va allunyar dels tradicionals valors de l’esquerra: els que protegeixen els treballadors en front del patrons, els que tenen cura dels seus ciutadans més necessitats, sense oblidar-se de cap d’ells, el que fomenten la igualtat entre classes socials, els que lluiten contra la corrupció, els defensen la coherència i la intolerància amb fermesal 'abandonament de l'ideari republicà per abraçar la monarquia...

Si no s’ha fet així i quan la majoria dels seus dirigents s’han preocupat més pel seu benestar persona que no pel de les persones que l’envolten, no ens ha d’estranyar que els ciutadans busquin refugi en altres partits que, segur que ho faran pitjor, però que no presumiran dels seus ideals, perquè el més normal es que no en tinguin...  

Per acabar un record al gran Groucho Marx: Aquests són els meus principis i sinó li agraden, en tinc d’altres.

L’ABSTENCIÓ DEL PSOE

D'Eneko. 

Gràcies a l’abstenció de 68 diputats i diputades socialistes, ahir el Congrés dels Diputats (què no de les diputades) va investir Mariano Rajoy Brey nou president del Govern de les Espanyes (excepte Gibraltar)

Els socialistes (la gestora, Susana Diaz, Felipe González, Bono, Ibarra i d’altres barons territorials) ens han estat dient que l’abstenció era el mal menor, què millor abstenir-se que anar a unes terceres eleccions.

Hi ha una dita molt popular que diu: Pa per avui i gana per a demà. Jo li aplicaria una variant: Gana per avui i més gana per a demà... (és el que hi ha)

El PSOE ha arribat a aquesta situació gràcies als seus propis errors. Errors que ha anat acumulant durant molts anys i no només en la etapa de Pedro Sánchez com a Secretari General, què també.

Però d’aquest tema ja n’he parlat sobradament i per tant, com diria el Molt Poc Honorable: Avui no toca.

Una vegada feta efectiva la destitució de Sánchez (sí, sí, ja sé que va dimitir, però els esdeveniments el van portar a prendre aquella decisió), els partidaris de l’abstenció van ser majoria (fins i tot entre els seus propis companys de bancada) Va ser llavors quan es va insistir en la idea que era el mal menor, la millor opció entre dues de dolentes.

Arribat a aquest punt he de donar-los la raó, però segurament el meu punt de vista és molt diferent a la d’aquells que defensaven aferrissadament l’abstenció a la segona sessió d’investidura de Rajoy. Jo hauria fet com els companys del PSC: tot i les circumstàncies m’hauria mantingut amb el no és no!

Però per què els hi dono la raó? Molt senzill. A veure que us semblen els meus arguments.

Una vegada fet efectiu el cop de ma contra Sánchez (és el que va ser!), el PSOE encara s’ha fraccionat més. Si des de la dimissió de Zapatero, la pèrdua de confiança amb els socialistes havia caigut notòriament (un candidat com Alfredo Pérez Rubalcaba va fallar estrepitosament) i la remuntada no es veia per enlloc. De fet sé va estar molt més prop del sorpasso que de una remuntada per lleu que aquesta fos.

Per tant, si partit d’una situació molt dolenta encara provoques que empitjori (evidentment la maniobra al si del PSOE no va agradar a tothom, sobre tot entre la militància de base), els resultats a curt termini, per lògica encara han de ser més dolents.

Els i les que ara controlen el partit pensen que el temps tot ho cura i que ara disposant d’un període extra (com una espècie de pròrroga) per fer remuntar el partit (val qualsevol de les dues accepcions)

Però aquest període extra potser molt curt... I encara que sigui llarg... Als exvotants socialistes els hi costarà molt tornar a donar-los-hi la confiança, ja que, segurament, ens els 5 o 6 darrers anys, pitjor ja no es podia fer.

El que ara pretén fer Pedro Sánchez (refundar el partit), és una idea que ja vaig apuntar jo ja fa al menys 4 anys. No és cap novetat, tot i que, segurament ho sigui per a molts. Tot aquest temps només ha estat per al PSOE una pèrdua de temps.

Caldrà veure si Sánchez se’n acaba sortit (permeteu-me que ho dubti) O si fa com han fet tants i tants d’altres abans que ell: marxar per a fundar un nou partir (la qual cosa també veig inviable)

La refundació d’un partit s’ha de fer des del compromís fer a esmenar els errors comesos en anterioritat. S’ha de tornar als valors històrics dels socialisme, però adaptant-los als nous temps i després, sobre tot (quantes vegades m’ho haureu sentit a dir) ser coherents amb totes i cada una de les seves accions.

