EL TRET DE GRÀCIA

De Vergara a eldiacio.es. 

Era previsible amb un suport tan multicolor com el que va rebre Sánchez a la moció de censura contra Rajoy, les crítiques li arribessin ràpidament i de quasi tots els costats.

Segurament no tan a ell com a alguns de les seves ministres. Per a començar, el món independentista ja va carregar contra Josep Borrell, Ministre d’Afers Exteriors per haver-se posicionat clarament contra ells i haver assistit a actes de Societat Civil Catalana. També sé li retreu a Sánchez que l’hagi nomenat ministre tenint 70 anys.

Més tard les crítiques li van arribar a la ministra de Medi Ambient Teresa Ribera perquè quan era Secretaria d’Estat de Medi Ambient amb Zapatero va signar el polèmic projecte Castor sense el corresponent impacte mediambiental.

El jutge en excedència i ara Ministre d’Interior Grande-Marlaska ha estat un dels qui més ha rebut. Per exemple Arnaldo Otegui va fer una piulada on deia mes o menys això: M’ha tancat dues vegades a la presó. Missatge rebut... Deixa el càrrec de vocal al Consell General del Poder Judicial on va arribar proposat pel PP (!) El seu historial està ple de decisions polèmiques, com per exemple l’arxivament de la causa del Iak-42 o la instrucció de l’anomenat cas Faisà.

Al Ministre d’Agricultura Luis Plana sé li ha recordat que entre el 2004 i 2010 va participar als actes d’homenatge d’un sanguinari general franquista.

Els ERO’s andalusos perseguiran la trajectòria de la Ministra d’Hisenda Maria Jesús Montero, ja que també ocupava la cartera d’Hisenda a la Junta d’Andalusia quan se van atorgar aquestes subvencions il·legals.

La dona forta del govern, la vicepresidenta Carmen Calvo va ser la responsable del PSOE a les negociacions amb el PP per a veure com s’havia d’aplicar l’article 155 a Catalunya. Un fet de gran transcendència per a Catalunya ja que va comporta la destitució de pràcticament tot el Govern. Només van quedar en actiu alguns càrrecs de segon ordre.

Sense cap mena de dubte un dels que més ha rebut ha estat el Ministre de Cultura i Esport el valencià Màxim Huerta, col·laborador amb Ana Rosa Quintana és escriptor i periodista. Remenant sé li han trobat unes piulades de 2010 on ja expressava la seva animadversió a una hipotètica independència de Catalunya i a la política en general. També se diu d’ell que no té ni idea del món de l’esport en general.

Ivan Redondo no és ministre, però és el cap de ganivet del President. Abans ho havia estat de Garcia Albiol.

Potser ningú se’n ha recordat (o han pensat que no és important) però de Meritxell Batet (que serà l’encarregada de construir ponts amb Catalunya) que va estar casada amb José Maria Lasalle, polític del PP i que tot i ser catalana feia la vida per Madrid, d’aquí que a les generals de 2015 anés de número dos de la llista del PSOE per Madrid.

Aquest dies he pogut escoltar diverses opinions al carrer i també a la premsa. Hi ha gent que veu els membres del govern de Sánchez molt preparats per afrontar el futur. En canvi d’altres pensen que només se tracta d’un govern de cara a la galeria fet per agradar. D’aquí que hi hagi més dones que homes, en uns moments on el feminisme va en augment arreu del país.  

El analistes diuen que és un govern per a durar, però sobre tot per a plantar cara al PP i Ciudadanos en la que se preveu una legislatura molt dura.

Quan un president pren possessió normalment sé li atorguen 100 dies de gràcia abans de començar a carregar contra ell i el seu govern. Me dona la sensació que ha Pedro Sánchez, el primer dia li han donat un tret de gràcia. Però tal com ha demostrat reiterades vegades, ell està acostumat a ressuscitar. 

PER A COMPLETAR LA INFORMACIÓ: 

https://www.ara.cat/politica/historial-Grande-Marlaska-altres-ombres-Sanchez_0_2028997286.html

http://www.elmundo.es/economia/macroeconomia/2018/06/08/5b1922d922601df1078b4607.html

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   

Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.

Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.

I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.

A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.

A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.

José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.

Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?

Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.

I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.

Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.

Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.

Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques. 

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Quarta part)

Al PSC estan (estem) crescuts. 

Avui us parlaré en clau catalana. Com heu pogut comprovar la victòria de diumenge de Pedro Sánchez m’ha donat per a molt.

Començaré amb una pregunta i, tal com diria l’amic Llorenç Navarro, sense ànim de fotre follón.

Com tots sabeu, el suport de Pedro Sánchez a Catalunya va ser de més del 80%, tot i que el nou Secretari General és de Madrid. Si el candidat hagués estat català, trobeu que a Madrid hagués tingut el mateix percentatge de suports?

Bé, es una pregunta que no té resposta, tot i que sí un precedent. Va ser quan Josep Borrell, gran defensor de Pedro Sánchez va optar per al càrrec. El seu rival va ser Joaquín Almunia. Borrell es va haver de retirar perquè li van destapar un cas de corrupció d’alts càrrecs d’Hisenda de Catalunya de l’època en que era Secretari d’Estat d’Hisenda. Directament ell no tenia res a veure, però n’hi va haver prou per apartar-lo.

A Catalunya, Iceta i per extensió la seva executiva, va ser l’únic baró territorial que es va declarar neutral, en contra de l’opinió general de la militància que, tal i com es va poder veure, es decantaven per Pedro Sánchez abans que per la Susana Díaz.

Tot i que personalment no me sembla correcte el que va fer Iceta (és una mica com jugar a la puta i la Ramoneta, que tantes vegades critiquem quan ho fan els altres), l’estratègia li ha pogut sortir bé. Vull recordar que a la investidura de Rajoy, els diputats del PSC van votar no en bloc. No hi va haver fissures. Això va crear un clima d’incomoditat a la gestora del PSOE i a tots els sectors que li van donar suport, els podeu anomenar com vulgueu: susanistes, felipistes, guerristes, etc. En aquest cas tots eren els mateixos, ja que tots havien unit esforços per a derrocar Sánchez.

Amb la nova situació sembla que el PSC (ho recordo una vegada més, un partit diferent del PSOE, tot i que germà), juntament amb la federació valenciana, poden tenir un paper fonamental en el proper congrés anunciat per a dintre de poques setmanes.

Vaig llegir per algun lloc que la tercera via que defensen (al menys oficialment) els socialistes catalans pot tenir un important recolzament per part del Secretari General. Però per molts voltes que li donem al tema, sempre ens trobarem a la casella de sortida: totes les autonomies voldran el mateix... Es a dir, el famós cafè per a tothom.

Suposo que tots estem d’acord en la diversitat i pluralitat dels pobles d’Espanya. És igual que un sigui valencià, català, castellà o andalús... Però a l’hora de la veritat, quan es parla de la pela, tothom vol ser igual, tot i que l’esforç participatiu i les necessitats de cada autonomia sigui mol diferent.  

Es per això que no acabo de veure una Espanya federal tal com es proposa des del PSC, una fórmula que va es va haver d’assimilar a corre-cuita perquè els socialistes catalans van quedar descavalcats  per altres partits que ja sigui per l’esquerra, ja per la dreta, els hi ha estat menjant el terreny durant els darrers cicles electorals.

Si finalment Sánchez pot portar a terme el que va dir durant la campanya a la Secretaria General, cal esperar alguna proposta per a canviar les relacions entre Espanya i Catalunya. Tot i que es molt possible que tal com estan evolucionant els fets, s’arribi tard.  

I A ZP SE’N HI VA ANAR L’OLLA...

De Manel Fontdevila.

-Aquí a Catalunya hi ha veus que han posat a sobre de la taula prejudicis sobre el projecte de Susana Díaz perquè és dona i andalusa.

Aquesta afirmació la va fer ahir dilluns qui va ser President del Govern d’Espanya durant la seva visita a Barcelona.

