PACTES VENEN (O NO...) I PACTES VAN

De Ferreres, al Periódico. 

Després de més de 100 dies d’incertesa des de que es van fer les generals, no seré jo qui m’aventuri a dir si finalment hi haurà o no un pacte de govern.

Ahir, després de la Setmana Santa, es van reunir els dos líders de les formacions que van quedar en segon i tercer lloc, es a dir, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. L’única cosa que sembla que es va desencallar va ser el diàleg, ja que de la reunió no es va treure res de clar. Fins i tot, aquest matí a la SER parlaven de teatre. Es a dir, voler aparentar que cap partit vol anar a unes noves eleccions, perquè aquell partit al que la ciutadania consideri culpable, amb tota seguretat, serà castigar a les urnes i pot arribar a perdre tota opció d’entrar a formar part d’un nou govern... Si és que finalment es pot arribar a formar, perquè els resultats que donen les enquestes tampoc és que siguin massa aclaridors del que pot arribar a passar.

Segons Sánchez, avui (per ahir) estem més prop d’un acord de govern. Ja ho veurem...

Sembla que finalment, tot i les reticències, hi haurà una reunió entre les tres parts: PSOE, C’s i Podemos. Ja sabeu que fins ara els líders de les dues darreres formacions havien anunciat que un govern on estigués l’altre partit era del tot impossible. Sánchez haurà de mirar de convèncer-los a tots dos per a que li donin suport. I mentre això passa, què fa Rajoy? Esperar! (Com sempre...)

I mentre això es cou a la capital, a una ciutat petita del Sud de Catalunya s’acaba de trencar el pacte que va permetre confluir junts a les municipals de l’any passat... O sigui, entre precampanya, campanya i govern, ha durat 1 any... M’estic referint a Amposta.

Ahir mateix es va anunciar el trencament de l’acord que havien assolit ERC, EUA, ICV i Esquerra d’Amposta (EA), un partit d’àmbit local que tot i que la ideologia de la fundació va ser la comunista, en el decurs dels temps ha anat incorporant gent d’esquerres, però d’altres ideologies.

No diré que es veia venir (no estic tan posat com per afirmar-ho taxativament), però des de fora costa visualitzar un pacte com el que es va fer sinó es deixen de costat les diferents ideologies.

El primer símptoma de que alguna cosa passava va ser la renuncia de Rosabel Recio, tot i que va al·legar motius de salut. Rosabel, d’ICV, va anar de número 4. Després de la seva renuncia el lloc que ella va deixar el va passar a ocupar Júlia Manrique (ERC) i així tots els regidors del grup d’ERC (EA-AM) van passar a ser de la formació republicana, ja siguin militants o simpatitzants.

Mai sabrem que hauria passat si entre els 11 regidors que té el grup que va encapçalar l’alcalde Adam Tomàs n’hi hagués hagut algun que no formés part d’ERC. Si hagués renunciat o no...

El que sé sap (perquè així s’ha comunicat) és que Esquerra d’Amposta ha demanat a ERC que deixi d’utilitzar les seves sigles, ja que no té cap sentit fer-ho una vegada trencat el pacte. A la web de l’ajuntament encara no s’ha produït cap canvi, la qual cosa tampoc és d’estranyar perquè encara consta el grup de CiU, quan Rosita Pertegaz, d’Unió (o Demòcrates de Catalunya, tal com es diu ara), ja fa un mes que va abandonar el grup.

Segons ha transcendit, el motiu del trencament es deu a la gestió de la nova residència d’avis que ERC vol deixar en mans privades a diferència dels altres grups que volien que fos l’ajuntament qui se’n fes càrrec.

Suposo que més d’un ha pensat: Quin mort que ens va deixar Manolito! I no li deu de faltar raó...  

ELS ENEMICS DELS MEUS ENEMICS SÓN ELS MEUS AMICS

Foto: El Periódico de Catalunya. 

No conec Lluís Rabell ni falta que em fa. Tampoc recordo que hagi vist mai en persona a Artur Mas i de les poques vegades que vaig veure a Jordi Pujol, no en guardo cap bon record, més bé tot el contrari.