És coherent que el PSOE hagi fet president a Rajoy? No, no és coherent.

Com diu una altra cita: A l’enemic ni aigua! Si se’l deixa viure, el més provable és que una vegada recuperat acabi amb tu.      

SOCIALISTES DE L’EBRE (LA MARCA)

Llegeixo a l’Aguaita.cat que el senador Joan Sabaté ha registrat la marca Socialistes de l’Ebre. Amb quin propòsit? Sembla ser que per a que no pugui usar ningú.

L’anterior primera secretaria del PSC, Núria Ventura, destituïda fa uns mesos per la directiva que encapçalava Pere Navarro usava sovint aquest concepte i, davant la divisió existent entre diversos sectors socialistes, sembla ser que algú ha pensat que la pròpia Núria o persones del seu entorn l’haurien pogut registrar per a presentar-se sota aquesta denominació i fora del paraigua oficial del PSC.

Aquest fet m’ha fet recordar l’assessor del PP de València que va registrar a l’oficina de Patents i Marques Guanyem Barcelona i Guanyem València, precisament amb el propòsit que no puguin ser utilitzades precisament per aquelles persones que se senten properes a la ideologia que encapçala Ada Colau.

Els adeptes de Guanyem de Sevilla van dir que si no poden utilitzar la marca Ganemos Sevilla, registraran, per exemple, Ganemos Mi Alma. La qüestió és poder utilitzar el nom de Ganemos per a que tothom els pugui identificar.

Fa anys, fins i tot abans de començar el bum de la construcció, era difícil que el Registre Mercantil Central t’acceptés una denominació per a una nova empresa constructora.

Així, uns caveros (de la Cava havien de ser –però el que us vaig a explicar és cert-) van anar a l’assessor per a que els constituís una SL. Després de sol·licitar diverses denominacions i veure com totes i cadascuna d’elles era rebutjada, un d’ells va dir:

-Pos posem Construccions i au...      

Així que l’assessor va demanar al registre la denominació de Construccions Yau, SL i, aquest cop, va ser acceptada.

És una idea que dono. Si no es pot registrar Socialistes de l’Ebre, es pot mirar de posar Socialistes i au o Socialistes autèntics o alguna cosa així. 

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 26

Dimissió en bloc. De França podem criticar el seu centralisme, però de democràcia ens poden donar lliçons. Com sabeu, ahir va dimitir el govern en bloc. Algú recorda quan va dimitir el darrer ministre? Només un. Allí tots.

I que va portar a aquesta situació? La política econòmica que estava portant a terme l’equip de Manuel Valls, el primer ministre de França encara que tingui nom espanyol.

Del seu equip, el ministre d’economia es va mostrar díscol. Qui havia sentit a parlar de  Arnaud Montebourg? Molts pocs per no dir que ningú. Montebourg, que així es deia el Ministre d’Economia sembla que és dels pocs dirigents que tenen clar per on ha d’anar l’economia europea actualment. Ell opina que amb l’actual política d’austeritat no es va en lloc i des del meu punt de vista té tota la raó. La política que va impulsar la Merkel, però també el Sarkozy va contra les classes populars i només beneficia el capital. Ja sé que el meu discurs pot sonar una mica esquerranós, però és el que sóc i és el que penso. Els socialistes europeus s’haurien de desmarcar d’aquesta línia si no volen seguir patint davallades electorals.

Manuel Valls forma part de l’ala més dretana dels socialistes francesos i encara que sigui català de naixement, em sembla que no ens està fent gens de bé. Hollande li ha tornat a encarregar que formi govern, la qual cosa demostra que els socialistes francesos han perdut el nord. Veuen com l’extrema dreta els hi està menjant el terreny amb discursos populistes que només porten a l’odi i a la xenofòbia, però que atreuen a molta gent, sobre tot als joves i als aturats.

Sempre he dit que a la vida s’ha de ser coherent i no es pot anar improvisant segons siguin els resultats de les eleccions o el que encara és pitjor, dels sondejos.

A part del Ministre d’Economia, qui també és segur que no seguiran al proper govern, són els d’Educació i Sanitat, curiosament dues de les àrees més maltractades per les retallades que s’apliquen.   