Durant anys i molts, molts de mítings (ho puc afirmar perquè hi vaig anar a uns quants), els militants i simpatitzants del PSC es bolcaven amb Felipe González, sevillà i andalús. Fins i tot la seva presència eclipsava els candidats catalans quan venia a donar-los-hi suport. També recordo les grans acollides que va tenir el propi ZP, lleonès i castellà, sobre tot arran de la seva bona gestió durant els 4 primers anys de govern. El Palau Sant Jordi de Barcelona li va donar suport incondicional.

El poble català (en general) ha demostrat constantment que és solidari, tolerant, acollidor, empàtic i d’àmplies mires... Per tant, opinar el contrari vol dir no conèixer-nos prou o bé soltar-la per a veure qui l’agafa...    

Va posar l’exemple de la recentment traspassada Carme Chacón quan era candidata a dirigir el PSOE... Trobo que ZP també es va equivocar aquí i que si la Chacón no va aconseguir el seu propòsit va ser per la manca de suports de fora de Catalunya, tot i la seva ascendència andalusa per part de pare.

Després de la renuncia de Felipe González, el lleidatà Josep Borrell va presentar la seva candidatura per a dirigir el PSOE davant el basc Joaquín Almunia. Borrell n’era el favorit però algú se’n va encarregar de treure-li draps bruts de la seva època de Secretari d’Estat d’Hisenda i es va haver d’apartar de la carrera successòria. Potser per què era català? No!!! I ara... Què mal pensats que sou...

Jo li diria a Zapatero que no hauria de buscar els tres peus al gat. Susana Díaz ha acumulat prou mèrits per a guanyar-se l’animadversió d’una majoria de militants i simpatitzants socialistes de Catalunya. Primer perquè amb el seu afany de defensar la seva gent més d’una vegada ha criticat els polítics catalans, com per exemple quan va dir de l’Ada Colau:

Any 2015: Ja no hi ha cafè per a tothom, només per a la Colau, a canvi d’un grapat de vots més.

Mentida! Cada vegada que Catalunya demana alguna cosa, ràpidament surten les altres comunitats demanant el mateix tracte. Si ho recordeu no fa gaires dies que va sortir la Mónica Oltra queixant-se de la promesa que va fer Rajoy de 4.200 milions d’Euros entre els anys 2018-2020.

Any 2016: Que tinguin clar que els vots dels andalusos no els van a servir per pagar els privilegis d’Ada Colau.

Privilegis? De quins privilegis parlava exactament? S’hauria d’haver explicat millor.

Però sobre tot, sobre tot, el que va fer enfurismar el socialisme català va ser la maniobra gens democràtica que va propiciar la caiguda del madrileny Pedro Sánchez.

Siguem clars. El PSOE esta immers en unes primàries i sembla que tot s’hi val a l’hora d’esgarrapar uns vots de la militància. L’aparell del partit, representat per la junta rectora que es va constituir després de la dimissió de Sánchez i la majoria dels barons històrics encapçalats pels dos expresidents del govern (Felipe González y Rodríguez Zapatero) es van postular clarament al costat de la Susana Díaz i en contra de Pedro Sánchez.

Les declaracions de Zapatero me recorden a aquella màxima de: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Però ves per on, pel que a mi respecta té molta part de raó: A la Susana no la puc veure ni en pintura!

Respecto que Zapatero doni suport a Díaz, però això no treu que pensi que se’n va anar de l’olla per menysprear el poble català... I això que és del Barça!  

LEGITIMITAT

Legitimitat no vol dir legalitat. Una cosa pot ser legal, però igual no és legítima (o no ho hauria de ser) El que me coneixeu ja sabeu que porto molts anys en política. Me vaig apropar al PSC els primers mesos de la democràcia. Me vaig afiliar a CC.OO. el setembre de 1977 i al PSC el maig de 1983.

He estat molt més temps a l’oposició que al govern, sobre tot als ajuntaments dels municipis on he residit (la Galera, Santa Bàrbara i Amposta) Mentre a Espanya s’han anat alternant diferents partits (UCD, PSOE i PP), a Catalunya varem tenir a Pujol durant 23 anys i a Amposta CiU 28!