De fet, de Lluís Rabell (no confondre amb el del bolero) o n’havia sentit a parlar fins fa tot just una setmana quan es va anunciar que encapçalaria la llista de Catalunya Sí que es pot, integrada per Podem, ICV, EUA i també, suposo per societat civil, Rabell mateix en seria un bon exemple.   

Rabell és un nou vingut a la política, al menys al que es diu la política activa. Ignoro si alguna vegada ha format part d’alguna candidatura o ha estat escollit ni que sigui per a un càrrec menor. En principi hem de dir que bé del món de l’associacionisme i se’l considera un activista social que ha donat la cara pels més dèbils, sobre tot en els moments difícils com han estat aquests darrers anys.

Lluís Rabell ja té 60 anys. Potser sigui una mica gran per entrar en política, però l’experiència acumulada li ha de servir per a fer una bona campanya i mirar de contrarestar els seus màxims adversaris, entre els qui està Artur Mas.

Sabeu a ciència certa que Mas no és ni molt menys sant de la meva devoció. Ni me’n he refiat, ni me’n refio, ni me’n refiaré. D’aquí que pensi que si Rabell té els mateixos sentiments cap a ell, els enemics dels meus enemics són els meus amics...  

Mentre un s’amaga fins el quart lloc encara que aspiri a ser el president del nostre país, l’altre, des del primer dia, ja ha mostrar la seva disposició a governar i oferint-se com una alternativa solvent, com ho ha estat Ada Coloau, companya en moltes d’aquestes lluites socials de les que us parlava abans.

Catalunya Si que es pot, a diferència del PSC, si que inclourà en el seu programa el dret a decidir para que els catalans ens pugem manifestar si volem o no ser independents.

Ahir, el Periódico de Catalunya va publicar una extensa entrevista a Lluís Rabell (quantes més vegades digui el seu nom, més fàcil serà de recordar-me’n, ja que sovint encara em consta) de la que podem destacar les següents frases:

-El 27-S s’haurà d’escollir entre l’amnèsia i fer neteja. En clara al·lusió a les retallades dels governs catalans (i d’aquells que els hi ha donat suport), però també de la corrupció que ha afectat a una part de la classe política catalana i d’una manera especial a Convergència i el seu entorn.     

-Les qualitats de Romeva serveixen per emmascarar que qui dirigeix la llista de Junts pel Sí és el tapat Mas.

-Si Catalunya pogués trobar un encaix i un tracte de igual a igual amb la resta d’Espanya, ¡per què no?

-Som la llista de la gent que ha lluitat contra la reforma laboral que van recolzar alguns tapats de la llista que lidera Romeva.

I ja per acabar. Si Mas vol ser el president de Catalunya peti el que peti, hauria pogut optar per una altra solució que, segurament no va tenir en compte per desconeixement.

El que ara us explicaré és un fet verídic que va passar a la Galera durant els anys de la transició. Després de que en la dictadura, quasi tots el càrrecs els posava o havien de ser a gust de les autoritats del règim, van arribar les primeres eleccions lliures. I no només polítiques, sinó a entitats econòmiques socials, etc.

Així, s’havien de renovar els càrrecs a la junta de govern de la cooperativa agrícola, la principal entitat socioeconòmica del poble. Molts de socis tenien ganes de fer net i sobre tot, poder controlar la entitat per esbrinar si, en el passat havien hagut irregularitats.

Per tant era l’hora de promoure una llista alternativa a l’oficial on encara hi havia alguns dels antics membres.

Finalment van ser dues les llistes, però amb el mateix denominador comú: el cap de llista coincidia. Aquesta persona que encapçalava les dues candidatures se’l coneix al poble amb el nom de Joanàs.

Amb tota seguretat no és legal i fins i tot impugnable, però no em direu que no és una bona solució per algú que vulgui arribar a la presidència d’alguns estament.

De fet, si us pareu a pensar, és força semblant al que ha fet la llista de Mas. Tot i que no és ell qui l’encapçala, si que ha aconseguit aglutinar partits i entitats socials per a que entre tots els facin president.    