Vídeo. Núria Queralt, dolçainera de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta ha fet un vídeo animant a la gent a assistir als assajos de la colla. A ningú sé li escapa que després de tenir un ascens notable, després del bateig (el proper 5 d’octubre farà un any), la colla ha patit un lleuger estancament. Si bé és cert que ha seguit entrant gent nova, alguns dels veterans també s’ho han deixat per motius diversos, la qual cosa fa que sempre s’hagi d’estar ensenyant i això impedeix progressar adequadament.

Diaris digitals com l’Aguaita.cat se’n fan ressò, la qual cosa sempre és d’agrair.

https://www.youtube.com/watch?v=kERkVk1vUVU&feature=youtu.be

Dificultats logístiques. Sembla ser que el govern de la Generalitat té coll avall que una consulta legal serà impossible i ara argumenta dificultats logístiques per anar preparant la ciutadania de que el 9-N serà pràcticament impossible poder celebrar la consulta.

Per la seva banda, ERC no cedirà i no només això, sinó que seguirà pressionant fins el final per a que faci vent o plogui, la consulta s’haurà de fer a la data prevista.

Cada cop sembla més clar que anem cap a unes eleccions plebiscitàries. El que encara no sé sap és la data, però em temo que sobre aquest tema els republicans també tenen molt que dir.

El govern de Mas trontollarà inevitablement si la consulta no es fa. Llavors només té dues opcions, buscar nous suports parlamentaris que l’ajudin a tirar endavant mesures concretes en benefici dels ciutadans de Catalunya (cosa que no s’han prodigat durant aquestes darreres legislatures) o dissoldre el Parlament i convocar les eleccions el més aviat possible.

Segurament molts pensaran que Mas es va començar a fer l’haraquiri el dia que per a perpetuar-se al poder va decidir fer-se independentista. La jugada li va sortir molt malament i la seva sort va quedar ens mans d’ERC que, des de llavors ha estat flirtejant amb CDC però mai hi ha hagut un compromís de boda. A ells ja els hi va bé aquesta situació.

Sanció federativa. Mentre a Simeone li han caigut 8 partits de sanció per donar-li un parell de clatellades al quart àrbitre, aplaudir quan el van expulsar, incitar a l’afició i quedar-se a la grada quan ho tenia prohibit, Cristiano ha sortit indemne d’haver pegat cops de puny a Godín. El Comitè de Competició de vegades actua d’ofici, però no recordo que ho hagi fet mai contra el Madrid. Si més no curiós.       

NI UN PAS ENRERE

L’únic candidat a dirigir el PSC  Miquel Iceta ja ha anunciat que no canviarà res de l’estratègia seguida en temps de Pere Navarro.

Per tant, queda clar (o això sembla) que no farà cap gest de cara els militants crítics per mirar d’integrar-los al nou projecte.

Li vaig escoltar dir a Iceta que està a favor de la consulta i que per això, el PSC votarà al Parlament la llei catalana de consultes, però en contra del referèndum que vol organitzar la Generalitat de Catalunya per al proper 9 de novembre. També va dir Iceta que el PSC no pot incomplir el que s’acorda als congressos i es porta als programes electorals...

Sobre aquest referèndum, el futur Primer Secretari del PSC , opina que no es farà i que Mas, finalment, haurà d’avançar les eleccions que, si es té en compte el que diu el líder convergent, haurien de ser plebiscitàries, es a dir, els partits haurien de dir als seus programes si són partidaris de la independència de Catalunya.

Mentre, els crítics (tret d’alguns com Elena que han abandonat el PSC), esperen. Abans de prendre una decisió definitiva sobre el seu futur, volen escoltar que diu Iceta durant el Congrés. No obstant, sembla que aquest cap de setmana a Girona hi pot haver un altre moviment secessionista. L’antiga guàrdia de Pasqual Maragall (els Nadals, la Geli, Castells i companyia) sembla ser que no acaben de veure que Elena pugui el líder que reagrupi a la dispersa família socialista. Tampoc creuen que ho sigui l’Ernest Maragall i més si, com ha fet, s’ha llençat als braços d’ERC.    