Com a oposició sempre ens vam queixar per les cacicades que feien els governs mentre estaven en funcions, es a dir, durant el període de temps que va entre el dia de les eleccions fins que pren possessió el nou govern: nomenament de càrrecs i fins i tot aprovació d’algun decret, com per exemple el que va aprovar a principis d’any el govern en funcions del PP sobre els nous plans de conca i que, com no, afecta el riu Ebre.

Dit això, sabeu que des de la renuncia de Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE obligat per les circumstàncies per tothom conegudes, al front del partit hi ha una gestora, una mena de govern en funcions fins que un congrés torni a posar les coses al seu lloc amb el nomenament d’una nova executiva. Javier Fernández, president del Principat d’Astúries és el president de la gestora i, per tant, la seva cara més visible.

Una de les mesures que vol aprovar aquesta gestora és suprimir els càrrecs orgànics ocupats per membres del PSC i, fins i tot, impedir que els militants socialistes puguin elegir el nou secretari (o secretaria general) Una mesura que des del meu punt de vista trobo il·legítima, per molt legal que pugui ser.

Abans de continuar recordar tres coses importants:

1.- El PSC és un partit diferent al PSOE.

2.- El vot dels militants del PSC pot decantar la balança cap a un o altre costa. De fet, l’any 2000 ja va passar. Zapatero (amb el suport del PSC) va conquerir la secretaria general davant Bono que era el candidat oficialista.  

3.- El PSC recolza a Pedro Sánchez i una bona part de la seva militància el votaria si al final se torna a presentar per a ocupar la secretaria general.

Per tant, si s’impedeix votar els militants del PSC, hipotèticament, Pedro Sánchez perdria bona part dels seus avals i, amb la qual cosa, el seu (o la seva) rival guanyaria opcions de cara la victòria final.

Personalment aquesta circumstància no me preocupa. Tal com deia fa unes setmanes estaria bé que el PSC deixés anar llast. En aquests moments a Catalunya, seguir vinculats al PSOE és més dolent que bo. De fet, quan els 7 diputats i diputades socialistes del Congrés van votar en contra de la investidura de Rajoy, les felicitacions van ser molt més nombroses que les crítiques.

Fa 34 anys que el PSC no té veu pròpia al Congrés, tal i com va tenir durant els primers anys de la democràcia mentre hi va haver governs de la UCD.

Acabaré comentant (ni que sigui per damunt) l’editorial del País d’avui. Diu el rotatiu madrileny que si el PSC acabés trencant amb el PSOE, mai més hi hauria un català de president de govern espanyol i recorda que el darrer va ser el general Prim (o sigui, fa uns 150 anys...)

D’entrada un català té molt difícil poder arribar a ocupar el càrrec de president del govern d’Espanya, només pel fet de ser català. Quan Josep Borrell pretenia arribar a la secretaria general del PSOE, crec que va ser precisament el diari el País el que va treure els casos de corrupció d’Huguet i Aguiar, de la delegació d’Hisenda de Barcelona durant l’època que ell era el Secretari General d’Hisenda. Borrell n’era el favorit davant Almunia, però aquell fet el va apartar definitivament del seu objectiu.

I sense voler entrar a valorar el que pot passar si un dia Catalunya aconsegueix independitzar-se d’Espanya. Llavors, qualsevol situació canviarà radicalment el panorama.  

ENTRE TODOS LO MATARON

Hi ha una dita castellana que diu així: Entre todos lo mataron y él solo se murió...

Entre totes les frases ocurrents que sé poden aplicar per a definir la situació actual del PSOE, crec que és la que millor defineix la situació: el PSOE ja era un partit moribund abans de que el ‘clan dels andaluso’s maniobrés per a carregar-se a Pedro Sánchez.  

Abans del cop d’estat fet pel cabo chusquero (anit a la Sexta Borrell, després de demanar perdó pel dur que havia estat divendres a la SER, va degradar a l’inductor del cop de ma de sergent a caporal) el PSOE feia temps que estava greument malalt. En aquests moments està pràcticament mort, només queda esperar que traspassi per portar-lo a enterrar.