YES WE CAN

El “crit de guerra” d’Obama de fa 4 anys s’ha apagat molt durant la passada campanya, però finalment, el president americà ha aconseguit el seu propòsit de tornar a ser reelegit per un altre mandat.
Als EUA el que compten són els vots electorals, és a dir, la suma del vots que té assignat cada estat en relació a la població. Cada estat dóna els vots a un sol candidat. I Obama ha aconseguit una victòria prou aclaparadora 332 per 206 del seu rival. Encara que és veritat que la diferència no ha estat tan gran com ara fa 4 anys.
De totes formes, el resultat del vot popular, el que diposita cada votant a l’urna, ha estat molt ajustat. Es parla d’empat tècnic.
Fa 4 anys hi va despertar molta més expectació ja que, per primera vegada, un afroamericà teia clares possibilitats d’arribar a la Casa Blanca, tal i con va ser finalment.
Durant els darreres setmanes, sovint, el Periódico, publicava enquestes d’opinió on, sobre una silueta del mapa dels Estats Units, es tenyia de blau els estats favorables a Obama i de roig els favorables a Romney. Una cosa em cridava l’atenció al veure aquest mapa. Majoritàriament, els estats que donaven a costa, els més poblats i rics, es decantaven per Obama, mentre que els de l’interior del país (els més despoblats i pobres) ho feien pel seu rival. És el que jo denominaria l’Amèrica profunda.
Com aquí, que també existeix l’Espanya profunda que és aquella on el cacic de torn encara té molta influència sobre els seus conciutadans i solen votar a la dreta. Mentre que les zones més industrialitzades, normalment més properes a la mar, el vot progressista és molt més habitual.
I no cal anar tan lluny. A Catalunya també passa. A les grans ciutats i a la majoria de les grans poblacions del cinturó de Barcelona, el vot als partits progressistes ha estat la tònica denominant en quasi totes les eleccions, mentre que el món rural ha estat sempre un viver de vots per a CiU.

Encara que darrerament la dreta també ha aconseguit guanyar a les grans capitals i les zones industrials. Primer va ser el PP que va guanyar ciutats com Madrid o comunitats com el País Valencià. En els darrers temps aquest canvi de tendència s’ha produït a casa nostra de la ma de CiU. Fins l’any passat el cap i casal, Barcelona, havia tingut alcaldes socialistes que governaven juntament a d’altres partits de l’esquerra. L’alcalde actual, Trias, és el primer alcalde de CiU que té la ciutat comtal.

Aquesta situació ha estat possible més per demèrits dels socialistes que no èxits assolits per la federació nacionalista.
El 25-N CiU vorejarà la majoria absoluta mentre que els socialistes poden assolir els pitjors resultats de la seva història. Amb un PSC fort, una victòria nacionalista tan aclaparadora seria impensable.   
Trobarem un Obama català i socialista?   

Mapa interactiu dels resultats de les eleccions americanes.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (dijous)

LA DRETA SEMPRE ÉS LA DRETA
Aquí i als EUA, a l’estat d’Israel o a qualsevol altre lloc. La convenció del partit Republicà dels Estats Units que s’està fent a Tampa així ho demostra. Segurament els grans mitjans de comunicació no ho explicaran però els delegats (imagino que alguns delegats) van llançar cacauets a una periodista de raça negra de la cadena CNN. Potser els va fer gràcia i se’n van d’haver de riure i tot, però a la persona que va patir la vexació segurament que de gràcia no n’hi va fer gens ni mica.  
Recordo sovint a mon tio Leonardo. Ell va ser qui em va explicar la majoria de les anècdotes de la guerra Civil Espanyola que jo vaig escriure en forma de microrelats. Una vegada em va deixar un llibre per a que el llegís. Era un relat esfereïdor d’un excombatent republicà que es va negar a combatre a la II guerra Mundial al costat del russos, motiu pel qual el van confinar a un gúlag a la Sibèria.
Mon tio em va dir una frase que recordaré mentre visqui: “De dictadures n’hi ha de roges (comunistes) i de negres (feixistes), però tot són dictadures)
La dreta també és la dreta a qualsevol país i molts dels republicans, com els del Tea Party, si poguessin, encara formarien part del Ku Klux Klan i anirien encaputxats al llom d’un cavall blanc perseguint als negres lliures (la qual cosa vol dia que encara hi hauria esclaus) per atonyinar-los.  
 