Tots sabem que en política una cosa és el que es diu i l’altra la que es fa. De demagògia se’n ha fet sempre i sovint s’ha canviat de direcció quan el vehicle ja està en marxa. Què a fet Convergència respecte al referèndum independentista? S’ha anat adaptat al que exigien els ciutadans. O no?

El PSC se’n hauria pogut sortir molt més ben parat si, des del principi, s’hagués mostrat d’acord amb el tema de la consulta. I si tant clar tenen de que, al final no es farà, encara més al meu favor, ja que haurien pogut mostrar-se a favor de que es fes, amb la certesa que el resultat final seria ben diferent.

Des del meu punt de vista no van saber portar el tema. S’hauria pogut acontentar a tothom sense agreujar a ningú. El gran pecat de Navarro i els seus assessors (sempre he donat més la culpa a aquests darrers que al l’exprimer secretari) va ser no haver sabut resoldre la situació des d’un bon principi. Després, ja sé sap, la bola es va fent gran i quan vols aturar-la ja no pots.

ELS SOCIALISTES NO SABEN GOVERNAR (Segona part)

Però quan governen els socialistes tenen un handicap important. Desgraciadament, el món econòmic està controlat per la gran banca i la resta de les multinacionals. Aquests són els que marquen les línies a seguir i pobre d’aquell que no balla al so de la música que toquen. És molt difícil fer polítiques econòmiques pròpies, ja que això, amb tota seguretat, aïllaria el país que ho portés a terme.

Conceptes com globalització, mercats, crisi són invents dels qui controlen l’economia mundial. Però quina seria l’alternativa? Nacionalitzar o renacionalitzar aquelles empreses de sectors clau. Quan l’any 82 Felipe González va guanyar les eleccions. El sector econòmic espanyol temia que es nacionalitzes la banca i les caixes d’estalvis, sobre tot aquestes últimes perquè, de fet, ja eren públiques. Però no només no ho van fer, sinó que, poc a poc, els diferents governs van anar venent les empreses nacionals que estaven sota el paraigua de l’Institut Nacional d’Indústria (l’INI) Primer les que tenien pèrdues i més tard les que donaven suculents beneficis, con les elèctriques, les petrolieres o Telefònica.

L’any 1996, quan va guanyar el PP, es van unir tota una sèrie de factors. Principalment el desgast sofert per Felipe González. Ell mateix va reconèixer una vegada (crec que va ser quan va perdre la majoria absoluta), que havia entès l’electorat i que rectificaria. Mai ho va fer...

Bona part d’aquest desgast, sobre tot durant el darrer mandat, el va propiciar la pinça exercida entre Aznar i Anguita, uns polítics d’idees contraposades però que els unia un objectiu comú: la derrota dels socialistes. Un altre factor va ser el canvi de candidat socialista. Quan Felipe va renunciar a presentar-se un cop més, no hi havia un successor clar. El PSOE va decidir fer unes primàries per escollir entre Borrell i Almunia. Va guanyar Borrell, però algú es va encarregar de treure un afer fosc de quan ell havia estat Ministre d’Economia i Hisenda, un cas que afectava a diversos inspectors d’hisenda de Barcelona. Va ser el final de Borrell.

Tampoc Zapatero ho va saber fer millor. Després de guanyar les eleccions de 2004 de carambola, va tenir un primer mandat força plàcid on hi va haver un gran impuls en els drets socials (llei de la dependència, matrimonis gais, etc.), però la ciris (que segons ell no existia) se’l va acabar emportant per davant. Zapatero, que va acabar per avançar les eleccions mig any, hauria que haver marxat uns mesos abans. Quan Europa i les autoritats monetàries li van demanar que apliqués les primeres mesures econòmiques (retardar l’edat de jubilació, apujar els tipus de l’IVA i de l’IRPF, abaixar el sou dels treballadors públics, etc.), Zapatero s’hauria d’haver negat i. Automàticament, dissoldre les càmeres i convocar eleccions.

Segurament també hauria guanyat el PP, però al menys no sé li estaria tirant per cara a Rubalcaba (i per extensió als socialistes) algunes de les coses que van haver de fer. Ara, després del desgast evident del PP, possiblement el PSOE tindria una valoració molt més alta a les enquestes i les possibilitats de retornar al poder no serien una utopia.

I ja, per acabar, només remarcar una cosa que sempre dic: els electorats d’esquerres sempre passen factura als governs que s’aparten de la línia que hauria de tenir el partit. En canvi, la dreta, fins i tot quan hi ha flagrants casos de corrupció, és més reticent a canviar el sentit del vot o, simplement, abstenir-se per a castigar-los.