El tema socialista està en boca de pràcticament tothom. Té trobes amb gent de la que no hauries pensat mai que ne parlarien comentant la situació per la que està passat el PSOE:

-Ara està en coma –vaig escoltar dir-li a un diumenge mentre esperàvem sortir cap a la Tarraco Arena Plaça diumenge passat per assistir a la tercera jornada del concurs de castells-.

En coma? La situació del coma de vegades és reversible... La situació del PSOE no crec que ho sigui... S’ha fot molt de mal i ni cosint-ho com va dir la Susana Díaz a la que molts apunten com la principal causant de al situació (per a què ens entenguem, elcabo chusquero al que sé referia Borrell) Tot hi que va comptar amb el suport del senil González i d’altres membres de la vella guàrdia socialista andalusa. Per aquells que ho ignorin, el PSA és la federació més important del PSOE, d’aquí el pes específic que té al partit.

L’altre dia vaig llegir per algun diari digital que el PSOE fa 20 anys que no té líder ni programa. Potser tinguin raó. És evident que Zapatero no va ser el líder carismàtic que va ser en el seu dia Felipe González, però els temps canvien i no sempre pots viure del passat, encara que molts la màxima de qualsevol temps passat va ser millor, sé l’han fet seva.

Penso que el tema del líder és secundari. Una dirigent amb més o menys carisma si compta amb un bon equip poden formar un bon govern. El problema des del meu punt de vista són les polítiques que s’han aplicat quan s’ha estat al govern, sobre tot (ho remarco una vegada més, les econòmiques)

Per definició un partit socialista (o socialdemòcrata, com els hi agrada dir a alguns), ha de ser d’esquerres o com a molt de centre esquerra (tot i que ja ho sabeu, jo sempre miro d’apartar-me del centre, un lloc imaginari que no és ni xixa ni limonà)

Al centre polític és on ha anat a parar el PSOE (i també el PSC) O sigui, s’han distanciat de les polítiques d’esquerres i n’han fet unes que no han agradat a quasi ningú (no m’agrada usar termes absoluts con ho solen fer, per exemple, els dirigents del PP:governar para ‘todos’ los españoles) Segurament si no s’haguessin apartat de la línia política que representa els valors tradicionals de l’esquerra, ara mateix no es trobarien en aquesta situació de total divisió i confrontació fratricida pel poder. La llàstima és que molt possiblement, qui acabi fent-se amb el poder del partit ja no li quedi res per a dirigir, a part d’uns pocs correligionaris que, ves a saber, deuen d’estar igual d’il·luminats que els quatre que han portat el PSOE allà on es troba ara.  

Permeteu-me que acabi parlant del PSC. Igual Iceta com Parlón van recolzar a Pedro Sánchez. Una vegada defenestrat Sánchez i davant de la incertesa de que votarà el PSOE si Rajoy sé torna a sotmetre a una tercera sessió d’investidura, ja han dit que el PSC votarà no (no és no –han matisat) I si cal trencaran la disciplina de vot dintre del grup parlamentari.

Ara mateix tot és incertesa i, m’ensumo que aquesta situació encara durarà uns quants dies més, potser setmanes... No pretenc  ser un visionari, però penso que finalment el PSOE permetrà governar el PP. No sé quants seran els diputats socialistes que li donin suport: si tots, una majoria o els suficients. Però està clar que mentre siguin els suficients (no recordo si són 7 o 8), encara que el PSC hi voti en contra, la seva postura serà intranscendent, més testimonial que una altra cosa.

Per tant, amb aquest sol gest no s’acabarà de visualitzar el distanciament necessari del PSC respecte al PSOE i s’hauria de donar un pas més: trencar relacions... Al menys fins que les aigües a Ferraz no tornin a baixar clares... 

   

Si teniu temps i us interessa, podeu llegir alguns comentaris que vaig escriure sobre el PSOE fa uns anys:

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/10/tornar-comencar.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/12/sobre-la-renovacio-dels-socialistes.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2012/02/el-congres-del-psoe-moltes-incognites.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2013/11/el-psoe-ha-tornat.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/07/regeneracio-no-renovacio.html

ESPAÑA: ¡ANTES AZUL QUE ROTA!