1 TONA DE 300 QUILOS
Llegia ahir que a Calp, comarca de la Marina Alta (Alacant) de sobte, recullen un 1/3 dels residus urbans que es recollien només fa uns anys.
I a què es deu? A la crisi? Rotundament, no. Segurament que la crisi incideix sobre el consum primer i en la generació de residus després, però de quina reducció estaríem parlant? D’un 10 %? Segurament que de menys.
La diferència és degut a la picaresca de les entramats corruptes que s’han caracteritzat al País Valencia durant els diferents mandats del PP.
Si l’entramat de la Gürtel o el d’EMARSA van incidir més a la capital del Túria, a la zona d’Alacant es va arrelar el que es va conèixer com el Brugal. Una de els activitats de la trama era la recollida de residus i, en aquests casos, qui més en pela, més en menja, es a dir, com més residus es recollien, més cobraven als ajuntaments i, aquests, ho repercutien sobre els ciutadans. Incrementar de forma fictícia les tones i així poder-hi sucar tots, era la pràctica habitual. Ara que aquest entramat ja no actua, com per art de màgia, la brossa retirada ha baixat a una tercera part. 
 
UN GRAN VALDÉS
Després de les crítiques del partit d’anada de la Supercopa d’Espanya, el porter del Barça, Victor Valdés es va fer mereixedor anit de tota mena d’elogis. Quants gols hauria pogut fer el Madrid sinó hagués estat per les brillants intervencions del porter barcelonista?  Bastants més dels 2 que va reflectir el marcador final.
Sobre el resultat, res a dir. O potser aquella frase tan típica i tòpica que s’usa al món del futbol: l’àrbitre no va influir en el resultat final.  
A la primera part el Madrid va ser l’equip que acostuma a ser. Va sortir sense complexes (segurament perquè jugava a casa) i el Barça va naufragar en defensa i la resta de línies tampoc funcionaven. Curiosament tenia més possessió de pilota que el Madrid, això si, el partit es jugava més a la part del camp del Barça.
El partit de tornada va ser tot el contrari del d’anada. Al d’anada, recordem-ho, es van fet tots els gols a la segona part (5) Al d’ahir, tots a la primera (3)
Anit el Madrid es va trobar amb un marcador a favor als 20 minuts i escaig de 2-0. Només a partir d’aquí i amb un home menys (es va expulsar justament a Adriano) el Barça es va treure el son de les orelles i es va començar a estirar. Quan un s’estira, l’altre s’arronsa i el Madrid es va tirar enrere, imagino que més fruit del marcador, que ja els hi anava bé, que no pel joc barcelonista. Messi, de falta directa, va posar el 2 a 1. Va ser un gran gol i, a partir d’aquí un quiero y no puedo per part del Barça y el Madrid a veure-les venir i fer contraatacs perillosos que és el que millor fa.
Tal i com va dir Pitxi Alonso al final del partit, ningú por treure’n conclusions encara. Com avui mateix em deia un amic, sembla que alguns jugadors del Barça encara estan en la pretemporada quan ja es porten 4 partits oficials (els dos de la supercopa i dos de lliga)

Que ningú dubte que el Madrid tornarà a ser l’equip temible dels darrers anys i que recuperarà la desavantatge que ara mateix li porta el Barça només que els catalans es relaxin una mica.

Molts parlen de que el futbol espanyol està entre els millors del món, però qui marca aquestes diferències són el Barça i el Madrid. Si donem un cop d’ull a la classificació de la lliga dels darrers anys, ens en adonarem que hi ha una gran diferència de punts entre els dos grans i la resta (València, Sevilla, At. de Madrid, etc.) Si un dels dos perd un partit, normalment és més per demèrits propis que per encert del rival. 
 
EL DÈFICIT CATALÀ
Deia ahir Francesc Homs que una bona part del dèficit de Catalunya es deu a la gestió dels anteriors governs que van gastar més del que tenien (?!)
I qui no? O és què els governs de Pujol (5 en total) no van fer el mateix? És que quan va formar govern Maragall es va trobar el comptador a zero?
Una mica menys de demagògia, per favor...