ELS SOCIALISTES NO SABEN GOVERNAR (Primera part)

La darrera mostra l’hem tingut a França, però si revisem la historia hi trobarem molts exemples.

Mireu, normalment, i  per qüestions d’alternança política, després d’un cicle socialista, sempre hi ha un període conservador. I quan això passa em dic sempre: Si ho hem d’haver fet malament per a que entrin aquestos... Perquè la dreta tots sabem què és i a qui representa. A sobre, quan governen (com per exemple ara) es carregen l’estat del benestar i limiten al màxim els drets i llibertats, tan individuals com col·lectives. I en altres temps, van privatitzar empreses nacionals per acontentar els seus amics i poder gaudir d’un lloc al consell d’administració per a quan els hi arribés la jubilació.

Bé, anem a França. Sabeu que hi tinc família i com fills d’emigrants que són, us podeu imaginar que tiren més a l’esquerra que a la dreta. L’any passat, sobre el primer de maig ens varen visitar. Estaven il·lusionats davant el previsible canvi de govern de la República. L’arribada d’Hollande després d’una etapa difícil de definir de Sarkozy, obria nous horitzons. França es podia convertir en un oasi dels socialisme dintre d’una Europa controlada majoritàriament pels partits de dreta i centre-dreta i amb un augment força perceptible de l’extremadreta.

Però aquella il·lusió va ser més òptica que real i ràpidament la confiança d’una bona part dels francesos amb el nou president, es va esvair i els índex de popularitat van patir una tremenda davallada. La prova evident del malestar de la ciutadania s’ha plasmat als resultats de les eleccions municipals que s’han fet recentment a dues voltes. I gràcies a això, els socialistes, al menys, han aconseguit mantenir l’alcaldia de París. Si es fes una sola volta, com aquí, ni això.

Molts socialistes francesos s’han tornat a trobar amb el dilema d’escollir entre un candidat de dreta i un d’extremadreta. Un dels meus cosins m’ho va explicar fa anys:

 

-Tenia que votar a Chirac o Le Pen. Escollir entre el candidat de la dreta o el de l’extrema dreta. Vaig votar a Chirac per mirar d’impedir un mal pitjor.  

 

Aquest cop ha passat, si fa o no fa, una cosa pareguda. L’única diferència és que es tractava d’unes municipals i no d’unes presidencials. A Perpinyà, per exemple va passar una cosa així. Es tractava d’escollir entre Jean-Marc Pujol (que tot i el seu origen català, no el parla), el candidat de la dretana UMP i Louis Aliot del Front Nacional, una formació que, com tots sabeu, és d’extrema dreta.

I perquè passa això als socialistes? L’explicació és molt fàcil: perquè abandonen els seus orígens.

Ja ho va dir el candidat a presidir la UE a partir de maig, l’alemany Martin Shultz durant l’acte de presentació de la candidata espanyola Elena Valenciano: No és que ens hagi abandonat el nostre electorat, som nosaltres qui hem abandonat el nostre electorat.

Les esperances de la gent progressista passen per que els governs socialistes (els únics que de moment tenen possibilitats de governar entre els partits de l’esquerra) facin veritables polítiques d’esquerres, tant en l’àrea social com en l’econòmica.

ELS ALTRES SOCIALISTES I LES MANERES DE LA DRETA

Ja sabeu que no acostumo a escoltar tertúlies i debats polítics. Ahir vaig fer una excepció. Vaig arribar a casa tard i en posar la tele anava la “la Noche de la Sexta”. Entrevistaven a Tomás Gómez, una de les veus més crítiques dintre del socialisme espanyol i sobre el qui mai he amagat les meves simpaties. Com que m’agradava el que estava dient, vaig decidir quedar-m’hi a veure que donava de si.  

Tomás Gómez parlava de canvis de noms, d’estratègies, de coherència... Conceptes que, els qui em seguiu, segur que els heu llegit més d’una vegada als comentaris que acostumo a fer als meus escrits. Sense dubtar-ho, Tomás Gómez representa la meva manera de pensar.  