Suposadament de Vergara a eldiario.es. (Mireu les mans)

Un dels crits revolucionaris de l’esquerra durant la Transició era: Fachas, qué tenéis la sangre roja y el corazón a la izquierda. I els fatxes en tenien un altre: España: ¡Antes roja que rota!

Jo he volgut fer una adaptació d’aquell lema, però ara en boca dels socialistes o potser millor dir d’alguns dirigents socialistes, perquè dubto molt que les bases i els votants hi estiguen gaire d’acord. Però com veien és una adaptació dolenta que ni tan sols rima, però crec que pot resultar força entenedora: Abans un govern del PP que no un acord amb els independentistes a canvi d’un referèndum secessionista.  

Com li he escoltat dir aquest matí a Josep Borrell, què per cert, no s’ha arrugat ni gens ni mica durant l’entrevista que li a fet Pepa Bueno a la SER, el què està passant al si del PSOE és una guerra pel poder.

-Encara no se’n ha assabentat –li ha etzibat Borrell a la Bueno-.

-Sí, sí que me’n he assabentat... –li ha respost la periodista-.  

Borrell també ha demanat als càrrecs del partit (a esmentat a Madina que ha estat entrevistat abans que ell) que es defineixin, que diguin si estan a favor de l’abstenció del grup parlamentari socialista per a facilitar la investidura de Rajoy.

-Ningú parla d’aquest tema –ha tornat a etzibar Borrell-.

Bé, ningú, ningú, tampoc... Felipe González si que en parla... Però Felipe González ara no ostenta cap càrrec dintre de l’executiva del partit, encara que vulgui pintar i influir amb els seus membres.

-Jo no sóc Déu encara que molts s’ho puguin pensar... –va dir Felipe a Xile-.

Està bé que ho digui, tot i que jo no estic gens convençut de que cregui el que diu...

El compañero Isidoro (nom pel qual se’l coneixia quan el PSOE estava a la clandestinitat) ha opinat reiterades vegades que Sánchez hauria de dimitir... Però ell mai ho va fer... També diu que es va sentir enganyat per Sánchez, però ell va enganyar a tots els espanyols...  

Els internautes senyalen a González com a responsable màxim de l’enrenou que hi ha al PSOE i li recorden temes con el del GAL o l’OTAN.

Voleu que ho recordem també aquí? Comencem per l’OTAN què és molt més fàcil. L’OTAN, com tots sabeu és una estructura militar que inclou a la majoria de països d’Amèrica i Europa i que, en teoria, vetlla per la defensa dels seus països membres. El PSOE, abans d’arribar al poder l’octubre de 1982 sempre s’havia declarat contrari a l’entrada d’Espanya. Però amb l’arribada al poder, González va defensar l’entrada... Fins i tot el dia anterior a la jornada electoral (o dos dies abans si és que hi va haver jornada de reflexió, segurament que sí), va sortir per televisió en horari de màxima audiència a fer un discurs enaltint els avantatges d’entrar-hi a formar part. Segurament aquell discurs va fer canviar l’opinió de molts espanyols, ja que el resultat va ser molt ajustat, però favorable a l’entrada. Curiosament, l’Aliança Popular (antecessora del PP) va demanar el vot en contra.

El canvi de discurs de González va fer que molts espanyols sé sentissin enganyats, entre ells, molts dels que uns anys abans li havien donat confiança per a modernitzar Espanya. González no va dimitir...

El tema del GAL ja és més complicat. Ho explicaré una mica per hi ha algun jovenet que no sàpiga què és. Les sigles GAL significaven Grups Armats d’Alliberament i van cometre atemptats contra membres d’ETA. A aquesta estratègia sé la va denominarguerra bruta contra ETA.

Tot fa pensar que al darrer dels GAL hi havia el servei secret espanyol i que el Govern d’Espanya hi estava al corrent. Fins i tot molts opinen que González va ser l’inductor. Sempre he pensat que els GAL es van crear abans de que els socialistes arribessin al poder i que els serveis secrets van fer creure al govern que era l’única manera d’acabar amb ETA que, recordem-ho, cometia atemptats tot sovint (32 morts d’any 1981 i 41 l’any 1982) Les primeres morts dels GAL van ser el etarres Lasa i Zabala l’any 1983, pocs mesos després d’haver pres possessió el govern socialista.

Tot i l’escàndol produït, sobre tot quan es van desclassificar alguns documents (a un dels quals s’havia posat a bolígraf Pte i alguns hi van voler llegir Presidente), González tampoc va dimitir...

Per tant, lliçons, les mínimes, Sr. González...

Sobre l'entrevista a Borrell a la Ser: http://www.eldiario.es/politica/Lucha-interna-PSOE_13_563923603_8206.html

Font: El Periódico de Catalunya. 

AIGUA PER A LES SEVES PATATES

Dilluns, el Gran Wyoming i Sandra Sabatés entrevistaven a qui va ser Ministre d’Economia i Hisenda d’uns del governs de Felipe González i també president del Parlament Europeu.

L’excusa per a fer-ho va ser l’ajornament per part de TV3 de la presentació del llibre, escrit conjuntament amb l’economista Joan Llorac: las cuentas y los cuentos de la independencia.  

L’excusa que va donar la televisió pública catalana per ajornar l’acte, va ser per considerar el llibre massa polític (!?) Caldria esbrinar que volen dir amb l’adjectiu massa. Massa contrari als interessos de Junts pel sí?

Vaig escolar atentament a l’exministre i ja sé sap, sempre que s’escolten els raonaments d’un gran comunicador (i Borrell ho és), sembla que tinguin raó. L’argumentació i les dades que va donar si no es poden contrastar de forma immediata, sonen a verídiques i només del grau d’empatia que puguis tenir amb la persona que ho explica (en aquest cas Borrell) farà que t’acabis creient o no els seus arguments.

Cal dir també que Borrell va emprar les dosis de teatralitat necessàries per a reforçar les seves tesis i, de passada, tirar per terra els motius que donen tots aquells que defensen l’opció independentista.

En finalitzar l’entrevista vaig treure a la meva gosseta en la que va ser la darrera sortida del dia. Els veïns de casa encara surten a la fresca, un costum que s’ha anat perdent, però que encara hi ha qui el conserva. Ràpidament un dels veïns em va dir:

-Has escoltat el teu col·lega...?

Vaig comprendre que parlava de Borrell i li vaig dir que sí.

A ell no li havia agradat. Abans era de CDC i darrerament s’ha apropat a ERC i el dia 27, amb tota seguretat votarà a Junts pel sí.

-Els altres tampoc ens diuen tota la veritat –li vaig respondre-.

-Això està clar, però a Borrell l’he vist massa arrogant.

També en aquest sentit s’hauria d’analitzar les actituds d’una bona part dels candidats que es presenten aquesta vegada. L’entrada en escena de nous partits i la possibilitat que ha donat la candidatura de Mas d’integrar persones de la societat civil i polítics més o menys apartats de la primera línia, ha fet protagonistes a persones que, segurament, no ho haurien estat en altres circumstàncies. I a alguns d’aquests candidats els hi agrada ser protagonistes de tot allò que passa pels seu voltant.

Aquesta situació es va poder constatar en el debat de candidats de Tarragona que va emetre TV3 dimarts a la nit, en el qual hi havia moltes cares desconegudes per a la majoria dels telespectadors. Però a l’hora de la veritat semblava que quasi tothom volia tenir el seu minut de glòria. Així no és d’estranyar que una gran part del públic que va seguir el debat, hagi quedat decebut i així ho hagi piulat a Twitter.

I és què sense ànim d’ofendre a ningú, a part de ser o no un estat independent, en aquestes eleccions ens hi juguem alguna cosa més?

Des del meu punt de vista sí i molt! Primer que res fer fora a Mas i a la seva política de retallades. Llegia diumenge al Periódico que Mas supeditava l’estat del benestar a la independència de Catalunya. Clarament d’això se’n diu xantatge.

Em reafirmo amb el que dia més amunt: ni uns ni els altres no ens diuen tota la veritat, simplement perquè no els interessa...

Bé, potser no tots... Tampoc cal ser tan contundent.