Hi va haver un moment però que de hi van poder intervenir els periodistes que acompanyaven al presentador de la Sexta. Quan va arribar l’hora de Francisco Marhuenda, director de la Razón, va donar una opinió molt pròpia de la dreta (fins i tot m’atreviria a dir extremadreta) d’aquest país. Va dir alguna cosa així: “Quan a Espanya mana la dreta, les esquerres consideren que són un govern il·legítim”. No senyor Marhuenda, no. Vostè està del tot equivocat. Els qui no peixent les víctòries de l’esquerra és la dreta casposa, retrògrada i caciquil que, desgraciadament, tenim a aquest país. En vols alguns exemples:

Després de l’ajustada derrota contra pronòstic de Felipe González l’any 1993, l’assetjament parlamentari d’Aznar al front del PP fent (fen pinça amb Julio Anguita) va ser constant. Segurament recordareu allò de: ¡Váyase señor González!”

Finalment aquell govern no va poder acabar la legislatura i Aznar va guanyar l’any 1996 amb una victòria més que ajustada i per majoria absoluta l’any 2000 on va començar el que ha estat, sense cap mena de dubte, el quatrienni més negre de la nostra història recent (Pla Hidrològic Nacional, Guerra d’Iraq, Prestige, Yak 42, etc.)

Un cop de sort per als socialistes (així podríem qualificar els atemptats de l’11 de març de Madrid del 2004), va fer capgirar un resultat electoral que el PP semblava tenir coll avall. El PP no ha paït mai aquella derrota electoral. Encara avui hi ha qui busca connexions entre els atemptats de Madrid, la banda terrorista ETA i el PSOE.

Després d’uns anys de certa bonança econòmica i social durant el govern de Zapatero, l’arribada de la crisi va fer que, un altre cop, els populars intensifiquessin la seva oposició amb un clar intent de recuperar, al preu que fos, el govern d’Espanya. Resultat: Zapatero no va poder acabar la legislatura i els Populars, sense gaires esforços, van tornar a recuperar el govern. El resultat és de tots coneguts.

A Catalunya, després de que Pasqual Maragall aconseguís formar el primer govern Tripartit, la reacció de la dreta catalana (CiU) va ser molt semblant.

I és que tan Espanya com Catalunya han estat terres de cacis, de senyorets acostumats a tenir treballadors en règim de semiesclavitud i gens acostumats a que la classe treballadora els guanyés el poder en uns sufragis universals, democràtics i lliures.

Els gens que porten aquesta mena de gent els porten a voler estar al poder al preu que sigui i sense cap tipus de mirament. El beneits són els treballadors que prefereixen donar-los el vot a canvi d’un plat de lentilles i poca cosa més.

Però atenció, avui en dia els cacics han mutat. Ara ja no són terratinents. Ara han adoptat noves formes. Segur que en coneixes algun.       

HOLLANDE, GUANYA; MERKEL, PERD

No crec que avui hi hagi cap noticia que eclipsi el resultat de les eleccions franceses i la victòria del socialista François Hollande. Per mol que anit ja es sabés el resultat, els mitjans de comunicació d’avui han obert edicions i l’han portat a la portada com a notícia destacada.

De moment es parla de canvi de rumb i d’il·lusió. Les esperances de que les polítiques econòmiques facin un gir amb la possibilitat de que sortir de la crisi estan dipositades amb l’elegit President de França.

17 anys feia que un socialista no arribava a la presidència del país veí (i, evidentment, no estic parlant d’Espanya, sinó dels del Nord) Des de François Miterrand, el carismàtic i indiscutible líder dels socialistes francesos, s’han alternat presidents de la dreta: Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy.

Aquest darrer, que optava a la reelecció, ha estat el perdedor. Però per a mi, la gran perdedora ha estat la primera ministra alemanya Angela Merkel que és la que ha imposat les polítiques d’austeritat per a contenir el dèficit públic que des de fa uns anys s’estan aplicant a l’Europa de l’Euro. El paper de Sarkozy, com ho diria, crec que era de mera comparsa i segui, sense protestar, les ordes de l’alemanya. Però entre els dos països més poderosos de l’Europa de l’Euro (o dic així perquè la Gran Bretanya va per lliure) marcaven el pas i el camí a seguir. Per això es va inventar un nom: Merkozy”.  

Canviarà a partir d’ara? Encara que des d’ahir ja eren molts els qui parlaven de “Merkollande”, espero que pel bé del futur d’Europa no sogui així.